Peternari 121

Fixar objectius periòdics, deixaria sense feina a la major part dels jefes.

Peternari, 120

Fixar objectius periòdics a la feina voldria dir que el jefe no pot estar manant cada dia.

Peternari 119

Cobrar una part del sou per objectius acomplerts, obligaria a fixar objectius.

Opinió breu: L'escola alemanya

Vaig a Sant Just i passo per l’escola alemanya amb la moto. Uns enormes guals et maseguen l’esquena al passar. És per la seguretat dels nens, es clar!
Tinc una mania especial a aquest tipus d’impediments. Hi ha uns senyals per indicar a quina velocitat hem d’anar. Si algú no hi va que el multin, però que no ens castiguin a tots.

En el fons, el que els fa posar només pensa en solucionar el seu problema però no l’importen els problemes dels altres. Si a Barcelona per cada escola, cada guarderia, cada centre de gent gran, o de discapacitats o a cada oficina pública on passa molta gent poséssim 2 guals (si no 4), no podríem circular pel carrer. Ho pensen això els que demanen que es posin? I els que prenen la decisió de posar-los?

Han pensat en els problemes d’esquena que poden generar? En el càstig que infligeixen als vehicles? El que pren una decisió pública, encara que sigui petita, ho ha de pensar tot.

Peternari 118

Si el funcionari fos un proveïdor més que es posés cada mes a la cua de cobrar, tot s’arreglaria.

(Nota: Aixó és com  si cada funcionari fos per exemple un autònom que passa factura a l'admibnistració cada mes i a l'arribar la factura del funcionari es posa  a la cua com les altres i cobra quan li toca. Quan intento fer entendre aquest supòsit hipotètic a un funcionari, normalment li haig d'explicar tres vegades. No es pot ni imaginar que "ell" no cobri a final de mes.)

Peternari 117

El funcionari sempre cobra a temps, el proveïdor mai.

Peternari 116

El "capítol 1" (del pressupost públic) no es diu així per causalitat. És el més important de tots.Té per objectiu pagar als funcionaris a final de mes.

Memòries d’un Funcionari 31. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 3.

La creació de la xarxa bàsica d’atenció social primària

L’atenció Social Primària va nàixer a Catalunya de la mà de Pilar Malla i Montserrat Nebot (gran professional,  ja morta. Des d'aquí un homenatge a ella), durant la Generalitat provisional i com un esforç dels ajuntaments democràtics d’incorporar els serveis socials com una de les potes pendents de l’estat del benestar. El repte no era fàcil.

En el mon de la  sanitat des de temps immemorials ha existit el metge de capçalera o de família. El fet de que després aquest metge s’integrés en un equip i passés a anomenar-se Atenció primària (a seques) va ser un pas natural. En canvi aquesta figura no havia existit mai en la camp social. Explicar a la gent què eren els  serveis socials i en concret els d’atenció social primària no era fàcil. Explicar què era un assistent social encara sonava, però explicar què era un educador de carrer (es deien així en un primer moment) ja era més complicat. En canvi era més fàcil explicar qui era aquella persona que anava a les cases a cuidar els vells,  anomenada “treballadora familiar” podia atendre també a una família amb problemes o en la que els nens estiguessin en situació de risc. Explicar que aquestes tres persones a més havien de treballar en equip també tenia la seva complicació...

Per que tot això s’havia d’explicar no a la població en general, que ja ho feien després quan muntaven el servei els propis professionals, si no als ajuntaments

Cal tenir en compte que encara no hi havia Consells Comarcals, ni Llei de Serveis Socials. Els Consells Comarcals han assumit aquesta competència i organitzen els serveis allà on els municipis són petits i no tenen prou autonomia. La llei de Serveis socials, per la seva banda va a assignar els serveis socials d’atenció primària als Ees locals, sense deixar clar, de totes maneres com es finançarien...

Però l’any 1985 tot això no existia: naturalment les ciutats grans ja s’anaven organitzant, però el problema eren els petits municipis.

El mapa i les visites per Catalunya

 Per fer tot això varem haver de fer (o completar. Ara no recordo i no en vull apropiar res que no sigui meu) un mapa on agrupàvem municipis que tinguessin proximitat, que més o menys pertanyessin a una comarca històrica, i conformessin un nombre d’habitants d’entre 10 i 20.000.

La complexitat consistia en reunir els alcaldes, explicar-los què eren els serveis socials, què eren cadascun dels professionals, convenç-se’ls de que hi formessin part, que acceptessin que havien de pagar una part, que algú d’ells contractés als professionals i a canvi rebrien una subvenció de la Generalitat, tindrien el servei i lògicament també en podrien treure un benefici polític.

Això es va convertir a la pràctica en duess sortides setmanals de la Montserrat Obiols i jo mateix per tot el territori de Catalunya durant molt de temps. Quan la visita era fora de la demarcació de Barcelona, a més, ens acompanyava una persona de la delegació de la Generalitat en aquell territori.

Quan la cosa va començar a funcionar varem continuar fent visites de manteniment ... però això no era suficient..calia una atenció més directe que explicaré més endavant.

Les nostres visites eren en general molt ben rebudes, tot i que de vegades amb una certa expectació o a vegades suspicàcia, sovint anaven acompanyades d’un dinar plegats, on d’una manera més distesa es podia entrar en temes més concrets o que preocupessin directament als alcaldes. També podíem sortir al setmanari local o similar... Érem notícia¡

El que en definitiva varem crear és una expectativa important sobre el que els serveis socials d’atenció primària podien representar pel país, un fonament important d’una de les potes del sistema de benestar social del nostre país. Els professionals eren conscients del seu paper, tenien un  important component vocacional, en general eren escoltats pels seus alcaldes i m’atreviria a dir que estaven orgullosos  de participar en aquest projecte.

Cal explicar que la vocació del serveis socials d’atenció primària, al igual que els d'atencio primària sanitària, és la de ser, no només el punt d’entrada al sistema si no el nexe entre els diferents serveis especialitzats. Així per exemple en una mateixa família, lamentablement, poden coincidir un germà escolaritzat amb problemes de predelinqüència, un germà més gran drogoaddicte, un pare a l’atur i un avia amb necessitats assistencials. No sempre és tant exagerat, evidentment, és per que s’entengui. El nexe d’unió entre tots els serveis especialitzats corresponents és l’atenció primària...o al menys aquesta és la vocació amb la que van néixer.

Quan ja pels vols del 2005 vaig sentir a parlar dels “plans d’entorn”, com una iniciativa des del Departament d’Educació per coordinar actuacions sobre els mateixos individus el meu desencís va ser espectacular. On són els serveis d’atenció social primària, qui els ha destrossat, què n’han fet els ajuntaments? Que es torni a parlar d’aquesta necessitat vol dir que el paper de visió de conjunt i d’actuació global havia desaparegut. En qualsevol cas des d’Educació què han d’anar a controlar o coordinar en el mon de les drogues, dels vells, dels discapacitats etc.?

Oponió breu: El nou Papa de Roma

Avui hem assistit a l’entronització del nou Papa. Em fa gracia perquè aquests dies tothom parla del nou Papa de Roma i de la nova imatge que està donant, fins i tot gent laica.

Gaire bé tot el que hem vist està en la línia de la imatge. Estem en un mon d’imatges. I tothom comenta que el nou Papa fa entreveure que a partir d’ara la parafernàlia vaticana es reduirà i que tindrem una església del pobres. Així, de cop.

 Ja no es parla del que tota la premsa ho feia fa unes setmanes:  l’informe secret que espera al nou Papa, els escàndols de la banca vaticana,  les lluites de poder, el posicionament respecte a temes com els casaments gays  l’ordenació de dones. De cop i volta tot canvia. La presència a la premsa durarà unes setmanes i... a una altra cosa.

Desitjo lo millor  a  una església dels pobres. Però les coses no van tant ràpid normalment.

Opinió breu: el preu de les entrades del teatre

Triodos és una banca ètica que es caracteritza per invertir els diners dels seus depositants en productes relacionats  amb l’ecologia i el medi ambient i al mateix temps en funcionar amb unes normes ètiques. Una d’aquestes normes, interessant, pel cas que vull comentar avui, és que quan els vaig preguntar en una ocasió quines condicions especials oferien a determinats col·lectius, com fa tothom, em van dir que cap. Que ells oferien les millors condicions possibles a tothom, que fer condicions especials a uns era no fer-les als altres. Obvi no? (per exemple, tothom pot fer 5 transferències gratuïtes al mes).

I en canvi vivim en una societat en que tots volem ser diferents i tenir alguna prerrogativa especial que els altres no tinguin. Em refereixo, com exemple, al teatre, ja que ho he viscut aquests dies.

És normal que els preus de les entrades d’una sala siguin de preus diferents perquè la qualitat de la visió és diferent. El que no és normal és que jo pagui la meitat que la persona de la butaca del costat. Si ets de Promoentrada o del Bonpreu, pots comprar una entrada a meitat de preu i després afegir dos euros per a un intermediari que només posa la web i que proporcionalment a la feina que fa, guanya una barbaritat. Quantes més ofertes d’aquestes hi ha, més enganyat es pot sentir el  que ha comprat l’entrada a preu normal

Jo ho veig així:

- En principi totes les entrades de la mateixa categoria haurien de costar igual.

-Si el teatre és car i la gent no hi va, que baixin els preus per a  tothom i que es perdi aquesta consciencia de que el teatre és car. La gent hi anirà més.

-Seria correcte abaixar els preus conforme s’acosta el dia de l’espectacle, això forma part de la oferta i la demanda. Compres mes barato però tindràs pitjor entrada o no en tindràs.

- Em sembla correcte que compris un abonament i que així cada entrada et costi menys. Tothom pot comprar abonaments, per tant es manté el principi original. (Per cert, aquests dies que es parla del Teatre Nacional i de que han tancat una sala, explicaré que jo hi estava abonat i l’entrada em sortia a un 60% del preu original. Algú fa dos anys va canviar la norma  i l’entrada em sortia al 80% del preu original: vaig deixar de comprar abonament i per tant hi vaig menys...).

-El que no em sembla bé , és justament el que es fa ara. Ho trobo del mon de la picaresca al que estem tant habituats.

-A part d’aquest tema, tampoc entenc que costi el mateix una obra de teatre que duri una hora i surtin dues persones i una obra en la que surtin 20 persones i duri tres hores.  Ja sé que hi ha uns costos fixes, però m’ho haurien d’explicar.

Peternari 115

El sistema de selecció de funcionaris perpetua la mentalitat funcionarial.

Peternari 114

Per guanyar unes oposicions s’ha de tenir molta memòria, no necessàriament moltes ganes de ser útil als ciutadans.

Personatge mínim ? : Descobert !!!!

El dia 12 de febrer vaig escriure això:

Si es mira la Vanguardia d’avui, es veu una foto del Papa de Roma a tota pàgina.

Possiblement ningú s’ha fixat en un monsenyor amb la cara prima i afilada, assegut, amb el cap mirant a terra, amb les mans sobre el roquet, escoltant impàvid com Benet XVI renuncia al seu càrrec.

La característica d’aquest personatge és que també estava a Barcelona a la consagració de la Sagrada família i que sempre que hi ha una “missa vaticana” per la tele el veig. Qui és? Què fa quan no hi ha aquests actes? Què farà ara? Continuaré mirant...

 Doncs ja he descobert qui és: És ni més ni menys que el cardenal Guido Marini, Mestre de cerimònies del Vaticà, per tant res de personatge mínim.

Com a mestre de cerimònies, és el que ha dit al començar el Conclave: extra omnes. És a dir a fora tothom. I ell s’ha quedat a dintre.

10 de la nit. Habemus Papam, des de les 8 de la tarda...i, com no, el meu cardenal Guido Marini al balcó del Vaticà al costat del Papa. 1000 milions de persones mirant, com a poc, i ningú no l'ha vist. Això sí que és un record Guiness.

Cinema/Teatre. Escenes mínimes:La Vida es sueño .

El Teatre lliure ha fet uns pocs dies “La Vida es sueño”  de Calderón de la Barca, en  versió de la Compañía Nacional de Teatro Clásico.

La crítica ha estat excel•lent, no cal que jo afegeixi res més.

Els de la meva generació, quasi tots recordàvem, imperfectament, els principals monòlegs de l’obra, ja que al cole ens els feien aprendre. Els més joves que nosaltres ja no tant. M’alegra, però, veure molta gent jove a la funció.

Com a personatge mínim em complau “Clarín” una mena de Sancho Panza, que aporta l’element còmic al drama. Clarin, com Sancho, toca de peus a  terra i es acomodatici amb qualsevol que li ompli la panxa. S’agraeix aquest contrapunt en l’obra.

Mig en broma i en clau catalana, comentaré que l’obra té lloc a “Polònia” i que el personatge principal, Segismundo, acaba barrejant el somni i la realitat i ja no sap què és ben bé cada cosa. Però per si de cas és veritat  i no somni, i després de molts errors, acaba dient: fem les coses bé.

Els meus llibres: novel·les curtes d'Sweig

Novelas. Estephan Sweig. Acantilado, Barcelona, 2012.

L’editorial Acantilado ens ha fet, al menys a mi, un gran regal. Ha publicat moltes novel·les d’Stefan Sweig en un sol volum. 11 meravelles que estic devorant ansiosament. He començat per vuit petites novel·les de 50 a 130 pàgines.

Per qui no conegui encara a Sweig, només dir, en paraules seves, que quan escrivia una novel·la dedicava la meitat del temps a fer-la i l’altra meitat a treure el que sobrava. El text és clar, precís i concís. No sobra ni una parauala.

1. "Carta de una desconocida", és la història d’un amor pur (en absolut no-sexual), d’un amor incondicional i desinteressat, que es lliura totalment tot i que mai és correspost. Sembla una cosa tant impossible que el relat et fascina i la excel·lent narració de l’autor t’enganxa a la cadira i no pares fins al final . Curiosament, fa uns pocs dies he vist a la Filmoteca una pel·lícula sobre la vida de Modigliani, on surt un personatge ( la seva dona) també tant pur, que quasi fa pensar en el de Sweig, només que aquest és versemblantment històric.

2.Ardiente secreto. L’amistat d’un nen per un home adult que no el correspon perquè en realitat l’utilitza per apropar-se a la seva mare. Decepció i odi del nen.

3.Miedo. La gelosia. Una dona adultera és constrenyida per una desconeguda. La pressió pot arribar fins al suïcidi, per la por al deshonor. Sweig és sempre obert de mires. No critica lers relacions extra-matrimonials, en tot cas la deslleialtat.

4.Los ojos del hermano eterno. Aquesta és la història d’un militar que s’horroritza de la crueltat de la guerra i es fa jutge, que s’horroritza dels errors de la justícia i es fa ermità, que s’horroritza dels desastres que provoca que els altres l’imitin a fer d’ermità i que per fi es dedica a cuidar els gossos del rei i mor totalment desconegut.

Elogi màxim de la vida oculta i desconeguda, fora de tot protagonisme. Ell mateix no va poder aplicar aquests principi del tot. La seva foto suïcidat al llit, al Brasil el 1942 ens colpeix encara.

Meravellós text, que em recorda aquella frase: cal passar per la vida sense fer mal a ningú. Voler fer el bé, es massa pretensiós.

5. Confusión de sentimientos. Un jove enfervorit del seu professor, un triangle amorós, un tractament subtil i madur de l’homosexualitat . Un final coherent. No puc ser més sintètic, però es que Sweig s’encomana!

6.Venticuatro horas en la vida de una mujer. L’aventura impensable que li pot passar a tothom. El joc com a passió total.

7.El candelabro enterrado. Si busques al Google "menorah" explica en tres línies la història del canelobre del 7 braços del poble jueu que peregrina des dels temps de Moyses, pel desert, fins a Jerusalem, Roma, Cartago i Constantinopla . A partir d’aquesta història, Sweig elabora una excel·lent narració, com un petit homenatge al seu poble.

8.Novela de ajedrez. Dos personatges dibuixa Sweig en aquesta novel·la: el que només sap d’una cora i viu només per ella, i l’addicte, drogat en realitat, per una afició malaltisa. A diferència del joc de casino que a "Venticuatro horas en la vida de una mujer", deixa com totalment irrecuperable, en aquest cas Sweig fa un intent de salvar al personatge, però estarà sempre en perill de recaure. Ja ho sabem teòricament, però ell ens ho fa veure i quasi viure en els nervis que passes mentre llegeixes.

No puc dir res més, i ja el que he escrit em resulta pretensiós, doncs la meva capacitat de crítica és minsa. Però si serveix perquè algú s’atreveixi amb el llibre ja estarà bé. A nivell pràctic el fet de començar una novel·la i acabar-la de seguida és molt reconfortant.

Peternari 113

Si algun jefe actua com si els funcionaris fossin bons, pot tenir problemes amb els seus superiors.

Peternari 112

Si algun jefe es pensa que els funcionaris són bons, algú altre s’esforçarà en fer-lo canviar d’opinió.

Els meus llibres: L’hivern del mon

L’hivern del mon. Ken Follett. Plaza Janes, Barcelona 2012

Segon lliurament de la Trilogia “The century”. Després de “La caiguda dels gegants”, Follett descriu en aquest llibre el període  anomenat entre guerres, en especial la acceleració del nazisme a Alemanya i la segona guerra mundial, fins al llançament de la bomba atòmica i l’inici de la guerra freda.

Diuen que Follett és el rei dels bestseller. Possiblement. I possiblement té un gran paper com a divulgador cultural, però arriba a cansar la seva simplicitat.

Continua la història centrant-la en 5 famílies de Estats Units, Anglaterra, Alemanya i Rússia. Curiosament alguns membres d’aquestes famílies, la segona generació lògicament, està present en  els fets clau de la història del moment: la batalla de Belchite de la guerra civil espanyola, Pearl  Harbour, el llançament de la prova de bomba atòmica sobre el desert de Mèxic, el moment en que Stalin sap que s’han llençat les bombes d’Hirosima i Nagasaki, el descobriment de l’extinció de discapacitats ...  en fi un cúmul de circumstàncies que ajuden al relat, però que li treuen credibilitat, tot i que ja sabem que és una ficció. A pesar d’aquest esquematisme, el llibre aporta elements històrics interessants i ho fa de manera clara i ben descrita.

La meitat del relat, però, es centra en la vida privada dels personatges, les seves relacions i els seus amors  i , com no , una mica de sexe de tant en tant. Al meu entendre la proporció d’aquest tipus de relat  és exagerada.

En definitiva, què puc dir?, el llibre té el seu interès, però no llegiré la tercera part.

Memòries d’un Funcionari 30. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 2.

Les oposicions

Abans de centrar-me en l’època d’Atenció Primària pròpiament dita, parlaré d’un tema general que va afectar d’una manera important a tota una generació de funcionaris i també en gran mesura al funcionament de la Generalitat.

 

La nova administració catalana va heretar alguns funcionaris dels serveis que s’anaven absorbint de l’estat central, però l’estructura que s’anava creant era tota en mans de funcionaris que no ho eren, que estaven “en funcions” com s’acostuma a dir. Actualment no es pot ocupar un càrrec de comandament si no s’és funcionari...per tant la situació creada era delicada i alguns juristes arribaven a dir que totes les coses que signaven càrrecs “a-legals” podrien considerar-se nul•les de ple dret.

 

Per altra banda el sistema d’ingrés a la Generalitat aquests primers anys era molt informal. Ja he explicat com vaig entrar jo. I així la majoria. En el millor dels casos (vull creure que el meu) hi havia una base professional tècnica de contractació. En alguns casos ni tant sols això existia, ja que l’adscripció política podia ser determinant .

 

El cas és que s’havien acumulats uns quants centenars de persones del “cos superior d’administració” és a dir els dels titulats superiors que són els que tenen el sou més alt i que són els que ocupen els càrrecs principals i que al seu torn generen els complements de sou més substanciosos. Es va decidir convocar oposicions pel novembre de 1987, crec. Des del primer moment va quedar clar que allò era una pantomima i que en realitat aprovaríem tots. Jo personalment,  havia començat aquell any a fer unes classes a l’escola d’assistents socials de l’ICESB, la cosa em portava molta feina i no tenia temps d’estudiar, així que no ho vaig fer.

 

Per sort per a mi, i potser no va ser casualitat, varen preguntar per el procés que ha de seguir una subvenció. Era just el que jo estava fent cada dia i  per tant no vaig tenir problemes per contestar. No recordo l’altre tema. Sí recordo que a la tarda es podia tornar per pujar nota amb un examen d’anglès al que vaig decidir no presentar-me. Efectivament varem aprovar tots i la gent va poder ocupar els  càrrecs legalment.

 

En definitiva, tots els funcionaris més grans de l’administració de Catalunya varen rebre de regal la seva plaça. Després la cosa es va començar a endurir. I quan veig ara als meus companys joves estudiant mesos i mesos, pagant acadèmies, suspenent i tornant-se a presentar no deixo de tenir una mica de vergonya per lo fàcil que ho varem tenir nosaltres.

 

I encara una altra cosa, molts i molts d’aquells que es varen examinar van derivar ràpidament cap a l’empresa privada. Con que un funcionari  té dret a tornar, sempre que  hi hagi plaça, fins i tot desplaçant a un interí, era aquesta una possibilitat interessant d’aprofitar. Una bona part estan ja arribant a l’edat de la jubilació, però encara recentment he vist com alguna persona a la que l’empresa li havia anat malament, ha tornat a l’administració a passar els seus darrers anys.

 

He dit fa uns moments que  jo no vaig ocupar el càrrec legalment. Per acabar amb aquests aspectes tant administratius, diré que segons la normativa, un càrrec només pot estar en funcions 6 mesos i després ha de sortir a concurs públic. Si l’administració incompleix la llei, no passa res... però  el funcionari no consolida aquells drets que tindria en cas de tenir la plaça en propietat. La meva plaça de cap de secció no va ser convocada mai abans de que jo demanés excedència, però quan vaig tornar no tenia cap dret adquirit per aquest concepte.

Opinió breu: Matisos sobre el concepte de pàtria.

En pocs dies dues afirmacions de gent molt llunyana a mi, m’han  aportat idees amb les que, al menys parcialment, puc estar-hi d’acord.

La primera, les declaracions d’un general dient que “la pàtria està per sobre de la constitució”. Si per pàtria entenem el nostre país i el conjunt de la seva gent i la seva opinió i desig , estaríem d’acord no?  Possiblement ell no ho interpreta  així i no té cap interès en preguntar res a ningú, però es pot agafar l’essència del discurs: la constitució es pot canviar.

La segona, un senyor del PP que diu que cal saber quanta gent del PSC/PSOE  a Catalunya està  a favor de la independència. Només se’m acut una manera de saber-ho: fer un Referendum.

Peternari 111

Normalment es pensa que els funcionaris són dolents. Per això ho acaben sent i es compleix el principi.