dimarts, 23 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 100. Comiat

Tanco aquí aquest blog. En realitat la idea original de fer aquest blog, va partir de la necessitat que jo tenia ( jo, no el lector, com quasi sempre que un escriu) d’explicar la meva variada història com a funcionari. La resta, peternari, pel·lícules, reflexions, són un complement.
 
Han estat tres anys molts interessants.  Un arriba a dir moltes coses en 700 entrades. Però també un es buida una mica. No crec que pogués aguantar el ritme, dient coses mínimament interessants.
 
He entès i admirat als que fan una columna diària als mitjans de comunicació. Deu ser un esforç titànic. Clar que potser no necessitem tants columnistes (incorregible fins al final...aquest Ignasi).
 
Si eventualment vull dir alguna cosa, ho faré a través del facebook. Si algú vol, i encara no ho és,  ens hi podem fer amics.
 
En qualsevol cas deixo aquí el meu c.e. icasalsci@gmail.com
 
 
Gràcies a tots els que m’heu seguit.

 

 

dilluns, 22 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 99. Economia. Anàlisi i seguiment 6

L’ètica col·lectiva

 

Complementàriament  a les retallades, encara necessàries, (i ja acabant aquestes memòries i aquest blog)  em vull referir a l’ètica col·lectiva.

 

En primer lloc,l’evasió d’impostos i l’estafa en les prestacions. Si els rics no paguen impostos (i se’ls perdona de tant en tant),si els metges no donen factura, si els empresaris tenen mil eines per dissimular impostos a base d’imputar despeses a l’empresa, si tots plegats evitem pagar l’IVA sempre que podem, si fem que l’empresa ens “acomiadi” quan en realitat marxem voluntàriament, si allarguem la baixa innecessàriament...  això no pot anar. Tots som culpables. Però curiosament es posa més èmfasi en criticar al parat “auto-acomiadat” i al del PIRMI que al ric. Siguem raonables i proporcionats.

 

Em fa por, també, que, quan tornem a créixer, ens oblidem dels deures  “verds” i tornem al creixement pel creixement, sense preguntar-nos si no hi ha altres maneres de fer les coses: si cal que els aparells es facin mal bé d’una manera programada als 10 anys, si cal que generem tants residus, si cal que a l’hivern anem amb camisa per casa, si cal que agafem un avió per anar a París 2 dies, si cal que tots tinguem un armari ple de roba que no necessitem, si cal que continuem confonent viure bé amb consumir molt.

 

En definitiva a través de la tecnocràcia podem també contribuir, per un costat a incrementar  la racionalització en tota la “res pública” i  per l’altre a millorar “l’ètica col·lectiva”.

dissabte, 20 de desembre del 2014

Opinió breu. El judici de Salomó, el messies, els falsos profetes i la independència de Catalunya.

1.El judici de Salomó

Com tothom sap, el rei Salomó, davant de dues preteses mares d'una criatura va ordenar partir el nen en dos i donar-ne la meitat a cadascuna. La falsa mare hi va estar d'acord, però la mare veritable va preferir que li donessin el nen a l'altra. Llavors Salomó va veure qui era la mare autèntica.
Sí, hem sentit la història des de petits. Però aquestes històries de la nostra mitologia, no són si no grans mostres de saber popular. Cal saber traslladar-les a circumstàncies del dia d'avui.
Si  Mas i Junqueras  volen realment la independència de Catalunya, haurien de cedir perquè la votació fos possible i ho fos quan abans. Tots tenim por que si això s'allarga molt haurem perdut. I tindrà raó l'Aznar.
 
2. El messies
Ja que estem en temps d'advent parlem del naixement del messies.
El poble jueu portava mils d'anys esperant el messies, de cop i volta n'apareix un i uns quants decideixen que és aquest i l'accepten. Són els cristians.
Els jueus porten 2000 anys més esperant el messies. I un es pregunta. Realment volen que vingui?  O el seu estat sempitern és el d'estar esperant? Traduït al nostre cas: volem la independència o volem estar tota la vida reclamant la independència, però preferint que no ens la donin?
 
 
3. Els falsos profetes
Sempre que surt el tema religiós en les converses, dic al meu interlocutor cristià quina és la meva frase preferida de l'evangeli. És la següent i també fa referència al tema que estic comentant.
Quan els deixebles de Jesús li pregunten com podran distingir els bons profetes, dels falsos profetes els contesta: pels seus fets els coneixereu.
Doncs això. Fets. I ràpid.

divendres, 19 de desembre del 2014

Peternari 258

I recorda sempre: tu estàs al servei del ciutadà i no al revés.


 Fi del Peternari.

dijous, 18 de desembre del 2014

Peternari 257

Encara que lentament, l’administració també pot millorar

dimecres, 17 de desembre del 2014

Peternari 256

A l’Administració, un dia és una setmana i una setmana un mes. (o al revés).

dimarts, 16 de desembre del 2014

Peternari 255

Els temes són importants i urgents fins que deixen de ser-ho.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 98. Economia. Anàlisi i seguiment 5

Els sous del funcionaris.

 

Ja he dit al principi d’aquestes memòries que fa 30 anys, molts entràvem a la Generalitat plens d’il·lusió  i ganes de treballar per un govern nou i modern. També he descrit com funcionava l’ICASS, com un mini-departamemt adscrit a Sanitat, amb una autonomia considerable. Entre tots els caps i el Director General eren 10 persones, després veníem els caps de secció i després els tècnics i administratius.

 
D’aquella època he conegut caps de servei amb un nivell 24.4 (que em perdonin els lectors no funcionaris aquest tecnicisme burocràtic. Els nivells del cos de titulats superiors va de 20 a 30). Jo mateix era cap de secció i tenia un 22. Els tècnics naturalment tenien un 20.

 
Si observem l’administració actual observem que s’han multiplicat els càrrecs: mes departaments, més  directors generals i en algunes ocasions se’ls puja el nivell fins al de Secretari General; més subdirectors generals i quasi tots amb els nivells màxims (30); més caps de servei i quasi tots en nivell 27 o 28 (no crec que hi hagi cap 24.4); els cap de secció 23 o preferentment 24; els tècnics de base 21 i no 20...

 
I paro aquí aquest detall avorrit. I podríem seguir amb altres cossos, la sanitat, la policia, els mestres, els bombers...

 
El que vull dir és que hem augmentat els càrrecs i hem augmentat els sous. I encara caldria afegir el plus de dedicació als nivells més alts que representa un 11% del sou per 2,5 hores més a la setmana.

 
Si retrocedíssim tots un nivell potser arribaríem a estalviar 1000 o 1500 milions d’euros en un any (m’ho invento, però si algú ho calcula i estic molt lluny, si us plau que m’ho digui), cosa que el ciutadà ens agrairia. Potser s’hagués pogut evitar tota la desfeta del patrimoni de la Generalitat, estalviant una mica més en sous d’empleats públics, polítics, parlamentaris etc.

 
És possible que aquest capítol d’avui no agradi ni a polítics ni a companys funcionaris, però és la gracia de tenir un blog i poder dir el què penses. I és la gràcia d’estar a punt de marxar.
 

I als que diuen que treballen molt i que s’ho mereixen, que mirin el mercat exterior i si algú els ofereix el sou que estan guanyant, que se’n vagin i comprovin què passa.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 97. Economia. Anàlisi i seguiment 4

Comissions Interdepartamentals.
 
Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia una amic meu consultor: “quan un té diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una  comissió i reparteix molt documents a analitzar”.
 
Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions” (per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.
 
I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.
 
I no és només temps de directors generals si no el de tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol, premsa etc.
 
En els temps de la informàtica i internet en que la informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o comentaris telemàticament?
 
Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20 minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari recollir tantes opinions...
 
Molts directors generals gasten una part important del seu temps en tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys directors generals.
 
I aquí, faig un salt de lo particular a lo general, aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.
 
Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar a tanta gent de tant alt nivell durant tant de  temps? Com es podien aprovar aquells pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.
 
A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no deien res?
 
Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi haguessin tantes comissions això no passaria.
 
I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb els seus nens, a fer el sopar o a anar  al cinema.

 

dijous, 11 de desembre del 2014

Els meus llibres. Canadá

Richard Ford. Canadà. Barcelona, Anagrama, 2013.

 
Un autor desconegut per a mi, com tants ¡  4 edicions en 4 mesos. Molta gent te’n parla. Me’l demano per Nadal passat ...i per fi li ha tocat.
No defrauda, com passa a vegades. De seguida notes que estàs davant d’un llibre que val la pena, dels que recordaràs. Aquest  tipus de llibres tenen la virtut de transmetre sensacions, sense necessitat de fer referència directa a aquestes sensacions. Estan allà, només t’has de deixar embolcallar.  M'atreviria a dir que un dels elements que defineix un bon llibre és que et digui coses que no estan escrites en el text.
La narració la fa la veu d’un jove de 15 anys i dura no més enllà de 6 o 8 mesos. Però tota la seva vida depèn d’aquests mesos.
 Els pares no tenen perquè ser sempre perfectes, són el que són i la major part dels nens han de conviure amb aquest fet.  Les il·legalitats poden ser molt relatives, si el sistema de protecció social dels menors té les seves debilitats. La vida, senzillament, és com és, no com ens diuen al cole.
La veu del noi de 15 anys descrivint tot el que li passa, és fascinant. No explicaré en detall l’argument, perquè fins i tot té un punt d’intriga i no voldria perjudicar al possible lector.
I per acabar, el narrador amb veu de 15 anys, però que en realitat en té 65, no dona cap importància a tot el que passa des dels 15 al 65. Amb 20 pàgines n’hi ha prou per descriure aquests 50 anys.
Per recalcar aquest concepte i en homenatge a Gabriel García Márquez, recordo una frase d’una entrevista amb ell, que vaig llegir fa temps:  “ ...desde los ocho años, nada notable sucedió en mi vida”...( No sé si cito prou bé...)

dimecres, 10 de desembre del 2014

Peternari 254

No diguis mai que una cosa no es pot fer, digues que s’ha d’estudiar detingudament. (dit sobre els funcionaris de Madrid per Josep Piqué quan era ministre).

dimarts, 9 de desembre del 2014

Peternari 253

Si fas esperar al que t’ha demanat una cosa, tot pot canviar i a lo millor ja no vol aquella informació.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 96. Economia. Anàlisi i seguiment 3

Algunes retallades possibles encara.

  

Empalmo amb el que deia fa uns dies de les retallades. Aquest concepte sovint barreja ajustaments necessaris en qualsevol cas, amb ajustament necessaris conjunturalment però no desitjables. Em referiré als primers o sigui a coses que sí que es poden i s’han de retallar encara més:

 
  1. Estem en un país amb un excés d’organismes innecessaris (consells assessors, empreses públiques innecessàries...), administracions sobreposades i duplicades, processos administratius molt complicats i que requereixen molta gent, subvencions creuades entre organismes que fan que tothom estigui gestionant ajudes de tercers en comptes de que els recursos vagin directament a qui ha de fer les coses. Si reorganitzar i simplificar és retallar, retallem.

 
  1. Reorganització d’entitats amb sobre-cost. Analitzem organisme per organisme i organigrama per organigrama. Eliminem càrrecs, situem els altres en la seva justa mesura (eliminem dedicacions especials), analitzem determinades professions que poden cobrar per sobre, o per sota del mercat europeu, utilitzem bé els recursos interns abans de contractar empreses externes (excés de productores externes a TV3, excés d’encàrrecs a consultores minus-valorant als funcionaris). Si això es retallar, retallem.
 

  1. No cal cobrar dues vegades dintre de les mateixes hores de dedicació: consells d’administració d’empreses públiques, activitats incontrolades dels professors universitaris dintre d’una jornada amb dedicació exclusiva, dietes d’assistència a reunions etc. Si això és retallar, retallem.
 

  1. Racionalització de la despesa cultural. Muntatges escènics excessivament cars, costos de producció excessius, cost excessiu dels doblatges, creació excessiva de “directors de cinema”, anàlisi cost-benefici de cada acció, exposició o muntatge. Si això és retallar. Retallem.

 
  1. Salut i Serveis socials. Si anem al metge el 50% més que a Europa, si comprem un excés de medicaments que després llencem, si els comprem al detall a la farmàcia en comptes que el sistema sanitari els compri a l’engròs i intentem reduir tot això. Si això és retallar, retallem.

  1. Els funcionaris  podem aportar el nostre granet de sorra (un 15-20% del nostre sou en els darrers anys) per solidaritat amb la resta de ciutadans. Si això és retallar, retallem.
 
  1. Podem reduir en despesa protocol·lària, en dinars amb diner públic, en cotxes oficials, en entrades gratuïtes pels directius, en publicacions innecessàries, en instal·lacions sumptuoses, en fotocòpies, en material sanitari mal utilitzat (o distret !) en hospitals i ambulatoris etc. Si això és retallar. Retallem.

Possiblement en aquesta llista, tots ens hi hem vist reflectits d’alguna manera. Tots podem millorar.

divendres, 5 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 95. Economia. Anàlisi i seguiment 2

Les retallades
 
Amb aquest expressió tant “popular” s’ha referit tothom els darrers anys als ajustaments econòmics que ha hagut de fer la Generalitat.
 
Amb uns ingressos fiscals a la baixa a causa de la baixada de l’activitat econòmica, amb un espoli fiscal de 16.000 M d’euros l’any per part de l’Estat, amb quasi impossibilitat de posar nous impostos o tributs i la obligació de complir amb el dèficit fixat per la UE la situació és complicada,
 
I en paral·lel amb la necessitat de continuar proporcionant els serveis bàsics que el ciutadà necessita: salut, ensenyament, serveis socials, habitatge. Ha sigut tràgic, però inevitable. Per molt que es critiqui, qualsevol altre hagués fet el mateix. Només cal pensar en la  pròpia economia domèstica. Si en una casa deixa d’entrar un sou, es fan les retallades que siguin necessaris per salvar l’essencial i si encara no és suficient i no es té crèdit, es retalla una mica de l’essencial.
 
Una altra cosa és que en temps de bonança econòmica potser s’havia exagerat en organismes no necessaris, subvencions de dubtosa rendibilitat, increment de plantilles etc. També per aquí s’ha hagut de retallar encara més ( veure el proper capítol)
 
Però el que és curiós de destacar és que com diu algun company “tots contra Economia”. Els Departaments no han estat prou conscients de l’esforç que s’havia de fer i, al meu entendre, els ha faltat lleialtat institucional. No és la primera vegada que parlo d’aquesta manca de sentit de “govern” per part de determinats polítics.
 
Naturalment, les unitats administratives treballen amb els paràmetres que els donen i en el  nostre cas, aquests paràmetres es restringeixen al terreny de les despeses.
 
Però si prenguéssim el tema per la banda dels ingressos ( i tinguéssim capacitat d’actuació), veuríem que la solució a tot no és tant complicada. Fora paradisos fiscals, fora que les multinacionals busquin la manera de pagar els impostos mínims refugiant-se  a Luxemburg, amb l’ajuda dels propis governs d’aquests països...
 
 La cosa ens portaria al President de la Comissió europea...però  això ja va molt més lluny d’aquestes memòries. Però no puc deixar de dir que és una enorme vergonya que ha passat molt desapercebuda i amb la connivència dels països de la UE. És cert que la nostra pàtria natural és la UE, però no m’acaba d’agradar, ni el què és ni el què fa.

 

dijous, 4 de desembre del 2014

Els meus llibres. La muerte del padre.


Karl Ove Knausgard. La muerte del padre. Barcelona, Anagrama, 2012

Una historia real, la pròpia de Karl Ove, en sis llibres. Mi lucha. El descobreixo  a la sortida del segon “ El hombre enamorado”, gràcies al Cultures de La Vanguardia. Decideixo, però, començar pel primer, esperant que l’editorial els publiqui tots. Així ho espero doncs l’èxit a  Noruega i a altres països on ja s’han publicat tots ha estat considerable.
La mort del pare.  Un pare que tampoc s’ha preocupat especialment pels seus fills. Un pare del que porta temps allunyat, doncs al països nòrdics la cohesió familiar és menor que entre nosaltres.
Però a pesar de tot, aquesta mort té un paper important en la seva vida. I de retruc serveix per rememorar la infància i la joventut, riure’s d’ell mateix a la seva adolescència (hilarant relat d’un desastre de festa de cap d’any, però que un adolescent ha de vendre com fantàstica al adults), reflexions sobre la joventut, els amics, l’alcoholisme i, com no, la mort, tema central del volum.
Una mort que, com a concepte,  la nostra societat tracta de disfressar
Els comentaristes el comparen amb Proust. I certament en alguns moments el nivell de precisió amb el que explica els més petits detalls ho fa pensar. Però no estem a Balbec a principis del segle XX, si no a Noruega a finals del segle XX.
No em puc atrevir, com mai faig, a fer crítica literària, Tant sols puc recomanar-lo i com a màxim recollir uns petits fragments. Com els bons autors, Karl Ove aprofita l’anècdota per anar de lo particular a lo general i entrar en el mon de la reflexió filosòfica:
Cuando la visión del conjunto del mundo se amplia, no solo disminuye el dolor que causa, sino también el sentido . Entender el mundo es colocarse a cierta distancia de él.
(en ocasions barreja el moment en que escriu amb el moment que explica. Escriu al 2008): Exceptuando a los padres de algunos niños de la guardería, no conocemos a nadir aquí. No lo echamos a faltar. Al menos yo.  No saco nada en claro de la vida social. Nunca digo en el fondo lo que pienso, pero siempre me acerco mucho a la persona con la que hablo, hago como si lo que me dicen me interesara...
No solo leía la novela "En busca del tiempo perdido", me la bebía...
(Parla de les coses del nens...)  Aunque la sensación de alegría que me producen esos momentos no sea arrolladora, sino más bien de satisfacción o calma, es al fin y al cabo alegría. Quizás incluso en momentos muy especiales felicidad. I si la felicidad hubiera sido el objetivo habría bastado. Pero la felicidad no es  el objetivo, nunca lo ha sido. Para qué sirve la felicidad? (¡¡)
Se me saltan las lágrimas cuando veo una hermosa pintura, pero no cuando  miro a mis hijos. Eso no significa que no los quiera, solo significa que el sentido que proporcionan no puede llenar una vida… ( Diuen d’ell que diu aquelles coses que ningú no diu…)
Escribir es sacar de las sombras lo que sabemos. De eso trata escribir. No de lo que ocurre allí sino del allí en sí.
Mientras la persona vive, el nombre se refiere al cuerpo en el que se encuentra, a lo que hace, pero cuando muere el cuerpo , el nombre se separa de él, quedándose con las personas vivas que con el nombre siempre van a referirse a quien era él, nunca al que es ahora, un cuerpo muerto que se está pudriendo en algún lugar.
Di un sorbo de café y encendí un cigarrillo. No es que disfrutara del sabor del café o de la sensación del cigarrillo, apenas lo notaba, lo importante  era hacerlo, era la rutina y, como siempre pasa con las rutinas, todo se encontraba en la forma.
(Ell i el seu germà): nunca nos tocábamos, ni siquiera nos dábamos la mano cuando nos veíamos y raramente nos mirábamos a los ojos.
(magdalena de Proust) Entre las marcas registradas de entonces y las de ahora había un mundo entero, y al pensar en ese momento en ellas, surgió ante mí con sus sonidos, sabores y olores, completamente irresistible, como es todo lo que se ha perdido, todo lo que ha desaparecido…
La serie continua amb   5 llibres més… De momento tinc el segon ja, a la tauleta de nit…

dimecres, 3 de desembre del 2014

Peternari 252

Mentre demanen la informació al Secretari General, hauran passat tres setmanes.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Peternari 251

Quan no vulguis donar una informació, digues que la demanin al de dalt.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 94. Economia.  Anàlisi i seguiment 1

 

Algun lector dirà que com és possible que hagi tocat tants temes diferents en la meva vida de funcionari. I té raó, però per a mi ha estat una sort.

 

Seria aquell acudit de la diferència entre especialista i expert. Un especialista és aquell que ha aprofundit tant en un tema i aquest és tant específic i petit que "ho sap tot"... de "res". Un expert és un que "no sap res", però "de tot". Jo soc un "expert".

 

Per entendre què és això de "anàlisi i seguiment" econòmic dels departaments", em tornaré a ficar amb la figura dels interventors a la que acabo de criticar en el capítol anterior.

 
Cada Departament de la Generalitat té un interventor que comprova  "a priori" que hi ha diners a la partida corresponent, que la despesa que es proposa correspon a  aquella partida,que s'aplica correctament tota la normativa... i després "a posteriori" que les factures estan bé, que tot s'ajusta al previst etc. I aquesta persona la tenim a cada Departament, està allà. Però no entra en analitzar si una nova ordre tindrà implicacions econòmiques no previstes o si una decisió que es pren ara i per la qual hi ha diners "aquest any", podrà hipotecar el pressupost de l'any següent que encara no està aprovat...per posar un parell d'exemples. És a dir algú que s'avanci al que pot passar. Tot això seria seguiment. Anàlisi seria valorar programes, buscar on es poden incrementar les eficiències, on sobren recursos i on en falten  etc.

 
Tot això també es podria fer des de la DG de Pressupostos, i de fet haguéssim pogut ser  una part d'ella. però per raons tècniques es va organitzar d'aquesta manera.

 
Això és el que m'ha tocat fer els darrers dos anys de la meva vida laboral (aquestes memòries es comencen a acabar...). Interessant i apassionant la part d'anàlisi, més  feixuga la part de seguiment que requereix un coneixement  de la comptabilitat de la Generalitat que em supera una mica. Per sort la resta de l'equip i fins i tot la "cap" són molt joves i supleixen les meves mancances.
 

Centraré els meus comentaris, les properes setmanes en alguns aspectes concrets com: noves retallades o eficiències, les comissions interdepartamentals i els salaris dels funcionaris.

 

dissabte, 29 de novembre del 2014

Memòries d'un funcionari. 93. Economia. Innovació Social 7.

Emprenedoria social 4.
 
El treball amb els emprenedors
 
Per sort pel programa i sobre tot pels emprenedors va aparèixer pel programa "tornant de los “madriles", Maravillas Rojo, un referent important en aquest sector. El seu impuls i assessorament va ser  determinant per la bona marxa del programa.
 
Vàrem formar als emprenedors. Un assessor individual seguia el seu projecte cada setmana, un cop al mes es reunia tot el grup, els vàrem ensenyar a "vendre" el seu projecte i a ser capaços d'explicar-lo en 10 minuts, en 5 i fins i tot en dos.
 
Com ja he dit, i repeteixo, lo millor de treballar amb emprenedors és que creuen en la seva idea, fermament, totalment, i això els dona una força inigualable.
 
La fi del programa
 
En acabar la legislatura, el programa tal com estava definit va  acabar en un any. La seva continuïtat va correspondre al Departament d'Empresa i Ocupació. El sistema de suport a emprenedors va canviar bastant. Cada vegada hi havia més entitats fent projectes de suport a emprenedors i La Generalitat va agafar un discret segon pla. Però des d'Economia ja no ens va tocar  continuar-hi. Llàstima.
  
Un corol·lari nefast. La intervenció
 
L'any 2014, quan tot ja havia passat, el projecte va tenir un control del Fons Social Europeu. No és que vingués ningú d'Europa, no. Simplement la Generalitat té un Interventor dedicat específicament a aquests projectes.
 
El nostre projecte havia passat tots els controls de la Intervenció "normal"  de la Generalitat. Però en algun aspecte referent a contractació, el nou Interventor discrepava de l'anterior i va aplicar un correctiu, crec que d'un 6%, sobre els diners que corresponia cobrar a la Generalitat de Brussel·les.  No es podien posar d'acord abans? La Generalitat contra ella mateixa? Surrealista.
 
El més greu és que algú em va dir que això havia passat amb molts projectes...o sigui molts més 6% a descomptar.

 

dijous, 27 de novembre del 2014

Cinema. Escenes mínimes. No sin mi hija.

No sin mi hija.  Dirigida per Brian Gilbert al 1990. Destaca el paper de marit “dolent” d’Alfred Molina, actor anglès fill d’un exiliat de la guerra civil.

La reposen per la Tele. Mai cansa veure, ni que sigui parcialment, aquesta història d’un metge iranià que torna al seu país just després de la revolució (o involució) dels ayatollahs de 1979.  El sistema va abduint poc a poc a un metge aparentment occidentalitzat ... La dona se’n vol anar però no la deixen  anar-se’n amb la seva filla.

Com a escena mínima, que n’hi ha moltes, crida l’atenció que els homes i les dones  dinen separats assentats a terra en dues rotllanes al menjador. En canvi el dia que es  troben a sopar els dos metges que han estat a occident i que estan casats amb estrangeres, sopen tots quatre junts...

Però voldria afegir una anècdota  que em va explicar fa molts anys un amic claretià i que té alguna cosa a veure amb tot això que estic dient. Teníem un conegut comú que estudiava amb nosaltres a Bellaterra. Aquesta persona era de l’antiga Guinea espanyola, catòlic, capellà i claretià. Vivia a Barcelona, estudiava en una universitat moderna. Malgrat això el meu amic em va dir un dia: “si vas gratant, gratant, aquest noi més enllà de claretià, o capellà, o catòlic, o universitari, és, bàsicament, de la seva tribu de Guinea”.

dimecres, 26 de novembre del 2014

Peternari 250

Quan et cessin d’un càrrec, no pateixis: et faran assessor. I a lo millor cobres més.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Peternari 249

Si arribes a consolidar el màxim nivell de sou...ja et poden arraconar.

dilluns, 24 de novembre del 2014

Peternari 248

Els càrrecs de lliure designació, són de lliure des-designació. Per què quan arriba el moment del cessament tothom s’enfada?

divendres, 21 de novembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 92. Economia. Innovació Social 6.

Emprenedoria social 3.

 

El procés burocràtic,

 
Crear un programa d’innovació social volia dir, per un costat, encarregar a una empresa exterior la gestió del mateix i per l’altre buscar 10 emprenedors als que aplicar el programa.
 
La recerca de l’empesa gestora es va fer pel procediment habitual, amb la dificultat afegida de que el procés de puntuació era el primer cop que es feia. Fins a 7 empreses es van presentar. Això ja és un indicador de l’interès i la capacitat que suscitava aquest tema. Va guanyar un conjunt de tres entitats: Barcelona Activa, ESADE i Fundació Seira.
 
Més complex va ser el procés per triar els emprenedors. Hi haurà emprenedors socials a Catalunya, preguntàvem? Estàvem a l’any 2010. Ara n’hi ha molts, el que mostra  com va tot de ràpid en aquests temes, però en aquells moments era una incògnita.
 
Es va triar la fórmula de subvencions en espècies. Els emprenedors rebrien tot un conjunt de suports que tindrien un cost. Per això es va fer una convocatòria de subvencions per tal de que tingués màxima publicitat.
 
Va ser molt complex explicar a la part administrativa, juristes, intervenció...  el que era això i com encaixar-ho en els seus esquemes mentals. Difícil i lent. És el preu d’innovar: “això no s’ha fet mai”, crea inseguretat, no saben què fer.
 
El resultat és que vàrem perdre molt temps i el programa no havia acabat quant va haver-hi canvi de govern. El meu consell seria assegurar bé el procés abans de començar. Potser hi havia un camí més fàcil.
 
Es van presentar 60 emprenedors. Sorprenent. En una primera ronda d’anàlisi de documentació en vàrem  escollir 30 i els vàrem entrevistar. I en una segona entrevista vàrem seleccionar els 10 emprenedors.
 
Els projectes, més enllà d’una entitat que impulsava la rehabilitació de malalts mentals a partir de la fabricació de iogurts, entraven també en temes energètics, de microcrèdits, de formació de quadres al tercer mon, de suport a nens adoptats, de mètodes nous de fer analítiques etc.

dijous, 20 de novembre del 2014

Les meves magdalenes. Recuerdos de Ignacio


Quan jo tenia 8 anys, a casa meva a Terrassa, teníem el número de telèfon 1294. Això vol dir que en tota la ciutat no hi havia més de 9999 números. A més quan calia trucar fora de la ciutat s’havia de demanar una “conferencia”. La conferencia trigava potser hores en ser concedida.

 
Recordo que per un aniversari  o sant de “l’abuelito”  de Gijón, en vàrem demanar una. Recordo la imatge de tots nosaltres esperant a la sala de davant que és on hi havia el telèfon. La sala era a la part de la casa que dona al carrer.

 
La sala  s’ajunta, en el meu record, amb  la mort del tiet Ignasi uns anys abans, quan jo en tenia potser 6 o 7, i de la que guardo la fotografia mental del tiet “Pepito” amb un barret blanc.

 
Si tiro endarrere fins aquest dia de la mort del tiet Ignasi el fotograma que tinc soc jo mateix en un menjador fosc, amb unes portes corredores que donaven  a la galeria de davant del pati, “robant” una mena d’hòsties  o pa especial que menjava el tiet Ignasi i tastant unes sacarines que ell prenia. El tiet Ignasi era diabètic.

 
I tirant encara més en darrera, en un altre fotograma que tinc d’aquella casa estem el tiet Ignasi i jo dinant a la mencionada galeria en una taula camilla. No sé  què ens devíem dir tot un dinar el tiet Ignasi i jo, només tinc el fotograma. Des de la saleta es veia el jardí en el que hi havia una fonteta amb una petita muntanya  de pedretes de la que brollava un petit sortidor. El pati estava decorat amb cadires i butaques de ferro, similars a les que 50 anys després es tornen a fer. Al mig del pati hi havia una taula de marbre que encara avui és la mateixa.

 
Doncs bé, quan finalment ens van concedir la conferència, es va dir de posar-s’hi tots, però molt breument “només donar els records”. Jo que era el més petit dels que podien parlar per telèfon, i que estava molt nerviós vaig ser el primer. Tal com m’havien  dit vaig dir: “recuerdos de Ignacio”, i vaig passar el telèfon al següent. La meva sorpresa va ser que els altres en comptes de complir l’ordre que se’ls havia donat feien una petita conversa amb “l’abuelito” . Quan tots van acabar “l’abuelito”  va demanar per mi, doncs pensava que no m’hi havia posat, de tant ràpid com havia anat. Jo m’hi vaig tornar a posar i vaig dir molt a poc a poc “ recuerdooos dee Ignacioo”. I aquí va quedar tot.

 

En definitiva, des de petit he tingut tendència a creure el que em diuen i a fer-ho. I la meva sorpresa és veure com els altres reinterpreten la norma i se l’adapten a la seva manera. Encara ara em passa.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Cinema. Escenes mínimes. El lector

El lector.2008. Director Stephen Daldry. Protagonistes Kate Winslet i David Kross.

 

Una història d’amor d’un jovenet amb una dona molt més gran (cosa més freqüent del que ens podem pensar) que condiciona tota la seva vida. La seva amant és una antiga vigilant de campaments de presoneres a l’alemanya nazi. No sap llegir però ho intenta amagar i aquesta ocultació arriba a tenir conseqüències tràgiques en la seva vida. Ell li llegeix llibres mentre són amants i, al cap de molts anys li comença a enviar a la presó, cintes gravades de llibres llegits.

 

La meva escena mínima: el va a veure a la presó just abans de sortir. Li ha preparat un pis, se’n ha ocupat, sí. Estan assentats un davant de l’altra al menjador de la presó, ella allarga el braç per que li doni la ma, ell l’acosta però de seguida la retira, a ella li canvia la cara, es sent rebutjada i a la nit es suïcida.

 

Ell és un covard, vol i dol. No acaba d’afrontar les seves responsabilitats (com quan abandona la cua d’ anar-la a veure a la presó). L’amargor se li nota en tot moment. Els homenatges pòstums no serveixen.
 
Excel·lent Kate Winslet (fer Titànic, potser era més espectacular, però era molt més fàcil).

dimarts, 18 de novembre del 2014

Peternari 247

“Li han convocat la plaça” perquè  ja li tocava... com a la cua del super.

dilluns, 17 de novembre del 2014

Peternari 246

“Li” han convocat la plaça”. El concurs és públic i lliure i el plec de bases té moltes pàgines per garantir la legalitat. Per què, doncs, diem “li” han convocat la plaça?

divendres, 14 de novembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 91. Economia. Innovació Social 5.

Emprenedoria social 2.
 
La figura de l’emprenedor.
 
Diuen que un emprenedor és aquell que treballa 16 hores al dia per no treballar-ne 8 per a un altre. En broma naturalment.
 
En la realitat la força real d’un emprenedor és aquella empenta que el fa tenir “fe” en el seu projecte i que ho dedica tot al projecte. Tenen una mirada especial, que fascina. Jo també he estat emprenedor, però crec que mai vaig arribar a tenir la “fe” que he vist en els ulls dels nostres emprenedors.
 
Em vam triar 10 de 60 projectes que es van presentar. A uns anys vista la meitat o una mica més  han reeixit, han acomplert l’objectiu, estan fent una tasca social, han creat llocs de treball. Val la pena.
 
A més, actualment, Catalunya és un enorme viver de projectes d’emprenedoria social. El concepte ha quallat fort. També la pròpia administració fa innovació social. Es treballa conjuntament el sector públic i el privat, tant tercer sector com empresa privada. En realitat ja no és el més important si es guanyen o no es guanyen diners des del punt de vista empresarial. Qualsevol projecte ha de tendir a ser sostenible en ell mateix, sense dependre de subvencions.
 
Crec que s’està produint un canvi de paradigma en la manera de fer les coses i em fa por que centenars de funcionaris acostumats a fer “subvencions” no siguin capaços d’adaptar-se a les noves maneres de fer. Miro el futur amb esperança, ara que me’n vaig, i estic content d’haver col·laborat en aquest procés.
 
Vull dir amb tot això, que potser l’administració no està aprofitant aquest moment en que molts funcionaris estan treballant a ritme lent, no per culpa seva si no perquè no hi ha diners per subvencions per fer dues coses: Primera, començar a canviar el paradigma: ja no han de ser les subvencions la tasca d’impuls d ela Generalitat, si no el suport als emprenedors, el guiatge. I segona, col·locats en aquesta tessitura, fer un reciclatge accelerat dels funcionaris que es dediquen a aquests temes.
 
No donem tantes subvencions, però impulsem, facilitem, eliminem traves burocràtiques, no impedim durant mesos l’obertura d’iniciatives empresarials pels permisos. Paguem ràpidament allò que devem. Siguem comprensius amb els que no “ens” poden pagar i analitzem perquè. No fem normes “perfectes” però cares i difícils d’aplicar amb terminis molt curts.
 
En definitiva, els funcionaris i l’administració han d’aprendre a pensar com si fossin ells els  emprenedors, i tenir prou empatia per posar-se en la pell de l’altre.
 
Utopia? No. Ara és l’hora, també per aquestes coses.

dijous, 13 de novembre del 2014

Cinema. Escenes mínimes. El Pianista

El pianista. Roman Polansky 2002, amb Adrien Brody.
Tothom recorda aquesta pel·lícula i si un dia la fan per la tele no puc resistir la temptació de mirar-la, ni que sigui una estona. M’agrada mirar fragments de cintes que conec. Aquell fragment  em refresca tot el plaer que vaig tenir la primera vegada que la vaig veure.
Per casualitat, veig una  escena col·lateral, però d’una força increïble. Un vell porta  menjar en una mena de pot i un soldat nazi li tira a terra. No ho dubta: es tira a terra i comença a llepar el terra, com un gos.
 

dimecres, 12 de novembre del 2014

Queixes mínimes. Els aparcaments de motos

Barcelona, és una ciutat que dona prioritat a les motos. És lògic. Les 300.000 motos de la ciutat contribuïm a que el trànsit sigui més fluid. L’Ajuntament posa, també, moltes places d’aparcament, especialment  prop  d’escoles, hospitals o llocs on es preveu una gran afluència de motos. Molt bé.
Però sovint aquesta acumulació de motos es concentra en unes hores del dia i a altres, normalment la nit, estan buides.
I aquí ve el problema. Una bona idea es converteix en motiu perquè uns guàrdies urbans sense sentit comú, es posin les botes posant multes si algun cotxe s’hi aparca. I el ciutadà maleeix a l’Ajuntament i es queixa i jo crec que amb raó. Així com es pot aparcar al carrer Balmes a la nit, s’hauria de poder aparcar en aquestes zones a la nit. I si la placa no ho diu i hauria d’haver, de moment, el sentit comú de la guàrdia urbana.

dimarts, 11 de novembre del 2014

Els meus llibres. La última trobada

La última trobada. Sandor Marai. Barcelona, Empúries 2002
Sandor Marai forma part dels escriptors austrohongaresos, que han plorat la mort de l’imperi. En aquesta obra es traspua una certa tristor en parlar de Viena, com a un referent per continuar vivint i creient en alguna cosa.
L’obra  ens narra la historia de dos amics que guarden un secret entre ells, impossible d’explicar al mon. Un secret que es manifesta en indicis mínims i sotils, amb petits  gestos, amb mirades. No es pot explicar el contingut per si algú vol llegir el llibre o anar  a veure l’obra de teatre.
El text de la novel·la és sublim. En el seu “clímax” el protagonista parla de la fidelitat dintre de l’amor o de l’amistat. “Si estimes a una persona i vols que sigui feliç, com li pots vetar la infidelitat si això és el que necessita per ser feliç del tot?” Més enllà de l’argument, el text posa en qüestió tot el sistema de valors de la nostra societat en aquest terreny.
Molt recomanable , en especial si algú vol anar a veure l’obra de teatre al Romea.
 
Perquè  aquest és el motiu que m’ha fet rellegir el llibre després de 20 anys. No es pot anar  a veure una obra així sense conèixer el llibre. Si es fa així, la “intriga” en sí mateixa no té tanta importància, si no la manera com el director i l’actor transmeten el missatge del llibre. I en aquest sentit haig de confessar que m’ha defraudat una mica. M’esperava uns personatges més ben treballats, més en el seu lloc, no tant apassionat (el protagonista  i l’antagonista tenen 75 anys i la Nini 91). M’esperava un text una mica més llarg. No cal escurçar tant.  Tot i que hi ha l’essencial. Però és que no es tracta únicament de la tram. Són els petits detalls el que compta. Una hora i 20 minuts és poc. És com insult a la nostra intel·ligència pensar que un text així ens l’han de fer curt perquè no ens cansem.
Excel·lent “ la pietá” de l’escena final. Gràcies Montse. No hi ha com ser professora d’història de l’art.

dilluns, 10 de novembre del 2014

Històries mínimes. 9N

Els diaris d’avui van plens de noticies, opinions i comentaris del 9N. No puc afegir res que sigui nou. Però no puc deixar passar aquest dia sense dir res. Només em resta refugiar-me en “la intimitat”.

Tres vots especials:

La Rosa ha votat pel seu besavi Vicenç que va ser empresonat per parlar en català.

Una veïna que em trobo anant  a votar, no pot aguantar-se de dir que s’ha posat les arracades de la seva avia. Vota per ella.

I jo no puc deixar de dir que he votat pel meu amic  Pep.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 90. Economia. Innovació Social 4.

Emprenedoria social 1. Què és un emprenedor social?
 
Què és un emprenedor! Aquesta és una pregunta que ens fa sovint una persona arribada a aquest sector. Quan li expliques una mica, diu: ah! és un empresari!.
 
I una mica d’això hi ha, però ens agrada canviar el nom a les coses. Empresari, a alguns els pot sonar malament i llavors en diem emprenedor.  Tot i que emprenedor és més ampli, en la major part dels casos coincideix. En general ho lliguem a petits negocis i al fet que, a més, siguin innovadors.
 
Un parèntesi. “Innovador”, és un concepte molt ampli. No solament poden innovar els empresaris, també a l’administració es pot innovar. Recordo que en la meva narració de l’ICASS vaig explicar com els albergs de la zona de Lleida van començar a fer “treballar” als usuaris dels albergs, recollint ampolles, ferros o similars. Posteriorment s’ha incorporat aquest tipus d’actuacions a totes les tasques de reinserció.
 
Un exemple curiós d'innovació en el sector públic, que em van explicar, és el de una unitat gestora de “separacions matrimonials” del país basc. Varen aconseguir fer tots els tràmits en una sola compareixença de la parella. I evitar així moments de tensió.  Podem innovar! Hem d’innovar els funcionaris! Espero que a l’endemà de la independència, a Catalunya sigui tant fàcil crear una empresa com a Anglaterra o Nova Zelanda ...i espero que algú ja hi estigui treballant.
 
Tornant al tema. En el nostre cas afegim al terme “emprenedor”  l’adjectiu “social”. La cosa es complica. Hi ha qui no creu que hi hagi diferència amb l’emprenedor normal.
 
I certament en els casos en que es proporciona treball a discapacitats és el cas que es veu més clar. En temes relacionats amb el medi ambient, o amb “upps” de diferents tipus, el tema és més complicat i hi ha la possibilitat de que tothom s’intenti “colar” ja que el concepte de “emprenedor social” té més acceptació que el normal.
 
La resposta clau la dona Cristobal Colón creador de La Fageda, quan diu: nosaltres no fem iogurts o melmelades o gelats, nosaltres donem feina als discapacitats de la Garrotxa. Els iogurts són només el medi, no l’objectiu. Si s’entén això, s’entén el concepte de emprenedor social.

dijous, 6 de novembre del 2014

Els meus llibres. La familia Máshber


La familia Máshber. Der Níster (pseudònim de  Pinjas Kahanovic 1884- 1950). Barcelona, Editorial Libros del silencio, 2011.
Com vivien els jueus centreeuropeus o russos al segle XIX? Com vivien els avantpassats d’aquests curiosos personatges que, en cara avui,conserven a la mediterrània Israel les seves vestimentes d’aquell lloc i d’aquella època?
Nister ens ho explica durant 900 pàgines amb un llenguatge lent i meticulós. Com eren les ciutats, com era la gent, com es relacionàvem amb els “gentils”, quin era el seu sistema de classes, el seu comerç, la seva “banca”. I també, com resaven, com practicaven el shabat, com mantenien les seves seculars tradicions tant lluny de la seva mítica Jerusalem, com esperaven el messies.
Sembla que hi siguis. I sembla que hi siguis al segle XIX i al XVII i al XVII i al XVI... perquè, excepte pels escassos lligams amb la societat dels gentils que emmarquen l’espai i el temps, que emmarquen Ucraïna en el segle XIX, l’escena, la ciutat de “N” podria estar en qualsevol lloc del mon i la narració succeir al segle XVI.
Aquesta és una característica antropològica fascinant del poble jueu: al llarg de 20 segles, a qualsevol lloc que estiguessin, ells han mantingut unes tradicions, unes litúrgies que els han conservat com a poble. El més normal és que s’haguessin diluït com a poble, però no ha estat així. Defineixen una nació i una identitat, amb una llengua però sense un territori real, només idealitzat.
I sorprenentment al segle XX la cosa es desperta, per mal i per bé i tenim per un  costat el genocidi i per l’altre la creació de l’estat d’Israel. Res del que ha passat al segle XX s’entendria sense aquests costums i ritus mil·lenaris. Sense uns preceptes i uns costums absurdament rígids als nostres ulls.
El llibre és d’una lectura no del tot fàcil, però totalment fascinant pels que hi entrin. Fet que recomano vivament.
Destacaria dues coses curioses. Una de tipus religiós, l’altra de tipus econòmic.
Tot i la fidelitat general a les normes i els ritus, l’autor dona un important protagonisme als moviments de pensament “dissidents” amb la ortodòxia original i que en general eren perseguits  per l’estatus quo.
L’altre , i que ocupa una part important de la trama, són els daltabaixos econòmics de la família Máshber. Viuen de diverses empreses d’economia real i productiva, però també del préstec. És per aquí per on ve el mal, i en especial pels de més amunt. Alguns nobles locals es neguen a tornar importants crèdits abusant del seu poder i a partir d’aquí trontolla tota l’estructura dels negocis i una multitud de petits inversors perd el seus estalvis, ells s’arruïnen etc... No sé a què em sona tota aquesta història¡¡¡
La narració té dues parts i potser n'hi ha una tercera perduda en algun lloc. L’autor la promet en el propi text. Però això potser algun dia ho sabrem. Diuen que amb el final truculent que va tenir en Nister, algun manuscrit pot estar perdut pel mon.
El primer volum es va publicar el 1939 i el segon, a Estats Units al 1948. Fins a finals del 80, Nister,  no va començar a ser recuperat  a Estats Units i després, lentament i afortunadament, a altres llocs i idiomes.
El poc que sabem  del final de la vida de l’autor és que va ser víctima de l’horror stalinià,  portat al gulag i que va morir degut a les pèssimes condicions de vida, sense que l’arribessin a afusellar, tal com estava previst.
 
 

dimecres, 5 de novembre del 2014

Queixes mínimes. Les motos al gimnàs del Putxet

Al gimnàs del Putxet hi ha un aparcament de motos. Però és insuficient. La gent llavors, com és habitual, ho fa  sobre de l'acera. Però, ai las! A sobre de l'acera hi ha una placa que ho prohibeix.

Les motos  no molesten a ningú en aquell espai. El gimnàs és municipal, tot i que el gestiona una empresa.  Vaig a recepció i ho explico. És a dir, els demano que es posin en contacte amb l’Ajuntament i gestionin  la retirada de la placa.  Em diuen que això ells no ho  poden fer. No estic d'acord. Ells ho haurien de moure això.

Ho faig jo pel meu compte, escric una carta a la guàrdia urbana i em diuen que això no els correspon. Abandono. Jo m'he donat de baixa del gimnàs (no per això naturalment...)

Però, un bon dia, un guàrdia urbà, tot i que les motos porten anys aparcant allà, començarà a posar multes...i ningú no es podrà queixar perquè el senyal hi és. Hi ha una certa indefensió jurídica, de facto,  no?