Peternari 18.

Quan no facis el que diu el jefe, li has de dir que ha estat impossible fer el que demanava.

Històries mínimes. Ping-pong

Són les 5 de la tarda. Vaig cap a l’Avinguda Vallcarca. Passo per un jardinet en el que hi ha nens i nenes jugant.

 En el Parc també hi ha una taula de ping-pong de ciment i una “xarxa” de ciment o ferro prim. Una nena de 10 anys està dreta a sobre de la “xarxa” fent equilibris. No ho deixa de fer pel fet que jo passi pel costat. Tampoc sento cap veu de “mare o pare” que li digui que baixi. Ho fa cada dia? Tothom ho troba normal? Quan durarà la “xarxa”?

Memòries d’un funcionari. 5. Antecedents. Barcelona – ACIS 1974-1976

L’any 1974 em vaig casar a l’agost i vaig desplaçar la meva residència a Barcelona, per tant vaig deixar les feines de Terrassa. Vaig treballar  el curs 1974-1975 i el 1975-1976 fins al febrer, a l’ACIS ( Associació cultural i social) fent classes nocturnes. Va ser  una bona experiència i un primer contacte amb els serveis socials. També hi treballava la Mariona.

En Pius Fransoy - i el seu equip - era un pioner del que llavors s’anomenava “educadors de carrer” i que després van ser els educadors socials. Ell treballava amb  nois predelinqüents o difícils del Carmel i una de les peces d’integració que necessitava era l’escola. Nosaltres érem aquesta escola. Per tant, barrejats amb alumnes normals teníem també aquests nois i noies. Alguns eren realment difícils i només el treball d’en Pius permetia que seguissin a l’escola. La major part eren de famílies des-estructurades, alguns amb petits actes delictius en el seu historial.

El personatge més divertit que recordo és un que era un artista enredant a la gent. A tothom li devia 500 Pta. quantitat gens menyspreable en aquella època i quan algú li demanava, reconeixia el seu deute i si volia li signava un paper en el que ho deia. Només afegiré que a mi em va treure 500 Pta. un 23 de juny - dia de la berbena de Sant Joan- dient que tenia un familiar malalt... Com ho va fer? com m’ho vaig creure? Crec que certament era un geni d’aquest estil.

Varem fer amistat amb algunes alumnes que hem continuat veient i sobre les que humilment crec que la nostra influència va ser positiva. Amb elles, i amb molts altres alumnes que he tingut al llarg de la vida, he sabut a posteriori que la meva influència, o frases que vaig dir,  o actituds davant de la vida, van ser molt importants en aquell moment. És una responsabilitat de la que no som conscients quan tractem amb adolescents, ja que la seva personalitat està àvida de impulsos i de sensacions i  el que a un li pot semblar anodí, en aquell moment i a aquella persona en particular, pot condicionar moltísim. No descobreixo res. Aquest tema ha estat portat a la literatura i al cinema per exemple a “La soga” de Hitchok o “El club de los poetas muertos”. L’adolescent és immediatista i irreflexiu i al mateix temps pur. Si una cosa s’ha de fer, per què no fer-la ara mateix? Quan els acabem de dir una cosa i acte seguit diem sí, però.... “s’ha de tenir en compte el context, les circumstàncies etc”. És quan posen cara de no entendre res...

A final de curs portàvem els alumnes preparats a treure el “certificat escolar” sense el que no es podia treballar. Allà et podies trobar 50 carters de 50 anys fent un examen impossible per a ells, però imprescindible per que si no perdien la feina. Els seus professors de bona fe  en comptes de vigilar  que ningú no copiés, anaven dictant a tota la sala les respostes. Es complia amb la norma, els exàmens que quedaven per escrit eren correctes i tothom content. En aquest cas l’incompliment de la norma: “deixar copiar, incitar a copiar”, tenia un bona finalitat. Feien malament aquells professors? No ho crec.

Peternari 17.

Sobre tot, no portis mai la contraria al jefe.

Cinema- teatre. Escenes mínimes. Els baixos fons. Gorki. TNC

Anem al teatre precedits d’una crítica dolenta als diaris.

Es pot discutir sobre l’escenografia o sobre la qualitat interpretativa d’alguns dels actors, però afortunadament el text és superb i domina per sobre dels petits defectes. Crec que globalment és molt recomanable.

Hi ha moltes frases d’aquelles “immortals” que diem, tantes que és impossible retenir-les. És el problema del teatre: ho sents i no pots tornat endarrere o recrear-t’hi com en la lectura.

Però aquí es tracte de destacar-ne una de mínima, però també grandiosa. Una dona s’està morint amb molt dolors, el marit no l’estima i ha portat una vida desgraciada. La persona que la consola diu que en la mort trobarà el descans i deixarà de patir, “la mort és el cel” arriba a dir. La que s’està morint diu; “d’acord, però no podria patir , aquí, encara una mica més abans d’arribar al cel?”

Peternari 16.

Fes sempre el que digui el jefe més jefe.

Els meus llibres: Era nuestra tierra

Belezi, Mathieu. Era nuestra tierra. Barcelona, El Aleph Editores, 2010.

És una novel·la que t’arrosega, t’envolta i... et deixa preocupat. És la història d’un colons francesos a Argèlia. La narració, a partir dels records del germans ja grans, mostra tots els matisos del fet colonial, des de les dues parts. La mort hi és present com en totes les històries colonials. I com a part, novel·lada, de la història que és, el fi de les colonitzacions es mostra ineluctable.

Mons que s’ensorren, altres que neixen incertament, pros i contres. El text és un mosaic de persones temes i arguments. La novel·la és molt interessant en sí mateixa i  també per analitzar el moment present als països del nord d’Àfrica.

La frase del carrer. “Mogollón” de contractes.

L’acabo de sentir tornant del gimnàs. Un senyor està parlant per telèfon (parla molt fort com fem molta gent) i diu: “hem signat “mogollón” de contractes, tot va sobre rodes”.

És un bitxo estrany que va contra corrent? És l’únic a qui li van bé les coses? No. Les coses no estan gaire bé, però el que no podem perdre és l’afany, les ganes i la confiança en nosaltres mateixos.

Gràcies per parlar tant fort per telèfon¡¡

Peternari 15.

  Si t’has "tronxat" al sentir que el ciutadà és la teva raó de ser, t’haurien d’acomiadar

Memòries d’un funcionari. 4. Antecedents. Terrassa 1970 - 1974

Durant els meus anys d’universitat vivia a Terrassa, al domicili patern. Vaig fer classes nocturnes durant 4 anys en una acadèmia “Cultura pràctica” que encara és el carrer St. Pere de Terrassa. També vaig fer  classes particulars a casa. Es cobrava unes 100 pessetes l’hora, tant en un lloc com en un altre. Cap contracte ni cap assegurança social per la feina feta.

Naturalment les classes podien ser absolutament de tot, des de llatí a història o matemàtiques. Els alumnes, en general, es preparaven per passar la revàlida de quart, per tant aquest era més o menys el nivell. Eren nois i noies de 16 o 18 anys que havien perdut el tren dels estudis i ara el volien atrapar. No hi havia reunions de professors, ni avaluació, ni contacte entre els professors. Era una manera de guanyar un sobresou els que hi treballaven i de fer alguns diners de butxaca els estudiants.

Molts dels professors de l’escola no tenien títol de mestre, fet bastant normal en aquella època. Fins i tot hi havia qui “llogava” el seu títol a una escola per completar quadres formals de professors oficials. I així complir la norma.

Aniré explicant al llarg d’aquestes pàgines, la meva obsessió per la dicotomia entre la lletra de la norma i l’esperit de la norma. Som un país que tendeix a complir les normes sobre el paper i a saltar-se l’esperit d’aquestes normes en la realitat. A vegades s’arriba a extrems ridículs: el compliment estricte de la norma va contra l’esperit de la norma.

Històries mínimes: El barret de copa

Baixo caminant a treballar. Són les 7,30 i no hi ha ningú pel carrer. En passar per l’hotel Casa Fuster, 5 estrelles gran luxe, veig el senyor amb frac i barret de copa de la porta, escombrant la zona d’aparcament dels taxis que es paren davant de l’hotel. Em fa gràcia.

Sembla evident que aquesta vestimenta resulta esperpèntica i patètica (aquests dies algú es podria pensar que és una difressa de Carnaval), però si la mantenen, han de mantenir també la significació litúrgica del personatge, si no de patètic ja passa a còmic i ridícul.

També resulta ridícul, especialment a l’estiu, veure com aquest senyor amb frac i barret de copa, obre la porta als senyors i senyores que surten de l'hotel ... amb bermudes i samarreta. Als rics també els agrada anar còmodes per fer turisme.

Peternari 14.

Si has somrigut al llegir que el  ciutadà és la teva raó de ser, és que has perdut la teva raó de ser.

Cinema. Escenes mínimes: Amelie

Amelie, pel·lícula de l’any 2001, i dirigida per.Jean-Pierre Jeunet, és una cinta diferent de totes les altres. D’aquelles que marquen una fita i es converteixen en referent.

La pel·lícula fascina, començant per la troballa de la cara de la protagonista i continuant per la trama de la mateixa. La pel·lícula es podria definir justament, com un conjunt d’històries mínimes, d’escenes mínimes, de petits detalls de la vida quotidiana, dels que en definitiva està feta la nostra vida.

És una aposta per lo banal, per lo petit, més enllà de les grans gestes i els grans herois que el cinema i la literatura en general s’esforça a crear.

Aquesta secció del blog, es centra en trobar en les pel·lícules, aquella petita escena, que, de tant petita, es converteix  en sublim.

Peternari 13.

Si mai  havies pensat que el ciutadà és la teva raó de ser,  preocupat.

Opinió breu: Garzón

Ja sé que es diran infinitat de coses sobre aquest tema de la inhabilitació de’n Garzón per gent molt més experta.

Jo només vull fer una reflexió. Una de les meves obsessions com a funcionari (en principi persones dedicades a complir i fer complir la llei), és la dicotomia molt freqüent entre la lletra de la norma i l’esperit de la norma. Sovint el funcionari s’amaga darrera del compliment estricte de la norma, però anant en realitat contra l’esperit de la mateixa.

Jo no puc tenir elements jurídics per valorar si el que ha fet Garzón és il·legal. Sí és així tenim un problema amb la norma ja que no serveix pel fi pel que va ser creada: perseguir el crim i el robatori. Però també he vist, en el meu tracte amb molts advocats de l’administració, que les normes sempre són interpretables. I llavors ja no et pots fiar de ningú.

I si d’algú me’n refio és del meu cosí Fernando Silva i de la seva opinió a Sinlavenia (web amiga que es pot consultar aquí mateix).

Vergonya davant del mon sencer¡¡¡

Peternari 12

El ciutadà és la nostra raó de ser.

Els meus llibres: La marea hambrienta

Ghosh, Amitav.  La marea hambrienta. Editorial Planeta, Barcelona, 2005

 També molt recomanable del mateix autor: Mar de amapolas. Editorial Planeta, 2010.

Curiosament, va arribar a les meves mans primer aquest darrer llibre de 2010. Recordo que em va agradar molt,  però  ara no el recordo prou com per comentar-lo. El que acabo de llegir és La marea hambrienta, de l’any 2005.

Si hom vol submergir-se en una altra tipus de literatura, amb subtil regust oriental de les llunyanes índies, amb un punt de misteri, amb una aproximació a un desconegut i fascinant paratge de Bangla Desh. Aquest és el llibre.

Els personatges tenen una capacitat increïble de connectar entre ells, en ocasions més enllà del llenguatge. Lamentablement un subtil i tendre triangle amorós es desenllaça, real com la vida mateixa, contra la peça més feble de l’engranatge. El temps sembla barrejar-se entre l’abans i el després. Tot plegat submergeix al lector o lectora en un núvol que t’arrossega i  no et deixa tranquil fins al final.

La frase del carrer. No hay faena "pa tos, vienen a robá"

Passejo  per Olot, dos senyors grans estan parlant i un li diu a l’altre: “No hay faena pa tos, vienen a robá”.

El senyor porta no sé quans anys a Catalunya i  no ha volgut aprendre català, va trobar feina quan n’hi havia i ara deu cobrar una pensió amb la que viu dignament. Però en canvi és més racista o classista que ningú. M’enfado.

Peternari 11.

Quan alguna cosa va malament, procura no ser allà.

Històries mínimes. El rei negre.

Fa dies, vaig llegir que part dels problemes que hi ha hagut a determinats barris entre gitanos i negres és per la disputa de qui recull la “xatarra” pels carrers. “ No n’hi ha per tothom”.

Avui he vist un noi negre amb el típic carro del super. Era a primera hora del matí i no hi portava gaires coses, però sobresortia una bicicleta com per un nen de 4 anys. El noi somreia amb cara de felicitat. Potser aquesta nit un nen rebrà els seus reis en forma de bicicleta aprofitada?

Memòries d’un funcionari. 3. Antecedents. Sarrià. 1969 - 1970

La meva vida laboral, pròpiament dita, va començar als 19 anys. Jo era ja mestre nacional l’any 1969. Als seminaris salesians mentre estudiàvem filosofia escolàstica fèiem al mateix temps magisteri. Així estàvem preparats per anar als col·legis salesians a fer pràctiques durant tres anys.

El nostre títol era totalment generalista, molt allunyat de la superespecialització que ara està de moda i que no comparteixo en absolut. Només cal veure la realitat de les escoles i instituts en la distribució de matèries entre els professors, per comprovar això que dic.

També sortíem amb una altre títol: “auxiliar en lletres”, que servia per donar llatí i grec, però només en els nostres col·legis. A Sarrià jo era professor titular de llatí i grec i, si venia una inspecció de l’Administració d’Ensenyament, tenia sempre a la butxaca un horari “b” que em deia a quina classe havia d’anar. Això no va passar en tot el curs 69- 70 que és el que vaig estar a Sarrià. No sé si hagués resultat molt educatiu que els alumnes veiessin que el “cole” intentava enganyar a l’Administració, nosaltres que els educàvem en la veritat i la honradesa. En realitat les classes de llatí i grec les feien estudiants de clàssiques que no tenien títol però en sabien molt més.

Les classes no acabaven fins dissabte al mig dia. Llavors marxaven els externs i els interns que podien,  i ens quedàvem amb aquells de més lluny que no ho podien fer. Els acompanyàvem a passeig, preparàvem classes o estudiàvem. Aquest tipus d’internat s’ha acabat, però és un reflex molt important d’una època.

L’educació que donàvem estava a cavall d’aquella de les pel·lícules “ La mala educació” i el final de tot això. Hi havia missa cada dia, es resava abans dels dinars, alguns professors eren encara de la vella escola...però començava  a entrar un aire de naturalitat i de final de tot plegat, en part per que els temps ho portaven, en part per la gent més jove com nosaltres, en part pels professors de fora. Era normal el càstig  com per exemple donar voltes al pati corrent, però que jo veiés havia desaparegut el càstig físic, tant present només una dècada abans.

Pel que fa al tema dels abusos sexuals a nens, no em consta (només va ser un any) que es donés cap episodi. Sí que s’explicava algun afer llunyà, però no present. Ha estat molt airejat el cas dels abusos a nens en els col·legis religiosos de la catòlica Irlanda i altres països fa unes dècades. Sempre hi hauran casos d’aquests, però aquell tancament i aquella religiositat exagerada, curiosament, ho propiciava.

A l’espai de l’escola ara hi ha una Facultat Universitària. Adéu, feliçment, a aquella època¡