Peternari 235

Si ets el primer de parlar, aprofita, treu-li el temps a l’últim i semblaràs més important.

Peternari 234

 Quan en una jornada et donin la paraula, no et preocupis pel temps.

Opinió breu. Pujol

Abans que em contamini la premsa del dia i els mil comentaris que hi trobaré, vull fer els meus sobre el tema Pujol. A penes vaig sentir la compareixença. Només vaig veure com el President renyava als parlamentaris: geni i figura? o, la millor defensa és una atac?

 

Anem a pams.

1.Mai he votat al Jordi Pujol. Però he sigut un lleial funcionari al president de Catalunya, ell i els altres.

2. Cal separar el que hagi fet en Jordi Pujol, del que hagin fet els seus fills. A alguns els interessa barrejar-ho tot per perjudicar a Catalunya. Potser no és casualitat que hagi sortit ara.

3.El que va fer Jordi Pujol està malament.

4. Vull, però, fer uns comentaris:

·       En el sistema en que ens movem existeixen els paradisos fiscals. Tothom ho sap. Però no són simplement “màfies” son Estats sobirans. I no cal que parlem de les Illes Caiman o similars. Tenim Andorra, Mònaco, San Marino, Liechtenstein i Luxemburg. Aquí, molt a prop nostre.

·       Amb això vull dir que la corrupció és estructural. Podem donar gaire bé per segur que totes les fortunes i grans empreses treballen amb diner negre en paradisos fiscals. Per què no acabem d’una vegada amb els paradisos fiscals, al menys els d’Europa, que està  a la nostra mà?

·       És típic del nostre sistema que tothom sap que la corrupció dels rics és generalitzada, (i la societat els fa la pilota) però quan es descobreix un cas concret tothom s’horroritza.

5. Cal per altra banda contextualitzar els fets. En el postfranquisme, no cal perdre la memòria històrica, la situació era convulsa. Assassinats, ETA, intents de cops d’Estat etc. Que en un context similar s’amaguessin uns diners pel que podria passar, està malament, però jo diria que és un atenuant.

6. No entenc per què en Jordi Pujol no va trobar el moment per regularitzar la situació, si més no quan ja no era president. No m’encaixa. Hi ha més coses? No ho sé, ja ho dirà la justícia. Tots els altres a callar. Sobre tot els d’aquí: Vanguardia, Cuní i altres

7.En Jordi Pujol ha estat a la presó per Catalunya, ha tirat endavant el país durant 23 anys. Ha estat un gran President. Eren governs de dretes. Certament. És el que la gent votava i estem en una democràcia. Moltes de les coses que ha fet personalment no m’agraden, però això no té res a veure.

8.Els signes externs de la vida quotidiana de Jordi Pujol són d’una certa austeritat, en relació a la seva situació. Això tampoc s’ha d’oblidar. No és el cas d’alguns dels seus fills, però precisament (i em repeteixo) no s’han de barrejar els seus fills. I posats a fer, tampoc la seva dona i el possible ús inadequat en favor dels negocis que fes aprofitant qui era.

9. No oblidem aquell Jordi Pujol treballant 14 hores al dia, patejant-se  tots el racons de Catalunya, a vegades amb 39 de febre, amb una gran memòria i una enorme passió pel seu país.

10. Si una persona està 14 hores treballant, abandona en bona part a la seva família i l’evolució dels seus fills. Ningú és tant important i tant necessari que hagi de treballar 14 hores.

 

 

En definitiva un joc de clars-obscurs. Res és blanc o negre. Tots tenim un setè vel que  mai ens traiem (recomano de nou la novel·la  “El séptimo velo” comentada en aquest blog).

Però com a les novel·les d’Àgata Christie : a qui afavoreix tot això en aquest moment? Cal que nosaltres mateixos ho remenem més? Per què no deixem actuar a la justícia i prou?

...

I ara, a veure com el president convoca la consulta. No els fem el joc.

Els meus llibres. Primavera, estiu, etcètera.

Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals. Barcelona, RBA La Magrana, 2011.

Em parlen molt bé d’aquest llibre. El meu exemplar és de la novena edició.

Però, sincerament, no m’ha agradat gaire. L’argument, un triangle amorós, és molt simple i poc desenvolupat. I, a més, el títol sembla que desorienti, perquè les parts del llibre es diuen “tardor” “hivern”... fet que pot amagar la mica de filosofia que hi ha en els darrers capítols:  el crit d’una generació que es comença a fer gran i li angoixa el pas del temps.

A part d’aquest argument central, la novel·la és una “història generacional”, de la generació dels meus fills, en una zona rural. I aquí vull destacar un fet que també he detectat en pobles de la Garrotxa. Aquesta generació, en aquest context rural, ha hagut de viure gaire bé dues generacions en una. Vull dir que van néixer  en un context que sembla el de la “meva” infància i s’han hagut d’acoblar ràpidament a un mon nou, per atrapar als de la seva generació. Al menys m’ha provocat una mica aquesta sensació.

 I en el fons, el llibre, sembla un excusa per deixar anar tots els detalls i peculiaritats lingüístiques de la Palma d’Ebre. Aquest fet és potser el més atractiu del llibre. Però no ha de ser aquest l’objectiu d’una novel·la.  No es pot confondre el fons amb la forma.

Cinema . Escenes mínimes. Les invasions bàrbares.

Excel·lent pel·lícula franco canadenca de l’any 2003, dirigida per Denys Arcand i protagonitzada per Remy Girard.

El tema central és el de l’eutanàsia per la que es decanta clarament el director. El tema està tractat magistralment i a pesar de tot, en clau humorística. Rodejant l’argument  principal un enorme collage de temes se entrecreuen en la pel·lícula: un protagonista professor d’universitat i “esquerranós”; les amants del protagonista;  els amics gays del protagonista; les petites disbauxes en el pressupost de Canadà; els problemes del sistema sanitari en un país, al nostre entendre, tant perfecte; també ens mostra uns sindicats corruptes; i per últim un fill pràctic i acomodatici amb el sistema, però que només es regeix pels resultats. Dues generacions, dos sistemes, idèntics resultats?

La meva escena mínima: al fill li desapareix l’ordinador, va als del sindicat i els diu “poden fer vostès alguna cosa? L’altre no diu res i a l’endemà li torna l’ordinador també sense dir res. No hi pot haver crítica més ferotge als sindicats amb tant poques paraules.

Peternari 233

Si aconsegueixes que un convidat teu, et convidi a la seva Jornada  o Congrés següent,  podràs viatjar gratis una mica.

Peternari 232

 Si en una jornada o congrés aprens alguna cosa nova, dona gràcies a Deu aquell dia!

Memòries d’un funcionari. 84. Economia. FEDER 6.

Els  fons estructurals. Els controls. 2.

 

El tercer nivell de control, encara Autonòmic, era de el de la Intervenció de la Generalitat.

 

Cada projecte, en la mesura que corresponia a un Departament ja tenia un Interventor, però, a més, existia una Intervenció  específica per a temes de Fons europeus

 

La Intervenció disposava de 2 o 3 persones i a més l’ajuda d’una empresa exterior.

 

Con que l’empresa era controlada per la intervenció, el seu zel era, diguem que,  exagerat. Així es complia el principi burocràtic de  la piràmide de control en la que ningú vol ser considerat dèbil o tou.

 

Aprofito per opinar sobre aquest tema. Cada cop hi ha més empreses privades que es dediquen, naturalment per encàrrec de l’Administració, a controlar a l’Administració. Com a fervent amant del sector públic (la ironia que a vegades utilitzo s’hauria d’interpretar com a llàgrimes de dolor per les coses que no van bé), em dol aquesta tendència.

 

Amb aquest panorama (i no hem acabat) sovint ens trobàvem organismes de gestió que havien de dedicar gran part del seu temps a atendre als organismes controladors i a preparar la informació que tot controlador demana i no els quedava temps per treballar. Pensem que si els projectes eren d’empreses públiques aquestes tenien a més de tot lo dit els “auditors de comptes”.

 

 

El quart nivell era el de Madrid, que venia (menys, lògicament) a controlar als gestors del projecte, a nosaltres i a la Intervenció. Feien pena aquells companys que es passaven les setmanes “dando tumbos por ahí” com deien ells en un moment debilitat i que després no tenien temps de fer els informes de tot el que havien vist. Gent encantadora y a vegades peculiar, però tots ballàvem al so que  ens manaven

 

Amb ells tornàvem a revisar contractes, papers, rètols publicitaris etc. Els gestors dels Departaments eren els mateixos, els projectes concrets, normalment, eren diferents.

Opinió breu. Jugant a Ulises

Homenatge a James Joyce, irlandès. Irlanda encara es va separar del regne unit amb una guerra...

Jugant a Ulises. Rutines matinals

7. Vaig a comprar el pa. Agafo l’americana, la de color cru, l’hauria de portar a la tintoreria, si amb aquesta calor s’embruta més el coll, la gorra la vaig deixar aquí, 0n deu ser? Ja sortirà. Igual que el paraigües no sé on és, potser que en compri un. El paravent, potser sí, fa una mica de fresca al matí. Tanco las porta del garatge amb cura, que no faci massa soroll, sense baixar de la moto, així guanyo uns segons. Al matí tot compte. El veí passeja al gos, gest amb el cap de salutació, deu entrar a les vuit ell, també és funcionari. Una mare amb dues nenes caminen pel carrer. Tant aviat, deuen tenir son les nenes. La mare deu entrar a treballar molt aviat. Que maca la buguenvíl·lia. Sí molt aviat. Pobres nenes. Soroll de motor. Atenció un cotxe que vol sortir però no veig on perquè no veig l’intermitent. La gent ja no posa intermitents. Sí és com el barret la gent l’ha deixat de portar. El Passeig Nostra Sra del Coll. Més cotxes. No que bé. No baixa ningú, puc sortir sense parar, just, perquè venia l’autobús i darrera l’autobús sempre van 7 o 8 cotxes, un rotllo sí. Semàfor verd plaça Mons. Aquestes llambordes, molt maco l’arquitecte es va quedar descansat però fas vots al passar. Dos taxistes a la parada xerren, clar qui agafa un taxi tan aviat? Podrien estar dormint no? I la bossa del pa? Ah sí darrera amb les claus i el moneder. Ostres ha plogut fang i haig de netejar la moto,  avui mateix. Surt el sol per l’esquerra, a la dreta el Tibidabo. Dimoni, dimoni. És fantàstic passar per aquest pont. Sí però la gent s’hi tira. Aquell company d’Iberhospitalia, no recordo el nom. Es va tirar. Si un es vol, matar de debò es tira per un pont, lo altre són tonteries. Sí, de cop. Mors de cop. Hi ha les taules del forn al carrer, el tendal encara no. Han de ser dos, pesa molt. Tan soroll no sé qui es posarà aquí. Clar que al davant hi ha més bars amb terrassa al carrer. Aquell veí sempre hi és. La gent es passa la vida als bars. No saben què fer? Aparco davant. No em trec el casc ja em coneixen, els primers dies te’l treus i quan ja et coneixen ja està. Les dues noies de cada dia. Sí però la de sempre no hi és. Deu estar de vacances, clar des de l’u de juliol no hi és. Demano lo de sempre. Sí ja ho sap, em veu i ja m’ho posa, tenen molta memòria. I aquell cambrer de Madrid, aquell sí que en tenia, érem 13 i sabia el cafè de cadascú d’un dia per l’altre. Xuleta. Sí. Pago. Com sempre 4 euros. Quan pa a aquesta hora¡ Es deuen aixecar molt aviat. Sí els forners ja se sap. Pobres. Pa del dia. És lo millor. Cruixent. Bossa de roba, menys paper i plàstic. Abans tothom portava la bossa. Ara mai en veig. A Olot sí. Torno a la moto. Torna a estar verd. Sort. Veig la cúpula de la Torre Sant Jordi. És l’única part que es veu. Quina pena. Plovent a bots i barrals. Restaurant precolombí. Moltes espècies. Quin riure. Va tancar. Després una productora. Sí quan tenien diners. Ara no sé, ves a saber, la paret és molt alta i no es veu res.

7.10. Aparco la moto. Al costat de la furgo. Trec la clau però no tanco. És un moment. No em trec el paravent. Una mica de calor sí, però és igual i així no em taco. Tot fosc, encara dormen. Bé la Mariona no, es deu estar vestint. A l’estiu va bé a l’hivern molt fred. Pa del dia abans. Millor del dia. Cruixent. Calaix del pa. No gaire pa sec.  Barra grossa per dinar i sopar, potser poc. Viena per la Mariona, cruixent per mi. No gaire gros diu. Encara està calent. Clar tant aviat. L’obro. Així és refreda mentre busco el pernil. Costa separar, el premem massa. Clar és el buit que li fan. Així aguanta més. Ja em coneixen al Bon Preu, el del Pernil per encàrrec¡ 2 quilos de cop. Potser riuen. Bona gent aquests del Bon Preu. Trec el plàstic que separa les capes. Així més fàcil. Bona olor. Ummmm¡ Tomàquet madur. Abans sucaven més. Bé aquest no està malament. Oli de Montant, el porta l’altra Mariona. M’encanta l’oli sí. Sal no. No cal. Els nens sí. Els grans millor que no. La pressió. Pastilles. Les haig d’agafar. No, encara en tinc. El seu no gaire gran. Clar, el règim. Paper d’alumini. Diuen que no es bo. Per què el fabriquen doncs? Abans el recollíem pel negritos de l’Africa. Sí, divertit, fèiem una bola. Haig de buscar la cosa d’embolicar els entrepans. Bon dia! Es comencen a aixecar. Microones. El diari. Els esports lo primer. Alemanya guanya. Je je el Papa antic ha guanyat al nou. Com si hi hagués un Deu estaria per aquestes coses. I senyar-se, lo mateix. Tonteries. Deixo l’entrepà sobre la taula, ahir se’l va deixar. Llàstima. Guardo el meu a la cartera. De pell. De senyor important. Per portar el bocata i el paraigües. Sí, tot és mentida. Fa riure. Baixo l’escala sense obrir el llum. Nou escalons, no set. Aquí falta un pam de barana. Sí que és veritat. Potser plou. Si corro són 10 minuts. Mandra el metro, no?

7.20. De nou el carrer. La gent de sempre. Aquest noi sempre me’l trobo. I al tornar també. Deu fer el mateix horari. Què deu fer? Aquell noi tant que jugava amb la Blanca. I el seu pare fa temps que no el veig. Potser s’ha mort. No ho sé. Ara va amb dos nens. Ja no és tan noi doncs. No em saluda. Jo tampoc. Fa trenta anys que ens veiem però no ens saludem. La ciutat. Sí. La buguenvíl·lia. Sí. Aquesta branca quasi em toca el cap. L’Haurien de tallat. El hippie del carrer, on va tant aviat? Pobre. Es va posar a dormir al carrer i el primer dia va ploure. Tamboret amb espelmes i tot, al costat del matalàs. Més transit que fa 10 minuts. Sembla mentida en un moment. Semàfor. Passo per la dreta. Per això són les motos. Clar. Si toques el mirall s’enfaden. Vigila. Els taxis no hi són. Ja deuen circular. Ja és més de dia. Pont. República Argentina Lesseps Príncep ( ara canviaran el nom, je,je) d’Asturies, Carolines Casa Vicenç, quants records, Madrazo, Via Augusta, Balmes. Parada. Que be, tot seguit. El del bar no hi és avui. Sempre al mateix racó amb el “macuto” travessat davant del pit. Sempre amb dues persones més. Sempre serio. Què és diuen. On treballa? Ulleres fosques. Bé com tothom ara.  Si anem tots a toc de pito, és el que dic. I ens pensem que som originals. No, tots iguals. El senyor del vestit i corbata i casc a la ma. Va a buscar la moto clar. Tothom va amb moto, els de vestit  també. A Madrid segur que no. Són més tocats i posats. Camissa de coll blan i pitrera blava. Quin horror. Sí com el Faustino José el primer dia. “Me gustan los andares de la cambrera”. El cul t’agrada, burro¡  Es posa verd. De nou parada a Balmes. Bar “Val més café” joc de paraules. Ja no saben què inventar. Els bars també obren molt aviat. Pels cafès primerencs. Per què no se’l fan a casa i deixen dormir a la gent? Arreglen l’acera. Fa mesos i mesos. Molt lent,no? Bé, després queda bé. Clar que les motos les ocupen. El despatx. La cortina està una mica oberta. Així entra més llum. Estelades. Moltes. Ja ho va dir el poeta: el qui tingui una il·lusió que la pengi al balcó de casa seva. Si Martí Pol, crec. Diagonal. La “V”. Tot verd a veure si arribo del “tirón”. Arena. El camió de l’aigua. Què fan aquí cada nit. Guarros no? I els deixen embrutar el carrer? Davant el seminari quina  gracia. “Fill de puta” deia l’Esteva quan s’escapava i volia que l’obrissin des de dintre. Pobres capellans. Bé, sense paret  queda millor. Però no deixen entrar a la gent a passejar. Home¡ Gran Via. L’Hotel, Agricultura, Altair, La font de Passeig de Gracia. Fa pudor l’aigua no ho entenc. Un dia hi haurà una infecció i en parlarem. Les caixes fortes. El Ritz. Aparco. El noi de les crosses. Segur que treballa al CTESC, sempre el mateix horari. Be, com jo. Ja hi soc

7,30. Fitxo.

Els meus llibres preferits. Cien años de soledad

Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Selecciones Austral. Madrid Espassa Calpe, 1983

Con que és l’any de la mort de Gabriel García Márquez, s’ha aprofitat per fer, de nou, publicitat de les seves obres. Busco a la biblioteca de casa i trobo un antiquíssim exemplar de Cien años de soledad de l’any 1983 (El llibre és de 1967). Dubto si el faig servir o si en compro un de nou, però llavors em plantejo: per què l’he guardat 30 anys? Aquesta pregunta posaria en qüestió moltes biblioteques particulars... Em decideixo pel vell.

Què pot dir un simple lector sobre aquest llibre sobre el que s’han fet 1000 estudis i treballs especialitzats. Doncs res tècnic. Simplement que és sublim, infinit, prodigiosament imaginatiu, brutalment generós en el contingut. Les seves 450 pàgines són un narració continuadament nova, com sincopada, com explicada resumida. No sobra res

Els comentaristes sobre el llibre diuen que hi ha molts elements  de la pròpia biografia. Suposo que no ho diuen per treure-li mèrit. L’acumulació de fets i idees és tan abundant que hi queb tot: els fets propis, els observats, els de tradicions orals remotes, però sobre tot els inventats.

Sembla que García Márquez deixa anar tot el que té dintre en aquest llibre. És un llibre total. I per això em queda la sensació de que tota la resta de la seva producció,  també he llegit alguns llibres més, està molt i molt per sota de Cien años de soledat. Potser és inevitable. Als 40 anys García Márquez, ja ho tenia tot fet. Era impossible que fes una altra obra com aquesta. Es va dedicar a fer obres relativament “menors”.

Seria comparable als jugadors de futbol, que als 40 anys han acabat la seva carrera. Poden fer d’entrenadors, d’assessors esportius...del que sigui, però el centre de la seva vida ha acabat.

Em ve al cap en aquest moments, el llibre “Un buen partido”  de Vikram Seth, que amb 1600 pàgines, deixa espremut a l’autor per a “los restos”. Sí,  “Una música constante” està bé, però no és el mateix. Es podrien trobar altres exemples.  El cas del llibre que he comentat aquest estiu” Confesiones de un italiano”, sería diferent per que l’autor va morir amb 30 anys.

Crec que cal acceptar aquest fet. No sé si al que li passa li resulta fàcil. Una obra “suprema” és un regal per a la humanitat, però la sensació de saber que ja has donat el millor de tu, pot ser depressiva.

En fi, un gran plaer. No cal espantar-se per l’arbre genealògic  dels Buendía, ni pels Aurelianos.  És fàcil de seguir amb un esquema que el llibre ja porta.

Peternari 231

Tot el temps que estem preparant jornades, no estem fent altres coses.

Peternari 230

Congressos i Jornades...

Per què expliquem les ponències en comptes d’enviar-les amb temps perquè la gent se les llegeixi abans?

Memòries d’un funcionari. 83. Economia. FEDER 5.

Els  fons estructurals. Els controls. 1.

 

Europa té una autèntica obsessió pel control, tot i que després té enormes contradiccions internes com ja he explicat. És raonable que es vulgui garantir que els diners europeus es gasten correctament, però a vegades es pot tenir la sensació de que val més el farciment que el gall.

 

Hi ha fins a 5 nivells de possibles controls. (i apurant potser encara més, que els deixo).

 

El primer és el que realitza el propi executor del projecte. Ha de complir amb tota la normativa de l’Estat que no és poca i amb la de la UE i del fons europeu de que es tracti: la de contractació, la d’urbanisme, la de medi ambient etc.

 

Con que Europa paga  a posteriori, és a dir un cop feta l’actuació i feta correctament segons el seu criteri, Economia avança els diners perquè les coses es puguin fer. El Departament responsable del projecte té la obligació de gestionar de presa perquè es puguin recuperar els diners..

 

Vull denunciar la actitud d’alguns directors generals que, un cop tenen els diners que els avança Economia, no tenen cap presa en agilitzar el procés perquè la Generalitat recuperi els diners. Una manca de lleialtat institucional escandalosa, al meu entendre.

 

El segon nivell de control és el de la Comunitat Autònoma. Aquesta era la meva funció. En el benentès de que els projectes, útils o no, ja havien estat aprovats i (em repetiré) aquesta hagués hagut de ser el principal control: la bondat del projecte en sí mateix.

 

Con que al principi estava jo sol, la mostra que es decidia que es controlava era molt petita. Els controls bàsicament consistien en revisar els contractes d’adjudicació, la regulació general de FEDER i també si era el cas  els ajuts d’estat i la  publicitat.

 

Per la part del contractes, és on vàrem tenir el principal problema. Espanya havia transposat incorrectament les normes europees de contractació i això obligava a revisar tots els contractes. Quan un contracte o part de contracte no estava bé, aquella part de la despesa no es podia presentar a Europa.

 

Europa donava també importància a la publicitat. Tothom ha vist per les carreteres i per edificis públics uns rètols dient que aquella actuació estava cofinançada per Europa. Estava reglamentada la mida del rètol i quin percentatge havia d’ocupar la menció a Europa. Cada rètol val uns 2000 euros.

 

Ja sé que en un mon tan mediàtic és important la imatge i que totes aquestes coses han estat importants per “fer” Europa, però a vegades tinc els meus dubtes de si era una despesa ben  gastada.

 

Val a dir que aquests controls van ser considerats insuficients per la Comissió, la qual en una reunió a Madrid va exigir que les Comunitats posessin l’estructura necessària per supervisar una bona mostra del projectes. (Jo vaig marxar. La unitat de control va passar d’una persona a tenir-ne 3 o 4  i una empresa externa).

Opinió breu. Érem molts més

Què es pot dir avui sobre ahir, que ja no estigui dit aquí o a l’estranger?
 

Uns quan de casa vàrem baixar i pujar caminant. Una sort que no van tenir uns amics de Cadaqués que van arribar a casa seva a les 11 de la nit. Un aplaudiment per ells.

En tornar a casa, molta gent puja pel carrer Gran de Gràcia. Passat Lesseps i cap l’Avinguda Vallcarca, la riuada de gent es  va reduint. Per allà la Baixada de la Glòria  ens para una senyora gran i ens diu que ho ha vist per la Tele i que era tant emocionant que posava la pell de gallina. Al  cap d’una estona una altra senyora gran ens para i ens diu  que era tant emocionant que posava la pell de gallina... I encara al cap d’una estona més, ja a prop de casa, una altra senyora gran ens para i ens diu  que era tant emocionant que posava la pell de gallina...

Cada conversa ha durat entre 5 i 10 minuts. I és que érem molts més, molts més dels que estàvem al carrer.

Opinio molt breu, però contundent

 

 

I am a catalan

 

 

De viatge. Festes del Tura. Olot. 2

Con que només tenim el cap de setmana, només poden triar activitats del dissabte i el diumenge, però ja he dit que el programa era de 8 pàgines i de 5 o 6 dies.

Dissabte.

Comencem per un concert de Goodspell , amb un grup local i un altre d’aquest que van concursar l’any passat a TV3 i que es deuen haver passat l’estiu fent “bolos”. Plou. Ningú no se’n va. La gent d’Olot ja està acostumada a la pluja, obre el paraigües i es queda. Gent bastant gran i nens.

Ens acostem al Torí, una sala polivalent que l’Ajuntament ha creat dintre de l’espai de la plaça de braus (1859, la més antiga de Catalunya). També es fa en algun moment un correbou a la plaça dons hi ha una penya taurina  a Olot.

En aquest espai , tres orquestres infantils/ juvenils, toquen música clàssica. Els grups: d’un 10 anys, de 11 a 14 i de 15 a 17. Més o menys. I encara n’hi ha uns de més petits que els han deixat a la casa de colònies i que actuaran demà. És fantàstic veure com van millorant, simplement comparant les diferents orquestres. Públic, famílies i algunes persones grans i un grup de noies de 12/13 anys.

Quan sortim ha parat de ploure. Els bars s’afanyen a eixugar taules i cadires i ràpidament es comencen a preparar sopars de grups de gent. A la plaça on érem al principi, gent fent danses tradicionals, una mica més enllà un cercavila.

Passem  pel Teatre Principal a recollir les entrades i anem a consumir en un dels xiringuitos de la festa major un frankfurt i després un gelat. Tot plàcid, sense aglomeracions.

Al teatre fan”El Zoo de vidre” de Tenesse Wiliams, que han fet al Borràs aquests darrers mesos i que se’ns havia escapat. Director Josep Maria Pou. L’obra està ben triada, té el punt just d’obra seria, però tampoc és d’aquelles que no entén ningú. El públic és molt de parelles tirant a grans. No s’observen com a Barcelona, molts grups de només dones .  I per tant, el percentatge de gèneres és bastant igualat.

Tot tirant cap el cotxe, ens deixem perdre per diverses places on es fan diversos tipus de música:  salsa, roc, música electrònica...una mica de tot.

I com ja vaig dir ahir, a la una de la nit  riuades joves que s’incorporen a la festa.  Que no decaigui.

Diumenge

Anem a la plaça de l’Ajuntament a les 12 ( tot i que ara l’Ajuntament està molt lluny d’aquesta plaça,  tothom en diu així). Fan els típics valls de gegants, nans i cavallets. Molts pares amb nens petits i també gent gran. És el moment d’ensenyar als menuts allò en que consisteix l’essència del ser olotí. La gent  coneix perfectament el que passarà i aplaudeix la cerimònia d’aparellament dels gegants que culmina amb la  màxima proximitat possible entre dos gegants. Tant és que això sigui igual cada any. No només tant és, si no que és fonamental que sigui així. Et dona una profunda sensació  d’ intemporalitat. Si no mires al públic, si no només als gegants o als cavallets, podríem estar al 2014 o al 1914.

El quadrat reservat pels balls el rodegen, primer, nens asseguts a terra, després files de cadires i després gent dreta. Màxima visibilitat dintre del que cap. Arribem a estar a primera fila, dels drets naturalment.

Me’n vaig amb una mica de recança. He vingut a “veure” la festa, però no l’he “viscuda” com un olotí. Al capdavall no ho soc. ( He tingut sensacions similars a Berga amb la Patum o a Caldes de Montbui amb el ball del Tiruliru”.

Al passar pel centre cívic de la Vall de Bianya, entrem un moment a veure les orquestres infantils. De nou una delícia.

Després de tot això ens espera una estona de silenci al mig del verd...

De viatge. Festes del Tura. Olot. 1

Està clar que anar Olot no és un viatge per a mi.  La Garrotxa forma part de la meva vida quotidiana des de fa 40 anys, però feia tant que no anava a   les festes del Tura (just avui és el Tura), que pràcticament m’he sentit com un turista. Un turista gratament sorprès.

Sorprès per la immensa oferta de coses que hi havia al programa . Un programa de 8 pàgines, farcides d’activitats per a tots els gustos des de les tradicionals simultànies d’escacs i concurs de pesca, fins a concerts de tota mena. Em sorprèn que el programa inclogui activitats a les 5 de la matinada. Normalment, el s programes acaben amb els concerts de les 12 de la nit.

Però, amb molt bon criteri, els organitzadors han captat que això, pels costums habituals dels joves d’avui no és suficient i han fet un programa acceptant aquesta realitat. De fet quan nosaltres marxàvem el dissabte a la nit cap a la una, després de fer un mont de coses que explicaré demà, una riuada de joves arribava a Olot.

A cada plaça un escenari. I cada escenari “batejat” amb el nom d’un patrocinador empresarial, Una intel·ligent manera de fer coses sense gastar gaire diners públics. Tot gratuït excepte el teatre professional.

La ciutat neta, amb suficients espais per deixar la brossa.  Suficients lavabos mòbils perquè no es vegi gent orinant pels racons. Les entitats amb el seu espai per vendre aliments i begudes i així recaptar diners per l’any. La gent amable i contenta. Molt poca policia. Si això no és “Europa”  “que venga Rajoy y lo vea”. I més després d’haver estat fa 15 dies a Nothing Hill Gate.

I encara, per acabar aquesta visió general, em referiré a un cas de sinergia públic/ privat molt interessant. A una casa de Colònies de la Vall de Bianya, just a sota de casa meva, una escola de música hi ha estat tota la setmana, preparant o ultimant un concert a Olot el dissabte i un altre al Centre Cívic de la Vall de Bianya el diumenge. L’ajuntament de la Vall de Bianya els deixa l’espai, voluntaris atenen l’ordre general. Cost cero ....i centenars de persones es desplacen a la Vall de Bianya a veure els seus nens tocant el violí i descobreixen aquesta vall preciosa amb 22 cases rurals a la seva disposició. Molt millor que les subvencions, sens dubte.

Bé, demà els actes de la festa

De viatge. Londres 5.

Plou. Ens considerem afortunats de portar 4 dies a Londres sense ploure. Però avui toca.
 

Visitem l’exposició de fotos “perdudes” de Dennis Hooper, ” The lost album”. En realitat “no trobades fins ara”. Unes fotos que ens traslladen als anys 60 i 70 i a l’època hippie. Una enorme pantalla projecte fragments d’Easy reader. (Ja he comentat aquesta pel·lícula i la “meva” escena mínima: abans d’emprendre el viatge es treu el rellotge i el llença.)

Em faig una reflexió sobre  “aquella” generació que és una mica la meva. Fa uns anys Dennis Hopper  va fer un anunci d’Audi.  Potser, en definitiva, aquesta generació ha abandonat la REVOLUCIO  per quedar-se amb les “revolucions” del motor Audi.

Passegem fins al Parlament i Westminster. Cobren 18 lliures per entrar. No ho fem. A l’altre costat del riu hi ha el “London Eye”, la Noria. Recordo amb emoció la nostra anècdota de l’any 2001. Feia  4 dies de l’11 de setembre de 2001. A la cua ens van advertir que un cop estiguéssim a dalt es pararia, perquè es parava tota la ciutat. Vàrem dir que fantàstic. Des de dalt vàrem veure com els autobusos es paraven, els cotxes es paraven, els vianants es paraven, els obrers d’una obra es paraven. Moment màgic.

Tornem a l’Hotel a recollir les coses i iniciem el periple que ens portarà a casa. Sense voler m’agafa una sensació estranya. Tinc 64 anys. Tornaré a Londres?

De viatge. Londres 4

Visita  a Harrods. Curiosament durant la primera mitja hora no es pot comprar si no només mirar. Pots comprar des d’un bocata fins a  un Andy Warhol . Optem per  mirar i no comprar res. De tota manera, excepte la planta baixa i les zones dedicades al menjar, al meu criteri, ha perdut personalitat i les plantes superiors són fredes i anodines.

 

 

Comentem el síndrome “Can Jorba”. És a dir el dilema entre la conservació de lo antic i la modernitat. No sempre és fàcil trobar el punt entremig. A Barcelona hem sigut experts en destruir totes les cafeteries antigues, magatzems com Can Jorba...i ara els tocava a les botigues centenàries. Potser amb una mica de sort en salvarem algunes.

 

Comença el Carnaval de Nothing Hill Gate. És una festa de les comunitats negres caribenyes que ha agafat unes dimensions enormes: un milió de persones. S’han de tancar estacions de metro per evitar allaus. El control policial de la zona sembla excel·lent i l’amabilitat dels bobbies comprovem que també.

 

No hi ha carruatges decorats, les comparses van acompanyades d’uns camions o autobusos sense adornar. Qualsevol carnaval amb rua de les nostres ciutats és molt més lluït. No puc parlar de la llargada que no acabem de saber-la . Els grups van per països i el sentit de pertinença  es palpa.  Em sorprèn la caribenya sensualitat dels moviments, fins i tot en nenes molt jovenetes. És allò que diem que nosaltres no sabem moure els malucs i en canvi ells ho aprenen des de petits.

 

El públic no sé si acaba de copsar “l’anima” de l’assumpte,  però a mi no m’acaba de penetrar. Predomina “la cervesa” i al final del dia la brutícia.

 

Em retrobo, lamentablement per poca estona, amb Hyde Park, la “serpentine”, els prats immensos que quasi et fan oblidar que estàs al mig d’una gran ciutat. Enveja. Per què a l’eixample no es va dibuixar un parc? No dic d’aquesta  dimensió perquè ens quedaríem sense eixample, però sí una taca verda al mig de la ciutat. A Barcelona, excepte la ciutadella, no tenim verd al centre de la ciutat i molts dels petits parcs són els jardins de cases particulars de fa 150 anys. I no sempre. M’imagino uns jardins “Maldà” en comptes de les Galeries Maldà. No estaria malament.

De viatge. Londres 3

Per indicació d’un amic anem a la Wallace Colection, Palauet del que el darrer propietari particular va ser el Sr. Wallace, però que recull la febre col·leccionista de moltes generacions. Més que les obres d’art ens agrada l’espai i els mobles (en el seu context “victorià” naturalment). El Palau té una mena de claustre cobert convertit en cafeteria, molt agradable. És una mica aquest Londres diferent i poc conegut el que havíem planejat per a la nostra escapadeta.

 

Ens deixem perdre per zones comercials, carrers sencers dedicats a botigues per a senyors, perfumeries super-sofisticades de   senyors ( Carzon St), comprem té a Fortune and Manson, places petites...Trobem una església en la que s’està fent un casament i els senyors porten barret de copa...

Per comprovar que estem al segle XXI, comprem uns entrepans i ens els mengem a Green Park, passem per Picadilly i tornem a l’Hotel a descansar. Un luxe reservat als que no tenim “febre” de veure coses .

Al capvespre “Matilda”, un musical. Notable per què la major part dels protagonistes són nens.  Excel·lent escenografia. L’argument, simple, com correspon a un musical. (Vull recordar el meu desencís amb “Els Miserables” convertit en musical. Un excel·lent  i magne llibre reduït a un text de musical).

És impressionant el mercat dels musicals a Londres. Es necessita una gran massa de turistes per alimentar aquests espectacles, però la tenen.

Sopar en un italià. La cuina italiana sempre ofereix solucions simples i interessants. Com ho han fet els italians per aconseguir aquesta fama mundial? On son els restaurants catalans o espanyols? Per què no aprofitem que tenim una gran fama de bons restaurants a casa nostra, per implantar-nos pel mon?

De viatge. Londres 2

L’ou ferrat i el bacon és un plaer que em tinc prohibit, però ja que estic a Londres, m’ho permeto. Al meu costat una senyora menja baked beans with tomatoe sauce... fins aquí ja no arribo. Veig que en algunes coses Anglaterra continua igual.
 

Prenem un autobús per anar al centre i així ens reconciliem poc a poc amb la ciutat i els seus espais. Molt a poc a poc. El trànsit, si vas amb pressa, ha de ser exasperantment lent. No és el nostre cas, ens ho prenem amb complaença i anem mirant.

Passejant anem al mercat de Spetefeald,uUn espai   que est`+a de mofda recuperat dintre d’un antic mercat. Ambient agradable. Res a veure amb Peticoat lane que trobem poc després i que és molt “cutre”. Fa anys també estava de  moda. Les maletes horribles i les mantes han envaït l’espai.

Ens parem a la White Chapell i visitem una exposició Paolini. Tot baixant cap al riu travessem per la Torre de Londres on es guarden les joies de la corona. Per sobre es deixen veure edificis moderns i en especial el nou gratacels  nova “icona” de Londres i que es veu des de molts llocs de la ciutat. És un Hotel. Es veu que les icones ja no són els palaus o les presons  si no els camps de futbol i els hotels. Tots anem de pas... Fish and chips en un pub.

A sota el riu, la Tate modern i tota una pila d’niciatives han canviat tota aquella zona de la ciutat. Una mena de born. Visitem l’exposició de Malevick i la de  Matisse. Com que no n’entenc d’art  m’haig de fer les meves pròpies interpretacions. Malevich és el pintor de la recerca permanent que el porta del figuratiu al no res, al quadre negra o blanc, per finalment tornar a la pintura. Sembla angoixat buscant permanentment. Matisse sembla un etern infant que frueix amb la vida, el collage i el color, sense manies. L’any passat vàrem visitar la seva capella d’un convent de monges a  Vence, a la Provença, i ens va causar la mateixa sensació.

De viatge. Londres

Londres 1

He estat a Londres l’any 1972 (2 mesos i mig, rentant plats), l’any 1973 (un mes i mig rentant plats), l’any 1975 amb en Quim i la Carme, l’any 1988 amb La Mariona, la Clara, la Laia i l’Anna i l’any  2001 amb La Mariona, La Neus, l’Agnès i en Bernat. Feia per tant 13 anys que no tornava. Massa.

Londres és la ciutat dels meus estius d’estudiant, aquells estius més o menys “golfos” que tothom recorda perfectament. Els que venen després es dilueixen en el temps i en el record. La major part són irrellevants. Fins i tot  hi ha qui diu que tothom té “un” estiu a la seva vida. El meu és del 1973. Aquell any a més de Londres vaig estar fent auto-stop per Europa amb la Mariona i la Montse: Holanda, Bèlgica Luxemburg, França, Suisa, Austria, Italia. Ara fer això és molt difícil, pel tema de les autopistes i per la seguretat. Però en aquella època no ho era.

Tot i que no vull explicar batalletes, la comparació amb aquell Londres dels anys 70, és, per a mi, un referent inevitable. És per això que he volgut fer aquesta introducció.

Sortim de la terminal 2 de Barcelona i aterrem a Gatwick  terminal Nord. L’aeroport de Barcelona, el vell, sembla com buit, amb poca gent. Sempre hi ha els que critiquen aquestes coses i que per què s’ha fet un aeroport tant gran! Esperem una mica. Fa 40 anys Gatwick, on vaig aterrar per primera vegada a Londres, era un aeroport petit, això sí amb una estació de tren que et portava fins a Victoria Station. Ara és un enorme aeroport, amb una terminal nova a la que has d’accedir amb una llançadora super moderna monorail.

En canvi Victoria Station la trobo igual, l’aspecte d’una estació de tren de les d’abans, “victoriana” com indica el seu nom.

El metro de Londres!! Quans records. Però en clau actual cal dir que està molt antiquat, que hi ha molt poques estacions adaptades i que s’han de pujar moltes escales. El metro de Barcelona ( tot i que molt més reduït en estacions i dimensió dels trens) és una meravella comparat amb el de Londres.

Lancaster Gate. És on està el nostre Hotel, davant de Hyde Park. Fem un vol pel barri i anem a dormir.

Cal, però, fer un comentari sobre el públic de l’hotel. Molts àrabs, moltes dones amb mocador i amb niqab. Pel salons de la planta baixa, un pianista amb una música imprecisa, ens unifica a tots culturalment. Només aparentment clar. Con que els homes sí que anem tots iguals, un pensa: darrera dels texans i les nike i les ulleres de sol de moda, què hi ha dintre d’aquests caps que fan anar així a la seva dona? No estem allà, estem aquí. Han vingut a veure això. I ja en pla còmic, un senyor es dirigeix a una dona amb niqab  asssentada al sofà de davant meu i li diu alguna cosa...com sap que és la seva?

Per acabar amb aquest tema, veiem a l’endemà que en el buffet de l’esmorzar, hi ha el racó àrab, l’asiàtic i altres. I ens continua intrigant com s’ho fan aquelles dones tant tapades per menjar. Punt i a part.