dijous, 30 de gener del 2014

La frase del carrer.Abril

Aquests dies de  fred, una nena de 10 anys va amb el seu avi. Estant parats al semàfor i sento aquest breu diàleg:
 

L'avi: en Abril hará calor

La nena: en Abril aguas mil

 

Sí, ja sé que sembla un diàleg de besugs, però m'agrada sentir que la nena sap aquesta dita i si sap aquesta, possiblement també altres.

 
Aquesta dita, però, té una divertida segona part menys coneguda:

En Abril aguas mil,

pero caben todas en un barril !

Cinema. Escenes mínimes. Satyricon


Fellini.  Satyricon. 1969

La filmoteca ens ofereix aquesta cinta i ens la fa precedir d’una excel·lent mini-conferència d’una professora de la Universitat de Madrid, dintre del cicle “Cinema i art”. No sé si l’havia vista fa 30 anys, però la veritat és que no recordava res.
A partir del text del romà Petronio, Fellini ens mostra la seva visió de la Roma del segle I.
Ja et diuen al principi que no et preocupis per entendre-ho tot. El propi Fellini va dir que la pel·lícula no s’havia d’entendre si no que s’havia de “sentir”. És un descans, perquè et relaxes i et deixes penetrar pels diferents contes que es van empalmant...deliciós.
Les historietes són a quina més curiosa per no dir grotesca. No les mencionaré. Només comentaré alguns aspectes generals:

.Roma al segle I és, segons Fellini, una societat acabada, centrada en els plaers i en la riquesa. Ha perdut la “virtut” dels primers temps. Està ja en decadència.
.En aquesta davallada tenen un paper important els “nous rics”, els lliberts” els antics esclaus vinguts a més.

.”Roma” no hi és a la pel·lícula. No sé que ens vol dir Fellini. Hi ha les escenes interiors de les cases, però l’exterior és sempre un desert de terra.
.Les escenes d’orgies i banquets “impossibles”, ja s’han vist en altres pel·lícules, però Fellini aconsegueix fer-te agafar fàstic amb la seva visió.

.L’escena final és potser la més felliniana de totes. Un mort deixa en el seu testament que els seus hereus se l’han de menjar si volen els diners. L’escena mostra tot de “vells” menjant la carn fastigosa, mentre els joves agafen un vaixell i se’n van a explorar nous mons... Un cant a l’esperança?

Es sorprenent que una cinta així no es passi més en cinemes d’assaig o fins i tot per la tele.

 

dimarts, 28 de gener del 2014

Peternari 191

Si dius que està tot molt bé, el jefe pensarà que t’ho has mira’t molt bé.

dilluns, 27 de gener del 2014

Peternari 190

Quan el jefe et demana que li donis la teva opinió “sincerament” ,vol que li diguis que està tot molt bé.

diumenge, 26 de gener del 2014

Cinema. Escenes mínimes. La dolce vita

La dolce vita. Federico Fellini. 1960. Amb Marcelo Mastroiani.

Fa pocs dies, quan vàrem anar a veure La gran belleza, (de la que ja n'he parlat), la meva cinèfila amiga Montse va comentar que semblava que darrera  de tot hi havia Fellini i La dolce vita.
Hem llogat la pel·lícula, l’hem mirat i disfrutat. Tots feia molts anys que l’havíem vista i no la recordàvem gaire. La Montse tenia raó.

El protagonista diu que està escrivint un llibre, que no escriu. A La gran belleza, el protagonista de 65 anys el té pendent fa 40 anys i ja està segur que no el farà mai.  Les festes nocturnes tenen una similitud considerable, només que a les de la gran belleza, els protagonistes són tots madurets. El protagonista és un home sol, sense compromís ferm i sense fills, com el de La gran belleza. La Roma de Fellini, és una mica més “neorealista” i mostra el primitivisme italià de  la Roma dels anys 60, l’actual és més preciosista i més snob. I els diàlegs en els dos casos, traspuen filosofia a través de la seva frivolitat.
Imatges increïbles com el famós bany a la Fontana di Trevi, o el passeig en helicòpter del sagrat cor. I per cert, cal recordar que el fotògraf que ajuda a “Marcelo”, es diu Paparazzo, d’aquí ve la famosa paraula.

Cunya Publicitària: A Travessera  de Dalt 93, cap el final, hi ha un video club "STAR" on trobareu qualsevol cosa estranya i difícil de localitzar. El recomano.

dissabte, 25 de gener del 2014

Memòries d’un funcionari. 60. ICASS, segona edició. 2.

L'ICASS de Josep Maria Ramírez.

Inicis En Josep Maria feia poc que havia arribat a l’ICASS quan jo vaig tornar. Abans d’ell hi havia hagut uns quans anys en Vicenç Chiquillo. En Vicens és un exemple paradigmàtic del que és el funcionari acomodatici. Quan el vaig conèixer l’any 1983, estava encara als antics serveis per a gent gran del ministeri. Ben bé un prototipus dels funcionaris franquistes traspassats que no se’n fiaven i que posaven pals a les rodes (veure capítol 25). Va ser ell que em va dir dues frases que mai no he oblidat. La primera: “facis el que facis el que vingui darrera teu ho trobarà malament” deu meu¡ Sap més el dimoni per vell que per diable¡ i que cert que és això¡ Ho he hagut de veure i patir moltes vegades a la vida. La segona : “fes sempre el que digui el director general”. Complint aquest principi bàsic del “peloteo”...va arribar ni més ni menys que a Director General.

En Josep Maria era un tecnòcrata i venia d'un hospital privat.. No era del partit i em va confessar que això li va portar molts problemes perquè en els partits hi ha gent fent mèrits en una cua virtual per arribar a ser Director General. Ell s’havia saltat la cua i alguns no li perdonaven. Tenia un sistema de direcció molt participatiu: el dimarts reunia a tot l’equip de direcció perquè totes les unitats sabessin de les altres. El dimecres reunia a tots els caps, fins a cap de secció, unes 20 persones, per exposar i discutir temes més generals. Hi havia bastant bon rotllo. A més es passejava molt per la planta i de cop seia davant d’algú i li preguntava què estava fent. A alguns caps això no els agradava gaire...però crec que és la única manera de saber realment què passa en una unitat. Si no els caps intermedis sempre ho filtren tot: la informació, l’ambient, les opinions...

Inicialment en Ramírez em va dedicar a fer encàrrecs de la Direcció, a fer la memòria del Departament i coses així. Entre aquests encàrrecs hi havia la coordinació d’uns actes amb les entitats de serveis socials per tal que entressin en processos d’auditoria econòmica. Segons la seva sensació el sector dels serveis socials, en especial els dels discapacitats estava “en fallida”, però anava tirant la pilota endavant. Durant el seu mandat es va treballar sobre tot en aquesta direcció.

Una anècdota. En aquesta primera època treballava de costat amb Jordi Cucurull. Es va morir el seu pare, el poeta Felix Cucurull. Vàrem a anar a l’enterrament, a Arenys, en Josep Maria i jo. Era a les 4 de la tarda. A la sortida en Josep Maria em va venir a dir que se li feia estrany a aquella hora anar a casa seva (vivia a Mataró). Li vaig dir que faria santament en dedicar la tarda a jugar amb el seu fill ni que fos per una vegada. La seva mentalitat “d’executiu” es negava a fer una cosa així, però, per una vegada, ho va fer.

dijous, 23 de gener del 2014

Cinema. Escenes mínimes. La gran belleza.


La gran belleza, Paolo Sorretino, 2013, protagonitzada per l’immens Toni Servillo.

Fastuós homenatge a una micro-Roma que difícilment els turistes podem arribar a copsar amb uns pocs dies d'estada. Escenaris íntims, racons desconeguts, palaus insospitats.
Una Roma, envaïda pels turistes. Fet que el director deixa clar a la primera escena i que com un mal menor inevitable, deixa de costat.

Una Roma d'un grup minoritari d'esnobs i vividors que passen les seves nits bevent, dient bajanades i fent "trenets" que, afortunadament, no van enlloc.
Uns transfons nostàlgic i zenital a partir de l'aniversari del protagonista, que fa 65 anys. Un mon que comença a desaparèixer, que no té res a dintre i que es recrea en la buidor. Un protagonista que fa quaranta anys que busca "la gran bellesa" per escriure sobre ella, però que no l'ha trobat i sap que no la trobarà. Tot s'ha acabat.

Cal mantenir aquesta falsedat i aquesta falsa alegria. Quan, per una vegada, diu la veritat del que pensa d'una altra persona, es produeix el desconcert i el caos. No val la pena.
Quan s'apropa a fer una pregunta a un cardenal, aquest no té res a dir-li. Res. I es refugia en una benedicció en llatí. Desolador.

I per sota de tot el tema, personatges felinians grotescs i impossibles. Una antiga bellesa lletja i  horrible, una monja "santa", una monja que li suen les mans, una col·lecció d'esnobs estúpids. I un noble que és convidat a un sopar substituint a un altre noble, un Colonna. La resposta, escena mínima i esperpèntica és:  "No podem, vàrem estar dos segles barallats". Però hi van, perquè estan arruïnats i necessiten els diners.

Imprescindible. Dues vegades millor que una.

dimecres, 22 de gener del 2014

Opinió breu. Donuts. La quadratura del cercle.

Tot lliga. Darrerament he sentit un mon de coses sobre els donuts.
Que era un negoci familiar i que se’l van vendre per 900 milions d’euros. Per què? Per què els fills (normalment) dels creadors de les empreses se la venen i es dediquen a viure bé ? Per què no continuen al peu del canó? Sí ja se, l’economia global i tot això, però comencen a ser masses. No seran ells els que estan perdent la “cultura de l’esforç”?
Ho compra una multinacional i troba que això de portar els donuts cada dia és massa car. Total que canvien el producte i ja no és tant bo. (Ho he comprovat, pecador de mi,  un dia d’aquests).
Avui anant a la guarderia he passat per una escola. Molts nens sortien menjant un bocata de pa amb alguna cosa, fins i tot he vist uns avis que primer feien menjar una poma (que portaven pelada de casa) al seu net. Cap donut.
On queda allò de l’anunci i el nen que s’havia descuidat “els donuts”?
Una barreja de més austeritat i més consciència alimentària han fet disminuir el consum de donuts. I si a sobre el producte és més dolent... ja tenim la quadratura del cercle.
Cal reinventar-se.  Precisament el sector del pa ho ha fet i amb molt èxit¡

 

dimarts, 21 de gener del 2014

Peternari 189

No facis mai una crítica constructiva... et destruiran.

Peternari 188

Si li dius alguna cosa en contra del jefe per millorar les coses, et dirà que no vols col•laborar amb l’equip.

dissabte, 18 de gener del 2014

Memòries d’un funcionari. 59. ICASS, segona edició. 1.

Quan vaig retornar, em vaig haver de conformar amb un plaça de nivell bàsic. De res va servir que jo hagués estat cap de secció dos anys, perquè la plaça mai ser convocada i si no la tens en propietat no “consolides nivell” que diuen els funcionaris. És obligació convocar una plaça en sis mesos un cop l’està ocupant algú, però aquesta prescripció legal s’incompleix sistemàticament. El resultat és que l’Administració va incomplir la llei i jo vaig pagar les conseqüències.

Val la pena detenir-se breument en aquest concepte de “consolidar nivell”. A l’Administració el sou es compon de: sou base, complement específic (el més substanciós) i complement de destinació. Cada dos anys d’estar en una càrrec es “consoliden” dos nivells del “nivell de destinació”. En el moment que una persona és cessada d’un càrrec si li han de mantenir les retribucions corresponents al nivell de destinació assolit amb una reducció de dos nivells.

Una altra cosa és que a més, es mantingui a la persona, pels motius que siguin, en una plaça de nivell alt. El resultat final és que con que la gent va pujant i després, amb un canvi de govern pot ser cessada o pot desaparèixer la seva plaça, els costos estructurals sempre van en augment. I hi ha una tendència creixent a que hi hagi algunes persones cobrant molt, sense fer res. Aquest fet a més de tenir una repercussió econòmica, en té una altra de modèlica: la gent amb sous més justos, que és la que fa la feina, no pot si no escandalitzar-se davant d’aquesta situació.

Em vaig incorporar al Departament de Benestar el 2 de febrer de 1995. D’entrada no van saber on col·locar-me físicament i vaig compartir un espai molt limitat amb un becari durant un mes.

La primera setmana em va passar una anècdota curiosa. Vaig entrar un dilluns. Gran part de la gent estava en un Congrés de Serveis Socials. El dimarts em van encarregar que preparés una intervenció en una taula rodona que organitzava l’Ajuntament de Barcelona i a la que clarament ningú no hi volia anar. Li van endossar el  “mort” a l’últim que havia arribat, perquè en el fons no volien jugar a camp contrari. A mi m’era igual. Total que m’ho vaig preparar i tot va anar bé. L’anècdota dintre de l’anècdota la va posar una senyora que després d’escoltar pacientment una bona estona al tècnic municipal, cantant les excel·lències del què feia l’Ajuntament, va dir que el que no li agradava era que hi havia moltes caques de gos als carrers¡¡¡ Possiblement aquella dona no havia entès res del que s’havia dit i el que ella volia era dir el que va dir...Però també la persona de l’ajuntament va quedar com totalment allunyada de les preocupacions reals de la gent.

 

dijous, 16 de gener del 2014

Els meus llibres. Berlin Alexanderplatz


Alfred Döblin. Berlin Alexanderplatz.(1929). RBA. Barcelona, 2013

 Incomprensiblement, aquest autor era totalment desconegut per mi. El trobo recomanat  a algun suplement de diari. Fa bona pinta.
 I resulta que aquesta obra  és, com si diguéssim, un "Ulyses" alemany. Tot i que l'autor renega d'aquesta opinió i diu que ell no coneixia a Joyce quan va escriure el seu Berlin Alexanderplatz. Ens ho haurem de creure.
 És doncs una meravellosa coincidència històrica, que sovint es dona tant en la ciència com en les arts.
 Sense saber res del tema, diria que és un llibre com surrealista i que utilitza tècniques narratives similars a les de Joyce. Però així com un quadre per exemple si no l'entens, passes al següent en 5 segons, un llibre t'obliga a llegir-lo durant moltes hores si els vols "veure" .
 Narra la història d'un pobre home que surt de la presó  i intenta ser bona persona, però el mon no el deixa. Li passen mil desgràcies. No és la història que és quasi previsible, és la forma narrativa que sorprèn i per què no dir-ho et supera en alguns moments. Globalment m'ha agradat llegir-lo tot i que  m'ha requerit un considerable esforç.
Döblin és jueu i el llibre té múltiples referències bíbliques (en especial al sacrifici del fill d'Abraham, Isaac). Però tot i ser jueu, Döblin va publicar el llibre l'any 1929, é a dir abans del període nazi. Aquest fet li dona a la novel·la una puresa que no tenen altres llibres contaminats per la història. La Narració i els personatges estan fora del context sociopolític.
 Destacaria dos fragments que m'han resultat sublims.
 Un és el diàleg entre dues persones que es desdoblen en quatre: el que diuen i el que pensen. És el fragment del passeig pels bosc i que acaba tràgicament.
L'altre és el relat de les visions surrealistes del protagonista que s'està morint. Allò que diuen que et passa la vida per davant, però intentat recrear en dues dotzenes de pàgines.

dimecres, 15 de gener del 2014

Opinió breu. Austeritat en els viatges oficials.

Arrel del viatge del President Mas a algun país estranger, l’ABC publicava un article sobre la austeritat en els viatges. Sempre és important aprendre alguna cosa.
Ja m’havia cridat l’atenció fa uns anys, que la presidenta de Finlàndia de visita oficial a Barcelona, s’havia acomodat en un hotel de tres estrelles.
Ara, l’article explica que el president actual de Finlàndia, viatja amb avions comercials i amb un equip de tres assessors i 2 persones de seguretat. Admirable.
És fonamental que el ciutadà percebi amb meridiana claredat que els seus diners no es dilapiden i per això cal vigilar els petits detalls. Petits estalvis, sí, però que tenen un efecte multiplicador i  exponencial sobre la predisposició del ciutadà a l’hora de pagar els seus impostos o de demanar una factura amb IVA.
I sobre tot cal explicar sempre les coses. Si la premsa diu que hi van 60 persones, cal aclarir quantes es paguen ells mateixos els viatges i els hotels, normalment els empresaris, i potser fins i tot els familiars dels polítics, i deixar ben clar el que paga el ciutadà.
Com la dona del “Cesar”...

dimarts, 14 de gener del 2014

Peternari 187

Si dones massa temps per mirar un document, a lo millor se’l miren. I pot ser perillós.

dilluns, 13 de gener del 2014

Peternari 186

Envia els documents dintre del termini però sense donar massa temps a que se’ls mirin els altres.

dissabte, 11 de gener del 2014

Memòries d’un Funcionari 58. ESSER 11.

Què costa l'hora d'un funcionari?

Aquesta doble visió, de dintre i de fora, d'empresari i de funcionari sempre m’ha ajudat  a relativitzar molts conceptes i a ser un funcionari atípic.

Empalmant amb el que deia la setmana passada sobre el endarreriment en el pagament de l'administració, diré que sempre he trobat una manca d’incomprensió en els funcionaris respecte al problema que causen (no  només ells naturalment, és l'administració en general). Ells cobren puntualment cada mes i ni se’ls acut que no fos així. Els altres poden esperar.

Mig en broma, sovint dic que tot els problemes de pagament es solucionarien si el funcionari, com un creditor més que ven el seus serveis a l’Administració, es posés cada mes a la cua de tots el que estan pendents per cobrar i ho fes quan li toqués. Sovint costa que els funcionaris entenguin ni tant sols la metàfora...no s’ho poden imaginar.

També passa que els funcionaris acostumen a trobar “cars” els serveis de consultoria o similars que paguen les seves unitats. Tendeixen a comparar el que es paga a l’empresa amb el seu  sou “net”.


Una mica d'aritmètica:

Si un funcionari, per exemple, cobra 2000 euros nets al mes, no és conscient que l’empresa li reté uns 400 euros més i que paga per ell uns 700 euros a la seguretat social o sigui que el seu cost directe és d’uns  3.100 euros. Si a més afegim  l’espai que ocupa, la llum, la calefacció el mobiliari, podríem arribar fàcilment a 3.500. Si encara afegim l’IVA estaríem parlant de més de 4.100 euros al mes. Però a més, al cost del funcionari se li hauria d’afegir, com fa una empresa, la part proporcional de conserge, seguretat, manteniment,  neteja, sous dels caps, marge de benefici etc. amb lo que fàcilment arribaríem a 6.000 euros al mes...és a dir el triple del que ell cobra.  Si multipliquem aquest import per 12 (i em quedo una mica curt), estaríem parlant de 72.000 € any.

Si, per altra banda calculem les hores que fa, veuríem que (un funcionari normal i treballador)  treballa uns 220 dies l’any  8 mesos 7,5 hores i 3 mesos 7 hores. L’altre és de vacances. En total unes 1620 hores aproximadament.  Entre el moment de l’arribada, els petits descansos durant la feina, l’estona d’anar a esmorzar, les cigarretes... podríem restar una hora cada dia. Estem a 1620 menys 220 hores, unes 1.400 hores. Podríem restar un 10% d’ineficiència (repeticions i similars, que els estudis del ram diuen que a Espanya està entre el 20 i el 30%, en general, no a l’Administració). Restaríem doncs 140 hores més. Quedarien finalment unes  1.260 hores productives l’any. Tirant llarg.

Si dividim aquests dues quantitats finals, 72.000 euros entre 1.260 hores ens dona 57 euros l’hora.  Al·lucinant, no? Tampoc hem calculat un sou d’alt directiu si no d’un tècnic nivell mitjà.

Doncs cal tenir en compte que una empresa exterior només pot facturar les hores efectives de treball, que ha de cobrir els errors, els temps perduts, el temps gastat en preparar la oferta (i una part de totes les que no li han concedit), i d’anar a explicar els resultats, i l’afegitó que sempre li demanem, i el retràs en el pagament que ha de finançar i....

Bé, cal que els funcionaris pensin tot això abans de criticar a les empreses que els ajuden.

 

El retorn

Com ja he dit el tema dels estudis, que jo portava més personalment, era potser la peça més fluixa del paquet de serveis. Per altra banda trobava a faltar una mica la sensació de globalitat i de servei a la comunitat que tens quan estàs a l’administració.

En paral·lel la Mariona m’advertia de que potser més endavant seria més difícil tornar. En definitiva, pensant que la cosa podria trigar alguns anys...vaig demanar el reingrés.

Al cap de un parell de mesos vaig rebre una trucada d’un auxiliar administratiu del departament de Benestar Social que em deia que m’havia d’incorporar al cap de 15 dies. Em vaig quedar de pedra davant de la poca delicadesa en la manera de fer les coses. Vaig trucar a algun conegut i vaig aconseguir un aplaçament d’un més. L’u de febrer de 1995 havia de tornar a l’ICASS.

Per què a l’ICASS? Sembla ser que la sol·licitud de reingrés, es tramet en primera instància al departament d’origen, és a dir a aquell del que vas sortir. Si hi ha una plaça adequada és la que se t’ofereix. Així va ser.

 

 

 

dijous, 9 de gener del 2014

Opinió breu. En Vicenç

Un dia d’aquest s’ha jubilat en Vicenç. Era un telefonista invident, que coneixia a tothom per la veu, et deia pel nom, portava 25 anys al Departament d’Economia. En fi una figura entranyable.

L’única cosa  que no lliga és que en Vicenç tenia 52 anys. Es veu que hi ha una norma que a una persona de les seves circumstàncies se li permet jubilar-se amb 25 anys de cotització.

I la pregunta és, per què? Això és normalització? Ens ho podem permetre? És bo per ell?

Ja podem anar dient que s’ha d’allargar l’edat de jubilació, si després som tant lents canviant determinades normes.

dimecres, 8 de gener del 2014

Cinema. Escenes mínimes. La gran belleza


La gran belleza, Paolo Sorretino, 2013, protagonitzada per l’immens Toni Servillo.
Fastuós homenatge a una micro-Roma que difícilment els turistes podem arribar a copsar amb uns pocs dies d'estada. Escenaris íntims, recons desconeguts, palaus insospitats.
Una Roma, envaïda pels turistes. Fet que el director deixa clar a la primera escena i que com un mal menor inevitable, deixa de costat.
Una Roma d'un grup minoritari d'esnobs i vividors que passen les seves nits bevent, dient bajanades i fent "trenets" que, afortunadament, no van enlloc.
Uns transfons nostàlgic i zenital a partir de l'aniversari del protagonista, que fa 65 anys. Un mon que comença a desaparèixer, que no té res a dintre i que es recrea en la buidor. Un protagonista que fa quaranta anys que busca "la gran bellesa" per escriure sobre ella, però que no l'ha trobat i sap que no la trobarà. Tot s'ha acabat.
Cal mantenir aquesta falsedat i aquesta falsa alegria. Quan, per una vegada, diu la veritat del que pensa d'una altra persona, es produeix el desconcert i el caos. No val la pena.
Quan s'apropa a fer una pregunta a un cardenal, aquest no té res a dir-li. Res. I es refugia en una benedicció en llatí. Desolador.
I per sota de tot el tema, personatges felinians grotescs i impossibles. Una antiga bellesa lletja i  horrible, una monja "santa", una monja que li suen les mans, una col·lecció d'esnobs estúpids. I un noble que és convidat a un sopar substituint a un altre noble, un Colonna. La resposta, escena mínima i esperpèntica és:  "No podem, vàrem estar dos segles barallats". Però hi van, perquè estan arruïnats i necessiten els diners.
Imprescindible. Dues vegades millor que una.

dimarts, 7 de gener del 2014

Peternari 185

Si fas massa comentaris a un document, pot semblar que  tinguis enveja del que l’ha fet.

dilluns, 6 de gener del 2014

Peternari 184

Si fas massa comentaris a un document, pots resultar antipàtic.

dissabte, 4 de gener del 2014

Memòries d’un Funcionari 57 . ESSER 10.

Dos consells per emprenedors petits.

Quan vàrem crear ESSER, l’Eduard Petreñas, un bon amic emprenedor i empresari, em va donar dos consells: 1. Les mosques no fan nosa als elefants si et mantens sempre com una mosca tens més probabilitats de sobreviure. 2.Procura no endeutar-te.

Així de fàcil i així ho hem fet. Està clar que en algun moment vaig tenir la temptació del creixement. Tota empresa sembla que ha de tendir a créixer i a diversificar els productes. Potser sí. Però la meva sòcia i jo som un curiós exemple d’emprenedors. Ens agrada tenir idees, ens agrada dur-les a la pràctica, ens agrada que ens agradi el que fem...però també ens agrada el temps lliure i viure tranquils.
 
Una mostra d’això és que en un moment donat ens varem plantejar de treballar de 9 del matí a 3 de la tarda i quedar a les tardes amb algun client si així era necessari. Fa molts anys que ho fem i la cosa funciona. I la gent que tenim contractada al despatx està contenta i pot anar a fer ioga a les 5 de la tarda i conciliar el treball i la vida personal. Crec que fem el correcte, lo modern i lo que es fa a Europa. En canvi soc conscient que som minoritaris. Aquí encara queda malament si algú se’n  va a l’hora prevista i no regala hores a l’empresa, però els dinars dels executius duren 2 hores, es fan llargues reunions innecessàries...i continuem sent poc productius respecte a Europa.

Pel que fa al segon consell era més complicat de complir, aparentment, però només tenia dues exigències. La primera, mentre érem només els dos socis, no cobrar el dia 30 si no hi havia diners. Això naturalment amb personal contractat no es pot fer. La segona,  procurar no dependre de l’Administració.

Ningú millor que jo sabia els problemes de les entitats que depenien de l’ICASS i a les que pagàvem amb retràs. Con que a més a més sempre em volia deixar oberta la porta a tornar a l’Administració vàrem decidir no presentar-nos mai a concursos de prestació de serveis públics de la Generalitat o d’Ajuntaments. Per tant tema solucionat. Els estudis es trigaven una mica a cobrar, però si s’aplicava el principi  de no cobrar si no hi havia diners, tot anava bé.

dijous, 2 de gener del 2014

Els meus llibres preferits. Trilogía “Las grandes familias”.


Druon  Maurice. Trilogía “Las grandes familias”.  Inclou: Las grandes familias ( 1948). La caída de los cuerpos ( 1950). Cita en los infiernos (1951). Barcelona. Asteroide, 2010.

Excel·lent  novel·la que narra, en versió francesa, no ja la pujada si no solsament el declivi d'unes grans famílies de la noblesa de França. Unes famílies que centren tot el que queda de la seva història en dos joves germans sobre els que cau una història secular i a la que no poden fer front.

Més que explicar la història, per altra banda una mica tòpica (veure a més l'excel·lent "Els Bradenbourg" de Thomas Man que ja he comentat) de nobleses que van a  menys i s'arruïnen, com els seus propis castells que cauen físicament, els ambiciosos que pugen des de la misèria i que són els més perillosos, les misèries de la política, els fatxendes dels negocis i de la borsa (el crac del 29 hi és present d'alguna manera), el llibre va més enllà.

En un París entre guerres (del 1916 al 1939) com per sobre del mon i els seus problemes, els protagonistes viuen en un mon tancat, on hi són els pocs que configuren "la societat" i en el que  viuen els seus amors, els seus abandonaments, les seves traïcions, les seves misèries.

Més enllà de la seva excel·lent narració, el llibre m'ha deixat un regust cenital. Els personatges que conformen aquests finals són varis. No només els protagonistes el noi i la noia joves si no també el noble italià sol i sense fills descendent d'emperadors romans i una bona col·lecció de personatges als que els uneix un fet: no tenen descendència. És un mon que s'acaba,  ineluctablement. Druon no ens fa penetrar en la segona guerra, ens quedem a les portes, però d'alguna manera hi és present. Aquí està la frontera entre dos mons i entre dues maneres d'entendre'l. Què els passarà als nostres protagonistes que només tenen 25 anys? La mort a la guerra, desitjada però no sabem si consumada? El llibre sembla inacabat, sembla que li falti un altre volum, però potser no cal. Tot està dat i beneit.

Gracies a Asteroide aquesta trilogia ha arribat a nosaltres aquesta dècada. Molt recomanable

 

Algunes frases sublims per llegir a poc a poc:

Cuando uno envejece, debe ser una gran alegría haber podido  conservar alguna pasión.

Al cabo del tiempo, aprenderían que las personas mayores no existen, porque sus certezas no son sino aparentes, superficiales, ilusorias, porque nadie  es adulto del todo para sí mismo.

La sociedad está constituida de manera que nadie se atreve a tocar sus viejos ídolos, aunque sus virtudes decaigan. Los primeros en darse cuenta de que ya no se puede creer en ellos se ven paralizados por los que todavía creen; las leyendas difunden demasiado terror, demasiados diáconos se nutren todavía de su servicio para que se las pueda tocar, y es preciso esperar a que se derrumben ellos solos sobre la podredumbre de sus pedestales.

Todos aquellos que han querido enriquecerse sin hacer nada son los que han creado los "piratas de la economía"... y llegan a olvidar que su poder colosal se basa en el trigo que se trilla, en el metal que se funde, en objetos que pasan de una mano a otra, en barcos que pueden naufragar, en el trabajo de los hombres y en sus necesidades. (Escrit al 1948, fent referència a  la crisi del 1929. No aprenem mai, està vist).

Usted no sabe como resuenan los pasos de un viejo solo, en una casa vacía.

Siempre se veía gravitar, empujarse, amontonarse, abrazarse, adularse, juzgarse u odiarse a los mismos centenares escasos de individuos, que pertenecían a lo más notorio del Parlamento, las letras, las artes, la medicina o a los tribunales, a los más poderosos de las finanzas y los negocios, a los más sobresalientes entre los extranjeros de paso, a los más prometedores o a los más hábiles de la juventud,, a los más ricos entre los ricos, a los más ociosos entre los ociosos, a los más granados de la aristocracia,  a los más mundanos del mundo.

Prodigiosa feria de las vanidades ¿Qué impulso interior, qué necesidad movía a esa gente a recibirse, a invitarse, a fingir placer en lugares donde se aburrían, a ofenderse si no figuraban en una lista de invitados, pero a quejarse cada vez que recibían otra invitación, a aplaudir obras que despreciaban, a deshacerse en sonrisas a indiferentes...

No existe mayor placer que mostrar los lugares que amo a los seres que amo.

(A  algú que s'està morint): "Buenas noches" dijo Jean Noel, consciente de que aquella "noche" era la eternidad. ( qui no ha viscut  aquesta sensació tan ben descrita en 8 paraules?).

Le dolía el amor (perdut), casi como a un amputado puede dolerle un miembro que le han cercenado.

Cuando los pueblos se agotan fabricando armas, siempre acarician la ilusión absurda de que no tendrán que utilizarlas, mientras que el peso mismo de esas armas los arrastra a la muerte.

(De Venècia). ¿Cuánto amo esta ciudad! En cuanto llego me siento en paz. Una paz... ¿Cómo decirlo?...una paz un poco superior a la alegría.

 

dimecres, 1 de gener del 2014

Les meves magdalenes. El anissos de l’avia

La meva avia no vivia sempre amb nosaltres però tenia una habitació que no utilitzava ningú més: “l’habitació de l’avia”.

Era una habitació interior que donava al cel obert. Una mica fosca. Tenia un armari fosc del que misteriosament sempre sortien uns anissos grans i molt dolços que m’agradaven molt.

Ja no es troben gaire aquests anissos, més aviat en pastisseries. Les gominoles actuals han arrasat amb tot.

Però si alguna vegada en trobo, sempre en compro. I quan me’l poso a la boca em revé el record de la meva avia vestida de negre, del seu armari fosc i de la seva habitació fosca.