Peternari 110

Hi ha dues maneres d’enfrontar-se amb els funcionaris: pensar que són bons o pensar que són dolents.

Cinema. Escenes mínimes: El Irlandés

The Guard. (El Irlandés). John Michael Mcdonagh,2011. Irlanda

Precedida d’una excel•lent crítica, la veig al Verdi on normalment la selecció de films que fa la casa és del meu gust, aquesta pel•lícula m’ha defraudat.

En primer lloc pel títol. És una pel•lícula irlandesa, evidentment el protagonista és un poli irlandès. Ho és de socarrel amb els costums, els valors, l’idioma i fins i tot la seva simpatia per grups propers a l’IRA. Però això no justifica una traducció tant provinciana del títol.
Està bé la fotografia, està bé la música, està bé la ironia, però l’argument és absolutament tòpic: tots els polis són dolents i només n’hi ha un  de bo. ( Igual, igual que el Sean Connery de “Els intocables”).

La meva escena mínima és la següent: En un moment donat els traficants de droga queden amb la policia per donar-los  la seva comissió. El Poli que ho recull li diu: “està tot”?  i el traficant sorprès li diu “que et penses que et robaria dos bitllets? Fins i tot el traficant és més “legal” que el policia.

Els meus llibres: Me hallará la muerte

Juan Manuel de Prada. Me hallará la muerte. Barcelona, Destino, 2012.

Cinc anys després de “El séptimo velo”, arriba puntual Juan Manuel de Prada a la seva cita amb els seus expectants lectors.

Tot i que el llibre no supera l’anterior, no defrauda. Com sempre de Prada ens ofereix una narració al límit de la imaginació: la Espanya de la postguerra, misèria i assassinats, la “división azul”, tema no massa tocat per la literatura de postguerra, un arriscadíssim “canvi” de personatges que manté la narració en trepidació constant, i per suposat, un final no previsible als que ja ens té acostumats. No vaig més enllà, per no desvetllar res a possibles lectors.

De Prada utilitza en alguns moments un castellà difícil d’entendre, cosa que és d’agrair per que enriqueix al lector i el perill de totes les llengües, és el seu empobriment de lèxic. Pel meu gust m’agradaria que s’atrevís a utilitzar el llenguatge, no només per la bellesa del propi llenguatge, si no per aprofundir una mica més en la filosofia de les coses. Bé! si és que té alguna cosa a dir!

La frase del carrer: El papa tenia ganes de veure’t, però ara hem de marxar

Vaig pel carrer. A uns 10 metres veig un nen d’uns 5 anys plorant agafat de la ma de la seva mare. Això es veu cada dia i no li dones cap importància.

Però al passar pel costat sento la frase: El papa tenia ganes de veure’t, però ara hem de marxar.

El drama quotidià dels  fills de pares separats. Els nens pateixen profundament  a causa de la separació dels pares. Recordo que quan el meu fill era petit, si iniciàvem una discussió per qualsevol cosa davant d’ell, es posava al mig i ens deia “ no discutiu”... i la discussió s’acabava, al menys en aquell moment.

 

Peternari 109

Els polítics critiquen als funcionaris, el funcionaris als polítics.

Peternari 108

Per què hi ha tanta gent gestionant papers i tan poca pensant?

Els meus llibres: L’últim dia abans de demà

L’últim dia abans de  demà. Eduard Márquez. Barcelona, Empúries,  2011.

Anem amb la Mariona a la “tertu”. Aquest dia tenim la sort de tenir amb nosaltres l’autor d’aquest llibre.

Més enllà de si a mi m’agraden aquest tipus de llibre tant basats en la pròpia experiència, i que possiblement un escriptor hi ha moments en que té necessitat de “vomitar” determinades vivències, el que fascina de tenir l’autor al davant és comprovar lo tremendament difícil que és fer un llibre, ben fet naturalment.

El llibre no té més de 150 pàgines, però l’Eduard ens confessa que ha estat 5 anys gestant el producte: la idea, la documentació fins al més mínim detall, la redacció, la correcció, la composició del text, el repàs d’estil…

Li comento si no li sap greu que tant feina, el lector  se la llegeixi en dos dies i no pugui arribar a copsar l’enorme feina que hi ha al darrera. Diu que és igual, que li agrada escriure amb les paraules justes i molt ben treballades i que ja està satisfet si jo m’ho he passat bé 2 dies.

L’Eduard és molt exigent amb el text i amb el llenguatge i s’horroritza d’algunes coses que es publiquen. Tot val! Si un és famós per altres coses segur que ven. El dia de Sant Jordi entre els llibres més venuts, sovint hi ha els de personatges de la Tele.( Con que estem en petit comitè s’atreveix a dir noms que jo no repetiré).

Històries mínimes:La bossa de pipes / El senyor dels botons de puny

Una nena seu al carrer, està menjant pipes. Al passar pel seu costat veig que ha segut al costat d’una paperera i de tant en tant hi va llençant les cloves.

Fàcil no? Aquesta nena té l’hàbit adquirit de llençar la brossa a la paperera. Si ho aprenen de petits és més fàcil que ho mantinguin tota la vida.

El mateix dia, en unes dependències públiques, ben equipades, vaig al lavabo. Veig com un senyor molt ben vestit, amb americana i botons de puny  surt d’un lavabo, just el que em toca entrar a mi. Ha deixat la porta oberta, la tapa oberta i l’aigua sense tirar...i a més ha sortit esperitat sense rentar-se les mans. Molt botó de puny, però de petit no li van ensenyar res. O no ho va aprendre.

Memòries d’un Funcionari 29. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 1.

Les corredisses

L’any 1985 la DG de Serveis Socials va desaparèixer i en el seu lloc va aparèixer l’ICASS. Institut Català d’Assistència i Serveis Socials. Coincidint amb els traspassos de la gestió dels serveis de la Seguretat Social de l’àmbit social a Catalunya (No la propietat que continuava sent de la Seguretat Social i per tant amb un control indirecte de patronals i sindicats), la Generalitat va aprofitar per desfer la estructura del servei territorial de Barcelona i crear una estructura única. Fins aquest moment existien tres nuclis de poder: 2 de la Direcció General de serveis socials és a dir els serveis centrals i el serveis territorials de Barcelona i per altra banda els serveis de la Seguretat Social a Barcelona. Just en aquest moment els serveis de la Seguretat Social eren traspassats formalment, en gestió, a la Generalitat. Es tractava de les 6 macroresidències a que m’he referit i un conjunt de casals de la gent gran. Ja hem parlat anteriorment d’aquestes residències.

Com a organisme autònom, tot i depenent encara del Departament de Sanitat, es van crear alguns serveis centrals com els de personal i es van potenciar els jurídics que eren molt minsos. També es consolidava una unitat de Planificació ( la que embrionàriament havia portat Joan Josep Artells).

Naturalment s’incrementava l’estructura. Es va crear una Secretaria General per els temes de gestió econòmica i una subdirecció pels temes tècnics. Dintre d’aquesta subdirecció es van crear un servei d’Atenció Primària, un Servei de Vellesa, un de Disminuïts i un d’Infància.

Per tant les diferents seccions ara es convertien en serveis. Val a dir que, anteriorment, hi havia tres seccions de vellesa o disminuïts una a cadascuna de les unitats anteriors. Unir gent de tres procedències diferents, suposo que no va ser fàcil.

El Director General era en Jaume Nualart, persona gran, afable  i venerable que deixava fer, tot conservant la última paraula. A la subdirecció General de serveis socials, es va incorporar Angels Vilaró i a la Secretaria General Ignasi Torrent.

El Servei d’Atenció primària va ser adjudicat a Anna Ruano, el de vellesa a Jacint Rodriguez que era el cap de secció de vellesa a la delegació de Barcelona, el de disminuïts a Montserrat Betriu i el d’infància a Isabel Montrabeta, que ja era cap de servei a la delegació de Barcelona. El Cap de la Delegació de la Seguretat Social  Jaume Greoles, va ser assignat a Personal i la cap dels serveis centrals de la Direcció General Nuria Cervera es va jubilar. Joan Josep Artells seguia a Planificació.

A l’ICASS, en aquest moment inicial, érem poca gent, hi havia bon ambient i crec que fèiem moltes coses. El Director General era molt assequible i proper. A tot això, poc temps abans, Marina Valls, la meva introductora a l’ICASS va marxar a l’Ajuntament de Badalona. Aquest fet potser va ser important en el corriment de càrrecs que es va produir

A partir d’aquest esquema general va començar el ball de persones. Tots els caps intentaven fer el seu equip.

Jo vaig rebre tres ofertes, una quedar-me a Vellesa de tècnic, una altre anar a Planificació de tècnic i la tercera anar a Atenció Primària de cap de Secció. Ja em semblava bé provar alguna cosa nova i l’equip de Planificació era interessant, però la possibilitat de tenir una secció i per tant guanyar més, certament hi va pesar. Vaig anar a Atenció Primària.

Ve al cas, ara, una reflexió interessant. A l’administració, al menys a la de la Generalitat hi ha hagut i encara ara, molt poques places de tècnics que no siguin de nivell bàsic. Quan un entra, normalment molt jove, ja li va bé una plaça de tècnic, però quan vol prosperar veu que la única manera és ocupar un càrrec. Això és pervers en sí mateix perquè persones de perfil clarament tècnic especialista en una matèria, es veuen obligats a accedir a càrrecs de gestió per guanyar més (cal no oblidar que treballem per guanyar diners). Vull dir que a vegades una persona pot tenir un alt perfil tècnic però no necessariament ha de voler o saber  manar un equip de persones o ser bon gestor, però en canvi ve condemnat a fer-ho. He vist a la vida nombrosos casos en que això resultava disfuncional i negatiu tant per la organització com pel propi interessat.

I va arribar el dia del trasllat i la reubicació en els nous espais. He fet molts trasllats  a la meva vida, però aquest era el primer i em va sorprendre molt. La lluita per l’espai, per la taula, per la grapadora, arriben a ser patètics en aquests casos...però el cert és que un  cop col·locades les coses s’ha creat un “status quo” que crea carta de naturalesa i a partir d’aquest moment tot és més complicat i formal. És a dir, l’espai guanyat en el primer moment queda en principi consolidat, d’aquí la importància de córrer. En broma, en broma, a vegades dic que veient les picabaralles que hi ha per un metre quadrat de despatx, es pot arribar a entendre totes les guerres del mon. Es posa de manifest allò del “dret de conquesta” que costa tant d’entendre.

Aquest aspecte, portat al tema dels despatxos dels jefes és ja esperpèntic. A l’Administració està perfectament delimitat que quan més important és una persona més gran té el despatx i més macos són els mobles. El jefe sempre té l’últim ordinador i la última impressora encara que els faci servir poc. En general em sorprèn l’alegria amb que s’adjudiquen metres quadrats. Es nota que no paguen el lloguer...però el paguem entre tots. Només cal veure com es lloga i s’estructura l’espai en el sector privat. En ocasions, en l’espai d’un despatx d’un cap, hi cabria tot el pis d’un jove...

Peternari 107

Quan fan un informe des de fora sobre la teva unitat, els expliques el que fas, ells ho posen en un paper i cobren. Alguna vegada donen un consell.

Peternari 106

Quan s’encarrega un informe a fora s’ha de pensar abans si ningú de dintre ho pot fer.

Opinió breu: El sou dels funcionaris.

Veig a les noticies, que demà els sindicats es reuniran amb la Generalitat per parlar dels sous dels funcionaris. Abans de saber què diran uns i altres, em posiciono.

Tinc una amiga que treballa,  com a alt càrrec, en una empresa important del mon de la construcció. Recentment han tingut problemes  de personal i han hagut d’acomiadar a més de 300 persones. Abans, però, han reduït el sou de l’alta direcció en un 50%. Ella, tot i ser afectada, ho entén, perquè això dona credibilitat al procés.

En el cas de la Generalitat, una nova retallada de sous als funcionaris (que jo a nivell personal entenc perfectament, vist el mercat de treball), només podrà ser ben  acceptada si es prenen mesures que s’apliquin als de més  amunt  (consellers d’organismes, alts funcionaris). És el que jo li dic l’estalvi modèlic o emblemàtic. L’estalvi de debò es farà baixant el sou a tothom, per suposat.

És possible que amb aquest plantejament em posi en contra als de baix, per entendre la retallada de sou i als de dalt per atacar els seus privilegis. És el que té anar “Ad libitum” (en aquest cas voldria dir “tenir opinió pròpia”).

L’altre extrem,  patètic, és el que estem veient a la TV de Madrid, acomiadant a gran quantitat de gent i mantenint a la major part dels caps... (sembla l’acudit dels remers...).

És en aquests moments difícils, quan els organismes han de demostrar més la seva Responsabilitat social.

 

I posaré alguns exemples: Eliminar cobraments extres per assistir a reunions o consells d’administració; eliminar dedicacions especials de 40 hores; subdirectors  generals, tots a nivell 29; caps de servei tots a nivell 27 com a màxim. El mateix en sectors que van per altres terminologies: policia, bombers, sanitaris;  reducció important  de sou a determinats col•lectius: càrrecs del Parlament, consell consultiu, sindicatura de comptes i organismes similars. Complementàriament a  aquestes mesures exemplars, continuar amb la simplificació d’organigrames en general i d’organismes en particular.

Històries mínimes: Personatge mínim?

Si es mira La Vanguardia d’avui, es veu, a  la portada, una foto del Papa de Roma a tota pàgina.

 

Possiblement ningú s’ha fixat en un monsenyor amb la cara prima i afilada, assegut, amb el cap mirant a terra, amb les mans sobre el roquet, escoltant impàvid com Benet XVI renuncia al seu càrrec.

 

La característica d’aquest personatge és que també estava a Barcelona a la consagració de la Sagrada família i que sempre que hi ha una “missa vaticana” per la tele el veig. Qui és? Què fa quan no hi ha aquests actes? Què farà ara? Continuaré mirant...

 

Un curiós personatge litúrgic que aconsegueix estar a les portades de tots els diaris del mon sense que ningú no el vegi.

La frase del carrer: Venen a dinar? no, se l'emporten.

Entro en una papereria/quiosc. Tots sabem l’horari d’aquest tipus d’establiment. Obren cada dia  i només tanquen tres dies l’any: Sant Esteva, Cap d’any i Divendres Sant.

 

Una clienta està parlant amb la propietària de la botiga i aquesta li explica que el dissabte a la tarda, que sí que tanca, es posa a cuinar per quan vinguin els seus fills.

 

L’altre li pregunta: “venen a dinar?”
 I li contesta: “ no, se l’emporten.”

 

Ignoro les condicions de vida dels fills, però alguna cosa se’m remou per dintre. La única tarda lliure que té aquesta senyora, la dedica a cuinar pels seus fills, que ni tan sols  es queden a fer-li companyia!

Peternari 105

Quan el jefe t’atén, sembla que et faci un favor, com si els temes fossin del teu interès i no del seu.

Els meus llibres. Victus

Victus. Albert Sánchez Piñol. Edicions la Campana, Barcelona, 2012

Aquesta novel•la explica la conquesta de Barcelona, per la tropes borbòniques al 1714, contextualitzada en l’anomenada, a l’època,  “guerra mundial”. La gracia d’aquesta novel•la, és que la història general, més o menys ja la sabem i sabem també com  acaba.

Tot l’esforç  de l’autor es centra a  introduir al lector en el moment històric que està narrant. No pots quedar indiferent a l’enorme barbàrie que ens mostra. Barbàrie llargament explicada i amb molt de detall. Un amic em diu que se li ha fet pesada tanta descripció de la guerra. És necessària aquesta insistència perquè el lector entengui mínimament el que va ser allò i quan van patir aquella gent.

Al meu entendre, l’objectiu principal és el que he dit. El segon és posar clarament de manifest les dues visions antagòniques (del mon, de la realitat, de la manera de governar etc.) dels dos regnes que es van ajuntar (que no unificar) amb el casament de Ferran i Isabel. La visió “castellana” de la política, de la vida, de la història està explicada amb una claredat meridiana. Res no ha canviat en 500 anys, ho continuem patint.

Afegiria un altre tema també important. La visió dels poderosos i del poble davant d’una guerra. Pels poderosos (caps borbònics, però també els “Casaques vermelles” del Govern de Catalunya), la guerra és un joc d’interessos i en ocasions una manera de fer mèrits i prosperar. Pel poble, tant soldats com població civil, d’un costat i de l’altre,  la guerra és fam, misèria i mort.

I ja que he comparat els “castellans” de fa segles amb els d’ara, compararé els “casaques vermelles” de fa 3 segles amb els d’ara: són l’enemic de dintre, els banquers, alguns empresaris i alguns polítics. Volen re-interpretar la voluntat de la gent. Un  home  un vot! Ha costat molt arribar fins aquí. Però a ells encara els sap greu que sigui així.  Simplement preguntem-ho.

Vestint  tot això que he dit, una erudició documental increïble i un estil directe que fa molt fàcil i agradable  la lectura. L’erudició respecte a la història i en especial respecte al sistema defensiu de castells o ciutadelles, adaptats a les tècniques bèl•liques del segles XVII i XVIII. (Recomanable abans o després de llegir el llibre anar a veure el desconegut castell de Figueres, que precisament el van fer els borbons cap el 1750/60).

 

Felicitats a Edicions La Campana i a Sánchez Piñol, per fer aquest llibre en castellà, perquè així cap editor  tingui por de traduir-lo al castellà i perquè així tothom el pugui entendre... si vol!

Peternari 104

Quan el jefe, per fi, signa, sembla que et faci un favor.

Històries mínimes. El caçador

A la Garrotxa em trobo un caçador a la vora d’un camp. Estant caçant el porc senglar pel sistema de rodejar un territori i anar-se comunicant per radio. Sempre he pensat que era un sistema molt avorrit, però deu ser més efectiu.

 

Amb la cortesia habitual a pagès, li pregunto com va la cosa i em diu que no gaire bé, tot i que n’hi ha molt de porc, em diu. Entrem una mica en banalitats i em comenta que ara hi ha poc jovent que vulgui anar a caçar i que en poc temps els boscos estaran infestats d’animals que faran mal bé els camps.

 

El caçador no té cara d’assassí,  si no de bona persona. I penso, per a mi mateix, que potser hem d’escoltar més a tothom abans de jutjar a ningú.

Memòries d’un Funcionari 28. Generalitat. Serveis Socials. Vellesa 5.

Les residències en pisos. El reglament de residències

La dinàmica social sempre va per endavant de la norma i de l’administració. El cas de les residències no va ser una excepció. La societat estava en plena ebullició els anys 80. Els temes sovint debatuts: dels habitatges petits, del treball de la dona, de l’envelliment de la població etc. havien generat una demanda de places residencials que el sector públic no tenia. Com és sabut la demanda genera la seva oferta. I així van aparèixer les residències en pisos.

Normalment eren petits centres portats, en el millor dels casos per una ATS o una Auxiliar de Clínica i en molts altres per una mestressa de casa. No eren ni bones ni dolentes, responien  a una necessitat i la solucionaven més malament que bé. Però hi havia de tot. Con que no hi havia normativa ni de metres quadrats ni de personal, ni de tipus de menús etc. tothom feia el que volia. Sovint a la premsa sortia alguna noticia desagradable sobre el tema. Va arribar a ser un clamor popular.

Mentre això passava vàrem començar a pensar en una normativa (que crec que es va acabar quan jo ja no era a Vellesa). Varem aconseguir impulsar una normativa de mínims que acceptés i donés per bones la major de les residències existents, pensant en, posteriorment, anar perfeccionant el nivell d’exigència. Així va ser al llarg dels anys següents i així crec que s’hauria d’actuar en circumstàncies similars, és a dir quan es dona aquest cas de que la oferta ha anat per davant de la normativa. No és lògic actuar amb prepotència quan no hem estat capaços d’avançar-nos a la situació.

Així doncs, per tal de fer una normativa “raonable” varem decidir visitar per mostra unes quantes residències. No puc deixar d’explicar la primera. Era una torreta al barri de Vallcarca  a prop de casa meva. Ens varem presentar a les 9 del matí sense avisar i varem provocar una sensació de pànic total. No érem inspectors, simplement estàvem fent “unes visites de reconeixement” i per tant havíem de fer el que la residència volgués. Ens van tancar en una despatxet durant una hora i els varem anar fent preguntes. Un cop passat aquest temps, durant el qual van posar en solfa la residència, ens la van ensenyar. Resulta que el fet característic era que els residents no tenien un espai propi si no que dormien en uns llits plegables que es baixaven a la nit i es recollien de dia. És a dir els dormitoris es convertien en sales d’estar. Totalment increïble¡ En el centre hi havia uns 50 residents. Actualment, perquè aquesta residència encara existeix però amb una altra propietat, n’hi ha uns 25.

Afortunadament, les següents visites no varen ser tant traumàtiques, tot i que varem veure de tot. Però tot plegat ens va ajudar a fer una normativa realista. Per que tancar una residència no és el mateix que tancar un bar. Hi ha uns residents que s’han de re-col·locar. Si el centre el tanquem per que és massa senzill possiblement també és molt barat i el client no pot pagar més. Normalment el sector públic té totes les places ocupades i no pot assumir immediatament un gran nombre de persones. El tema no és fàcil.

Crec sincerament, i jo ja no he estat a Vellesa des de l’any 1985, que la normativa va ser correcta, realista. Precisament per això ha permès fer successives adaptacions, aplicar sistemes d’indicadors de qualitat, millorar les ratios de personal etc.

Peternari 103

El tècnic sovint rep pressions. Després el polític diu que hi havia un informe tècnic.