dimarts, 23 de desembre de 2014

Memòries d’un funcionari. 100. Comiat

Tanco aquí aquest blog. En realitat la idea original de fer aquest blog, va partir de la necessitat que jo tenia ( jo, no el lector, com quasi sempre que un escriu) d’explicar la meva variada història com a funcionari. La resta, peternari, pel·lícules, reflexions, són un complement.
 
Han estat tres anys molts interessants.  Un arriba a dir moltes coses en 700 entrades. Però també un es buida una mica. No crec que pogués aguantar el ritme, dient coses mínimament interessants.
 
He entès i admirat als que fan una columna diària als mitjans de comunicació. Deu ser un esforç titànic. Clar que potser no necessitem tants columnistes (incorregible fins al final...aquest Ignasi).
 
Si eventualment vull dir alguna cosa, ho faré a través del facebook. Si algú vol, i encara no ho és,  ens hi podem fer amics.
 
En qualsevol cas deixo aquí el meu c.e. icasalsci@gmail.com
 
 
Gràcies a tots els que m’heu seguit.

 

 

dilluns, 22 de desembre de 2014

Memòries d’un funcionari. 99. Economia. Anàlisi i seguiment 6

L’ètica col·lectiva

 

Complementàriament  a les retallades, encara necessàries, (i ja acabant aquestes memòries i aquest blog)  em vull referir a l’ètica col·lectiva.

 

En primer lloc,l’evasió d’impostos i l’estafa en les prestacions. Si els rics no paguen impostos (i se’ls perdona de tant en tant),si els metges no donen factura, si els empresaris tenen mil eines per dissimular impostos a base d’imputar despeses a l’empresa, si tots plegats evitem pagar l’IVA sempre que podem, si fem que l’empresa ens “acomiadi” quan en realitat marxem voluntàriament, si allarguem la baixa innecessàriament...  això no pot anar. Tots som culpables. Però curiosament es posa més èmfasi en criticar al parat “auto-acomiadat” i al del PIRMI que al ric. Siguem raonables i proporcionats.

 

Em fa por, també, que, quan tornem a créixer, ens oblidem dels deures  “verds” i tornem al creixement pel creixement, sense preguntar-nos si no hi ha altres maneres de fer les coses: si cal que els aparells es facin mal bé d’una manera programada als 10 anys, si cal que generem tants residus, si cal que a l’hivern anem amb camisa per casa, si cal que agafem un avió per anar a París 2 dies, si cal que tots tinguem un armari ple de roba que no necessitem, si cal que continuem confonent viure bé amb consumir molt.

 

En definitiva a través de la tecnocràcia podem també contribuir, per un costat a incrementar  la racionalització en tota la “res pública” i  per l’altre a millorar “l’ètica col·lectiva”.

dissabte, 20 de desembre de 2014

Opinió breu. El judici de Salomó, el messies, els falsos profetes i la independència de Catalunya.

1.El judici de Salomó

Com tothom sap, el rei Salomó, davant de dues preteses mares d'una criatura va ordenar partir el nen en dos i donar-ne la meitat a cadascuna. La falsa mare hi va estar d'acord, però la mare veritable va preferir que li donessin el nen a l'altra. Llavors Salomó va veure qui era la mare autèntica.
Sí, hem sentit la història des de petits. Però aquestes històries de la nostra mitologia, no són si no grans mostres de saber popular. Cal saber traslladar-les a circumstàncies del dia d'avui.
Si  Mas i Junqueras  volen realment la independència de Catalunya, haurien de cedir perquè la votació fos possible i ho fos quan abans. Tots tenim por que si això s'allarga molt haurem perdut. I tindrà raó l'Aznar.
 
2. El messies
Ja que estem en temps d'advent parlem del naixement del messies.
El poble jueu portava mils d'anys esperant el messies, de cop i volta n'apareix un i uns quants decideixen que és aquest i l'accepten. Són els cristians.
Els jueus porten 2000 anys més esperant el messies. I un es pregunta. Realment volen que vingui?  O el seu estat sempitern és el d'estar esperant? Traduït al nostre cas: volem la independència o volem estar tota la vida reclamant la independència, però preferint que no ens la donin?
 
 
3. Els falsos profetes
Sempre que surt el tema religiós en les converses, dic al meu interlocutor cristià quina és la meva frase preferida de l'evangeli. És la següent i també fa referència al tema que estic comentant.
Quan els deixebles de Jesús li pregunten com podran distingir els bons profetes, dels falsos profetes els contesta: pels seus fets els coneixereu.
Doncs això. Fets. I ràpid.

divendres, 19 de desembre de 2014

Peternari 258

I recorda sempre: tu estàs al servei del ciutadà i no al revés.


 Fi del Peternari.

dijous, 18 de desembre de 2014

dimecres, 17 de desembre de 2014

Peternari 256

A l’Administració, un dia és una setmana i una setmana un mes. (o al revés).

dimarts, 16 de desembre de 2014

dilluns, 15 de desembre de 2014

Memòries d’un funcionari. 98. Economia. Anàlisi i seguiment 5

Els sous del funcionaris.

 

Ja he dit al principi d’aquestes memòries que fa 30 anys, molts entràvem a la Generalitat plens d’il·lusió  i ganes de treballar per un govern nou i modern. També he descrit com funcionava l’ICASS, com un mini-departamemt adscrit a Sanitat, amb una autonomia considerable. Entre tots els caps i el Director General eren 10 persones, després veníem els caps de secció i després els tècnics i administratius.

 
D’aquella època he conegut caps de servei amb un nivell 24.4 (que em perdonin els lectors no funcionaris aquest tecnicisme burocràtic. Els nivells del cos de titulats superiors va de 20 a 30). Jo mateix era cap de secció i tenia un 22. Els tècnics naturalment tenien un 20.

 
Si observem l’administració actual observem que s’han multiplicat els càrrecs: mes departaments, més  directors generals i en algunes ocasions se’ls puja el nivell fins al de Secretari General; més subdirectors generals i quasi tots amb els nivells màxims (30); més caps de servei i quasi tots en nivell 27 o 28 (no crec que hi hagi cap 24.4); els cap de secció 23 o preferentment 24; els tècnics de base 21 i no 20...

 
I paro aquí aquest detall avorrit. I podríem seguir amb altres cossos, la sanitat, la policia, els mestres, els bombers...

 
El que vull dir és que hem augmentat els càrrecs i hem augmentat els sous. I encara caldria afegir el plus de dedicació als nivells més alts que representa un 11% del sou per 2,5 hores més a la setmana.

 
Si retrocedíssim tots un nivell potser arribaríem a estalviar 1000 o 1500 milions d’euros en un any (m’ho invento, però si algú ho calcula i estic molt lluny, si us plau que m’ho digui), cosa que el ciutadà ens agrairia. Potser s’hagués pogut evitar tota la desfeta del patrimoni de la Generalitat, estalviant una mica més en sous d’empleats públics, polítics, parlamentaris etc.

 
És possible que aquest capítol d’avui no agradi ni a polítics ni a companys funcionaris, però és la gracia de tenir un blog i poder dir el què penses. I és la gràcia d’estar a punt de marxar.
 

I als que diuen que treballen molt i que s’ho mereixen, que mirin el mercat exterior i si algú els ofereix el sou que estan guanyant, que se’n vagin i comprovin què passa.

dissabte, 13 de desembre de 2014

Memòries d’un funcionari. 97. Economia. Anàlisi i seguiment 4

Comissions Interdepartamentals.
 
Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia una amic meu consultor: “quan un té diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una  comissió i reparteix molt documents a analitzar”.
 
Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions” (per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.
 
I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.
 
I no és només temps de directors generals si no el de tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol, premsa etc.
 
En els temps de la informàtica i internet en que la informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o comentaris telemàticament?
 
Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20 minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari recollir tantes opinions...
 
Molts directors generals gasten una part important del seu temps en tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys directors generals.
 
I aquí, faig un salt de lo particular a lo general, aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.
 
Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar a tanta gent de tant alt nivell durant tant de  temps? Com es podien aprovar aquells pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.
 
A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no deien res?
 
Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi haguessin tantes comissions això no passaria.
 
I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb els seus nens, a fer el sopar o a anar  al cinema.

 

dijous, 11 de desembre de 2014

Els meus llibres. Canadá

Richard Ford. Canadà. Barcelona, Anagrama, 2013.

 
Un autor desconegut per a mi, com tants ¡  4 edicions en 4 mesos. Molta gent te’n parla. Me’l demano per Nadal passat ...i per fi li ha tocat.
No defrauda, com passa a vegades. De seguida notes que estàs davant d’un llibre que val la pena, dels que recordaràs. Aquest  tipus de llibres tenen la virtut de transmetre sensacions, sense necessitat de fer referència directa a aquestes sensacions. Estan allà, només t’has de deixar embolcallar.  M'atreviria a dir que un dels elements que defineix un bon llibre és que et digui coses que no estan escrites en el text.
La narració la fa la veu d’un jove de 15 anys i dura no més enllà de 6 o 8 mesos. Però tota la seva vida depèn d’aquests mesos.
 Els pares no tenen perquè ser sempre perfectes, són el que són i la major part dels nens han de conviure amb aquest fet.  Les il·legalitats poden ser molt relatives, si el sistema de protecció social dels menors té les seves debilitats. La vida, senzillament, és com és, no com ens diuen al cole.
La veu del noi de 15 anys descrivint tot el que li passa, és fascinant. No explicaré en detall l’argument, perquè fins i tot té un punt d’intriga i no voldria perjudicar al possible lector.
I per acabar, el narrador amb veu de 15 anys, però que en realitat en té 65, no dona cap importància a tot el que passa des dels 15 al 65. Amb 20 pàgines n’hi ha prou per descriure aquests 50 anys.
Per recalcar aquest concepte i en homenatge a Gabriel García Márquez, recordo una frase d’una entrevista amb ell, que vaig llegir fa temps:  “ ...desde los ocho años, nada notable sucedió en mi vida”...( No sé si cito prou bé...)