Memòries d'un funcionari. 93. Economia. Innovació Social 7.

Emprenedoria social 4.

 

El treball amb els emprenedors

 

Per sort pel programa i sobre tot pels emprenedors va aparèixer pel programa "tornant de los “madriles", Maravillas Rojo, un referent important en aquest sector. El seu impuls i assessorament va ser  determinant per la bona marxa del programa.

 

Vàrem formar als emprenedors. Un assessor individual seguia el seu projecte cada setmana, un cop al mes es reunia tot el grup, els vàrem ensenyar a "vendre" el seu projecte i a ser capaços d'explicar-lo en 10 minuts, en 5 i fins i tot en dos.

 

Com ja he dit, i repeteixo, lo millor de treballar amb emprenedors és que creuen en la seva idea, fermament, totalment, i això els dona una força inigualable.

 

La fi del programa

 

En acabar la legislatura, el programa tal com estava definit va  acabar en un any. La seva continuïtat va correspondre al Departament d'Empresa i Ocupació. El sistema de suport a emprenedors va canviar bastant. Cada vegada hi havia més entitats fent projectes de suport a emprenedors i La Generalitat va agafar un discret segon pla. Però des d'Economia ja no ens va tocar  continuar-hi. Llàstima.

  

Un corol·lari nefast. La intervenció

 

L'any 2014, quan tot ja havia passat, el projecte va tenir un control del Fons Social Europeu. No és que vingués ningú d'Europa, no. Simplement la Generalitat té un Interventor dedicat específicament a aquests projectes.

 

El nostre projecte havia passat tots els controls de la Intervenció "normal"  de la Generalitat. Però en algun aspecte referent a contractació, el nou Interventor discrepava de l'anterior i va aplicar un correctiu, crec que d'un 6%, sobre els diners que corresponia cobrar a la Generalitat de Brussel·les.  No es podien posar d'acord abans? La Generalitat contra ella mateixa? Surrealista.

 

El més greu és que algú em va dir que això havia passat amb molts projectes...o sigui molts més 6% a descomptar.

 

Cinema. Escenes mínimes. No sin mi hija.

No sin mi hija.  Dirigida per Brian Gilbert al 1990. Destaca el paper de marit “dolent” d’Alfred Molina, actor anglès fill d’un exiliat de la guerra civil.

La reposen per la Tele. Mai cansa veure, ni que sigui parcialment, aquesta història d’un metge iranià que torna al seu país just després de la revolució (o involució) dels ayatollahs de 1979.  El sistema va abduint poc a poc a un metge aparentment occidentalitzat ... La dona se’n vol anar però no la deixen  anar-se’n amb la seva filla.

Com a escena mínima, que n’hi ha moltes, crida l’atenció que els homes i les dones  dinen separats assentats a terra en dues rotllanes al menjador. En canvi el dia que es  troben a sopar els dos metges que han estat a occident i que estan casats amb estrangeres, sopen tots quatre junts...

Però voldria afegir una anècdota  que em va explicar fa molts anys un amic claretià i que té alguna cosa a veure amb tot això que estic dient. Teníem un conegut comú que estudiava amb nosaltres a Bellaterra. Aquesta persona era de l’antiga Guinea espanyola, catòlic, capellà i claretià. Vivia a Barcelona, estudiava en una universitat moderna. Malgrat això el meu amic em va dir un dia: “si vas gratant, gratant, aquest noi més enllà de claretià, o capellà, o catòlic, o universitari, és, bàsicament, de la seva tribu de Guinea”.

Peternari 250

Quan et cessin d’un càrrec, no pateixis: et faran assessor. I a lo millor cobres més.

Peternari 249

Si arribes a consolidar el màxim nivell de sou...ja et poden arraconar.

Peternari 248

Els càrrecs de lliure designació, són de lliure des-designació. Per què quan arriba el moment del cessament tothom s’enfada?

Memòries d’un funcionari. 92. Economia. Innovació Social 6.

Emprenedoria social 3.

 

El procés burocràtic,

 

Crear un programa d’innovació social volia dir, per un costat, encarregar a una empresa exterior la gestió del mateix i per l’altre buscar 10 emprenedors als que aplicar el programa.

 

La recerca de l’empesa gestora es va fer pel procediment habitual, amb la dificultat afegida de que el procés de puntuació era el primer cop que es feia. Fins a 7 empreses es van presentar. Això ja és un indicador de l’interès i la capacitat que suscitava aquest tema. Va guanyar un conjunt de tres entitats: Barcelona Activa, ESADE i Fundació Seira.

 

Més complex va ser el procés per triar els emprenedors. Hi haurà emprenedors socials a Catalunya, preguntàvem? Estàvem a l’any 2010. Ara n’hi ha molts, el que mostra  com va tot de ràpid en aquests temes, però en aquells moments era una incògnita.

 

Es va triar la fórmula de subvencions en espècies. Els emprenedors rebrien tot un conjunt de suports que tindrien un cost. Per això es va fer una convocatòria de subvencions per tal de que tingués màxima publicitat.

 

Va ser molt complex explicar a la part administrativa, juristes, intervenció...  el que era això i com encaixar-ho en els seus esquemes mentals. Difícil i lent. És el preu d’innovar: “això no s’ha fet mai”, crea inseguretat, no saben què fer.

 

El resultat és que vàrem perdre molt temps i el programa no havia acabat quant va haver-hi canvi de govern. El meu consell seria assegurar bé el procés abans de començar. Potser hi havia un camí més fàcil.

 

Es van presentar 60 emprenedors. Sorprenent. En una primera ronda d’anàlisi de documentació en vàrem  escollir 30 i els vàrem entrevistar. I en una segona entrevista vàrem seleccionar els 10 emprenedors.

 

Els projectes, més enllà d’una entitat que impulsava la rehabilitació de malalts mentals a partir de la fabricació de iogurts, entraven també en temes energètics, de microcrèdits, de formació de quadres al tercer mon, de suport a nens adoptats, de mètodes nous de fer analítiques etc.

Les meves magdalenes. Recuerdos de Ignacio

Quan jo tenia 8 anys, a casa meva a Terrassa, teníem el número de telèfon 1294. Això vol dir que en tota la ciutat no hi havia més de 9999 números. A més quan calia trucar fora de la ciutat s’havia de demanar una “conferencia”. La conferencia trigava potser hores en ser concedida.

 

Recordo que per un aniversari  o sant de “l’abuelito”  de Gijón, en vàrem demanar una. Recordo la imatge de tots nosaltres esperant a la sala de davant que és on hi havia el telèfon. La sala era a la part de la casa que dona al carrer.

 

La sala  s’ajunta, en el meu record, amb  la mort del tiet Ignasi uns anys abans, quan jo en tenia potser 6 o 7, i de la que guardo la fotografia mental del tiet “Pepito” amb un barret blanc.

 

Si tiro endarrere fins aquest dia de la mort del tiet Ignasi el fotograma que tinc soc jo mateix en un menjador fosc, amb unes portes corredores que donaven  a la galeria de davant del pati, “robant” una mena d’hòsties  o pa especial que menjava el tiet Ignasi i tastant unes sacarines que ell prenia. El tiet Ignasi era diabètic.

 

I tirant encara més en darrera, en un altre fotograma que tinc d’aquella casa estem el tiet Ignasi i jo dinant a la mencionada galeria en una taula camilla. No sé  què ens devíem dir tot un dinar el tiet Ignasi i jo, només tinc el fotograma. Des de la saleta es veia el jardí en el que hi havia una fonteta amb una petita muntanya  de pedretes de la que brollava un petit sortidor. El pati estava decorat amb cadires i butaques de ferro, similars a les que 50 anys després es tornen a fer. Al mig del pati hi havia una taula de marbre que encara avui és la mateixa.

 

Doncs bé, quan finalment ens van concedir la conferència, es va dir de posar-s’hi tots, però molt breument “només donar els records”. Jo que era el més petit dels que podien parlar per telèfon, i que estava molt nerviós vaig ser el primer. Tal com m’havien  dit vaig dir: “recuerdos de Ignacio”, i vaig passar el telèfon al següent. La meva sorpresa va ser que els altres en comptes de complir l’ordre que se’ls havia donat feien una petita conversa amb “l’abuelito” . Quan tots van acabar “l’abuelito”  va demanar per mi, doncs pensava que no m’hi havia posat, de tant ràpid com havia anat. Jo m’hi vaig tornar a posar i vaig dir molt a poc a poc “ recuerdooos dee Ignacioo”. I aquí va quedar tot.

 

En definitiva, des de petit he tingut tendència a creure el que em diuen i a fer-ho. I la meva sorpresa és veure com els altres reinterpreten la norma i se l’adapten a la seva manera. Encara ara em passa.

Cinema. Escenes mínimes. El lector

El lector.2008. Director Stephen Daldry. Protagonistes Kate Winslet i David Kross.

 

Una història d’amor d’un jovenet amb una dona molt més gran (cosa més freqüent del que ens podem pensar) que condiciona tota la seva vida. La seva amant és una antiga vigilant de campaments de presoneres a l’alemanya nazi. No sap llegir però ho intenta amagar i aquesta ocultació arriba a tenir conseqüències tràgiques en la seva vida. Ell li llegeix llibres mentre són amants i, al cap de molts anys li comença a enviar a la presó, cintes gravades de llibres llegits.

 

La meva escena mínima: el va a veure a la presó just abans de sortir. Li ha preparat un pis, se’n ha ocupat, sí. Estan assentats un davant de l’altra al menjador de la presó, ella allarga el braç per que li doni la ma, ell l’acosta però de seguida la retira, a ella li canvia la cara, es sent rebutjada i a la nit es suïcida.

 

Ell és un covard, vol i dol. No acaba d’afrontar les seves responsabilitats (com quan abandona la cua d’ anar-la a veure a la presó). L’amargor se li nota en tot moment. Els homenatges pòstums no serveixen.

 

Excel·lent Kate Winslet (fer Titànic, potser era més espectacular, però era molt més fàcil).

Peternari 247

“Li han convocat la plaça” perquè  ja li tocava... com a la cua del super.

Peternari 246

“Li” han convocat la plaça”. El concurs és públic i lliure i el plec de bases té moltes pàgines per garantir la legalitat. Per què, doncs, diem “li” han convocat la plaça?

Memòries d’un funcionari. 91. Economia. Innovació Social 5.

Emprenedoria social 2.

 

La figura de l’emprenedor.

 

Diuen que un emprenedor és aquell que treballa 16 hores al dia per no treballar-ne 8 per a un altre. En broma naturalment.

 

En la realitat la força real d’un emprenedor és aquella empenta que el fa tenir “fe” en el seu projecte i que ho dedica tot al projecte. Tenen una mirada especial, que fascina. Jo també he estat emprenedor, però crec que mai vaig arribar a tenir la “fe” que he vist en els ulls dels nostres emprenedors.

 

Em vam triar 10 de 60 projectes que es van presentar. A uns anys vista la meitat o una mica més  han reeixit, han acomplert l’objectiu, estan fent una tasca social, han creat llocs de treball. Val la pena.

 

A més, actualment, Catalunya és un enorme viver de projectes d’emprenedoria social. El concepte ha quallat fort. També la pròpia administració fa innovació social. Es treballa conjuntament el sector públic i el privat, tant tercer sector com empresa privada. En realitat ja no és el més important si es guanyen o no es guanyen diners des del punt de vista empresarial. Qualsevol projecte ha de tendir a ser sostenible en ell mateix, sense dependre de subvencions.

 

Crec que s’està produint un canvi de paradigma en la manera de fer les coses i em fa por que centenars de funcionaris acostumats a fer “subvencions” no siguin capaços d’adaptar-se a les noves maneres de fer. Miro el futur amb esperança, ara que me’n vaig, i estic content d’haver col·laborat en aquest procés.

 

Vull dir amb tot això, que potser l’administració no està aprofitant aquest moment en que molts funcionaris estan treballant a ritme lent, no per culpa seva si no perquè no hi ha diners per subvencions per fer dues coses: Primera, començar a canviar el paradigma: ja no han de ser les subvencions la tasca d’impuls d ela Generalitat, si no el suport als emprenedors, el guiatge. I segona, col·locats en aquesta tessitura, fer un reciclatge accelerat dels funcionaris que es dediquen a aquests temes.

 

No donem tantes subvencions, però impulsem, facilitem, eliminem traves burocràtiques, no impedim durant mesos l’obertura d’iniciatives empresarials pels permisos. Paguem ràpidament allò que devem. Siguem comprensius amb els que no “ens” poden pagar i analitzem perquè. No fem normes “perfectes” però cares i difícils d’aplicar amb terminis molt curts.

 

En definitiva, els funcionaris i l’administració han d’aprendre a pensar com si fossin ells els  emprenedors, i tenir prou empatia per posar-se en la pell de l’altre.

 

Utopia? No. Ara és l’hora, també per aquestes coses.

Cinema. Escenes mínimes. El Pianista

El pianista. Roman Polansky 2002, amb Adrien Brody.

Tothom recorda aquesta pel·lícula i si un dia la fan per la tele no puc resistir la temptació de mirar-la, ni que sigui una estona. M’agrada mirar fragments de cintes que conec. Aquell fragment  em refresca tot el plaer que vaig tenir la primera vegada que la vaig veure.

Per casualitat, veig una  escena col·lateral, però d’una força increïble. Un vell porta  menjar en una mena de pot i un soldat nazi li tira a terra. No ho dubta: es tira a terra i comença a llepar el terra, com un gos.

 

Queixes mínimes. Els aparcaments de motos

Barcelona, és una ciutat que dona prioritat a les motos. És lògic. Les 300.000 motos de la ciutat contribuïm a que el trànsit sigui més fluid. L’Ajuntament posa, també, moltes places d’aparcament, especialment  prop  d’escoles, hospitals o llocs on es preveu una gran afluència de motos. Molt bé.

Però sovint aquesta acumulació de motos es concentra en unes hores del dia i a altres, normalment la nit, estan buides.

I aquí ve el problema. Una bona idea es converteix en motiu perquè uns guàrdies urbans sense sentit comú, es posin les botes posant multes si algun cotxe s’hi aparca. I el ciutadà maleeix a l’Ajuntament i es queixa i jo crec que amb raó. Així com es pot aparcar al carrer Balmes a la nit, s’hauria de poder aparcar en aquestes zones a la nit. I si la placa no ho diu i hauria d’haver, de moment, el sentit comú de la guàrdia urbana.

Els meus llibres. La última trobada

La última trobada. Sandor Marai. Barcelona, Empúries 2002

Sandor Marai forma part dels escriptors austrohongaresos, que han plorat la mort de l’imperi. En aquesta obra es traspua una certa tristor en parlar de Viena, com a un referent per continuar vivint i creient en alguna cosa.

L’obra  ens narra la historia de dos amics que guarden un secret entre ells, impossible d’explicar al mon. Un secret que es manifesta en indicis mínims i sotils, amb petits  gestos, amb mirades. No es pot explicar el contingut per si algú vol llegir el llibre o anar  a veure l’obra de teatre.

El text de la novel·la és sublim. En el seu “clímax” el protagonista parla de la fidelitat dintre de l’amor o de l’amistat. “Si estimes a una persona i vols que sigui feliç, com li pots vetar la infidelitat si això és el que necessita per ser feliç del tot?” Més enllà de l’argument, el text posa en qüestió tot el sistema de valors de la nostra societat en aquest terreny.

Molt recomanable , en especial si algú vol anar a veure l’obra de teatre al Romea.

 

Perquè  aquest és el motiu que m’ha fet rellegir el llibre després de 20 anys. No es pot anar  a veure una obra així sense conèixer el llibre. Si es fa així, la “intriga” en sí mateixa no té tanta importància, si no la manera com el director i l’actor transmeten el missatge del llibre. I en aquest sentit haig de confessar que m’ha defraudat una mica. M’esperava uns personatges més ben treballats, més en el seu lloc, no tant apassionat (el protagonista  i l’antagonista tenen 75 anys i la Nini 91). M’esperava un text una mica més llarg. No cal escurçar tant.  Tot i que hi ha l’essencial. Però és que no es tracta únicament de la tram. Són els petits detalls el que compta. Una hora i 20 minuts és poc. És com insult a la nostra intel·ligència pensar que un text així ens l’han de fer curt perquè no ens cansem.

Excel·lent “ la pietá” de l’escena final. Gràcies Montse. No hi ha com ser professora d’història de l’art.

Històries mínimes. 9N

Els diaris d’avui van plens de noticies, opinions i comentaris del 9N. No puc afegir res que sigui nou. Però no puc deixar passar aquest dia sense dir res. Només em resta refugiar-me en “la intimitat”.

Tres vots especials:

La Rosa ha votat pel seu besavi Vicenç que va ser empresonat per parlar en català.

Una veïna que em trobo anant  a votar, no pot aguantar-se de dir que s’ha posat les arracades de la seva avia. Vota per ella.

I jo no puc deixar de dir que he votat pel meu amic  Pep.

Memòries d’un funcionari. 90. Economia. Innovació Social 4.

Emprenedoria social 1. Què és un emprenedor social?

 

Què és un emprenedor! Aquesta és una pregunta que ens fa sovint una persona arribada a aquest sector. Quan li expliques una mica, diu: ah! és un empresari!.

 

I una mica d’això hi ha, però ens agrada canviar el nom a les coses. Empresari, a alguns els pot sonar malament i llavors en diem emprenedor.  Tot i que emprenedor és més ampli, en la major part dels casos coincideix. En general ho lliguem a petits negocis i al fet que, a més, siguin innovadors.

 

Un parèntesi. “Innovador”, és un concepte molt ampli. No solament poden innovar els empresaris, també a l’administració es pot innovar. Recordo que en la meva narració de l’ICASS vaig explicar com els albergs de la zona de Lleida van començar a fer “treballar” als usuaris dels albergs, recollint ampolles, ferros o similars. Posteriorment s’ha incorporat aquest tipus d’actuacions a totes les tasques de reinserció.

 

Un exemple curiós d'innovació en el sector públic, que em van explicar, és el de una unitat gestora de “separacions matrimonials” del país basc. Varen aconseguir fer tots els tràmits en una sola compareixença de la parella. I evitar així moments de tensió.  Podem innovar! Hem d’innovar els funcionaris! Espero que a l’endemà de la independència, a Catalunya sigui tant fàcil crear una empresa com a Anglaterra o Nova Zelanda ...i espero que algú ja hi estigui treballant.

 

Tornant al tema. En el nostre cas afegim al terme “emprenedor”  l’adjectiu “social”. La cosa es complica. Hi ha qui no creu que hi hagi diferència amb l’emprenedor normal.

 

I certament en els casos en que es proporciona treball a discapacitats és el cas que es veu més clar. En temes relacionats amb el medi ambient, o amb “upps” de diferents tipus, el tema és més complicat i hi ha la possibilitat de que tothom s’intenti “colar” ja que el concepte de “emprenedor social” té més acceptació que el normal.

 

La resposta clau la dona Cristobal Colón creador de La Fageda, quan diu: nosaltres no fem iogurts o melmelades o gelats, nosaltres donem feina als discapacitats de la Garrotxa. Els iogurts són només el medi, no l’objectiu. Si s’entén això, s’entén el concepte de emprenedor social.

Els meus llibres. La familia Máshber

La familia Máshber. Der Níster (pseudònim de  Pinjas Kahanovic 1884- 1950). Barcelona, Editorial Libros del silencio, 2011.

Com vivien els jueus centreeuropeus o russos al segle XIX? Com vivien els avantpassats d’aquests curiosos personatges que, en cara avui,conserven a la mediterrània Israel les seves vestimentes d’aquell lloc i d’aquella època?

Nister ens ho explica durant 900 pàgines amb un llenguatge lent i meticulós. Com eren les ciutats, com era la gent, com es relacionàvem amb els “gentils”, quin era el seu sistema de classes, el seu comerç, la seva “banca”. I també, com resaven, com practicaven el shabat, com mantenien les seves seculars tradicions tant lluny de la seva mítica Jerusalem, com esperaven el messies.

Sembla que hi siguis. I sembla que hi siguis al segle XIX i al XVII i al XVII i al XVI... perquè, excepte pels escassos lligams amb la societat dels gentils que emmarquen l’espai i el temps, que emmarquen Ucraïna en el segle XIX, l’escena, la ciutat de “N” podria estar en qualsevol lloc del mon i la narració succeir al segle XVI.

Aquesta és una característica antropològica fascinant del poble jueu: al llarg de 20 segles, a qualsevol lloc que estiguessin, ells han mantingut unes tradicions, unes litúrgies que els han conservat com a poble. El més normal és que s’haguessin diluït com a poble, però no ha estat així. Defineixen una nació i una identitat, amb una llengua però sense un territori real, només idealitzat.

I sorprenentment al segle XX la cosa es desperta, per mal i per bé i tenim per un  costat el genocidi i per l’altre la creació de l’estat d’Israel. Res del que ha passat al segle XX s’entendria sense aquests costums i ritus mil·lenaris. Sense uns preceptes i uns costums absurdament rígids als nostres ulls.

El llibre és d’una lectura no del tot fàcil, però totalment fascinant pels que hi entrin. Fet que recomano vivament.

Destacaria dues coses curioses. Una de tipus religiós, l’altra de tipus econòmic.

Tot i la fidelitat general a les normes i els ritus, l’autor dona un important protagonisme als moviments de pensament “dissidents” amb la ortodòxia original i que en general eren perseguits  per l’estatus quo.

L’altre , i que ocupa una part important de la trama, són els daltabaixos econòmics de la família Máshber. Viuen de diverses empreses d’economia real i productiva, però també del préstec. És per aquí per on ve el mal, i en especial pels de més amunt. Alguns nobles locals es neguen a tornar importants crèdits abusant del seu poder i a partir d’aquí trontolla tota l’estructura dels negocis i una multitud de petits inversors perd el seus estalvis, ells s’arruïnen etc... No sé a què em sona tota aquesta història¡¡¡

La narració té dues parts i potser n'hi ha una tercera perduda en algun lloc. L’autor la promet en el propi text. Però això potser algun dia ho sabrem. Diuen que amb el final truculent que va tenir en Nister, algun manuscrit pot estar perdut pel mon.

El primer volum es va publicar el 1939 i el segon, a Estats Units al 1948. Fins a finals del 80, Nister,  no va començar a ser recuperat  a Estats Units i després, lentament i afortunadament, a altres llocs i idiomes.

El poc que sabem  del final de la vida de l’autor és que va ser víctima de l’horror stalinià,  portat al gulag i que va morir degut a les pèssimes condicions de vida, sense que l’arribessin a afusellar, tal com estava previst.

 

 

Queixes mínimes. Les motos al gimnàs del Putxet

Al gimnàs del Putxet hi ha un aparcament de motos. Però és insuficient. La gent llavors, com és habitual, ho fa  sobre de l'acera. Però, ai las! A sobre de l'acera hi ha una placa que ho prohibeix.

Les motos  no molesten a ningú en aquell espai. El gimnàs és municipal, tot i que el gestiona una empresa.  Vaig a recepció i ho explico. És a dir, els demano que es posin en contacte amb l’Ajuntament i gestionin  la retirada de la placa.  Em diuen que això ells no ho  poden fer. No estic d'acord. Ells ho haurien de moure això.

Ho faig jo pel meu compte, escric una carta a la guàrdia urbana i em diuen que això no els correspon. Abandono. Jo m'he donat de baixa del gimnàs (no per això naturalment...)

Però, un bon dia, un guàrdia urbà, tot i que les motos porten anys aparcant allà, començarà a posar multes...i ningú no es podrà queixar perquè el senyal hi és. Hi ha una certa indefensió jurídica, de facto,  no?

Peternari 245

  En un congrés, si et paguen el dinar, no cal que el tornis a cobrar com a dieta.

Peternari 244

Quan vagis de congrés busca un hotel baratet, te’l paguem entre tots.