De viatge. Astúries 2014. 1

A Catalunya hi ha dues famílies amb el cognom Cienfuegos Jovellanos: els Casals i els Humet. Tots dos grups som 8 germans. En total 16 cosins. L’any 1957 els nostres pares varen llogar un autocar i ens varen portar a veure els nostres avis “abuelitos” que vivien a Gijón. No hi érem tots els 16 cosins, alguns encara no havien nascut. Jo en concret tenia 7 anys i en tinc bastants records.

Demà  1 de  maig repetim l’operació 57 anys després. Hem tornat a llogar un autocar i 14 dels 16 cosins, amb parelles i algun fill, sortim  de nou cap a Gijón. Un cosí ha vingut d’Amberes  expressament. L’organitzador principal , el meu germà Carles, ve des de Madrid per anar amb l’autocar amb tothom. Som molt diferents entre nosaltres i ho sabem. Què ens uneix?

I aquí  voldria fer  una reflexió general. Hi ha un període de la vida en que la gent tendeix a disgregar-se, a anar a la seva, tant a nivell familiar com a nivell d’amics. Però quan la gent arriba a la maduresa hi ha com un cert  instint de retrobament amb el passat, amb la infància.

 Altra gent es posa a fer arbres genealògics, és a dir a interessar-se pels avantpassats.

No sé perquè ens passa això. Només ho constato.

Si puc narraré alguna cosa al llarg del viatge.

Cinema. Escenes mínimes. Rio 2

Rio 2. Director Carlos Saldhana.  Dibuixos animats. 2014.

Durant  la Setmana Santa anem al cinema a Olot amb nens de 6 a 8 anys. M’ofereixo a anar la sala dels nens perquè els pares puguin veure una pel·lícula d’adults.

Des de que els meus fills eren petits que no em tocava veure una pel·lícula d’aquestes. També fa molt anys que no em toca anar a un aquadiver, fa molts anys que no vaig al Tibidabo,  fins ara he evitat anar a Port Aventura... I pel que sembla ara començo una altra edat...la tercera, i potser tornaré a anar a aquests llocs.

Suposo que no cal que expliqui la pel·lícula. En realitat l’escena mínima té lloc ja al carrer. La pel·lícula l’han projectat en castellà, cosa que em sorprèn una mica.  Li comento a en Mateu, que té 8 anys si li ha costat seguir-la. I em contesta “ Ah ¡ era en castellà? Ni me’n he adonat”.

Té 8 anys. Que vingui el Sr. Wert i tota la caverna i que escoltin això. El problema no el tenim nosaltres, el tenen ells...i quatre  pares que es pensen que els seus fills són tontos.

Peternari 212

El semestres a la universitat són de quatre mesos.

Si et col·loques tota la docència universitària en un quadrimestre, l’altre no tindràs docència.

 

 

Memòries d’un funcionari. 72. ICASS, segona edició. 14

 El Pla de Qualitat

 

En aquest nou  escenari, a mi em va tocar dedicar-me al Pla de Qualitat de l’ICASS. Un tema nou, un més...

 

En el marc de la millora continua, es van posar en marxa un sistemes d’indicadors de la qualitat dels serveis. Dels serveis concrets al ciutadà, no dels serveis centrals: residències de gent gran, centres de dia, residències de discapacitats etc. Normalment es tractava d’una bateria d’uns 20 indicadors, definits i quantificables. La verificació dels indicadors l’havia de fer un agent exterior.

 

Les bateries d’indicadors s’anaven creant paulatinament a partir d’unes comissions tècniques de treball formades per gent de l’ICASS i gent dels sectors corresponents.

 

La principal entitat que col·laborava amb nosaltres era la Fundació Avedis Donabedian.  Avedis Donabedian és un pro-home de la qualitat a nivell mundial i Rosa Suñol i companyia van voler projectar el seu nom a Catalunya i Espanya posant el seu nom a la Fundació. Va ser la Fundació impulsora de tot el projecte i crec que va ser un gran avenç en la qualitat dels serveis a Catalunya.

 

Però lògicament, després de l’impuls inicial de la Fundació, els centres es podien “avaluar” per qualsevol empresa. Això va comportar una gran quantitat de reunions amb empreses avaluadores que volien entrar en aquest mercat.

 

La qualitat en el mon socio-sanitari venia sobre tot de la mà de la sanitat. En realitat, la Fundació  es dedicava bàsicament al mon sanitari. Recordo d’aquesta època un curs fantàstic de 5 setmanes, una cada mes, a Sant Pau, on la major part dels assistents eren del mon sanitari i que organitzava la Fundació. Aquí vaig aprendre  a part de moltes tècniques,  els conceptes bàsics sobre la qualitat. I sobre tot em va quedar clara la idea de que les coses s’han de quantificar, per més que els interessats diguin que és molt difícil. Es pot resumir en aquesta frase d’Avedis Donabedian: quantifica tot el que es pugui quantificar i el que no es pugui quantificar...fes-ho quantificable.

 

Durant aquest període també varem posar en marxa algunes certificacions ISO: una en una residència de gent gran, la de Terrassa i l’altre en una unitat interna de l’ICASS. En ambdós casos varem trobar una gran receptivitat per part de la gent implicada. Vaig deixar aquests projectes inacabats.

Històries mínimes. L’ascensor de l’estació del metro de Penitents.

A Penitents, com a moltes estacions de metro, hi ha un ascensor a l’andana. A Penitents, per altra banda, baixa poca gent.

 A l’ascensor diu que és preferentment per a persones que ho necessiten, cotxets de nens, gent gran o també altres persones perquè no.

El que  sovint veus és que algú que ha baixat d’un vagó  prop de l’ascensor, hi entra i, tot sol i sense esperar ni mirar a l’andana si algú més el necessita, se’n va.

Aquests petits detall d’egoisme, i ja n’he anat descrivint uns quants, em molesten profundament.

 

Els meus llibres. Bloody Miami

Bloody Miami. Tom Wolfe. Barcelona, Anagrama, 2013.

Tom Wolfe no es prodiga amb una novel·la cada any. És d’agrair. El producte que ens presenta està molt treballat i cuidat des del punt de vista formal.

No cal esperar de Wolfe una novel·la filosòfica, però sí una despietada crítica social: els cubans de Miami, la possible mentida del mon de l’art, el cinisme de la moral americana, els ghettos que es fan els rics perquè els “no rics” no hi puguin penetrar, les seves festes i bacanals impossibles, les màfies... Tot aquest ventall en un relat hilarant, però també amb trama d’intriga molt ben portada.

Potser el llibre acaba en picat, sense tancar els temes, sembla que li faltin 100 pàgines. Però recomanable.

 

Opinió breu. Simplificació de Comissions Interdepartamentals

Vaig parlar fa uns dies de la inflació de comissions interdepartamental i del desgast que això suposa en les persones que han d’assistir a infinitat de reunions.

De tant en tant una bona notícia. En el DOGC del 16 d’abril, el departament de salut suprimeix 5 comissions de temes farmacològics i les ajunta a una altra. Això vol dir que a partir d’ara quan es reuneixi aquesta comissió tractarà aspectes relacionats amb les cinc comissions desaparegudes i els de la sisena que les ha acollit. Bé. Però també vol dir que fins ara es feien 6 tipus diferents de reunions, a les que possiblement assistien les mateixes persones.

Un dia, a la prèvia d’una d’aquestes reunions, una de les persones que et vas trobant en aquestes comissions, va dir una cosa, mig en broma,  que jo defenso vivament. Fer una sola comissió interdepartamental per departament.

Cal recordar que, en aquestes comissions, els assistents són de rang de director general, gent de la que representa que el seu temps és molt valuós. Quan no poden, envien a un tècnic, d’aquí la meva experiència en el tema.

I, efectivament,  aquesta seria la meva proposta, que segurament necessitaria excepcions. Cada departament ha de tenir una sola comissió interdepartamental. En les reunions periòdiques els temes podran ser variats, dels diferents aspectes a tractar. Tota la documentació s’ha d’enviar, no el dia abans, si no com a mínim amb dos o tres setmanes de temps. No cal explicar els documents detalladament perquè representa que la gent ja se’ls ha mirat. Es discuteixen els assumptes que no estan prou clars i es decideix.

Ciència ficció? Doncs si és ciència ficció és que “no nem pa bé” que diuen a la Garrotxa.

Cinema. Escenes mínimes. Philomena

Philomena, dirigida per Stephen Frears, 2013.

Una història real sobre una noia-mare irlandesa a la que les monges li prenen el seu fill il·legítim i el venen a una família americana. El busca i... (no segueixo).

Interessant.  La persona que m'acompanya coneix  històries semblants

 Aquest tipus de pel·lícula s'ha de veure sempre col·locant-te en la perspectiva de l'època. No és que deixi de ser horrorós, el que passa, és que el context social canvia. Al revés, hem de valorar lo afortunats que som de que una noia pugui tenir un fill ella sola, i que tingui informació sexual i anticonceptius i que la gent es casi si vol i  que un homosexual no hagi d'amagar la seva tendència i que es pugui casar... Hi ha el perill de no valorar lo molt que ha costat arribar fins aquí, sobre tot per part dels joves que s'ho han trobat tot fet.

De viatge. Lió, setmana santa 2014

Lió, la gran desconeguda

Una vegada vaig coincidir circumstancialment amb una persona de Brnoo, la segona ciutat de Chèquia.  Es queixava de que tothom coneix Praga, però ningú no coneix Brnoo, ciutat que segons ell, també té moltes coses maques. Això no ens passa a Barcelona respecte a Madrid, però si que és el cas de moltes “segones” ciutats. Lió, també.

Lió és la gran desconeguda, és una ciutat per la que passes anant a París, però en la que no tens tendència  a parar-te. Jo al menys no ho havia fet mai. L’oportunitat de que el meu amic Esteva visqui per allà, ho ha possibilitat.

És una ciutat per veure en un dia. Amb el seu “Tibidabo”, és a dir un temple d’aquests horribles al cim d’un turonet des d’on es veu la ciutat, el seu coquetó barri vell, el seu eixample, el seu majestuós ajuntament. Per a mi, el més peculiar i diferent són els seus particulars “traboules” (possiblement ve de trans ambulare), uns passadissos  per l’interior dels patis de les cases que permet anar d’un carrer a l’altre.

Els traboules, Jean Moulin i la resistència francesa

Per aquests traboules es movia durant la segona guerra mundial la resistència, per fugir i enganyar  a la Gestapo.  El nostre amic  ens acompanya, de retorn a casa seva, a un poblet, una mica enlairat, on va ser detingut amb molt altres resistents Jean Moulin cap de la resistència. En el lloc hi ha un petit monument i una escultura.

Cal no oblidar aquests moments horribles de la història. I està bé  no oblidar tampoc a aquests herois que van lluitar, van ser torturats i van morir fent la resistència. La nombrosa filmografia sobre el tema, serà, per a mi, a partir d’ara, una mica més real i corprenedora i l’acompanyarà el record de Jean Moulin.

El Roine  i el Saona

Pels que vivim en un país relativament sec, ens omple d’enveja veure aquest grans rius europeus. Lió rep per un costat el Roine  i per l’altre costat el seu enorme afluent el Saona. Tot sortint de Lió s’uneixen. Són grans, majestuosos, plàcids, generen verd a tot el seu voltant, la natura hi ha creat unes illes fluvials. En una d’elles Saona amunt , hi ha fins i tot un petit poble, que et fa sentir, per un moment, al segle XIX.

La tornada. Pana. Tot  té solució

Tot tornant, a l’alçada de Valence, se’ns fa malbé el cotxe.

La policia ens ajuda a no exposar-nos a l’autopista i ens avisa immediatament una grua.

La grua, molt ràpidament i eficientment, carrega el cotxe, ens instal·la a nosaltres a dintre el camió i ens porta al taller corresponent de Valence.

Truquem a la nostra companyia i ens costa una mica organitzar-ho tot  (com ho fèiem abans sense mòbils?). El conductor de  la grua ens diu que sovint tenen problemes amb les companyies espanyoles i angleses, no amb les franceses, alemanyes i altres...

Finalment ens proposen que el taller ens guardi el cotxe, ells envien una grua a recollir el cotxe per deixar-lo en el nostre taller de Barcelona.

També ens proposen tornar amb el TGV des de Valence. Tenim problemes  amb els codis dels bitllets i finalment ens l’envien per PDF al mòbil. Ens diuen que és suficient i que ensenyant el mòbil ja podrem passar.

Pugem al TGV que ens porta fins a Barcelona sense  que absolutament ningú ens digui res durant tot el trajecte, ni hàgim d’ensenyar a ningú el PDF del bitllet (?). Algú comenta que no entén les mesures de seguretat que hi ha a Sants, si pot passar això.

A l’arribar a Barcelona, l’asseguradora ens posa uns taxis fins a casa. Tot perfecte.

Per cert la línia d’alta velocitat francesa, s’acaba, “de facto” a Montpellier. Després va per un via normal i amb molta més lentitud. Quan arribes a Catalunya la via és perfecte i la velocitat també. No has de baixar del tren, pots anar amb un AVE o amb un tren TGV de SNCF indiferentment.

Opinió breu. Catalunya versus Crimea i Ucraïna

Hi ha hagut un gran interès a Catalunya per desmarcar-se  del cas Crimea i de Putin. Lluny de mi confraternitzar amb Putin i justificar-li res. Només cal recordar  Chechenia, que es volien independitzar o ser més autònoms i sembla ser que allò va ser una catàstrofe. I dic sembla ser, perquè la premsa no va poder seguir bé el conflicte.

Dit això anem a l’essència. Crec que els de Crimea volien  ser un estat i pertànyer a Rússia. Vull creure que el referèndum es va guanyar correctament. On està el problema? Es clar, en la força de les armes. I Europa ho critica

Doncs precisament a Catalunya volem fer això, autodeterminar-nos i ho  volem fer pacíficament (sense oblidar que estem a Espanya per dret de conquesta). Per què empleats de la Comissió s’entesten en ficar-nos la por? Que callin. La Comissió, com el seu nom indica, gestiona  “per delegació dels estats” els tractats actuals, ja els sabem. Però son els Estats els que els han signat i els que els poden canviar quan vulguin. Que calli d’una vegada la Comissió. Ja sabem el que està escrit. Com a funcionari sé molt bé el que és aplicar la llei i callar-me la meva opinió personal. Que callin. I al Sr. Rampuy del Consell, que és qui ha parlat aquesta vegada,  qui l’ha elegit? No dic que serà fàcil, però deixem parlar als Estats, quan arribi el moment.

No la veig clara aquesta Europa, té molts punts foscos que ja he deixat anar en algun moment i encara ho faré més en aquest blog. I tot i que és el nostre espai natural, això no vol dir que ho hàgim de donar tot per bo.

I per cert, hem vist durant 50 anys com els Estats Units castigaven a Cuba com si aquell petit país representés un gran perill per a ells. M’agradaria veure com respirarien els americans si de cop i volta Canadà es tornés de l’esfera russa.

 

Post scriptum.

I ara Ucraïna. El tema és el mateix: “què vol la gent?” preguntem-li. La força de les armes no ha de servir ni per separar, ni per obligar a quedar-se. Pensem en la gent de Ucraïna, són ells els que han de decidir, no el seu govern, no els interessos russos ni els occidentals, la gent. Costa tant d’entendre?

Memòries d’un funcionari. 71. ICASS, segona edició. 13

El "nou" ICASS

 L’ICASS estava organitzat per àrees d’atenció com ja hem dit. Amb la nova organització, l’ICASS es va organitzar per tipus de treball: atenció al client, planificació, administració i un petit espai per experts o “referents” en diferents temes.

El resultat final va ser que molts tècnics molt bons, van ser apartats de la seva especialitat i destinats a fer altres coses que no havien fet mai. Ja està bé canviar de feina i de fet jo ho he fet molt al llarg dels anys com es veu en aquestes pàgines, però hi ha determinats especialistes referents en un sector i en un país que no es poden menystenir d’aquesta manera. Catalunya es va quedar sense alguns referents importants, com Josep Badia en el camp dels discapacitats o Carme Iniesta en el camp de les drogodependències o Anna Fornós en  el camp de l’atenció precoç, per citar alguns exemples que vaig  viure  més de prop.

L’atenció Primària va desaparèixer i va quedar representada amb una única persona, no experta en el tema. Les cases de dones maltractades per exemple varen passar a una unitat de control de programes i concerts. (Després en afegir-se l’Institut Català de la dona al Departament aquest aspecte va ser recuperat tècnicament).

En paral·lel es van crear més serveis territorials, on es va desplaçar tota l’atenció a persones, la gestió de les sol·licituds etc. Gran part dels companys i en concret de la meva secció d’Atenció Primària hi van anar a parar. Encara recordo la cara de la Victòria Blajot i l’Antonia Villoria en veure que el seu “arxiu”  de 10 o 15 anys de casos d’atenció a domicili, perfectament ordenats i classificats, i que seria un material excel·lent per estudis històrics, podia quedar en un racó o anar directament a la paperera.

Vull, en aquest moment, referir-me a  un tema crucial a l’Administració: “la propietat real dels processos”. Els processos o els temes, sigui l’atenció a domicili, les cases de dones maltractades o les que cadascú pugui pensar en el seu sector, són d’aquella persona, normalment  tècnic, cap de secció o com a màxim cap de servei, que l’ha creat o se l’ha fet seu, que el cuida, que se l’estima, que el coneix profundament. Aquests són els veritables herois de l’administració, els que la fan funcionar, els que realment atenen al ciutadà.

Aquesta afirmació s’emmarcaria en aquella altra de que el mon l’aguanten els mediocres, és a dir els del mig: els mestres i infermers,  els tècnics  i administratius de base, els informàtics del dia a dia i el personal de neteja, els bombers i els mossos de l’esquadra...Des d’aquestes pàgines el meu homenatge a tots ells. Ja sé que he dit alguna cosa similar abans...la repeteixo: el mon, ara més en general, el fan funcionar els del mig. La bona gent. No les grans figures ni els grans homes.

 

Els meus llibres. Entre enemigos

Andrea Molesini, Entre enemigos, Editorial Lumen, Barcelona, 2011.

Un noiet de  17 anys explica la seva vivència  de la Primera Guerra mundial en una zona d’Itàlia al nord de Venècia i a prop del riu Piave. La zona està ocupada primerament pels alemanys i després pels austro- hongaresos.

Net d’una família noble de la localitat, la seva casa és convertida en residència d’oficials amb els que conviuen i fins i tot sopen, sense perdre mai les formes, segons els criteris dels antics imperis. Curiosament l’oficial principal és un baró hongarès, tot un símbol de la caiguda, no només d’un imperi,  si no també d’una manera de concebre la vida.

 Darrera de les formes socials, les normes de la guerra s’imposen i el baró hoste, no dubte en condemnar al seu amfitrió.

El jove es fa gran en poc temps. La narració ens porta de l’observació juvenil i quasi distanciada, a la intervenció directe en accions de salvament i d’espionatge: la guerra no pot deixar indiferent a ningú.

L’autor ignora, expressament, que al cap de pocs mesos els exercits aliats i en concret l’italià, va avançar ràpidament pel territori, ocupant  espais de l’antic  imperi  que encara avui en dia té (Trieste) i altres que va cedir a la següent guerra mundial (Istria).

Recomanable.

Nota. Els records del meu viatge a Trieste i Istria i el passeig per escenaris de cruentes batalles de la zona, m’han fet el relat més viu i interessant.

Opinió breu. L’escàndol de la ministra de cultura del Regne Unit

Segons una noticia que ha circulat  avui mateix , la ministra britànica de cultura Maria Miller ha hagut de presentar la dimissió per cobrar més diners dels deguts en concepte d’habitatge. La ministra viu fora de Londres i té dret a unes compensacions per habitatge quan està a la capital.
 

La Ministra haurà de tornar 6.900  euros  (5.800 lliures). Sí, no m’he equivocat, 6.900 euros, no 69.000 o 690.000.

M’encanten aquestes petites noticies perquè posen de manifest el nivell de corrupció “habitual” que tenim en aquest país (Espanya i Catalunya). És fantàstic que una quantitat com aquesta sigui un escàndol (i no un error administratiu), perquè parla molt bé de la moralitat pública del país, en aquest cas el Regne Unit. Més enllà de dretes i esquerres, hi ha una història democràtica i uns hàbits saludables, dels que encara estem molt lluny.

Peternari 211

Si creus que la universitat et paga poc, deixa el lloc a un altre. Ves a l’empresa privada.

Peternari 210

Si no dediques a la Universitat (a la facultat o a casa) 37 hores a la setmana, fas un frau .

Memòries d’un funcionari. 70. ICASS, segona edició. 12

La Consellera Rigau i la Directora Cervera. El canvi.

 

A les eleccions de l’any 1999 o 2000, el conseller Comas va finalitzar el seu mandat i va ser anomenada consellera de Benestar Irene Rigau. Irene Rigau era especialista en educació, però algun pacte entre partits va assignar la  Conselleria d’Educació a Unió. A Irene Rigau, que ja devia estar en la llista / cua per ser Consellera, li va tocar Benestar.

 

Aquí s’obre un debat, molt present en la política: els polítics n’han de saber d’allò de què se’n cuiden...o no cal? L’experiència ens demostra que, a la pràctica, no cal, com a mínim  a nivell de ministre o conseller. No ho dic per la Irene, que em consta que va aprendre ràpid, però, és lògic aquest plantejament? Quina empresa posaria de màxim directiu una persona que no sabés res del tema? Ho dic en general.

 

La línia tecnocràtica, a  la que alguns funcionaris en moments de desesperació ens acolliríem, tendeix a dir que si hi ha un programa electoral i unes prioritats polítiques definides cada 4 anys que són les que vota el ciutadà, no calen tants polítics. Aquest corrent té tota una gamma de possibilitats. Hi ha qui diu que, com passa en alguns països europeus només ha de canviar el ministre i convertir els directors generals en fixes. No em semblaria malament si fossin fixes, però acomiadables. El que em faria por és que fossin com un nivell més dels funcionaris... vist el que ens ha passat amb la mediocritat de molts  subdirectors, que, tot i que són de lliure designació i per tant de lliure des-designació, a la pràctica, al menys dintre d’un mateix color polític, difícilment són canviats.

 

La Irene va entrar a finals d’any i de moment va mantenir el Víctor, però se’l va veure tocat immediatament. A principis de gener va ser cessat i va venir la Montserrat Cervera. Amb la Montserrat Cervera es va acabar definitivament el Pla de Direcció per objectius i jo vaig tornar per tercera vegada a Atenció Primària... per un curt període de temps en el que no entraré. En canvi l’assessorament del Francesc Moreu va continuar i va comportar un capgirament general de l’ICASS.

La frase del carrer. Objectius estratègics

Una “perla” burocràtica-administartiva que he rebut avui mateix d'una persona  d'un altre departament. Si algú ho capta tot a la primera que ho digui. Li regalarem una plaça de funcionari:
 

Ara us proposem participar en un nou procés clau en el desplegament i seguiment dels objectius estratègics: identificar les mesures estratègiques més adients per assolir els objectius estratègics prioritzats i identificar els indicadors estratègics més rellevants que ens permetin mesurar l’assoliment d’aquests objectius estratègics.
 

La parte contratante de la  primera parte...¡ (Groucho Marx, ja ho veus, seguim igual).

 

Cinema. Escenes mínimes. Nebraska

En mig de la guerra de preus entre cinemes lluitant contra el descens d’audiència i contra la plaga de la gent que es baixa les pel·lícules gratis, el Verdi durant tres dies ha ofert totes les sessions a 3€. Una bona ocasió per posar-se una mica al dia.

Nebraska, Dirigida per Alexander Payne al 2013, és una pel·lícula en  blanc i negre, o millor dit,  en gris. Gris, com l’Amèrica mig destruïda que ens mostra, com la mediocritat de tots els seus personatges, fins i tot el protagonista. Sí, aquesta pel·lícula havia de ser així, en gris.

 Un vell es creu que li ha tocat un milió de dòlars. Quan després de mils aventures acaben a la oficina a “recollir” el premi i finalment comprova la mentida, el fill li explica a la secretaria: “És que es creu tot el que li diuen”. I ella li  contesta” quina pena”. Aquesta seria la meva escena mínima, no tant mínima.

 I el viatge fins a recollir el premi (una mena de road movie) és l’excusa per mostrar misèries del passat, misèries del present, per mostrar com l’olor dels diners desperta ambicions ridícules, i, com de poc cohesionada és la família a Amèrica, al menys des del nostre punt  de vista.

Però tot això, el director ho explica en clau d’humor. És una pel·lícula que es mira amb un somriure permanent i alguna eventual riallada. Molt recomanable. Molt lenta. Molt curiosa.

Històries mínimes. La Teresina

Ha estat durant 40 anys gestionant una petita botiga de poble, que venia papereria, joguines i diaris. Això dels diaris comporta tenir només tres dies de festa a l’any. Ho ha fet amb dedicació i afecte. El seu local s’havia convertit en una mena de “club social”. Així com el Barça és “més que un club”, la seva botiga era “més que una botiga”, era un punt de trobada, un centre d’informació, un nucli neuràlgic del poble. Em diuen que molts subscriptors s’han donat de baixa del diari que anaven a buscar cada dia. L’objectiu era “ anar i trobar un caliu”, més que el propi diari.
 

Ara que es jubila, les entitats del barri li han organitzat una festa sorpresa, amb dinar popular inclòs, al que han assistit més de 200 persones. Està bé fer aquests homenatges, sobre tot si són tant espontanis com aquest, i que la persona pugui percebre que és estimada. Sovint fem aquest reconeixement quan la persona interessada ja no hi és.
 

Però a més de l’homenatge concret, omple de satisfacció (i d’esperança) veure com un poble de 8000 habitants té una tant variada mostra d’entitats socials.

Peternari 209

Si vas a tertúlies o a conferencies que cobres a part, com tornes aquest temps a la universitat?