Peternari 139

Quan un tema és complicat es crea una Comissió que l’estudíi.

La frase del carrer.No tinc bateria

Les frases més repetides pels mòbils que sents pel carrer són : “estic venint” i “quasi no tinc bateria”. Tot un prodigi de riquesa de comunicació entre els humans.

Lo curiós d’aquesta vegada és que es tracta d’una nena de 14 anys que, pel que sembla, li diu això a la seva mare, penja de seguida, i a continuació continua parlant amb un amic o amiga.  Tal qual ¡

Memòries d'un funcionari. 36. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 8.

La burocratització del model

L’any 2009 vaig llegir que el sistema social alemany havia assimilat  amb 20 anys, l’energia dels grups alternatius “verds” i que ja formaven part del sistema, que ja no representaven un perill...

Per no parlar ja d’Orwell i el seu anarquista “Granja animal” i la seva aterridora visió profètica de que qualsevol revolucionari que estigui massa temps en el poder té moltes probabilitats de corrompre’s.

Com no ens havia de passar el mateix a nosaltres? Jo vaig deixar Atenció Social primària l’any 1989, però sempre ha format part de la meva essència com a professional, potser per que m’agraden les visions àmplies transversals i omnicomprensives. Pel que he anat observant al llarg dels anys, aquestes serien algunes pistes per entendre la burocratització del model:

-       La necessitat del jefes de manar i de no deixar actuar als professionals a partir d’uns paràmetres generals.

-       La politització del sistema. Els serveis socials tenen un component “popular” que no se’ls escapa als polítics.

-       Congelació dels serveis a partir d’una carta de serveis rígida i tancada. (Veure més endavant Atenció a domicili).

-       La “necessitat” de crear especialistes de cada matèria per donar suport als treballadors de base. Els especialistes es dediquen a dir als generalistes cóm han de fer les coses i ocupen part del seu preciós temps en orientar-los.

o   A tothom li agrada molt fer viatges de treball  “a veure coses”, però després només es fa cas d’allò que es vol. A Israel, en el sistema de serveis socials i en l’educatiu, els “especialistes” són un membre més de l’equip de base. Tendencialment  tots són especialistes en alguna cosa, però ningú es col·loca per sobre dels altres i no surt de la primera fila.

o   Aquesta especialització té fins i tot una connotació visual. En frase de Marina Valls, les especialistes (elles) van amb faldilleta i talonets i les generalistes (assistents socials i educadores socials) amb texans i wambes. Val a dir que la vestimenta no és banal, fins i tot les artistes de cinema es posen un texans senzills quan  van a l’Àfrica a fer caritat. El cas més esperpèntic que he trobat és el d’unes encarregades dels serveis de dones maltractades de Madrid plenes de collars. Quina imatge pretenien donar a aquelles bones dones maltractades? No era aquesta imatge també un maltracte?

-       La necessitat de crear estructures centralitzades de l’organització. El serveis socials d’atenció primària acaben sent una petita peça de l’engranatge, no la porta clara d’entrada. Això no ha passat al sistema sanitari tot i ser molt més gran i poderós, la Primària  sanitària té un pes important en sí mateixa i el ciutadà té clar el referent “ambulatori”.

-       Un cop una professió es va deteriorant o se la fa treballar en situacions molt dures, tothom que pot fuig d’aquesta feina, i en general de la “primera fila”. Aquest tipus de feines les agafen els joves, amb ganes, però inexperts, aprenen, es cremen i així que poden abandonen també la primera línia. Es crea, com es veu, un bucle pervers que va deteriorant el model.

-       Si s’arriba  a una situació en que no és possible abandonar la primera fila i cal quedar-se perquè no hi ha altres feines, aleshores el sistema treballa amb gent cremada i la situació és lamentable.

 

 

Opinió breu. Una mort innecessària.

Ha mort un alpinista català a l’Everest. Naturalment és molt trist.

 

Però sempre que hi ha una noticia d’aquestes jo em pregunto: Cal fer aquest tipus d’esport? Cal apurar tant? No hi ha una mica de temptació de “voler ser com Deu, coneixedors del bé i del mal”? De tastar l’infinit? No n’hi prou amb tots els arbres del “paradís” a peu pla que hem de provar l’arbre prohibit?

Aquesta  imatge poètica del paradís terrenal i del pecat original, conté una profunda reflexió sobre l’esser humà i la seva ambició. És la primera lliçó que ens dona el Gènesi: porteu una vida tranquil•la, adaptada al màxim a les vostres circumstàncies i sereu feliços. La pròpia imatge bíblica, però, ens diu també el contrari: l’home és així i buscarà sempre l’arbre prohibit. Tots som Adam, totes som Eva.

El tema té molts matisos. Ja hi tornaré. De moment, que descansi en pau en Juanjo

Peternari 138

Si ets molt important tindràs moltes reunions i, per tant, necessitaràs més col·laboradors que et facin la feina.

Peternari 137

Quantes més reunions facis, menys temps et quedarà per treballar.

Cinema. Escenes mínimes. El sol del membrillo

El sol del membrilllo. Víctor Erice, 1992.

Filmoteca. Cicle cinema i art.

La pel•lícula es podria confondre amb un reportatge o documental de com es pinta un quadre, en concret un codonyer,  però va molt més enllà.

Antonio López comença a pintar l’arbre, al cap de 15 dies decideix centrar el quadre més avall de la tela i al cap d’un  mes decideix portar el quadre al magatzem perquè no li acaba de convèncer, no aconsegueix transmetre a la pintura “el sol” que toca a les fruites només dues hores al dia. Torna  a començar ara fent un dibuix a llapis. Plou molt, els codonys  maduren i cauen, les fulles es posen grogues. El quadre queda inacabat, els codonyats es podreixen a terra. Però...  torna la primavera.

El pintor viu només per a la seva pintura. La dona li talla els cabells a casa. Les filles li compren roba i li porten per emprovar. No existeix res més que la pintura i una extrema lentitud en la seva confecció.

Mentrestant el mon exterior existeix; uns paletes de l’est d’Europa fan obres a la casa que té d’estudi, els altres es mouen i treballen, entren i surten, les dones recullen els codonyats per fer confitura…Tot això va més enllà del reportatge. Erice ens vol transmetre alguna cosa més. Si més no et deixa inquiet i desconcertat. A mi m’han passat pel cap altres coses que con que no les he vist recollides per ningú a Internet no les comentaré… ( 1).

Tota la pel•lícula és una escena mínima. Em referiré doncs a dos personatges mínims.

En primer lloc la seva dona Maria Moreno pendent d’ell en tot moment. Però també és artista i el pinta a ell estirat al llit. Ell s’adorm i,  anant  com deia més enllà del documental, enllaça amb una semi-mort onírica. El Pintor ens explica un somni.

En segon lloc, el pintor Enrique Gran, amic seu, menys conegut i mort en un incendi al 1999. Enrique passa moltes hores al costat del pintor, parlant, cantant cançons amb ell o simplement en silenci. La conversa sobre Miquel Àngel i la comparació del Deu cristià amb la deessa grega Venus,  és sublim.

 

 

(1)P.D. Va, ho deixo anar. Tens la sensació de que Erice i Antonio López ho tenen tot preparat. López sap que els codonyats tenen un tempo i deixa passar els dies fins que les fulles es comencen a posar grogues i els codonyats cauen a terra. Per què?  La putrefacció dels codonyats  durant tot l’hivern es converteix en part del procés de la vida que mor i torna a néixer amb la primavera. Tot torna a començar, al ritme de les fulles que reneixen i dels nous codonyats petits que ja apareixen.

Decididament per a mi no és un documental. Erice d’acord amb López fa un cant  a la vida tranquil•la lluny del brogit del mon (que ens ensenya de tant) a l’art tranquil i perfecte, a la bellesa de cada fulla, a la lentitud, a l’amistat incondicional, a la senzillesa (el famós pintor s’emporta el te en una ampolla de fontvella). Beatus ille ¡

La frase del carrer: Plegamos a las tres

Aquesta és una expressió curiosa molt utilitzada pels castellà – parlants. En castellà no existeix una paraula tant concloent com aquesta.

 

Lo curiós del cas és que l’expressió la diu un policia municipal. I aquest policia municipal va acompanyant no d’un altre policia municipal si no d’un mosso d’esquadra. I parlen castellà entre ells. Suposo que és aquell programa de “patrullar junts” que no sé com es diu.  Uns 20 metres més endavant dos policies més, aquest tots dos municipals. Són d’un altre programa. No sento en què parlen.

 

Per cert, també alguns funcionaris de despatx parlen en castellà entre ells i fins i tot alts càrrecs. Tots tenen el nivell "C", com a mínim.

Els meus llibres: Todos queremos el cielo

Beerten, Els. Todos queremos el cielo. Barcelona, El Aleph Editores, 2010.

 

Jef és un heroi de guerra belga i tothom està molt orgullós d’ell, sobre tot el seu germà petit. Però alguna cosa passa...i ho haurà d’anar descobrint.

Beerten novel•la un fet històric. A la segona guerra mundial molts joves es van sentir impulsats per les circumstàncies, a anar a lluitar amb el nazis al front rus i contra el comunisme. L’església amb el seu afany anti-ateu hi va tenir alguna cosa a veure. Després de la guerra, aquests col•laboracionistes varen ser empresonats i jutjats per traïció.

La narració té un enfocament difícil de trobar en la literatura sobre la segona guerra mundial: humanitza a tothom, parla de totes les víctimes, també les alemanyes i explica els enganys dels que van ser víctimes moltes persones.

Molt interessant aquest enfocament.

Peternari 136

A les reunions, el jefe dona la seva opinió els altres escolten.

Peternari 135

Quan et convoquen a una reunió quasi mai saps per què.

Cinema. Escenes mínimes. Las cenizas de Ángela

A partir de la novel•la de Frank McCourt, Alan Parker va fer aquesta pel•lícula l’any 1999. El llibre feia molts anys que l’havia llegit i ha estat com un recordatori.

Una família pobre que viu a Limerik, a Irlanda  cap a l’any 1930. Un pare alcohòlic. Misèria total. L’argument seria bastant tòpic si no fos perquè l’obra és bastant autobiogràfica, el que canvia les coses.

La meva escena mínima. Mc Court  ja adolescent va a un col•legi de capellans. En l’escena, un professor  seglar està fent classe. Està pelant ostentosament una poma. En un moment donat deixa anar la pela  a la taula del seu alumne predilecte i aquest se la menja amb una delectació i voracitat que et deixen atònit: la pela és un luxe asiàtic, per no parlar ja de la prohibitiva poma que el profe mostra impúdicament.

A partir d’aquesta escena, i anant de lo particular a lo general, em ve al cap una reflexió: l’escena de la poma mostra una prepotència tan gran per part del professorat, que pot portar a pensar que els abusos sexuals, formessin part del joc i l’enorme por de l’alumne era una garantia de silenci total.

 

Després, als anys 80 i fins avui, hem sentit a parlar molt sobre el tema.

Històries mínimes: Lluis

Em trobo al mercat de la Boqueria un antic alumne de les classes nocturnes que fèiem a l’ACIS, fa 38 anys (veure el principi de les memòries d’un funcionari).

 

En Lluis està “revenent” loteria. És aquest personatge que va pels restaurants i mercats i que et ven un número  a un o dos euros més car del seu preu original. Sembla curiós que algú pugui comprar un dècim d’aquesta manera si es pot anar a l’Administració corresponent. Però funciona i diu que es guanya bastant bé la vida, això sí “le pego 10 horas diarias”, diu.
 

Una altra cosa interessant que em diu en el minut que dura la nostra conversa és: “sin estudios no hay nada que hacer, hay que tirarse a esto”.

 

Tant de bo ho entenguessin els que ara estan abandonant el estudis com va fer ell !

Memòries d’un Funcionari 35. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 7.

La figura de l’educador de carrer. Els educadors socials.

 

Jo ja coneixia de l’existència dels educadors de carrer des de l’any 1974 quan treballava a l’ACIS i en Pius Fransoy feia d’educador amb nois difícils del Carmel.

 

Els educadors de carrer van néixer com una necessitat vital per atendre a molts noiets joves en greu risc social. La seva funció era la d’estar realment al carrer, molt a prop dels nois i ser un petit lligam entre aquest nois i noies des-estructurats i el “sector públic”. L’educador havia de connectar amb ells ajudant-se d’uns recursos complementaris com ara una escola, un taller... i utilitzant un tarannà i una manera de fer, vestir i parlar que els permetés la proximitat i la tasca educativa.

 

Els educadors amb el temps es van anar procurant alguns serveis no tan de carrer, on poder tenir els nois fent “alguna cosa”. Normalment aquest espais anaven lligats a aficions que els propis nois poguessin tenir, com arreglar motos o similars. Naturalment eren nois que no anaven a l’escola i per tant eren moltes les hores de risc. L’objectiu principal era el de crear o mantenir uns certs hàbits de responsabilitat, com arribar puntual, fer el que s’havia quedat etc. El manteniment d’aquests hàbits és fonamental. Aquest centres es deien “Centres Oberts”, “Pretallers” o similars.

 

Quan es va fer obligatori l’ensenyament fins els 16 anys, aquests centres van tancar i es van reconvertir en espais extraescolars. Els Instituts van començar a patir la presència d’aquests nois, possiblement sense el suport educatiu desitjable. Recordo perfectament que ja en aquell moment alguns vàrem pronosticar una època dura pels centres d’ensenyament secundari, com així ha estat...

Els primers educadors de carrer, com sempre passa, venien d’altres professions i eren autodidactes. Es va crear una escola, crec que depenent de la Diputació, que els formava i no només els de carrer si no que va anar apareixent la figura de l’educador social, tant present avui en dia en molts sectors: discapacitats, malalts mentals, nens i nenes que viuen en pisos tutelats etc. fins a consolidar-se com a una professió essencial en la societat.

 

Un problema que varen tenir al principi els educadors, i durant molt anys, va ser que el títol que els donava l’escola no era universitari si no de formació professional. Això a l’administració era un problema i dificultava que el nivell laboral dels educadors pogués ser el mateix que el dels assistents socials. A tot això s’afegia una major veterania corporativa dels assistents socials, el que en definitiva acabava comportant que normalment els caps dels equips fossin els assistents socials i en molt poques ocasions els educadors.

 

Un problema més de fons és que a nivell personal crec que potser hagués estat millor que les dos professions haguessin confluït en una de sola que hagués donat lloc a tot un ventall d’especialitzacions  posteriors. És tant clar que també l’assistent social ha de fer una tasca educativa amb la persona que atén, com que és molt diferent treballar amb discapacitats o predelinqüents. Vull dir que els que diuen que són professions “complertament” diferents, probablement responen a interessos corporatius de professió o de Facultat. Val a dir que la meva opinió queda totalment minoritària en un model, ja m’he referit a aquest tema en parlar dels mestres, que tendeix a la multiplicitat de carreres i no  a un troncs comuns i bàsics dels que surtin després mòduls o cursets d’especialització. Crec que em repeteixo si dic que després en el mon laboral trobarem alguns dels dos professionals fent feines totalment similars en centres educatius, residències, centres d’atenció social primària etc.

 

Cap els anys 2010 amb la homologació del títols amb el nomenat Pla Bolonya es va perdre, crec que definitivament, aquesta possibilitat d’unificar-ho tot amb un títol ampli i polivalent.

Peternari 134

Si vas a l’hora de començar la reunió, perdràs 15 minuts i semblarà que no tens feina.

Peternari 133

Si les reunions comencen 15 minuts tard. Per què no les convoquem 15 minuts més tard?

Opinió breu: Dació en pagament

Està de moda aquesta paraula. Em fa gràcia. Com resiliència, o “posar en valor”, o ... “prima de risc”.  De cop i volta hi ha paraules o expressions  que es posen de moda.

Però anem al tema. Sembla que tothom reivindica ara la dació en pagament en cas de la hipoteca que no es pot acabar de pagar. Jo no n’entenc d’aquest tema, però la meva lògica elemental em diu que:

.La hipoteca és la que és. Si va ser excessiva, bona part de la culpa la té el banc. Aquesta alegria en les hipoteques, a més, va contribuir a fer pujar el preu dels pisos. La dació seria per mi una cosa obvia.

.Però la dació com a màxim. Si tinc una hipoteca de 200.000 € i n’he pagat 100.000 i no puc continuar pagant, el banc es queda el pis, però que em torni els 100.000 euros que ja he pagat. (Si es vol ser molt tècnic s’hauria de calcular el deteriorament del pis  durant el temps transcorregut).

.O encara millor, con que el banc  en té molts, que me’n ofereixi un que valgui 100.000€  i llestos. Jo recupero els meus diners i tinc casa i ells es treuen de sobre un “actiu tòxic”. (També té gràcia aquesta expressió).

 

No ho entenc. Soc un revolucionari perillós?

La frase del carrer: Què, avui dia llarg no?

Els funcionaris, com la gent de la banca, tenen el privilegi de treballar només una tarda a la setmana (fent al matí un total de 35 hores més).

 

“La tarda del dimarts”, doncs, conforma “el dia llarg” dels funcionaris.

 

Entro un dimarts  a l'edifici de Gran Via i el noi de seguretat, el Miguel, molt amable com sempre, em diu : “què, avui dia llarg”! amb cara com de compadir-nos.  I Jo li contesto: però si tu ho tens pitjor que treballes cada dia fins a les set. Això nostre no és res. I em contesta: sí, això sí.

 

El bo d'en Miguel ha reproduït el que sovint fan els més avall: compadir al de més amunt per les petites molèsties que té, quan és  ell  qui està molt pitjor. El que no puc aguantar és que a vegades algun companys fan comentaris d’aquests tipus al seu davant. Ell calla, però m’agradaria saber què pensa de nosaltres els funcionaris.

 

(Per cert, un company de seguretat, d’aquests que pertanyen a empreses privades, guanya uns 900 euros al mes per 40 hores de feina).

Els meus llibres: Solo en Berlín

Solo en Berlín. Hans Fallada. Maeva Ediciones. Madrid, 2011.

En el Berlín dels anys 1940, els ciutadans estan terroritzats. La por a ser denunciat per alta traïció al III Reich per qualsevol cosa, és terrible. En aquests context, un matrimoni decideix fer postals contra el règim i anar-les deixant per diferents llocs…

La narració, precisa i detallada, és excitant i asfixiant , amb tota l’emoció d’una novel•la  policial. Molt recomanable.

Voldria destacar dues coses. La primera és que els ciutadans alemanys van ser les primeres víctimes del horror nazi. En ocasions es podria oblidar aquest fet i creure que tots eren uns salvatges.

La segona, i ja que en aquest blog es tracta en bona part d’analitzar la “cosa pública”, és que vull destacar l’obsessió del règim per la legalitat. Ja he comentat en un altre moment que el nazisme va fer un llei dient que els jueus no eren persones i que per tant la seva eliminació no era un assassinat. En aquest cas, cap el final, el text es recrea, (en mig de l’horror i la desolació de les detencions, els judicis arbitraris i la brutalitat més ferotge) en descriure les “peticions de clemència” al Fuhrer. L’advocat “defensor” (és un dir això de defensor), tal com marca el procediment  fa una petició de clemència que passa per quatre o cinc oficines, és revisada i segellada quatre o cinc vegades, mai, per suposat, l’arriba a veure el Fuhrer i finalment no serveix per res. Però es compleix amb el procediment.

I d’aquí el primer corol•lari. Què és la llei? A qui protegeix la llei? Per què un règim brutal busca la protecció formal de la llei? A què s’aferren els que diuen que la llei s’ha de complir, sense analitzar si és correcte i sensata? Què ens mostra la història sobre la llei? El segon corol•lari que se’l busqui cadascú...

Peternari 132

Les coses importants i que vols que s’aprovin sense massa debat, posa-les al final de la reunió.

Peternari: 131

Els primers punts de l’ordre del dia d'una reunió sempre es tracten lentament, els últims a corre cuita.