Les meves magdalenes. A la recerca del temps perdut

En busca del tiempo perdido. Marcel Proust. Edició de butxaca d’Alianza Editorial. (1992, divuitena edició).

A la recerca del temps perdut és un dels meus llibres preferits. I no perquè n’hagi captat el contingut complert, ni perquè en pugui parlar i debatre. No. Lluny del meu propòsit atrevir-me amb una cosa així.

Com Joyce, aquests autors són capaços amb diferents estils, d’analitzar fins al més mínim detall el pensament humà i els records.

Sense pretendre entendre-ho tot em vaig deixar embolcallar per les 2500 pàgines de la meva edició de butxaca. Vaig acabar sadollat i feliç. Ho recomano. La principal conclusió personal i vital que vaig treure del llibre, és que “només guanyem el temps que perdem”…i que cadascú s’ho reflexioni.

I si algú no es veu capaç de llegir les 2500 pàgines no importa. Que llegeixi el primer volum “Pel cantó de Swann” i se’n farà una idea. I a més trobarà cap a la pàgina 60 el famós text de la magdalena i així podrà parlar amb coneixement de causa del tema. Són tres o quatre pàgines de les 2500, però s’han convertit en les més famoses. Al mateix que passa amb l’escena del molins de vent del Quixot que a penes té una extensió d’una pàgina.

I com a complement, i en base a l’escena de les magdalenes, aniré deixatant aquí  “les meves magdalenes” i invito al qui en tingui alguna que la comenti.

 

Un fragment del text de la magdalena:

 

“Me llevé a los labios una cucharada de té en el que había echado un trozo de magdalena. Pero en el mismo instante en que aquel trago, con las migas del bollo, tocó mi paladar, me estremecí, fija mi atención en algo extraordinario que ocurría en mi interior. Un placer delicioso me invadió, me aisló, sin noción de lo que lo causaba…”

« […] En cuanto reconocí el sabor del pedazo de magdalena mojado en tila que mi tía me daba (aunque todavía no había descubierto y tardaría mucho en averiguar el por qué ese recuerdo me daba tanta dicha), la vieja casa gris con fachada a la calle, donde estaba su cuarto, vino como una decoración de teatro a ajustarse al pabelloncito del jardín que detrás de la fábrica principal se había construido para mis padres, y en donde estaba ese truncado lienzo de casa que yo únicamente recordaba hasta entonces; y con la casa vino el pueblo, desde la hora matinal hasta la vespertina y en todo tiempo, la plaza, adonde me mandaban antes de almorzar, y las calles por donde iba a hacer recados, y los caminos que seguíamos cuando hacía buen tiempo. Y como ese entretenimiento de los japoneses que meten en un cacharro de porcelana pedacitos de papel, al parecer, informes, que en cuanto se mojan empiezan a estirarse, a tomar forma, a colorearse y a distinguirse, convirtiéndose en flores, en casas, en personajes consistentes y cognoscibles, así ahora todas las flores de nuestro jardín y las del parque del señor Swann y las ninfeas del Vivonne y las buenas gentes del pueblo y sus viviendas chiquitas y la iglesia y Combray entero y sus alrededores, todo eso, pueblo y jardines, que va tomando forma y consistencia, sale de mi taza de té […]»

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes- substituts i les continuen explicant als seus fills.

 “El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia.

Peternari 169

Si un ciutadà ha de tornar, pensa què has fet malament.

Peternari 168

Explica-li al ciutadà les coses a poc a poc, però totes. No els facis “tornar”.

Memòries d’un Funcionari 47.

 

La caixa sàvia

Vaig marxar al setembre de 1989 i em vaig incorporar, provisionalment, al programa que el meu cunyat Salvador estava preparant per a la televisió. Si a sobre de demanar excedència, tens un parent que et deixa un paraigües mentre penses què fas, què més pots desitjar?

 

Què podia fer jo en un programa de televisió. Em vaig dedicar a la selecció de concursants i a organitzar el públic que venia cada setmana al Plató a veure el programa. Érem un petit equip de 3 persones i ens ho passàvem molt bé fent aquesta feina. Era un programa cultural, a la gent que hi volia assistir al programa li fèiem comprar un llibre. Els concursant havien de tenir un bon nivell cultural, s’entrevistaven escriptors, es parlava de llibres, de llengua...

 

No entraré en detall del programa, perquè en realitat no va ser més que un parèntesi per a mi, però sí que vull destacar un parell de coses. Estar en el mon de la televisió venint dels serveis socials és un xoc important.

 

En aquell moment encara eren “vaques grasses” per la televisió i es treballava amb molts mitjans, el que comparat amb l’escassetat de recursos que teníem a serveis socials era un contrast molt fort. (Molts anys amb aquesta inèrcia ens han portat on estem ara al 2013. Jo, sense saber-ho en aquell moment, em vaig beneficiar també de la rifeta col·lectiva. Mea culpa).

 

Un altre aspecte que em va sorprendre era la gran quantitat de gent que es necessitava per fer el programa. El dia de la gravació podíem ser al plató més de 70 persones “treballadores” entre els de l’empresa exterior que fèiem el programa i els de TV3: guionistes, realitzadors, regidors, il·luminació etc. En alguns moments es parava la gravació i ningú no sabia per què. Jo pensava, algú dels 70 que som està fent alguna cosa en aquest moment? És una sensació que sempre més he tingut quan veig alguna filmació, un anunci o similar: cal tanta gent per fer allò? O es corporativisme?

 

En el nostre cas observàvem que si algun dia anàvem especialment bé de temps i pensàvem que acabaríem a bona hora...sempre passava alguna cosa que feia que s’endarrerís. Finalment varem descobrir que els treballadors de TV3 si acabàvem més tard de les 9, a les 9 i 10 per exemple, ja tenien dret a una dieta nocturna o similar. Tot i ser una empresa jove i que els treballadors no eren en sentit estricte, funcionaris,  els tics negatius d’una determinada mentalitat ja es deixaven notar.

 

L’empresa que gestionava el programa era jove, les decisions es prenien ràpidament, la gent estava contenta. En qualsevol cas el pas per aquest mon de la “faràndula” va ser per mi un relax, que necessitava i una empenta per pensar i posar les primeres pedres de la idea que realment m’havia impulsat a marxar de l’ICASS, la creació d’una entitat privada de serveis socials.

 

Cinema. Escenes mínimes. Maria Antonieta.

Maria Antonieta.  Sofia  Coppola. 2006.

Curiosament aquest divendres passat van fer aquesta pel•lícula per la tele. I no puc deixar de fer la comparació amb el llibre d’Sweig.

La peli l’hauran vist milions de persones, el llibre amb sort uns pocs centenars de mils. Quina pena¡ Quina manera de caure en els tòpics.

Coppola, es limita a la descripció del Versailles majestàtic i absurd, malbaratador i corrupte. Un Versailles totalment allunyat del poble (només surten imatges quan el poble envaeix Versailles). Es recrea en especial en la descripció dels tòpics,  la compra de vestits i el consum de pastissos. Molta perruca, molt vestit i molta escena cara amb molta gent... però no penetra en la personalitat dels personatges. Una pel•lícula sobre Maria Antonieta no pot deixar la segona part de la seva vida: la fugida, la presó a Paris en diverses versions cada vegada més dures i finalment la mort. És senzillament una burla a l’espectador.

Crec que l’havia vist i no m’havia causat un enuig tant gran, perquè no havia llegit a Sweig.

Sort que hi ha altres pel•lícules sobre el tema que poden completar aquesta  com La nuit de Varennes,  Adiós a La reina i altres. Fins i tot hi ha un versió de 1938, basada en la novel•la d’Sweig. No sempre lo últim és lo millor.

Els meus llibres. Maria Antonieta.

Sweig. Maria Antonieta. Barcelona, Acantilado, 2012

Acabo, per ara, les meves lectures d’Sweig amb el fabulós relat de la vida de Maria Antonieta.

Una nena de 15 anys de la cort austríaca, es converteix en la darrera reina de França. Potser encara n’hi va haver més en les restauracions monàrquiques, però Maria Antonieta  és la darrera per antonomàsia.

El tema és sobradament conegut i s’ha portat molt a la literatura i al  cinema. Però sovint amb un notable grau de frivolitat i destacant aquells aspectes més escandalosos i en alguna ocasió falsos. El propi Sweig es queixa ja l’any 1932.

La descripció de la cort de Versailles és prou clara i entenedora per demostrar que si no s’hagués fet  la revolució al 1789, s’hagués fet uns anys més tard. La dinàmica històrica estava madura a França per fer el que es va fer.

El llibre completa molts elements històrics de la vida de Maria Antonieta i també del seu marit Lluís XVI que no coneixia. Un rei dèbil, dubitatiu fins a l’extrem i que, tot dirigint un imperi com el francès, és incapaç de prendre decisions en els moments adequats.

Però més enllà de la historia, Sweig, com quasi sempre, et porta de lo particular a lo general: l’enemistat amb la amistançada del rei Lluis XV i el fet de no dirigir-li la paraula, fet que  es converteix en un afer d’estat, és una mostra de com es pot arribar a donar importància a coses i persones que no la tenen, sobre tot si són coses dels que manen. Així mateix el fet de que a un noiet tímid de 16 anys li costés consumar el matrimoni també es converteix en un afer que posa en alerta totes les corones europees, pel que fa a la possible herència dinàstica.

El luxe exagerat i la despesa excessiva és el fet certament més escandalós de Maria Antonieta. D’ella i d'una classe social incapaç d’adaptar-se als temps. Però, no assistim ara mateix, en temps d’empobriment col•lectiu a una ostentació mai vista anteriorment, per part de rics de Rússia, Xina, països àrabs i també dels fatxendes locals ...?

La crueltat de la revolució, no només amb els monarques i els nobles si no “el terror” aplicat a tots els seus artífex i que se’ls va menjant a tots un darrera l’altre, no és també una mostra del terror quotidià que veiem a diferents llocs del mon i, afortunadament en petita escala, també a casa nostra?

Però, a part d’aquests i altres possibles exemples, la metamorfosi del personatge principal des de la frivolitat total, a la dignitat i l’enteresa, durant  la segona part del llibre és totalment fascinant. Sweig t’arriba  a fer comprendre (no diré justificar) el personatge i gaire bé a admirar-lo, quan s’afronta  a l’adversitat, al dolor i a la mort.

Per últim una reflexió intemporal. Anglaterra ja havia mort al seu rei molts anys abans. França no es dona per al•ludida i continua amb la monarquia absoluta i el poble mata al rei a finals del segle XVIII. La cort austríaca, que per cert abandona a Maria Antonieta a la seva sort, tampoc aprèn dels exemples anteriors i caurà 120 anys més tard mantenint l’absolutisme fins al final. És a dir, som incapaços de veure en el que els passa als altres, allò que ens pot passar a nosaltres. Segur que a tothom se li acudeixen més exemples, tant llunyans, com molt, molt propers...

Memòries d'un funcionari. 46

El funcionari excedent.

 

Sembla clar que ser funcionari és un privilegi en el sentit de que tens la feina assegurada. Sovint aquesta seguretat, que és percebuda com una gran sort per la resta de la societat, no ho és tant pel funcionari. Com tothom sap, les coses que ja es tenen no es valoren lo suficient. Si no, no   s’entén com els jugadors de futbol amb els sous       que tenen, no estiguin sempre motivats al 1000 per cent.

Però curiosament, hi ha un altre privilegi dels funcionaris del que no se’n fa gaire ús i que és tant o més interessant que l’altre. I d’aquest privilegi se’n diu “excedència”. És a dir, poder marxar i tornar, amb alguns condicionants lògicament. Sovint quan parlo amb funcionaris joves, veig que no els tempta aquesta possibilitat. És un senyal negatiu, perquè vol dir que ja estan molt acomodats a la condició de funcionari segur, poc arriscat i poc imaginatiu.

He comprovar reiteradament que, en condicions normals de funcionament burocràtic, un  funcionari que  no fa soroll, no crea problemes, és discretament aplicat i una mica pilota... arriba a subdirector quan li toca. Això depèn una mica de les circumstàncies. He vist molts subdirectors mediocres, molt mediocres. I Rarament es cessa a ningú. Com ja he dit a l'Administració funciona  (fins i tot entre partits diferents i canvis de govern) allò de "hoy por ti mañana por mi".

Vull aclarir que en aquell moment i ateses les circumstàncies, tant internes (el mal ambient), com externes (la bonança del mercat) vàrem ser molts  els companys funcionaris que ens vàrem llençar a crear petites empreses de serveis socials d'un o altre caire.

 

Vist des d'ara el resultat és el següent: alguns vàrem tornar aviat i compartim lo públic i lo privat, altres han tornat “in extremis” al tancar l’empresa (possibilitat de tornar, com deia al principi) i alguns valents aguanten  com poden el temporal actual.

Peternari 167

El ciutadà que tens al telèfon és el més important.

Peternari 166

El funcionari està al servei del ciutadà, no al revés.


(Ja que la frase és tant curta, aprofito per recordar que els peternaris no són inventats, tots responen a vivències, comentaris escoltats, actituds percebudes...).

Històries mínimes. L’aire condicionat, un got d’aigua i la Consellera.

Un dia d’aquests he estat en una reunió al Departament de  Benestar. Presidia la Consellera. La sala estava extremadament freda per un dia de tardor. És incomprensible que els serveis tècnics del nou edifici del Departament de Benestar Social no ho controlin i encara més en la sala on la Consellera presideix reunions. Ella mateixa s’ha aixecat a mirar el  botonet de l’aire però no ha pogut arreglar. Diu molt, però, de la seva senzillesa i naturalitat, aquest gest.

Just abans de començar la reunió una persona entra unes gerres d’aigua i dos o tres gots. A la zona de la consellera ni aigua ni gots. Els pocs que tenen gots es serveixen aigua tranquil•lament sense fixar-se  en la situació general ni en que la Consellera no té aigua.

 

No ho entenc: soc l’únic que es fixa en aquests petits detalls? O no són tan petits i són un indicador negatiu? L’excel•lència són, precisament, els petits detalls.

Els meus llibres. El dia que Nietzsche lloró

Irving D. Yalon. El dia que Nietzsche lloró. Destino, Barcelona, 2008

Vaig llegir "Así hablo Zaratustra", cap els anys 70, d'estudiant, amb una versió del Círculo de lectores. No recordo els detalls, però sí, que em va impressionar. Potser no estava preparat per llegir a Nietzsche directament.

I això potser és el que fa l'autor en aquest llibre. Fer-ne una lectura fàcil (però tampoc no tant) de Nietzsche. En forma de novel·la i connectant amb personatges de l'època des de Wagner a Freud, però centrada en especial en la relació entre  ell i  el Dr. Breuer, personatge real però que mai va coincidir amb Nietzsche.

Nietzsche, turmentat per les migranyes accepta ser tractat per Breuer a instàncies d'una amiga. Amb l'excusa de que el pacient tracta al malalt tenen lloc unes converses entre els dos que van configurant totes les angoixes i pensaments de Nietzsche i la seva recerca, súper exigent, de la nua veritat que busca i del Zaratustra que està gestant en el seu cap.

No m'atreveixo a fer un resum de les idees i ni tant sols a recomanar el llibre. Sens dubte es tracta d'un bestseller (centenars de mils de llibres) diferent dels habituals. Potser per això no s'atreveix a portar al lector fins al final i al meu entendre el final que presenta  és massa conciliador i conservador.

Memòries d’un Funcionari 45. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 17.

El conseller. La directora general de l'ICASS. La desfeta.

Però, a part de tot el descrit en el capítol anterior sobre la configuració del departament, lo més notable va ser la figura del conseller. Antoni Comas havia estat regidor a l’ajuntament de Barcelona i fins i tot en una època els convergents havien fet govern amb els socialistes. En trencar el pacte es va convertir en un anti-socialista radical. Des del primer moment es va veure que el departament estaria molt polititzat i que alguna cosa trencaria l’oasi que havia estat l’ICASS fins aquell moment.

 

A l’ICASS ens van assignar com a Directora General, Àngels Treserra, que provenia del programa ja existent “Vida als anys”. Segons ella mateixa reconeixia, venia a fer neteja i a tallar caps si era necessari. El pànic va ser tal que dels 9 càrrecs que hi havia entre subdirectors generals i caps de servei no en va quedar cap ni un. No perquè fossin inútils ja que dos d’ells van anar a fer de directors generals i altres van ocupar altres càrrecs. Cal aclarir que no havia canviat el partit del govern...tot això passava dintre del mateix partit (anys després ho vaig tornar a viure).

 

A  Atenció Primària  l’Anna Ruano va ser cessada o se’n va anar no ho recordo exactament. Però el que sí recordo és que va ser durament criticada pels pactes que teníem signats amb els ajuntaments per a quatre anys. El nou polític no volia saber res amb els ajuntaments d’esquerres i volia entrar a sang i fetge. En no poder-ho fer va buscar un culpable. Va ser un avís per a navegants. Es van acabar les assessores especials que havíem aconseguit i que ens havien donat un prestigi i es va posar un comissari polític per negociar amb els ens locals. Per tant Atenció Primària seria només el braç executor.

 

Com a cap ens varen posar a Montserrat Garcia, amiga i companya que estava en una altra unitat. Ella havia de complir les normes vigents i en nosaltres va trobar uns tècnics responsables i lleials.

 

Val a dir que en aquest cas es va trencar el principi habitual a l'administració de que un cap de secció passa a ser cap de servei, quan aquest marxa. Tant la Montserrat Obiols com jo estàvem "marcats" per haver col•laborat amb l'equip anterior.

 

La pressió era molt forta, alguna cosa havia canviat, alguna cosa s’havia acabat. Em vaig armar de valor i vaig demanar una excedència. Era el setembre de 1989. Allà quedava el Departament. La Montserrat Obiols va ser transferida en poc temps al Servei de Disminuïts. Deu meu i quantes guerres perdudes¡
 

Peternari 165

Si el sindicat accepta com a alliberat, aquell que tothom tenia per poc treballador, fa un mal negoci.

Històries mínimes. Codis interns

Fa pocs dies vaig estar al casament del meu nebot Iñaki. Tot molt bé: el vestit de la núvia, els pètals de rosa, l’arròs, la trobada amb familiars que fa temps que no veus, l’escenari magnífic del monestir de Sant Cugat, un lloc fantàstic per sopar, el vers del padrí, molta gent i sobre tot molts amics dels nuvis.

I aquí vaig, el que més m’ha quedat de tot aquest fet, similar a altres que tothom coneix, és que els seus amics de la infància li van preparar un vídeo amb una gran quantitat de coses i records que possiblement només ells entenien. Són el que podem anomenar  “codis interns”.

I encara més, quan va acabar el vídeo tot el grup, d’un 10 o 12 es va apropar a ell es van abraçar tots 11 o 13 i van començar a cridar saltant: op,op,op,op,op,op,op,op…

Des de quan fan això? Segurament des de molt petits i sempre que es trobin, encara que sigui d’aquí a 40 anys ho tornaran a fer. Magnífic ¡

No vaig poder deixar de pensar en la meva mare i les seves dues germanes. La darrera vegada que van estar juntes, a Valdo, sota el porxo, de cop i volta es van aixecar, es van agafar de les espatlles i van començar a imitar a unes dones velletes de Gijón, las “no sé què”. No ho sabien en aquell moment, però es van acomiadar entre elles per sempre, rient i amb un codi intern. Mai més es van tornar a veure juntes. Una d’elles va morir molt poc després.

Els meus llibres. El carrer de l'embut.

El carrer de l'embut. Pilar Rahola. Barcelona, La Magrana, 2013

Fer una novel·la dolenta és molt difícil. Fer-la bona és la hòstia. Aquest vell acudit  (de l'Eugenio parlant de poker), aplicat a la novel·la, ve al cas de l'obra de Pilar Rahola. Bona periodista, bona columnista a la que segueixo.

Però fer una novel·la és una altra cosa. No és acumular molta informació sobre una època i deixar-la anar. Els fets històrics només han de servir per contextualitzar al lector, no poden ser el centre. No és mencionar tots els ditxos de Cadaqués. Tot plegat està molt bé. Fer una novel·la és bàsicament crear uns personatges, donar-los vida i sentiments i que facin emocionar al lector.

En aquest cas no es pot jutjar el llibre per les seves vendes (que desconec), perquè l'element mediàtic de la seva autora és determinant entre nosaltres. Ja sé que tothom juga amb les armes que té, però m'atreviria a dir que  aquest tipus d'autor/a s'aprofiten de la situació. Si la Pilar Rahola volia retre homenatge a la gent de Cadaqués que el maig de 1937 van morir estúpidament en una represàlia fratricida, i al seu avi que d'alguna manera s'hi va veure implicat, es podria trobar una altra manera de fer-ho.

De tota manera i com he dit al principi, tinc molt respecte per la gent que s'atreveix a llançar-se a fer una novel·la. Jo ni tant sols sabria com posar-m'hi.

Memòries d’un Funcionari 44. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 16.

La creació del Departament de Benestar Social

 

Però tot s’acaba ...i tot comença. El que va començar va ser el Departament de Benestar Social crec que l’any 1988.

Tots crèiem que era important que els serveis socials tinguessin un departament, ja que altres sectors d’activitat també el tenien. Crec que teníem raó i que aquest fet va comportar una major notorietat als serveis socials...per bé i per mal.

En primer lloc crear un departament implica una gran quantitat de serveis centrals, no “productius” directament, als que no estàvem acostumats, però que van xuclar una gran quantitat de gent dels serveis normals.

Cal precisar que l’ICASS ja tenia una certa estructura pròpia, com he dit, per tant la creació d’un departament podia comportar i de fet així va ser una pèrdua de poder i autonomia de l’ICASS. Un departament ha de tenir un gabinet del conseller amb assessors personals, premsa, protocol, una secretaria general amb uns serveis de personal, contractació, pressupostos, règim intern, arquitectura, Gabinet Tècnic, serveis jurídics i potser algun més. Posteriorment va aparèixer a la Generalitat la figura d’un Director de serveis amb rang de director general que es quedava la gestió del dia a dia i deixava al Secretari un paper més polític. En aquell moment encara no era així.

Assistíem atònits, per inexperiència, a la creació d’aquella màquina administrativa. A més de l’ICASS,  conformarien el departament, una direcció general d’infància en la que es van aglutinar tots els serveis per nens, alguns provinents de Justícia, la DG de serveis Comunitaris que juntament amb ADIGSA com a braç executor gestionaven tot el tema de l’habitatge social i la DG d’Acció Cívica que gestionava els casals i centres cívics del Departament.

Con que el departament quedava una mica petit es va incloure també  l’ensenyament d’adults creant una direcció general del que fins aquell moment era probablement un servei. Crec que també hi havia un organisme del joc. Descrit així pot semblar una mica poti-poti, però és tal com ho veig.

En canvi L'institut Català de les dones, que tenia la seva "àrea de poder i in influència" molt definida no va voler-se incorporar al Departament. A l'Administració les coses no sempre es regeixen per la lògica, si no per altres paràmetres.

L’ensenyament d’adults va tornar al cap dels anys a Educació (o Ensenyament segons els moments) d'on no havia d’haver sortit mai i varen venir al Departament noves competències, més lògiques, com les dones, la immigració  i la família.

 

Peternari 164

Si el sindicat defensa un mal funcionari, perjudica a tots els altres funcionaris i al ciutadà i al sindicat.

Peternari 163

Els sindicats defensen al funcionari o al ciutadà?

La frase del carrer. On hi ha bars?

A Cadaqués, al carrer de casa que està a 5 minuts de la platja, però relativament a prop de l’aparcament on paren els autocars, unes persones una mica grans em pregunten: “on hi ha bars?”

Mentre els indico el camí per anar cap el mar i “els bars” em diuen que “tenen mitja hora”.

Algú els ha dit que Cadaqués és un poble molt maco. Han contractat un autocar. Han fet el viatge amb les seves corbes. Els han deixat a l’aparcament. Possiblement  no els han explicat quin camí seguir per veure les coses principals. Els han donat mitja hora.

Què hauran pogut veure?

Penós. Crec que algunes agències de viatge han de millorar el seu respecte per les persones.

La frase del carrer. Ves a tirar canicas

A Cadaqués. Una mare va amb un nen de la mà. El pare arriba i se’ls ajunta. La mare aprofita i diu: “Ves a tirar canicas amb el pare” i se’n va corrents.

En realitat “canicas” es diu bales, però és d’aquelles paraules que encara no hem incorporat perquè tampoc s’utilitza molt.

I en realitat la mare no es referia a les canicas o bales si no a “pedres”, a tirar pedres al mar fent-les rebotar que és lo que fan tots els nens del mon de 5 a 80 anys quan no és moment de banyar-se al mar.

I en realitat realitat   a la mare li era igual lo de les canicas o les bales, el que realment volia era marxar  a fer alguna compra, de menjar, de roba o de lo que sigui...

I en realitat, realitat, realitat aquestes  pedres en Cadaquesenc és diuen passanelles (per extensió de les làmines planes de pissarra). Un cop l’any es fa un concurs de passanelles. Consisteix en associar la distància a que es llencen les passanelles amb notes musicals. Després de moltes tirades s’acaba composant una música que al final del joc s’escolta entre tots. Sembla una tonteria, però hi ha qui hi va expressament.

 

 

Memòries d’un Funcionari 43. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 15.

El programa d’atenció a la SIDA

 

Un altre dels fills que va sortir del conjunt de serveis socials que gestionàvem va ser el Programa de la SIDA. Protagonitzat per Sanitat, ens van tenir presents des del primer moment i em van anomenar representant en la Primera Comissió de treball. Presidia les reunions el propi Conseller Laporte. Era el moment en que el tema començava i el desconcert de la població era considerable.

 

Recentment (2013), també en una comissió interdepartamental  de la SIDA, una noia jove d'uns 35 anys, anava explicant la història del programa. Començava la seva explicació l'any 1995. Quan va acabar no em vaig estar de dir-li: " no se si tu ests molt jove o jo soc molt vell, però el primer programa contra la SIDA és de l’any 87, el presidia el Dr. Laporte...etc.

 

La història no interessa als més joves, als que sembla que el mon hagi començat ahir, o just quan ells s'han incorporat a la vida. En un altre ordre de coses, sovint em trobo en jornades a un jovenet que ens diu que la població s'està envellint. I m'ho diu a mi. Només queda el consol  o l'atenuant de que possiblement tots hem fet el mateix.

 

Tornant al programa, es van arbitrar un conjunt de mesures sanitàries i alguns serveis socials de suport que es gestionaven des de l’ICASS. Ho coordinava Rosa Bonet, bona amiga. Va ser interessant i vàrem aprendre molt. Com en el cas de l’heroïna, de les primeres generacions de malalts de la SIDA molts varen morir. Després, afortunadament, la prevenció i l’Atenció sanitària varen tenir grans èxits...a casa nostra.

 

A l’Àfrica, la SIDA continua sent una terrible malaltia. En molts països gran part de la població està infectada i la gent mor a milers...però com que el problema aquí el tenim controlat  ja sembla que no passi res.

 

I mentre tant Joan Pau II (aviat sant), des de Roma predicant durant molts anys, que el preservatiu és pecat...I en ple 2013, el jove bisbe de Solsona, dient per la tele que en cap cas es pot fer servir el preservatiu. El Papa Francesc no nega la doctrina oficial, però diu que no  cal estar parlant sempre d’això. Inteligenti pauca ¡ (i perdoneu que me’n vagi de tema... o no¡).