Comissions
Interdepartamentals.
Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres
blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia
una amic meu consultor: “quan un té
diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan
no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una comissió i reparteix molt documents a
analitzar”.
Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions”
(per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.
I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió
per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents
sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors
generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari
d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.
I no és només temps de directors generals si no el de
tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores
de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de
col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres
temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol,
premsa etc.
En els temps de la informàtica i internet en que la
informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o
comentaris telemàticament?
Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els
documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20
minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient
per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari
recollir tantes opinions...
Molts directors generals gasten una part important del seu temps en
tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys
directors generals.
I aquí, faig un salt de lo particular a lo general,
aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.
Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar
a tanta gent de tant alt nivell durant tant de temps? Com es podien aprovar aquells
pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he
donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen
temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del
tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les
comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet
i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.
A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells
d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou
per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a
actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no
deien res?
Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests
consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi
haguessin tantes comissions això no passaria.
I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors
generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb
els seus nens, a fer el sopar o a anar
al cinema.