Peternari 208

Si estàs a la universitat pots estar treballant per la universitat o pel teu despatx o les teves coses. Ningú no ho sabrà.

Memòries d’un funcionari. 69. ICASS, segona edició. 11

Els grups de millora ... i l'essència del funcionariat.

En el marc de  del DpO varem organitzar 4 grups de millora per tal de comentar i treballar diversos aspectes relacionats amb temes de RH. Unes 25 persones de 100 hi estaven implicades, els resultats eren bons...però va arribar el novembre i el famós tema de la paga de productivitat ho va espatllar tot. Ho Explico.

Els funcionaris tradicionalment tenien 14 pagues, tot i que les pagues extres no eren ben bé iguals que les altres si no inferiors. A més, al mes de novembre es pagava  una quantitat petita, de 300 a 500 euros, que se’n deia “productivitat” i que es podia perdre si s’obtenia una valoració  baixa de part del cap. Era una quantitat tant petita que els caps no s’arriscaven a valorar ningú negativament perquè no compensa indisposar una persona durant tot l’any per 300 euros. En definitiva la “productivitat” no era més que una eina ridícula i ineficaç que es podria tranquil·lament integrar en el sou.

El sistema funcionarial és absurd, el sistema de propietat de les places, dels nivells consolidats i no consolidats, dels interinatges, de les comissions de servei etc. són un vocabulari in- intel·ligible pel conjunt dels ciutadans.

L’essència del funcionari és la fedatari públic (i en canvi notaris i registradors es mouen en l’àmbit privat i es poden enriquir). És a dir, un jutge, un fiscal, un interventor que controla  a l’administració, té la seva raó de ser que siguin càrrecs que  siguin de per vida sense dependre de les vel·leïtats polítiques... tots els altres: metges, mestres, tècnics i administratius podrien anar per contracte laboral indefinit com a l’empresa privada i amb possibilitat de ser acomiadats.

Això  val també pels caps de servei i subdirectors, l’escalafó més alt de l’administració. Sovint es defensa els alts sous que cobren aquests càrrecs per que si no se’n anirien a l’empresa privada. Mentida. Que se’n vagin,  a veure qui els dona feina. (Especialment ara i especialment a alguns).

El que sí es cert és que alguns de bons vindrien si cobressin més. Això és cert, però és una altra cosa. Sous de mercat amb riscos de mercat. Quan no compleixin el que s’espera d’ells fora, com a qualsevol empresa. Tots sabem la gran mediocritat que hi ha entre molts alts càrrecs de l’administració. I els tenim de per vida.

Per últim una precisió. Quan es parla de funcionaris es tendeix a pensar en els funcionaris de “despatx” oblidant que la major part dels empleats públics són sanitaris, mestres, professors, policies o bombers. Els de despatx són una petita part.

 

 

Cinema. Escenes mínimes. Descalç sobre la terra vermella, o Monsenyor Pere Casaldàliga versus Monsenyor Joan Godayol.

He pogut veure per la Tele els dos capítols de la vida de Monsenyor Pere Casaldàliga. Emocionant, fins i tot des d’una perspectiva agnòstica. Potser abusa una mica dels tics comercials habituals com alguna escena de sexe que potser no caldria que fos tant evident, però suposo que ell mateix va donar el seu vist i plau al conjunt. És important que aquest producte es pugui passar a tot arreu: escoles de tot tipus, centres cívics, que pugui ser traduïda a altres idiomes etc.

Fa molts anys que segueixo i dono suport a la proposta  perquè Pere Casaldàliga obtingui el premi Nobel de la Pau. El meu amic i també claretià Joan Soler ens fa arribar periòdicament un butlletí que explica com va tot per aquelles terres.  Tant de bo ho aconsegueixi.
 

Però voldria aprofitar per explicar la història d’un altre personatge que tenim  aquí mateix a Barcelona. Em refereixo a Monsenyor Joan Godayol.

Permeteu-me  una petita història personal. Com molts dels meus seguidors sabeu, jo vaig fer el noviciat amb els salesians  a Arboç del Penedès. Teníem 16 o 17 anys i al final fèiem els vots. Però, a més, a tres de nosaltres, voluntàriament és clar, en acabar els enviaven a estudiar la filosofia i la teologia a una província de Perú que teníem com agermanada. Així anaven coneixent el terreny en el que haurien  de treballar.

Doncs be, 7 anys abans va sortir d’aquets noviciat cap a Perú Joan Godayol, un noi de Mataró, ex-alumne del col·legi salesià de Mataró. Al cap d’uns 25 o 30 anys el van fer bisbe  d’una diòcesi de l’altiplà. La seva actitud va ser similar a la d’en Pere Casaldàliga. En aquests llocs la necessitat de prendre partit és molt més acusada que aquí. Va tenir problemes amb la  jerarquia episcopal fins al punt que amb només 65 anys,  amb pretesos motius de salut, el varen obligar a renunciar a la seva plaça. Eren temps de Ratzinger i de Joan Pau II. Una petita pàgina negre de la història de l’església catòlica al Perú.

He coincidit amb ell una vegada, traspua bondat, humilitat i senzillesa. Viu discretament retirat en una comunitat salesiana de Barcelona. També ens podria explicar moltes coses.

Opinió breu. El cas Palau i les Comissions Interdepartamentals

Ho tenia previst per el final de les meves memòries de funcionari, comentar aquet tema de les Comissions Interdepartamentals, però en aquest moment que s’està jutjant el cas Palau,  crec que puc oferir una visió curiosa.

Com és possible que en el cas Palau a tanta gent se li passessin  per alt tants disbarats durant tant de temps? Per suposat hi ha la confessada mala fe del Sr. Millet. Però hi pot haver un altre variable: la gent no es mira els papers quan va a una reunió. I no se’ls mira perquè té moltes comissions i moltes reunions en una mateixa setmana i no té temps,  i acaba confiant en els que porten el tema i en la seva bona fe.
Ho he viscut, en petita escala, a partir de les reunions interdepartamentals a les que em toca anar sovint substituint al meu director general. Són reunions de directors generals. Certament hi ha un número excessiu de comissions i un nombre excessius de documents a mirar-se per a cada reunió.  I els directors generals sovint es presenten sense haver mirat els papers, escolten el que els diuen, i aproven el que s’hagi d’aprovar. No es tracta, en el meu cas, de temes absolutament transcendents  però et pots imaginar, només imaginar, que en molts altres àmbits passa el mateix. El meu anterior Secretari d’Economia explicava que estava a més de 30 Comissions. En general, quan més alt és el nivell formal dels membres d’una comissió, més important és aquesta. Després, quan s’ha de treballar de debò es creen comissions tècniques que són les que fan la feina...

Sí això és així, és que com a Administració tenim un problema. Tot és massa complicat. Tothom vol fer plans especials, plans estratègics, acords marc. Comissions, papers i papers. I si en la major part dels temes la cosa va funcionant, de cop es produeix un tema greu i resulta que ningú no s’havia estudiat amb calma els papers. No els culpo, són fills d’aquest sistema de funcionament, però potser que en ho fem mirar.

Peternari 207

Els professors d’universitat investiguen si volen. Si un professor d’universitat no investiga només treballa 6 hores - i potser algunes més- a la setmana i en cobra 37.

 

Peternari 206

Els professors d’universitat fan menys hores de classe perquè investiguen.

 

Opinió breu. Mort d'Adolfo Suárez

Twit d'Aldred Bosch:

Adolfo Suárez o la audacia de poner la democracia por delante de unas leyes inmovilistas. Los que que tanto lo adulan podrían emularlo más.

Memòries d’un funcionari. 68. ICASS, segona edició. 10

Direcció per objectius

En paral·lel vàrem anar definint les regles del joc. Cada Subdirecció general, servei, secció et. havia de definir els seus objectius, pactar-los amb el seu cap, definir uns indicadors... Va ser una aventura, però, al final, els vàrem anar configurant, vull dir el document que els definia, els descrivia i els quantificava.

Però lògicament al cap d’un temps venia l’avaluació i aquí va ser encara més complicat. Alguns no havien fet res perquè la dinàmica i la inèrcia de l’ICASS, deien, no els havia permès reflexionar i tenir suficient calma d’enfocar la seva activitat des d’aquesta perspectiva, altres no se’n sortien, uns tercers deien que no podien complir els objectius perquè el cap, cada dia els donava altres ordres concretes, algun personatge molt curiós estava 20 minuts per dir-me que no tenia temps i veient-lo dedicar 20 minuts a això -dir-me que no tenia temps-  entenia perfectament que no tingués temps per a res. Algun cap més sarcàstic em deia que no ho havia pogut fer i que “el matés” per no haver-ho fet.

En conjunt, crec que  haig de dir que va ser un intent interessant, però molt complicat de portar a l’Administració per diferents motius. La direcció per objectius implica un pacte acceptat  i no  imposat, implica també a partir del pacte, una important autonomia per part del l que ha d’aconseguir l’objectiu i no que el cap li estigui donant instruccions tot el dia. També implicaria  una compensació econòmica.

El Pla DpO podia haver estat una experiència poc afortunada, es podia oblidar i endavant, però, com explicaré en l’apartat de la següent direcció general va tenir repercussions molt importants.

Lligant alguns fils perduts de tot això que acabo de dir, es poden comentar vàries coses.

En primer lloc, la bogeria del dia a dia. Molta gent va sistemàticament de bòlit i mai s'acaba atrapant. Mai troba un moment per parar-se i reflexionar. Per tant actuen sempre reactivament, tapant forats.  Tinc la sensació de que hi ha gent que els agrada aquesta manera de fer, té més adrenalina. Diria que en la normalitat programada i previsora no se sentirien tan realitzats.

La meva filla treballa per objectius i un 15% del seu sou el cobra per aquest concepte. La cosa té dues lectures. Quan tot va bé, simplement has de treballar molt per cobrar el que psicològicament penses que és el teu sou. Quan les coses, en general no per culpa teva, van malament, ja tenim una baixada de sou clara, tot i que dissimulada. Compte amb el "sistema" que és molt espavilat ¡

En el cas dels funcionaris s'ha parlat moltes vegades d'això dels incentius. Crec que no hi ha elements per fer-ho operatiu (veure la setmana que ve).

 

Cinema. Escenes mínimes. Las normas de la casa de la sidra

Las normas de la casa de la sidra. Dirigida al 1999 per Lease Hallström, amb Tobey Maguine i Michel Caine.

Reposició d'un diumenge a la tarda. La pel·lícula està  basada en la excel·lent novel·la de John Irving, Principes de Maine, Reyes de Nueva Anglaterra. Va ser publicada per Tusquest al 1986, un any després de la versió original. L'avantatge d'aquesta pel·lícula és que el propi Irving va fer el guió, cosa no sempre possible, però que si ho és, s'agraeix.

Crec que quasi tothom l'ha vist. En mig de la lentitud i la placidesa en que transcorre la narració, enormes problemes es barregen a la novel·la:  infants abandonats, avortament, drogoaddicció, violacions etc. Però el tractament dels temes és complertament genuí, la bondat o maldat de fer un avortament, o d'escapolir-se d'anar a la guerra, o de consumir drogues, o de falsejar un expedient acadèmic o fins i tot de violar a la pròpia filla, queda tamisada  per la grandesa dels personatges o de les situacions creades per Irving.

Una escena mínima totalment entendridora: a l'orfelinat de  St. Cloud del Maine, només tenen una pel·lícula, Kinkong i la passen continuadament. Un dels nens que viu a gràcies a un pulmó d'acer, mor feliç mentre el doctor li passa la pel·lícula per a ell sol.

Per suposat, recomano el llibre i també la pel·lícula.

Opinió breu. L’opinió de l’entorn.

El meu estimat cosí Fernando, del que podeu seguir el bloc des de Adlibitum, és una persona sensata en els seus comentaris, excepte en la qüestió nacional catalana.

Estem acostumats  a que els que no “entenen” el fet català siguin la gent del PP o de Ciutadans, i també els del PSOE i per tant ja no fem cas de les seves opinions. Els deixem com a cosa perduda i nosaltres a lo nostre.

El problema ve quan una persona sensata i a la que estimes, tampoc ho entén. Llavors penses: jo penso com penso perquè estic aquí, però si visqués en un altra lloc pensaria diferent? Quina força té el nostre entorn en la nostra manera de pensar i fer?

Per què crec  o no crec en Deu, per què estic a favor o en contra de l’avortament, per què estic en contra de la pena de mort ? per què estic contra la possessió d’armes? Ja fa molt anys que vaig arribar a la conclusió de que la llibertat pura no existeix i que l’entorn històric i social té molt poder sobre mi.

De totes maneres, malgrat la reflexió filosòfica, que sempre va bé, en el nostre cas no hi ha dubte: “Catalunya e pur si muove”.

Peternari, 205

Les classes com a professor d’universitat te les prepares igual de bé cada any?

 

Peternari 204

Un mestre fa 26 hores de classe, un d’institut 19 i un d’universitat 6 o potser menys.

Memòries d'un funcionari. 67. ICASS, segona edició.9

 Víctor Bayarri. Direcció per objectius. 1998- 1999

 

En Ramírez va estar només uns dos anys a l’ICASS i després d’ell va venir en Víctor Bayarri que era assessor del conseller Comas.

El Víctor va venir amb idees noves i amb la intenció d i’mplantar a l’ICASS un pla de Direcció per Objectius ( DpO) i per fer-ho em va triar a mi com a tècnic de referència. Em va alliberar de les meves responsabilitats a Atenció Primària, em va posar en un despatxet al seu costat i endavant.

Per fer-ho, varem triar també una empresa exterior que ens ajudés. Va ser el Consorci Hospitalari de Catalunya i en concret en Francesc Moreu.

 

Missió, Visió, Valors

Vàrem treballar en primer lloc amb un petit equip de l’alta direcció, la missió, la visió, els valors i els objectius generals.

Per fer-ho ens varem tancar alguns matins a les oficines del Consorci, en aquell moment al passeig de Gràcia. Va ser certament molt interessant veure com, persones que portàvem tota la vida dedicada als serveis socials podíem tenir problemes per definir quina era la nostra missió, quina era la nostra raó de ser més enllà del que deien els decrets i les ordres del DOGC. És ben bé que els arbres no et deixen veure el bosc i que un cert distanciament és necessari.

Un cop definits els aspectes bàsics del que era l’ICASS varem passar a explicar-ho a tothom. No és fàcil vendre idees noves  a uns col·lectius ja una mica cremats, però ho vàrem intentar. En Moreu explicava amb molta gràcia allò dels tres picapedrers que un pica una pedra i no sap perquè,  l’altre diu que fa una columna i el tercer diu que fa “una catedral”. El discurs que tots hem sentit moltes vegades en els cursos de direcció d’equips, de com motivar a la gent. Alguns ens creien, altres eren escèptics. Recordo un delegat territorial que després va arribar a Director General que  creia tant poc en el projecte que em va passar directament la paraula a mi sense cap presentació perquè no se li notés la manca d’implicació.

 

La nostra raó de ser

La missió, ens ensenyava en Moreu, és la nostra raó de ser com a organisme, no la nostra feina concreta. S'ha de definir en una frase curta, clara, precisa i entenedora i tothom l'ha de tenir present en tot moment.

Un amic de Màlaga m'explicava que un inspector americà de la Joint Comission on Acreditation of hospitals, es parava de cop al mig d'un passadís i preguntava a una netejadora per la missió de l'hospital. Pot semblar còmic, però és així. I la pregunta és: amb tantes empreses interposades en els nostres serveis públics, com transmetem l'essència de la nostra missió?

Les meves magdalenes. El jardí de Valldoreix

Quan era petit, algun dia de l’estiu anàvem des de Terrassa a Valldoreix a casa dels cosins.

L’estació de Valldoreix, afortunadament conservada, encara avui,més o menys com era, ja provocava en nosaltres una primera sensació d’estar “molt lluny”, com en un conte de fades.

La casa tenia un pati gran per davant, en pujada, i un enorme (al menys en el meu record) pinar per darrera. Per sempre més la fragància de pi junt amb aquell ventet que mou una mica les fulles està integrat, en el meu record,  a aquells moments deliciosos passats allà.

Fa poc hi vàrem anar amb els meus cosins. No hi ha pinar¡ Han fet un munt de cases a la part del darrera.

El paradís perdut¡

Els meus llibres. Suave es la noche

 Suave es la noche. Scott Fitzerald.  Barcelona, Alfaguara, 2001.

Scott Fitzerald era, per a mi, un desconegut. Per sort a la “tertu” ens han posat de deures la lectura de “Tendra és la nit”. Aprofitant aquesta oportunitat he llegit també El Gran Gatsby i el llibre de la seva dona “ Reservame el vals” ( l’únic que va fer. Per afegir a la llista d’autors d’un sol llibre). I a més hem anat a la Filmoteca a veure la pel·lícula “Suave es la noche”.

En contra del que acostuma a passar la pel·lícula recull molt bé el llibre, tot i que retalla hàbilment els sub-arguments més prescindibles.

L’esquema és de tragèdia grega. Un psiquiatra s’enamora d’una pacient  en contra de tot el que ha de fer un metge. I ella d’ell. Ell sap  que hi ha amor, però a més  sap que es tracta d’una relació de dependència i que inevitablement quan ella estigui curada del tot, el deixarà d’estimar i el deixarà. I així passa.

Con que la trama es desenvolupa en el mon dels rics, la frivolitat, les festes, l’alcohol estan presents en tot moment a la pel·lícula. Però tot això no és més que un embolcall estúpid que tothom sap que no serveix per a res.

Gràcies a aquest embolcall Fitzerald aprofita, com qui no vol la cosa, per fer una crítica radical del “rics” (estereotipats en la germana de la protagonista). Són persones absolutament egoistes, sense sentiments, sense capacitat per estimar, que utilitzen els altres i després els llencen. Molt millor que alguns pamflets que a vegades es veuen.

I per sota de la novel·la, la vida real. Scott Fitzerald va tenir una dona malalta mental, ingressada molts anys en sanatoris. I que no es va curar. I tots dos van morir molt joves. Alcoholitzats.

Peternari 203

No et creguis que per ser professor d’universitat ets molt important, ets un servidor públic més.

Peternari 202

Si ets professor d’universitat, ets un senyor molt important.

Memòries d’un funcionari. 66. ICASS, segona edició. 8.

Cases de dones maltractades

 

Fins aquest moment a Catalunya només existia una casa de dones maltractades, històrica i pionera des del anys 80, de l’Ajuntament de Barcelona. Per llei corresponia  a la Generalitat crear aquesta xarxa.

El primer va ser convèncer al Conseller. En una reunió amb ell poc menys que va dir que “endavant” però com a mal menor o quin remei. És cert que és un sector poc gratificant i difícil i possiblement amb pocs resultats polítics. I També amb poca presència a la premsa i possiblement aquesta en negatiu. Però corresponia a la Generalitat fer-ho.

Vàrem obrir cases a Tarragona, Lleida i Girona. Les tres pel sistema de concurs perquè una empresa exterior les gestionés. El resultat va ser molt bo i moltes dones van poder ser ateses. No cantaré ara les excel·lències  del que són les cases, només mencionaré alguns aspectes més genèrics sobre gestió pública.

Vàrem fer els plecs el millor que vàrem poder. En algun lloc del plec va semblar adequat  dir que la direcció del centre podria opinar i fins i tot declinar sobre l’ingrés d’alguna dona que pogués  pertorbar l’ambient general. Ho vàrem fer a fi de bé, naturalment. Però ens va provocar alguns problemes: en una de les cases, ja que  la directora va re-interpretar al seu favor aquesta clàusula i només acceptava casos “fàcils” deixant els complicats per un altre.

La reflexió general és que en una administració cada cop més bolcada a la gestió externa, són fonamentals uns bons equips per treballar i dissenyar el plecs dels contractes. Aquests plecs  definiran un servei durant 5 o 6 anys, tant els mecanismes d’adjudicació com els de seguiment i control. Això no vol dir que hagin de ser complicats  però sí clars i precisos.

Normalment, en l’elaboració dels contractes hi ha una”baralla” entre els tècnics en el tema i els juristes per el percentatge de punts que ha de valdre l’oferta econòmica. Tradicionalment s’ha cregut que a l’Administració quan més ajustat fos el preu més bon ús s’està donant als recursos públics. Però sovint s’ha oblidat que el preu d’un contracte marca tendència i per tant sous de conveni col·lectiu. Part de la precarietat salarial que hi ha en alguns sectors dels serveis socials es deu a aquesta febre estalviadora.

Tornant a la problemàtica de les cases de dones maltractades, un apunt referent a la ”sortida” de les dones de la casa. Quan una dona ha superat la por, s’ha refet psicològicament del maltractes, ha recuperat la seva autoestima i creiem que ja pot sortir al carrer... topem amb la duresa del sistema econòmic en la seva versió més sagnant: amb un sou baix, que normalment és el que pot aconseguir aquesta dona, és molt difícil tirar endavant la seva vida i la dels seus fills. Els maltractaments de la parella es substitueixen pels maltractaments de la vida i la situació és molt dura.

Cinema. Escenes mínimes. El desencanto.

In memoriam Leopoldo Panero, fill.  El desencanto. Jaime Chavarri, 1976

La mort del poeta  Leopoldo Panero , fill, m’ha recordat  aquesta pel·lícula que vàrem veure fa molts anys.

Potser ara estem més acostumats a les despullades morals per televisió, però en aquell moment treure tots els drapets bruts de Leopoldo Panero pare, Leopoldo Panero fill i Juan Luis Panero, no ens deixava indiferents.

No recordo tota la pel·lícula (potser un dia d’aquests la fan per la tele). Només recordo una frase de Leopoldo fill. No és una escena mínima és una sentencia lapidària que no he pogut oblidar mai:

La infancia es vivir, el resto es sobrevivir.

 

PS. Ja vaig publicar aquesta nota quan va morir el germà gran Juan Luis. Perdoneu.

Opinió breu. Informe sobre la corrupció.

Corre aquets dies per la premsa un informe sobre la corrupció pública i sobre la percepció de la corrupció que tenen els ciutadans. Faré un breu comentari sobre aquest darrer punt.
 

El concepte de corrupció és conjuntural. Recordo haver seguit a la premsa que un polític americà va dimitir quan es va “destapar” que havia tingut contractada  a una sud-americana sense contracte (aquí no queda títere con cabeza). A  Alemanya un ministre va dimitir per haver cobrat per dues conferències quan tenia contracte d’exclusivitat (comencem a tallar la ma esquerra a tothom???).

A l’altre extrem, un cas  esfereïdor, però que posa de manifest aquesta “conjunturalitat”, un amic que havia estat a una país africà en tema de residències de orfes, explicava que allà és “normal” que el personal dels centres s’emporti menjar encara que això repercuteixi en la mala alimentació (i fins i tot increment de la mortalitat) dels nens. I això es “normal” perquè aquest personal sap que tota la cadena cap amunt es beneficia  molt més de moltes altres maneres. Quan t’expliquen que un alt càrrec africà de la FAO (precisament) s’ha apropiat un milió de dòlars cal analitzar-ho des de d’aquesta “conjunturalitat”.

Per tant no m’inspira gaire confiança un estudi basat en la percepció subjectiva, sobre tot si després es volen fer comparacions entre països. Hi ha mètodes objectius. No és el mateix, com en l’acudit de l’autopista, quedar-se un 5%, un 10%, un 20% o no fer l’autopista. Ja tornaré sobre aquest tema.

Lo important és captar que tot diner públic, per poc que sigui, és sagrat. És sagrat perquè si comencem a fer petites excepcions, tot plegat  contribueix a aquesta percepció confosa del que és la corrupció. Tot es barreja. I fins i tot paguen justos per pecadors.

Per tant la percepció de corrupció que tingui el ciutadà depèn dels costums “habituals” en el seu país, respecte a determinades actuacions. Segurament moltes de les coses que nosaltres trobem “normals” no ho serien a altres països europeus.

Els meus llibres. El buen hijo

El buen hijo. Angeles González Sinde,  Barcelona, Planeta 2013.

Finalista del premi planeta d’aquest any. Una persona culta, escriptora, exministra . Sempre he pensat que quan aquest tipus de gent han abandonat el poder deuen pensar, “que bé, de nou lliure, de nou davant el paper...què feia una persona com jo en un lloc com aquell?” O potser no, jo no he entès mai l’eròtica del poder.

Em comenten que, en ocasions, els finalistes dels Planeta poden tenir una mica més  de  “cos” que els guanyadors. Amb el guanyador cal assegurar les vendes per poder pagar el premi per tant cal que el llibre sigui comercial, amb el finalista el risc és menor i es pot arriscar més.

Crec que certament, al menys aquest any, és així. Personatges ben construïts, trama correctament interessant, fins i tot intenta fer pensar una mica. Llàstima que el llibre queda inacabat o perquè s’acabava el temps per presentar-lo o perquè l’autora no sabia com fer-ho.

Un protagonista que no sap què fer amb la seva vida al 37 anys, bona persona, ajuda a tothom, però té problemes de relacions. Finalment té una relació amb una romanesa (calia que fos romanesa ?) que tampoc acaba bé...

Crec que un autor o autora ha de construir l’esquema del llibre abans de posar-s’hi i que el final ha d’estar clar i ser coherent. Suposo que ho fan així, o no? Però, més sovint del desitjable, aquest problema del final del llibre enterboleix  tot el conjunt.

Peternari 201

Si deixem entrar mestres dolents, durant 40 anys  hi haurà nens que els hauran d’aguantar.

 

Peternari 200

L’any que es convoquen 5000 places de mestre, de cop, és probable que entrin mestres bons i dolents.

Memòries d’un funcionari. 65. ICASS, segona edició. 7.

Menjadors socials

 

Quan em vaig tornar a fer càrrec d’Atenció primària,  l’ICASS tenia a Barcelona 2 menjadors socials, un al Paral·lel i l’altre al Clot. Ja n’he parlat anteriorment. Continuàvem fent la gestió, però ja sense talonari per fer els pagaments. Crec que el menjador del Clot ja el gestionava una empresa i només el del Paral·lel continuava amb personal propi.  Treballàvem amb l’Ajuntament de Barcelona per tal de que els usuaris fossin els adequats i tinguessin al darrera un pla d’atenció. Ara ja existia el PIRMI i això era més possible. També varem traspassar els menjadors a l’Ajuntament de Barcelona doncs també són competència local.

No vull deixar de confessar, que en aquell moment pensàvem que els menjadors socials havien de ser una cosa residual, i sempre amb un programa de reinserció al darrera. La terrible realitat actual ha convertit els menjadors socials en una eina essencial. Però, atenció, cal estar molt atent per reduir aquests serveis així que sigui possible. No deixen de ser l’expressió més clara del “peix i de la canya”.

Ahir mateix sortia al diari el cas d’un senyor que ha perdut el bar que portava. En vol agafar un altre però no por pagar el traspàs. Estarem molt temps fent-li beneficència quan el que necessita és que algú li deixi, en bones condicions de devolució, els diners per tornar a començar?

 

Els diners en talonari

Crec que no he fet menció anteriorment a lo dels diners en metàl·lic, ho faig ara (abans que el temps ho esborri que diria aquell). A la primera època de l'ICASS, els gestors de programes teníem talonari per pagar als proveïdors. El taló havia de tenir dues signatures, lògicament. Això permetia que en comptes de cobrar-te un 30 % més a compte del retràs en el cobrament, podies negociar amb el proveïdor un descompte si pagaves  a 31 de cada mes. Semblaria impossible avui, no? Però era així.

Una vegada, un executiu de El Corte Inglés, em comentava que ells carregaven directament un 20% en el preu quan feien una oferta  a la Generalitat o aquesta els la demanava. Podem imaginar que la Generalitat ho pagués tot un 30% més barat? Quina màquina burocràtica és tant perversa, s’inventa tants controls que fan que el proveïdor cobri tard?

A més, això té un corol·lari important: els petits empresaris no podem aguantar aquesta dilació i,  o bé no es presenten als concursos o bé poden acabar arruïnats. Tots coneixem emprenedors que s’han arruïnat per el retràs de l’Administració. Molt greu.

No em refereixo al moment actual que és un dramatisme de caixa total. Em refereixo als períodes normals, als 30 anys de Generalitat que ja portem.

 

Programes especials

A més del programes de Droga, SIDA i altres que havien anat agafant vida pròpia en els anys que vaig estar fora, restaven encara un conjunt de serveis que subvencionàvem  sobre tot del camp de la  marginació social, albergs, centres d’atenció o similars. Vàrem ser els primers en ajudar a una Associació de marroquins

El que recordo com a més destacable d’aquesta època va ser el cas dels “bosnians”. Amb la guerra dels balcans uns quans refugiats varen correspondre a Catalunya i varen ser ubicats en apartaments. No eren uns “pobres” que acceptaven els que se’ls donava, més aviat eren reivindicatius i portaven alguns problemes. La Conxita Vila va coordinar tot aquest tema per part nostre amb una gran eficàcia. L’anècdota va ser una nena de 11 anys que havia aprés castellà - sud-americà  en realitat- tota sola, mirant telenovel·les i que ens va fer les tasques de traducció i interlocució amb el grup.