Cinema. Escenes mínimes. El Padrino.

El Padrino dirigida al 1972 per Francis Ford Coppola i a la que segueixen el Padrino 2 i 3 de 1974 i 1990.

Dir la veritat?

La “Paramount tv” ha dedicat una tarda-nit de dissabte a passar-les totes seguides des de les 7 de la tarda. No són els únics. Hi ha alguns cinemes que ho han fet. He mirat  la primera part i part de la segona (no recordava el joveníssim Robert de Niro fent les escenes de quan El Padrino era jove) , però algun dia ho faré.

He trobat una frase que tenia oblidada però que recordo que ja em va cridar l’atenció. Després de fer negocis amb algú, el Padrino li diu al seu fill que l’acompanyava i que ha parlat amb massa claredat : “no diguis mai el que penses”.

Brutal.  El Padrino ho diu al seu fill a qui està ensenyant a ser un mafiós. Però no és això el que li ensenyem a un nen des de petit precisament: que no digui el què pensa? No t’ensenyen  a “negociar” en el mon empresarial  jugant bé les teves cartes? No diuen els polítics que no es pot ensenyar totes les teves intencions de cop?

I a nivell quotidià (i em refereixo més al mon professional), no has d’anar amb cura a l’hora d’opinar sobre aquella idea del teu “jefe”, a guardar-te  aquella idea que tens per deixar-la anar en el moment oportú, a no ser el primer a parlar perquè tens menys probabilitats de que la teva idea sigui acceptada? I al inrevés et sents obligat a dir alguna cosa encara que no tinguis res a dir, a dir banalitats sense dir res.

 

 

I encara hi ha la versió més complexa: diu això, però en realitat vol dir lo contrari. O bé: diu això per avisar-me de que ja sap de què va allò que no acaba d’explicar. O: sap molt més del que diu i ho deixa entreveure. O: dic una mentida però con que tu ja ho saps que dic una mentida no t’ho creuràs. O... (Etc. Podeu seguir en els comentaris...)

Quina mandra, no? A mi em cansa aquest joc. El jugo dintre dels límits de lo raonable, quin remei... (però en el fons em sento un  nen de 4 anys).

Em fa gràcia una expressió molt utilitzada. Quan dius una cosa bastant clareta, l’altre és molt probable que et digui “què vols dir”?  Doncs just el que acabo de dir. Simplement.

Els meus llibres preferits. Crim i càstig

Fiòdor Dostoievski. Crim i càstig ( 1886. Primera edició en llengua catalana d’Andreu Nin. versió actual 2009). Barcelona, Proa.
 

El transfons de l’obra és totalment de Nietzche, basat en el concepte del superhome. L’home que està per sobre dels mortals, per qui les lleis no regeixen. Això sí, cal que en incomplir la llei no li tremoli el pols, i que després no tingui cap remordiment, ni dubtes ni angoixes. (*)El protagonista de Crim i càstig intenta provar-se a sí mateix si arriba a aquest nivell, però no ho aconsegueix. El càstig no és el remordiment si no la sensació de fracàs que li representa veure que no és un home “superior”.

Però curiosament, a part d’aquest tema, molt ben tractat, m’ha fascinat per igual el cúmul de situacions i personatges que l’autor descriu del Petersburg de finals de segle XIX: la misèria, l’egoisme més desaforat, l’amor més pur, la ingenuïtat més ingènua, el cinisme més cínic. I les classes socials sobre tot les baixes. Lles classes altes com d’esquitllentes, com “caigudes”, com avançant-se al seu temps.
 

M’ha sorprès el final “feliç” que insinua i promet l’autor. És una concessió a l’època? Sembla ser que és fruit del final personal de l’autor i de la seva conversió. Ës el que menys m’ha agradat.

 

Em fa basarda comentar aquests llibres tant “fora de mida”. Només puc dir que un cop acabes, no entens com no els  havies llegit abans.

(*) Sembla que estigui retratant a tota aquesta caterva de corruptes que ens envolten, però no. El meu propòsit era purament conceptual (¡¡)

Peternari 199

Si els alumnes s’ avorreixen, pregunta’t per què

Peternari 198

Si fas 6 hores de classe en un dia, segurament les darreres classes no les faràs bé.

Memòries d'un funcionari. 64. ICASS, segona edició. 6.

Atenció a domicili.

L’ICASS gestionava directament, uns 2000  casos d’ajuda a domicili amb una plantilla d’uns 15 assistents/tes socials, alguns treballadores familiars propis i un conjunt d’empreses externes proveïdores de serveis. Dues persones gestionaven el programa amb gran eficiència la Victòria Blajot i l’Antonia Villoria i  l’ajuda d’un gran administratiu en Jordi Bàdenes. El sistema era heretat de l’INSERSO (després IMSERSO) i comprenia les gestions de concessió i cobrament de la prestació.

Dels 2000 casos uns 1000 els gestionaven directament la delegació de Barcelona, é a dir la Victòria i la Antònia, i els altres 1000 estaven repartits entre les 3 delegacions territorials. Formalment els casos eren analitzats per un tècnic que els passava  a una junta de valoració i jo un cop vista l’acta de la reunió els aprovava. Val a dir que a Barcelona aquestes reunions no es feien i anàvem al gra. Si hi havia algun cas especial me’l comentaven i ja està. A les delegacions territorials es feien les reunions, 4 o 5 persones dedicaven tota un tarda, periòdicament, a mirar expedients i aprovar-los. Res a criticar. Complien la norma. Però possiblement la norma era burocràtica i innecessària

Més enllà de l’aspecte burocràtic de tot plegat, vull fer una reflexió de fons a un tema que ja he mencionat. La prestació d’atenció a domicili, es “concedia” per hores. L’assistent social no podia anar administrant les hores entre les necessitats que tenia, com fa per exemple el metge de capçalera. Imaginem que per cada radiografia, o medicament receptat s’hagués de reunir un tribunal per analitzar si és necessari. Lo greu del cas és que en general, als ajuntaments la cosa continuava igual molts anys després. I amb la LAPAD s’ha burocratitzat encara més.

Con que teníem treballadors/es familiars en plantilla, també varem tenir alguns problemes de personal. En mencionaré un relacionat amb els sindicats. Una treballadora de Terrassa deixava sense atendre sistemàticament i sense causa justificada a la persona gran que tenia encomanada. Varem fer els passos per obrir-li un expedient disciplinari i els sindicats se’ns van tirar a sobre “defensant” a la treballadora. Una treballadora que no “treballava” i que deixava tirada a la persona gran. Els sindicats fan un mal favor al conjunt dels treballadors defensant coses així, es desacrediten totalment i han oblidat que el treballador públic és un “servidor públic” i que això és lo determinant.

A tot això, l’atenció a domicili corresponia i correspon als ens locals, per tant tocava anar-los traspassant als ens locals, amb els corresponents diners. Això va comportar la creació d’una Comissió de traspàs per cadascun dels ens locals implicats. Per part nostre les presidia Víctor Bayarri. Les reunions eren llarguíssimes i es perdien en temes molt de detall. En una ocasió vaig sortir de la reunió pretextant una trucada, vaig a anar a esmorzar i, quan vaig tornar a entrar a la sala, encara estaven en el mateix punt que els havia deixat. Els traspassos es van anar fent, contribuint així a ordenar el tema des del punt de vista competencial.

 

Amb horror veig aquests dies com Madrid vol alterar un ordre competencial que funciona bé, en base a una nova llei.

Cinema. Escenes mínimes. La joven de la perla

La joven de la perla. Dirigida per peter Webberal al 2003, amb una excel·lent Scarlett Johansson.

Basada en la novel·la de Tracy Chevalier del 1999, la pel·lícula recrea  uns fragments de la vida del pintor Vermeer. Com sempre la pel·lícula encongeix la novel·la en el temps i en el contingut, però en aquest cas l’enriqueix amb una fotografia preciosa, cada escena sembla un quadre.

Però a més observem la societat de l’època, el seu sistema de classes, els seus valors morals...la brutícia en la que viuen. També aquesta part és  interessant.

Escena mínima. La sensibilitat per l’art es té o no es té. En un moment donat la noia de la perla, la minyona, li pregunta a la senyora si pot netejar els vidres de l’estudi del pintor que estan molt bruts. Quan la senyora li diu que per què no els hauria de netejar, la noia contesta: “podria canviar la llum”.

Opinió breu. La veritat i els medicaments a la Índia.

Ens han educat per parlar molt però no dir mai el que pensem, ni la veritat, tant a nivell individual com col·lectiu. He comentat fa poc en parlar de la “Gran belleza” que el protagonista arriba a la conclusió de que és millor viure la mentida permanent i no ferir a ningú amb la veritat.

Con que la veritat l’amaguem, omplim l’espai amb tòpics. Això tant en l’esfera privada com la pública.

Però de tant en tant a algú se li “escapa” de dir la veritat...i llavors surt als diaris: “és notícia dir la veritat”.

El tema a que em vull referir és que, fa poc,  el conseller delegat de Bayer  discutint amb el Govern de la India sobre fàrmacs i preus de fàrmacs se li va escapar de dir:”No estem creant aquest medicament pels indis, si no pels occidentals que el puguin pagar”. Ras i curt.

Poc després d’aquest error, el senyor s’excusa, que no volia dir això, i  que això és contrari a la filosofia de la companyia, que l’empresa està pel bé comú i bla, bla, bla. És a dir torna al discurs habitual. Però la veritat ha exixtit per un moment.

Peternari 197

Si fas les 19 hores en 3 dies, en tindràs 2 de festa.

Peternari 196

Si estàs en una escola fas 26 hores de classe. Si estàs en un institut en fas 19.

Memòries d’un funcionari. 63. ICASS, segona edició. 5.

Retorn a Atenció primària 1996- 1997

 

Un cop passat tot el període de la malaltia, en Ramírez necessitava un cap d’Atenció primària. Fins poc abans d’entrar jo, Atenció primària era un servei amb dos seccions. Per raons de canvi d’organigrama , o no només per això (les formes mai són neutres)  tot plegat es va convertir en una secció aprofitant que el servei i una secció estaven buits  Fins aquell moment hi havia la Marina Valls, la meva amiga i mentora històrica a l’ICASS que, de nou, marxava quan jo arribava. La enviaven a un CAD de discapacitats.

Sempre m’ha tocat ocupar llocs poc valorats econòmicament. No em queixo. Penso que amb molta freqüència a l’Administració hi ha massa gent cobrant massa, que això s’ha anat inflant amb els anys i que al final tot plegat ho paga el ciutadà.

La Secció tenia diversos fronts: Atenció Primària pròpiament dita; Atenció a domicili; menjadors socials, programes especials i  varem començar amb les cases de dones maltractades.

Las Subdirectora i cap immediat, era Montserrat García Treviño, companya de l’època anterior a l’ICASS i bona amiga. És la que va substituir a l’Anna Ruano a Atenció Primària i també és la persona que em va reclamar un cop vaig presentar la sol·licitud de reingrés.

 

Atenció Primària.

 

L’atenció Primària que em vaig trobar no se semblava de res a la que vaig deixar. Si abans havíem creat uns equips de suport amb les millors professionals del sector ara em trobava un servei amb una sola persona, la Conxita Vila.

Què es podia fer amb una sola persona? Poca cosa, gestionar els convenis amb els ens locals i solucionar problemes puntuals que es podien anar presentant.

En paral·lel, com ja he comentat,  havia aparegut una unitat “política” de contacte amb els ens locals que negociava els augments de personal dels equips, com si això fos una cosa molt política i no un pur compliment d’aplicació d’unes plantilles mínimes. Es perdia molt temps en les negociacions “polítiques” i a més es creava la cultura de que si es volia alguna cosa s’havia de “demanar hora”. Tot això provocava una hiperactivitat inoperant i innecessària. Deu meu i que car que era tot això i quantes hores llençades.

 

És molt freqüent aquesta hiperactivitat inoperant, si es pot dir així. L’activisme, el frenesí...

Històries mínimes. L’obra social dels “caixers de La Caixa”

Amb una mica de sorna, Arcadi Oliveres acostuma a dir que el que queda de l’obra social de La caixa, són els caixers on els rodamóns hi van a passar la nit.

Cada dia quan entro a treballar a les 7,30 veig que surten del caixer, que està a tocar de la porta del meu despatx, una família ben peculiar. Ja és peculiar que siguin, o al menys semblin, família perquè aquest tipus de persones acostumen a ser solitàries.

Són una parella de mitjana edat i un senyor gran amb cadira de rodes. Sí, amb una vella i atrotinada cadira de rodes. Primer el col·loquen a ell i el treuen a fora, després endrecen l’espai, i se’n van tots tres. Cap a on? Què fan durant el dia? A on tenen el vellet? Com el renten? Són uns desnonats? I si és així, quina entitat bancària els ha fet fora en aquestes condicions?

I encara diré més, estan al corrent d’aquest cas els serveis socials municipals? Què han fet fins ara? Com és possible que arribem a aquests extrems?

Una història mínima, quotidiana, però esfereïdora. A aquella hora passa molt poca gent pel carrer. Ningú no els veu. Potser només jo. Per això ho explico.

Opinió breu. Els nens que passen gana. “La teoria del pollastre”

Em fereix aquesta guerra de xifres entre Síndic de greuges, Sanitat, Caritas i altres institucions sobre el nombre de nens que passen gana. Crec que tots plegats parlen dels efectes del problema, però no de les causes.

Diguem, abans que res, que la recollida d’aliments solidaris per part de la societat civil o per centenars d’organismes  socials s’ha incrementat  notablement en els darrers anys. Això és una mostra de la solidaritat  innata de la població i no deixa de ser un motiu d’esperança. De tota manera ja advertia recentment un representant d’Oxfam que vigilem en donar tants aliments perquè això és donar el peix, però no la canya i que fins i tot pot tenir efectes perversos.

 I aquí vull venir. Con a  gran defensor de l’atenció social primària en vull referir a un servei que oferien i espero que ofereixin molts ajuntaments : les escoles de mares (o potser altres noms). Un lloc on ensenyar a joves mares amb risc social per elles i els seus fills, un mon de coses sobre la seva vida quotidiana.

Com sempre anem a petar a l’educació. Moltes d’aquestes persones que reben paquets d’aliments  necessiten,  encara més que els aliments, que algú els ensenyi què fer amb  ells, com preparar-los amb imaginació i com ensenyar als seus fills a menjar. I també altres coses naturalment,  però avui em refereixo a això.

 I aquesta és ”la teoria del  pollastre”. La meva amiga Montserrat Obiols ho explicava així: “ hi ha moltes velletes (amb una pensió de 500 euros) que passen la setmana amb un pollastre. En mengen dues o tres vegades, amb el menuts i algun os fan un brou i després una sopa, i fins i tot unes croquetes etc...Afegim mitja dotzena d’ous, dos litres de llet, unes galetes maria i una mica de fruita, i ja tenim la dieta de la setmana. En total potser 10 euros a la setmana”.

És a dir si no ensenyem a aquestes mares joves, amb molts altres problemes, a gestionar correctament la seva casa, els seus diners i els ajuts que els donem, els nens continuaran menjant pastisseria  industrial o bocates o pizzes i estaran mal alimentats. I a lo millor els aliments que els donem acaben llençats...

 I això aquests dies no ho diu ningú. Educació i educació i educació. Sempre ens quedem en la fullaraca, en els aspectes més cridaners. Fins i tot el Síndic de greuges.

Peternari 195

Els dies d’adaptació a l’escola són pels nens, pels pares o pels mestres?

Peternari 194

Si hi ha tan fracàs escolar, com és que ningú no en  té la culpa?

Memòries d'un funcionari. 62. ICASS, segona edició 4.

El meu càncer de colon. Un passeig pel funcionament del sector sanitari 2

Deixant de banda la part hotelera, el tractament hospitalari que vaig rebre a l'hospital  va ser impecable. Soc un fervorós defensor de la sanitat pública, en especial en el tractament hospitalari i m’entristeix pensar que aquest sistema pugui entrar en crisi. Vaig estar 8 dies a l’hospital i la nit de tornar a casa vaig tenir una recaiguda en forma d’hemorràgia. De nou quatre dies d’hospital.

Amb posterioritat i durant el tractament de quimioteràpia, un cop al més havia d’anar a l’hospital a fer seguiment amb anàlisi de sang previ i de tant en tant colonoscòpia. I després un cop a l’any durant molt anys.

 A nivell ambulatori, la informació, les esperes etc. marquen una separació, en els aspectes organitzatius, respecte a l’internament hospitalari. Sovint vaig tenir la sensació que les unitats que m’atenien, entre prova i prova, tenien un marge de temps massa ampli per  la meva observació profana. La meva pregunta és: Si un departament, per exemple,  fa 7 tractaments en un matí...segur que no en pot fer 8, o 9? Com és que el personal de consultes externes ambulatòries dels hospitals a les 14 hores ja ha acabat la feina i, com es pot observar,  van a dinar i se’n van  a les tres...dinats? Tothom o veu, tothom ho sap, per què ningú no fa res? I sembla ser que en alguns  ambulatoris també passa una cosa similar.

En alguna ocasió, sempre per culpa de la meva obsessió per la millora continua,  vaig deixar unes suggeriments a la bústia de reclamacions. Com hom sap, tot està protocol·litzat i per tant al cap de 15 dies rebia una carta donant les gràcies pel meu suggeriment i al cap de dos mesos una altra dient que el tema estava sent tractat per una comissió especialitzada. Quan tornava al cap d’un any...tot tornava a funcionar igual. Cal vigilar: els protocols se’ns mengen i poden arribar a ser una trava burocràtica més.

Durant la meva baixa de 6 mesos, venia, amb un certa periodicitat, una metgessa/inspectora de part de l’ICASS a veure com anava. És un procediment que tenen les empreses per fer un seguiment de l’absentisme, però en el meu cas semblava ridícul. Calia gastar aquest temps d’un metge? O bé aquella metgessa havia de justificar un determinat nombre de visites i li resultava més còmode venir a casa meva que fer una visita “compromesa”?

Quan estava finalitzant la “quimio” vaig  començar, tot i estant de baixa, a fer algunes coses per l’ICASS. El meu estat aconsellava que per raons de salut mental comencés a treballar, però en canvi no podia fer-ho  tota la jornada sencera perquè no ho aguantava encara. Vàrem pactar amb el Ramírez  (i ell amb el servei de personal) que agafaria l’alta  (si no, no podia legalment anar a treballar) però que hi aniria pels matins uns quants mesos fins que em veies més fort. Fantàstica solució¡ Si en Ramírez s’hagués limitat a exigir el compliment de la llei hagués estat de baixa uns quants mesos més.

Això es pot extrapolar a nivell general, tot i que m’imagino que no és fàcil de gestionar. Seria el concepte de mitja baixa, que en les feines no físiques, la majoria avui en dia, seria perfectament aplicable i aniria bé per la salut mental de la gent que surt d’un procés de malaltia. Quants diners s’estalviaria el sistema de la seguretat social? Possiblement molts.

 

 

Els meus llibres.El cielo ha vuelto

El cielo ha vuelto. Clara Sánchez. Editorial Planeta . Barcelona, 2013.

Premi Planeta d’aquest any, de lectura fàcil i agradable i de dimensió enganyosa ja que està presentat en una lletra enorme.

La trama discretament ben portada, té una intriga que no està malament i que posa de manifest alguns dels problemes socials del mon actual, vistos des de la perspectiva del mon de la  moda. Com diu la mateixa autora en un moment donat “”sabía como crear una imagen, una impresión, una sensación; para eso se dedicaba a la moda y a la publicidad. Irina decía siempre que nadie tiene tiempo de buscar en el interior de las personas, que ese interior hay que darlo servido, Hay que gritarle al mundo entero quien es uno, porque el mundo está muy distraído en otras cosas. Para ella no tenía sentido la palabra profundo...”

Cada any llegeixo el premi Planeta que em regala la meva filla. És distret. Un llibre de “vacances”.

Però l’autora es traeix. El personatge principal,a casa els seus pares troba “Los miserables”, “Nuestra señora de parís”, “La feria de las vanidades” i “El amante de Lady Chaterley”. Finalment s’enduu aquest i quan s’acaba tota la trama es posa a llegir-lo. Per què cita aquests llibres, tots ells excel·lents? Està dient als lectors: “ si us plau, quan acabeu amb el meu, comenceu amb un d’aquests?

Opinió breu. Informe sobre la corrupció

Corre aquets dies per la premsa un informe sobre la corrupció pública i sobre la percepció de la corrupció que tenen els ciutadans. Faré un breu comentari sobre aquest darrer punt.

El concepte de corrupció és conjuntural. Recordo haver seguit a la premsa que un polític americà va dimitir quan es va “destapar” que havia tingut contractada  a una sud-americana sense contracte (aquí no queda títere con cabeza). A Alemanya un ministre va dimitir per haver cobrat per dues conferències quan tenia contracte d’exclusivitat (comencem a tallar la ma esquerra a tothom???).

A l’altre extrem, un cas  esfereïdor, però que posa de manifest aquesta “conjunturalitat”, un amic que havia estat a una país africà en tema d’orfelinats, explicava que allà és “normal” que el personal dels centres s’emporti menjar encara que això repercuteixi en la mala alimentació (i fins i tot en l'increment de la mortalitat) dels nens. I això es “normal” perquè aquest personal sap que tota la cadena cap amunt es beneficia  molt més de moltes altres maneres. Quan t’expliquen que un alt càrrec africà de la FAO (precisament) s’ha apropiat un milió de dòlars cal analitzar-ho des de d’aquesta “conjunturalitat”.

Per tant no m’inspira gaire confiança un estudi basat en la percepció subjectiva, sobre tot si després es volen fer comparacions entre països. Hi ha mètodes objectius. No és el mateix, com en l’acudit de l’autopista, quedar-se un 5%, un 10%, un 20% o no fer l’autopista. Ja tornaré sobre aquest tema.

Lo important és captar que tot diner públic, per poc que sigui, és sagrat. És sagrat perquè si comencem a fer petites excepcions, tot plegat  contribueix a aquesta percepció confosa del que és la corrupció. Tot es barreja. I fins i tot paguen justos per pecadors.

 

 

 

 

 

 

 

 

Peternari 193

   Els nens et poden donar alegries o disgustos. Són essers vius.

Peternari 192

Està amb nens en una escola és una sorpresa. Els nens, cada dia et donen alguna cosa.

Memòries d’un funcionari. 61. ICASS, segona edició. 3.

El meu càncer de colon. Un passeig pel funcionament del sector sanitari 1

Un fet determinant i imprevisible, va interrompre brutalment la meva incorporació a l’ICASS: el meu càncer de colon.

 Afortunadament, fins aquest moment de la meva vida (45 anys) no havia tingut gaire contactes amb el sector sanitari. La constatació de que tenia un problema greu i que s’havia d’afrontar de seguida, va marcar de cop la meva vida. No entraré en els detalls personals, això queda per una altre tipus de diari, si no en aquells aspectes que tenen a veure amb l’Administració. En aquest cas la sanitària.

Un cop detectat el problema vaig arribar de seguida al meu hospital de referència: la Vall d’Ebró i el pre-operatori va ser també molt ràpid. En un més i mig m’operava.

El diagnòstic es va fer ràpidament a partir d’una colonoscòpia a la Quiron, com a centre concertat amb el sector públic. La Clínica tenia dues sales d’espera una més atrotinada pels malalts del “seguro” i una altra, més luxosa,  pels malalts privats. La prestació, però, la mateixa.

 En aquell moment, 1995, l’hospital de la Vall d’Ebró, estava actualitzant les plantes, però a mi em va tocar encara una planta amb habitacions grans amb quatre llits. Deien que antigament en aquelles habitacions hi havia hagut 6 llits.

No vull dir que aquelles habitacions fossin millors que les actuals de 2 llits, sens dubte necessitaven una remodelació, però l’espai més gran i el fet de ser més gent propiciava més l’anonimat. Les actuals habitacions de 2 llits obliguen a una certa promiscuïtat entre malalts i famílies de malalts, una mica molesta

 Mai he tingut clar si aquest model (el d'habitacions de dos llits vull dir) es fa per economia o per altres motius. Com hom sap lo més  car d’un hospital no són els metres quadrats de rajoles de les habitacions si no la complexitat de les instal·lacions de cada llit  i sobre tot dels serveis centrals, quiròfans, laboratoris etc. No tinc elements científics per valorar-ho, però si es fes una anàlisi cost benefici tenint en compte la comoditat del malalt, la comoditat de la família, les possibilitats de descansar millor del familiar que es queda a dormir i que potser a l’endemà ha d’anar a treballar, la intimitat, l’alliberament de feina que comporta la presència d’un familiar...m’agradaria saber quin seria el resultat.

Però llavors si totes les habitacions fossin individuals, quina seria la diferència amb la medicina privada que sustenta el seu prestigi en la part hotelera? Quines implicacions tindria pels potencials usuaris del sistema, el 30% dels quals no utilitza la sanitat pública, en gran part per aquests aspectes hotelers?