dijous, 28 de novembre del 2013

De viatge. Arenys

Con que és l’any Espriu hem anat amb els de la Tertu literària a una visita guiada per Arenys.
Naturalment ja havia estat a Arenys, però aquest any semblava obligatori aquest homenatge al poeta. (Que presideix aquest blog tot aquest any).

Arenys no crida especialment l’atenció a part del seu cementiri. Un poble al voltant de la riera, unes quantes cases modernistes dels indianos que van tornar rics d’Amèrica i res més especialment diferenciador.
Excepte els ulls del poeta. És ell qui dona la grandesa a Sinera. És Sinera la gran, la exquisida. El jardí dels 5 arbres és ridícul per a uns ulls normals. Només és excels per a un poeta que mira a través del seus records d’infància.
El passeig fins al cementiri és sublim, en sentit literal, com si anessis pujant al cel, el cementiri, que té una vista preciosa. Per dintre, excepte la vista cap el mar, francament  “ me’l imaginava més gran”. El salva l’excel·lent escultura de Llimona i algunes històries romàntiques que ens explica el nostre pintoresc  guia. I en un racó, quasi sense nom a la làpida, descansa el poeta.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Els meus llibres. Llibre d’Esther.

He assistit a milers de misses a la meva vida. No recordo que mai a les lectures es digués: “Lectura del llibre d’Esther”. Sempre va passar desapercebut.

Es tracta d’un fantasiós conte oriental (de l’imperi Persa en concret que arribava des de l’Índia a Etiòpia) que la tradició oral del poble jueu va transmetre de generació en generació fins que algú el va posar per escrit. Naturalment amb el missatge de que el poble jueu és el “bo”.

Però curiosament abans la gent el coneixia i una tieta d’Espriu en tenia uns gravat a la paret i el  va explicar al nen Salvador. El nen es va llegir la bíblia sencera i de gran va escriure “Primera Història d’Esther”.

Aprofitant  l’anada a Arenys - a fer la ruta Espriu-  m’he llegit tant l’original com la versió semi  arenyenca que en fa Espriu. Interessant i complex el text. No intentaré  fer el que no sé fer i no vull fer el ridícul. Només dir que si voleu llegir el llibre d’Espriu, abans llegiu el text bíblic. Així el conte persa ja us sonarà i us podreu centrar en les aportacions d’Espriu.

La tomba de Esther es troba a l’actual  Iran i és sovint motiu de conflicte amb els musulmans, que amenacen de destruir-la  si els jueus profanen la mesquita de Al-Aqsa, a l’esplanada de les mesquites, just a sobre del mur de les lamentacions. La Famosa festa jueva del “purim” commemora, encara avui en dia, els fets que es descriuen a l’obra.

És una història de fa 2500 anys, o és molt actual tot això?

dimarts, 26 de novembre del 2013

Peternari 175

Si tens una idea, comparteix-la. No et guardis la informació, es podrirà

dilluns, 25 de novembre del 2013

Els meus llibres. Tan humana esperanza


Alessandro Mari. Tan humana esperanza. Barcelona, Seix Barral 2012.
Llibre revelació de l’any  a Itàlia. Un jove autor de 33 anys construeix una novel·la èpica ubicada a l’època de la unificació italiana. Són 900 pàgines en les que es barregen 4 històries: Garibaldi entre sudamèrica i la Itàlia naixent, el mon etern de espionatge entre països, un pobre orfe del mon rural amb el seu burro i el màgic mon del naixement de la fotografia i de la pornografia fotogràfica. Amb aquest substrat i  profunds coneixements històrics, l’autor construeix 4  esplèndides històries que el lector van seguint en paral·lel i que a vegades es creuen entre elles.
La lectura no és fàcil en algun moment, cal advertir-ho.
La unificació italiana té una paral·lelisme amb la situació que estem vivint a Catalunya, però al inrevés. El denominador comú és la voluntat de “ser” i la necessitat de treure’s de sobre un imperi- en el cas de la novel·la l’austríac.
En un moment donat, l’autor Mari posa en boca de Garibaldi, les següents paraules:
Debemos esforzarnos todo lo posible para que los austríacos sean expulsados cuanto antes de suelo italiano y no tengamos que soportar una guerra de dos o tres años. Pero no podremos alcanzar este propósito si no estamos muy unidos. Que se dejen de lado los sistemas políticos. Que no se abran discusiones sobre la forma de gobierno, que no se levanten partidos. La gran, la única cuestión del momento es la expulsión del extranjero y la guerra de la independencia. Pensemos solo en eso... Ay de nosotros si, en vez de estrecharnos todos vigorosamente en torno a esta idea, dispersamos nuestras fuerzas en amagos distintos e inútiles y peor aún, si empezamos a esparcir entre nosotros las semillas de la discordia”.
Naturalment no és fàcil i passen mil coses. En un moment de desànim li diu a la seva dona:
“He vuelto para construir Italia y me encuentro en un país de chaqueteros y cobardes”
 Us sona tot això?

dissabte, 23 de novembre del 2013

Memòries d’un Funcionari 51 . ESSER 4.

La base de dades de residències i les administracions.

Amb el nou producte a la ma - la base de dades de residències, el vaig anar a oferir als responsables de l’ICASS del moment, intentant solucionar  el problema de tanta gent a la que li donaven la llista de residències. Què fas amb una llista de 100 residències i sense cap referent?
 
Qualsevol referent similar en el mon sanitari seria estrany si no escandalós. "Facis una radiografia, aquí té una llista de 100 llocs, vostè mateix". Inimaginable no?
 
L'ICASS no es va decidir a comprar el servei. El resultat és que molts anys després continuen donant una llista a la persona a la que han concedit una plaça i continua sent ella la que se l’ha de buscar. Encara ara ajudem a les persones que ens ho demanen a trobar una plaça adequada a les seves conveniències d’entre les que tenen un acord amb la Generalitat. Han passat més de 25 anys. 25 anys d’una atenció deficient.
 
Curiosament, l’Ajuntament de Barcelona ens va sol•licitar ajuda per ubicar en centres privats les persones que encara quedaven a Vallbona, on jo havia estat. Ja eren només unes 60 o 70 persones. El centre va ser definitivament tancat i enderrocat. Posteriorment se n’ha construït un de nou amb nou. De vegades cal trencar definitivament amb el  passat i passar pàgina.
 
Com es cobren els consells?
 
A ningú se li acudeix anar  al metge, i marxar sense demanar què se li deu. O a un psicòleg. Però en canvi hi ha altres professions que la gent no entén que els cobris.
 
Una persona ve al despatx dient que vol informació. Però en comptes d'explicar-li els nostres serveis, els preus etc. Està una hora explicant la seva situació, la seves angoixes, els seus problemes amb els germans. Quan acaba se'n va i diu que ja s'ho pensarà. Vàrem arribar a la conclusió, comercialment parlant, que no podíem cobrar aquestes visites, però el símil amb els psicòlegs i els metges és claríssim. Cada negoci té els seus handicaps i aquest n'és un d'aquest tipus de servei.
 
Altres professions també es queixen de ser abordats vilment, i normalment per amics. Com per exemple els dissenyadors d'interiors o de jardins. Qualsevol amic s'atreveix a demanar: aquí què hi posaries? o, què et sembla el jardí, (que no li han encarregat al seu amic), hi canviaries alguna cosa?
Com fer entendre que el més important són les idees?

dijous, 21 de novembre del 2013

Històries mínimes. Comprant entrades

Parlava ahir de "Terra de ningú".

Com que ja anàvem advertits que l'obra era difícil vaig buscar el text en llibreries. No el vaig trobar.
Vaig anar a comprar les entrades al TNC. Les entrades les venen al Hall principal, però l’obra la fan a la sala petita. Vaig preguntar si tenien el llibret i em van dir que sí, i la noia molt amablement em va acompanyar al pis de sota on en els moments de la representació el tenen a la venda.

No li vaig dir res a la noia, però ho dic ara (sempre amb la visió hipercrítica sobre el sector públic, perquè al teatre nacional li donarem entre tots 7 milions d’euros l’any 2014): per què no tenen el llibre allà on venen les entrades, per què fins i tot no el tenen a la vista per incitar a la gent a comprar-lo? I fins i tot oferir-lo? I no és només un problema econòmic. És un problema de treure el màxim benefici “cultural” per a les persones que hi van.
Puc assegurar que els cinc amics que hi hem anat,  ens l’hem passat abans d’anar-hi, per llegir-lo  i ens ha anat molt bé.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Cinema. Escenes mínimes. Terra de Ningú

És l’obra de teatre polèmica de l’any. Harold Pinter, premi Nobel, autor de 28 obres de teatre, de guions de cinema. "Terra de ningú" és una obra d’aquestes que molta gent l’ha anat a veure i tots diuen que no han entès res. Els propis actors ho deien el dia de l’estrena. 

No val a dir que ho fan molt bé i que l’escenografia està molt bé. Això lligaria amb els paràmetres actuals de moltes obres que no tenen res més per oferir que, precisament, “que ho fan molt bé i que l’escenografia està molt bé”. No. En aquest cas no val.

No importa si no ho entens tot, si se t’escapa el paral•lelisme dels dos personatges amb Dant i Virgili, perquè no has llegit la Divina Comèdia. Pots captar moltes altres coses, totes aquelles que et permeti la teva capacitat de percepció i que et permetin preguntar-te coses sobre tu mateix, sobre la vida, sobre la humanitat. I preguntar-te no vol dir tenir respostes, però “qui pregunta ja respon”.

L’obra és de 1974,  però aquí no l’havien feta mai. En aquella època anàvem a veure “ El septimo sello” i “Tot esperant Godot” i fèiem fòrums. Nosaltres cinc l’hem fet, el fòrum vull dir, tot sopant, i m’ha agradat. I ens hem sentit millor. Molt millor.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Opinió breu. El missatge amagat de l’enquesta de El Mundo.


Llegeixo a la premsa d’avui una enquesta sobre el soberanisme del diari El Mundo.

Les preguntes van seguint una pauta per acorralar al soberanisme (un altre diari diu que s’està posant de moda fer  enquestes que fan dir a cada diari allò que vol dir ¡ -RIP per la sociologia-).

Però ai las¡ A El Mundo se li ha escapat una cosa. Quan pregunta  a “tots els espanyols” què votarien sobre la separació de Catalunya, resulta que el 15,7% votaria la separació.

Aquest percentatge s’assembla molt perillosament al percentatge que representem els catalans en el conjunt d’Espanya. I si la mostra està ben feta, ja tenim el resultat: la major part dels catalans vol la separació.

(En castellà podríem dir allò de “ no están todos los que son ni son todos los que están”...  uns anirien pels altres).

És cert, o és una il•lusió meva?

dilluns, 18 de novembre del 2013

diumenge, 17 de novembre del 2013

Memòries d’un Funcionari 50 . ESSER 3.


La base de dades de residències

 Cap al mes de maig, amb el concurs “La caixa sàvia” encara en funcionament em vaig associar amb Rosa Maria Bastida, una companya Assistent Social de l’ICASS i vàrem començar a visitar dotzenes i dotzenes de residències, per tal de crear la base de dades que ens permetés assessorar als futurs clients. Com hem explicat mils de vegades la nostra base de dades té un component “quantitatiu”, quantes més, més fàcil serà trobar l’adequada en cada cas, però sobre tot “qualitatiu!”. Amb això vull dir vàries coses. En primer lloc una residència sempre ha de tenir els permisos en regle segons la normativa del moment, però això no vol dir que nosaltres la recomanem. Con que té els permisos en regle mai direm que una residència no està bé, simplement ens limitarem a recomanar aquelles que ens agraden.

Aquest concepte “’agradar” arriba a petits elements no quantificables com la personalitat del cap, el tracte, l’ambient etc. elements difícilment quantificables en una normativa. En segon lloc la “fitxa” havia d’arribar a petits detalls que en  un cas o altre poden ser importants: si hi ha una església a prop, si la cuina és pròpia o de càtering, l’horari de visites, la possibilitat de quedar-se a menjar i molts altres petits detalls més, que en un cas concret poden ser importants per a una família.

El servei no era i no és “on line”. Posteriorment a nosaltres han aparegut altres propostes informàtiques. ESSER sempre ha considerat necessari el tracte personal amb el client. En alguns casos hem trobat executius que fan trucar a la secretaria per encarregar un servei o informació...No és prou important la seva mare per dedicar-li uns minuts del seu valuós  temps?

Amb aquest producte a punt, varem poder obrir el despatx de Balmes 205, on encara és ESSER. És important en aquest tipus de servei no canviar d’ubicació, ja que pot venir una persona derivada per una altra que només recorda aproximadament el lloc. I és important que ho trobi.

Val a dir que, històricament, aquest producte ha perdut força, per que la seva raó de ser es basava en la desinformació de l’usuari. En la mesura que, afortunadament, en el sector de les residències hi ha molta oferta nova i potent i aquesta oferta ja es fa la seva pròpia publicitat, la desinformació de la població ha disminuït, tot i que no ha desaparegut.

dijous, 14 de novembre del 2013

Històries mínimes.El carret i el dependent

Passo pel carrer Canuda. Com tothom sap és estret. Un noi negre arrossega un carret de “super” carregat de ferros. Ningú no el mira, sembla transparent.

El dependent d’una botiga de joies està escombrant el carrer. Va amb un vestit molt elegant i corbata. Com els altres no el mira i no es mou per deixar-lo passar. En el moment que passa pel seu costat un ferro que surt una mica més del compte li frega l’americana del darrera, li fa una taca i no sé si li estripa.

Passo de llarg, però quasi me’n alegro (de l’estrip vull dir).

(Quan els veiem per la tele amb la patera “oficialment” ens fan pena i els atenem. Després es queden entre nosaltres però no poden treballar, no poden fer top-manta. Estan reciclant  moltes tones de ferro, però ningú no els ho agraeix. Ni tant sols els mirem).

(Segon parèntesi. Mirant fotos del meu fill que ha anat a l’Àfrica, els veig a ell i a la Rosa amb tot de nens agafats de la mà. Què bufons, diu algú ¡. Jo contesto, sí, però aquests d’aquí a 10 anys són els que veiem pel carrer recollint ferros i llavors ja ni els mirem...).

dimecres, 13 de novembre del 2013

Opinió breu. Mossèn Pere Gibert

Ha mort fa uns dies mossèn Pere Gibert, un discret capellà de poble. Va estar molts anys a Santa Maria de Palau-Solità (Palau de Plegamans).

Ja he explicat en la meves memòries de funcionari que havia anat a Palau de Plegamans a fer catecisme i com a l’any 1968 hi havia classes de 100 nenes juntes...

Però a part d’aquesta experiència acadèmica, jo anava els diumenges a la parròquia de Mossèn Pere a ajudar-lo.  L’església té un preciós retaule molt famós.

Després de la primera missa, la seva mare ens preparava un deliciós esmorzar de pa amb tomàquet, truita i fuet. Xerràvem una mica. Era una persona molt agradable, oberta i entranyable.

Destacaré dues anècdotes d’aquell període. Una relacionada amb la meva pèrdua de la fe. L’altre truculenta.

La primera. Un dia comentant el text de la missa vaig dir: “així si diem que aquest pa i aquest vi es converteixi per a nosaltres en el cos i la sang de Crist... vol dir que és una cosa simbòlica” i ell em va contestar enfadat: “de cap manera, presència real, presència real”. Aquí va començar tota la meva deriva (paraula de moda) de descregut. Amb els anys he vist com els capellans “progres” ho diuen directament a la missa aquest “simbòlicament”.(?)

La segona. Hi havia un senyor que voltava per la parròquia, venia a totes les  misses, ajudava al capellà... De cop va deixar de venir. Al cap d’unes setmanes, amb total innocència li vaig preguntar a Mossèn Pere i em va dir que l’havien trobat “in  fraganti” amb un adolescent i que estava pendent de judici. Un cop fort per la meva ment tendra i encara infantil en molts temes. Aquella nit em va costar dormir.

Petit homenatge a un petit home bo. Descansi en pau.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Peternari 173

Quan falten 5 minuts, queden 5 minuts per atendre a algú més.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Peternari 172

Quan algú entra, aixeca de seguida el cap i mira’l als ulls. I somriu.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Memòries d’un Funcionari 49 . ESSER 2.

L'estudi sobre voluntariat. Disquisicions sobre els congressos.

Mentre anava donant forma a la idea i fent contactes, amb el meu amic Jordi Santolària varem aconseguir, més ell que jo, un petit encàrrec de la Generalitat sobre el “voluntariat” a Catalunya. Es tractava de fer un diagnòstic previ i valorar la conveniència de regular sobre el tema. Amb la meva fal·lera de que quan menys es reguli millor, sembla clar que en el tema del voluntariat vàrem aconsellar el mateix, sempre preservant la seguretat jurídica del voluntari.

En el marc d’aquest estudi se’m va presentar la oportunitat d’acoblar-me a un desplaçament que estava preparant el departament. El desplaçament tenia per objecte un congrés del “Non profit sector” a Boston i per completar-lo unes visites a iniciatives voluntàries a Nova York.

Per optimitzar el preu del bitllet varem viatjar un dissabte i varem tornar el següent, fet que els tres components del grup varem trobar raonable. De les experiències de voluntariat que varem visitar a Nova York destacaré, per curiosa en el nostre àmbit, una entitat que feia educació d’adults en un menjador d’empresa del City bank que a les tardes no s’utilitzava. Aquí queda la idea i l’exemple. Val a dir que devia ser la central o similar, ja que tenia un menjador molt gran pels treballadors.

Del Congrés de Boston he explicat  dotzenes de vegades des de l’any 1990 com funcionava. Tots els inscrits havien rebut dos mesos abans, no era el meu cas, un llibre de més de dues mil pàgines amb totes les ponències. En les sessions el ponent feia una petita presentació de 5 minuts i tota la resta del temps es dedicava a fer preguntes. Per què llegir o explicar un text que la gent ja té?

Han passat molts i molts anys i continuem anant a jornades i congressos en les que el ponent perd el temps explicant el que pensa i dient a més      que “després en el col·loqui podrem comentar”. Però aquest col·loqui  normalment queda molt curt.

Actualment amb els Power Points encara és pitjor. El ponent ni es llueix explicant-se, es limita a llegir un paper que tots veiem. Molt i molt temps perdut, poc debat i poc enriquiment.

I encara una cosa referent a això, per què el presentador o relator d’una taula de congrés ens ha de fer una llarguíssima presentació del currículum del ponent? Per què cal perdre tant temps reverenciant als “doctes ponents”? No ho poden posar, si volen alimentar l’ego i la coqueteria dels acadèmics, al text de la ponència?

dijous, 7 de novembre del 2013

Les meves magdalenes (i de Proust). Les olors de Cardona

(Torno als meus comentaris "no polítics")

Sempre que passo per barris antics amb carrers resclosits sento una olor com d’una humitat molt especial que surt dels portals. Són cases velles, ràncies, el pas dels segles les ha impregnat d’humitat. Normalment són carrers estrets i foscos on no hi toca mai el sol.

 Tanco els ulls i…

Tinc 6 anys i estic pels carrers de la Cardona dels  anys cinquanta, vaig de la ma de la meva avia a comprar tres unces de pernil o un ou petit per fer la maionesa. En tornar a casa, a La Fira, vaig a les habitacions del darrera i trobo la Calmeta...

Aquella olor em penetra tot el cos i em posa la pell de gallina.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Editorial. Catalunya Independent

No soc massa procliu a deixar  anar opinions polítiques en aquest blog. No és el seu objectiu. Però no puc més.
 
He estat  un votant d’Iniciativa  tota la vida. Però estic molt enfadat amb ells pel tema nacional. No diuen clarament el que volen, no són ni carn ni peix. No els puc tornar a votar si no es defineixen. Ara que estem amb el tema de la pregunta no puc deixar de pronunciar-me.
 
En aquest moment la gent d’aquest país té dues opcions per definir-se en una consulta: independència  o no independència. La no independència inclou: federalisme, confederalisme, sistema autonòmic  asimètric, pacte fiscal, seguir igual que ara...  Farem una consulta amb 6 respostes o més?
 
 No compliquem les coses: Baviera és un estat però no està a la UE com ho està Lituània o  Luxemburg.  N’hi diem "estat federal", però no és “Estat” a seques. No confonem a la gent repeteixo.
 
Em fan molta pena aquests posicionaments d’Iniciativa, Esquerra Unida, Procés constituent i altres invents. Em sona (mutatis mutandis) a les baralles entre esquerres del maig del 37 a Barcelona. Només serveixen per debilitar i donar força a l’altra part.
 
Deixem d’enganyar-nos. Ni el PP ni el PSOE voldran autoritzar un Referèndum d’autodeterminació, ja ho han dit clarament.
 
Què esperen els companys socialistes per separar-se del PSOE, marcar perfil propi i declarar-se independentistes? Què espera Iniciativa? Ara toca una consulta clara i precisa, que necessita un resultat quan més contundent millor.
 
I després, necessitarem una esquerra forta a Catalunya, que en unes eleccions constituents pugui guanyar i si guanya podrà posar la seva força en defensa d’un o altre model d’Estat. Si són minoria com podran dir que volen una Constitució amb força contingut social? L'única força democràtica que tenen tots els partits són els vots, si som demòcrates de debò. Les minories no poden imposar el seu discurs.
 
Desperteu¡ Ara tenim un objectiu clar. De la resposta a la consulta dependrà tot: la nostra força per negociar amb Espanya i la nostra força per ser acceptats a l’exterior. Per què us penseu que la volen impedir?

dimarts, 5 de novembre del 2013

Peternari 171

La persona que està a recepció és la imatge de l’administració.
(Per què no es procura que sempre parli en català quan entra algú ?).

dilluns, 4 de novembre del 2013

Peternari 170

Posa a atendre al ciutadà a la gent  més intel·ligent i amable... i recolza-la contínuament.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Memòries d’un Funcionari 48 . ESSER 1.


La idea original

Ja he explicat les circumstàncies de les primeres normatives sobre residències de gent gran, vull dir el gran desconcert que hi havia en les primeres normatives. El que potser no he explicat tant perquè ja no corresponia a la meva època, és com era el procediment d’accés a una plaça pública.
 
Un cop analitzada i aprovada una sol•licitud, la persona podia anar a un centre propi  o un centre aliè.  De centres propis n'hi havia relativament pocs i con que es venia encara de l'època de les residències de vàlids, la rotació era lenta. Per tant l'administració havia de "comprar" places en el sector privat d'una manera o altra.
 
Aquests centres que treballen per l'administració han tingut diversos noms i formes contractuals, com concertats o col·laboradors. En termes generals, si no s’adjudicava una plaça en un centre propi, se li deia a la persona que se li concedia una plaça però no se li deia a on. Només se li donava una llista.  Ella s’havia de buscar el centre.  El desconcert de la família era molt gran: com saber si un centre era prou bo amb la precarietat de normativa i d’informació que teníem? La gent estava totalment desinformada.
 
Així va germinar la meva idea. Sovint em trucaven coneguts o amics que em preguntaven a quin centre podien anar o si coneixia tal o qual centre. I el cert era que el nivell de desconeixement que teníem era també  considerable. Vaig començar a veure que hi havia un servei social a donar a molta gent (ara n’hi diuen “nínxol de mercat”) i que la gent podria pagar per rebre aquest servei.
 
Amb aquesta idea en brut al cap, és amb la que vaig demanar excedència. Sembla molt poca cosa, però la gracia d'un emprenedor és que es va reinventant a ell mateix i adaptant la idea a les possibilitats.