Vallbona. Escenografia humana
Els residents de Vallbona eren el resultat de molts anys de desídia i manca
d’idees. Un garbuix de vells marginats, prostitutes envellides, marginats de 40
a 55 anys, algun disminuït...Allò que en podríem dir amb propietat un residu de
totes les parts fosques de la societat. El seu aspecte era el típic de les
institucions: un amb els pantalons massa curts, l’altre massa llargs, perquè,
en especial els homes, no tenien roba pròpia. Quan es posava la roba a rentar anava a unes piles comuns i per
tant també la roba neta es repartia a ull. Entre les dones no tant i moltes
tenien una mica de roba pròpia que s’havien de rentar a ma. Els horaris de sortida eren controlats i els que
podien ho feien, tot i que sovint tornaven beguts i no era infreqüent que hi
hagués baralles.
Històricament, tot
i que en entrar jo, això ja anava de baixa, els residents que podien tenien
feines assignades, com en una presó i per tant el centre generava molt poques
despeses de personal. Però en canviar d’orientació el centre, el procés d’envelliment dels residents
augmentava.
I el personal de
plantilla? Aquest és un capítol encara
més curiós. Poc abans d’arribar jo, el nou ajuntament ja havia fet alguns passos en la millora
del centre. Posar un director no era si no un pas més. Inicialment el centre
funcionava amb una comunitat de monges que portaven la part més assistencial i
la infermeria, i un conjunt de funcionaris estil presó que cuidaven bàsicament
de l’ordre i la
disciplina i que es deien “capataz”,
2 persones d’administració,
dos metges i 3 ATS masculins. Una de les monges era també infermera. De la nova
fornada de la qual jo formava part hi havia a més del director, una psicòloga i
una assistent social,
Quan vaig arribar
jo la situació era la següent:
-Per un costat
s’havia incorporat una mica de personal de serveis generals d’altres centres
que cobria la cuina, el safareig i part del personal de neteja.
-També hi havia una
plantilla d’uns
quants auxiliars de clínica que es cuidàvem de les dones més deteriorades que
estaven en una ala a part. Es deia que venien rebotats de l’Hospital del Mar. Eren
joves, exigents, una mica cremats, però bona gent en general. Fins i tot vaig
fer una certa amistat amb alguns d’ells. Els homes deteriorats que eren menys, els
cuidava un resident pel sistema que explicaré a continuació. Era gay declarat,
súper amable i la seva sala era la més neta de totes.
-Un altre part de
personal laboral el constituïa un grup d’unes 15 persones, extrets dels
residents més joves i recuperables i que amb la intenció de fer un programa de
reinserció se’ls havia fet un contracte laboral. Evidentment la intenció era
molt bona, però el programa estava poc tutelat, vist des d’ara, mancava un
tutor personal, per unes persones amb pocs hàbits de treball, des-estructurades
socialment, sense família, algunes amb problemes de beguda que el sou (nou per
ells) agreujava. La major part fins i tot dormien allà... En fi era un programa
embrionari i poc treballat i per tant amb resultats diversos.
-Després hi havia
la vella guàrdia pretoriana, en sentit
quasi estricte, a la que ja m’he referit. L’administrador i el seu adjunt, una
administrativa i els encarregats de l’ordre, un dels quals un era un alcohòlic.
-El personal
sanitari eren tots bona gent, però alguns d’ells havien anat forçant els
horaris del centre. Un metge entrava a les 7 del matí i marxava a les 10. Un
ATS entrava a les 6 i plegava a les 10,30. Què feien? S’ajudaven i es tapaven
uns als altres. L’entranyable doctor de les 7 del matí, amb 6 fills m’ho va
explicar un dia: “nosaltres som d’una generació en que les nostres dones no treballen, per tant hem de
fer dos o tres feines per tirar endavant”. El vaig comprendre perfectament, tot i que la meva
feina havia de ser posar ordre.
-Un personatge
peculiar fruit del nostre passat de nacional catolicisme era el “capellán” un
funcionari, ja gran i delicat, que venia cap a les 11, donava un vol pel
centre, feia missa a les 12 per les monges i els residents que hi volguessin
anar i marxava. Ell mateix feia la típica broma. “treballo mitja hora al dia i
encara amb vi”. A més d’aquest “capellán” de plantilla i havia un mossèn de
Montcada que venia de molt bona fe a fer activitats en el centre. Entre altres
coses recordo que dirigia una coral de residents que després amenitzava les
festes del centre.
-I per últim hi
havia la comunitat. La “madre” Pilar n’era la directora, La típica persona que
es passa el dia donant voltes pel centre i tenint-ho tot controlat i en ordre.
Molt bona dona i molt oberta. L’avantatge de tenir monges al centre era que els
caps de setmana allà desapareixia tothom excepte el personal assistencial i de
cuina imprescindible i elles es cuidaven de tot lo altre. Des d’aquí i sense
enyorament dels temps passats vull retre un homenatge a tot aquest estol de
verges (mai millor dit) que varen dedicar la seva vida als altres d’una manera
tan grisa i desinteressada. La madre infermera,
de la que no recordo el nom, era un treballadora infatigable (em fa pensar en
sor Àngèlica de “Cuerpos y almas“ de Maxence Van der Meersch), això sí sempre queixant-se i remugant.
Sempre que podia evitava cuidar els “homes” per un pudor impropi de la
professió acadèmica però propi de la seva condició de monja.
