Memòries d’un funcionari. 89. Economia. Innovació Social 3.

RSE 2. El pla de RSE de la Generalitat

 

A  la Generalitat alguns departaments feien coses relacionades amb la RSE. Per un costat Medi ambient, per l’altre Treball i per l’altre els de Governació que porten els temes de  recursos humans de la Generalitat. També algunes coses els altres.

 

Però ningú s’havia pres la molèstia de posar en comú tot el que es feia i visualitzar-ho conjuntament. D’alguna manera és el que vàrem fer. Potser li hagués tocat a Presidència, ja que té una DG d’Affers Interdepartamentals, però no ho feia.

 

Vàrem crear un grup de treball amb els departaments més interessats. Alguns altres departaments no volien venir. Després quan van veure que la cosa anava en serio, tots van venir corrents per no quedar fora de la foto...

 

El Pla es va estructurar en 4 eixos: Comunicació, mon empresarial, finances socialment responsables i el darrer, en clau interna, recursos humans  a la Generalitat. Cada mesura tenia un responsable, uns indicadors i un pressupost si era el cas. No entraré en el detall.

 

Va costar molt aprovar el Pla, via un Acord del Govern, finalment ho vàrem aconseguir. Tot és tremendament lent. Tots els temes han de passar per una mena de “mini” consell executiu en el que els departaments diuen la seva i si intueixen que alguna cosa els pot suposar més control s’hi oposen. Quan els temes arriben al Consell Executiu del Govern, de fet, ja estan aprovats.

 

 Però després, quan va canviar el Govern, l’ “Acord del Govern” va quedar sense efecte. Vàrem traspassar tot el Pla a Presidència i allà va quedar en un racó. Els que havien fet coses les van seguir fent. Decepció, amargor.

 

El que més em va doldre a nivell professional, és que ens va costar molt crear un eix de finances socialment responsables, ja que era un tema en el que era difícil entrar. El meu bon amic Jaume Pera hi va posar molts esforços. El més notable és que vàrem aconseguir asseure en una taula a la banca normal a la banca ètica, a les entitats del sector. Vàrem fer unes quantes reunions molt interessants, però després quan el Pla es va passar a Presidència tot va quedar parat. Com volem que ens creguin?

 

Algunes preguntes finals

 

Es va fer un pla pilot amb 30 PIMEs. Per què no passem mai del plans pilot?

 

Es va fer un pla pilot de tele-treball a la Generalitat. Va quedar parat. De nou: per què no passem mai del plans pilot?

 

 

Queixes mínimes. Arena

Arena és un pub o sala de festes o com es digui que hi ha al carrer Balmes a l’alçada de Diputació més o menys.

Cada dia hi  passo pel davant a les 7,25 quan vaig a treballar. I cada dia, una camió cisterna de neteja de l’Ajuntament, està regant l’acera. Suposo que allò cada nit queda brut de la gent que beu al carrer (cosa prohibida per la llei per altra banda).

I la pregunta, o preguntes, és. Per què és deixa beure al carrer si està prohibit i a sobre l’Ajuntament els neteja l’acera? Qui paga aquesta netejada? Jo no la vull pagar.

Això, per suposat es podria ampliar a molts actes dels que es fan a la ciutat. Quan algú organitza una acte, a més dels escenaris, la il·luminació, el càtering etc. hauria d’incloure la seguretat i la neteja. Tot ja inclòs en el permís de sol·licitud de l’acte. (Potser es fa. Si algú ho sap que m’ho aclareixi).

Opinió breu. La ministra de cultura

La ministra de cultura de França ha confessat en una entrevista que fa dos anys que no llegeix cap llibre. Gran escàndol a la premsa i a les xarxes.

És clar que tenen raó. És inadmissible. Però en el que no cauen  aquestes critiques és en que la senyora ministra ha dit la veritat. I ningú li valora. Lo normal és que hagués mentit. Llavors tothom s’hagués quedat tant tranquil…però la realitat seria la mateixa.

Estem tan acostumats al joc de les mentides i de la diplomàcia, que ja no sabem què és el que ens podem creure. Volem que ens enganyin, que ens diguin allò que “toca” dir a cada moment.

Em cansa tot això. Tinc la sensació de que no soc “d’eixe mon”.

Peternari 243

En unes jornades aprofita l’hora del cafè, és l’estona més important.

Peternari 242

Lo important d’unes jornades, són els contactes que en puguis treure.

Memòries d’un funcionari. 88. Economia. Innovació Social 2.

RSE 1. El concepte de Responsabilitat social de l’empresa (RSE).

 

Quan li comentes a la gent que estàs amb temes de RSE, moltes vegades tendeixen a confondre RSE amb patrocini, acció social, obres de caritat i similars.

 

I no és això. El primer que cal entendre és que lo important no és com una empresa gasta els diners, si no com els guanya. Si no es tracta amb justícia al personal, si no es respecte el medi ambient, si no es procura no enganyar al client, totes les “bones accions” que es puguin fer, són pur teatre.

 

Per altra banda la RSE va més enllà de la llei. Complir les lleis no és RSE, és complir la llei. la RSE va més enllà innovant en temes de medi ambient o de polítiques de personal o altres.

 

Ara que ha passat el temps i ja no estic en el tema puc fer unes confessions “intimes”:

 

La RSE em sona  a “sentit comú”, si tractes bé a la teva gent, estarà més contenta i treballarà millor, si penses realment en el teu client ho notarà.

 

Després d’haver estat en Direcció per Objectius i en Qualitat, la RSE se’m presentava com una nova moda del moment. Com és possible que en un país com Espanya  amb un 30% d’economia submergida, amb múltiples judicis per corrupció, siguem els que presentem més informes de RSE d’Europa?

 

I no critico la  RSE, si no a la manera que tenim de corrompre-ho tot i desfigurar-ho tot.

 

La crisi econòmica ha ajudat a treure les pells de xai als llops quan era aquest el cas. La manera d’enfocar una crisi empresarial deixa al descobert els valors reals d’una empresa. Es poden fer acomiadaments si és necessari, però es poden fer de moltes maneres.

 

No vull entrar en els continguts tècnics de la RSE. Hi ha molts manuals sobre el tema.

Queixes mínimes. Presentació

En aquest blog tot és mínim, les escenes, les històries, les opinions breus. Diguem que tot és mínim com jo mateix. M’agrada suggerir coses petites, perquè en el fons potser no m’atreveixo amb les grans o no tinc les opinions prou formades.

Em meravella la gent que “sap de tot” i opina de tot amb una gran seguretat. Amb una gran seguretat moltes vegades  s’equivoquen, però això els és igual. Ells continuen amb la seva seguretat.

Però no és d’això del que volia parlar, si no d’iniciar una nova col·lecció de petites idees lligades a  la millora del sector públic. Coses que veig pel carrer, o que em passen i que no sé a qui comentar.

Normalment si et queixes d’alguna cosa et prenen per un pesat. Hauria de ser tot el contrari. Al que es queixa en un restaurant de que alguna cosa no està bé, li haurien de regalar el dinar. Els està regalant una oportunitat de millora. No diuen els japonesos que el que troba un problema troba un tresor?

Així ho entenia un amic meu, consultor d’empreses ell, que un dia parlant d’aquest tema deia: “Queixar-me jo? Que em paguin per queixar-me !!”

Peternari 241

Si arribes tard a una conferència, semblarà que tens molta feina i a més t’estalviaràs d’escoltar-la.

Peternari 240

 Per què abans de començar unes jornades, ja estan preparades les conclusions?

Memòries d’un funcionari. 87. Economia. Innovació Social 1.

El canvi a Innovació Social

 

Els temes d’ajuts d’Estat i de FEDER eren interessants, però amb el tripartit el departament va crear una DG de promoció econòmica i dintre d’ella vaig veure que volien fer coses d’Innovació Social.

 

No m’ho vaig pensar, vaig contactar i, de nou, va ser possible un canvi. Una nova feina, la última ja? Ves a saber.

 

Amb aquest canvi vaig inaugurar una moda que ja no m’ha abandonat: els meus caps, director general i subdirector general tenien entre 35 i 40 anys. I el conjunt de la gent molt jove.

 

Aquesta és una sensació curiosa.  Ja estava acostumat a que em manessin dones, en serveis socials sempre ha estat així. Però aquesta sensació de que ets el més vell del grup, que de cop i volta veus que  tothom al teu voltant té 30 anys, va ser nova. Nova, però agradable, per mi al menys, no sé si per a ells.

 

Els joves aporten espontaneïtat i frescor i en general, al menys els que jo he tractat,  estan molt ben preparats. Màxim faria un comentari negatiu sobre aquests joves. Alguns saben molt del seu tema, però els falta “context” social, no estan al dia en els temes del carrer, no llegeixen els diaris. Per altra banda, i això ja no és culpa seva, els falta context històric.

 

Són dos els temes principals als que em vaig dedicar durant aquest període: Responsabilitat social i Emprenedoria Social, de la ma de dos joves i esforçats gestors: Marcel Prunera i Xavi Pont.

Cinema. Escenes mínimes. Up on the air

Dirigida per Jason  Reitman al 2009 i protagonitzada per George Clooney. Reposició per la tele.

Les empreses encarreguen a fora, tot allò que no és el “core bussines” com es diu ara. Però encarreguen fins i tot l’acte d’acomiadar persones. Ningú vol donar la cara amb un empleat que porta 30 anys a l’empresa. Se li diu que agafi les seves coses “ara mateix” i que se’n vagi, així, sense acomiadar-se.

La pel·lícula recull la brutalitat de la situació i la  vesteix d’humor amb una noieta inexperta que vol arreglar el sistema de treball i fer-lo encara més impersonal gràcies a  la videoconferència. Tot això barrejat amb les distraccions sexuals dels protagonistes a la que surten de la seva “penosa” ocupació i jael deliri del argument, és l’absurd hobbie  del protagonista que consisteix a acumular quilometres de vol, fins aconseguir 10 milions de quilòmetres (milles en realitat)

La frase o escena mínima seria “jo soc d’aquí” (de l’avió naturalment), expressió  que deixa anar George Clooney quan el comandant de l’avió li dona la targeta d’or que acredita que ha aconseguit l’objectiu.

Si es vol es pot fer una segona lectura, molt típica de les pel·lícules americanes, es podria dir: el sistema mai t’agrairà res i mentre et fot la “cosa” al cul, ho vestirà amb frases positives. L’absurd objectiu del protagonista de no carregar la “motxilla” amb preocupacions i que porta a l’egoisme més abjecte, obté la “moralina”  corresponent: la seva companya d’aventuretes té una família “normal”. Només ell té la “motxilla” buida del tot i també ell mateix està buit. I a sobre, la seva empresa decideix no viatjar més.

Històries mínimes. Les tovalloles

Ho llegeixo aquest estiu al diari, en una mena de “foto-protesta”. Algú en una platja del Baix Empordà denuncia a unes persones que deixen les tovalloles a la platja i no apareixen fins al cap de moltes hores. Con que l’espai és limitat i sobre el tema em temo que no hi ha normes escrites, només val el sentit comú, el respecte als altres i la reciprocitat.

Si aquesta persona és tan egoista que només pensa en ella, es mereix que se li respecti el lloc? Francament  crec que no. Com a mínim plegar-li la tovallola i deixar-la en un racó. I a veure què diu quan arribi. Com a màxim...

 

A Cadaqués,  al Llané, teníem el mateix problema, aquest estiu. Per més INRI veiem que era la minyona  en uniforme qui cada dia a les 9 del matí  baixava a posar les tovalloles de les "senyoretes" i les col·locava en el millor tros de la platja.

Peternari 239

  Per què, a les jornades, mai queda temps per les preguntes? (Potser perquè l’hem perdut escoltant curricula?)

Peternari 238

 Per què perdem tant temps en dir els curricula dels que participen  en una taula rodona? Per què  no els posem en el programa?

Memòries d’un funcionari. 86. La Unió Europea

Ja no sé si forma part de les meves memòries o això és una opinió breu. Què més dona?  És el meu blog.

 

Escric mirant la meva història de funcionari des del moment polític que estem vivint a Catalunya i la meva visió de la Unió Europea.

 

La Unió europea és una unió d’estats. Però aquesta afirmació que tan se’ns repeteix és falsa en bona part. La Unió és només per algunes coses, sobre tot de tipus econòmic, i una política agrària comuna en clau proteccionista. Diguem que som lliberals de cara endintre i proteccionistes de cara en fora. Ens diuen els països del tercer mon que deixem de donar-los ajudes, però que deixem d’ajudar a la nostra agricultura. Gran contradicció

 

Però als que tant critiquen el nacionalisme català, i diuen que anem contra “els signes dels temps”(Rajoy dixit), cal dir-los que la Unió, des d’una Catalunya que vol ser independent i si volem ser una zona del mon forta, hauria d’incloure: un sol exercit i una sola política exterior i potser més coses. Estan els estats disposats a això? Qui són els nacionalistes, els catalans, o Espanya, França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia? Estic segur que els estats petits estarien a favor de la meva proposta.

 

Quan a Liubliana vàrem perdre un passaport ho vaig veure ben clar. Per què tantes ambaixades i no una sola oficina europea, capaç d’arreglar qualsevol problema  a un ciutadà europeu? Era ridícul en aquell país de  dos milions d’habitants, tot aquell mont d’ambaixades.

 

I tot això amb uns poders democràtics “reals” per Europa, dintre de les competències que els Estats vulguin cedir a Europa. Diuen, en pla de broma, que si “Europa” demanés per entrar a la Unió europea, no ho podria fer, perquè no és demòcrata: el parlament no legisla i no se li fa cas, El president de la Comissió i el del Consell no els elegim. Quina democràcia és aquesta?

 

Hauríem de votar un parlament amb poders reals, i votar directa o indirectament el Govern europeu. No aquesta situació vergonyant, que és aquest mercadeig de carteres de “Comisaris” que estem vivint aquests dies. Patètic.

 

I per últim, els funcionaris europeus. Buròcrates a matar. Allunyats de la realitat. Corporativistes. Ja he explicat alguns exemples. (Amb excepcions, és clar).

 

Que no ens diguin nacionalistes. Simplement som catalans. I volem ser europeus, però de debò. I si aquest club una mica miop, de moment no ens hi vol, ja ens en sortirem, com Noruega o Suïssa o Islàndia o Liechtenstein, amb un tractat de lliure comerç.

Cinema. Escenes mínimes.La vida de Grace

Texas. Un  nou cinema a Barcelona. S'ha de ser valent! Fan pel·lícules de “re-estreno”, que dèiem abans. O sigui, per totes aquelles pel·lícules que “se t’escapen”, tens una segona oportunitat. 3 euros.

La vida de Grace, recull la vida d’un centre d’acollida de nanos o sense pares o que estant sota tutela pública. Menors de 18 anys. A aquesta edat han de sortir. Com aquí. ( Aquí tenim un programa que els acompanya fins al 21, viuen en pisos...un bon programa. Seria massa cínic dir que són majors d’edat i que s’espavilin).

Els monitors del dia a dia son “ex-alumnes”. També tenen la seva “motxilla” , en el cas de la protagonista sense acabar de resoldre. Interessant, tot i que l’argument és una mica forçat.

Escena mínima. Un noi negre, a punt de sortir, quasi no parla.Es comunica cantant “rap”. Impressionant.

La frase del carrer. Que bé que estem!

Terrassa. Plaça vella. Anem a fer un cafè a mitja tarda, abans d’una trobada amb els germans. Per anar al lavabo, cal passar per unes sales interiors. En una d’elles un grup de 20 senyores de 80 anys estan berenant . L’escena és sorprenent, per l’elevat número de persones. Normalment aquests grups són de 4 o 5. Què deuen ser entre elles?

Li explico a la Mariona. Quan ella va al lavabo, a més de l'espectacle,  sent la següent frase: Que bé que estem!

 Aquelles senyores estan esprement-li a la vida gotes de felicitat, de la felicitat d’estar juntes, del plaer de sentir-se vives en aquest moment. Què importa el demà?

Commovedor. 

Peternari 237

 Si coordines una taula rodona, sortiràs en el programa ... i no hauràs de fer res.

Peternari 236

...En els congressos, si ets el coordinador de la taula, per què no coordines realment i controles el temps?

Memòries d’un funcionari. 85. Economia. FEDER 7.

Els  fons estructurals. Els controls. 3.

  

El cinquè nivell de control era el de la pròpia Comissió Europea.

 

Normalment els controls de la Comissió els realitzava un equip de dues persones que es desplaçaven 3 o 4 dies i escollien una sèrie de projectes per visitar. Ho anaven apuntant tot en unes llibretes vermelles i després de molts mesos enviaven l’informe amb les coses a corregir...Lo més greu ho deien de paraula per anar avançant.

 

Els controls duraven tot el dia matí i tarda. Al mig dia s’anava a dinar amb ells i se’ls convidava. No sé per què. I ells es deixaven convidar.

 

Controlaven lo mateix que tots els anteriors i hi havien d’assistir tots els controlats, al menys parcialment. És a dir: la gent del propi projecte, nosaltres, la Intervenció i Madrid. I així anàvem allargant la cadena perversa dels controls.

 

Normalment un dels inspectors era espanyol i l’altre no. Potser també aquestes parelles constituïen un control mutu per a què els del país no fossin massa laxes, i per un altre costat garantir la comprensió idiomàtica. Si calia ells posaven traductors, lo qual alentia la cosa.

 

En una ocasió un cap de la Inspecció, grec, ens preguntava per què havíem presentat un projecte determinat a Europa. No era capaç d’entendre que Catalunya tenia la seva pròpia política de carreteres o de depuradores (no recordo) i que no es feia només allò que estava cofinançat.

 

Cal tenir en compte que amb l’entrada de nous països, les quotes de funcionaris europeus s’havien d’anar complint. Una noia chipriota que acompanyava al grec era competencialment molt dubtosa...però venia en nom de la Comissió i això li donava poder.

 

Recordo algunes anècdotes.

 

La depuradora que hi ha sota el Forum era un macroprojecte, depenent aquest del Ministeri de Medi ambient, però també hi vaig assistir. L’enginyer en cap del projecte va aguantar pacientment les preguntes totalment burocràtiques de l'inspector. A les 7 de la tarda li va fer una pregunta de tipus tècnic. El bon home no va poder aguantar més i somrient va dir: “per fi una pregunta tècnica”.

 

Vàrem anar a la UAB a controlar projectes d’investigació. Els inspectors portaven una llista d’aparells que volien comprovar que hi eren i que ningú no se’ls hagués endut (?). En un moment donat, en preguntar per un aparell en concret, l’investigador principal (un gat vell),  va dir: sí, el tenim aquí, poden comprovar el número, però com vostès saben aquests aparells queden de seguida obsolets gràcies a l’avançament de les tècniques i ja no el fem servir. Havia tingut la prudència de guardar-lo per si arribava una ocasió com aquella. Gran ridícul dels inspectors.

 

Un detall humà per finalitzar. Un inspector va acabar el control, sorprenentment, abans de l’hora i em va confessar (després de 2 o 3 dies junts, l’element humà acaba sortint) que volia anar al Corte Inglés, abans de marxar, a comprar un regal per la seva dona i els seus nens.

 

Apunts  finals

 

En clau europea.

 

Sempre s’ha dit que els països del tercer mon han de sortir de la pobresa amb el propi esforç, lentament i, potser, amb algunes ajudes. En el cas d’Espanya, segons el meu criteri, els fons europeus no han tingut en compte la idiosincràsia de moltes regions d’Espanya: viure de la subvenció i dels subsidis.

 

Sovint diem que els subsidis són una plaga i que els subsidis fan perdre la cultura de l’esforç. Jo crec que Europa ha contribuït a  aquest miratge que ha sigut el desenvolupament espanyol i que era mentida en gran part. O sigui, a part dels bancs donant crèdits excessius, a part de les constructores creant habitatges no absorbibles pel sistema i que han servit per l’especulació, a sobre hem tingut Europa creant treball fictici. Quan s’han acabat els ajuts (o reduït) s’ha acabat el treball. I no era aquest l’objectiu.

 

En clau estatal. Una anècdota.

 

A més de tot el què he explicat, els projectes podien ser gestionats per Madrid directament o per la CA. O sigui un projecte català el podia gestionar Madrid. En una ocasió la Laura Arlegui va preguntar als gestors de Madrid que ens passessin, com a mínim, una relació dels projectes catalans que gestionaven ells. La resposta va ser clara i meridiana: Per què ho voleu saber? Quina falta us fa?

 

Alguns exemples petits.

 

Tres projectes locals, petits i per tant d’import petit. Però tractant-se de diners públics no hi ha import petit, cosa que sovint s’oblida.

 

Un. Una plaça a Badalona. En comptes de ser una plaça normal per prendre el sol i jugar els nens, estava plena de petits turons que encarien el projecte. Alguns dissenyador de moda els va encolomar una idea brillant¡¡¡

 

Dos. A Vall de Bianya on vaig sovint. Una placeta empedrada que no es fa servir per res.

 

Tres. A Esplugues. Una jardí en un torrent amb tot un camí fet amb fusta de jardí. Quan li dic al regidor que allò és molt car de mantenir, em diu: “jo ja no hi seré”.

Els meus llibres. Barbaritats.

Barbaritats.  Àngel Juez.  Auto-editat. Barcelona, 2011

El meu amic Àngel fa 30 anys que es  mou en el mon  dels bars de nit i  sap  moltes coses de tot això. Ho recull en aquest petit llibre, molt interessant. Parla  dels tipus de bars, de clients, de com fer-ho … És mig periodista, mig assessor d’empreses, mig creatiu.

Però l’Àngel no ha sigut cantant, ni és una periodista coneguda, ni futbolista, ni polític que explica la seva infantesa.  Simplement sap de bars, i això no és suficient perquè algú li publiqui el llibre. Se l’ha auto-editat.

 

Per cert, a” l’Ascensor”, darrera l’Ajuntament, els millors cocktails de la ciutat. Carrer Bellafila 3. (des de la plaça Sant Jaume, entrant pel carrer Ciutat, a l’esquerra).

Opinió breu. Iphone 6

Vaig a treballar el divendres passat a les 7,30  i, molt a prop del despatx, veig una llarguíssima cua.  Aquest dia es posa a la venda el nou telèfon Iphone 6. Des de quina hora fan cua? Tanta presa tenen? Estan bojos?

Explicaré una anècdota  telefònica personal . Aquest estiu em va caure el telèfon al mar. Vaig a la botiga a comprar-me’n un de nou i el dependent em diu: “Quan et vols gastar”? Darrera d’aquesta pregunta hi ha la seva vida quotidiana de venedor. Molta gent es gasta en el telèfon “tot el que pot i més”, per tenir-ne el millor. Es dona per suposat.

Li regir-ho l’argument. Quan val un com el que tenia? Quina oferta em pots fer? Es queda sorprès, però, com a bon venedor, reacciona i m’ofereix un telèfon quasi igual al que tenia per 50  euros. Suficient.