Els meus llibres: LLibertat

Llibertat. Jonathan Franzen.   Columna Edicions SA, Barcelona 2011. En castellà:Salamandra. Narrativa , Barcelona 2011.

Aquest llibre t’arriba precedit d’una  gran fama i per tant l’esperes amb il·lusió. No defrauda.

Les complexes relacions d’una família al llarg de vàries generacions, però no necessàriament en l’ordre temporal esperat, acaba fent un vistós mosaic de la societat americana. Tots els problemes que més preocupen a la gent i hi són presents. Fins aquí la narració és relativament normal. El final fins i tot una mica convencional. ( Personatges fets a ells mateixos i dictatorials, fills ineptes o mal criats, amistats sense fronteres, egoismes, fills que fracassen i fills que triomfen,  problemes pares- fills, problemes d’herències, i sobre tot una tortuosa relació de parella...)

L’excel·lència  es va aconseguint  en tractar diversos temes que van sortint barrejats al llarg de l’obra:

En primer lloc quan tracta el tema de la relació entre alguns joves. La complexitat i variabilitat de les coses que passen a aquestes edats i a la velocitat en que passen  (que tenia en cert sentit oblidades) és desconcertant i en especial destaca, pel meu gust , la descripció d’un personatge extremadament egoista en tots els seus raonaments i maneres de fer.  Fa com vertigen  acostar-se  a aquest tipus de personatges i sobre tot comprovar que n’hi ha per tot arreu.

En segon lloc, la crítica sarcàstica de personatges de la “nostra” generació, moderns i “progres”, però que podem caure en les conductes més contradictòries, disfressades de paraules maques, crec que està molt ben aconseguida. I fa vergonya.  “Els Berglund eren d’aquestes progres hiperculpabilitzats que necessiten perdonar a tot el mon per a que se’ls perdoni a ells la seva bona sort”... “Havia estat membre actiu dels estudiants democràtics i ara  era un activíssim representat de la febre del Beaujolais nouveau”

En tercer lloc, no per coneguda menys important,  destaca la crítica directa i clara dels interessos econòmics pels que es va fer la guerra d’Irak. La narració arriba al seu clímax quan un jove de 20 anys que està guanyant molts diners enviant a Irak material defectuós per camions, veu per la televisió com dotzenes de nois americans  de la seva edat moren perquè els camions s’han fet mal bé, no els poden  arreglar, els rodegen i els maten. No només no importava la vida dels iraquians, tampoc la dels soldats americans. No s’està de citar directament a Donald Rumsfeld i Dick Cheney com a principals culpables d’aquests actes. Si fos mentida, era per portar-lo als tribunals, però no ho han fet.[i]

En quart lloc, al costat dels grans temes, Franzen arriba a detallar les nimietats de la vida quotidiana i les petites preocupacions de la gent amb un nivell de detall sorprenent, fins a extrems còmics que posen de manifest la ridiculesa de les nostres preocupacions.

En cinquè lloc la causa jueva. Des de la perspectiva americana el problema jueu és molt present. Alguns dels personatges ho són. Alguns fins i tot pensen en anar a Israel. És molt curiosa la reflexió que fa sobre el territori escollit. La raó històrico-religiosa de que van escollir aquell espai perquè és el que Deu els va donar ( i que els jueus ortodoxes encara defensen), no deixa de ser com a mínim curiosa. En un moment donat un personatge diu: “Si els jueus no haguessin anat a Orient Mitja i no haguéssim  de continuar ajudant-los, potser els països  àrabs no serien tan hostils amb nosaltres”. Què hagués passat si els jueus haguessin demanat un territori a Europa o a Estat Units ? Els l’hauríem cedit pacíficament? Interessant tema de reflexió.

Per últim destacaria quan el protagonista vençut  per la seves contradiccions i drogat, explota i fa un discurs tipus Chaplin a El Gran dictador, acusant-se  a ell mateix i a tots el que conformen la xarxa en la  que està ficat.

Cito algunes frases curioses, no necessàriament rellevants pel discurs de llibre:

Existeix una tristesa perillosa en els primers sons del treball d’una persona pel matí, és com si la quietud experimentés el dolor de veure’s interrompuda.

Ja es van acabar aquells temps... en que fingíem que el rock era el càstig del conformisme i el consumisme quan en realitat és el seu servent.

El fet que una persona no doni un bon ús a la seva vida, no vol dir que deixi de transcorre. De fet transcorre encara més de presa.

L’atractiu de Jena sempre havia consistit bàsicament en la impossibilitat de posseir-la. (Calcat de la frase de Paul Claudel: Jo soc la promesa de complir, en això està el meu encant).

Res altera tant la sensació de ser especial com la presencia d’altres essers humans que se senten iguals d’especials.

Al cap i a la fi hi ha certa felicitat en la infelicitat si és la infelicitat adequada.

---

[i]  Em recorda una frase de Samaranch  quan un periodista li va preguntar si pensava querellar-se contra unes acusacions que sortien en un llibre sobre ell. Va venir a dir: el llibre el llegiran quatre persones i si em queixo sortirà als diaris i ho llegiran milions.

Peternari 44

Si fabriques un rumor secret...en poques hores t’arribarà per un altre costat.

La frase del carrer: les bombes no existeixen, els taurons sí

Sento aquesta frase al vol de dos nens de 7 anys que estan parlant entre ells: “les bombes no existeixen, els taurons sí que existeixen”. Em quedo perplex.

No dubto que el nen ha estat a l’Aquari de Barcelona i ha vist els taurons personalment i que per tant està segur de que existeixen.

També és segur que el nen no ha patit cap bomba directament en el seu barri ni en la seva ciutat.  Però, per què diu que les bombes no existeixen? Els pares li diuen que tot allò que es veu per la Tele és mentida? Que és com el cinema? Com enfoquen aquests pares l’explicació al seu fill de l’horror real que veiem cada dia?

Peternari 43

Vigila sempre amb tothom. No saps mai qui t’acabarà manant.

Memòries d’un funcionari 11. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 1.

El meu ingrés a l’Ajuntament

L’any 1981 vaig començar a moure’m per tal de deixar Iberhospitalia i poder anar a un lloc que no trontollés. La Generalitat estava en els seus inicis i les plantilles eren encara relativament petites ja que els serveis transferits també ho eren. Per la seva banda els ajuntaments democràtics eren un reclam interessant. Per causalitat vaig sentir que l’Ajuntament convocava una plaça per director d’una residència de gent gran. Vaig pensar que era una bona oportunitat per complir dos dels objectius que em rondaven pel cap: canviar d’empresa i dedicar-me més intensament a la gent gran.

Em vaig presentar. Val a dir que la meva experiència en gestió de centres era nul·la, en conducció d’equips humans també, però ho vaig provar.

El dia de les proves vaig cometre un error important des del punt de vista del sector públic. Les proves es feien en un centre de l’Ajuntament al Carrer Valldonzella. El centre ha desaparegut i ara hi ha una plaça. Mentre esperava va entrar un company de facultat, que jo no sabia que treballava a l’Ajuntament, i, ingenu de mi, el vaig anar a saludar. Em va contestar molt fredament i va dir amb veu que tothom pogués sentir: “Jo no tinc res a veure amb això, eh!”.

Què havia passat? Doncs que sense voler havia comès una imprudència. Podia donar a entendre que era un recomanat i això a l’Administració no es pot fer. Com he anat veient al llarg de la meva vida de funcionari, els processos de selecció van precedits d’un conjunt de papers i normes que tenen per objectiu fer veure que es compleix rigorosament la legalitat i la imparcialitat. És igual que la plaça ja estigui adjudicada prèviament, és igual que les bases semblin dissenyades expressament per a una persona, lo important és que, aparentment, la legalitat es compleixi religiosament.

No va ser el meu cas, per que a més va guanyar la plaça una altra persona que en aproximar-se mínimament al terreny va percebre les dificultats i va renunciar. Llavors em van oferir la plaça a mi i, ateses les meves circumstàncies, vaig acceptar sense posar condicions.

Anecdòticament diré que el primer dia que vaig a anar a Vallbona va ser el 24 de febrer de 1981, l’endemà del intent de cop d’Estat. No cal dir que va ser un fet que ens va commoure a tots i que mai oblidarem. La història del General Pavía que va entrar al Congrés a cavall, es repetia ara amb les metralletes del coronel Tejero. Per sort ens en varem sortir d’aquella.

Peternari 42

  Si saltes, vigila de no caure en el buit.

Peternari 41

Si tu no et vols saltar al teu company i ell sí, deixa’l passar: pot ser perillós.

Peternari 40

Si creus que el teu company se’t vol saltar, pensa si és que tu te’l vols saltar a ell.

Els meus llibres: En manos del diablo

Garat, Anne Marie. En manos del diablo. Bellaqua, 2008.

 Una novel·la de 1300 pàgines escrita al segle XX, però que sembla una novel·la del segle XIX i de fet es situa en una època a cavall de dos segles però centrada cap el 1913/1914.

Una complexa trama familiar estil “Els Buddenbrook” de Tomas Mann, més un peculiar triangle amorós mig romàntic, mig real, amb presència de la mort, més una intriga sobre la guerra química en un moment crucial just abans de la Gran Guerra, el que nosaltres ara anomenem la Primera Guerra Mundial, més un munt d’altres arguments col·laterals, més la “disjuntiva” entre l’antic mon i les revolucions socials, més unes detalladíssimes descripcions de paisatges, espais i situacions, més moltes coses més.

Tot i aquest cúmul de temes, el llibre es fa una mica pretensiós. Està bé, però no  arriba a la talla de Mann, ni dels romàntics del segle XIX i amb 500 pàgines menys no hagués passat res. Aquesta dimensió fa que avanci molt lentament  la narració i la pretesa intriga és relativa ja que el final és previsible i es veu a venir. De tota manera em fascina la gent que es capaç d’arribar a aquest nivell de detall en la narració i no li vull treure a l’autora el mèrit de l’intent, ni a l’editor el valor de publicar-la, ni  la possibilitat  que ens ha donat de  conèixer-la, ja que és la seva  primera obra traduïda al castellà.

Destacaré dues o tres frases, però que en absolut són representatives del conjunt del llibre:

La vida és fatal, provisional i un gran avorriment. La bellesa en canvi és permanent. Es podria dir que és la nostra eternitat.

La felicitat és una diabòlica creença. El plaer, el plaer és més fàcil d’aconseguir.

Només s’envelleix si es viu com un vell.

Històries mínimes: La manada

“L’home caçador” va 2 metres per davant de la seva manada per protegir-los i advertir-los dels perills. De tant en tant es gira per comprovar que estant bé i que no corren cap perill. La dona i els nens darrera, tranquils i confiats. A les mans,  porta les seves armes: un mapa de Barcelona i una màquina de fer fotos.

Peternari 39

No permetis mai que se’t saltin, però salta sempre que puguis.

Memòries d’un funcionari 10. Antecedents. Iberhospitalia -3.

A Iberhospitalia fèiem una jornada de 40 hores setmanals, amb un horari de presència obligat de 9,30 a 14 i de 15,30 a 17. L’empresa tenia una petita cafeteria i si et quedaves a dinar allà sense sortir al carrer i ho feies en una mitja hora, el dinar quedava dintre de l’horari. Això vol dir que es podia sortir a les 5,  facilitant així els compromisos dels pares d’anar a les escoles. També et podies quedar fins a les 7 de la tarda. A més el còmput horari era mensual no setmanal, i et podies compensar les hores dels viatges. Quan es viatjava, un dia de feina equivalia a 11 hores de treball. Amb aquests paràmetres l’horari de treball era raonable, permetia l’economia si et quedaves a dinar i podies complir amb les obligacions paternals... Tampoc sembla que estiguem parlant de fa 30 anys.

També és interessant destacar la distribució de l’espai. Ningú tenia despatx, ni tant sols el Dr. Soler. El tenies allà, el veies treballar. A part de l’aspecte relacional, això tenia unes implicacions d’aprofitament de l’espai importants i d’estalvi de costos.

Un detall més: per Nadal no hi havia panera, si no un regal fi i exquisit. Puc afirmar que mai he tingut panera de Nadal, un costum horrible que crec que hauria de desaparèixer. Té un regust tercermundista i paternalista que no m’agrada.

L’ambient de treball era bo i durant molts anys ens varem estar veient amb la gent d’IBH. Encara 30 anys després ho fem de tant en tant.

Què va passar doncs? Perquè es va perdre el paradís? On és la part fosca?

El Dr. Soler era una persona carismàtica, emprenedora i probablement una mica idealista. Buscava un objectiu...creia en ell i també en el seu equip. Avui en dia tothom sap que una consultoria ha de funcionar amb una plantilla reduïda i treballar en xarxa amb altres empreses. Si no, no es poden ajustar els encàrrecs amb les despeses fixes. Però érem dels primers als país i no ho sabíem.

El Dr. Soler era molt generós. En una ocasió per tal d’acabar la meva tesina per obtenir el “grau” de llicència, vaig demanar una reducció temporal de dedicació. Em va dir que res de reducció de jornada i de sou i que dediqués el temps que necessités a fer la tesina. Sempre li he estat agraït a nivell particular

En definitiva, a pesar del client principal, i per les circumstàncies que ja he comentat, va  començar a haver problemes per cobrar a finals de mes. Algunes persones van començar a marxar, jo mateix ho vaig fer. Val a dir que la cohesió humana va ser excel·lent. En alguns moments l’empresa arribava a dir el líquid que tenia i s’enduien diners a compte aquells que més urgència tenien per sobreviure. Quan jo vaig marxar se’m devia més d’un sou. Vaig deixar ben clar que hi renunciava així com també a la quitança, com a agraïment de la “beca” rebuda per la tesina.

Val a dir que els que no van poder trobar un altre lloc van ser ubicats en els serveis de l’Hospital General de Catalunya, quan aquest es va posar en funcionament. Alguns van posar petites enginyeries, consultories, altres varem anar a parar al sector públic, però crec que en tots va quedar el regust de que havíem viscut una etapa privilegiada.

Va ser una bona època, era la meva primera feina, vaig aprendre molt, vaig fer molts amics i em va servir per reorientar-me cap al tema que d’una manera central ha ocupat la meva vida: la gent gran.

Peternari 38

El jefe canvia l’esmorzar per dinars “de treball” de dues hores.

Cinema. Escenes mínimes. La pesca del salmón en Yemen

La pesca del salmón en Yemen

Dirigida per Lasse Hallström al 2011 té com a protagonistes a Ewan McGregor i Emily Blunt.

Es tracta d’una comedieta en la que un multimilionari yemení vol portar salmons d’Escocia a Yemen per introduir-hi la pesca. Sense grans pretensions la pel·lícula aporta, entre altres aspectes, una curiosa crítica als polítics i a l’Administració.

La crítica als polítics es centra en una cap de premsa del primer ministre, amb una manera perversa de mirar la realitat per tal de reconvertir-ho tot en fets i imatges favorables al seu jefe i al seu país.

L’escena mínima, que quasi pot passar desapercebuda per un que no sigui funcionari és aquesta:

Estan buscant els salmons i ho demanen al responsable d’aconseguir-los. Diu que és molt difícil però que farà tot el possible i que crearà una comissió que ho analitzi. L’altre li diu: “No creïs una comissió, fes-ho”.

La lectura d’aquesta frase és: quan no es vol fer una cosa i se li vol donar llargues, es crea una comissió. Una comissió vol dir temps perdut, moltes reunions, possiblement dietes d’assistència, hores extres i sobre tot no fer res de bo. És un trist consol veure que també al Regne Unit les coses funcionen així.

Peternari 37

Tothom sabrà amb qui va a esmorzar el jefe i farà mil suposicions.

Els meus llibres. El sueño del celta

Vargas Llosa, Mario. El sueño del celta. Madrid, Santillana Ediciones, 2010.

Roger Casement, és un personatge històric de finals del segle XIX i principis del XX, un oficial del exèrcit britànic, heroi a diverses activitats bèl·liques, testimoni actiu de moltes aventures i experiències en el mon colonial, en especial al Congo Belga i a Sudamèrica. Un heroi en el seu país durant un temps.

Però l’heroic oficial té un problema: és irlandès. I pren consciència de la seva nacionalitat i l’experiència viscuda en les colònies, li posa de manifest que al llarg de la història gaire be tots els països han aconseguit la seva independència amb una guerra. Això el porta, com a irlandès, a lluitar en el bàndol alemany a la primera guerra mundial, pensant, com molts altres, que si alemanya guanyava, Irlanda podria més fàcilment aconseguir la independència. Con que Alemanya no va guanyar, es va convertir en un traïdor i va ser condemnat a mort.

Molt interessant relat. Com sempre, la ploma de Vargas Llosa, es brillant, complerta. El conservador de Vargas Llosa fent apologia del terrorisme?

Peternari 36

Si el jefe va a esmorzar, cal que vigili amb qui ho fa.

Cinema. Escenes mínimes: La Colmena.

Passada per televisió aquest cap de setmana. Ja l’havia vist, però és de bon reveure.

Basada en la novel·la de Camilo José Cela i dirigida per Mario Camús el 1982, la historia està ambientada en el Madrid de la postguerra. La població sofreix les conseqüències de la guerra civil. Un grup de tertulians es reuneixen tots els dies al  café La delicia. En aquest espai com a corretja transmissora, tot un “eixam d’abelles” en forma de petits personatges intenta sobreviure. A la tertúlia pròpiament dita hi assisteixen un grup de poetes morts de gana, dirigits per un esplèndid Paco Rabal.

La meva escena mínima: A la penya del bar acudeix de tant en tant un personatge que convida a tothom a cafè amb llet i pastes a canvi de que escoltin el “seu” soporífer discurs que pensa presentar en unes oposicions. Tots li fan pilota amb la promesa del cafè amb llet i després escolten avorrits. Un bon dia entra al bar…i no mira cap a la taula, el criden, hi va tímid, el conviden a dir el discurs (o sigui a que els convidi a cafè) i ell els diu: “es que no tengo dinero”. Paco Rabal li contesta “no importa, no importa”. La cara de l’altre s’il·lumina i diu “¿de verdad?”I els deixa anar el discurs.