Peternari 26

La dimensió de la taula ha de ser proporcional a la importància del càrrec.

Memòries d’un funcionari 7. Antecedents . Escoles Universitàries

El curs 1974–1975  també vaig a començar a fer algunes hores de classe en escoles universitàries. Vull remarcar que encara no havia acabat la carrera i per tant encara no era llicenciat. Com era possible? No ho recordo. Tot era més imprecís, en aquells moments.

La primera era l’Escola d’Assistents Socials, ubicada llavors a l’Hospital Clínic i que després va derivar en l’Escola Universitària actual de diplomats en Treball Social. Per acabar-ho d’arreglar, feia classe, crec que un cop a la setmana, als alumnes de tercer, l’últim curs. Val a dir que en aquells moments la sociologia era la gran desconeguda, recent arribada al mercat i que d’una manera informal alguns estudis l’anaven introduint. No recordo en absolut què els explicava, però  posteriorment m’he trobat algun alumne que m’ha dit que sí que els servia d’alguna cosa. Crec que només vaig estar un any o màxim dos.

La segona va ser l’Escola d’Infermeria de Sant Joan de Deu. L’escola no tenia instal·lacions i estàvem recollits en una mansió que una senyora havia deixat al Vaticà, amb grans estances, portes de fusta corredores, tot molt deteriorat...però que estava prop de l’hospital. Posteriorment aquestes instal·lacions van anar a parar al CRIS, un centre de submarinisme.

També hi feia classe de sociologia. El germà de Sant Joan de Deu Cecilio, director de l’escola, amb una bona visió de futur, creia que els estudis d’infermeria necessitaven un complement no “mèdic” que ajudés a formar uns professionals més interessats per l’entorn social. Crec que la idea era bona i modestament vaig fer el que vaig poder. Ignoro si ara els programes d’estudis d’ infermeria inclouen elements de caire social.

No recordo exactament quan vaig deixar de fer classes. Pel cop d’estat del 23F de 1981 jo encara estava a l’escola perquè em va enganxar fent classe. Són aquells típics moments històrics (la mort de Kenedy, el 23 F, la caiguda de les Torres bessones) dels que tothom recorda què estava fent en aquell moment.

Es tractava d’una escola universitària de l’àmbit privat. Privat no en un sentit elitista, si no en el sentit de que no n’hi havia de públiques i l’alumne havia de pagar una quantitat considerable de diners. Aquest fet ha durat molts anys i encara dura, amb el conseqüent cost per a les famílies. I estem parlant d’un sector, el de la infermeria, amb molta demanda actualment, mentre quantitat de facultats públiques tenen mol poc alumnat, i són molt més econòmiques per l’alumne. Qui feia els estudis cost/benefici de les facultats? Qui els fa ara encara?

Històries mínimes. Filles i mares a la cafeteria

Surto caminant des de casa cap al centre. Són les 6 de la tarda.

Al passar per Lesseps, en 15 segons veig en dos bars diferents dos noies de mitjana edat amb una persona gran, suposadament la seva mare. Una d’elles li està donant, a la seva mare,  una mica de nata a la boca. Entendridor.

Han sortit a fer el vol, abans que es faci fosc i faci més fresca. Així es distreuen tant una com l’altra. Xarrupen el petit plaer que la vida encara els permet.

Després tornaran a casa. Encara queden moltes hores del dia...

Peternari 25

Quan es veu a la gent discutir per un metre més de despatx, s’entenen totes les guerres del mon.

Opinió breu: El negoci de les armes

Juxtaposició d’informacions.

Llegeixo una noticia procedent de l’Institut Internacional d’estudis per la pau d’Estocolm que explica com el negoci de les armes va a tot ritme en aquest temps de crisi, i que ha augmentat un 23% en 5 anys la seva xifra de negoci. I, no sé perquè, em ve al cap aquell fragment de “1984” d’Orwell...

“El problema és mantenir les rodes de la industria sense augmentar la riquesa real del mon. El bens han de ser produïts però no distribuïts. Y en la pràctica la única manera d’aconseguir això és la guerra continua.  L’acte essencial de la guerra és la destrucció, no necessariament de vides humanes, si no dels productes del treball. La guerra és una manera de polvoritzar o d’enfonsar en el fons del mar els materials que en la pau constant es podrien utilitzar perquè les masses fruïssin d’excessiva comoditat i a la llarga fossin massa intel·ligents”...

Curiós no?

Clar que Orwell era anarquista!!

Els meus llibres: La Colina del Mal Consejo

En record dels nens jueus assassinats a França aquests dies.

Amos Oz, La Colina del Mal Consejo (1978). Barcelona, Ediciones Siruela SA, 2011.

Soc un enamorat d’Israel i de la seva història. I encara més de la mítica ciutat de Jerusalem, en especial la ciutat vella i molt més en especial de la esplanada del temple per la que dues religions mil·lenàries es barallen.

La darrera vegada que vaig a anar a Jerusalem, vaig recuperar el llibre "Oh Jerusalem" de Dominique Lapierre i Larry Collins, que explica la història dels darrers temps del protectorat anglès, els principis de la independència i la ferotge guerra per Jerusalem. És un llibre molt ben construït i un meticulós relat històric.

En canvi La Colina del mal consejo, ens explica tres breus històries humanes i tendres, ubicades en el temps al 1947, dos d’elles viscudes i explicades per nens,  la tercera, en estil epistolar, narra els darrers dies d’un enamorat, que està morint lluny de la persona estimada i que es dedica a fabricar bombes.

En mig de moments molt difícils a nivell personal i de país, la infància reivindica la seva existència i els homes intenten ser homes i amants i ciutadans i guerrers.

Un petit regal d’Amos Oz.

Peternari 24

El funcionari que posa el nom a la grapadora, s’oblida de que res del que hi ha a la taula és seu.

Cinema. Escenes mínimes: Derzu Uzala

Aquesta pel·lícula de l’any 1975 d’Akira Kurosawa, explica la història del capità Vladimir Arseniev  que per realitzar unes prospeccions per la taiga siberiana busca l’ajuda de Derzu Uzala, un caçador nòmada que coneix la taiga a la perfecció.La pel·lícula, tendre i delicada explica la relació entre aquests dos homes.

La meva escena mínima:

Abandonen un campament en el que han passat la nit. Hi ha una cabana. Derzu Uzala comença a recollir una mica de llenya, demana arròs, sal i mistos i ho deixa tot dintre de la cabana. Algú li pregunta perquè fa això, i ell contesta: “en ple hivern, amb un metre de neu, arribarà aquí, algú al límit de les seves forces, si té llenya per fer foc i mistos i arròs per menjar, sobreviurà”.

Els meus llibres: Olives picants. 2. Valeria

Aquest és un comentari a la meva entrada sobre Olives Picants. La destaco especialment, per que no us la perdeu. Gràcies Valeria

Olives picants no decep. Els que hem tractat l’Anna la sabem reconèixer en la seva obra que té un estil clar, directe i sense tabús. Tanmateix, ha estat fantàstic descobrir la capacitat de l’Anna per recrear-se en el llenguatge, permetent al lector gaudir d’una qualitat narrativa molt suggerent i que es manté al llarg de tota la novel•la.

L’Anna crea uns personatges familiars que es guanyen al lector dels del primer moment. Ella entra a les seves vides i pensaments sense contemplacions i de vegades amb una certa cruesa, que sap alleugerir amb tocs d’humor, que tot i ser àcids desborden una gran humanitat. Les referències a la vida sexual dels personatges són continues i carregades d’humor, cinisme i erotisme.

Progressivament els personatges van adquirint personalitat i, és llavors, quan l’autora introduix un trencament en les seves vides, que fa que ni els protegonistes es reconeguin en els seus actes. El lector queda atrapat en una xarxa de sentiments, emocions i contradiccions que a poc a poc convergeixen cap a un final protagonitzat per una experiència vital d’un dels personatges que connectarà al lector amb la història i el permetrà participar en el destí final dels personatges.

Així, Olives pincant és una història humana amb ingredients d’humor que relativitzen la cruesa de la vida, però que no deixa als seus personatges a mans del destí sinó que els fa revelar-se, aprendre, viure i obrir-se portes a l’esperança.

Us convido a tots a llegir-lo i a passar una bona estona.

Peternari 23

Mentre treballes, no tens temps de conspirar.

Memòries d’un funcionari 6. Antecedents . Professor ajudant

Con que em vaig casar a quart de carrera i a més vaig abandonar les meves classes a Terrassa m’havia de buscar fons d’ingressos. Una d’elles, relativament freqüent a la universitat en aquella època, era una beca de professor ajudant per alumnes del darrer curs. Jo vaig ser professor ajudant d’un professor sud-americà de sociologia que es deia Rama. La feina del professor ajudant consistia, sobre tot, en coordinar grups de treball d’alumnes dels primers cursos i potser fer  alguna classe.

El tema va ser que la meva activitat havia de començar al febrer i just en aquell moment va començar la vaga indefinida del PNN (professors no numeraris) que varen parar la universitat fins a finals de curs. El curs va acabar amb “l’aprovat general”.

Els PNN eren professors joves que no tenien la plaça en propietat. Era normal en una universitat jove en la que l’increment d’alumnes era molt gran cada any. La pressió va ser tant forta que al final el rectorat va cedir i tots van ser fets fixes. Error, immens error, al meu parer. Perquè quan es fan aquestes operacions de caire general, entren els bons i els dolents i aquests dolents, centenars d’alumnes els hauran d’aguantar durant molts anys. A més es dificulta l’accés a les generacions posteriors i, per tant, gent molt bona no pot entrar.

 Hem vist durant molt anys a gent molt preparada, patint contractes molt precaris a la universitat. A més, per què un professor universitari ha de ser funcionari? És un debat que ve de molt lluny i posa de manifest lo poc a poc que avancen les coses. Per solucionar-ho parcialment, ja entrat el 2000, les universitats han inventat un sistema de jubilació parcial de professors.

Però els errors es van repetint. Recentment, cap el 2010, s’han fet en un sol anys 5000 mestres funcionaris nous, dificultant l’ingrés de “bons” mestres que vagin sortint en els propers anys. Quin és l’objectiu del procés educatiu: el mestre o l’alumne? Com podem sacrificar la qualitat del producte educatiu que rep l’alumne per culpa d’una reivindicació molt forta? Al llarg de la vida he anat aprenent que no sempre el que protesta té la raó.

En definitiva, però, jo faig fruir d’una beca de professor ajudant sense fer absolutament res.

Peternari 22

Mentre treballes, t’estàs perdent l’últim “coti”.

Els meus llibres: Olives picants

Monreal Anna, Olives picants. Barcelona, Edicions Proa, Març de  2012.

És poc habitual comentar el llibre d’un conegut o amic. En aquest cas coneguda, amiga i estimada. Aquest divendres a Vilafranca del Penedès es presenta  aquest llibre, que ha obtingut el premi “El lector del’ Odissea” 2011, triat per cent lectors.

L’Anna és un persona amb  molta curiositat, quan et coneix per primera vegada et fa un repàs a base de preguntes, fins que té la seva fitxa completa. És per tant una persona amb moltes ganes de saber-ho tot de tots, potser com tothom però ella ho explicita més. Al mateix temps és una gran observadora dels detalls de la vida quotidiana. I encara més, puc dir que té una imaginació desbordant en general, i que en els temes “lúbrics” barreja aquesta imaginació amb l’humor més hilarant. És tan observadora que tens la temptació de buscar en quin personatge ha col·locat un bri de cadascun dels seus amics.

Amb aquests ingredients, un bon curs a l’Ateneu i una excel·lent capacitat narrativa, l’Anna ens fa una “opera prima” excel·lent  d’un humor desbordant, com de “La Cubana”, crea una narració molt actual, ben construïda, carinyosa amb alguns personatges, cruel amb d’altres, gloriosa en algunes descripcions.

Deixant de banda l’embolcall còmic i escenogràfic, l’Anna ja ens introdueix de bon principi, amb una cita de Nabokov, en un plantejament pessimista (realista?) de la vida i de les relacions humanes i de les possibilitats de que la nostra existència sigui com la varem somiar. Com qui no vol la cosa, a la pàgina 241 l’Anna ens deixa anar la frase que, per a mi, constitueix el “clímax” de l’obra “enfonsats pel pes de les circumstàncies, com tothom”. Així són els seus personatges i així, potser, som tots...

A la pàgina 29 hi ha una escena de reminiscències  “James Joyce”, tipus  “pensament interior” que acompanya a la Muriel durant els dos segons que travessa el passadís de casa seva. Molt interessant.

Diguem que el sexe masculí queda bastant mal parat en l’obra. En cap de les circumstàncies presentades és capaç d’aportar la solució que la dona està esperant. O potser la dona espera lo inesperable?

On l’Anna arriba al màxim de la imaginació és en les seves “comparacions asimètriques” tant ben trobades que fins i tot desconcerten al lector, com per exemple:

-La vida de la Ruth era una autopista que travessa el desert de New México...

-Fabián feia olor de biblioteca, de fum de pipa i cervell cultivat...

-Per fi un home li havia extirpat un tumor instal·lat a la zona més empipadora de totes: en un punt de la vagina, just on acaben els somnis i comencen les entranyes.

En definitiva, una obra deliciosa que ens fa passar una bona estona i al mateix temps reflexionar. Esperem ansiosament la següent, però per favor estimada Anna: no tinguis pressa.

Peternari 21

Si a les set de la tarda et creues amb un jefe pel passadís, aquell ha sigut un bon dia.

Editorials. Les llengües dels meus pares

1.Soc fill d’un català i d’una asturiana.

La meva llengua materna va ser el castellà. No recordo en quin moment vaig aprendre català. El que sí se és que des  que puc recordar, parlo les dues llengües per un igual. I dic parlo, perquè tota la nostra educació va ser en castellà i l’aprenentatge del català escrit ha estat dur i difícil. Si alguna manca educativa tenim els de la meva generació és en el català escrit i gramatical.

Tots sabem de coneguts que tenen nens que estan aprenent tres i quatre idiomes a l’hora. El  nen només necessita que una persona li parli sempre en el mateix idioma per  aprendre’l. En un principi el  nen ho barreja tot i progressivament va diferenciant el idiomes. Als cinc anys pot parlar anglès amb l’avia, castellà amb el pare, i català amb la mare. I amb tots els accents correctes. Molts pares opten per portar al nens a escoles angleses precisament per això, perquè si el nen “viu” en anglès unes hores al dia, aprendrà aquest idioma com el català i el castellà.

Per tant cap nen està en perill de perdre un idioma si algú li’n parla. Per tant no estan en perill els idiomes de les famílies de referència.  I els que tinguin la circumstància de tenir una pare, mare o avia que parli àrab, rus, o xinès, que aprofitin la sort que tenen i des de petits aprenguin aquests idiomes.

2. El castellà.

El castellà és una gran llengua. Perquè la parlen mes de 300 milions de persones i perquè es maca, solida i rica. D’una riquesa considerable, D’una sonoritat contundent. D’una varietat sense límits. Tenim 15 maneres (m’ho invento) de dir “atardecer”, pels homes del temps, pels treballadors, pels enamorats, pels cursis, pels excursionistes. Podem dir el mateix amb deu paraules diferents a diferents països  i encara que no les utilitzem totes,  les entenem i aquesta variació dona precisament un deix personal a cada país. Per no parlar dels deixos i cantarelles diferents que li donen una riquesa musical adorable.

És una llengua que estimo, que sento meva i en la que m’encanta llegir. He llegit a la meva vida tres vegades El Quijote i ho tornaré a fer perquè em fascina. Llegeixo molt en castellà encara que aquell mateix llibre el pugui trobar en català. També llegeixo en català i en la mesura de les meves possibilitats en anglès i en francès. Perquè tancar-se cap possibilitat de llegir, que és enriquir-se, sentir, experimentar?

Des d’aquest afecte puc dir que el castellà no estar en perill per que es faci l’ensenyament en català o en basc. Tots els nens de Catalunya aprenen el castellà i el parlen correctament als 12 anys. Els idiomes s’aprenen a l’escola, al carrer, anant al cinema, mirant la Tele. Una anècdota: quan a Catalunya varem acollir refugiats de la guerra dels balcans, dintre dels programes socials varem trobar una nena d'11 anys que parlava castellà...com a les tele-noveles sudamericanes.  Havia après el castellà tota sola, només escoltant la Tele. Va servir d’intèrpret als seus compatriotes.

En tot cas el castellà pot estar en perill per altres elements. Com l’empobriment del  llenguatge quotidià, perquè ens oblidem de les 15 maneres de dir “atardecer” i ens limitem a un sol adjectiu per dir maco. Perquè només mirem una  Tele empobridora en el contingut i en el llenguatge. Perquè els models de consum i de vida porten a tot menys a la lectura. Perquè es perd el plaer de la conversa que vol dir parlar i escoltar.

I hi ha altres perills pel castellà. Els que venen de fora, no de dintre. La llengua dominant  al mon ens imposa uns vocables absurds que acceptem tontament sense plantar cara: el “finguer”, el “su atención por favor”, el software”, el “ pressing” l’estrés, la “polución”, el “O.K”, el “footing”, el “parking” el “camping”, el renting, els “punts a dalt”, el “part  time”... i tantes i tantes paraules que empobreixen el nostres llenguatges.

És l’anglès el que pot acabar en 100 o 200 anys amb el castellà, crear uns altres idiomes amb menys riquesa. Amb menys vocables i sense 15 maneres de dir “atardecer”. Hem de mantenir els nostre llenguatge tant  ric en dites, frases fetes, connotacions de diversos tipus, culturals, literàries, religioses o taurines. Si no, tots acabarem parlant una espècie d’anglès internacional composat de 1500 paraules.

3. Les llengües dels meus pares.

La meva mare va viure més de 60 anys a Catalunya i no va  abandonar el seu “deix” asturià tant característic. Fins i tot jo l’utilitzava quan parlava amb ella: “prestote?” prestome”, niñín, “ye bobada”, “tengo faenina” rapazuco, guapiño...

Totes aquestes expressions que continuo utilitzant, no són més que unes restes minúscules d’una desfeta general. A la terra de la meva mare es parlava el Bable i el Bable ha desaparegut. Ha desaparegut a les mans del castellà. Com han desaparegut tantes i tantes llengües a la Amèrica llatina. El castellà ha menystingut els llenguatges dels indis. Per què aquest desig d’aniquilació, d’uniformitat total, que només porta a l’autodestrucció?

La llengua del meu pare és el català. Una llengua encara viva però que està en greu perill de desaparició. Per què tanta mania al català? Per que algú vol que perdem els nostres principis i la nostra identitat?

El cert és que el català cada dia es parla menys a nivell de carrer, perquè els nois l’aprenen a l’escola però després no el practiquen. Cada any el percentatge dels que el parlen va disminuint.

Els nouvinguts tenen un paper important en aquest fet. Depèn de si s’integren, a nivell de llengua, o no. Curiosament els que venen de fora si són d’altres ètnies o cultures tenen més tendència a aprendre el català que els que venen amb l’idioma castellà. Aquests no es molesten en  fer-ho. Saben que parlen un idioma potent i que ja en tenen prou. Els van destruir el seu idioma i ara,  ajuden a destruir el nostre.

El perill del català, encara que sigui llengua oficial a Catalunya, és arribar a ser com el llatí. M’explico. Durant segles el llatí tot i ser una llengua morta va continuar sent una llengua oficial. I encara ho és al Vaticà.  El català es pot convertir en la llengua de la Institució, dels diaris oficials, però  pot deixar de ser la  llengua del poble. En definitiva una llengua morta, com el llatí. Així com el Papa de Roma encara fa les encícliques en llatí, nosaltres farem el DOGC en català i tindrem una llengua “morta” pels segles  dels segles. I en comptes de dir “aquest sap llatí”, direm “aquest sap català”.

Peternari 20

No cal que facis res a última hora de la tarda, només  que hi siguis.

Els meus llibres: El Prisionero del cielo

Ruiz Zafón, Carlos. “El prisionero del cielo”. Barcelona, Planeta, 2011.

Tercera publicació de Ruiz Zafón després de l’Ombra del vent i El joc  de l’Àngel.

Zafón es capaç, com sempre,  de fer un llibre que t’atrapa i et porta de la mà fins al final sense poder deixar el llibre. També se li ha d’agrair l’homenatge que fa, una vegada més, a la ciutat de Barcelona i a la seva història.

Però el llibre no té en absolut la talla de l’Ombra del vent. Aquests descens ja es va notar en el segon volum, però en aquest tercer és clamorós. Li falta cos, trama, definició dels personatges, resolució i fins i tot volum. La editorial supleix això amb una lletra enorme per fer creure al lector que és un llibre consistent com els anteriors, però no cola. El primer tenia gaire bé 500 pàgines en lletra mitjana i aquest en té 400 en lletra enorme, la meitat com qui diu.

Per altra banda el pretès lligam amb els dos llibres anteriors és molt feble i artificial. En absolut es pot parlar d’una trilogia.

Una de dos, o Zafón ha cedit a la pressió  editorial per publicar una altra llibre quan abans millor, o de moment no té més coses a explicar. Si us plau, esperi uns anys i demostri’ns que és la primera de les hipòtesis la que val.

Peternari 19.

Si vols prosperar, has de ser al despatx a última hora de la tarda.

La frase del carrer: M’he caigut 100 vegades i no m’he fet mal.

Anem per la Barceloneta aquest diumenge al matí. Està ple de gent fruint del dia i del sol. Cap crisi ens pot treure l’alegria de viure  i d’aprofitar aquest matí de sol.

Un nen que va amb patins de línia cau i la mare el renya i li diu que es farà mal. El nen contesta: “he caigut 100 vegades i no m’he fet mal”. El nen no ho sap però en realitat vol dir: deixa’m experimentar, deixa’m aprendre, deixa’m ser nen.

Els meus llibres preferits: Els miserables

Estan de moda els musicals. Quan vaig veure que feien Els miserables i que tothom en parlava molt bé, vaig pensar que primer llegiria el llibre. Pràcticament no conec Víctor Hugo (1802 – 1885) i està bé de tant en tant llegir algun clàssic.

Un cop vist el musical, em queda una sensació amarga respecte a la nostra societat. No tinc res contra els musicals i reconec el seu paper en el mon de la distracció. Però si és un sector lleuger i d’entreteniment que busqui arguments d’entreteniment i  que no prostitueixi un text gran i sublim.

Una escenografia perfecte, una música tòpica de musical, una actuació correcta, un missatge nul. Els meus acompanyants em diuen que els és impossible seguir l’argument. És lògic. D’una novel·la de 1200 pàgines, és molt difícil fer un guió de musical, s’ha de tallar massa. Pobre Víctor Hugo ¡

Anem doncs a la novel·la. Quan un s’enfronta a una obra d’aquestes hi va a buscar vàries coses:

L’argument

És una història èpica de la vida d’un pobre home Jean Valjean que per robar una barra de pa per alimentar a la seva família, es converteix en  un “delinqüent” de per vida. S’escapa vàries vegades, passa 19 anys a la presó, s’enfronta amb la bondat d’un capellà que el transforma, es fa ric gracies a la seva intel·ligència, ajuda als pobres, especialment a Fantine, pateix per que acusen a una altra persona en lloc seu, amaga la seva fortuna en un bosc i finalment es lliura a la justícia. Afortunadament es pot tornar a escapar, va  a buscar a la filla de Fantine, Collete, la salva i la protegeix fugint constantment del policia Javert. Collete troba a Marius i s’enamora, grans dubtes per por de perdre la seva nena, generositat total salvant a Marius de la mort i lliurant Marius a Collete,  es casen i els dona la seva fortuna, confessa el seu “pecat” a Marius i intenta desaparèixer de les seves vides, dolor i pena fins a morir. A l’últim moment apareixen Collete i Marius i mor en els seus braços. Novel·la romàntica amb mort al final.

Complementàriament hi ha tot un conjunt d’arguments secundaris per vestir la trama principal. En conjunt  1200 pàgines. Un típic argument de gran novel·la, ben estructurat i construït.

L’objectiu

Però l’objectiu d’aquest tipus de novel·la no és només crear una trama i un desenllaç, és fer filosofia i cultura. Com a creient, Víctor Hugo creu ferventment en Deu, però critica l’Església institucional a partir de l’actitud modèlica d’un bisbe bo i senzill; crítica també, fortament, la justícia dedicada només a perseguir als miserables i donar de menjar a la classe “judicial”; fa un enorme mosaic sobre el bé i el mal sobre tot a partir del personatge principal i també dels col·laterals, així com de la rectitud exagerada del seu perseguidor, Javert. A part d’aquestes grans temes Víctor Hugo crea opinió sobre les classes socials, sobre l’evolució de la societat i del mon, sobre la pena de mort i sobre moltes altres coses.

L’erudició.

Víctor Hugo aprofita per fer erudició. Pot parar la narració per fer una descripció de la batalla de Waterloo durant 25 pàgines, per explicar com és la vida en un convent del segle XVIII o per explicar com és el “vell” París de la seva època, que res té a veure amb el “Paris de tota la vida” que nosaltres coneixem, o per explicar amb tot detall les clavegueres de París, o la vida a les presons,  o la vida dels nens petits abandonats que ronden per París. Pot, també, incrustar en la narració les rebel·lions franceses en diferents moments de la història, i diferents revoltes populars, per posar de manifest el que ha costat als francesos eliminar la monarquia: Borbons, Napoleó, Borbons, Orleans, Napoleons. Des de 1789 fins a 1871, tot un segle entre monarquies i revolucions, fins arribar a la república definitiva.

Les perles.

Al llarg del text, Víctor Hugo va desgranant un conjunt de frases notables i memorables. Són infinites. En recullo algunes a continuació:

Cert o falç, el que es diu dels homes, sovint pesa tant en la seva vida, com el que fan.

Als ignorants ensenyeu-los tantes coses com pugueu; la societat és la culpable de no donar instrucció gratuïta.

L’home té un tirà: la ignorància. Ell ha engendrat la monarquia, que és l’autoritat fundada en la falsedat.

Absorbir-se en la llei divina fins a perdre de vista la llei humana, això no pot ser.

(el bisbe) Visitava als pobres sempre que tenia diners; si no en tenia visitava als rics.

La destrucció dels abusos no basta, cal canviar els costums.

La societat manté irremissiblement fora dels seus límits dos tipus d’home, els que l’ataquen i els que la preserven.

Diuen que l’esclavatge ha desaparegut de la civilització europea. Mentida. Encara existeix, però només pesa sobre la dona i es diu prostitució.

Amb quina facilitat l’ambició es dona (a sí mateixa) el títol de vocació.

Hi ha un espectacle més gran que el mar i és el cel; hi ha un espectacle més gran que el cel, i és l’interior de l’ànima.

Contemplar és llaurar; pensar és actuar. El braços creuats treballen, les mans juntes fan. La mirada al cel és una obra.

Un príncep no és res al costat d’un principi.

Es mofaven del segle, cosa que els estalviava d’entendre’l.

A la manera de tots els nouvinguts a una religió, la conversió l’embriagava, precipitava l’adhesió i anava massa lluny.

Arribava a l’edat de la vida en què l’esperit dels homes que pensen, es compon en proporcions gairebé idèntiques de profunditat i candor.

Qui només ha vist la misèria del home no ha vist res:li cal veure la misèria de la dona; qui només ha vist la misèria de la dona no ha vist res: li cal veure la misèria de l’infant.

Els drets són una necessitat dels temps. Els prínceps les “atorguen”, però qui les dona realment són les circumstàncies. Veritat profunda i útil de saber, que els Stuarts no endevinaren l’any 1660, que els Borbons ni sospitaren l’any 1814.

Tant bon punt una revolució toca terra, els llestos esquarteren la nau encallada.

Tots els problemes que els socialistes es plantejaven, deixant de banda les visions cosmogòniques, conflueixen en dos punt principals:

Primer problema; produir riquesa.
Segon problema: repartir-la.
Anglaterra crea riquesa admirablement, la reparteix malament. El comunisme i la llei agrària creuen resoldre el segon problema. S’equivoquen. La seva distribució mata la producció. Repartir a parts iguales aboleix l’emulació i per tant el treball.
Els dos problemes s’han de resoldre junts per que es resolguin bé. Estimuleu al ric i protegiu al pobre, suprimiu la misèria, poseu un terme a l’explotació injusta del feble pel fort i un fre a la gelosia, doneu l’ensenyament gratuït i obligatori i convertiu la ciència en base de la virilitat, democratitzeu la propietat no pas abolint-la si no universalitzant-la...

Aquells homes esparracats, ferotges, s’abraonaven contra el vell París trasbalsat, què volien? Volien la fi de les opressions, el treball per l’home, la instrucció pel nen, la clemència social per la dona, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, el pa per a tothom...el progrés. I aquesta cosa santa, bona i benèfica la reclamaven desesperats, arravatats, terribles, gairebé nus i amb el garrot al puny i el rugit als llavis. Eren salvatges, sí, però eren els salvatges de la civilització.

Davant d’aquests homes salvatges, n’hi ha d’altres, sempre somrients, coberts d’or, de brodats i de cintes, amb mitges de seda, plomes blanques, guants grocs i sabates enllustrades, que insisteixen suaument, recolzats en una taula de vellut davant d’una llar de marbre, per que es mantingui i conservi el passat, l’edat mitjana, el dret diví, el fanatisme, la ignorància, l’esclavitud, la pena de mort i la guerra, i glorifiquen amb veu fina i bones maneres el sabre, la pira i el patíbul. Si ens veiéssim obligats a triar entre els bàrbars de la civilització i els civilitzats de la barbàrie, nosaltres triaríem els bàrbars.

Res no és tant perillós com la feina arraconada: és un costum perdut. Costum fàcil de deixar, difícil de reprendre.

De tant en tant es permetien el luxe d’anar a veure com sortia el sol, mena d’alegria quieta que escau tant als qui entren a la vida com als qui en surten.

Anys enrere, aquests llocs severs on la disciplina de la presó lliura al presoner consistien en quatre parets de pedra, un sostre de pedra, un paviment de lloses, un llit de camp, una lluerna enreixada, una porta reforçada amb una placa de ferro i en deien “calabós”; però van considerar que el calabós era massa horrible: ara consisteix en una porta reforçada amb una placa de ferro, una lluerna enreixada, un llit de camp, un paviment de lloses, un sostre de pedra, quatre parets de pedra, i en diuen “cel·la de càstig”.

Però, els qui no volen saber res del futur s’ho han de pensar bé. Qui diu que no al progrés, es condemna a sí mateix, no al futur. Només hi ha una manera de refusar el demà: és la mort.

La filosofia social és essencialment la ciència de la pau. Té per objectiu i ha de tenir per resultat la dissolució de les ires mitjançant l’estudi dels antagonismes. Examina, escruta, analitza i després recompon. Procedeix per via de reducció: de tot retalla l’odi.

Sigui com sigui l’avui, la pau és el demà.

No importa morir, però “no viure” és horrible.