Peternari 183

Si trobes una falta d’ortografia semblarà que t’has mirat el document amb molt detall.

Peternari 182

Mira’t un document fins que trobis alguna cosa per comentar a la reunió. Després ja el pots deixar.

Memòries d’un Funcionari 56 . ESSER 9.

L’associació SIRGA

 

Tota aquesta llarga digressió és per arribar a SIRGA. Aquell any havia llegit aquest fantàstic llibre de Jesús Moncada “Camí de Sirga”. El concepte de Sirgar, anar contracorrent, em va fascinar.

 

A tot això des de Benestar Social em volien encarregar una petita recerca, però els diners per pagar-la estaven en una partida de subvencions que només es podien donar a entitats sense ànim de lucre. Ai las¡ No em va quedar més remei que crear una Associació i fer tot el que he explicat: buscar 4 persones més, fer uns estatuts, repartir càrrecs etc. i anar-la a registrar.

 

L’associació finalment és va dir “Associació SIRGA per a la promoció dels serveis personals”. Amb aquest nom vàrem fer aquell estudi,  i alguna altre cosa. Ens varem donar d’alta d’activitats econòmiques, teníem capacitat de contractar persones etc. però el funcionament econòmic era més simple, més proper a un autònom que a una SL, que per petita que sigui ha de fer tots els tràmits com una de més gran.

 

L’associació la vàrem donar de baixa com a activitat econòmica però no en el registre d’entitats de la Generalitat. Ignoro si ha desaparegut per ella mateixa o si encara es podria ressuscitar qualsevol dia.

 

En definitiva, les subvencions són, al meu entendre,  un tema pendent en la política de les administracions. I un tema greu, perquè implica molts diners i molts funcionaris que no saben fer altra cosa que gestionar subvencions.

 

Les subvencions impliquen, a més, que cada entitat, o ajuntament tingui el seus experts en gestionar subvencions, que han de saber normativa,  terminis, llocs on s'han de presentar les coses i una pila de coses més.

 

Però a més les subvencions tenen una injustícia latent: com diu una bona amiga, les subvencions són pels que les demanen, no necessàriament pels que més les necessiten. Un bon gestor pot aconseguir per a la seva entitat o ajuntament molts més recursos dels que els correspondria. I la pregunta és: quina culpa en tenen els habitants de l'altre municipi, que no tenen un gestor tan espavilat ?

 

La situació de crisi profunda que estem vivint, ha posat el tema quasi a la nevera (i no sé si a molts funcionaris), però seria una bona reflexió quan les coses canviïn, pensar si cal continuar amb la política de la subvenció o pensar en altres models.

Cinema. Escenes mínimes. Solas

Solas. Benito Zambrano, 1999.

Dirigida al 1999 per Benito Zambrano i amb  Maria Galiana, Ana Fernández i Carlos Álvarez.  L’han fet per la tele un dia d’aquests

La recordava perfectament gracies a l’actor Carlos Álvarez que  fa un paper d’un vell asturià que, portant tota la vida lluny d’Astúries, continua parlant el seu “asturianín”, just com feia  la meva mare.

Però a part d’això, que és anecdòtic, la pel·lícula es centre en dues dones mare i filla que estan soles, bàsicament perquè els homes, un marit i un amant són uns animals que no les han considerat mai i  fins i tot les han maltractat. 

Per mes INRI, lligant amb el moment present,  la dona jove queda embarassada i el seu amant diu que no vol saber res i ella pensa en avortar, tot i que finalment no ho fa. Saben aquests senyors que han aprovat la nova llei que a ningú li agrada avortar? Saben que darrera de cada avortament  hi ha un drama personal que ningú pot jutjar des de fora?

 ...

 

Però lo curiós del cas és que a l’endemà, passejant pel carrer visc aquesta “escena mínima”:

 

Un home surt d’un bar. Va parlant per telèfon i sento aquest diàleg:

 - Ja estic  venint ( així en català)...

-Ella: (no ho puc sentir)

-Ell: No me toques los cojones, te he dicho que ya vengo. ( així en castellà)

No he pogut deixar de pensar en la pel·lícula i en les dones “Solas”.  No són dues dones soles...son mils i mils.

Històries mínimes. Adeste fideles

Fem el tió i tot el comporta. O sigui anar a cantar davant del pessebre mentre el tió fa la seva feina.

Cantem essencialment cançons catalanes i ens quedem embadalits amb els tres nens que ens canten “les cfigures del pessebre de cap a peus”. També se’ns cola alguna en castellà d’aquelles tan horribles que tothom sap.

Per compensar dic: "ara una en llatí". I un parell ens posem a cantar Adeste Fideles. Evidentment ningú entén la lletra, però em meravella la cara d’uns dels nens escoltant la música, especialment en el moment que fem el “pianísimo” per cantar “venite adoremus”. Ha captat la força mística de la música? Lo millor de la nit: els ulls d’aquest nen en aquest moment.

Sempre se’n riuen de mi quan dic que hi ha músiques que m’arriben al més profund del sentiment, sigui  Adeste fideles, Santa Nit,  L’Ave Maria de Shubert, Nabuco,  “Els sons del silenci” de Simon i Garfunkel o moltes altres. Cadascú te les seves.

Opinió breu. El tió i els Reis.

Cada any per aquesta època  a la gent li agrada explicar com van “descobrir”  lo dels  reis, el primer misteri de la vida, el primer trencament de la màgia de la infància. És igual que  ja t’ho hagin explicat l’any passat i l’altre. Ho tornen a fer.

El que trobo més curiós és que també surt el tema de la “frustració”  i la “desconfiança” en el mon dels adults que això ens va comportar: si lo dels reis és mentida, si lo de la cigonya és mentida, quantes coses més de les que els adults ens diuen que son certes, no ho són? Recordo perfectament aquesta sensació. Molts la recordem.

Per tant, aquell nen de 7 anys no és tant petit com el veiem, és tant gran com nosaltres quan teníem aquella sensació de desconfiança.

Estic segur que la imaginació dels nens i la seva il·lusió, podrien fer innecessària aquesta mentida i aquesta frustració. Clar que això és simplement una opinió, a la pràctica he fet com tothom...

Però afegiré que quan a casa tots els nens van ser grans com per “saber-ho” vam proposar de deixar de fer el tió. La resposta negativa va ser rotunda i vàrem continuar per sempre  i la il·lusió continuava, potser d’una manera una mica diferent i una mica còmplice.

Després han arribat els nets i s’ha reproduït la polèmica. Però ara els pares ja són uns altres...

Opinió breu. Nadal

Quan tenia 20 anys vaig decidir fer el boicot a la societat de consum i no consumir ni una mica de torró aquell Nadal. No ho he tornat a fer, però el Nadal sempre m’ha deixat un gust agredolç.
 

Reconec que el Nadal té alguna cosa especial, que fa que “els fills tornin a casa per Nadal”, les famílies es trobin i tot això. Una “bondat” misteriosa s’apodera dels cors de la gent. No me’n ric. La nostra part bona es manifesta i això propicia que sigui un èxit la gran recapta o la Marató de TV3.
 

Però al mateix temps  m’enfarfega el consum. Sembla que, con que ja hem complert amb els deures “benèfics” ja ens podem dedicar a comprar coses que no necessitem i a consumir més menjar del que el nostre cos necessita.
 

Clar que si tots consumim molt, diuen que salvem molts llocs de treball. Alguna cosa no funciona en aquesta societat quan, per poder tenir tots alló que necessitem, uns quants hem de consumir alló que no necessitem.

Dita aquesta introducció: BON NADAL A TOTHOM ¡

Memòries d’un Funcionari 55 . ESSER 8.

Una derivació pels conceptes d'Associació i Fundació

ESSER, es va definir des del principi com una societat mercantil. Altres companys creaven Associacions o Fundacions, és a dir entitats sense ànim de lucre.

 Aprofito per fer una digressió sobre els conceptes d’Associació i Fundació, que considero d’ entrada que el sector públic no té ben situats.

Una associació, com el seu nom indica, és un grup de persones que s’uneixen perquè creuen en una idea. Con que hi creuen, aporten una quantitat o una quota  periòdica i amb aquests recursos fan les activitats que volen. Si són pocs socis és que hi ha poca gent que creu en aquella idea i per tant té poc suport social. Per tant potser no caldria ajudar-la. Si una associació té molts socis les quotes haurien de permetre fer les activitats que els seus estatuts proposen. És igual que estiguem parlant d’un associació de disminuïts o d’un club escacs. Sembla elemental, no?

A la pràctica tots sabem, que no és així. Amb 5 persones es pot crear una associació. Un cop creada, els seus membres es dediquen a demanar subvencions per fer aquelles activitats que volen fer, utilitzant com a reclam que no tenen lucre. Els abusos són freqüents, fins al punt que en les convocatòries de subvencions s’ha arribat a haver de demanar els sous dels responsables.

Un altre problema important és que quan el sector públic dona una subvenció, el producte final és del que rep la subvenció i no del sector públic. La cosa arriba a l’esperpent quan el sector públic ha “subvencionat” el 100% d’un edifici però l’edifici no és seu. Això passava a l’ICASS.

El tema arriba al seu paroxisme quan parlem de les Fundacions. Una Fundació es forma amb el patrimoni que una persona o entitat la dota per que es facin determinades coses. La Fundació paga actuacions, dona subvencions, crea museus...el que sigui.

Tots sabem, de nou, que això no va així i la gent crea Fundacions per buscar diners. Con que a més les Fundacions tenen un funcionament especial de tipus econòmic, que desconec en detall, fa que sigui atractiu per molta gent crear Fundacions.

També el sector públic ha propiciat la creació de Fundacions, en especial en el camp sanitari, per evitar traves burocràtiques.  La pregunta és: si tot és molt complicat burocràticament, per què no ho fem més fàcil? Per què ens fem trampa  a nosaltres mateixos? Quins són els poders fàctics que fan que passi tot això? On és Sir Humphrey? Qui és? ( Sí ministre).

Els meus llibres. Autors d'un sol llibre.

Parlant amb amics surt el tema de la segona novel·la de Silvia Alcàntara, l’autora d’Olor de colònia”, que és molt i molt inferior a la primera. També surt Maria Dueñas autora de “El tiempo entre costuras” i  després de Misión Olvido també molt inferior.
 

Convenim en que això és molt freqüent, sovint per pressió de les editorials.

Aprofitant aquesta conversa recupero unes notes que tenia fa temps sobre els autors d’un sol llibre.
 

Totes aquestes persones van escriure un sol llibre:

Juan Rulfo: Pedro Páramo.

Jetta Carleton : Las quatre germanes

Pierre Choderlos:  Les amistats perilloses

Arundhati Roy:  El Dios de las pequeñas cosas.

Emily Brontë (no Charlote): Cumbres Borrascosas,

Margaret Mitchel : Lo que el viento se llevó

Boris Pasternak: Dr Zhivago

Harper Lee: Matar a un ruiseñor

 

 

Sens dubte n’hi ha molts altres autors bons , que jo desconec i també molts de dolents  que només van fer un llibre (novel·la).. L’escriptor que fracassa  és normal que ho deixi. El que és curiós de la majora d’aquests autors que he citat és que després de fer un llibre d’èxit no en fessin cap més.

 

 

És curiós segons els cànons habituals, jo personalment ho entenc molt bé. Més aviat s’hauria d’agrair a la major part d’autors que no publiquessin més o al menys que no publiquessin tant, i sobre tot no tant sovint.

 

 

Tornant a aquests autors, no tots tenen els mateixos motius per haver fet un sol llibre. D’alguns sabem que constitueixen l’obra de tota una vida com Pedro Páramo o Les amistats perilloses, d’altres no sabem tantes coses, o potser es van dedicar a altres activitats. En qualsevol cas és una incògnita curiosa i apassionant.

 

 

Aquests  que cito, els he llegit quasi tots i, en general, són molt bons. Alguns els he comentat aquí.

Cinema. Escenes mínimes. Lawrence d’Aràbia 2.

Film mític de la nostra infància i joventut i que sovint tenim l’oportunitat de veure per la Tele. Repeteixo i amplio el comentari en homenatge a Peter O’Toole, mort aquesta setmana.

Dirigit per David Lean el 1962, el film compte amb els  inoblidables Peter O’Toole, Omar Sharif i Anthony Quinn.

La seva visió, de tant en tant, permet recordar com d’important va ser la primera guerra mundial o “gran guerra” per definir el mon tal com l’entenem encara avui i com bona part dels  problemes actuals, en especial els vinculats al mon àrab i Israel - Palestina, es van gestar en aquell context.

A part de l’escena mínima, altres comentaris que ara em venen al cap serien:

Quan et saltes les normes, la distància entre ser un traïdor o ser un heroi és absolutament difícil de definir i arbitrària.

Així mateix, les normes burocràtiques “sagrades”, com no entrar ningú al bar d’oficials, es poden saltar si ets lo suficientment agosarat.

La força d’una persona està, en gran part, en la seva mirada.

El pillatge i la violació eren moneda corrent a principis del segle XX. I pel que sembla  també al principi del segle XXI.

Totes les morts  van servir, bàsicament,  per canviar l’imperi turc, per uns reis i xeics milionaris, i explotadors d’una nova ma d’obra barata. Per no parlar de la situació de la dona...

Peternari 181

No m’ho he pogut mirar però pinta molt bé. I la portada és molt maca... solem dir¡

Peternari 180

La portada és lo més important d’una publicació.

Memories d'un funcionari 54. ESSER 7.

Els estudis.

Després de l’estudi sobre el voluntariat en vàrem fer uns quants per entitats privades o per administracions, però la veritat no els suficients. A més, com és habitual, en moments d’aglomeració de feina s’ha de recórrer a ajuda externa i es deriva cap a fora part de la facturació. No ens volem considerar ni el millors ni el pitjors dels estudiosos i els consultors, però sí que hem detectat al llarg dels anys que la capacitat de rebre encàrrecs del sector públic depèn del lligam que es tingui amb una força política.
 

Hi ha molts encàrrecs petits, que són els adaptats a una petita entitat com ESSER que no necessiten concurs públic i es poden donar fàcilment a amics i coneguts. Els encàrrecs grans necessiten una estructura de funcionament inabastable en el nostre cas.
 

Pel que fa als clients particulars, porto des de l’any 1990 tenint una sensació constant, sensació contrastada amb altres professionals: costa molt que la gent pagui per les idees. Això vol dir que, per exemple, ajudar a un promotor a definir “on” ha de col·locar la seva residència” a base de consells i prospeccions físiques sobre el terreny, costa molt que entengui que ho ha de pagar. He viscut nombrosos casos de gent que no s’ha deixat ajudar i després ha hagut de tancar per causes absolutament simples com, per exemple, col·locar una residència cara i ben muntada en un barri degradat de La Floresta.
 

Només faré una menció més concreta al darrer estudi que vaig realitzar. Es tractava d’un estudi dels costos de les comunitats autònomes en serveis socials. L’estudi implicava el disseny d’un qüestionari  i després l’aplicació in situ del mateix amb la col·laboració d’un tècnic responsable de cada comunitat autònoma. Això em va permetre establir un contacte momentani amb totes les comunitats d’Espanya i prendre’n els pols.
 

L'acceptació va ser molt variada. Extremadura i Cantàbria em van tractar amb autèntica mala educació, en canvi a Castella i Lleó vaig connectar amb una tècnica que va col·laborar molt amablement i també a Castella la Manxa (anecdòticament diré que vaig fer l'entrevista amb un funcionari nascut a Valencia a qui va fer molta gràcia fer-la en català).
 

La conclusió és fàcil: la part política és important però en el contacte directe acaben comptant sobre tot les persones i n’hi ha de bones i de dolentes a totes les latituds i ideologies.

 

 

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes - substituts i les continuen explicant als seus fills.

“El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia¡

Cinema. Escenes mínimes. La vie d’Adèle

La vie d’Adèle. Dirigida per Abdellatik Kechiche. 2013. Francesa.

Comença com una pel·lícula francesa, estil “ Les genoux de Claire” de quan érem joves, però la cosa es complica i es converteix en un drama lèsbic de sexe i un punt de “dominació”.

Dura tres hores -no ho sabíem-  i el director es recrea molt en cada escena. També en l’escena “de llit” entre les dues protagonistes, d’un explícit proper a la pornografia. Com es imaginable acaba amb la separació de les noies.

 

 

I al final, després de les tres hores, després de la separació definitiva, després de veure que la pel·lícula es diu “La vie d’Adèle” i que, quan s'acaba, Adèle només té uns escassos 30 anys, entens que aquella escena és tant llarga perquè la vida d’Adela s’ha acabat i “aquells “ records són els que l’han d’alimentar durant  la resta de la seva vida.

Qui no té moments sublims, potser molt curts, que l’ajuden  a viure cada dia?

 

Ja ho diu la cançó...

Peternari 179

Si has fet una publicació en paper, controles les vendes? Quants exemplars tens al magatzem? I de la darrera publicació que vas fer, quants en queden?

Peternari 178

Si fas una publicació, has arbitrat un sistema per saber si ha servit per alguna cosa?

Memòries d’un Funcionari 53 . ESSER 6.

L’atenció a domicili. Nou context social.

 La crisi econòmica de l’any 2008 i següents ha conduït l’atenció a domicili a un nivell molt i molt precari. Explicaré un exemple. Un dels serveis que oferim a les famílies és el de proporcionar una persona “fixa” el que vol dir que dorm i viu a la casa i per tant també hi menja. Segons la normativa del servei domèstic ha de tenir de festa 36 hores seguides, normalment de les 9 al matí del dissabte a les 9 de la nit del diumenge, amb excepcions i adequacions a cada família.

Dons bé, per aquesta tasca de cuidar a la persona gran i la casa l’any 1990 la família pagava 150.000 pessetes, uns 900 euros, més seguretat social naturalment. Actualment estem  igualment en els 900 euros, però en el mercat hi ha qui paga 600 o 700 i sense assegurar. Hi ha algú o algun sector que cobri el mateix que fa 20 anys?

Aquesta precarització ve, entre altres factors, de la ma de l'emigració. Las noies que fan aquesta tasca són quasi totalment sud-americanes. Val a dir que les que seleccionem per posar a disposició de les famílies són molt bones cuidadores, amb un tarannà tranquil que és molt necessari per aquest tipus de feina. Cal tenir present que l’objectiu, un cop feta la feina de casa, la rehabilitació, i l’alimentació, és fer un “acompanyament” al ritme de la persona gran: petites converses, mirar la televisió, jugar a alguna cosa, sortir a fer un vol si és possible...és a dir “anar fent”, anar passant hores.

Moltes d’aquestes noies,  tenen fills petits en el seu país d’origen, cuidats per avies o germanes. Esfereïdor. M’atreviria a dir que si d’aquí a 200 anys algú analitza aquest fet ho trobarà tant horrorós com nosaltres podem trobar avui en dia l’esclavitud.

Hem creat un sistema que fa que unes mares joves abandonin els seus fills per venir a cuidar els nostres vells perquè no ens els volem cuidar, o no podem, o diem que no podem.  Clar que a nivell individual la gent es tranquil·litza dient que així ajuden a aquestes famílies. El que vull dir és que és monstruós que hàgim creat un mon en el que això sigui possible i que no ens horroritzem.

Sovint tenim una gran capacitat per escandalitzar-nos dels horrors del passat, però no som capaços de veure els nostres horrors actuals.

No cal dir que a nivell personal o d’empresa, som conscients de que ens aprofitem d’aquest fet. No és una cosa que un pugui arreglar pel seu compte, és estructural. Davant d’aquest fet la única postura possible és, ja que estant així les coses, procurar que puguin tenir un sous al màxim de dignes. Però això té una connotació delicada com a empresa: som cars.

Com és sabut, tothom busca productes amb poc pes de ma d’obra perquè és el que encareix els productes fets aquí. Dona la casualitat que els vells ens els hem de cuidar aquí, que no els podem portar a la Xina. Com a contrapartida importem ma d’obra barata.

Quan algú em pregunta què cobra un cuidador o cuidadora (de la família) li contesto que uns 5 euros l’hora quan el servei és de més de sis hores (en els més curts el preu hora va pujant). Normalment a la gent li sembla poc. Però si li faig multiplicar aquest preu per 12 hores al dia i 5 dies a la setmana, és a dir uns 1300 euros al mes, llavors ho troba molt, sobre tot tenint en compte que queden sense cobrir les  altres 12 hores i els caps de setmana. Un servei de 24 hores tota la setmana, pagat a hores, pot representar uns 5000 euros al mes a la família.

Aquests càlculs potser ajuden a entendre que arriba un moment en que el més recomanable és la residència perquè l’assistència a domicili es fa insostenible des de tots els punts de vista.

Manca encara una reflexió. Quan nosaltres  vàrem començar la meitat de les cuidadores eren catalanes i la meitat castellanes però espanyoles...potser també alguna sud-americana. Actualment, en plena situació de crisi, amb un 26% d’atur no tenim gaire noies d’aquí. On són? Això porta a un altre debat molt complex en el que no entraré.

Històries mínimes. Loewe

No he entrat mai en una botiga Loewe, no m’ho puc permetre.

Però la Fundació Loewe té una exposició de  bosses i objectes Loewe al passeig de Gràcia. Tampoc  això he pensat que justificava la meva entrada. Però avui passant he vist una foto del Vargas Llosa i un títol “Elogio a la cultura”, que he pensat que podia “colar” que allò m’interessés.

 

Com si entrés en una botiga d’aquestes en que una persona està a la porta només per obrir-te-la (curiosa manera de crear llocs de treball en el mon de les portes automàtiques), un noi m’obre la porta i em saluda amb circumspecció. Al cap de 10 metres una altra persona es dirigeix a  mi i m’orienta cap a les zona de les fotos, perquè  el “Elogio a la cultura” es tracta d’una col·lecció de gent “guapa” suposo que vestida de Loewe.

 

I encara 20 metres més endavant veig una altra persona que s’ha posat en moviment al veure’m.

Soc l’únic visitant de l’exposició en aquell moment, cosa que no m’agrada. No he encertat a saber si es movien per ser amables amb mi o per vigilar que no m’emportés una bossa del seu museu.

De tota manera aneu-hi. Així aquestes tres persones es sentiran útils.

PS. Han volgut copiar el títol a Erasmus de Rotterdam “Encomium moriae” o sigui “Elogi de la  bogeria”? O és que han traduït malament?

Els meus llibres. La lògica dels panys

La lògica dels panys. Francesc Josep Vélez. Barcelona, 2013. RBA

El meu amic Francesc, és poeta, és narrador, és filòsof i és professor de filosofia. Però jo diria que la faceta de filòsof és la que està omnipresent en tot el que fa.

En els contes que ens presenta en aquest llibre, sempre hi ha un raonament filosòfic. Són contes amb història, sí, amb intriga fins i tot, però lo determinant és allò que en Francesc ens vol dir  en cadascun d’ells.

Naturalment, no em puc atrevir a fer comentaris filosòfics sobre els conceptes que analitza, em limitaré a dos comentaris.

El primer és referent als contes. Alguns d’ells més que un conte semblen una essència d’una novel·la, una gota de perfum, condensada i espessa. A mi m’agraden els llibres “gruixuts” no simplement pel volum de pàgines si no perquè l’autor  ho detalla tot, ho mastega  i això implica moltes pàgines. Posaré un exemple. Thomas Mann pren de la Bíblia la història de Jacob i Esaú i dels fills de Jacob (les 12 tribus d’Israel) i converteix aquella gota de perfum del text bíblic, condensat per la tradició oral de segles,  en 4 volums de 500 pàgines. El lector ja sap la “historieta”, però ell esmicola tots els petits detalls. Són uns llibres poc coneguts. Jo només he pogut llegir el primer.

El segon aspecte és referent a la poesia. En Francesc és un poeta i a vegades escrivint en prosa tens la sensació d’estar llegint poesia. Uns petits fragments:

Camps, oblidats camps d’ordi cosits de roselles, de mates de fonoll espitregat, de tiges escapçades, de fosques llodrigueres, de nusos d’esbarzers, tot plegat en una aspra i caòtica mixtura, esbossos de mur de paret seca, troncs esparsos i recremats, llits de velles fogueres, bancals desmadeixats, matolls de mals averanys...(L’ànima de les basses).

L’avinguda deserta per on caminava també sorprenia per un altre fenomen singular: estava flanquejada  a banda i banda per una estesa infinita d’arbres d’altura mitjana, de fulles grans, tacte aspre i verd fosc, en l’acabament de les branques dels quals, vinclant-les, florien unes mates espesses i compactes de petites flors, blanques i blaves la majoria, grosella intensa la resta, que no només escampaven llum i contrastaven ferotgement amb les fulles, si no que donaven a l’avinguda un aire d’Olimp primaveral amb festa grossa. (Caxtla, la ciutat)

La vaig estimar molt, la Vane, i sé del cert que ella em va correspondre, vam compartir dies de boscos i nits de desert, vam sadollar plegades desigs i desficis, vam beure, vam fumar i sobretot vam riure, vam ser felices juntes. (Una vida).

Hi ha la llavor magnífica del que serà el retorn, del que representarà algun dia tornar a la cambra de casa, als vells llençols, a les cares del barri, a la gent de la botiga de la cantonada, que per una enigmàtica llei de la constància hauran canviat però romandran iguals, hauran vist alterada com el viatger, com l’emigrant, la seva realitat, però conservaran els trets distintius últims que les fan individuals i eternes. (Una vida).

Molt recomanable.

Peternari 177

Encara que una publicació sigui digital i no gasti paper, pregunta’t si és necessària.

Peternari 176

Per què es fan tantes publicacions en paper, a l‘època de la informàtica?

Memòries d’un Funcionari 52 . ESSER 5.

 L’atenció a domicili. Aspectes generals

La concepció d’un servei integral per a persones grans, passa per mantenir-les a casa seva tot el temps que és raonable fer-ho. Per això cal proveir serveis d’atenció en el domicili i / o el servei de centre de dia. Per aquest últim també vàrem crear una petita base de dades.

L’atenció a domicili privada, s’ha convertit en un boom en les darreres dècades. Nosaltres vàrem anar creant lentament una base de clients, fins a convertir aquest servei en el puntal de la nostra entitat.

 Moltes i moltes empreses s’han creat en aquest sector des de 1990 i moltes també han tancat. La gestió del servei d’atenció a domicili és molt delicada i necessita molt tacte i comprensió tant de les necessitats de la família com de les del/a cuidador/a.

Cal tenir en compte que, com tots els serveis en que hi ha una persona per una sola persona (massatges, taxis, classes particulars etc.), aquests resulten cars pel que paga i no gaire remunerats pel que cobra. A diferencia d’altres serveis com el taxi o el massatge que una persona utilitza de tant en tant, l’atenció a domicili és molt llarga i cada dia i els costos poden arribar a ser no assumibles per a les famílies.

Si a aquest fet s’afegeix que s’exigeix títol com es fa a  ESSER i que hi ha una competència molt gran en el carrer, no només per empreses si no per persones que actuen pel seu compte, el resultat és un sector amb uns salaris molt precaris i sense que es vegi una solució a curt termini a aquest problema.

Per una altre costat cal tenir en compte que, a diferència del servei  d’atenció domiciliària públic que acostuma a ser d’un màxim de 6 hores  setmanals, en el sector privat els serveis que les famílies demanen són d’unes 6 hores diàries o més. Aquesta és la gran diferència.

I encara es pot dir més, des del punt de vista assistencial cal considerar que el cuidador o cuidadora està sol amb la persona gran, sense supervisor i sense estímuls relacionals, sense formació continuada, en definitiva amb una gran responsabilitat que no és reconeguda socialment.

Adlibitum-ignasi ha arribat a les 10.000 visites. Gràcies per compartir amb mi, idees i sensacions.

De viatge. Arenys

Con que és l’any Espriu hem anat amb els de la Tertu literària a una visita guiada per Arenys.

Naturalment ja havia estat a Arenys, però aquest any semblava obligatori aquest homenatge al poeta. (Que presideix aquest blog tot aquest any).

Arenys no crida especialment l’atenció a part del seu cementiri. Un poble al voltant de la riera, unes quantes cases modernistes dels indianos que van tornar rics d’Amèrica i res més especialment diferenciador.

Excepte els ulls del poeta. És ell qui dona la grandesa a Sinera. És Sinera la gran, la exquisida. El jardí dels 5 arbres és ridícul per a uns ulls normals. Només és excels per a un poeta que mira a través del seus records d’infància.

El passeig fins al cementiri és sublim, en sentit literal, com si anessis pujant al cel, el cementiri, que té una vista preciosa. Per dintre, excepte la vista cap el mar, francament  “ me’l imaginava més gran”. El salva l’excel·lent escultura de Llimona i algunes històries romàntiques que ens explica el nostre pintoresc  guia. I en un racó, quasi sense nom a la làpida, descansa el poeta.

Els meus llibres. Llibre d’Esther.

He assistit a milers de misses a la meva vida. No recordo que mai a les lectures es digués: “Lectura del llibre d’Esther”. Sempre va passar desapercebut.

Es tracta d’un fantasiós conte oriental (de l’imperi Persa en concret que arribava des de l’Índia a Etiòpia) que la tradició oral del poble jueu va transmetre de generació en generació fins que algú el va posar per escrit. Naturalment amb el missatge de que el poble jueu és el “bo”.

Però curiosament abans la gent el coneixia i una tieta d’Espriu en tenia uns gravat a la paret i el  va explicar al nen Salvador. El nen es va llegir la bíblia sencera i de gran va escriure “Primera Història d’Esther”.

Aprofitant  l’anada a Arenys - a fer la ruta Espriu-  m’he llegit tant l’original com la versió semi  arenyenca que en fa Espriu. Interessant i complex el text. No intentaré  fer el que no sé fer i no vull fer el ridícul. Només dir que si voleu llegir el llibre d’Espriu, abans llegiu el text bíblic. Així el conte persa ja us sonarà i us podreu centrar en les aportacions d’Espriu.

La tomba de Esther es troba a l’actual  Iran i és sovint motiu de conflicte amb els musulmans, que amenacen de destruir-la  si els jueus profanen la mesquita de Al-Aqsa, a l’esplanada de les mesquites, just a sobre del mur de les lamentacions. La Famosa festa jueva del “purim” commemora, encara avui en dia, els fets que es descriuen a l’obra.

És una història de fa 2500 anys, o és molt actual tot això?

Peternari 175

Si tens una idea, comparteix-la. No et guardis la informació, es podrirà

Els meus llibres. Tan humana esperanza

Alessandro Mari. Tan humana esperanza. Barcelona, Seix Barral 2012.

Llibre revelació de l’any  a Itàlia. Un jove autor de 33 anys construeix una novel·la èpica ubicada a l’època de la unificació italiana. Són 900 pàgines en les que es barregen 4 històries: Garibaldi entre sudamèrica i la Itàlia naixent, el mon etern de espionatge entre països, un pobre orfe del mon rural amb el seu burro i el màgic mon del naixement de la fotografia i de la pornografia fotogràfica. Amb aquest substrat i  profunds coneixements històrics, l’autor construeix 4  esplèndides històries que el lector van seguint en paral·lel i que a vegades es creuen entre elles.

La lectura no és fàcil en algun moment, cal advertir-ho.

La unificació italiana té una paral·lelisme amb la situació que estem vivint a Catalunya, però al inrevés. El denominador comú és la voluntat de “ser” i la necessitat de treure’s de sobre un imperi- en el cas de la novel·la l’austríac.

En un moment donat, l’autor Mari posa en boca de Garibaldi, les següents paraules:

“Debemos esforzarnos todo lo posible para que los austríacos sean expulsados cuanto antes de suelo italiano y no tengamos que soportar una guerra de dos o tres años. Pero no podremos alcanzar este propósito si no estamos muy unidos. Que se dejen de lado los sistemas políticos. Que no se abran discusiones sobre la forma de gobierno, que no se levanten partidos. La gran, la única cuestión del momento es la expulsión del extranjero y la guerra de la independencia. Pensemos solo en eso... Ay de nosotros si, en vez de estrecharnos todos vigorosamente en torno a esta idea, dispersamos nuestras fuerzas en amagos distintos e inútiles y peor aún, si empezamos a esparcir entre nosotros las semillas de la discordia”.

Naturalment no és fàcil i passen mil coses. En un moment de desànim li diu a la seva dona:

“He vuelto para construir Italia y me encuentro en un país de chaqueteros y cobardes”

 Us sona tot això?

Memòries d’un Funcionari 51 . ESSER 4.

La base de dades de residències i les administracions.

Amb el nou producte a la ma - la base de dades de residències, el vaig anar a oferir als responsables de l’ICASS del moment, intentant solucionar  el problema de tanta gent a la que li donaven la llista de residències. Què fas amb una llista de 100 residències i sense cap referent?

 

Qualsevol referent similar en el mon sanitari seria estrany si no escandalós. "Facis una radiografia, aquí té una llista de 100 llocs, vostè mateix". Inimaginable no?

 

L'ICASS no es va decidir a comprar el servei. El resultat és que molts anys després continuen donant una llista a la persona a la que han concedit una plaça i continua sent ella la que se l’ha de buscar. Encara ara ajudem a les persones que ens ho demanen a trobar una plaça adequada a les seves conveniències d’entre les que tenen un acord amb la Generalitat. Han passat més de 25 anys. 25 anys d’una atenció deficient.

 

Curiosament, l’Ajuntament de Barcelona ens va sol•licitar ajuda per ubicar en centres privats les persones que encara quedaven a Vallbona, on jo havia estat. Ja eren només unes 60 o 70 persones. El centre va ser definitivament tancat i enderrocat. Posteriorment se n’ha construït un de nou amb nou. De vegades cal trencar definitivament amb el  passat i passar pàgina.

 

Com es cobren els consells?

 

A ningú se li acudeix anar  al metge, i marxar sense demanar què se li deu. O a un psicòleg. Però en canvi hi ha altres professions que la gent no entén que els cobris.

 

Una persona ve al despatx dient que vol informació. Però en comptes d'explicar-li els nostres serveis, els preus etc. Està una hora explicant la seva situació, la seves angoixes, els seus problemes amb els germans. Quan acaba se'n va i diu que ja s'ho pensarà. Vàrem arribar a la conclusió, comercialment parlant, que no podíem cobrar aquestes visites, però el símil amb els psicòlegs i els metges és claríssim. Cada negoci té els seus handicaps i aquest n'és un d'aquest tipus de servei.

 

Altres professions també es queixen de ser abordats vilment, i normalment per amics. Com per exemple els dissenyadors d'interiors o de jardins. Qualsevol amic s'atreveix a demanar: aquí què hi posaries? o, què et sembla el jardí, (que no li han encarregat al seu amic), hi canviaries alguna cosa?

Com fer entendre que el més important són les idees?

Històries mínimes. Comprant entrades

Parlava ahir de "Terra de ningú".

Com que ja anàvem advertits que l'obra era difícil vaig buscar el text en llibreries. No el vaig trobar.

Vaig anar a comprar les entrades al TNC. Les entrades les venen al Hall principal, però l’obra la fan a la sala petita. Vaig preguntar si tenien el llibret i em van dir que sí, i la noia molt amablement em va acompanyar al pis de sota on en els moments de la representació el tenen a la venda.

No li vaig dir res a la noia, però ho dic ara (sempre amb la visió hipercrítica sobre el sector públic, perquè al teatre nacional li donarem entre tots 7 milions d’euros l’any 2014): per què no tenen el llibre allà on venen les entrades, per què fins i tot no el tenen a la vista per incitar a la gent a comprar-lo? I fins i tot oferir-lo? I no és només un problema econòmic. És un problema de treure el màxim benefici “cultural” per a les persones que hi van.

Puc assegurar que els cinc amics que hi hem anat,  ens l’hem passat abans d’anar-hi, per llegir-lo  i ens ha anat molt bé.

Cinema. Escenes mínimes. Terra de Ningú

És l’obra de teatre polèmica de l’any. Harold Pinter, premi Nobel, autor de 28 obres de teatre, de guions de cinema. "Terra de ningú" és una obra d’aquestes que molta gent l’ha anat a veure i tots diuen que no han entès res. Els propis actors ho deien el dia de l’estrena. 

No val a dir que ho fan molt bé i que l’escenografia està molt bé. Això lligaria amb els paràmetres actuals de moltes obres que no tenen res més per oferir que, precisament, “que ho fan molt bé i que l’escenografia està molt bé”. No. En aquest cas no val.

No importa si no ho entens tot, si se t’escapa el paral•lelisme dels dos personatges amb Dant i Virgili, perquè no has llegit la Divina Comèdia. Pots captar moltes altres coses, totes aquelles que et permeti la teva capacitat de percepció i que et permetin preguntar-te coses sobre tu mateix, sobre la vida, sobre la humanitat. I preguntar-te no vol dir tenir respostes, però “qui pregunta ja respon”.

L’obra és de 1974,  però aquí no l’havien feta mai. En aquella època anàvem a veure “ El septimo sello” i “Tot esperant Godot” i fèiem fòrums. Nosaltres cinc l’hem fet, el fòrum vull dir, tot sopant, i m’ha agradat. I ens hem sentit millor. Molt millor.

Opinió breu. El missatge amagat de l’enquesta de El Mundo.

Llegeixo a la premsa d’avui una enquesta sobre el soberanisme del diari El Mundo.

Les preguntes van seguint una pauta per acorralar al soberanisme (un altre diari diu que s’està posant de moda fer  enquestes que fan dir a cada diari allò que vol dir ¡ -RIP per la sociologia-).

Però ai las¡ A El Mundo se li ha escapat una cosa. Quan pregunta  a “tots els espanyols” què votarien sobre la separació de Catalunya, resulta que el 15,7% votaria la separació.

Aquest percentatge s’assembla molt perillosament al percentatge que representem els catalans en el conjunt d’Espanya. I si la mostra està ben feta, ja tenim el resultat: la major part dels catalans vol la separació.

(En castellà podríem dir allò de “ no están todos los que son ni son todos los que están”...  uns anirien pels altres).

És cert, o és una il•lusió meva?

Peternari 174

Si ja ho saps tot, malament.

Memòries d’un Funcionari 50 . ESSER 3.

La base de dades de residències

 Cap al mes de maig, amb el concurs “La caixa sàvia” encara en funcionament em vaig associar amb Rosa Maria Bastida, una companya Assistent Social de l’ICASS i vàrem començar a visitar dotzenes i dotzenes de residències, per tal de crear la base de dades que ens permetés assessorar als futurs clients. Com hem explicat mils de vegades la nostra base de dades té un component “quantitatiu”, quantes més, més fàcil serà trobar l’adequada en cada cas, però sobre tot “qualitatiu!”. Amb això vull dir vàries coses. En primer lloc una residència sempre ha de tenir els permisos en regle segons la normativa del moment, però això no vol dir que nosaltres la recomanem. Con que té els permisos en regle mai direm que una residència no està bé, simplement ens limitarem a recomanar aquelles que ens agraden.

Aquest concepte “’agradar” arriba a petits elements no quantificables com la personalitat del cap, el tracte, l’ambient etc. elements difícilment quantificables en una normativa. En segon lloc la “fitxa” havia d’arribar a petits detalls que en  un cas o altre poden ser importants: si hi ha una església a prop, si la cuina és pròpia o de càtering, l’horari de visites, la possibilitat de quedar-se a menjar i molts altres petits detalls més, que en un cas concret poden ser importants per a una família.

El servei no era i no és “on line”. Posteriorment a nosaltres han aparegut altres propostes informàtiques. ESSER sempre ha considerat necessari el tracte personal amb el client. En alguns casos hem trobat executius que fan trucar a la secretaria per encarregar un servei o informació...No és prou important la seva mare per dedicar-li uns minuts del seu valuós  temps?

Amb aquest producte a punt, varem poder obrir el despatx de Balmes 205, on encara és ESSER. És important en aquest tipus de servei no canviar d’ubicació, ja que pot venir una persona derivada per una altra que només recorda aproximadament el lloc. I és important que ho trobi.

Val a dir que, històricament, aquest producte ha perdut força, per que la seva raó de ser es basava en la desinformació de l’usuari. En la mesura que, afortunadament, en el sector de les residències hi ha molta oferta nova i potent i aquesta oferta ja es fa la seva pròpia publicitat, la desinformació de la població ha disminuït, tot i que no ha desaparegut.

Històries mínimes.El carret i el dependent

Passo pel carrer Canuda. Com tothom sap és estret. Un noi negre arrossega un carret de “super” carregat de ferros. Ningú no el mira, sembla transparent.

El dependent d’una botiga de joies està escombrant el carrer. Va amb un vestit molt elegant i corbata. Com els altres no el mira i no es mou per deixar-lo passar. En el moment que passa pel seu costat un ferro que surt una mica més del compte li frega l’americana del darrera, li fa una taca i no sé si li estripa.

Passo de llarg, però quasi me’n alegro (de l’estrip vull dir).

(Quan els veiem per la tele amb la patera “oficialment” ens fan pena i els atenem. Després es queden entre nosaltres però no poden treballar, no poden fer top-manta. Estan reciclant  moltes tones de ferro, però ningú no els ho agraeix. Ni tant sols els mirem).

(Segon parèntesi. Mirant fotos del meu fill que ha anat a l’Àfrica, els veig a ell i a la Rosa amb tot de nens agafats de la mà. Què bufons, diu algú ¡. Jo contesto, sí, però aquests d’aquí a 10 anys són els que veiem pel carrer recollint ferros i llavors ja ni els mirem...).

Opinió breu. Mossèn Pere Gibert

Ha mort fa uns dies mossèn Pere Gibert, un discret capellà de poble. Va estar molts anys a Santa Maria de Palau-Solità (Palau de Plegamans).

Ja he explicat en la meves memòries de funcionari que havia anat a Palau de Plegamans a fer catecisme i com a l’any 1968 hi havia classes de 100 nenes juntes...

Però a part d’aquesta experiència acadèmica, jo anava els diumenges a la parròquia de Mossèn Pere a ajudar-lo.  L’església té un preciós retaule molt famós.

Després de la primera missa, la seva mare ens preparava un deliciós esmorzar de pa amb tomàquet, truita i fuet. Xerràvem una mica. Era una persona molt agradable, oberta i entranyable.

Destacaré dues anècdotes d’aquell període. Una relacionada amb la meva pèrdua de la fe. L’altre truculenta.

La primera. Un dia comentant el text de la missa vaig dir: “així si diem que aquest pa i aquest vi es converteixi per a nosaltres en el cos i la sang de Crist... vol dir que és una cosa simbòlica” i ell em va contestar enfadat: “de cap manera, presència real, presència real”. Aquí va començar tota la meva deriva (paraula de moda) de descregut. Amb els anys he vist com els capellans “progres” ho diuen directament a la missa aquest “simbòlicament”.(?)

La segona. Hi havia un senyor que voltava per la parròquia, venia a totes les  misses, ajudava al capellà... De cop va deixar de venir. Al cap d’unes setmanes, amb total innocència li vaig preguntar a Mossèn Pere i em va dir que l’havien trobat “in  fraganti” amb un adolescent i que estava pendent de judici. Un cop fort per la meva ment tendra i encara infantil en molts temes. Aquella nit em va costar dormir.

Petit homenatge a un petit home bo. Descansi en pau.

Peternari 173

Quan falten 5 minuts, queden 5 minuts per atendre a algú més.

Peternari 172

Quan algú entra, aixeca de seguida el cap i mira’l als ulls. I somriu.

Memòries d’un Funcionari 49 . ESSER 2.

L'estudi sobre voluntariat. Disquisicions sobre els congressos.

Mentre anava donant forma a la idea i fent contactes, amb el meu amic Jordi Santolària varem aconseguir, més ell que jo, un petit encàrrec de la Generalitat sobre el “voluntariat” a Catalunya. Es tractava de fer un diagnòstic previ i valorar la conveniència de regular sobre el tema. Amb la meva fal·lera de que quan menys es reguli millor, sembla clar que en el tema del voluntariat vàrem aconsellar el mateix, sempre preservant la seguretat jurídica del voluntari.

En el marc d’aquest estudi se’m va presentar la oportunitat d’acoblar-me a un desplaçament que estava preparant el departament. El desplaçament tenia per objecte un congrés del “Non profit sector” a Boston i per completar-lo unes visites a iniciatives voluntàries a Nova York.

Per optimitzar el preu del bitllet varem viatjar un dissabte i varem tornar el següent, fet que els tres components del grup varem trobar raonable. De les experiències de voluntariat que varem visitar a Nova York destacaré, per curiosa en el nostre àmbit, una entitat que feia educació d’adults en un menjador d’empresa del City bank que a les tardes no s’utilitzava. Aquí queda la idea i l’exemple. Val a dir que devia ser la central o similar, ja que tenia un menjador molt gran pels treballadors.

Del Congrés de Boston he explicat  dotzenes de vegades des de l’any 1990 com funcionava. Tots els inscrits havien rebut dos mesos abans, no era el meu cas, un llibre de més de dues mil pàgines amb totes les ponències. En les sessions el ponent feia una petita presentació de 5 minuts i tota la resta del temps es dedicava a fer preguntes. Per què llegir o explicar un text que la gent ja té?

Han passat molts i molts anys i continuem anant a jornades i congressos en les que el ponent perd el temps explicant el que pensa i dient a més      que “després en el col·loqui podrem comentar”. Però aquest col·loqui  normalment queda molt curt.

Actualment amb els Power Points encara és pitjor. El ponent ni es llueix explicant-se, es limita a llegir un paper que tots veiem. Molt i molt temps perdut, poc debat i poc enriquiment.

I encara una cosa referent a això, per què el presentador o relator d’una taula de congrés ens ha de fer una llarguíssima presentació del currículum del ponent? Per què cal perdre tant temps reverenciant als “doctes ponents”? No ho poden posar, si volen alimentar l’ego i la coqueteria dels acadèmics, al text de la ponència?

Les meves magdalenes (i de Proust). Les olors de Cardona

(Torno als meus comentaris "no polítics")

Sempre que passo per barris antics amb carrers resclosits sento una olor com d’una humitat molt especial que surt dels portals. Són cases velles, ràncies, el pas dels segles les ha impregnat d’humitat. Normalment són carrers estrets i foscos on no hi toca mai el sol.

 Tanco els ulls i…

Tinc 6 anys i estic pels carrers de la Cardona dels  anys cinquanta, vaig de la ma de la meva avia a comprar tres unces de pernil o un ou petit per fer la maionesa. En tornar a casa, a La Fira, vaig a les habitacions del darrera i trobo la Calmeta...

Aquella olor em penetra tot el cos i em posa la pell de gallina.

Editorial. Catalunya Independent

No soc massa procliu a deixar  anar opinions polítiques en aquest blog. No és el seu objectiu. Però no puc més.

 

He estat  un votant d’Iniciativa  tota la vida. Però estic molt enfadat amb ells pel tema nacional. No diuen clarament el que volen, no són ni carn ni peix. No els puc tornar a votar si no es defineixen. Ara que estem amb el tema de la pregunta no puc deixar de pronunciar-me.

 

En aquest moment la gent d’aquest país té dues opcions per definir-se en una consulta: independència  o no independència. La no independència inclou: federalisme, confederalisme, sistema autonòmic  asimètric, pacte fiscal, seguir igual que ara...  Farem una consulta amb 6 respostes o més?

 

 No compliquem les coses: Baviera és un estat però no està a la UE com ho està Lituània o  Luxemburg.  N’hi diem "estat federal", però no és “Estat” a seques. No confonem a la gent repeteixo.

 

Em fan molta pena aquests posicionaments d’Iniciativa, Esquerra Unida, Procés constituent i altres invents. Em sona (mutatis mutandis) a les baralles entre esquerres del maig del 37 a Barcelona. Només serveixen per debilitar i donar força a l’altra part.

 

Deixem d’enganyar-nos. Ni el PP ni el PSOE voldran autoritzar un Referèndum d’autodeterminació, ja ho han dit clarament.

 

Què esperen els companys socialistes per separar-se del PSOE, marcar perfil propi i declarar-se independentistes? Què espera Iniciativa? Ara toca una consulta clara i precisa, que necessita un resultat quan més contundent millor.

 

I després, necessitarem una esquerra forta a Catalunya, que en unes eleccions constituents pugui guanyar i si guanya podrà posar la seva força en defensa d’un o altre model d’Estat. Si són minoria com podran dir que volen una Constitució amb força contingut social? L'única força democràtica que tenen tots els partits són els vots, si som demòcrates de debò. Les minories no poden imposar el seu discurs.

 

Desperteu¡ Ara tenim un objectiu clar. De la resposta a la consulta dependrà tot: la nostra força per negociar amb Espanya i la nostra força per ser acceptats a l’exterior. Per què us penseu que la volen impedir?

Peternari 171

La persona que està a recepció és la imatge de l’administració.
(Per què no es procura que sempre parli en català quan entra algú ?).

Peternari 170

Posa a atendre al ciutadà a la gent  més intel·ligent i amable... i recolza-la contínuament.

Memòries d’un Funcionari 48 . ESSER 1.

La idea original

Ja he explicat les circumstàncies de les primeres normatives sobre residències de gent gran, vull dir el gran desconcert que hi havia en les primeres normatives. El que potser no he explicat tant perquè ja no corresponia a la meva època, és com era el procediment d’accés a una plaça pública.

 

Un cop analitzada i aprovada una sol•licitud, la persona podia anar a un centre propi  o un centre aliè.  De centres propis n'hi havia relativament pocs i con que es venia encara de l'època de les residències de vàlids, la rotació era lenta. Per tant l'administració havia de "comprar" places en el sector privat d'una manera o altra.

 

Aquests centres que treballen per l'administració han tingut diversos noms i formes contractuals, com concertats o col·laboradors. En termes generals, si no s’adjudicava una plaça en un centre propi, se li deia a la persona que se li concedia una plaça però no se li deia a on. Només se li donava una llista.  Ella s’havia de buscar el centre.  El desconcert de la família era molt gran: com saber si un centre era prou bo amb la precarietat de normativa i d’informació que teníem? La gent estava totalment desinformada.

 

Així va germinar la meva idea. Sovint em trucaven coneguts o amics que em preguntaven a quin centre podien anar o si coneixia tal o qual centre. I el cert era que el nivell de desconeixement que teníem era també  considerable. Vaig començar a veure que hi havia un servei social a donar a molta gent (ara n’hi diuen “nínxol de mercat”) i que la gent podria pagar per rebre aquest servei.

 

Amb aquesta idea en brut al cap, és amb la que vaig demanar excedència. Sembla molt poca cosa, però la gracia d'un emprenedor és que es va reinventant a ell mateix i adaptant la idea a les possibilitats.

Les meves magdalenes. A la recerca del temps perdut

En busca del tiempo perdido. Marcel Proust. Edició de butxaca d’Alianza Editorial. (1992, divuitena edició).

A la recerca del temps perdut és un dels meus llibres preferits. I no perquè n’hagi captat el contingut complert, ni perquè en pugui parlar i debatre. No. Lluny del meu propòsit atrevir-me amb una cosa així.

Com Joyce, aquests autors són capaços amb diferents estils, d’analitzar fins al més mínim detall el pensament humà i els records.

Sense pretendre entendre-ho tot em vaig deixar embolcallar per les 2500 pàgines de la meva edició de butxaca. Vaig acabar sadollat i feliç. Ho recomano. La principal conclusió personal i vital que vaig treure del llibre, és que “només guanyem el temps que perdem”…i que cadascú s’ho reflexioni.

I si algú no es veu capaç de llegir les 2500 pàgines no importa. Que llegeixi el primer volum “Pel cantó de Swann” i se’n farà una idea. I a més trobarà cap a la pàgina 60 el famós text de la magdalena i així podrà parlar amb coneixement de causa del tema. Són tres o quatre pàgines de les 2500, però s’han convertit en les més famoses. Al mateix que passa amb l’escena del molins de vent del Quixot que a penes té una extensió d’una pàgina.

I com a complement, i en base a l’escena de les magdalenes, aniré deixatant aquí  “les meves magdalenes” i invito al qui en tingui alguna que la comenti.

 

Un fragment del text de la magdalena:

 

“Me llevé a los labios una cucharada de té en el que había echado un trozo de magdalena. Pero en el mismo instante en que aquel trago, con las migas del bollo, tocó mi paladar, me estremecí, fija mi atención en algo extraordinario que ocurría en mi interior. Un placer delicioso me invadió, me aisló, sin noción de lo que lo causaba…”

« […] En cuanto reconocí el sabor del pedazo de magdalena mojado en tila que mi tía me daba (aunque todavía no había descubierto y tardaría mucho en averiguar el por qué ese recuerdo me daba tanta dicha), la vieja casa gris con fachada a la calle, donde estaba su cuarto, vino como una decoración de teatro a ajustarse al pabelloncito del jardín que detrás de la fábrica principal se había construido para mis padres, y en donde estaba ese truncado lienzo de casa que yo únicamente recordaba hasta entonces; y con la casa vino el pueblo, desde la hora matinal hasta la vespertina y en todo tiempo, la plaza, adonde me mandaban antes de almorzar, y las calles por donde iba a hacer recados, y los caminos que seguíamos cuando hacía buen tiempo. Y como ese entretenimiento de los japoneses que meten en un cacharro de porcelana pedacitos de papel, al parecer, informes, que en cuanto se mojan empiezan a estirarse, a tomar forma, a colorearse y a distinguirse, convirtiéndose en flores, en casas, en personajes consistentes y cognoscibles, así ahora todas las flores de nuestro jardín y las del parque del señor Swann y las ninfeas del Vivonne y las buenas gentes del pueblo y sus viviendas chiquitas y la iglesia y Combray entero y sus alrededores, todo eso, pueblo y jardines, que va tomando forma y consistencia, sale de mi taza de té […]»

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes- substituts i les continuen explicant als seus fills.

 “El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia.

Peternari 169

Si un ciutadà ha de tornar, pensa què has fet malament.

Peternari 168

Explica-li al ciutadà les coses a poc a poc, però totes. No els facis “tornar”.

Memòries d’un Funcionari 47.

 

La caixa sàvia

Vaig marxar al setembre de 1989 i em vaig incorporar, provisionalment, al programa que el meu cunyat Salvador estava preparant per a la televisió. Si a sobre de demanar excedència, tens un parent que et deixa un paraigües mentre penses què fas, què més pots desitjar?

 

Què podia fer jo en un programa de televisió. Em vaig dedicar a la selecció de concursants i a organitzar el públic que venia cada setmana al Plató a veure el programa. Érem un petit equip de 3 persones i ens ho passàvem molt bé fent aquesta feina. Era un programa cultural, a la gent que hi volia assistir al programa li fèiem comprar un llibre. Els concursant havien de tenir un bon nivell cultural, s’entrevistaven escriptors, es parlava de llibres, de llengua...

 

No entraré en detall del programa, perquè en realitat no va ser més que un parèntesi per a mi, però sí que vull destacar un parell de coses. Estar en el mon de la televisió venint dels serveis socials és un xoc important.

 

En aquell moment encara eren “vaques grasses” per la televisió i es treballava amb molts mitjans, el que comparat amb l’escassetat de recursos que teníem a serveis socials era un contrast molt fort. (Molts anys amb aquesta inèrcia ens han portat on estem ara al 2013. Jo, sense saber-ho en aquell moment, em vaig beneficiar també de la rifeta col·lectiva. Mea culpa).

 

Un altre aspecte que em va sorprendre era la gran quantitat de gent que es necessitava per fer el programa. El dia de la gravació podíem ser al plató més de 70 persones “treballadores” entre els de l’empresa exterior que fèiem el programa i els de TV3: guionistes, realitzadors, regidors, il·luminació etc. En alguns moments es parava la gravació i ningú no sabia per què. Jo pensava, algú dels 70 que som està fent alguna cosa en aquest moment? És una sensació que sempre més he tingut quan veig alguna filmació, un anunci o similar: cal tanta gent per fer allò? O es corporativisme?

 

En el nostre cas observàvem que si algun dia anàvem especialment bé de temps i pensàvem que acabaríem a bona hora...sempre passava alguna cosa que feia que s’endarrerís. Finalment varem descobrir que els treballadors de TV3 si acabàvem més tard de les 9, a les 9 i 10 per exemple, ja tenien dret a una dieta nocturna o similar. Tot i ser una empresa jove i que els treballadors no eren en sentit estricte, funcionaris,  els tics negatius d’una determinada mentalitat ja es deixaven notar.

 

L’empresa que gestionava el programa era jove, les decisions es prenien ràpidament, la gent estava contenta. En qualsevol cas el pas per aquest mon de la “faràndula” va ser per mi un relax, que necessitava i una empenta per pensar i posar les primeres pedres de la idea que realment m’havia impulsat a marxar de l’ICASS, la creació d’una entitat privada de serveis socials.

 

Cinema. Escenes mínimes. Maria Antonieta.

Maria Antonieta.  Sofia  Coppola. 2006.

Curiosament aquest divendres passat van fer aquesta pel•lícula per la tele. I no puc deixar de fer la comparació amb el llibre d’Sweig.

La peli l’hauran vist milions de persones, el llibre amb sort uns pocs centenars de mils. Quina pena¡ Quina manera de caure en els tòpics.

Coppola, es limita a la descripció del Versailles majestàtic i absurd, malbaratador i corrupte. Un Versailles totalment allunyat del poble (només surten imatges quan el poble envaeix Versailles). Es recrea en especial en la descripció dels tòpics,  la compra de vestits i el consum de pastissos. Molta perruca, molt vestit i molta escena cara amb molta gent... però no penetra en la personalitat dels personatges. Una pel•lícula sobre Maria Antonieta no pot deixar la segona part de la seva vida: la fugida, la presó a Paris en diverses versions cada vegada més dures i finalment la mort. És senzillament una burla a l’espectador.

Crec que l’havia vist i no m’havia causat un enuig tant gran, perquè no havia llegit a Sweig.

Sort que hi ha altres pel•lícules sobre el tema que poden completar aquesta  com La nuit de Varennes,  Adiós a La reina i altres. Fins i tot hi ha un versió de 1938, basada en la novel•la d’Sweig. No sempre lo últim és lo millor.