1. El principi de Peter: en una organització tothom va pujant fins que arriba al seu nivell d’incompetència.
2. Si un funcionari  comença a fer frases és que passa alguna cosa
3. Si un funcionari escriu coses que pensa, tot pot anar malament.
4. El funcionari ha de fer el que li diuen i punto. (frase real d’un polític)
5. Tenir esperit crític és pensar que a pesar de tot, les coses poden anar millorant.

6. Hi ha gent que li agrada dir que té molta feina. Els que diuen que tenen molta feina,  per què no la fan?
7. Has de tenir la taula sempre plena de papers. Si tens la taula endreçada semblarà que no tinguis feina.
8. No diguis mai que no tens gaire feina. Te’n donaran més.
9. Has de tenir molta feina, però sense fer. Així sempre tindràs molta feina.

10. No compleixis mai una ordre, fins que arribi la contraordre.
11. Quan alguna cosa va malament procura no ser allà.

12. El ciutadà és la nostra raó de ser.
13. Si mai  havies pensat que el ciutadà és la teva raó de ser,  preocupat.
14. Si has somrigut al llegir que el  ciutadà és la teva raó de ser, és que has perdut la teva raó de ser.
15. Si t’has tronxat al sentir que el ciutadà és la teva raó de ser t’haurien d’acomiadar.

16. Fes sempre el que digui el jefe més jefe.
17. Sobre tot, no portis mai la contraria al jefe.
18. Quan no facis el que diu el jefe li has de dir que ha estat impossible fer el que demanava.
19. Si vols prosperar has de ser al despatx a última hora de la tarda.
20. No cal que facis res a última hora de la tarda. Només  que hi siguis.
21. Si a les set de la tarda et creues amb un jefe pel passadís, aquell ha estat un bon dia.

22. Mentre treballes t’estàs perdent l’últim “coti”.
23. Mentre treballes no tens temps de conspirar.

24. El funcionari que posa el nom a la grapadora s’oblida de que res del que té a la taula és seu.
25. Quan es veu a la gent discutir per un metre més de despatx s’entenen totes les guerres del mon.
26. La dimensió de la taula ha de ser proporcional a la importància del càrrec.
27. Perquè l’Agenda sigui més gran, no vol dir que facis més coses.
28. Els jefes no saben el cost que tindria el lloguer del seu despatx en el mercat.
29. Els jefes tenen el millor espai, llum i l’últim ordinador encara que no el facin servir gaire.

30. El jefe tanca la porta del despatx perquè no el molestis, però ell et cridarà sempre que vulgui encara que et desconcentri.
31. Si falten els jefes no passa res. Tothom està molt tranquil. Si falta l’administratiu sembla que s’acaba el mon.
32. Si tots els jefes estan reunits, la feina continua avançant.
33. Si et donen unes hores de festa per que és Sant Jordi no te les deixaran fer el dia de Sant Jordi.
34. Què passaria si és fessin la meitat de reunions? Sobrarien la meitat dels jefes.
35. Quan un arriba a jefe ha de deixar d’anar a esmorzar.
36. Si el jefe va a esmorzar, cal que vigili amb qui ho fa.
37. Tothom sabrà amb qui va a esmorzar el jefe i farà mil suposicions.
38. El jefe canvia l’esmorzar per dinars “de treball” de dues hores.

39. No permetis mai que se’t saltin, però salta sempre que puguis.
40. Si creus que el teu company se’t vol saltar, pensa si és que tu te’l vols saltar a ell.
41. Si tu no et vols saltar al teu company i ell sí, deixa’l passar: pot ser perillós.
42. Si saltes, vigila de no caure en el buit.
43. Vigila sempre amb tothom. No saps mai qui t’acabarà manant.

44. Si fabriques un rumor secret...en poques hores t’arribarà per un altre costat.
45. Si fas coti dels altres, pensa que els altres el faran de tu.
46. Els funcionaris no són funcionaris abans de ser funcionaris
47. Si un funcionari no fa res, mai tindrà problemes.
48. Si un funcionari fa  alguna cosa novedosa, pot tenir problemes.
49. Els “funcionaris” els fabriquen els polítics, que tant critiquen als funcionaris, a base desincentivar la seva imaginació.
50. El polítics que critiquen les prebendes dels funcionaris, per què no es presenten a oposicions?

Els meus llibres:Les benèvoles

Just un dia d'aquests, el blog amic “ la lectura vici o virtut” comenta “Les benèvoles” de Jonhattan Littel. No puc evitar afegir uns comentaris

El Dr. Aue oficial de la SS en el front rus  va narrant el text en primera persona.

L’esquema general del llibre és:

-          Avançament per Ucraïna eliminant els jueus dels pobles conquerits.

-          Ferida i descans en un balneari: experiències homosexuals.

-          Retorn al front fins a Stalingrado. Desfeta final.

-          De nou hospital i recuperació

-          Retorn a  Berlin. Control dels camps d’extermini.

-          Rumania. Última fase.

 Extermini. La “solució final” és com un principi filosòfic, no una venjança. Els que l’executen, sobre tot els botxins directes, han de ser freds i no ho han de fer per odi, si no com una feina.

Malgrat això no poden evitar les depressions per un costat i la brutalitat per l’altre. Tothom que pot procura no saber de que va. Finalment en una reunió amb alts oficials un parla molt clar...per tal d’implicar a tots els presents...

La brutalitat va contra la norma, però s’acaba imposant. Al final els camps no són capaços de millorar les condicions dels presoners que es moren sense poder treballar, propiciant així, segons el narrador,  la derrota d’Alemanya.

El guionista sembla dubtar en tot moment del que està fent, però ho fa fins a les últimes conseqüències. Manté la intriga fins a la última pàgina.

 No queda clar si el llibre és anarquista. Tot poder és dolent i s’acaba embrutint. Tots faríem el mateix en circumstàncies similars... és possible? Costa de creure. Però si veiem les brutalitats que continuen fent tots els exercits del mon no estranya aquesta conclusió.

Al final com sempre els que queden es comencen a buscar la vida en la nova societat que ve. Els més coherents es suïciden. Com sempre n’hi ha que s’ho creuen i n’hi ha que van fent la viu-viu.

Els alemanys, en l’avançament rus, donen per suposat que aquests faran el mateix que ells. I efectivament,  els russos avancen matant famílies i nens. No van ser jutjats perquè van guanyar.

Com història paral·lela és interessant la relació amb la germana, el seu únic amor i també  la tendència homosexual del narrador en un règim que condemna als gays.

En definitiva és un llibre totalment fascinant, dels que impacten en la teva vida i perquè no dir-ho angoixant.  Recomano llegir a continuació “ Vida y destino” de Vasili Grossman, que analitza en unes altres 1000 pàgines  la batalla de Stalingrado  des del front rus. Un estiu complert entre els dos.

Peternari 50

El polítics que critiquen les prebendes dels funcionaris, per què no es presenten a oposicions?


Atenció: en breus dies els primers 50 peternaris junts, per si no els has pogut seguir!!

La frase del carrer: l'altra galta

Una senyora de mitja edat parla amb un jove. El jove diu: “ Ja no torno a posar l’altra galta. Ja n’estic tip”.

A què és devia referir? Que ja n’està tip d’anar de bona persona, de fer favors, de perdonar, de fer interpretacions favorables...?

Hi ha gent de molt bona fe que va per la vida entregant-se i tornant bé per mal. Què passarà el dia que tots aquests es cansin?

Al menys aquests dos els sona la Bíblia (Mateu 5.38). O Potser no saben d’on surt la frase?

Peternari 49

Els “funcionaris” els fabriquen els polítics, que tant critiquen als funcionaris, a base desincentivar la seva imaginació.


Atenció: Dilluns que ve, els primers 50 peternaris!!!

Històries mínimes. El triangle negre

Em passejo amb  kayak per la badia de Cadaqués. En unes roques del Perafet veig una noia amb topless, dreta, amb la peculiaritat de que el seu “banyador negre” és d’aquells que deixa tot el cul a fora i tapa exclusivament el petit triangle que també és negre. Ho trobo una mica ridícul.

Cap a les roques de Sa conca hi ha la típica gent sense el petit triangle negre de roba. Ho trobo més natural i senzill.

Clar que, cadascú que faci el que vulgui, no?

Peternari 48

Si un funcionari fa  alguna cosa novedosa, pot tenir problemes.

Els meus llibres:El enredo de la bolsa y la vida

Eduardo Mendoza, El enredo de la bolsa y la vida. Barcelona,  Seix Barral, 2012.

Feia anys que no llegia un llibre d’Eduardo Mendoza, però la Maria el tenia a la ma i me l’ha deixat. Per sort no és gaire llarg i he arribat fins al final.

El llibre té un llenguatge fluid i amè, una història interessant esperpèntica i surrealista, uns personatges a quin més cutre, una trama aparentment policial, un final previsible, algunes metàfores molt ben aconseguides, alguns moments divertits. I no té res més.

El meu problema és que accepto determinades bajanades per la tele, com a relax en moments en que estic molt cansat per fer coses més serioses, però d’un llibre encara espero que m’aporti alguna cosa i m’enriqueixi, i per tant no m’agraden aquest tipus de llibre. Potser m’empassaria la història en versió televisiva. És problema meu, ho repeteixo.

El problema global és que si  a algú li agraden aquest tipus de llibre com a complement a altres llibres més interessants, molt bé. Però si un lector s’alimenta només d’aquest tipus de llibres, haurem de reconsiderar el concepte de lector.

No vull semblar elitista, però és el que sento en aquest moment. És la sensació que tens el dia del llibre, quan sens que gran part dels llibres més venuts són de temes de la gent de la tele i similars. Just fa dos dies Fèlix Ibáñez (Felix Fanés de nom literari) em comentava els problemes de venda del seu fantàstic diari de  Nova York. Per cert aquest sí que el recomano.

Memòries d’un funcionari 13. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 3.

La Residència de Vallbona va ser construïda després de la Guerra pensant en recloure-hi temporalment els “vagos y maleantes” que corren pel carrer. Es va triar una ubicació totalment marginal en l’època i la seva construcció responia  també  a aquest concepte. Per tal d’evitar la fugida dels usuaris, en comptes de tenir finestres que permetessin veure l’exterior, tenia les finestres a la part alta de la paret com si fos una presó. Per tant l’aspecte general era fosc i poc acollidor.

Pel que fa als menjadors i les sales d’estar se semblaven bastant al que eren les residències de gent gran d’aquella època i encara ara. Sales molt grans, menjadors molt grans...tot molt institucional. Però el pitjor eren els dormitoris. Eren dormitoris correguts amb 40 o 50 llits. Lo més greu de tot és que a l’arribar jo, s’acabava d’estrenar una ala nova...que també estava construïda d’aquesta manera. També s’acabava d’estrenar una cuina i un safareig. Per tant les instal•lacions eren entre velles i noves, però tot plegat de concepció antiga.

La residència tenia també dos dependències peculiars una relativament freqüent, l’altre totalment única. Hi havia una morgue, una petita sala – capella on es portaven els morts abans d’anar al cementiri. L’altre eren dos quartets anomenats “calabossos” on es tancava en clau per fora a aquells que feien alguna malifeta especial. No era una relíquia, recordo ara un cas en que la Madre superiora hi va tancar una dona molt conflictiva, la qual en ple procés destructiu va pintar totes les parets amb el seus excrements.

El lector que m’està seguint per aquesta escabrosa descripció li semblarà que li estic parlant hospicis dickenians o manicomis del segle XVIII i XIX. No. Això passava al 1981 i era la cara més trista i fastigosa de l’herència franquista. Quan critiquem, i penso que ho hem de fer perquè així millorem, cal no oblidar tampoc d’on venim i tenir present, repeteixo, lo molt que s’ha fet en aquests darrers 30 anys.

Peternari 47

Si un funcionari no fa res, mai tindrà problemes.

Històries mínimes. Cada dia és en realitat el mateix matí i la mateixa tarda

Citava fa dos dies una frase del llibre Gilead que deia més o menys: “ cada dia és en realitat el mateix matí i la mateixa tarda”.

Comprovo que té raó: en els 15 segons que trigo entre aparcar la moto davant del Departament i entrar: s’ha aparcat al meu costat una noia que treballa a l’edifici del costat, un noi  va amb una muleta i amb gran esforç avança pel carrer, un antic company amb el que havia fet ioga (però ell no se’n recorda i nos ens saludem) travessa el semàfor, un company que ja ha fitxat surt a fer un cafè, la noia de la neteja està treballant a l’entrada, un cop a dalt saludo al Xavi de Seguretat, fitxo, pujo al primer pis caminant, aixeco les persianes i obro la finestra, sona el campanar de la Concepció i toca les 8. Fins aquí com ahir i com abans d’ahir i l’altra i l’altra...

Els meus llibres: Gilead

Marilynne Robinson, Gilead. Galaxia Guttemberg. Barcelona, 2010.

Una pare gran de més de 70 anys escriu uns consells al seu fill de 7 anys perquè els llegeixi quan ell ja no hi sigui. El pare està casat en segones núpcies. Ha viscut gaire bé tota la vida en un poblet del mitjà oest d’Estats Units anomenat Gilead.

La peculiaritat d’aquest pare és que és un pastor luterà, fill de pastor i net de pastor. Els consells, que va deixant anar en forma  de diari, es basen en gran mesura en comentaris de sermons antics, o de versicles de la Bíblia. També fa comentaris sobre altres temes i en especial de la seva relació amb el fill d’un “col•lega”  d’una altra religió cristiana, que ha tingut molts problemes a la vida i al que ha seguit des de petit.

El text sembla aparentment minimalista, anodí i ,segons per qui, fins i tot pesat, degut a la gran quantitat de  referències bíbliques. Però al darrera del relat hi ha un missatge que l’autora no desvela específicament: la fe o no fe, viure aquí o allà, viure en un ambient més ric i viu intel·lectualment  o fer-ho en un de més pobre, viure molts anys o no tants...tot plegat és irrellevant davant del propi fet de viure.

Llibre curiós, que no m’atreviria a recomanar a tothom i que trobo valent que l’editor l’hagi publicat. De tota manera ve precedit d’un gran èxit de vendes a Estats Units.

En destaco algunes frases:

No soy un santo ni mucho menos. Disfruto de más respeto del que merezco. La gente desea respetar a su pastor. He adquirido una gran fama de erudito por recibir más textos de los que he tenido tiempo de leer...”

“He pasado mi vida consolando a los afligidos, pero nunca soporté la idea de que alguien me consolara a mi”.

“...llegué a preguntarme si no me gustaba más la iglesia cuando no había gente en ella”.

“Había habido una gran sequía y los tiempos eran duros, pero como lo eran para todos no lo parecían tanto”.

“Fui a la iglesia a ver amanecer, porque esa paz me restablece más que todas las horas de sueño”.

“Una vez oí a un hombre decir que los cristianos veneran la tristeza”.

“He estado intentando recordar que hacían los pájaros antes de que hubiera hilos telefónicos...”

“Así pues cada día es, en realidad, la misma tarde y la misma mañana”.

“Mi padre consiguió que sintiera añoranza de un lugar que nunca había dejado”.

La frase del carrer: creus que algú trobarà a faltar els “ganxitos”?

Estic al Bon preu. Una parella està davant d’una estanteria de patates fregides,  “ganxitos” i productes similars.

La frase que sento és  del noi a la noia i una mica nerviós: Creus que algú trobarà a faltar els “ganxitos”?

Típica escena d’una parella que estan preparant alguna cosa per amics o familiars a casa seva. La cosa sembla per adults perquè si no els “ganxitos” estarien fora de tota discussió. Potser el noi considera que és una cosa massa vulgar per oferir als amics, però ella els vol posar. El to de veu del noi és una mica exaltat. Ignoro si la preparació haurà acabat en pau o la discussió haurà  anat a més... la vida quotidiana té aquestes coses.

Peternari 46

 Els funcionaris no són funcionaris abans de ser funcionaris

Històries mínimes. Julia Otero i “la petite mort”. Hauria estat millor calladeta.

Excel·lent entrevista de Julia Otero a Mario Vargas Llosa en el seu nou programa d’entrevistes “Entrevista a la carta”.

 M’encanta Vargas Llosacom a escritor i he comentat aquí el seu llibre “El sueño del celta”. Precisament en aquest llibre Vargas Llosa posa de manifest com al llarg de la història els pobles s’han hagut de revelar per aconseguir la independència, entre ells el seu, Perú. En canvi ara parla en contra dels nacionalismes com aquell espai petit i mediocre dels pobles. No ho ha entès, no ens entén. Volem un petit país, dintre d’una gran Europa a la que tothom ha de cedir, més que fins ara, grans quotes de poder, en defensa, política exterior i economia.

Però l’història mínima que vull comentar és que en un determinat moment, Julia Otero li pregunta per “la petite mort” referint-se a  la impotència sexual de les persones grans i Vargas Llosa la rectifica i li diu que “la petite mort” és l’extasi i el relax i en ocasions el petit desmai que segueix a l’orgasme. La Julia és prou capaç de rectificar en directe i de dir “hauria estat millor calladeta”. Bona capacitat de reacció.

Opinió breu. Els horaris dels funcionaris.

Recentment, com a compensació a la congelació de sou del funcionaris durant dos anys,  a les retallades del 5%, més l’eliminació dels tickets menjador i del fons d’acció social, el Govern ha fet un decret flexibilitzant els horaris. La jornada setmanal és igualment de 37,5 hores. A Catalunya sempre ha estat així. Recentment hem descobert que a Espanya “ara” els ampliaran la jornada de 35 a 37,5 hores per incrementar la productivitat!!

L’article 8 del decret comença dient:
8.1 L’horari ordinari de treball es realitza mitjançant la permanència obligada del personal de 9 a 14 hores, de dilluns a divendres.

8.2 El temps restant de jornada diària, 2 hores i 30 minuts, es realitza de di•
lluns a divendres de les 7.30 a les 19 hores, supeditat a les necessitats dels serveis.

Fins aquí em sembla recordar la flexibilitat d’Iberhospitàlia que he explicat en el capítol 10 de les meves memòries. I no caldria res més. Amb aquests paràmetres n’hi ha suficient per definir un horari flexible. Però ai las! a l’administració és impossible fer les coses simples i fàcils. I l’article  8 continua:

8.3 No es podran prestar serveis durant més de 7 hores i 30 minuts continuats sense un descans obligatori de 30 minuts com a mínim.

8.4 Després del descans obligatori, s’haurà de prestar serveis com a mínim
durant 1 hora i 30 minuts, i la jornada diària total no podrà superar les 9 hores i 30 minuts.

8.5 El personal disposa de flexibilitat horària per començar la seva jornada diària fins a 30 minuts després de l’inici del seu horari. En aquest supòsit, el temps deixat de treballar s’ha de recuperar diàriament.

En definitiva, un article que comença amb una aire de flexibilitat t’acaba dient que has de triar un horari i que l’hauràs de complir diàriament. On és la flexibilitat? Per què sempre ho fem tot tant complicat? Per què seguim sense fer cas del boig D.Quijote: “haz pocas normas...”? (veure comentari del llibre). Quanta gent es necessita per controlar tota aquesta casuística? Quant temps perd la gent comprovant i donant explicacions si ha arribat 4 minuts tard en el seu horari? Quan n’aprendrem?

Memòries d’un funcionari 12. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 2.

Vallbona era un centre municipal que tot i ser tècnicament una residència de gent gran, tenia al darrera una història molt fosca i al mateix temps curiosa. També aquestes reflexions han de servir per veure on estàvem en sortir del franquisme i valorar lo molt que s’ha fet en poc temps.

Quan el primer ajuntament democràtic es va fer càrrec de Barcelona, es va trobar en el camp de la gent gran, dues perles: l’Asil del Parc i Vallbona.

L’Asil del Parc era formalment un alberg, que a la pràctica s’havia convertit en una residència de gent gran, de gent gran marginada. Les condicions de l’alberg, situat al que actualment és la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, eren les d’un edifici molt abandonat i molt deteriorat.

L’edifici va ser construït per la Fira Internacional del 1888. L’edifici no va ser dissenyat com a centre assistencial, ni com a res, perquè en realitat la seva funció era servir de magatzem de les aigües de les fonts del Parc de la Ciutadella. Tenia, i té, una original concepció arquitectònica: l’edifici no té ciments suficients per aguantar l’edifici i una enorme basa d’aigua que hi ha al cap de munt li dona la solidesa necessària. A llarg del temps va servir d’arxiu de justícia, de parc de la Guàrdia Urbana, de magatzem dels bombers i finalment... d’alberg per acollir persones.

No cal dir que, amb el temps aquesta original construcció es va convertir en una instal•lació humida i depriment, fosca i inhumana. Res a veure amb el seu estat actual. Allà hi vivien en condicions molt precàries unes 100 persones. La primera prioritat de l’Ajuntament en aquest sector, va ser tancar aquest centre, tot i que manquessin moltes places per gent gran. Els residents van ser derivats en bona part a Vallbona, que obria una zona nova, o a altres centres.

La Foto del tinent d’alcalde Maragall tancant la porta de l’asil junt amb la regidora Francesca Masgoret, va sortir als diaris.

Cinema. Escenes mínimes: El abuelo

Basada en una novel·la escrita per Benito Pérez Galdós l’any 1897, José Luis Garci la porta al cinema al 1998. Revisionada per la Tele darrerament.

Un  emigrat envellit, Fernando Fernan Gomez, torna d`Amèrica i es refugia a la seva casa asturiana. Conviu amb dos netes de les quals una presumiblement no es neta seva ja que la seva filla es passa la vida a Madrid i és amant d’un ministre. L’argument general és una mica tòpic. Guanya la trama més íntima: la relació de l’avi amb les netes per veure si descobreix quina és la il·legítima.

La meva escena mínima la protagonitza un actor secundari Rafael Alonso un pobre desgraciat que fa classes a les nenes. Les nenes se’n riuen d’ell. En un moment donat, tot passejant per un espadat i parlant de la soledat, el mestre diu: " i em parles a mi de soledat que he enterrat a dos gossos". Genial.

Peternari 45

Si fas coti dels altres, pensa que els altres el faran de tu.