Peternari 35

  Quan un arriba a jefe, ha de deixar d’anar a esmorzar.

Peternari 34

  Què passaria si es fessin la meitat de reunions? Sobrarien la meitat dels jefes.

Memòries d’un funcionari 9. Antecedents. Iberhospitalia-2.

Clients i activitats

A la Divisió d’Organització varem fer estudis al país Basc, a Navarra, a Alacant, a Sabadell. Dissenyàvem productes estàndard, fèiem enquestes, cursos per a infermeres...en definitiva el mon de la consultoria estava encara a les beceroles en el nostre país i tot hi tenia lloc.

El primer treball va ser per a una Fundació sanitària. Aquí vaig tenir la meva primera ensopegada. De seguida varem detectar que el problema de la Fundació era la direcció, és a dir el nostre client directe. Em van dir que ho podíem dir tot menys allò, perquè podíem perdre el client. Jo un junior de 27 anys vaig començar a veure per on anava el mon. Aquest és un dels problemes bàsics de la consultoria, que ja vaig descobrir a la primera de canvi.

Fèiem també un curs per directors d’infermeria que va tenir molt èxit. Tampoc estava treballat el mercat de la formació de directius i menys encara amb tècniques interactives. Recordo en especial dues sessions. En una d’elles es tractava de evidenciar que cal posar-se en el posicionament de l’altre sense prejudicis. El joc consistia en ensenyar durant un minut el quadre de Tolouse-Lautrec “la jove vella” un famós quadre en el que segons com es miri es pot veure una vella-vella o una jove molt maca. Els membres del grup havien de fer una descripció escrita del que havien vist i després la llegien en públic. Com es pot imaginar hi havia dues visions antagòniques d’una mateixa realitat. Successives mostres del quadre permetien, en una sessió de dues hores, que tothom arribés a veure les dues figures. És evident que la vivència de que un havia estat intolerant amb la visió de l’altre i que havia hagut de rectificar, podria ser molt més útil per la pràctica diària d’aquells directius que una hora de teoria. En l’altre es tractava de donar instruccions a una altre persona que no et veia per muntar unes peces geomètriques, per formar una figura. Podia arribar a plorar, gent que se sentia molt segura i que en canvi comprovava que no era gens clara donant instruccions a un altre de cóm fer les coses. Tots sabem per experiència que gran part dels malentesos entre les persones són per no haver explicat clarament les coses, tant a la feina com en les relacions personals. O per no haver-se assegurat que l’altre ha entès el mateix que tu volies transmetre.

Un altre gran encàrrec va ser el PSAN -Pla sanitari de Navarra- Navarra tenia 500.000 Habitants, però molts diners. I es va dedicar durant anys a fer una gran quantitat d’estudis sobre tots els temes imaginables. No dic que no estiguessin bé i que no fossin interessants, el que és segur és que eren desproporcionats en quantitat i pressupost per a una població tant petita. Era una mostra evident d’us inadequat dels recursos públics...sense que ningú dels que prenien les decisions se’n adonés, si no que creien que estaven fent una cosa genial. Les empreses implicades lògicament no dèiem res i cobràvem. A IBH fins i tot varem contractar un expert Nord-americà, Gorman, per fer un pla gerontològic. Amb en Gorman em vaig introduir en el mon de la gerontologia, cosa que em va portar amb el temps a fer un canvi radical a la meva vida professional.

El treball amb països d’Amèrica llatina, al menys als anys 70, era molt dificultós. Els nivells de corrupció eren molt alts, s’havien de pagar comissions o pagar amb prebendes. En una ocasió 8 polítics amb les seves dones, van estar hostatjats a La Gavina de S’Agaró durant 15 dies i després no van encarregar l’hospital.

En altres ocasions les vel·leïtats de la política ens van ser molt negatives. Un famós hospital per la comunitat copta d’Egipte va ser objecte de mil projectes i gestions i l’assassinat, crec, del màxim leader religiós, ho va deixar tot pendent.

Històries mínimes: Sant Jordi

 Baixo caminant al centre per trobar-me  amb la Mariona.

1.Tot just passant el pont de Vallcarca una nena d’uns 9 anys crida a una altra que està entrant a cada seva a una distancia d’uns 15 metres:

-Algú t’ha regalat una rosa avui?

-Sí, el meu pare.

- A mi també

2.Més avall veig una velleta sola amb una rosa a la ma. Entranyable.

3.Ja al centre,la multitud m’abdueix i em fa sentir part d’un poble.

Peternari 33

Si et donen unes hores de festa perquè és Sant Jordi, no te les deixaran fer el dia de Sant Jordi.

Nota acalaratòria. Durant molts anys aquesta frase ha sigut certa. Avui ja no és així, el que demostra que anem millorant.

Peternari 32

Si tots els jefes estan reunits, la feina continua avançant.

La frase del carrer. El bistec no els el faig

Una senyora d’uns 50 anys va parlant amb una altra a primera hora del matí. Probablement van cap a la feina. La frase que sento és “ els deixo tot a punt, però el bistec no els el faig”.

M’imagino aquesta senyora a la tarda, anant a comprar, fent el sopar...i deixant el dinar preparat per l’endemà. Per qui deixa el dinar preparat? Per què si ella treballa l’ha de deixar preparat? La seva família, però, són molt espavilats: ja han après a fer-se el bistec.

Cinema. Escenes mínimes: Almanya. Benvinguts a Alemanya

Director Yasemin Sanderelli. 2011. Alemanya.

Una petita delícia sense pretensions. Micro-història d’una família turca que emigra a Alemanya als anys 50. Molt respectuosa amb tothom, amb Alemanya, amb la cultura turca i els seus valors, amb els personatges. I a més tot plegat amb clau d’humor. El tema no és original però el tractament sí que ho és. Molt recomanable. Atenció, possiblement duri poc a les pantalles.

La meva escena mínima. La neta del patriarca es queda embarassada d’un company d’universitat anglès. Ella ha de trobar el moment per dir-ho a la família. En un moment donat ell li diu: “ara nosaltres tres, tu, jo i el nen, som una família” i ella respon: “Una família són molts germans i molts oncles i una història”. Ella sap la seva història i l’explica al seu cosí petit.

Em quedo sobretot amb lo de la història. Sovint comentem amb la Mariona que correm el perill, amb tanta informació i tant Internet, de no saber transmetre als nostres fills i nets la “nostra” història familiar. Diuen que després als 60 anys la gent la troba a faltar...però potser serà massa tard. I “qui perd els orígens...”

Peternari 31

Si falten els jefes no passa res. Tothom està molt tranquil.Si falta l’administratiu sembla que s’acaba el mon.

Cinema. Escenes mínimes: Titànic

Centenari de l’enfonsament del Titànic

Una macro- pel·lícula, ara amb 3D, que han vist milions d’espectadors i que s’ha convertit en un clàssic. No cal que recordi l’argument. Va ser dirigida per James Cameron al 1997, amb Leonardo di Caprio i Kate Winslet de protagonistes.

La meva escena mínima: Els músics estan tocant durant tota la “festa”, per tal d’animar al personal. Quan la cosa ja està del tot malament i el vaixell molt inclinat, s’acomiaden i es desitgen bona sort. Però un d’ells recula i comença a tocar amb el violí una vella cançó religiosa, els altres giren cua també, s’hi afegeixen i la toquen junts. L’escena té una força que commou més que moltes de les “magnífiques” escenes de la pel·lícula.

La versió catalana de la cançó, per si a algú li sona fa així

     Jo crec en Vós, bon Déu,
     jo crec en Vós,
     vivent, misteriós
     ben a prop meu... etc.

(La Vanguardia d’avui 13 de d’abril fa menció també a aquesta escena i a aquesta cançó)

Peternari 30

El jefe tanca la porta del despatx perquè no el molestis, però ell et cridarà sempre que vulgui encara que et desconcentri.

Memòries d’un funcionari 8. Antecedents. Iberhospitalia-1.

El Dr. Soler Durall va ser un pioner de la direcció d’hospitals moderna a Espanya. Com a Director de l’Hospital de Sant Pau va percebre que l’hospital, a part de ser una obra d’art des del punt de vista arquitectònic no reunia els requisits que demana un hospital modern. Va lluitar per convèncer a la MIA (molt il·lustre administració) de que es fes un hospital nou. No ho va aconseguir. Llavors, ple de la força que tenen les persones emprenedores, va voler crear l’hospital perfecte. Va convèncer a una sèrie d’empresaris catalans perquè creessin l’entitat “Hospital General de Catalunya” i va crear Iberhospitalia (IBH) com l’empresa que rebria l’encàrrec de fer l’hospital.

Quan jo vaig entrar a IBH, l’empresa era encara una cosa incipient i estàvem ubicats en una torreta al carrer Pau Alcover. Vaig quedar adscrit a la divisió d’organització. La nostra missió era vendre productes d’organització d’hospitals per tot Espanya i a l’estranger i, com a plat fort, organitzar l’Hospital General de Catalunya. Jo naturalment era un junior i vaig anar aprenent.

Al mateix temps que jo era contractat, molta altre gent ho va ser. Hi Havia arquitectes, enginyers i tècnics amb equipament hospitalari...tot el necessari per fer hospitals claus en ma. Varem arribar a ser unes 100 persones, més de la meitat de les quals titulats superiors amb sous alts. El gran client segur, l’Hospital General de Catalunya, donava confiança.

És interessant explicar com es va fer l’esbós inicial del que havia de ser l’Hospital General. En principi l’hospital havia de ser “orientat al pacient”. El Dr. Soler va organitzar un Rol Playing. Cada membre de l’equip tenia un rol: metge malalt, familiar, infermer etc. Quan s’enfocava el planteig, per exemple, del funcionament d’una planta amb els seus horaris, els seus circuits etc. cada membre del grup pensava des del seu rol i així sortien les línies generals que després els equips tècnics elaboraven. Per exemple si “l’infermer” parlava de la seva necessitat d’avançar feina per quan vingués el metge, el “malalt” deia que volia que el deixessin dormir i no el molestessin a les 7 del matí.

Quan un es passeja pel sistema hospitalari a vegades sembla que això “d’orientat al pacient” no sigui una cosa de fa 30 anys si no per d’aquí a 30. Què passa? Per què va tant lent tot?

L’hospital es va fer, però no amb la seva totalitat degut als problemes financers del client. Però es va obrir i durant molt anys ha estat un bon model des del punt de vista mèdic i organitzatiu.

Peternari 29

   Els jefes tenen el millor espai, llum i l’últim ordinador encara que no el facin servir gaire.

Els meus llibres. Jo confesso

Cabré, Jaume. Jo Confesso. Barcelona, Proa 2011.

Excel·lent llibre de Jaume Cabré, que no baixa el to dels anteriors si no que els supera. Són 1000 pàgines amb lletra molt gran i còmode de llegir, però potser massa. Un truc dels editors? Potser sí. També és una concessió als editors el títol que, al meu entendre, hauria de ser: “Confiteor” i que serviria per a les versions en totes les llengües.

El llibre té un primer nivell en el que s’explica una història relativament normal d’una persona molt intel·ligent i solitària que sap molt idiomes i és molt culte, li agrada la música, té més aviat desamors que amors i es passeja per Barcelona, per l’eixample, per Vallcarca, escolta el campanar de la Concepció, no li interessa gaire la vida quotidiana, és professor a la universitat, etc.

Fins aquí podria ser una novel·la relativament normal. En un segon nivell hi ha un pare amb un passat molt obscur que ens porta a escenes fascinants i tremendes de les històries dels jueus a la segona guerra mundial. Novel·la negra, assassinats ... Puja el to de la novel·la exponencialment.

En un tercer nivell l’autor ens trasllada a les històries de la inquisició que s’amaguen darrera de la vida d’un quadre misteriós. En diversos moments unint el segon nivell amb el tercer, Cabré fa uns diàlegs genials comparant la inquisició i el nazisme. (Aquests diàlegs - gaire bé musicals- els fa en diversos moments de l’obra i també d’altres temes).

En un quart nivell, el llibre es col·loca en el mon de les idees a partir dels llibres que fa el protagonisme i de la seva enorme biblioteca. Un nivell culte i molt interessant, però el propi autor deixa entreveure (a través d’una classe a la universitat) la seva preocupació per la banalitat general del nivell cultural de la majoria. No fa concessions, quan hi ha una cita en llatí o en francés, no la tradueix.

En un cinquè nivell (en cursiva), el protagonista encara bastant jove (62 anys com jo), comença a patir alzheimer. Un cop brusc i que et deixa sense capacitat de reacció. Enllaçant amb el to culte de l’obra podríem dir: “sic transit gloria mundi”. O bé “maiatotes mataiotetos kai panta mataiotes”.

Sorpreses al final !

En definitiva, molt i molt recomanable. Una bona activitat per a la Setmana Santa que hi ha més temps.

Peternari 28

Els jefes no saben el cost que tindria el lloguer del seu despatx en el mercat.

Cinema.Escenes mínimes: El talp (El topo)

El talp (El topo). Tomas Alfredson 2011. Basada  en la novel·la de  John Le Carré

Pel·lícula d’espies a l’època de la guerra freda. Hi ha un infiltrat de la KGB  als serveis secrets britànics. George Smiley (Gary Oldman) un agent semi-retirat se’n cuida de trobar-lo i ho fa.

En les pel·lícules d’espionatge, per definició, tothom creu que està en el costat bo i per això l’ha triat. La frase clau del “dolent”, quan el troben és : “Vaig haver de triar. Aquest mon no m’agrada”. Qui és el bo i qui és el dolent? El que no es planteja mai res o el que es planteja per què fa les coses i tria encara que pot ser que s’equivoqui?

Com a escena mínima, cal destacar la cara que fa el protagonista quan seu, per fi, a la cadira de “cap” dels serveis secrets. En dos segons i amb un expressió molt continguda sap trametre tota la ambició que atresorava el personatge, després de tota una vida de treball i després d’un procés de rehabilitació interna. Genial la imatge. Cal estar molt atent per que només dura 2 segons.

El smeus llibres. Pedro Páramo

Rulfo Juan, Pedro Páramo. Primera edició 1955

Es tracta d’un d’aquells llibres mítics, tipus “Cien años de soledat”. Un clàssic de la literatura sud-americana. Dotzenes i dotzenes d’estudis sobre el mateix. En l’edició que jo he llegit ocupaven més espai les explicacions i les notes que el propi text, que és curt.

És un text curt, però complert. Cada paraula està pensada. No en va l’autor va estar molts anys per fer-lo i és, pràcticament, el seu únic llibre. Sempre m’han fascinat aquests autors que només han fet un llibre en la seva vida. En broma: hauria d’estar prohibit fer més d’un llibre a la vida?

El llibre barreja la realitat i la ficció, la vida i la mort, el present i el passat. Això fa que tingui lectors entusiasmats i lectors que no acaben d’entrar en el text.  Cal esforçar-se una mica. Val la pena.

Un apunt només. En mig d’aquest mon màgic, Rulfo no oblida la condició humana. Pedro Páramo, un propietari rural, veu que s’aproxima la revolució, el canvi (l’escena és a Mèxic, però la ubicació no és rellevant). No s’hi posa en contra i en un moment donat diu: “cal estar amb aquell que guanyarà”. Molts anys d’observar l’espècie humana¡

Peternari 27

Perquè l’Agenda sigui més gran, no vol dir que facis més coses.