Peternari 43

Vigila sempre amb tothom. No saps mai qui t’acabarà manant.

Memòries d’un funcionari 11. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 1.

El meu ingrés a l’Ajuntament

L’any 1981 vaig començar a moure’m per tal de deixar Iberhospitalia i poder anar a un lloc que no trontollés. La Generalitat estava en els seus inicis i les plantilles eren encara relativament petites ja que els serveis transferits també ho eren. Per la seva banda els ajuntaments democràtics eren un reclam interessant. Per causalitat vaig sentir que l’Ajuntament convocava una plaça per director d’una residència de gent gran. Vaig pensar que era una bona oportunitat per complir dos dels objectius que em rondaven pel cap: canviar d’empresa i dedicar-me més intensament a la gent gran.

Em vaig presentar. Val a dir que la meva experiència en gestió de centres era nul·la, en conducció d’equips humans també, però ho vaig provar.

El dia de les proves vaig cometre un error important des del punt de vista del sector públic. Les proves es feien en un centre de l’Ajuntament al Carrer Valldonzella. El centre ha desaparegut i ara hi ha una plaça. Mentre esperava va entrar un company de facultat, que jo no sabia que treballava a l’Ajuntament, i, ingenu de mi, el vaig anar a saludar. Em va contestar molt fredament i va dir amb veu que tothom pogués sentir: “Jo no tinc res a veure amb això, eh!”.

Què havia passat? Doncs que sense voler havia comès una imprudència. Podia donar a entendre que era un recomanat i això a l’Administració no es pot fer. Com he anat veient al llarg de la meva vida de funcionari, els processos de selecció van precedits d’un conjunt de papers i normes que tenen per objectiu fer veure que es compleix rigorosament la legalitat i la imparcialitat. És igual que la plaça ja estigui adjudicada prèviament, és igual que les bases semblin dissenyades expressament per a una persona, lo important és que, aparentment, la legalitat es compleixi religiosament.

No va ser el meu cas, per que a més va guanyar la plaça una altra persona que en aproximar-se mínimament al terreny va percebre les dificultats i va renunciar. Llavors em van oferir la plaça a mi i, ateses les meves circumstàncies, vaig acceptar sense posar condicions.

Anecdòticament diré que el primer dia que vaig a anar a Vallbona va ser el 24 de febrer de 1981, l’endemà del intent de cop d’Estat. No cal dir que va ser un fet que ens va commoure a tots i que mai oblidarem. La història del General Pavía que va entrar al Congrés a cavall, es repetia ara amb les metralletes del coronel Tejero. Per sort ens en varem sortir d’aquella.

Peternari 42

  Si saltes, vigila de no caure en el buit.

Cinema. Escenes mínimes. Les adieux à la reine

Dirigida per Benoît  Jacquot . 2012.  Principals intèrprets Léa Seydoux com a Sidonie i Diane Kruger com a Maria Antonieta.

S’han fet moltes pel·lícules sobre Lluis XVI i Maria Antonieta i la revolució francesa. La originalitat d’aquesta és que tota ella és una “escena mínima”. Vull dir que situa la història de 14 al 17 de juliol de 1789 en una persona de servei, una “lectora” de la reina, un personatge insignificant en la història.

Per un costat ens mostra la submissió total del personal de servei més proper a la figura de la seva “ama”, la seva disponibilitat total. Per l'altre, el despotisme de Maria Antonieta, disfrassat de paraules suaus per a les persones a les que ha de necessitar cada dia.

Per un altre costat el mon dels palaus de Versailles des del costat dels criats. Passadissos estrets plens de gent, habitacions petites i austeres, menjadors simples, però ben dotats d’aliments (al menys a aquests no els faltava el “pa”), desconeixement del mon exterior. Tot això contrastant amb el luxe “versallesc” de les estances de la reina.

Per sota  de tot la història d’aquells dies, però com de lluny. Els menyspreu dels de dalt pel poble és tan gran, que no es poden ni imaginar que passi res.

Ja he dit que tota la pel·lícula és una “escena mínima”, però destacaré una sola frase. Una ajudant de la reina està preparant maletes per si marxen, es va quedant amb coses de la reina. Altres criades de rang inferior la miren. De cop diu: “Tots envegem a aquell que tenim immediatament per sobre”

Una obra petita, mínima, però que no estalvia en decorats i vestuari, ben treballada. Potser passarà desapercebuda.

Peternari 41

Si tu no et vols saltar al teu company i ell sí, deixa’l passar: pot ser perillós.

Peternari 40

Si creus que el teu company se’t vol saltar, pensa si és que tu te’l vols saltar a ell.

Els meus llibres: En manos del diablo

Garat, Anne Marie. En manos del diablo. Bellaqua, 2008.

 Una novel·la de 1300 pàgines escrita al segle XX, però que sembla una novel·la del segle XIX i de fet es situa en una època a cavall de dos segles però centrada cap el 1913/1914.

Una complexa trama familiar estil “Els Buddenbrook” de Tomas Mann, més un peculiar triangle amorós mig romàntic, mig real, amb presència de la mort, més una intriga sobre la guerra química en un moment crucial just abans de la Gran Guerra, el que nosaltres ara anomenem la Primera Guerra Mundial, més un munt d’altres arguments col·laterals, més la “disjuntiva” entre l’antic mon i les revolucions socials, més unes detalladíssimes descripcions de paisatges, espais i situacions, més moltes coses més.

Tot i aquest cúmul de temes, el llibre es fa una mica pretensiós. Està bé, però no  arriba a la talla de Mann, ni dels romàntics del segle XIX i amb 500 pàgines menys no hagués passat res. Aquesta dimensió fa que avanci molt lentament  la narració i la pretesa intriga és relativa ja que el final és previsible i es veu a venir. De tota manera em fascina la gent que es capaç d’arribar a aquest nivell de detall en la narració i no li vull treure a l’autora el mèrit de l’intent, ni a l’editor el valor de publicar-la, ni  la possibilitat  que ens ha donat de  conèixer-la, ja que és la seva  primera obra traduïda al castellà.

Destacaré dues o tres frases, però que en absolut són representatives del conjunt del llibre:

La vida és fatal, provisional i un gran avorriment. La bellesa en canvi és permanent. Es podria dir que és la nostra eternitat.

La felicitat és una diabòlica creença. El plaer, el plaer és més fàcil d’aconseguir.

Només s’envelleix si es viu com un vell.

Històries mínimes: La manada

“L’home caçador” va 2 metres per davant de la seva manada per protegir-los i advertir-los dels perills. De tant en tant es gira per comprovar que estant bé i que no corren cap perill. La dona i els nens darrera, tranquils i confiats. A les mans,  porta les seves armes: un mapa de Barcelona i una màquina de fer fotos.

Peternari 39

No permetis mai que se’t saltin, però salta sempre que puguis.

Memòries d’un funcionari 10. Antecedents. Iberhospitalia -3.

A Iberhospitalia fèiem una jornada de 40 hores setmanals, amb un horari de presència obligat de 9,30 a 14 i de 15,30 a 17. L’empresa tenia una petita cafeteria i si et quedaves a dinar allà sense sortir al carrer i ho feies en una mitja hora, el dinar quedava dintre de l’horari. Això vol dir que es podia sortir a les 5,  facilitant així els compromisos dels pares d’anar a les escoles. També et podies quedar fins a les 7 de la tarda. A més el còmput horari era mensual no setmanal, i et podies compensar les hores dels viatges. Quan es viatjava, un dia de feina equivalia a 11 hores de treball. Amb aquests paràmetres l’horari de treball era raonable, permetia l’economia si et quedaves a dinar i podies complir amb les obligacions paternals... Tampoc sembla que estiguem parlant de fa 30 anys.

També és interessant destacar la distribució de l’espai. Ningú tenia despatx, ni tant sols el Dr. Soler. El tenies allà, el veies treballar. A part de l’aspecte relacional, això tenia unes implicacions d’aprofitament de l’espai importants i d’estalvi de costos.

Un detall més: per Nadal no hi havia panera, si no un regal fi i exquisit. Puc afirmar que mai he tingut panera de Nadal, un costum horrible que crec que hauria de desaparèixer. Té un regust tercermundista i paternalista que no m’agrada.

L’ambient de treball era bo i durant molts anys ens varem estar veient amb la gent d’IBH. Encara 30 anys després ho fem de tant en tant.

Què va passar doncs? Perquè es va perdre el paradís? On és la part fosca?

El Dr. Soler era una persona carismàtica, emprenedora i probablement una mica idealista. Buscava un objectiu...creia en ell i també en el seu equip. Avui en dia tothom sap que una consultoria ha de funcionar amb una plantilla reduïda i treballar en xarxa amb altres empreses. Si no, no es poden ajustar els encàrrecs amb les despeses fixes. Però érem dels primers als país i no ho sabíem.

El Dr. Soler era molt generós. En una ocasió per tal d’acabar la meva tesina per obtenir el “grau” de llicència, vaig demanar una reducció temporal de dedicació. Em va dir que res de reducció de jornada i de sou i que dediqués el temps que necessités a fer la tesina. Sempre li he estat agraït a nivell particular

En definitiva, a pesar del client principal, i per les circumstàncies que ja he comentat, va  començar a haver problemes per cobrar a finals de mes. Algunes persones van començar a marxar, jo mateix ho vaig fer. Val a dir que la cohesió humana va ser excel·lent. En alguns moments l’empresa arribava a dir el líquid que tenia i s’enduien diners a compte aquells que més urgència tenien per sobreviure. Quan jo vaig marxar se’m devia més d’un sou. Vaig deixar ben clar que hi renunciava així com també a la quitança, com a agraïment de la “beca” rebuda per la tesina.

Val a dir que els que no van poder trobar un altre lloc van ser ubicats en els serveis de l’Hospital General de Catalunya, quan aquest es va posar en funcionament. Alguns van posar petites enginyeries, consultories, altres varem anar a parar al sector públic, però crec que en tots va quedar el regust de que havíem viscut una etapa privilegiada.

Va ser una bona època, era la meva primera feina, vaig aprendre molt, vaig fer molts amics i em va servir per reorientar-me cap al tema que d’una manera central ha ocupat la meva vida: la gent gran.