Peternari 225

En els Congressos, fes un Power Point  així no has de pensar el que diràs.

Memòries d’un funcionari. 79. Economia. FEDER 1.

Conceptes generals

 

Els Estats entren a Europa en diferents nivells de desenvolupament econòmic. S’acorda que cal ajudar als Estats més pobres perquè les diferències dintre de la Unió siguin més petites.
 

 Això es podia haver fet de diferents maneres: o per grans objectius o per projectes.
 

Per grans objectius voldria dir que la Comissió ajuda a un Estat a fixar objectius per un període, una dècada per exemple, i supervisa la seva aplicació general i si convé li dona suport tècnic.
 

 Cal fer una precisió. El pressupost de la Unió es nodreix de les aportacions dels Estats. Després des de la Unió es distribueix. En aquest repartiment hi ha Estats que acaben aportant més del que reben, són els “contribuents nets”. Si jo aporto 100 i em toca rebre 30, per exemple, doncs aporto 70 i ja està. Semblaria lo més fàcil. Però ai las¡ On quedaria el poder de la Comissió? Només els britànics van aconseguir aquest sistema, gracies a la seva idiosincràsia i a la seva tossuderia.

 

Val la pena mencionar que Catalunya, si fos un estat independent, seria un contribuent net a la Unió. És a dir paga més del que rep. Aquest és un argument que es fa present quan s’amenaça a Catalunya amb que Europa no ens voldrà si algun dia marxem d'Espanya.

 

 

El segon sistema és el d’aprovar projecte a projecte i supervisar projecte a projecte. És aquest el sistema que ha seguit la Unió. No era evident. A Europa hi ha Estats amb molta tradició burocràtica i altres que no tant, com els anglosaxons i els nòrdics. No sé com ha estat que la Unió s’ha convertit en la cosa més burocràtica del mon.

 

 

 Semblaria més lògic el següent esquema:

Els estats “contribuent nets” acostumen a ser els més avançats. Seria suficient amb fer la resta que he indicat i fixar a nivell de la Unió els punts de confluència i una certa supervisió conjunta.

 

Els Estats més pobres són els que necessiten diners i potser també assessorament tècnic. Aquest assessorament “en positiu” i no amb visió de control asseguraria el bon ús dels diners.

 

Tant complicat és?

Opinió breu. 28 de juny de 1914. Centenari.

“Entonces, el 28 de Junio de 1914, sonó aquel disparo en Sarajevo que, en cuestión de segundos, troceó, como si de un cántaro se tratara, el mundo de seguridad y cordura en el que nos habíamos criado y que habíamos adoptado como patria”.

… yo no quería que “una guerra fratricida, provocada por torpes diplomáticos y brutales industrias bélicas, hiciera tambalear mi convicción y fe en la necesaria unidad de Europa”.

Stefan Zweig . El mundo de ayer.

Cinema. Escenes mínimes. El fill de l'altre

El fill de l’altre, dirigida per Lorraine Levy. 2012.

La típica confusió entre dos nens en un hospital, amb canvi de pares.  El tema l’havia vist al cinema més aviat en pla comèdia de riure. Aquest cas és complertament diferent.

Els dos nens canviats són un israelita i l’altre palestí. Amb això ja està tot dit. Els dos nois, les mares, els pares, els germans, tots han de passar el seu procés en l’acceptació de la situació.  El tractament t’interpel·la i et deixa perplex.

Escena: el fals noi israelià va a dinar amb la seva “família” palestina. El silenci a taula és espès i sòlid. Només, la llei de l’hospitalitat, la cortesia d’acollir al convidat, salva la situació. El noi es posa a cantar una cançó palestina i poc a poc tots s’hi van afegint. Sublim.

Molt recomanable.

Peternari 224

  Procura arribar quan abans a titular. Així podràs passar la feina al becari.

Peternari 223

Si ets becari, et pagaran 1000 euros i treballaràs molt. Si ets titular et pagaran 3000 euros i no treballaràs tant.

Memòries d’un funcionari. 78. Economia. Ajuts d'Estat. 4.

L’efecte incentivador

 

Hi ha una condició bàsica per la concessió d’un ajut: que serveixi per fer una cosa que sense l’ajut no s’hagués pogut fer. Sempre he estat en desacord  amb aquest principi.

 

Com a emprenedor, que he estat, ser que quan un vol fer una cosa, la fa encara que hi hagi de dedicar 16 hores al dia i que no cobri a final de mes. Quan ja has aconseguit una cosa, amb molt esforç, sovint pots veure que els altres reben un ajut per fer allò que tu ja has fet...però con que ja ho has fet no pots rebre l’ajut.

 

No és la lògica de l’emprenedor la de la Comissió. És lamentable.

 

Això referit als ajuts, però en quants temes no passa també a nivell de territori, o d’autonomia: penses, dissenyes, organitzes, t’equivoques, corregeixes ... i després un altre aprofita tot el teu esforç.

 

 

Ajuts d’Estat: en resum

 

No em vull estendre en un tema tant feixuc. Només destacar algunes coses de tipus general.

 

Les normes són, com quasi sempre, moltes i molt complexes.

 

Els polítics que jo he conegut quan arriben al càrrec, normalment, no saben res d’aquest tema i es pensen que amb els diners del seu pressupost poden fer el que vulguin. No tenen interès en aprendre-ho. Màxim envien algun tècnic als cursos que es van oferint.

 

Els funcionaris europeus tenen una bona dosi de corporativisme. Saben que si tot es fa més fàcil, molts d’ells acabarien sobrant.

 

Contractar una empresa privada, amb bons experts en el tema, possiblement ex-funcionaris de la Comissió, facilita les coses en determinats moments.

 

Per últim, Europa dificulta la vida de les administracions i de les empreses, ja que obliga a guardar tota la informació referent a ajuts durant 10 anys i no cinc com és lo normal en el mon empresarial.

 

Opinió breu. Joan Carles i Undargarín

Són dies de treure i posar corones...

Diuen que el rei Joan Carles té un patrimoni de 2300 milions d’euros. Si és cert que quan va arribar a la corona no tenia patrimoni, això vol dir que cada any ha aconseguit  uns 59 milions d’euros, més d’un milió a la setmana, 160.000 euros al dia. Davant d’això les operacions estètiques en el pressupost de la casa real o en l’austeritat real...no són més que cortines de fum.

D’on ha tret aquests diners? No se sap. Alguns diuen que d’una mena de “cèntim sanitari” aplicat a alguna cosa relacionada amb el petroli àrab... ves a saber.

Si això és així, per què ens ha d’escandalitzar que Undargarin busqués la manera de fer una petita fortuna aprofitant  la seva situació. No va ser “quasi” impulsat per les circumstàncies a “espavilar -se”, com es diu vulgarment?

Llàstima que no era inviolable. I el rei encara que ho deixi de ser, serà per les coses que faci a partir d’ara, no per les que ja va fer. O sigui que mai sabrem la veritat. Per què tenen tant interès en mantenir el seu aforament? Ja no li cal fer cap cosa rara, diria jo.

Però aixequem la vista: la reina d’Anglaterra paga impostos fa 4 dies i les herències intestades recauen a la corona anglesa (al menys fins fa poc). I el rei Constantí de Grècia, germà de Sofia, algú l’ha vist treballar en els 40 anys que porta fora de la corona? Com ho ha fet per mantenir  la seva mansió de Londres i el seu règim de vida?

Espanya tornarà a tenir un altre rei inviolable. I la cosa pot continuar... Bé, espero que ja  no ens afecti.

Opinió breu. El video del guàrdia civil

Estic totalment indignat. Ja sé que pot semblar una noticia petita i desafortunada, però això del guàrdia civil filmant a un amic com assetja sexualment a una noia, és un diamant de moltes cares:

1.       “Un guardia civil está siempre de servicio”. Aquest noi ha faltat a la seva obligació, com a guàrdia civil.

2.       Com a ciutadà ha sigut còmplice d ‘una agressió.

3.       Us imagineu on es fabriquen aquells soldats que violen noies en les guerres, o  fins i tot en les missions de pau de la ONU?

4.       No sé si recordeu, els que ja teniu una edat, quan es van crear les unitats de denúncies per a maltractaments gestionades per dones. Es deia que era per què la noia tingués més confiança en una persona del seu gènere. També. Però el motiu principal era perquè els policies se’n fotien de les noies que hi anaven.

5.       Tota aquesta genteta va armada.

6.       Fins aquí el jove. Després el pare, un concejal d’un partit “democràtic” no pot justificar ni protegir una cosa així.

7.       El “ cuerpo” tampoc pot tolerar una cosa així. Una persona com aquesta no pot anar pel carrer armat i fent tonteries mai més. Res d’un petit càstig.

8.       Però anem més amunt. Tot una cadena de gent es posen d’acord per demanar l’indult i fan que arribi fins el ministre.

9.       Quantes vegades es deu fer en coses similars? Puc creure fins i tot que el ministre a penes vegi cadascun dels expedients. Sé com va l’administració. Però si ha sigut així ha de rectificar l’indult immediatament. Si no ho fa, el dona per bó.

10.   Aquests senyors tan puritans i catòlics ara no volen que les dones  puguin disposar lliurament del “seu” cos i  volen canviar la llei per fer-la més catòlica....

Que vingui Deu i ho vegi...i mai millor dit.

Peternari 222

Si ets catedràtic d’universitat dóna-li records a Zeus. Si ets catedràtic d’universitat ja has arribat a Ítaca.

 

Els meus llibres preferits. Ulises.

Ulises. James Joyce

Bloomsday  (Tal dia com avui es celebra a Dublin el Bloomsday doncs l’acció de l’Ulises transcorre el 16 de juny  i dues hores del 17, durant 18 hores. Una per cada capítol). Bloom és el protagonista.

Mentiria si digués que soc un enamorat de l’Ulises de Joyce. És un llibre que vaig abandonar dues vegades i només a la tercera el vaig aconseguir acabar, tot i ser conscient que la meva limitada capacitat no podia aprehendre tot el seu contingut. Hi ha tractats sencers sobre el tema.

Però lo important no és menjar molt si no quedar satisfet. Un sol aspecte, i encara formal, ha estat suficient per fascinar-me i sadollar-me. Aquest és l’anomenat “pensament interior”.

La meva amiga Montserrat Obiols, quan parla, sovint no acaba la frase si no que amb un gest de la ma et ve a dir tota la resta de l’expressió. Què vull dir amb això? Vull dir que la Montse és una demostració clara de que la paraula és exasperadament  lenta per transmetre el que bull en el nostre pensament. La velocitat amb que es desenvolupen els conceptes, les imatges, la percepció d’inputs externs, els senyals que envia el nostre cos al cervell, el que veuen els nostres ulls a fora... tot això a l’hora, és impressionant. És gaire bé impossible expressar-ho. La major part de la informació s’escapa.

Doncs bé, això és el que Joyce intenta fer. El resultat és fascinant. Uns segons del conjunt de coses que passen pel nostre cervell es pot convertir en un relat de vàries pàgines. No sé explicar-ho millor, em limitaré a copiar-ne un fragment, i si així animo a algú, em consideraré recompensat. (Tinc l’edició en castellà de JM Valverde. Transcric tal qual). Mister Bloom surt a la cantonada a comprar un ronyó per esmorzar:

- Doy una vuelta hasta la esquina. Vuelvo en un momento.

Y, cuando hubo oído su voz decirlo, añadió:

-¿No quieres nada para el desayuno?

Un blando gruñido soñoliento contestó:

-Mn

No. No quería nada. Oyó entonces un caliente suspiro profundo, más blando, al darse la vuelta ella, con un tintineo de las arandelas de latón sueltas, en el jergón. Tengo que mandarlas arreglar, realmente. Lástima. Desde Gibraltar, nada menos. Ha olvidado el poco español que sabía. No sé cuanto pagaría su padre por esto. Estilo antiguo. Ah, sí, claro. Lo compró en la subasta del gobernador. Adjudicado enseguida. Duro como una piedra para regatear, el viejo Tweedy. Sí señor. Fue en Plevna. He ascendido desde soldado raso, señor, y a mucha honra. Sin embargo tuvo bastante cabeza como para hacer aquel negocio de los sellos. Bueno, eso sí que fue previsión.

Su mano descolgó del gancho el sombrero, encima del abrigo grueso con las iniciales, y el impermeable de segunda mano, de oficina de objetos perdidos. Sellos: estampas de revés pegajoso. Estoy seguro de que hay un montón de oficiales metidos en negocios. Claro que sí. La sudada inscripción en la coronilla del sombrero le dijo mudamente: “Plasto’s sombrero Alta Cal”. Atisbó rápidamente dentro de la badana. Tira blanca de papel. Bien segura.

En el umbral, se tocó el bolsillo de atrás buscando el llavín. Ahí no. En los pantalones que dejé. Tengo que buscarla. La patata sí que la tengo. El armario cruje. No vale la pena molestarla. Mucho sueño al darse la vuelta, ahora mismo. Tiró muy silenciosamente de la puerta del recibidor detrás de sí, más, hasta que la cubierta de la rendija de abajo cayó suavemente sobre el umbral, flácida tapa. Parecía cerrada. Está muy bien hasta que vuelva, de todos modos.

Cruzó al lado del sol. Evitando la trampilla suelta del sótano en el número setenta y cinco. El sol se acercaba al campanario de la Iglesia de San Jorge. Va a ser un día caluroso, me imagino. Especialmente con este traje negro lo noto más. El negro conduce, refleja ( o refracta?) el calor. Pero no podía ir con ese traje claro. Ni que fuera un picnic. Los párpados se le bajaron suavemente muchas veces mientras andaba en feliz tibieza. La camioneta del pan de Boland entregando en bandejas el nuestro de cada día, pero ella prefiere las hogazas de ayer, tostadas por los dos lados crujientes cortezas calientes. Te hace sentirte joven. En algún sitio por el este: ponerse en marcha al amanecer, viajar dando la vuelta por delante del sol, robarle un día de marcha. Seguir así para siempre, sin envejecer nunca un día, técnicamente. Caminar a lo largo de una plaza, en país extraño, llegar a las puertas de una ciudad, un centinela allí, también un veterano, los grandes bigotes del viejo Tweedy apoyándose en una especie de larga jabalina. Caminar por calles de celosías. Caras enturbantadas pasando. Oscuras cuevas de tiendas, alfombras, un hombretón. Turko el Terrible, sentado con las piernas cruzadas fumando una pipa retorcida. Pregones de vendedores por las calles. Beber agua perfumada con hinojo, sorbete. Andar errando todo el día. Podría encontrar algún que otro ladrón. Bueno, pues a encontrarlo. Se acerca la puesta del sol. Las sombras de las mezquitas a lo largo de las columnas: sacerdotes con un pergamino en lo alto, enrollado. Un estremecimiento de los árboles, señal, el viento del anochecer. Sigo adelante. Cielo de oro que se desvanece. Una madre llama desde la puerta. Llama a casa a sus niños en un oscuro idioma. Alto muro: detrás, cuerdas pulsadas. Noche cielo luna, violeta, color de las logas nuevas de Molly.

Cuerdas, Escuchar. Una muchacha tocando uno de esos instrumentos, cómo se llaman: dulcemeles. Paso.

Probablemente no es ni pizca así en la realidad- Tipo de cosa que se lee: tras las huellas del sol. Estallido de sol en la portada. Sonrió, complaciéndose a sí mismo- Lo que dijo Arthur Griffith de la cabecera sobre el artículo de fondo de Freeman: un so, de auronomía elevándose en el noroeste desde el callejón de detrás del Banco de Irlanda. Prolongó su sonrisa complacida. Toque judaico  ese: sol de auronomía elevándose en el noroeste.

 

 

I Complementàriament a això recomano pels que no acabem de “copsar” Ulises dues obres “menors”, “El retrat de l’artista adolescent” i “Dublineses”, que com ja he  dit anteriorment en algun lloc, no és només el títol de la pel·lícula que coneixem si no el nom d’una sèrie de 15 petites narracions sobre la gent de Dublin.

A “Retrat de l’artista adolescent” , de forma novel·lada, Joyce aborda la seva joventut o la de la seva generació. La primera infància és un breu record. La infància i l’adolescència a col·legis de capellans estan plens de por al pecat i a l’infern. En una descripció bastant objectiva (ho puc dir perquè alguns encara vàrem patir aquesta tortura i ho podem testimoniar) critica aquell model educatiu/religiós. De cop fa un salt, ja és universitari i canvia l’estil. Comença a sonar com l’Ulises. És un petit tast, per fer-se’n la idea.

Memòries d’un funcionari. 77. Economia. Ajuts d'Estat. 3.

Una visita a la Unió Europea

 

Vàrem tenir ocasió de fer una visita a Brussel·les per fer diferents contactes amb temes d’ajuts d’Estat.

 

La zona “europea” de Brussel·les  impressiona al que la visita per primera vegada. Edificis enormes, plens de funcionaris, que vetllen per Europa. Com tothom sap hi ha El Consell i la Comissió. Al Consell hi treballen els representants dels Estats, que són el que ho preparen tot perquè quan es reuneixi el Consell (reunió de primers ministres o de ministres d’un ram determinat), estigui tot treballat i preparat i puguin acabar de treballar i visualitzar els acords que es prenen. Són uns pocs mils. La Comissió en canvi compta els seus funcionaris per desenes de  milers i la diferència és que no treballen pel seu país si no per Europa en el seu conjunt. I ho fan en tots aquells temes que els Estats han decidit encomanar a la Comissió. Nosaltres anàvem  a veure a la Comissió.

 

Funcionaris de diferents especialitats, dintre d’ajuts d’estat clar, ens van  anar atenent molt amablement. El coneixement directe de les persones, com sempre, ajuda a les dues parts a comprendre els motius de l’altre.

 

En aquest sentit vàrem detectar que molts funcionaris europeus, passen de treballar a la Comissió a fer-ho a empreses privades que després es relacionen amb la Comissió per aprovar expedients per compte dels seus clients, els Estats. Primer fer aplicar la norma i després mirar com es pot re-interpretar.

 

Cada funcionari té un despatx i una pila d’expedients que li passa el seu jefe. Ell ha de vigilar que “en aquell expedient”  es compleixi la normativa comunitària. El seu cap supervisa  que  sigui així. Això, com tothom sap, té un efecte pervers perquè el funcionari de base procura que el seu cap no el trobi massa tou. Per altra banda per bé que estigui un expedient (això en general), si no es troba res malament sembla que el funcionari no se l’hagi mirat.

 

Un funcionari de la Comissió, espanyol, ens va reconèixer que algunes comunitats quasi no enviaven expedients. No feien ajuts? No era el seu problema. Ell s’havia de limitar a analitzar els que tenia sobre la taula. Corol·lari: si compleixes et miren amb  lupa l’expedient. Si no envies res, el més probable és que no passi res. A no ser que sigui una cosa molt grossa.

 

Vàrem tenir la oportunitat de dinar amb un català  molt ben situat en el tema dels ajuts i dels que pretenien simplificar al màxim els processos. Veladament ens va reconèixer les dificultats de la seva tasca. Sembla  que si tot és més complicat, és més difícil saber-ho tot i per tant els “experts” en la matèria també tenen més poder.

Cinema. Escenes mínimes. Calabuig.

La reposen per la Tele. Dirigida per Luis García Berlanga al 1956, aquesta pel·lícula, que alguns trobaran una mica “dèbil” ens trasllada, als que ja tenim una edat,  a la nostra infància, al Marcelino  pany vino i demés.

Berlanga, de pare republicà i que va haver d’anar a la” División Azul”, per expiar pecats aliens, és, com tothom, fill de les seves circumstàncies. I en el context franquista en què va viure ens va deixar perles com Bienvienido Mister Marshall o El verdugo o Plàcido.

No es pot, doncs,  treure del context tota la situació. Un cop acceptat això, la pel·lícula és tendra i humana. També irreal ja que la narració no és creïble.

L’home savi i civilitzat fuig de la ciutat i es refugia en un poble endarrerit i miserable on els costums ancestrals perduren. Tothom fa el seu paper, però sense exageració, el capellà, el caporal de la guàrdia civil, l’alcalde. Tots accepten les regles del joc “per què sempre ha estat així”, però dona la sensació de que no se les acaben de creure. Són com nens petits i reaccionen  primitivament a impulsos primitius. Beati illi...

Té també el seu costat de descripció (impossible la crítica) social: les tradicions religioses i pseudoreligioses, la pobresa, el contraban, els tres poders, la picaresca, l’orgull de poble, la “chuleria”...

Escena mínima: tot és una escena mínima. Tot són petits detalls deliciosos.

Fantàstic , com sempre, Pepe Isbert en el seu paper de vigilant del far i de jugador d’escacs per telèfon.

 

Els meus llibres. Butcher’s Crossing

Butcher’s Crossing, John Wiliams. Barcelona, 2013, Edicions 62.

 

Tot i llegits amb molts mesos de diferència, comento de nou un llibre de Wiliams. Molt diferent de Stoner, però igualment recomanable. Molt.

És del gènere anomenat “anti-western”. Aventures de l’oest americà, sense pistolers per tot arreu, sense bons i dolents, sense indis.

Personatges molt ben treballats, tots amb clars i obscurs, però sempre dintre de la gamma dels grisos. Per sobre de tots ells, un jove de ciutat que es busca a sí mateix.

És una historieta que es podria resumir en una pàgina. O en dues línies. Una expedició a buscar bisons, quan ja es comencen a acabar. No explico la història per si algú s’anima.

Passen poques coses, però passen  molt lentament i estan descrites amb una meticulositat i una pulcritud exquisides.

L’extermini dels bisons està descrit amb una gran sang freda i , per altra banda, viscut amb total manca de remordiments per part dels caçadors - depredadors. Però sempre ha estat així. No crec que els varen desforestar  Espanya, o els que quasi van eliminar algunes espècies de caça, o els que  estan acabant amb el musclo de roca o les garotes de Cadaqués, tinguin remordiments.

 

 

(Com diu l’acudit de la Mafalda a la platja: “aquí tothom amb banyador...sembla que ningú tingui la culpa de res”.) Des d’aquí aquest mínim homenatge a Quino, premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats 2014.

Peternari 221

Si tothom treu excel·lent i cum laude, la paraula deixa de significar excel·lent.

 

Peternari 220

Quan et presentis al doctorat, abans treballat el tribunal.

Memòries d’un funcionari. 76. Economia. Ajuts d'Estat. 2.

Concepte  d’ajuts d’Estat.

 

El  Tractat de la Unió diu que estan prohibits els ajuts a les empreses, de qualsevol mena, en la mesura que afectin (o amenacin afectar(?))  la competència entre Estats, afavorint unes empreses sobre unes altres.

 

En principi tothom està d'acord en que no es poden donar ajuts a les empreses i que  el mon econòmic ha de funcionar autònomament. Però con que no es fien uns dels altres li encomanen a la Comissió Europea, que faci d'àrbitre. És el que es diu una "competència cedida". Se li encarrega  a la Comissió que faci de dolent.

 

Per tant en principi estan prohibits els ajuts. Tota la parafernàlia posterior són excepcions a la norma original. Mils de pàgines de normes, centenars de funcionaris...

 

Els ajuts de qualsevol mena. Es tendeix a confondre ajut amb  subvenció, però l’ajut també pot ser una exempció fiscal, un préstec públic en condicions favorables, un rebaixa en la seguretat social i altres.

 

Sempre que discrimini unes empreses d'unes altres dintre d'un Estat. Per exemple una rebaixa en la Seguretat Social per a tothom d'un Estat no és ajut (encara que discriminaria respecte a uns altres estats). Automàticament es veu que una Comunitat Autònoma ho té difícil per fer ajuts, ja que, per definició, discrimina unes zones d'unes altres dintre  d'un Estat.

 

Afectant a la competència entre Estats. Aquí hi ha el quid de la qüestió. Sembla clar que petits ajuts a empreses petites no afecten a la competència entre Estats. Es tracta doncs de posar límits. Existeixen un ajuts anomenats de minimis que permeten arribar a donar 200.000 € en tres anys a una mateixa empresa. Deu n’hi do. No? A més hi ha múltiples ajuts a PIMEs que també són molt fàcils de que siguin aprovats.

 

Però no vull explicar aquí tota la normativa, tremendament complexa. Sembla lògic que la Comissió es centri en temes realment importants. En un moment donat un corrent més progressista i simplificador dintre de la Comissió va intentar deixar com a “menors” els ajuts fins a un milió d’euros. La idea no va prosperar. Centenars de funcionaris europeus s’haurien quedat sense feina. El corporativisme va fer acte de presència.

Opinió breu. Dia D

Em refereixo no al “D” de Draghi, com es parla  aquests dies, si no a l’autèntic. Al dia “D” de Normandia. 6 de juny de 1944

Penso que cal desmitificar el dia “D”, que les potencies occidentals venen com una heroïcitat per salvar occident del nazisme.

Què passava al juny de 1944? La guerra s’estava decidint en contra del nazis. Però en el bloc aliat hi havia EU, Anglaterra i França, però també Rússia. En l’avançament cap a Berlín, estava clar que, per dret de conquesta, cada bloc es quedaria aquells territoris que anés ocupant. Així va ser i fins a detalls ridículs com Berlin o Viena repartits en  parts.

Venia d’un dia?  La guerra va acabar al maig de 1945. Calia sacrificar a mils i mils  de joves en un atac suïcida? Recomano mirar els primers 20 minuts de “Salvar al soldat Ryan”. Penso que es demostra això que dic.

 

Sempre m’ha esfereït allò dels càlculs de les “onades” de persones que cal sacrificar perquè estadísticament en vagin quedant alguns i al final es pugui arribar a guanyar. Normalment els que fan aquests càlculs, s'ho miren des de la barrera.

Els meus llibres. Stoner

Stoner.  Jhon Williams. Barcelona, Edicions 62, 2012.

Stoner, me’l recomana vivament la meva amiga i gran lectora Anna Monreal. Es podria subtitular com el llibre de Pesoa: Llibre del desassossec.

El llibre comença pel final, per aquell final que ens espera en general: l’oblit, la nul·la gratitud pel que hem fet, la mediocritat. I la pregunta, per què tot plegat?

Que un jove surti  d’un entorn rural miserable a finals del segle XIX, que abandoni  el seu destí original per buscar una carrera literària (tanta força pot tenir un sonet de Shakespeare?), sembla bastant habitual en les novel·les, però la introducció ja t’ha preparat. Res és “normal”.

La fredor dels pares, del personatge principal, l’enigmàtic paper de la seva dona sorprèn enormement. Moltes coses no les acabes d’entendre. Què ens vol dir Williams amb això?

Els desastres i la mediocritat del mon universitari em són més propers i m’han explicat històries del mon acadèmic similars a la de la novel·la. Els problemes amb la seva filla, l’alcoholisme, són més habituals no ja a la novel·la si no a la vida real. Res semblaria molt especial.

Però en el seu conjunt Stoner és un personatge diferent,  accepta resignadament tot el que li va passant a la vida sense a penes rebel·lar-se. Sembla ben bé que estigui en “una vall de llàgrimes” però sense esperar cap cel.

El llibre t’acompanya un cop l’has acabat. T’acompanya uns quans dies. Realment et desassossega.

Fins i tot en el tema de les frases, que m’agrada anar recollint, també és diferent aquest llibre. A penes en trobes de destacables. És tot el conjunt el que és, en sentit literal, impressionant.

 

Peternari 219

A la universitat,si no ets de cap clan, no faràs res.

Peternari 218

A la universitat,  procura sempre pertànyer a algun clan.

De viatge. 40 anys de casats.

L’any 1974 em vaig casar. Jo i molta altra gent. Amb un grup d’entranyables amics de l’època de la facultat i amb  els que ens trobem de tant en tant, la major part també es van casar l’any 1974. Què va passar aquell any? Comento amb companyes de treball això que ara explicaré i dues em diuen que els seus pares també es van casar el 1974. Caram¡ I quina casualitat. Això vol dia, al mateix temps, que jo treballo “amb els meus fills”...

Doncs amb aquest grup vàrem decidir dedicar un llarg cap de setmana a visitar els llocs on ho vàrem fer. Banyoles, Fontcoberta, Queralt, Els Arcs de Santa Pau, Girona, Romanyà, Santa Maria de Belloch... El campament general a Bianya.

A part de que està bé això de fer el turista pels llocs on ja circules habitualment, però potser amb uns altres ulls, a part de descobrir llocs increïbles, com Montgrony o Sant Jaume de Frontanyà, on inexplicablement no hi havia estat mai, l’experiència  és un interessant viatge “interior”.

Per un costat el pas del temps. El pas del temps te’l marquen els fills i potser les petites  xacres que anem acumulant, però per dins  un mateix un se sent igual. No sembla que hagin passat 40 anys.

Hi ha llocs on és especial aquesta sensació d’intemporalitat. A Queralt, la recepció de l’antic hostal està exactament igual que fa 40 anys i exactament igual que fa 50, quan la Mariona hi anava amb els seus pares.  En canvi el lloc on vàrem fer el berenar està, ara,  deixat i abandonat.

A Montgrony  et diuen que fins a 2004 hi va viure un ermità. La pau i silenci del lloc i la meravellosa església romànica et fan venir ganes de demanar la plaça. És un dir naturalment, però el lloc té una mística inigualable.

En canvi  a Queralt trobem un casament, quina casualitat¡  És ben diferent dels de la nostra època (en general tirant a hippies).  Tothom mudat amb un gust dubtós, un “mercedes” d’època pels nuvis... aquest tipus de coses . Una cosa positiva, la coral de Puigreig interpreta unes peces meravelloses durant la cerimònia, que escoltem uns minuts.

Als Arcs de Sant Pau, també molt igual, ens retrobem amb un altre fragment de 1974. Fantàstic. Tot ha canviat molt, em el mon en general, però hi ha alguns racons màgics en els que sembla que s’hagi congelat el temps.

Bé, un inoblidable recorregut nostàlgic i  romàntic. El meu fill ens truca i ens diu que està esgotat d’anar a concerts del Primavera Sound. El mon no s’atura, afortunadament.