Peternari 183

Si trobes una falta d’ortografia semblarà que t’has mirat el document amb molt detall.

Peternari 182

Mira’t un document fins que trobis alguna cosa per comentar a la reunió. Després ja el pots deixar.

Memòries d’un Funcionari 56 . ESSER 9.

L’associació SIRGA

 

Tota aquesta llarga digressió és per arribar a SIRGA. Aquell any havia llegit aquest fantàstic llibre de Jesús Moncada “Camí de Sirga”. El concepte de Sirgar, anar contracorrent, em va fascinar.

 

A tot això des de Benestar Social em volien encarregar una petita recerca, però els diners per pagar-la estaven en una partida de subvencions que només es podien donar a entitats sense ànim de lucre. Ai las¡ No em va quedar més remei que crear una Associació i fer tot el que he explicat: buscar 4 persones més, fer uns estatuts, repartir càrrecs etc. i anar-la a registrar.

 

L’associació finalment és va dir “Associació SIRGA per a la promoció dels serveis personals”. Amb aquest nom vàrem fer aquell estudi,  i alguna altre cosa. Ens varem donar d’alta d’activitats econòmiques, teníem capacitat de contractar persones etc. però el funcionament econòmic era més simple, més proper a un autònom que a una SL, que per petita que sigui ha de fer tots els tràmits com una de més gran.

 

L’associació la vàrem donar de baixa com a activitat econòmica però no en el registre d’entitats de la Generalitat. Ignoro si ha desaparegut per ella mateixa o si encara es podria ressuscitar qualsevol dia.

 

En definitiva, les subvencions són, al meu entendre,  un tema pendent en la política de les administracions. I un tema greu, perquè implica molts diners i molts funcionaris que no saben fer altra cosa que gestionar subvencions.

 

Les subvencions impliquen, a més, que cada entitat, o ajuntament tingui el seus experts en gestionar subvencions, que han de saber normativa,  terminis, llocs on s'han de presentar les coses i una pila de coses més.

 

Però a més les subvencions tenen una injustícia latent: com diu una bona amiga, les subvencions són pels que les demanen, no necessàriament pels que més les necessiten. Un bon gestor pot aconseguir per a la seva entitat o ajuntament molts més recursos dels que els correspondria. I la pregunta és: quina culpa en tenen els habitants de l'altre municipi, que no tenen un gestor tan espavilat ?

 

La situació de crisi profunda que estem vivint, ha posat el tema quasi a la nevera (i no sé si a molts funcionaris), però seria una bona reflexió quan les coses canviïn, pensar si cal continuar amb la política de la subvenció o pensar en altres models.

Cinema. Escenes mínimes. Solas

Solas. Benito Zambrano, 1999.

Dirigida al 1999 per Benito Zambrano i amb  Maria Galiana, Ana Fernández i Carlos Álvarez.  L’han fet per la tele un dia d’aquests

La recordava perfectament gracies a l’actor Carlos Álvarez que  fa un paper d’un vell asturià que, portant tota la vida lluny d’Astúries, continua parlant el seu “asturianín”, just com feia  la meva mare.

Però a part d’això, que és anecdòtic, la pel·lícula es centre en dues dones mare i filla que estan soles, bàsicament perquè els homes, un marit i un amant són uns animals que no les han considerat mai i  fins i tot les han maltractat. 

Per mes INRI, lligant amb el moment present,  la dona jove queda embarassada i el seu amant diu que no vol saber res i ella pensa en avortar, tot i que finalment no ho fa. Saben aquests senyors que han aprovat la nova llei que a ningú li agrada avortar? Saben que darrera de cada avortament  hi ha un drama personal que ningú pot jutjar des de fora?

 ...

 

Però lo curiós del cas és que a l’endemà, passejant pel carrer visc aquesta “escena mínima”:

 

Un home surt d’un bar. Va parlant per telèfon i sento aquest diàleg:

 - Ja estic  venint ( així en català)...

-Ella: (no ho puc sentir)

-Ell: No me toques los cojones, te he dicho que ya vengo. ( així en castellà)

No he pogut deixar de pensar en la pel·lícula i en les dones “Solas”.  No són dues dones soles...son mils i mils.

Històries mínimes. Adeste fideles

Fem el tió i tot el comporta. O sigui anar a cantar davant del pessebre mentre el tió fa la seva feina.

Cantem essencialment cançons catalanes i ens quedem embadalits amb els tres nens que ens canten “les cfigures del pessebre de cap a peus”. També se’ns cola alguna en castellà d’aquelles tan horribles que tothom sap.

Per compensar dic: "ara una en llatí". I un parell ens posem a cantar Adeste Fideles. Evidentment ningú entén la lletra, però em meravella la cara d’uns dels nens escoltant la música, especialment en el moment que fem el “pianísimo” per cantar “venite adoremus”. Ha captat la força mística de la música? Lo millor de la nit: els ulls d’aquest nen en aquest moment.

Sempre se’n riuen de mi quan dic que hi ha músiques que m’arriben al més profund del sentiment, sigui  Adeste fideles, Santa Nit,  L’Ave Maria de Shubert, Nabuco,  “Els sons del silenci” de Simon i Garfunkel o moltes altres. Cadascú te les seves.

Opinió breu. El tió i els Reis.

Cada any per aquesta època  a la gent li agrada explicar com van “descobrir”  lo dels  reis, el primer misteri de la vida, el primer trencament de la màgia de la infància. És igual que  ja t’ho hagin explicat l’any passat i l’altre. Ho tornen a fer.

El que trobo més curiós és que també surt el tema de la “frustració”  i la “desconfiança” en el mon dels adults que això ens va comportar: si lo dels reis és mentida, si lo de la cigonya és mentida, quantes coses més de les que els adults ens diuen que son certes, no ho són? Recordo perfectament aquesta sensació. Molts la recordem.

Per tant, aquell nen de 7 anys no és tant petit com el veiem, és tant gran com nosaltres quan teníem aquella sensació de desconfiança.

Estic segur que la imaginació dels nens i la seva il·lusió, podrien fer innecessària aquesta mentida i aquesta frustració. Clar que això és simplement una opinió, a la pràctica he fet com tothom...

Però afegiré que quan a casa tots els nens van ser grans com per “saber-ho” vam proposar de deixar de fer el tió. La resposta negativa va ser rotunda i vàrem continuar per sempre  i la il·lusió continuava, potser d’una manera una mica diferent i una mica còmplice.

Després han arribat els nets i s’ha reproduït la polèmica. Però ara els pares ja són uns altres...

Opinió breu. Nadal

Quan tenia 20 anys vaig decidir fer el boicot a la societat de consum i no consumir ni una mica de torró aquell Nadal. No ho he tornat a fer, però el Nadal sempre m’ha deixat un gust agredolç.
 

Reconec que el Nadal té alguna cosa especial, que fa que “els fills tornin a casa per Nadal”, les famílies es trobin i tot això. Una “bondat” misteriosa s’apodera dels cors de la gent. No me’n ric. La nostra part bona es manifesta i això propicia que sigui un èxit la gran recapta o la Marató de TV3.
 

Però al mateix temps  m’enfarfega el consum. Sembla que, con que ja hem complert amb els deures “benèfics” ja ens podem dedicar a comprar coses que no necessitem i a consumir més menjar del que el nostre cos necessita.
 

Clar que si tots consumim molt, diuen que salvem molts llocs de treball. Alguna cosa no funciona en aquesta societat quan, per poder tenir tots alló que necessitem, uns quants hem de consumir alló que no necessitem.

Dita aquesta introducció: BON NADAL A TOTHOM ¡

Memòries d’un Funcionari 55 . ESSER 8.

Una derivació pels conceptes d'Associació i Fundació

ESSER, es va definir des del principi com una societat mercantil. Altres companys creaven Associacions o Fundacions, és a dir entitats sense ànim de lucre.

 Aprofito per fer una digressió sobre els conceptes d’Associació i Fundació, que considero d’ entrada que el sector públic no té ben situats.

Una associació, com el seu nom indica, és un grup de persones que s’uneixen perquè creuen en una idea. Con que hi creuen, aporten una quantitat o una quota  periòdica i amb aquests recursos fan les activitats que volen. Si són pocs socis és que hi ha poca gent que creu en aquella idea i per tant té poc suport social. Per tant potser no caldria ajudar-la. Si una associació té molts socis les quotes haurien de permetre fer les activitats que els seus estatuts proposen. És igual que estiguem parlant d’un associació de disminuïts o d’un club escacs. Sembla elemental, no?

A la pràctica tots sabem, que no és així. Amb 5 persones es pot crear una associació. Un cop creada, els seus membres es dediquen a demanar subvencions per fer aquelles activitats que volen fer, utilitzant com a reclam que no tenen lucre. Els abusos són freqüents, fins al punt que en les convocatòries de subvencions s’ha arribat a haver de demanar els sous dels responsables.

Un altre problema important és que quan el sector públic dona una subvenció, el producte final és del que rep la subvenció i no del sector públic. La cosa arriba a l’esperpent quan el sector públic ha “subvencionat” el 100% d’un edifici però l’edifici no és seu. Això passava a l’ICASS.

El tema arriba al seu paroxisme quan parlem de les Fundacions. Una Fundació es forma amb el patrimoni que una persona o entitat la dota per que es facin determinades coses. La Fundació paga actuacions, dona subvencions, crea museus...el que sigui.

Tots sabem, de nou, que això no va així i la gent crea Fundacions per buscar diners. Con que a més les Fundacions tenen un funcionament especial de tipus econòmic, que desconec en detall, fa que sigui atractiu per molta gent crear Fundacions.

També el sector públic ha propiciat la creació de Fundacions, en especial en el camp sanitari, per evitar traves burocràtiques.  La pregunta és: si tot és molt complicat burocràticament, per què no ho fem més fàcil? Per què ens fem trampa  a nosaltres mateixos? Quins són els poders fàctics que fan que passi tot això? On és Sir Humphrey? Qui és? ( Sí ministre).

Els meus llibres. Autors d'un sol llibre.

Parlant amb amics surt el tema de la segona novel·la de Silvia Alcàntara, l’autora d’Olor de colònia”, que és molt i molt inferior a la primera. També surt Maria Dueñas autora de “El tiempo entre costuras” i  després de Misión Olvido també molt inferior.
 

Convenim en que això és molt freqüent, sovint per pressió de les editorials.

Aprofitant aquesta conversa recupero unes notes que tenia fa temps sobre els autors d’un sol llibre.
 

Totes aquestes persones van escriure un sol llibre:

Juan Rulfo: Pedro Páramo.

Jetta Carleton : Las quatre germanes

Pierre Choderlos:  Les amistats perilloses

Arundhati Roy:  El Dios de las pequeñas cosas.

Emily Brontë (no Charlote): Cumbres Borrascosas,

Margaret Mitchel : Lo que el viento se llevó

Boris Pasternak: Dr Zhivago

Harper Lee: Matar a un ruiseñor

 

 

Sens dubte n’hi ha molts altres autors bons , que jo desconec i també molts de dolents  que només van fer un llibre (novel·la).. L’escriptor que fracassa  és normal que ho deixi. El que és curiós de la majora d’aquests autors que he citat és que després de fer un llibre d’èxit no en fessin cap més.

 

 

És curiós segons els cànons habituals, jo personalment ho entenc molt bé. Més aviat s’hauria d’agrair a la major part d’autors que no publiquessin més o al menys que no publiquessin tant, i sobre tot no tant sovint.

 

 

Tornant a aquests autors, no tots tenen els mateixos motius per haver fet un sol llibre. D’alguns sabem que constitueixen l’obra de tota una vida com Pedro Páramo o Les amistats perilloses, d’altres no sabem tantes coses, o potser es van dedicar a altres activitats. En qualsevol cas és una incògnita curiosa i apassionant.

 

 

Aquests  que cito, els he llegit quasi tots i, en general, són molt bons. Alguns els he comentat aquí.

Cinema. Escenes mínimes. Lawrence d’Aràbia 2.

Film mític de la nostra infància i joventut i que sovint tenim l’oportunitat de veure per la Tele. Repeteixo i amplio el comentari en homenatge a Peter O’Toole, mort aquesta setmana.

Dirigit per David Lean el 1962, el film compte amb els  inoblidables Peter O’Toole, Omar Sharif i Anthony Quinn.

La seva visió, de tant en tant, permet recordar com d’important va ser la primera guerra mundial o “gran guerra” per definir el mon tal com l’entenem encara avui i com bona part dels  problemes actuals, en especial els vinculats al mon àrab i Israel - Palestina, es van gestar en aquell context.

A part de l’escena mínima, altres comentaris que ara em venen al cap serien:

Quan et saltes les normes, la distància entre ser un traïdor o ser un heroi és absolutament difícil de definir i arbitrària.

Així mateix, les normes burocràtiques “sagrades”, com no entrar ningú al bar d’oficials, es poden saltar si ets lo suficientment agosarat.

La força d’una persona està, en gran part, en la seva mirada.

El pillatge i la violació eren moneda corrent a principis del segle XX. I pel que sembla  també al principi del segle XXI.

Totes les morts  van servir, bàsicament,  per canviar l’imperi turc, per uns reis i xeics milionaris, i explotadors d’una nova ma d’obra barata. Per no parlar de la situació de la dona...

Peternari 181

No m’ho he pogut mirar però pinta molt bé. I la portada és molt maca... solem dir¡

Peternari 180

La portada és lo més important d’una publicació.

Memories d'un funcionari 54. ESSER 7.

Els estudis.

Després de l’estudi sobre el voluntariat en vàrem fer uns quants per entitats privades o per administracions, però la veritat no els suficients. A més, com és habitual, en moments d’aglomeració de feina s’ha de recórrer a ajuda externa i es deriva cap a fora part de la facturació. No ens volem considerar ni el millors ni el pitjors dels estudiosos i els consultors, però sí que hem detectat al llarg dels anys que la capacitat de rebre encàrrecs del sector públic depèn del lligam que es tingui amb una força política.
 

Hi ha molts encàrrecs petits, que són els adaptats a una petita entitat com ESSER que no necessiten concurs públic i es poden donar fàcilment a amics i coneguts. Els encàrrecs grans necessiten una estructura de funcionament inabastable en el nostre cas.
 

Pel que fa als clients particulars, porto des de l’any 1990 tenint una sensació constant, sensació contrastada amb altres professionals: costa molt que la gent pagui per les idees. Això vol dir que, per exemple, ajudar a un promotor a definir “on” ha de col·locar la seva residència” a base de consells i prospeccions físiques sobre el terreny, costa molt que entengui que ho ha de pagar. He viscut nombrosos casos de gent que no s’ha deixat ajudar i després ha hagut de tancar per causes absolutament simples com, per exemple, col·locar una residència cara i ben muntada en un barri degradat de La Floresta.
 

Només faré una menció més concreta al darrer estudi que vaig realitzar. Es tractava d’un estudi dels costos de les comunitats autònomes en serveis socials. L’estudi implicava el disseny d’un qüestionari  i després l’aplicació in situ del mateix amb la col·laboració d’un tècnic responsable de cada comunitat autònoma. Això em va permetre establir un contacte momentani amb totes les comunitats d’Espanya i prendre’n els pols.
 

L'acceptació va ser molt variada. Extremadura i Cantàbria em van tractar amb autèntica mala educació, en canvi a Castella i Lleó vaig connectar amb una tècnica que va col·laborar molt amablement i també a Castella la Manxa (anecdòticament diré que vaig fer l'entrevista amb un funcionari nascut a Valencia a qui va fer molta gràcia fer-la en català).
 

La conclusió és fàcil: la part política és important però en el contacte directe acaben comptant sobre tot les persones i n’hi ha de bones i de dolentes a totes les latituds i ideologies.

 

 

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes - substituts i les continuen explicant als seus fills.

“El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia¡

Cinema. Escenes mínimes. La vie d’Adèle

La vie d’Adèle. Dirigida per Abdellatik Kechiche. 2013. Francesa.

Comença com una pel·lícula francesa, estil “ Les genoux de Claire” de quan érem joves, però la cosa es complica i es converteix en un drama lèsbic de sexe i un punt de “dominació”.

Dura tres hores -no ho sabíem-  i el director es recrea molt en cada escena. També en l’escena “de llit” entre les dues protagonistes, d’un explícit proper a la pornografia. Com es imaginable acaba amb la separació de les noies.

 

 

I al final, després de les tres hores, després de la separació definitiva, després de veure que la pel·lícula es diu “La vie d’Adèle” i que, quan s'acaba, Adèle només té uns escassos 30 anys, entens que aquella escena és tant llarga perquè la vida d’Adela s’ha acabat i “aquells “ records són els que l’han d’alimentar durant  la resta de la seva vida.

Qui no té moments sublims, potser molt curts, que l’ajuden  a viure cada dia?

 

Ja ho diu la cançó...

Peternari 179

Si has fet una publicació en paper, controles les vendes? Quants exemplars tens al magatzem? I de la darrera publicació que vas fer, quants en queden?

Peternari 178

Si fas una publicació, has arbitrat un sistema per saber si ha servit per alguna cosa?

Memòries d’un Funcionari 53 . ESSER 6.

L’atenció a domicili. Nou context social.

 La crisi econòmica de l’any 2008 i següents ha conduït l’atenció a domicili a un nivell molt i molt precari. Explicaré un exemple. Un dels serveis que oferim a les famílies és el de proporcionar una persona “fixa” el que vol dir que dorm i viu a la casa i per tant també hi menja. Segons la normativa del servei domèstic ha de tenir de festa 36 hores seguides, normalment de les 9 al matí del dissabte a les 9 de la nit del diumenge, amb excepcions i adequacions a cada família.

Dons bé, per aquesta tasca de cuidar a la persona gran i la casa l’any 1990 la família pagava 150.000 pessetes, uns 900 euros, més seguretat social naturalment. Actualment estem  igualment en els 900 euros, però en el mercat hi ha qui paga 600 o 700 i sense assegurar. Hi ha algú o algun sector que cobri el mateix que fa 20 anys?

Aquesta precarització ve, entre altres factors, de la ma de l'emigració. Las noies que fan aquesta tasca són quasi totalment sud-americanes. Val a dir que les que seleccionem per posar a disposició de les famílies són molt bones cuidadores, amb un tarannà tranquil que és molt necessari per aquest tipus de feina. Cal tenir present que l’objectiu, un cop feta la feina de casa, la rehabilitació, i l’alimentació, és fer un “acompanyament” al ritme de la persona gran: petites converses, mirar la televisió, jugar a alguna cosa, sortir a fer un vol si és possible...és a dir “anar fent”, anar passant hores.

Moltes d’aquestes noies,  tenen fills petits en el seu país d’origen, cuidats per avies o germanes. Esfereïdor. M’atreviria a dir que si d’aquí a 200 anys algú analitza aquest fet ho trobarà tant horrorós com nosaltres podem trobar avui en dia l’esclavitud.

Hem creat un sistema que fa que unes mares joves abandonin els seus fills per venir a cuidar els nostres vells perquè no ens els volem cuidar, o no podem, o diem que no podem.  Clar que a nivell individual la gent es tranquil·litza dient que així ajuden a aquestes famílies. El que vull dir és que és monstruós que hàgim creat un mon en el que això sigui possible i que no ens horroritzem.

Sovint tenim una gran capacitat per escandalitzar-nos dels horrors del passat, però no som capaços de veure els nostres horrors actuals.

No cal dir que a nivell personal o d’empresa, som conscients de que ens aprofitem d’aquest fet. No és una cosa que un pugui arreglar pel seu compte, és estructural. Davant d’aquest fet la única postura possible és, ja que estant així les coses, procurar que puguin tenir un sous al màxim de dignes. Però això té una connotació delicada com a empresa: som cars.

Com és sabut, tothom busca productes amb poc pes de ma d’obra perquè és el que encareix els productes fets aquí. Dona la casualitat que els vells ens els hem de cuidar aquí, que no els podem portar a la Xina. Com a contrapartida importem ma d’obra barata.

Quan algú em pregunta què cobra un cuidador o cuidadora (de la família) li contesto que uns 5 euros l’hora quan el servei és de més de sis hores (en els més curts el preu hora va pujant). Normalment a la gent li sembla poc. Però si li faig multiplicar aquest preu per 12 hores al dia i 5 dies a la setmana, és a dir uns 1300 euros al mes, llavors ho troba molt, sobre tot tenint en compte que queden sense cobrir les  altres 12 hores i els caps de setmana. Un servei de 24 hores tota la setmana, pagat a hores, pot representar uns 5000 euros al mes a la família.

Aquests càlculs potser ajuden a entendre que arriba un moment en que el més recomanable és la residència perquè l’assistència a domicili es fa insostenible des de tots els punts de vista.

Manca encara una reflexió. Quan nosaltres  vàrem començar la meitat de les cuidadores eren catalanes i la meitat castellanes però espanyoles...potser també alguna sud-americana. Actualment, en plena situació de crisi, amb un 26% d’atur no tenim gaire noies d’aquí. On són? Això porta a un altre debat molt complex en el que no entraré.

Històries mínimes. Loewe

No he entrat mai en una botiga Loewe, no m’ho puc permetre.

Però la Fundació Loewe té una exposició de  bosses i objectes Loewe al passeig de Gràcia. Tampoc  això he pensat que justificava la meva entrada. Però avui passant he vist una foto del Vargas Llosa i un títol “Elogio a la cultura”, que he pensat que podia “colar” que allò m’interessés.

 

Com si entrés en una botiga d’aquestes en que una persona està a la porta només per obrir-te-la (curiosa manera de crear llocs de treball en el mon de les portes automàtiques), un noi m’obre la porta i em saluda amb circumspecció. Al cap de 10 metres una altra persona es dirigeix a  mi i m’orienta cap a les zona de les fotos, perquè  el “Elogio a la cultura” es tracta d’una col·lecció de gent “guapa” suposo que vestida de Loewe.

 

I encara 20 metres més endavant veig una altra persona que s’ha posat en moviment al veure’m.

Soc l’únic visitant de l’exposició en aquell moment, cosa que no m’agrada. No he encertat a saber si es movien per ser amables amb mi o per vigilar que no m’emportés una bossa del seu museu.

De tota manera aneu-hi. Així aquestes tres persones es sentiran útils.

PS. Han volgut copiar el títol a Erasmus de Rotterdam “Encomium moriae” o sigui “Elogi de la  bogeria”? O és que han traduït malament?

Els meus llibres. La lògica dels panys

La lògica dels panys. Francesc Josep Vélez. Barcelona, 2013. RBA

El meu amic Francesc, és poeta, és narrador, és filòsof i és professor de filosofia. Però jo diria que la faceta de filòsof és la que està omnipresent en tot el que fa.

En els contes que ens presenta en aquest llibre, sempre hi ha un raonament filosòfic. Són contes amb història, sí, amb intriga fins i tot, però lo determinant és allò que en Francesc ens vol dir  en cadascun d’ells.

Naturalment, no em puc atrevir a fer comentaris filosòfics sobre els conceptes que analitza, em limitaré a dos comentaris.

El primer és referent als contes. Alguns d’ells més que un conte semblen una essència d’una novel·la, una gota de perfum, condensada i espessa. A mi m’agraden els llibres “gruixuts” no simplement pel volum de pàgines si no perquè l’autor  ho detalla tot, ho mastega  i això implica moltes pàgines. Posaré un exemple. Thomas Mann pren de la Bíblia la història de Jacob i Esaú i dels fills de Jacob (les 12 tribus d’Israel) i converteix aquella gota de perfum del text bíblic, condensat per la tradició oral de segles,  en 4 volums de 500 pàgines. El lector ja sap la “historieta”, però ell esmicola tots els petits detalls. Són uns llibres poc coneguts. Jo només he pogut llegir el primer.

El segon aspecte és referent a la poesia. En Francesc és un poeta i a vegades escrivint en prosa tens la sensació d’estar llegint poesia. Uns petits fragments:

Camps, oblidats camps d’ordi cosits de roselles, de mates de fonoll espitregat, de tiges escapçades, de fosques llodrigueres, de nusos d’esbarzers, tot plegat en una aspra i caòtica mixtura, esbossos de mur de paret seca, troncs esparsos i recremats, llits de velles fogueres, bancals desmadeixats, matolls de mals averanys...(L’ànima de les basses).

L’avinguda deserta per on caminava també sorprenia per un altre fenomen singular: estava flanquejada  a banda i banda per una estesa infinita d’arbres d’altura mitjana, de fulles grans, tacte aspre i verd fosc, en l’acabament de les branques dels quals, vinclant-les, florien unes mates espesses i compactes de petites flors, blanques i blaves la majoria, grosella intensa la resta, que no només escampaven llum i contrastaven ferotgement amb les fulles, si no que donaven a l’avinguda un aire d’Olimp primaveral amb festa grossa. (Caxtla, la ciutat)

La vaig estimar molt, la Vane, i sé del cert que ella em va correspondre, vam compartir dies de boscos i nits de desert, vam sadollar plegades desigs i desficis, vam beure, vam fumar i sobretot vam riure, vam ser felices juntes. (Una vida).

Hi ha la llavor magnífica del que serà el retorn, del que representarà algun dia tornar a la cambra de casa, als vells llençols, a les cares del barri, a la gent de la botiga de la cantonada, que per una enigmàtica llei de la constància hauran canviat però romandran iguals, hauran vist alterada com el viatger, com l’emigrant, la seva realitat, però conservaran els trets distintius últims que les fan individuals i eternes. (Una vida).

Molt recomanable.

Peternari 177

Encara que una publicació sigui digital i no gasti paper, pregunta’t si és necessària.

Peternari 176

Per què es fan tantes publicacions en paper, a l‘època de la informàtica?

Memòries d’un Funcionari 52 . ESSER 5.

 L’atenció a domicili. Aspectes generals

La concepció d’un servei integral per a persones grans, passa per mantenir-les a casa seva tot el temps que és raonable fer-ho. Per això cal proveir serveis d’atenció en el domicili i / o el servei de centre de dia. Per aquest últim també vàrem crear una petita base de dades.

L’atenció a domicili privada, s’ha convertit en un boom en les darreres dècades. Nosaltres vàrem anar creant lentament una base de clients, fins a convertir aquest servei en el puntal de la nostra entitat.

 Moltes i moltes empreses s’han creat en aquest sector des de 1990 i moltes també han tancat. La gestió del servei d’atenció a domicili és molt delicada i necessita molt tacte i comprensió tant de les necessitats de la família com de les del/a cuidador/a.

Cal tenir en compte que, com tots els serveis en que hi ha una persona per una sola persona (massatges, taxis, classes particulars etc.), aquests resulten cars pel que paga i no gaire remunerats pel que cobra. A diferencia d’altres serveis com el taxi o el massatge que una persona utilitza de tant en tant, l’atenció a domicili és molt llarga i cada dia i els costos poden arribar a ser no assumibles per a les famílies.

Si a aquest fet s’afegeix que s’exigeix títol com es fa a  ESSER i que hi ha una competència molt gran en el carrer, no només per empreses si no per persones que actuen pel seu compte, el resultat és un sector amb uns salaris molt precaris i sense que es vegi una solució a curt termini a aquest problema.

Per una altre costat cal tenir en compte que, a diferència del servei  d’atenció domiciliària públic que acostuma a ser d’un màxim de 6 hores  setmanals, en el sector privat els serveis que les famílies demanen són d’unes 6 hores diàries o més. Aquesta és la gran diferència.

I encara es pot dir més, des del punt de vista assistencial cal considerar que el cuidador o cuidadora està sol amb la persona gran, sense supervisor i sense estímuls relacionals, sense formació continuada, en definitiva amb una gran responsabilitat que no és reconeguda socialment.

Adlibitum-ignasi ha arribat a les 10.000 visites. Gràcies per compartir amb mi, idees i sensacions.