L’equip de treball i les seves coses.
A més del meu paper de director/gerent, el centre disposava d’una psicòloga/ subdirectora que gestionava tots els temes més d’atenció a la persona: el seguiment individual ja que no hi havia Assistent social, les activitats ocupacionals i aquest tipus de coses. Venien unes persones a fer activitats amb els residents, que tenien una bona acceptació, sobre tot entre les dones.
Entre els dos varem crear informalment una assemblea de residents. En aquestes reunions recollíem directament la seva opinió sobre els aspectes diaris del centre i si podíem els fèiem cas. Era tot molt precari, però crec que fèiem el que podíem. No cal dir que al principi els va costar molt. Mai ningú els havia demanat la opinió per a res.
El metge i l’infermer venien en moments concrets de la setmana. No hi havia encara cap normativa de residències que detallés les hores del diferents professionals. La relació amb els residents era molt bona. Quan hi havia un problema més greu ells decidien si aquella persona s’havia d’ingressar a l’infermeria de Vallbona, tenint en compte la precarietat de personal, en especial a les nits i els caps de setmana.
Els cuidadors eren 6. Es dedicaven fonamentalment als 10 o 12 residents més deteriorats, molts dels quals anaven en cadira de rodes. Havien de cobrir el torn de matí i tarda els 7 dies de la setmana. A la nit no hi havia cuidador el que vol dir que no es canviaven el llits durant la nit. En una ocasió cap dels dos cuidadors del matí no es va presentar. Les noies de la neteja em van trucar a casa a les 8 del matí per dir-m’ho i van afegir que m’esperaven per començar a rentar els vells. Naturalment era un “forcing”, “ja veiem que els vells s’han d’atendre, però tu també hi has de ser” m’estaven dient sense dir-ho. Al cap de 25 minuts era a la residència i entre tots varem rentar i vestir als vells.
Cal citar que en aquella època encara no es feien servir bolquers, si no que els residents de cadira de rodes anàvem amb unes cadires amb un petit orinal a sota i per tant amb el cul descobert, tapat pels costats. (Encara uns anys després vaig veure en una residència de vells de Banyoles, regentada per monges, que les cadires es col•locaven estratègicament a sobre d’un wàters que hi havia a la sala d’estar i així es tirava directament la cadena quan es notava alguna mala olor. (Increïble no?).
En una altra ocasió, vaig haver de fer una cosa molt freqüent a l’Administració. Si vols que les coses funcionin t’has de saltar la norma. (si passa això, voldria dir que la norma és absurda?). A l’Ajuntament de Barcelona es cobrava una paga que se’n deia de “productivitat”. Curiosament s’entenia la productivitat en sentit negatiu: si fallaves més de dos dies al mes, perdies la part proporcional corresponent a una onzena part d’aquesta paga. El principi, com es pot veure a simple vita, és pervers, per que volia dir que es podia fallar a la feina dos dies al mes sense que passes res. Algunes persones incorporaven aquest principi a la seva agenda habitual.
Així doncs com anava dient, em truca un cuidador a primera hora del matí i em diu que s’ha dormit, que què fèiem. Si venia i signava en el llibre d’entrada constaria que havia arribat tard i perdria el plus mensual, en canvi si no venia no li passava res. Naturalment li vaig dir que vingués de seguida i que falsificaríem l’hora d’entrada. Afortunadament no teníem marcatge electrònic, si no manual. És evident la bona fe del cuidador: s’havia dormit i volia venir però no volia perdre el seu plus...
El personal de neteja i cuina eren bona gent, però sempre hi havia les seves petites coses i a mi no m’ha agradat mai tractar els temes de personal. Explicaré una anècdota que fa referència a la ja mencionada obra de Bertol Brecht , “l’excepció i la regla”. Una noia de neteja va estar uns dies malalta, vivia pel meu barri i vaig decidir anar-la a veure. Just a l’entrar vaig descobrir un reflex en els seus ulls (els ulls sempre diuen la veritat) que volia dir: “ em vens a controlar”. Varem estar una estona parlant però em vaig quedar amb una sensació amarga. La gent espera el que espera del “jefe” i no accepta que vagis contracorrent, ni que et converteixis en amic.
Un dels cuiners, el de tarda, era un autobusero i pobre home no sabia res de cuina. La cuinera del matí deixava les coses mig preparades, però estem parlant de 50 persones i per poc que fos, pobre home anava estressat. Estic segur que avui no passaria això. Entre d’altres coses per que els centres han externalitzat tots aquests serveis (si no la residència complerta).
Però en aquella època l’Ajuntament tenia un servei central de distribució de mercaderies i cada dia arribava un camió amb els productes necessaris per fer el menú del dia prèviament dissenyat. La cuinera podia fer una mica de més i de menys i si era el cas fer alguna cosa personalitzada per que un congelador i un parell de neveres permetien una mica de gestió a mida. Crec que en general els vells menjaven bé. Només explicaré una anècdota: els menús es van fer segons criteris mèdics, és a dir molt sans. Això va provocar una petita protesta dels residents per que volien que algun dia se’ls donés mongetes o cigrons, vaja un “potaje” dels que donen alegria a la vida. Així ho varem fer i el menú va ser canviat.
El centre no tenia safareig ja que a Vallbona acabaven d’estrenar-ne un de molt gran. La roba es portava allà amb una furgoneta. Una noia gestionava la recollida, el retorn i la distribució i disposàvem d’una rentadora domèstica per a petites coses.
