diumenge, 30 de desembre del 2012

Cinema, Escenes mínimes: Els ponts de Madison

Els ponts de Madison (títol original en anglès The Bridges of Madison County) és un pel•lícula dirigida i interpretada per Clint Eastwood, estrenada el 1995. S'inspira en una novel•la del mateix nom escrita per Robert James Waller. La fan per la Tele de tant en tant.
 
Tothom l’ha vist, suposo. Allò que no pensaves que et passaria a la vida (un amor boig i insospitat), que dura quatre dies, quatre, massa poc, en el cas de Francesca ( Meryl Streep) per decidir tirar tota una vida mediocre per la borda. El record d’aquests quatre dies alimenta, però, tota la resta de la seva vida.
 
La meva escena mínima. Els fills en primer lloc s’escandalitzen de que la seva mare hagués fet allò i hagués transgredit  tots els valors que els havia inculcat a ells. En un segon moment, reflexionen sobre la seva pròpia vida, també mediocre, i es predisposen a no deixar passar un moment així.
 
En pla totalment còmic, aquesta escena em fa pensar en “El decameró”  (Pasolini, 1971. Sobre els contes de Bocaccio). Quan les monges veuen des de les seves habitacions com una novícia es diverteix amb el jardiner. En un primer moment s’escandalitzen i acte seguit diuen “ i si provem també nosaltres?”

dissabte, 29 de desembre del 2012

Els meus llibres: Tal dia como hoy

Peter Stamm, Tal dia como hoy.  Acantilado, Barcelona, 2007.

En una vida rutinària (com quasi totes), apareix l’amenaça d’una greu malaltia. El protagonista ho abandona tot i se’n va a la recerca del seus orígens i del seu primer amor. Necessita saber si ella l’estimava. I sí l’estimava. Es retira del mon no sabem ben bé on. Voldria un final que l’autor no  acaba de donar.

Per sota, com embolcallant tota la narració, un regust existencialista-nihilista acompanya al lector tota l’estona. Totes les coses que van passant són banals, petites, normals…però en el context que les viu el protagonista resulten ridícules i insulses.

El llibre no et deixa indiferent, no pots no plantejar-te res de la teva vida, en llegir-lo. Potser pel meu gust és massa breu, 225 pàgines en lletra grossa, com per transmetre una sensació tant ambiciosa.

Felicitats a l’editor per aquest llibre, que ja és el cinquè que publica d’aquest autor.

divendres, 28 de desembre del 2012

Peternari 92

El jefe et corregirà el que facis, tantes vegades com faci falta fins que sigui imprescindible entregar-ho.

dijous, 27 de desembre del 2012

Memòries d’un Funcionari 25. Generalitat. Serveis Socials. Vellesa 2.

 
La secció de Vellesa.
 
Com que jo venia del mon de la gent gran, vaig anar a parar a la secció de vellesa dintre del servei d’Acció Social de la DG de Serveis Socials  del Departament de Sanitat.
 
El primer que em va sorprendre va ser que una cap de secció m’hagués pogut portar allà sense que el cap de servei ho sabés. Qualsevol que conegui una mica l’Administració, sap que una secció és una petita unitat sense pes polític. Però en aquella estructura incipient una secció era molt. No hi havia tants càrrecs. Al cap d’un temps vellesa va arribar a ser un  servei i després una subdirecció general…i després va desaparèixer.
 
Però anem a pams. On jo estava eren els serveis centrals. A part hi havia a les quatre províncies la mateixa estructura repetida. Només que els serveis centrals pensàvem i dirigíem i les unitats territorials executaven i feien el seguiment. Quan es va crear l’ICASS, al cap d’un any, la cosa va canviar i es van ajuntar els serveis centrals amb els territorials, a Barcelona vull dir, els altres territoris van continuar amb la seva funció executora. Uns 15 anys després, ja hi arribarem, vaig viure el procés invers. El serveis centrals es van tornar a separar dels centrals.
 
Tothom es pot imaginar el desgast i el cost que representen aquests canvis. Desgast de la gent, descontentaments, despesa en consultores, canvis d’espai etc. Però tothom que passa per un càrrec sent la necessitat de deixar-hi la seva petjada, de que se’l pugui recordar com “ el que va fer allò”,com si fer funcionar una unitat gran de l’administració, eficientment, de presa i al dia, no fos suficient.  Cal fer alguna cosa, sobre tot, vistosa.
 
És increïble lo poc que, els nouvinguts, pregunten i lo poc que confien en els que hi són. Aquests, també per inèrcia, s’oposen als canvis… i ja la tenim muntada. Es parla molt de les resistències al canvi i fins i tot en els cursos de Funció Directiva hi ha un mòdul en que t’expliquen això. Possiblement en falta un altre de mòdu: És necessari el canvi que es pensa proposar? Un funcionari vell al que em referiré en el següent apartat deia: facis el que facis el que vingui al darrera ho trobarà malament i ho canviarà . Lo trist és que tenia raó.
 
 
El funcionaris franquistes.
 
Cal recordar que a Espanya no es va eliminar el franquisme si no que la monarquia el va assimilar, per tant totes les estructures administratives es van mantenir. Lògicament van ser apartats dels llocs de poder més alts però van conservar espais intermedis de poder. Es va produir una doble desconfiança. Uns van arraconar als funcionaris vells i  aquests van fer el que acostuma  a passar en aquests casos:amagar el cap sota l’ala, retenir la informació al màxim i, si podien, fer la vida impossible als nous. Els nous, solien anar de prepotents i tampoc es volien rebaixar a preguntar… en fi un procés que he vist repetit no ja en entre l’antic règim i la democràcia si no en canvis molt més petits.
 
El més característic d’aquests funcionaris és el de la frase que he mencionat. Era el cap d’una  d’altra secció que encara gestionava els serveis de la Seguretat Social que estaven en fase de traspàs. Fins i tot tenien la seu en un altre edifici al carrer Aragó on, encara ara, hi ha la seu de la Seguretat Social. Era el típic personatge que no et mira als ulls, i que tens la sensació que t'amaga alguna cosa. Quan la situació política es va decantar cap a Convergència, es va fer del partit i va arribar a tenir un càrrec important.
 
Però a part dels funcionaris pròpiament dits, la democràcia es va haver d’empassar els treballadors de la premsa del “Movimiento”. No eren necessàriament vells, a mi me’n van adjudicar alguns de molt joves, ja tornaré sobre això. Ells sabien que si en el procés  de supressió del franquisme no se’ls havia fet fora ningú mai no ho faria. És fàcil imaginar la seva actitud…

dimecres, 26 de desembre del 2012

dimarts, 25 de desembre del 2012

La frase del carrer: Ves a cagar!


Cadaqués. Estem tranquil•lament prenent el sol  al Llané en aquest semi-estiuet que hem tingut aquests dies abans de Nadal (El LLané sempre t’apropa al delicat record de Garcia Lorca, que va estar en aquesta platja i on  una escultura d’en Subirats ho recorda).
 
Davant nostra una mare amb tres fills de 3, 7 i 9 anys més o menys fan el mateix. Quan marxen es produeix una petita discussió entre la mare i una filla. Només sento una frase de la mare: “ves a cagar”!
 
Em sorprèn que una mare digui aquesta expressió a la seva filla, i m’ofèn i em preocupa.
 
I, aprofitant que és Nadal, vull dir que el costum del caganer, del que sembla que els catalans estem tant orgullosos, a mi no m’agrada gens.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Nadal 2012


Ara farà un any que vaig començar amb el blog. Aquesta “obligació” gaire bé quotidiana es converteix en una companya agradable. Et comuniques, no saps ben bé amb qui, però això és igual, i et sents alliberat com si t’anessis traient vels.

Als que de tant en tant obriu aquest blog: gràcies i Bon Nadal.

divendres, 21 de desembre del 2012

Històries mínimes: Un carrer fosc


Quan surto del metro vaig a buscar el carrer Baró de la Barre per anar cap a casa. El carrer està molt fosc. Una noia està mirant el telèfon. Passo pel seu costat i ni tant sols aixeca els ulls.

Penso que la noia se sent en una ciutat molt segura perquè ni tant sols mira qui se li acosta. No té por. Que duri!

dijous, 20 de desembre del 2012

Peternari 90

Presentar les coses amb temps d’antelació, pot ser un indici de que tens poca feina.

dimecres, 19 de desembre del 2012

La frase del carrer:La idea bàsica de la filosofia és compartir idees


Escolto aquesta frase pel carrer, al vol, com sempre.
 
No la diuen  dos senyors seriosos i amb cara d’intel•lectuals, la diuen uns nois amb els texans caiguts, amb la motxilla penjada d’un sol ombro, bambes i cabells despentinats.
 
Fantàstic! No parlaven de futbol, ni de noies, ni d’aplicacions informàtiques: parlaven de filosofia.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Cinema. Escenes mínimes: Contra el tiempo


José Manuel Serrano, 2012, dirigeix aquest documental en el que entrevista a uns quants actors de segona fila, al menys jo no en coneixia cap, tots ja grans.

Tota la pel•lícula és una escena mínima, perquè els seus personatges són mínims, la major part de les anècdotes són petites anècdotes, els escenaris són petits escenaris. To és petit i mínim: com la major part de nosaltres i de les nostres històries.

En un mon en el que només compta ser el primer, és un interessant homenatge a aquests personatges de segona fila… que som nosaltres.

La Fimoteca ens l’ha ofert dintre del cicle “Premis Goya”

dilluns, 17 de desembre del 2012

Els meus llibres. Misión olvido

María Dueñas. Misión Olvido. Planeta Madrid SA, 2012.

Ho sabia. Està entre els 10 llibres més venuts, però fa només tres anys que Maria Dueñas va fer un bon llibre, “El tiempo entre costuras” i tinc comprovat que això no és temps suficient en la majoria de casos. No l’he comprat, però, masoquista com soc,  me l’han deixat i l’he llegit. Les editorials obliguen als autors a prostituir-se  i a nosaltres ens enganyen.

La narració  es lleugera, això sí, però totalment previsible i plena de tòpics. No arriba al nucli de la qüestió fins quasi al final del llibre perdent-se en trames secundàries que es desenvolupen als anys 70 i en l’actualitat.  Potser amb 300 pàgines més i introduint un tercer pla de narració (el de les missions franciscanes  a la Califòrnia del segle XIX), la cosa podria  millorar.

Totalment prescindible.

diumenge, 16 de desembre del 2012

Peternari 89

Els informes han de ser molt llargs i complexes. Els resums pels jefes han de ser curts i fàcils.

dijous, 13 de desembre del 2012

Peternari 88

El jefe mai et donarà tots els elements de context per fer la teva feina, no fos cas que t’interessés el que fas, o que n’arribessis a saber més que ell.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Memòries d’un Funcionari 24. Generalitat. Serveis Socials. Vellesa 1.

El contracte.

L’any 1983 vaig deixar l’Ajuntament de Barcelona. Ja he explicat per què. Tenia una proposta en ferm de treball? No. Com és que vaig deixar una plaça de funcionari que ja podia dir que era meva, sense tenir res segur? Inconsciència? Confiança en el futur?

La Marina Valls em va proposar d’anar a reforçar el seu equip de la Secció de Vellesa i no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig anar un dia parlar amb ella i amb en Joan Josep Artells que llavors estava fent el primer Pla global del Serveis Socials de Catalunya. Havia arribat d’una universitat estrangera i era una de les figures més anomenades del país. L’entrevista va anar bé i la feina a fer em va agradar. L’únic problema era que en aquell moment l’únic que em podien oferir era un contracte d’11 mesos com si fos una mena de col·laborador extern. Vaig acceptar i vaig començar, crec, a l’abril de 1983.

El primer mes no vaig cobrar per que el contracte no estava signat pel director general. Tampoc el segon i crec que tampoc el tercer. Algú de la secció d’Administració es va horroritzar del que m’estava passant i va accelerar el procés. Finalment un dia el director general va signar el paper i mel van donar.

En aquella època la DG de Serveis Socials formava part del Departament de Sanitat. Per guanyar temps vaig agafar jo mateix el paper amb la moto i el vaig portar al lloc on em van dir. Però ai las¡ el paper no portava registre de sortida i vaig haver de tornar endarrere amb el paper a la ma. Aquell dia vaig aprendre una cosa molt important de l’administració: el registre. A l’administració és fonamental saber quin dia entren i surten les coses i qui té el paper a cada moment.

No me’n ric. Certament és important, com també ho són els terminis de deixar els papers al registre. Qualsevol convocatòria, presentació a oposicions, concurs, el que sigui, depèn de la presentació dels papers al registre dintre del termini prefixat. L’administració és molt dura en això en tant en quan deure de l’administrat. No ho  és tant en la seva obligació de mirar-se bé els papers i dir-te d’un sol cop tot el que et falta. Tothom ha patit aquesta incòmoda experiència, no cal que m’allargui. El problema està en que ningú sap tot el procés complert de les coses i si el sap el guarda com un tresor per que això li dona poder. Clar que tot està descrit en alguna norma…però les normes no les sabem de memòria. Ningú s’entreté a fer petits resums o manuals de com es fan les coses…

dimarts, 11 de desembre del 2012

Peternari 87

Quan li arriba una feina al que l’ha de fer, ha passat abans per quatre o cinc mans. Què fan aquests quatre o cinc?

dilluns, 10 de desembre del 2012

De viatge. Reggio Emilia. Mòdena

8 de desembre. Dia de la Immaculada Concepció de Maria.

Al matí passegem per Regio Emilia. És una ciutat mitjana de 160.000 habitants. El centre és maco, acollidor i molt agradable per viure. A mida humana.

A la tarda anem a Mòdena. Visitem el museu Ferrari que han estrenat recentment.

Entrem al Duomo. Està molt ple de gent. El bisbe amb mitra i bàcul està fent el sermó. Sortim. A la mateixa “piazza grande” hi ha el “Café Concerto”, un lloc d’aquests antics i nobles, dels que tants n'hem eliminat a Barcelona. Tot prenent una beguda, una imatge “felliniana” se’ns presenta davant dels ulls a només 5 metres de nosaltres: el bisbe, vestit com ja he dit i tot l’acompanyament, ens passen per davant.

Sortim a veure què passa. La plaça està plena de gent amb fanalets, el bisbe apareix en un balcó que té al costat una escultura de la mare de Deu. Un cotxe de bombers, allarga el seu braç i dos bombers col•loquen un ram de flors als braços de la mare de Deu. Aplaudiments i sermonet del bisbe!
 

9 de desembre.

Dinant a prop de Mòdena amb gent d’allà, ens expliquen una altra litúrgia: l’elaboració del vinagre de Mòdena tradicional.

El vinagre que tenim als setrills de la taula és “normal” només de 5 o 6 anys (!) Tradicionalment la preparació artesanal del vinagre es va treballant durant 30 anys. Fins i tot i ha famílies que quan un nen neix ja li fan la seva bota de vinagre. Es posa en una bota gran i com que es va reduint, cada any es va traslladant a una bota més petita , fetes amb diferents fustes. Al final del procés, el vinagre és una essència divina gaire bé espessa.
 
 En provem una mica d’un d’aquests, amb parmesà, l’altre producte estrella de la zona.

(Nota. Vikipedia també ho explica tot això, però és més maco que t’ho expliqui una persona enamorada d’aquella terra).

divendres, 7 de desembre del 2012

De viatge. Bolonia. Florencia.


6 de desembre.
Bolonia. Una ciutat coneguda i estimada per moltes raons. Els seus carrers t'acompanyen i embolcallen a pesar del fred. Passegem unes hores absorbint història i soroll d'estudiants. Només entrem a "siete chiese".
 
Anem a casa d'uns amics i compartim una ampolla de vi blanc. Viuen al casc antic on és moda  arreglar-se cases antigues.
 
Amb cotxe arribem a Regio Emiglia. Em sento que arribo a casa, encara que no he estat mai, encara, a aquesta estada. Sentir-se a casa és un estat interior de pau i benestar.
 
A Itàlia, la cuina és un espai central de la casa. El cuiner, tot fent "l'aperitivo" és observat a tot vol mentre prepara un gloriós risoto.
 
 
7 de desembre.
Florència. Santa Maria di Fiori, excel•lent com sempre. En sortir, un capellà amb sotana ens aborda i ens pregunta si ens agrada. Li diem que molt. Ell ens diu que fa 30 anys que treballa a Santa Maria i que viu a prop, que cada dia se la mira i que cada dia li agrada més. El "seu lloc al mon" sens dubte. No sé si cada dia busca algú per explicar-li !!!
 
Il Ponto vechio, l'Arno, Santa Maria Novella, carrers i carres i racons i racons. Tot plegat preciós i alhora un xic decadent.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Peternari 86.

Si fas treballar amb preses, faràs que el funcionari es pugui sentir important i útil.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Cinema. Escenes mínimes: Lawrence d’Aràbia.

Film mític de la nostra infància i joventut i que sovint tenim l’oportunitat de veure per la Tele, com ha estat aquest diumenge.

Dirigit per David Lean el 1962, compte amb els  inoblidables Peter O’Toole, Omar Sharif i Anthony Quinn.

La seva visió de tant en tant, permet recordar com d’important va ser la primera guerra mundial o “gran guerra” per definir el mon tal com l’entenem encara avui i com bona part dels seus problemes, en especial els vinculats al mon àrab i Israel- palestina es van gestar en aquell context.

La meva escena mínima: Lawrence va a ajuntar-se amb les tribus àrabs al desert. Després de moltes hores de viatge, el seu acompanyant, Omar Sharif, li ofereix aigua. Està mort de set. L’altre no ha begut primer.

Tenen aquest mínim diàleg:
      -Tu no beus?
      -No.
      -Doncs jo tampoc.

Així de curt.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Els meus llibres. Quan érem feliços.

Quan érem feliços. Rafael Nadal. Barcelona, Destino, 2012.

Un llibre distret pels que tenim una edat i ens podem veure reflectits en una època, un internat, un model de família nombrosa, una religió, uns costums tradicionals etc. Està bé que algú amb una bona ploma faci aquest tipus de llibres, per que més que una història concreta d’una família, és una historia d’una generació i d’una classe social. Si  a més el lector és de Girona (no és el meu cas) la satisfacció es pot incrementar bastant.

Sociològicament està bé recordar als joves, (pocs el llegiran) que fa 50 anys la classe mitjana tenia servei, “minyones”, però aprofitava la roba al màxim i anava molt justa en el menjar i  el cotxe familiar d’una família amb 12 fills era un 2 cavalls  i  l’austeritat era un gran valor. També m’agrada que es reconegui el gran esforç que va suposar per  a la generació dels nostres pares veure com el seu sistema de valors morals i religiosos trontollava a tota velocitat. Ni que sigui tard, està be fer  un reconeixement per tot el que van patir per nosaltres.

En canvi destacaria negativament la manca d’un aspecte autocrític: quan parla dels musclos i dels peixos a la Fosca i els tips que se’n feien, es limita a dir que “els musclos o les pallerides o els urissos” van desaparèixer, com si no anés amb ells que eren els que se’ls menjaven.

Tampoc m’agrada massa el títol. Tots sabem que la infància és el nostre paradís perdut, però “ara” procurem continuar sent feliços.

I encara hi ha una altre element que vull comentar. Com es tanquen aquest tipus de llibres? Què fa decidir a l’autor a tallar o a no anar més enllà? En ocasions trobem que aquest tipus de llibre acaba quan comença la rutinària vida d’adult i el temps i els anys  es tornen plans i prescindibles en el record.
 
Distret.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Peternari 85

El cap sempre s’escudarà amb el tècnic que “encara” no ha acabat l’informe. No diu que li va passar abans d’ahir.

dijous, 29 de novembre del 2012

Peternari 84

Els caps tendeixen a quedar-se la informació i passar-la al currante que ho ha de fer, quan més tard millor. D’aquesta manera la gent ha de treballar amb preses.

dimecres, 28 de novembre del 2012

La frase del carrer: Què vols?


A la Pedrera fan una interessant exposició sobre arquitectes contemporanis de Gaudí d’arreu del mon i que van suposar un trencament en el seu moment. Està bé.

De pas entrem a fer un cafè a una cafeteria que han posat al primer pis de la Pedrera amb vistes al passeig de Gràcia. Agradable, però molt cara.

Una parelleta arriba i seu a la taula del costat. Ell li diu a ella “ Què vols?” Només això.

Hi ha moltes maneres de dir “què vols?”: la de “ets un pesat” que se li diu a un nen, la de “supèrbia” davant d’un inferior, la interessada del depenent d’una botiga, la del “què hi farem” etc.

La del noi no és cap d’aquestes, té una entonació càlida i mimosa,  com de colofó d’una nit agradable... Com s’acostuma a dir, una bona nit d’amor acaba amb un cafè amb llet tranquil i un croissant.

Per cert, en aquesta cafeteria han recuperat el necessari gotet d’aigua que ha d’acompanyar al cafè i que està pràcticament oblidat.

 

dimarts, 27 de novembre del 2012

Memòries d’un funcionari 23. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 6.


Moments especials

Tinc observat que el Nadal és una festa molt alegre i molt familiar, però també molt trista quan es tenen mals records. Aquest era el cas de Vistarica. El Nadal té una força agredolça molt forta  que es veia en les mirades d’aquella gent i nosaltres fèiem veure que no vèiem. Només vaig estar un Nadal, però vaig intentar que fos el màxim d’agradable. A més de fer el pessebre, de comprar uns petits regals per tothom etc. vaig veure que havia de ser-hi  a l’hora de dinar. Con que es dinava a dos quarts de dues, a les tres podia ser a casa. Varem intentar fer un dinar de “Nadal” i crec que ho varem aconseguir. A l’acabar, un vellet que sempre estava al rebedor de la residència al costat del meu despatx em va dir “ no tindrà pas un puret?” com dient: amb això seria l’home més feliç del mon. Llàstima que no el tenia.
 
Els balls i les festes. Com a tots els centres, era obligatori celebrar les festes. Les festes marquen una mica el ritme del temps i ajuden a alegrar la vida. Tot  Sants amb la seva Castanyada, Nadal, Carnestoltes, la Mona, Sant Joan...tot ho fèiem córrer. Els companys de treball sempre van col•laborar amb molt de gust en aquest tipus de coses. Als residents els costava una mica més. Jo crec que en el fons copsaven la mica de comèdia que hi havia en tot això, la part de falsedat que amaga el concepte de festa en general i més en concret en el seu cas. En els balls intentàvem entre tots animar la cosa, però, especialment jo, el director, havia de tenir molt present de no deixar-me a cap velleta per treure, perquè hagués pogut portar disgustos.
 
Toqui’m si us plau. Hi ha fins i tot llibres sobre aquest tema. Però en el meu cas, i en el de qualsevol que entri en un centre de vells o de nens, no li calen teories. Sobretot les senyores anaven sempre amb les mans per davant: donar la ma, retenir-la una estona, era obligatori amb les velletes. En aquella època en que a casa hi havia molts nens petits, també aquests volien que els toqués a l’arribar a casa. La meva resposta era sempre: un moment que em rento les mans!
 
Per què me’n vaig anar
 
Jo m’ho passava bé  a Vista Rica. Per què me’n vaig anar tant de presa?
Per varis motius.
 
El primer d’ells per que sempre he tingut una tendència innata a acabar amb les coses abans d’hora. No deixa de ser un defecte. Quan estic bé en un lloc, feina, festa, el que sigui, tendeixo a voler marxar abans que els altres. Deixo aquest aspecte pels psicòlegs.
 
El segon és que tenia una sensació de solitud. No tant la soledat del “jefe” que una mica també, si no la soledat respecte a la Institució. No em sentia recolzat. Com si els problemes de Vista Rica fossin meus i no de l’Ajuntament de Barcelona. És una sensació que ja he viscut altres vegades en carn pròpia o aliena. Ja tornaré sobre aquest tema. Només recordaré, el que he dit unes pàgines més amunt dels torns dels diumenges entre els directors.
 
Un altre motiu va ser un cert desfici per participar en coses més generals. La particularitat em fa petit. Necessito viure una mica més la globalitat. Per això he tendit sempre a la planificació i a l’abstracció. Potser és inoperant o pretensiós, però cadascú és com és.
 
L’únic motiu pel que no me’n vaig anar va ser per guanyar més diners, com es veurà a continuació. Però és justament el que pensava tothom. De nou “l’excepció i la regla” de Bertol Brecht a la que ja m’he referit.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Cartes d'un nen de 9 anys. Artur

Artur:

Els meu pares em van portar l’11 de setembre a la manifestació. Diu que érem un milió i mig que volíem la independència. Però molts van dir que no s’ho creien i que eren més els que no hi havien anat.

Per això has fet unes eleccions, per veure què pensen tots els grans i saber cap a on hem d’anar. Diuen que has perdut uns quans ascons i que això és molt dolent per a tu. Jo no ho crec, per que si de bo el que volies era saber on estàvem, ara ja ho saps i pots veure el que volien tota aquella gent i tota la que no hi va anar. I ara ja saps què has de fer.

Sempre m’han dit que la veritat no pot ser dolenta i ara la sabem. No entenc per què alguns periodistes diuen que has perdut. Sabent la veritat no es perd mai.

Alguns dels partits deien que volien la independència del tot i de seguida. Altres no se sap, per exemple aquests que estan amb tu, o uns que es diuen "ecosocialistes " o una cosa així. Per això vull que facis de seguida el referèndum per que tothom digui "sí o no" i així no perdem més temps. A mi sempre em diuen que no deixi els deures per demà i que els faci quan abans millor.

Afanyat Artur, que els nens volem créixer en un país lliure.

Peternari 83

Si vas a un curs, el Director General es pensarà que vas a perdre el temps.

dijous, 22 de novembre del 2012

La frase del carrer: Ladran, luego cabalgamos.


No és una frase del carrer, l’he recollit del Twiter.

És una  conegudíssima frase de Don Quijote. Ja he explicat aquí la meva devoció pel Quijote i les meravelloses expressions d’aquell boig no tant boig (Els meus llibres preferits. Gener).

És fantàstic, a més, que la frase sigui en castellà, i que sigui del millor escriptor en llengua castellana, i que sigui tan adequada al moment que estem vivint.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Cinema. Escenes mínimes. Adiós a las armas


Adios a las armas.

Basada en la novel·la de Hemingway, aquesta pel·lícula de Frank Borzage, de  l’any 1932, en blanc i negre, pantalla petita i una història de guerra, la del 14, una mica forçada, la ha projectat la Filmoteca dintre d’un cicle que relaciona cinema i art.

Més que una escena mínima, cal destacar d’aquesta  pel·lícula, que, segons un famós fotògraf,  present a la sala,  Picaso es va basar en escenes d’aquesta cinta per pintar el seu quadre Guernica. La hipòtesi es demostra a base de nombroses comparacions entre escenes i fragments del quadre.  Totes les guerres són igual d’horribles, però Picaso va captar l’essència d’aquest horror.
Curiós

dimarts, 20 de novembre del 2012

Peternari 82

Si els Directors Generals no van a cursos, és que no els valoren prou.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Els meus llibres. Incerta Gloria


Joan sales, Incerta Gloria i  El vent de la nit. Club Editor, Barcelona, 1999 
Avui 19 de novembre és el centenari del naixement de Joan Sales. Justament he acabat de llegir Incerta Glòria i El vent de la nit,  fa tres dies.
Com comentar un llibre català tant conegut, tant treballat, que recull la feina de tota una vida, per dir-ho  d’alguna manera? La que jo he llegit és la que s’anomena la 10ª edició complerta.
No ho faré, impossible. Només puc recomanar-lo i comentar unes sensacions. Recentment ha sortit una excel·lent crítica a La Vanguardia d’Antoni Puigverd i una altra a l’Ara de Jordi Nopera.
És un llibre, “en la guerra civil” no ben bé “sobre la guerra civil”. Els personatges viuen la seva vida i a pesar de tot van fent. Això és el que sorprèn sempre que se’ns parla de fets així. És la distància o la història la que converteix els fets en històrics i els personatges en herois. La realitat acostuma a ser més simple. Només que aquesta realitat minúscula de cadascú, Sales l’eleva a  majúscula, la converteix en una epopeia de la vida i de la mort.
Per sobre de la narració dels fets, el text té una àmplia varietat de reflexions sobre filosofia, religió, anarquisme, socialisme. I també en un segon nivell  l’eterna realitat sobre els diferents personatges de l’espècie humana: els que tenen una fe, els ingenus, els aprofitats, els desencisats. El mosaic és  gran i ben dibuixat, evidentment  a favor dels perdedors, però sense obviar dures crítiques a tort i a dret.
L’estil dietari que s’utilitza a la primera part, m’ha fet recordar les memòries del meu pare del temps de la guerra. No he pogut resistir la temptació de buscar-les i rellegir-les. Salvant totes les distàncies literàries, el meu pare té un diari dels anys de la guerra molt detallat i en algunes anècdotes similar (la recerca i consums de bolets pels catalans i la gran estranyesa dels altres).
Els que hem tingut la sort de no viure cap guerra, no hem de deixar d’entendre aquesta obsessió dels que sí que l’han viscut i donar gràcies als deus.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Peternari 81

Els Directors generals quasi mai tenen temps d’anar a cursos. Ja ho saben tot?

dijous, 15 de novembre del 2012

Històries mínimes. Picardia


Al carrer Gran de Gràcia, una noia va caminant normal, la seva cara també normal com la posem habitualment. De cop i volta veu un autobús que se li escapa i que ja està tancant la porta. Fa dues coses: primera cosa, comença a córrer, fet habitual en aquests casos i, segona cosa, canvia la cara i es col·loca un posat somrient i de picardia, a veure si el conductor, un home deu pensar, té pena d’ella i li obra la porta encara que ja hagi arrencat.

 Tiro avall. No veig el final.

 

dimecres, 14 de novembre del 2012

Peternari 80

Lo important d’un curs és sortir amb molts papers que no et miraràs mai més.

dimarts, 13 de novembre del 2012

La frase del carrer: El que arriba 30 minut abans també és in-puntual.

Recullo aquesta frase pel carrer. I somric.

El mon està partit en dues meitats, els que tenim tendència a arribar puntuals i els que tenen tendència a arribar tard.
 
Si arribes mitja hora abans al concert segurament no seràs el primer (al cinema sí, es podria fer tota una llista de casuístiques...). Si arribes un minut abans de començar arribes a temps, però si tothom arribés un minut abans no es podria entrar. Total: In medio virtus.
 
Val a dir que els que arribem puntuals no tenim gaire mèrit ja que el nostre tarannà no ens deixa arribar tard. Els que arriben tard possiblement  tampoc són molt culpables, però incompleixen el contracte de l’hora pactada...i imposen el seu horari.
 
El tema dona molt de sí, però ho  deixo aquí per ser breu i que ningú no faci tard!

dilluns, 12 de novembre del 2012

Memòries d’un funcionari 22. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 5.

El residents. Personatges singulars

 Voldria parlar dels residents de Vistarica. Com ja he dit, la població de Vallbona provenia, amb molt bona part del mon de la marginació. Això provocava l’existència d’un seguit de personatges que no em puc estar de descriure.
       
Choe Morejon. Suposo que ningú recorda hores d’ara qui era Choe Morejón. Al meu pare li sonava el nom. Curiosament Google, que ho te tot, recull una nota d’un combat d’aquest boxejador cubà, negre, el dia 1 de desembre de 1933 contra Daufi. Choe Morejón va envellir tenia una mísera pensió d’exboxejador i va acabar en un centre públic. Choe Morejón era cec i tot el dia anava acompanyat de Miguel que li feia de Lazarillo amb una paciència admirable. Li agradava cantar “cucurruchito de maní”. Tenia una córpora immensa però era  un bonàs i molt pacífic. Portava molts anys cec. El més curiós del cas és que un cop a Vistarica, quan varem poder dedicar-nos més a cada resident varem veure que el que tenia no era si no unes cataractes enormes. Podia ser operat i portava un munt d’anys cec¡ Varem fer els passos pertinents i el varem haver de traslladar a “Quatre camins” un centre més sanitari que tenia l’Ajuntament. El van operar i va estar allà uns dos mesos. Jo m’enduia el Miguel a veure’l. Estava trist i pensava que no tornaria. Però ho varem aconseguir i va tornar veient-s’hi . Va ser un gran dia¡

Miguel. El Miguel, l’acompanyant de Choe Morejón era un sant baró, discret, amable. Tenia el costum de fer cada setmana una quiniela, sempre la mateixa i posar-la al nom del seu germà gran. No hi havia manera de que expliqués aquesta devoció per un germà que no veia mai. Només tenia un problema, de tant en tant sortia i s’emborratxava. En una ocasió en varem trucar de la residència a les 2 de la matinada, per dir-me que havien trucat de la Guàrdia Civil de Terrassa que l’havien trobat tirat pel carrer i que afortunadament portava una tarja de la residència. Vaig anar a la caserna immediatament, és a dir a les 3 de la matinada, a recollir-lo per tornar-lo a la residència. Estava molt avergonyit i el disgust li va durar uns quans dies.

 El Gallego. No recordo el seu nom, per això l’anomeno així. També era una persona excel·lent i molt amable. Havia anat a Amèrica a fer fortuna i havia tornat arruïnat. Va acabar marginat pels carrers fins que el va recollir l’Ajuntament. Havia perdut el contacte amb la família i no volia que sabessin que era un fracassat. Li vaig insistir en que podríem buscar la manera de pagar-li un viatge a Galícia, però es va negar amb rodó i així ho varem respectar. No sé si ja es feien per la Tele aquests programes tipus “quien sabe donde”, però sempre que en veig algun no puc deixar de pensar en ell.

 Martorell. Tenia només  58 anys, era de les comarques de Girona. Probablement havia marxat de casa i li feia vergonya tornar amb la família. Portava molts anys en la marginació i a Vistarica, airejat, amb habitació individual i amb un petit hort que li varem deixar fer, era l’home més feliç del mon. Però alguna cosa l’havia portat a no enfrontar-se a la vida, hi havia anat caient en la dependència de l’Administració. Deien d’ell que durant molts anys havia patit d’una nafra  bastant gran a la cama, fet que li permetia estar atès. Quan tenia la nafra una mica curada se la rascava amb una pedra i deia que s’havia  caigut. Així no el feien fora.

 Antonia. L’Antònia era un exponent d’un altre tipus d’usuària: les ex prostitutes. Anava sempre molt arreglada, dintre del possible i era molt presumida. Presumia de que ella no se’n anava amb qualsevol i que havia tingut clients fixes molt bons que la portaven a unes torres molt maques de Sant Cugat. En una ocasió em va generar un petit “afer”. Mentre un altre resident passava davant d’ella per anar a seure li va tocar ostensiblement els genitals amb el corresponent divertiment o escàndol dels altres. Tema del dia!

El Brasilé. Tampoc recordo el seu nom i l’anomeno així per que havia estat al Brasil i també havia tornat fracassat (Tots els que estaven allà tenien una història complicada), però no ho volia reconèixer. Estava molt amargat. Només tenia 60 anys i encara somiava amb tornar a Brasil a treballar. No es relacionava amb ningú, no llegia, no mirava la Tele. Les meves converses amb ell varen ser sempre correctes, però no va cedir ni un mil·límetre.

La paella de la Joana. La Joana era molt particular. També tancada en ella mateixa. De tant en tant s’eixorivia i preparava una baixada a Barcelona “a mis barrios”. S’arreglava i baixava a Barcelona. Tornava a les 3 de la tarda. Havia fet una paella al seu lloc de sempre on ja no coneixia a ningú i tornava trista i decebuda.

 La marquesa. Anava amb cadira de rodes i estava molt deteriorada, però era molt presumida i es donava aires de grandesa. Per això li deien la marquesa. De tant en tant es feia comprar per una noia uns quants llagostinets, que la cuinera li preparava, i es feia un petit banquet.

 Herminia. Gorda i feliç. De família de classe baixa, de Barcelona de tota la vida. No havia tingut mai ofici. Al desaparèixer els seus familiars més directes, havia espetegat també a Vallbona. Era dolça i ingènua. Deia que ho havia fet tot a la vida: anar amb avió, anar amb vaixell, amb tren... tot menys estar amb un home. En mig d’aquell pati teníem una verge! Mare de Deu Santíssima, hauríem de dir¡ Li agradava participar en totes les activitats. Va fer una petita bosseta de macramé per la meva filla.

El manetes. Tampoc recordo el seu nom. Era virtualment l’encarregat del petit manteniment, de regar el jardí i coses per l’estil. Si hom parlava amb ell no entenia que hi feia allà i perquè no tenia una família normal.

 Podria seguir però em començaria a repetir. No teníem prou temps ni jo ni la psicòloga per fer uns tractaments més personalitzats. No sé on hauríem arribat cas de ser així. Possiblement a descobrir moltes misèries humanes, moltes històries tristes que possiblement ells no volien recordar. El millor que podíem fer era que el dia a dia fos agradable i que sentissin una mica d’afecte. És el que fèiem.

diumenge, 11 de novembre del 2012

dijous, 8 de novembre del 2012

Cinema. Escenes mínimes. A Roma con amor


A Roma con Amor. Woddy Allen, 2012

Woody Allen, sap que a Europa te uns fans incondicionals i per això cada any ens dedica una petita comèdia còmica. La de Roma, millor que la de Barcelona al meu entendre, es compon d’un mosaic de narracions que s’entrecreuen o no entre elles a quina més hilarant.

La meva escena mínima  es refereix a un patètic i mediocre personatge (Roberto  Benigni)  catapultat absurdament a la fama per uns dies. Un cop  ha acabat tota la surrealista parafernàlia,  respira tranquil, però també enyora la fama i protagonitza una escena al mig de carrer totalment histèrica. Finalment suplica que li deixin signar un autògraf.

Destaca en aquesta pel·lícula,a  part de la presència d’Allen que no sempre ens concedeix, la seva genialitat per crear personatges que el recreen.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Peternari 78

Si apliques el que et diuen en els cursos - excepte els d’informàtica- pots arribar a ser un element perillós.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Opinió breu. Vargas LLosa i "El sueño del Celta".

Copio a sota el meu comentari del mes de maig del llibre de Vargas Llosa.
 
Vargas LLosa, que me'encanta com escritor, va signant manifestos contra l'autodeterminació de Catalunya. El seu llibre, que recomano, posa de manifest que per aconseguir la independència, habitualment s'hagut de fer una guerra. Curiosament, no troba encoratjador que els catalans ho volguem fer pacíficament.
 
És curiós que fent novel·la històrica no aprengui dels seus propis escrits.
 
No estarien més macos els novel·listes fent novel·la, els cantants cantant i els actors fent d'actors? I prou!
 
Vargas Llosa, Mario. El sueño del celta. Madrid, Santillana Ediciones, 2010.

Roger Casement, és un personatge històric, un oficial del exèrcit britànic, heroi a diverses activitats bèl•liques, testimoni actiu de moltes aventures i experiències en el mon colonial, en especial al Congo Belga i a Sudamèrica. Un heroi en el seu país durant un temps.

Però l’heroic oficial té un problema: és irlandès. I pren consciència de la seva nacionalitat i l’experiència viscuda en les colònies, li posa de manifest que al llarg de la història gaire be tots els països han aconseguit la seva independència amb una guerra. Això el porta, com a irlandès, a lluitar en el bàndol alemany a la primera guerra mundial, pensant, com molts altres, que si alemanya guanyava, Irlanda podria més fàcilment aconseguir la independència. Con que Alemanya no va guanyar, es va convertir en un traïdor i va ser condemnat a mort.

Molt interessant relat. Com sempre, la ploma de Vargas Llosa, es brillant, complerta. El conservador de Vargas Llosa fent apologia del terrorisme?

dilluns, 5 de novembre del 2012

La frase del carrer: Bilingüisme


És l’hora de sortir de les escoles. Una senyora de la india, al menys a jutjar per la indumentària, porta al davant dues nenes. Només sento dos fragments de frase:

 Una: Doncs a mi m’agrada

L’altre:Si claro, pero tu...

 Son germanes? Amigues? Tant sa val. On és el problema amb el bilingüisme? Que venga Dios  y lo vea!

diumenge, 4 de novembre del 2012

Peternari 77

Si abans de fer un curs miressin si hem aplicat l’anterior, l’ Escola d’Administració Pública tancaria.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Els meus llibres. Els llibres de Marlow.4.Atzar

Quart i fastuós llibre de Conrad sobre Marlow.

El mar, inseparable del personatge Marlow, està totalment present en aquest darrer volum. Sembla com si Conrad venerés el mar i menyspreés la terra. L’autèntic mariner només estar bé quan estar embarcat, lluny de les misèries i ambicions humanes. La terra és tot lo dolent, el mar ho purifica tot. Però a vegades la terra s’infiltra en el mar i tendeix a enverinar-lo (en sentit literal a la novel•la) fins que es fa justícia i per fi brilla la felicitat, la pau i l’amor.

El llibre, com el seu nom indica, ens descriu com tot és fruit de l’atzar, les feines, les relacions humanes, els amors, la fortuna. Clar que és un atzar creat pel narrador per demostrar la seva tesi. Per que no acabes de saber si Conrad pretén nomes fer una novel•la, o ens està descrivint la seva filosofia de la vida.

La narració, com Lord Jim, té tints  de tragèdia grega i va pujant fins al clímax, molt ben aconseguit tot i que previsible. La construcció es fa a base de capítols amb nom de personatge de la novel•la, com construint un mosaic, al terra, per situar a sobre el nucli pròpiament dit, que no comença fins més enllà de la meitat del text.

Com a detall curiós, hi ha en el conjunt de la narració tot un conjunt de comentaris misògins, que resisteixo la temptació de extreure’ls per que fora de context podrien ser interpretats inadequadament. Però resulta curiós al lector actual. És l’essència marinera (solitària?) no ja de Marlow, si no del propi Conrad el que hi ha darrera de tot això? No conec suficientment al personatge per assegurar-ho.

En fi una lectura excel•lent com les anteriors, molt recomanable i amb el plaer assegurat.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Peternari 76

 Quan més cursos facis, més bon curriculum tindràs...i menys  treballaràs.

Memòries d’un funcionari 21. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 4.


Organització i dia a dia.
 
Un cop instal•lats, la vida a Vistarica era bàsicament plaent pels residents que havien passat d’un entorn desagradable i atapeït  a un entorn agradable assolellat i més confortable, a pesar de les limitacions que hem indicat. La major part del ritme diari esdevenia al matí, com és habitual en aquests centres: el metge, l’infermer, la neteja principal, la major part d’activitats etc. tenien lloc al matí. A la tarda i els caps de setmana el personal era molt precari.
 
Jo feia una jornada que em permetés estar al mati i a la tarda i també periòdicament anava a parlar amb els del torn de nit. La disponibilitat horària però era total. És aquest un aspecte molt important pel funcionament de l’Administració. Quan es col•loca a algú al front d’un centre sovint se’l deixa “tirat” que es diu. Era el nostre cas. Jo vaig proposar que entre els directors dels diferents centres féssim un torn de “cap de setmana” que ens permetés desconnectar. Això hagués volgut dir estar “com de guàrdia” un cap de setmana de tant en tant  i restar lliure els altres. La proposta no va ser acollida. Quan jo marxava fora de Barcelona a una casa sense telèfon havia de baixar un parell de cops al dia per telefonar a veure com anaven les coses (Costa d’imaginar en una societat amb telèfons mòbils...i només han passat uns 30 anys).És molt important donar suport a  la gent que està a la “trinxera”. Si no es fa així, després no cal sorprendre’ns de que la gent no hi vulgui anar o que es cremi.
 
Organitzativament parlant, el directors teníem un cap immediat amb qui despatxàvem els afers quotidians i unes reunions de directors que servien tant de reciclatge, com de debat de temes d’interès comú. Alguns d’ells els preparàvem nosaltres mateixos i els explicàvem a la resta del grup.
 
Pel que fa a la gestió administrativa, en aquella època el centres disposàvem de diner directe, del que havíem de donar raó periòdicament i  abans de que ens en tornessin a donar. Vaig tenir els meus primers problemes amb la gestió administrativa. Jo no podia a anar al mercat de Sant Cugat a comprar peces de roba  barates per que no em podien fer una factura ben feta. En canvi en un comerç normal, demanar una factura en nom de l’Ajuntament en principi provocava suspicàcia fins que els deies que cobrarien en metàl•lic. Tornaré sobre aquest tema quan parli de l’ICASS. Jo no tenia administratiu i en principi ho havia de fer tot jo, al cap d’uns mesos em van adjudicar un administratiu un cop per setmana. Era un personatge molt curiós i que tenia una malaltia, de la que no recordo el nom (potser narcolèpsia), que el feia quedar-se dormit de tant en tant durant una estona. Després continuava treballant.
 
Com és habitual a l’Administració, quan algú ha de cedir una persona, intenta treure’s els “morts” de sobre i cedir la que considera pitjor. Això semblaria lògic des del punt de vista del que cedeix, però sovint s’oblida que hi ha uns caps que tenen la responsabilitat del conjunt i que cobren un plus per que tot funcioni bé i tothom estigui servit per igual. Però hi ha una notable desídia en el compliment d’aquesta funció. A l’Administració tothom procura evitar els papers desagradables, pel que pugui passar.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

dijous, 25 d’octubre del 2012

Peternari 74

Els cursos tenen un diploma d’assistència no d’aprenentatge.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Històries mínimes: En Paco

Soc  terriblement despistat. De tant en tant em deixo les claus de la moto posades. Al cap d’uns segons reculo a buscar-les. Però alguna vegada me les deixo tot el matí i al moment de marxar me’n adono que no les tinc, m’agafa un esglai, vaig corrent fins a la moto ... i allà està la pobra amb les claus posades.
 
La major part de la gent no som lladres som bona gent i si veiem una cosa així, o no fem res o si podem deixem les claus en un lloc segur. En puc donar fe: la gent és bona gent en general. Per això s’aguanta el mon a pesar de tot.
 
Només una vegada la moto no hi era. La policia em va dir que no es tractava d’un robatori si no d’un “furt d’ús”, que l’havia agafat un nano  per fer-se una mica el divertit i que ja apareixeria. Així va ser.
 
Quan et volen robar et roben, encara que estigui tancada la moto. També m'ha passat.  Clar que “la ocasión hace al ladrón”. Tampoc cal temptar a la sort expressament.
 
Però és que avui, a més, he tingut un “àngel de la guarda”. El noi de seguretat de l’edifici del costat ha vist alguna cosa estranya, i anant més enllà de les seves obligacions, ha anat fins a la moto, ha agafat les claus i ha deixat un paper. Ha estat pendent de la meva hora de sortir i me les ha donat. Es diu Paco i és fantàstic que en el mon hi hagi persones així.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Històries mínimes: Tintoreria

Vaig a la tintoreria. Hi ha una senyora bastant gran i em diu que em deixa passar. En donar-li les gràcies li premo lleugerament el braç i ella em somriu.
 
Mentre m’atenen  explica que viu al “Refugi d’obreres” del carrer República Argentina. Me’n alegro d’haver-la “tocat”, potser feia temps que ningú no ho feia. Tenim un tabú exagerat a “tocar” a la gent. I n’hi ha molta que ho necessita.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Memòries d’un funcionari 20. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 3.

L’equip de treball i les seves coses.
 
 A més del meu paper de director/gerent, el centre disposava d’una  psicòloga/ subdirectora que gestionava tots els temes més d’atenció a la persona: el seguiment individual ja que no hi havia Assistent social, les activitats ocupacionals i aquest tipus de coses. Venien unes persones a fer activitats amb els residents, que tenien una bona acceptació, sobre tot entre les dones.
 
Entre els dos varem crear informalment una assemblea de residents. En aquestes reunions recollíem directament la seva opinió sobre els aspectes diaris del centre i si podíem els fèiem cas. Era tot molt precari, però crec que fèiem el que podíem. No cal dir que al principi els va costar molt. Mai ningú els havia demanat la opinió per a res.
 
El metge i l’infermer venien en moments concrets de la setmana. No hi havia encara cap normativa de residències que detallés les hores del diferents professionals. La relació amb els residents era molt bona. Quan hi havia un problema més greu ells decidien si aquella persona s’havia d’ingressar a l’infermeria de Vallbona, tenint en compte la precarietat de personal, en especial a les nits i els caps de setmana.
 
Els cuidadors eren 6. Es dedicaven fonamentalment als 10 o 12 residents més deteriorats, molts dels quals anaven en cadira de rodes. Havien de cobrir el torn de matí i tarda els 7 dies de la setmana. A la nit no hi havia cuidador el que vol dir que no es canviaven el llits durant la nit. En una ocasió cap dels dos cuidadors del matí no es va presentar. Les noies de la neteja em van trucar a casa a les 8 del matí per dir-m’ho i van afegir que m’esperaven per començar a rentar els vells. Naturalment era un “forcing”, “ja veiem que els vells s’han d’atendre, però tu també hi has de ser” m’estaven dient sense dir-ho. Al cap de 25 minuts era a la residència i entre tots varem rentar i vestir als vells.
 
Cal citar que en aquella època encara no es feien servir bolquers, si no que els residents de cadira de rodes anàvem amb unes cadires amb un petit orinal a sota i per tant amb el cul descobert, tapat pels costats. (Encara uns anys després vaig veure en una residència de vells de Banyoles, regentada per monges, que les cadires es col•locaven estratègicament a sobre d’un wàters que hi havia a la sala d’estar i així es tirava directament la cadena quan es notava alguna mala olor. (Increïble no?).
 
En una altra ocasió, vaig haver de fer una cosa molt freqüent a l’Administració. Si vols que les coses funcionin t’has de saltar la norma. (si passa això, voldria dir que la norma és absurda?). A l’Ajuntament de Barcelona es cobrava una paga que se’n deia de “productivitat”. Curiosament s’entenia la productivitat en sentit negatiu: si fallaves més de dos dies al mes, perdies la part proporcional corresponent a una onzena part d’aquesta paga. El principi, com es pot veure a simple vita, és pervers, per que volia dir que es podia fallar a la feina dos dies al mes sense que passes res. Algunes persones incorporaven aquest principi a la seva agenda habitual.

Així doncs com anava dient, em truca un cuidador a primera hora del matí i em diu que s’ha dormit, que què fèiem. Si venia i signava en el llibre d’entrada constaria que havia arribat tard i perdria el plus mensual, en canvi si no venia no li passava res. Naturalment li vaig dir que vingués de seguida i que falsificaríem l’hora d’entrada. Afortunadament no teníem marcatge electrònic, si no manual. És evident la bona fe del cuidador: s’havia dormit i volia venir però no volia perdre el seu plus...
 
El personal de neteja i cuina eren bona gent, però sempre hi havia les seves petites coses i a mi no m’ha agradat mai tractar els temes de personal. Explicaré una anècdota que fa referència a la ja mencionada obra de Bertol Brecht , “l’excepció i la regla”. Una noia de neteja va estar uns dies malalta, vivia pel meu barri i vaig decidir anar-la a veure. Just a l’entrar vaig descobrir un reflex en els seus ulls (els ulls sempre diuen la veritat) que volia dir: “ em vens a controlar”. Varem estar una estona parlant però em vaig quedar amb una sensació amarga. La gent espera el que espera del “jefe” i no accepta que vagis contracorrent, ni que et converteixis en amic.
 
Un dels cuiners, el de tarda, era un autobusero i pobre home no sabia res de cuina. La cuinera del matí deixava les coses mig preparades, però estem parlant de 50 persones i per poc que fos, pobre home anava estressat. Estic segur que avui no passaria això. Entre d’altres coses per que els centres han externalitzat tots aquests serveis (si no la residència complerta).
 
Però en aquella època l’Ajuntament tenia un servei central de distribució de mercaderies i cada dia arribava un camió amb els productes necessaris per fer el menú del dia prèviament dissenyat. La cuinera podia fer una mica de més i de menys i si era el cas fer alguna cosa personalitzada per que un congelador i un parell de neveres permetien una mica de gestió a mida. Crec que en general els vells menjaven bé. Només explicaré una anècdota: els menús es van fer segons criteris mèdics, és a dir molt sans. Això va provocar una petita protesta dels residents per que volien que algun dia se’ls donés mongetes o cigrons, vaja un “potaje” dels que donen alegria a la vida. Així ho varem fer i el menú va ser canviat.
 
El centre no tenia safareig ja que a Vallbona acabaven d’estrenar-ne un de molt gran. La roba es portava allà amb una furgoneta. Una noia gestionava la recollida, el retorn i la distribució i disposàvem d’una rentadora domèstica per a petites coses.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Peternari 73.

És igual el títol del curs, el 30% de les coses sempre seran les mateixes.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Cinema.Escenes mínimes: El marido de la peluquera. El artista y la modelo.

El marido de la Peluquera, de Patrice Laconte és de 1990. El artista y la modelo de Fernando Trueba és de l’any 2012. D’arguments molt diferents, tenen per mi dues  coses en comú:
La primera és l’actor Jean Rochefort, personatge aparentment inexpressiu, però que desenvolupa una gran força creadora tant en la inactivitat (el marit de la perruquera no fa res) com en la activitat ( l’escultor sí que desenvolupa una gran activitat).

La segona seria l'escena mínima. Més que una escena mínima el que uneix aquestes dues pel·lícules és un concepte filosòfic “màxim”: un cop aconseguida la felicitat, que potser dura una breu estona  (en cinco minutos la vida es eterna...), no és d’esperar que es mantingui o que torni. En els dos casos s’apliquen solucions dràstiques: en el primer cas per part de la perruquera i en el segon per part de l’escultor.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

La frase del carrer: Aquests són els que no volen treballar!


Vaig pel carrer. Al mig de l’acera hi ha una persona demanant. Una mare amb una nena d’uns 9 anys passa per davant i sento la següent frase: aquests són els que no volen treballar!
 
Em quedo de pedra. Si tota la vida ens han dit que el nostre cervell es forma amb els inputs que rebem de petits, aquí en tinc una prova clara. Com reciclarà aquesta nena, el missatge que li envia el ser més important de la seva vida? Tot el dia va rebent frases d’aquest tipus?
 
I així s’arriba  a gran. Possiblement a la desgraciadament famosa diputada del PP per Castelló que va dir “que se jodan” referint-se als parats, també, quan era petita, la seva mare li deia coses com aquestes !!

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Peternari 72

Tots els cursos comencen pel principi, per això sempre es repeteixen les mateixes coses.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Els meus llibres preferits: El doctor Zhivago

Pasternack Boris. El doctor Zhivago. Galaxia Gutenberg. Círculo de lectores, 2010.
 
Tots hem vist la pel•lícula de petits i l’hem tornat a veure de grans. El tema musical de la pel•lícula ja forma part de les nostres cançons clàssiques i fins i tot de les capsetes de música dels nens...
 
Per això quan un any per Nadal, en Raimon em van regalar el llibre de Boris Pasternak publicat l’any 1957, la meva receptivitat va ser ambivalent: il•lusió i prevenció. La pel•lícula dirigida per David Lean és de l’any 1965.
 
El resultat supera totalment les expectatives previstes.
 
En primer lloc, la gran pel•lícula de 3 hores queda petita davant de la magnitud de la trama que se’ns presenta.Com sempre la cinta simplifica el paper, el tergiversa i posa l’èmfasi en els aspectes més espectaculars. Però al mateix temps permet fer arribar a milions de persones, que no llegiran el llibre,  una narració vibrant i brillant, al mateix temps que intimista.
 
En segon lloc, la relació entre els personatges del triangle amorós format per Zhivago, Tonya, la seva dona i Lara, (a la pel•lícula Omar Sharif, Geraldine Chaplin i Julie Cristie) és totalment respectuosa amb tots tres. No hi ha bons i dolents, la paraula infidelitat resulta petita i inadequada. “Infidelitat” és un terme massa brut i vulgar perquè es pugui incloure en la narració que se’ns presenta i en els sentiments dels personatges.
 
Curiosament en un mon tant “avançat” en costums com el nostre, el terme infidelitat continua sent negatiu, i ho és si els protagonistes dels fets responen a unes lògiques convencionals i egoistes. La pel•lícula ens permet reflexionar sobre aquest aspecte.
 
En tercer lloc, la narració èpica d’un moment social tant especial com el de la revolució russa implica un munt d’històries d’una complexitat narrativa que fa que el text sigui tremendament interessant i atractiu. També hi ha una reflexió implícita de Pasternack: va servir d’alguna cosa tot allò? A la pel•lícula aquesta sensació de Pasternack s’escenifica d’una manera més fàcil per a  l’espectador: quan el germà de Zhivago (ara General de l’exercit), parla d’aquells temps de la revolució diu “ teníem molta pressa, massa” i el seu rostre adopta un posat cansat. Aquesta seria la meva “escena mínima!” de la pel•lícula.
 
La història recent de Rússia i el cinisme d’aquest nous rics que ens visiten, faria plorar als que es van sacrificar per la revolució.
 
En quart lloc hi ha un altre triangle: Lara, el seu marit Pasha (Estremlikov) i Víctor el seu violador i amant. Aquest segon triangle ens permet observar estereotipadament les dues actituds davant de la  vida. El primer, Pasha, es creu totalment la revolució, hi dedica tota la seva vida i al final es engolit pel propi terror i sacrificat. Víctor advocat, burgés i corrupte s’acomoda a les circumstàncies i és anomenat ministre del nou règim. D’una manera brutal i tremendament gràfica ens mostra com funciona el mon.
 
Com tothom sap el llibre es va treure en secret de la Unió soviètica i publicat primer a Itàlia i després en múltiples llengües. Pasternack va aconseguir el premi Nobel de literatura.
 
Recomano llegir el llibre i a continuació tornar a mirar la pel•lícula.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

dijous, 11 d’octubre del 2012

Cinema. Escenes mínimes: Pour l'amour de Dieu

Pour l’amour de Dieu. Micheline Lanctôt, Canadà( Quebec), 2011.

Una bona sèrie de pel•lícules del Quebec a la Filmoteca. Només he pogut veure aquesta. De transfons religiós i ubicada al catòlic Quebec dels anys 50 (no hi ha cap precisió temporal, només un quadre de Pius XII a una paret), els capellans i les monges van amb hàbits i el mon religiós que es descriu és el d’abans i que molts hem viscut. Potser una mica carregat de presència litúrgica, però necessària per donar a entendre el que era aquella època.

La història en sí mateixa passa de lo mínim a lo màxim. Con que difícilment es tornarà a passar  a Barcelona l’explico breument: una nena d’onze anys és molt amiga de la seva mestra, una monja jove. Sense saber-ho l’estima d’alguna manera. Un jove capellà dominic aterra per l’escola i entre ell i la monja s’estableix un amor platònic, però que els genera molt sofriment i tortures personals. Ella li envia una carta amorosa amb fragments del Càntic dels càntics. La nena que ha de portar la carta (com en una novel•la romàntica) la llegeix i la llença.

La nena s’omple de gelosia, els espia i arriba acusar-los davant dels superiors. La parella és separada, però la monja abandona la ciutat i per tant la nena també es queda sense el seu amor. Un triangle desfet.

La pel•lícula es desenvolupa en flash-back,  a partir d’un diari que feia la nena, on ho explica tot i que va a parar a mans de la monja. Al cap de 40 anys, avui en dia, la monja li torna el diari. La protagonista va a  buscar a la monja (ara ja gran sense hàbits i adaptada al mon actual) i la convenç d’anar a buscar-lo a ell. Mai se’n deixat d’estimar, però gràcies a la gelosa intervenció de la nena, la cosa no va passar de l’amor platònic i tots dos han conservat la seva vida religiosa. Van a Puerto Rico, es troben, i es fonen en una llarguíssima abraçada que resum tota una vida d’amor callat.

Argument mínim, però d’una gran força comunicativa. D’aquelles que t’acompanya força estona un cop fora de la sala.

L’argument no deixa d’incorporar fins elements d’humor: una mare histèrica, la presència de l’àngel de la guarda i del dimoni i sobre tot la presència de Jesús (vestit com a les postals o a la Passió d’Olesa), amb el seu anyell místic, que parla amb la nena i amb la monja.

Com a escena mínima es podria citar la frase de la mare histèrica quan un policia porta a la nena que ha trobat a prop del convent dels dominics. La pregunta de la mare en veure-la és: “T’han tocat allà  a baix?”. Resum molt bé la monomania pel sexe de tota una època.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Històries mínimes: La puntada de peu a la pinya


Pel carrer, veig davant meu un noi d’uns 40 anys que va donant cops a una pinya com si fos una pilota. Al seu costat a uns dos metres laterals i mig metre en darrera va una altra noi. No queda clar si van junts o no, van passant metres i no es diuen res. De cop i volta, el segon també dona una puntada a la pinya. Sí que van junts!
 
Desvagats? Avorrits? No tenen res a dir-se? Còmic? Grotesc?

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Peternari 70

Els de personal et compten les hores, el jefe la feina. Tu mateix.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Memòries d’un funcionari 19. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 2.


Un cop definides les persones i el personal només faltava l’edifici. Vistarica era un centre del Germans Camils que estava buit i que havien cedit temporalment a l’Ajuntament. Els germans Camils tenien presència al Guinardó amb un centre de repòs per tuberculosos. També al Guinardó hi havia una residència de gent gran de l’Ajuntament, l’antiga fonda Ripoll, que havia de ser remodelada. Possiblement per aquesta proximitat de barri els germans Camils van cedir la instal•lació. Tots els residents de la residència del Guinardó van ser traslladats a Vistarica, el que vol dir que el nostre trasllat depenia de que s’acabessin les obres al Guinardó.
 
Faig un parèntesi per fer una breu referència a la fonda Ripoll. Era com el seu nom indica una fonda que amb el pas del temps es va  omplir de clients que es van anar fent grans fins al punt de ser, de facto, una residència de vells. Arribat a aquest punt i amb el Sr. Ripoll que també s’anava fent gran l’Ajuntament es va trobar amb un problema, que va resoldre molt bé quedant-se el centre (ignoro de quina manera). Aquest és un botó més de mostra de com anaven les coses en aquells anys i del gran esforç que es va fer per arribar al que avui podem trobar normal.
 
Cap el mes de març, doncs, Vistarica va quedar buit i en varem rebre les claus. Calia adequar el centre. I així com el centre del Guinardó, remodelat i nou, va ser moblat adequadament, no hi havia diners per Vistarica. Se li van adjudicar llits de Vallbona, taules de no recordo on, algunes coses noves... en fi el que es diu normalment es va  amoblar amb una sabata i una espardenya.
 
La cerimònia del trasllat es digna de ser explicada. L’ajuntament no va crear un dispositiu pel trasllat adequació i acomodació del centre, si no que es va acordar que alguns del resident joves, entre 50 i 60 anys, s’instal•lessin al centre 15 dies abans de que arribessin els altres i anessin col•locant les coses. Vaig triar unes 8 persones de les més joves i predisposades i haig de reconèixer que van respondre meravellosament. Lògicament van ocupar les millors habitacions de la casa. També es va desplaçar un cuiner per poder alimentar a aquesta avantguarda.
 
El dia del trasllat l’Ajuntament va disposar de dos petits camions per portar les coses. Cal precisar que un conductor de camió, segons la descripció de llocs de treball de l’època, no tenia per què descarregar el vehicle. Un dels conductors així ho va fer. L’altre va col•laborar tot el dia amb la seva experiència, en veure el personal que tenia per fer les coses. Els camions van marxar a les 5 de la tarda sense haver dinat.
 
Però diguem ja d’una vegada on era i com era Vistarica. Com el seu nom indica tenia una preciosa vista doncs estava (i està) a la falda del Tibidabo en un petit grup de cases que hi ha pujant des de Barcelona abans d’arribar al encreuament per baixar a Sant Cugat o anar al Tibidabo. Tot el petit barri té aquest nom.
 
Era una casa solitària, amb jardí, de tres plantes, sense ascensor. A la planta baixa hi havia unes poques habitacions, la cuina  el menjador i una sala d’estar i el despatx de direcció i l’infermeria. La primera i segona planta eren habitacions, unes quantes d’elles individuals. A més a la segona planta i havia una altra sala d’estar. Com es pot veure la casa no admetia gent molt deteriorada ja que no tenia ascensor.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Peternari 69.

El jefe pot decidir sobre coses molt importants, però no et pot donar festa una tarda. Els de personal s’enfaden.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Els llibres de Marlow: 3. Lord Jim

Joseph Conrad, Los libros de Marlow. Barcelona Edhasa, 2008.

Marlow explica una història d’un tal Jim. Com sempre seguim amb el mar com medi natural de les narracions. Un vaixell carregat amb 800 peregrins té un problema a mitja nit i sembla que està a punt d’enfonsar-se en qüestió de minuts. Tothom dorm, però la tripulació arria un bot i es posen ells estalvis. Jim  pensa que és impossible salvar a la gent per que no hi ha prou bots per tothom i opta per tallar els caps que lliguen els bots de tal manera que quan surin algunes persones es puguin salvar. Un cop fet això sent els crits dels del bot que criden a un tal “George”. Ell, no sap com, es troba fent un salt i cau dintre del bot i se salva...o es condemna.

En mig de la negra nit un vaixell s’acosta i salva al passatge.

Enorme vergonya per la tripulació. Judici. Condemna a perdre els títols de capità, o oficial que tenien. Però sobre tot vergonya, molta vergonya i la necessitat de fugir constantment allà on no el coneguin.

Conrad exprimeix fins al màxim la capacitat de penetrar en la ment d’una persona que ha arribat al fons del fons de la misèria com a persona, però que a més ho ha fet a partir de la bondat (tallar els caps dels bots). Per què salta? No ho sap! Si s’hagués quedat, ell, com a únic membre de la tripulació ara seria un heroi. Tota una vida perduda en un moment d’inconsciència. Tot o res. La prosa de Conrad dedica 200 pàgines a deixatar fins el més mínim detall tots els matisos de la vergonya i el remordiment de Jim.

Malgrat tot, el narrador, Marlow, aposta per ell i li ofereix contactes, per anar a llocs on dissimular la seva personalitat. Jim és enviat a una comunitat de nadius al mig de la selva. (Fa pensar una mica en la novel•la anterior, El corazón de las tinieblas).

A la segona part, Jim s’ha convertit en un líder de la comunitat ubicada en un imprecís lloc de l’orient llunyà.  És un assessor imprescindible dels poderosos locals. Marlow el va a veure i constata tot això i també que Jim no pensa sortir mai més d’allà.

Jim s’enamora. Però com si d’un pecat original es tractés, ella sembla intuir que ell amaga un secret, ell no li vol dir, però li reitera que es quedarà. Aquesta decisió li confirma a ella  que alguna cosa horrible hi ha en el seu passat. “Lo normal és marxar d’aquí i tornar al teu lloc”...si no ho fa és per alguna cosa.

El llibre té una tercera part, definida per un canvi de narrador, un pirata del mar que s’endinsa en aquella zona, ell i els seus. Són perseguits i es fan forts en un turó. Jim negocia i, per evitar morts, els deixa anar, però, el personatge pervers, que l’odia, provoca una massacra. Jim, condemnat de nou per l’atzar a aconseguir mals resultats  a partir de les bones intencions, es presenta desarmat al cap de la ciutat i aquest el mata. El pirata, escapat finalment, és qui  narra aquesta tercera part.

L’obra és com un puzzle de mil peces que, un cop acabat, mostra un objecte diferent al conjunt de petites parts que hem anat construint. Per sobre del detall de les reflexions i del detall d’algunes aventures, aparentment semblants a les d’una novel•la fàcil,  Conrad aconsegueix en el lector, al menys amb mi, un rebot grandiós i una sensació de plenitud en la lectura a la que poques vegades s’arriba.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Peternari 68.

Les persones són el principal actiu d’una organització. Realment s’ho creuen quan diuen això?

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Cinema.Escenes mínimes. Les adieux à la reine

Dirigida per Benoît  Jacquot . 2012.  Principals intèrprets Léa Seydoux com a Sidonie i Diane Kruger com a Maria Antonieta.

S’han fet moltes pel·lícules sobre Lluis XVI i Maria Antonieta i la revolució francesa. La originalitat d’aquesta és que tota ella és una “escena mínima”. Vull dir que situa la història de 14 al 17 de juliol de 1789 en una persona de servei, una “lectora” de la reina, un personatge insignificant en la història.
Per un costat ens mostra la submissió total del personal de servei més proper a la figura de la seva “ama”, la seva disponibilitat total. El despotisme de Maria Antonieta, disfressat de paraules suaus per a les persones a les que ha de necessitar cada dia.

Per un altre costat el mon dels palaus de Versailles des del costat dels criats. Passadissos estrets plens de gent, habitacions petites i austeres, menjadors simples, però ben dotats d’aliments (al menys a aquests no els faltava el “pa”), desconeixement del mon exterior. Tot això contrastant amb el luxe “versallesc” de les estances de la reina.
Per sota  de tot la història d’aquells dies, però com de lluny. Els menyspreu dels de dalt pel poble és tan gran, que no es poden ni imaginar que passi res.

Ja he dit que tota la pel·lícula és una “escena mínima”, però destacaré una sola frase. Una ajudant de la reina està preparant maletes per si marxen, es va quedant amb coses de la reina. Altres criades de rang inferior la miren. De cop diu: “Tots envegem a aquell que tenim immediatament per sobre”
Una obra petita, mínima, però que no estalvia en decorats i vestuari, ben treballada. Potser passarà desapercebuda. Era l’única sessió del dia i érem 10 persones a la sala.

diumenge, 30 de setembre del 2012

dijous, 27 de setembre del 2012

Històries mínimes. El vell de la residència de República Argentina. Segona part.


Fa uns dies vaig escriure això:

Passo a mig agost per Barcelona, una vinguda tècnica: regar les plantes, canviar algunes coses a la maleta, acomiadar-me del fill que se’n va de viatge...En fi un “stop and go” en mig del munt de coses que es fan a  l’estiu. A l’avinguda de la República Argentina passo per davant d’una residència de gent gran i just en aquell moment veig sortir un senyor, sens dubte client de la residència, al que sempre veig assentat en un banc del carrer a 10 metres de la porta de la mateixa residència.
 
Possiblement, mentre jo feia mil coses aquí i allà, ell ha seguit la seva rutina de cada dia. I encara bo que por sortir sol al carrer i seure en un banc. La imatge em provoca un petit sotrac mental. Vull aprofitar al màxim els pocs dies de vacances que em queden!!
 
Lo curiós del cas és que un dia d’aquests anant al super em trobo el vellet, m’atura i em demana 30 cèntims per fer una cafè. Li dono un euro.
 
I penso: Està en una bona residència, no té diners o  li tenen restringits per que no li convé el cafè? Hauré fet malament?
 
Demana 30 cèntims molt discretament. Qualsevol  altre mendicant et demana “un eurillo”, com si no fos res. En definitiva, li hauré alegrat el dia? O no? Continuarà aquesta història mínima?

dimecres, 26 de setembre del 2012

Peternari 66.

El serveis de Recursos Humans tenen per funció fer complicat allò que és fàcil.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Memòries d’un funcionari 18. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 1.

Vaig estar a Vistarica un any. De març de 1982 a març de 1983. De tota manera des d’uns mesos abans se’m va encarregar que anés preparant la obertura del nou centre.
 
Com ja he dit l’Ajuntament de Barcelona havia decidit tancar Vallbona. Era un pla a llarg termini, que calia anar duent a terme a poc a poc. Vistarica era un dels centres a obrir, però també n’hi havia algun altre. Las resta dels residents es quedarien a Vallbona el que permetria enderrocar, de moment, les zones més antigues.
 
En primer lloc calia seleccionar els residents que anirien a cada centre. Sortirien de Vallbona aquells residents relativament més normalitzats i en un relatiu bon estat d’autonomia, però també “repartint” una mica els resident discapacitats. Tot això en funció de les possibilitats físiques dels centres, cap dels quals era de nova creació, i tenint en compte que Vallbona conservava el servei mèdic més complert. El puzle no era fàcil i no deixava de tenir un inconvenient objectiu: Els més marginats es quedarien a  Vallbona. També en termes generals els més deteriorats.
 
Poc a poc es va anar configurant la llista amb tot l’equip mèdic i assistencial. Potser inadequadament, va transcendir qui anava a cada lloc i això va començar a crear “grups de pertinença” entre ells. Un cop això no tenia remei, em vaig dedicar a conèixer més els residents destinats a Vistarica. Vaig  endur-me’ls de passeig de 4 en 4.  Molts d’ells em deien que feia molts anys que no tenien una estona d’atenció tant personal.
 
Una altra cosa a repartir era el personal, que com ja he dit, a part de les monges era de dos tipus: el contractat del carrer i el contractat a partir d’ex-residents. Lògicament aquests darrers calia repartir-los ja que els seus hàbits de treball eren més deficients. També caldria aportar personal buscat d’altres llocs.
 
La precarietat dels serveis socials era gran i les ganes de fer coses noves i sortir de la miserable situació encara més. No ha d’estranyar doncs que es busquessin solucions una mica peregrines, com per exemple els “autoboseros”.
 
En aquella època l’Ajuntament estava començant a racionalitzar i reorganitzar el tema dels autobusos, que en aquells temps anaven amb dues persones: el conductor i el cobrador. En el procés de comprar vehicles amb només el conductor, molta gent quedava descol•locada. Uns quants d’aquests els van adjudicar a Serveis Socials i per tant alguns van venir a parar a les residències. A Vistarica en van tocar dos, un feia el torn de nit i un altre va ser adjudicat a la cuina. Val a dir que un no havia fet mai de vetllador i l’altre mai havia fet de cuiner...però ja tornaré sobre aquest tema.
A més la psicòloga de Vallbona va ser també adjudicada a Vistarica com a tècnica i  subdirectora.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Peternari 65.

Quan Recursos Humans dona instruccions de com recuperar una hora, se’n perden tres per entendre-ho.

divendres, 21 de setembre del 2012

Els meus llibres preferits: Los papeles póstumos del club Pickwick

Any dedicat a Dickens. Recomanable llegir-ne un. He llegit aquest  per que el tenia pendent, però recordo altres Dickens gloriosos que no sabria ara comentar amb detall: Grans Esperances, El Casalot, ... Encara me’n queden uns quants.
 
Dickens, Charles. Los papeles póstumos del club Pickwick. (1836 - 1837, lliurada a la premsa per capítols). Barcelona, Editorial Mondadori, 2004.
 
Mr. Pickwick  és el president del club que porta el seu nom. Amb tres inseparables amics emprenen un viatge pels pobles i ciutats d’Anglaterra i els passen mil aventures...
 
No és una novel•la amb presentació, nus i desenllaç, és una mena de llibres d’aventures que podria haver continuat indefinidament si Dickens, l’editor i el públic ho haguessin volgut. Però la mida del llibre està molt bé com està.
La primera sensació que es té, és la d’estar llegint un llibre molt divertit. L’humor “anglès” de Dickens és deliciós, socialment irreverent, molt fi. Al final en detallo alguns fragments que ho demostren.
 
És una novel•la de joventut, anterior a David Coperfield i els seus títols més coneguts. És a David Coperfield que Dickens deixa anar un cert to autobiogràfic, en especial els problemes passats en la seva infància. El Dickens més autèntic i conegut és aquest, el que descriu les misèries de les classes pobres i en especial dels nens. Però lo curiós, des del meu punt de vista, és que Dickens no deixa anar tota aquesta experiència infantil en aquesta obra si no que ho fa més endavant quan ja és famós i conegut i, per dir-ho d’alguna manera, s’ha reconciliat amb sí mateix.
 
La ironia, sempre divertida, no deixa de ser mordaç i hipercrítica amb el sistema judicial del que en fa unes pinzellades. Més endavant publicarà una obra sencera dedicada en bona part a criticar la justícia (El Casalot). Un interesantíssim afegitó col•lateral a aquest tema és la descripció del funcionament de les presons a l’Anglaterra del segle XIX.
 
Un aspecte essencial de l’obra és el seu to “quixotesc”. Pickwick  i els seus amics surten als camins a tenir aventures i aquestes i la manera de descriure-les, fan pensar necessàriament en “El Quijote”. Així com també els títols dels capítols, la intercalació de contes col•laterals etc. Però Pickwick  és més centrat que D. Quijote, no és un boig.Tots els seus acompanyants i amics, això sí, tenen molt de Sancho Panza. L’alegria de viure i el gust per la bona vida hi són presents en tot moment.
 
Destaco alguna de les frases:
 
Es precioso levantarse temprano para ver en todo su esplendor el sol, porque rara vez brilla todo el día. La mañana del día se parece mucho a la mañana de la vida.
 
Cuando llegaron a la ciudad la violencia de su amargura había remitido lo bastante como para dejarles almorzar con excelente apetito.
 
La masa ciudadana prorrumpió en aclamaciones ensordecedoras, ya que no es necesario que una muchedumbre conozca la finalidad de sus aclamaciones.
 
Conversa:
Demuestran adhesión a su partido?
Nunca vi igual devoción en mi vida
Enérgico eh?
Extraordinariamente. No he visto jamás comer y beber como ellos. No sé como no temen reventar.
 
Empezó la señora diciendo que no podía tomar ni una gota (del ponche), luego tomó una gotita, después una gota más grande, luego muchas gotas y siendo su temperamento extraordinariamente susceptible a los líquidos fuertes, vertió una lágrima por cada gota de ponche...
 
En prolongada espera de que el tiempo aclarase, leyó y releyó el periódico con la avidez y la curiosidad que solo se dan en caso de extremo aburrimiento.
 
(Són les 10 menys 10 hora d’entrar a unes oficines públiques): “Los escribientes iban entrando a toda prisa en el patio por ambas puertas y, mirando el gran reloj, aceleraban o moderaban su andar, según las horas en las que empezaban nominalmente sus oficinas. Los de las nueve y media redoblan el paso mientras que los de las 10 adoptaban una marcha de la más aristocrática lentitud”.