dimarts, 23 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 100. Comiat

Tanco aquí aquest blog. En realitat la idea original de fer aquest blog, va partir de la necessitat que jo tenia ( jo, no el lector, com quasi sempre que un escriu) d’explicar la meva variada història com a funcionari. La resta, peternari, pel·lícules, reflexions, són un complement.
 
Han estat tres anys molts interessants.  Un arriba a dir moltes coses en 700 entrades. Però també un es buida una mica. No crec que pogués aguantar el ritme, dient coses mínimament interessants.
 
He entès i admirat als que fan una columna diària als mitjans de comunicació. Deu ser un esforç titànic. Clar que potser no necessitem tants columnistes (incorregible fins al final...aquest Ignasi).
 
Si eventualment vull dir alguna cosa, ho faré a través del facebook. Si algú vol, i encara no ho és,  ens hi podem fer amics.
 
En qualsevol cas deixo aquí el meu c.e. icasalsci@gmail.com
 
 
Gràcies a tots els que m’heu seguit.

 

 

dilluns, 22 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 99. Economia. Anàlisi i seguiment 6

L’ètica col·lectiva

 

Complementàriament  a les retallades, encara necessàries, (i ja acabant aquestes memòries i aquest blog)  em vull referir a l’ètica col·lectiva.

 

En primer lloc,l’evasió d’impostos i l’estafa en les prestacions. Si els rics no paguen impostos (i se’ls perdona de tant en tant),si els metges no donen factura, si els empresaris tenen mil eines per dissimular impostos a base d’imputar despeses a l’empresa, si tots plegats evitem pagar l’IVA sempre que podem, si fem que l’empresa ens “acomiadi” quan en realitat marxem voluntàriament, si allarguem la baixa innecessàriament...  això no pot anar. Tots som culpables. Però curiosament es posa més èmfasi en criticar al parat “auto-acomiadat” i al del PIRMI que al ric. Siguem raonables i proporcionats.

 

Em fa por, també, que, quan tornem a créixer, ens oblidem dels deures  “verds” i tornem al creixement pel creixement, sense preguntar-nos si no hi ha altres maneres de fer les coses: si cal que els aparells es facin mal bé d’una manera programada als 10 anys, si cal que generem tants residus, si cal que a l’hivern anem amb camisa per casa, si cal que agafem un avió per anar a París 2 dies, si cal que tots tinguem un armari ple de roba que no necessitem, si cal que continuem confonent viure bé amb consumir molt.

 

En definitiva a través de la tecnocràcia podem també contribuir, per un costat a incrementar  la racionalització en tota la “res pública” i  per l’altre a millorar “l’ètica col·lectiva”.

dissabte, 20 de desembre del 2014

Opinió breu. El judici de Salomó, el messies, els falsos profetes i la independència de Catalunya.

1.El judici de Salomó

Com tothom sap, el rei Salomó, davant de dues preteses mares d'una criatura va ordenar partir el nen en dos i donar-ne la meitat a cadascuna. La falsa mare hi va estar d'acord, però la mare veritable va preferir que li donessin el nen a l'altra. Llavors Salomó va veure qui era la mare autèntica.
Sí, hem sentit la història des de petits. Però aquestes històries de la nostra mitologia, no són si no grans mostres de saber popular. Cal saber traslladar-les a circumstàncies del dia d'avui.
Si  Mas i Junqueras  volen realment la independència de Catalunya, haurien de cedir perquè la votació fos possible i ho fos quan abans. Tots tenim por que si això s'allarga molt haurem perdut. I tindrà raó l'Aznar.
 
2. El messies
Ja que estem en temps d'advent parlem del naixement del messies.
El poble jueu portava mils d'anys esperant el messies, de cop i volta n'apareix un i uns quants decideixen que és aquest i l'accepten. Són els cristians.
Els jueus porten 2000 anys més esperant el messies. I un es pregunta. Realment volen que vingui?  O el seu estat sempitern és el d'estar esperant? Traduït al nostre cas: volem la independència o volem estar tota la vida reclamant la independència, però preferint que no ens la donin?
 
 
3. Els falsos profetes
Sempre que surt el tema religiós en les converses, dic al meu interlocutor cristià quina és la meva frase preferida de l'evangeli. És la següent i també fa referència al tema que estic comentant.
Quan els deixebles de Jesús li pregunten com podran distingir els bons profetes, dels falsos profetes els contesta: pels seus fets els coneixereu.
Doncs això. Fets. I ràpid.

divendres, 19 de desembre del 2014

Peternari 258

I recorda sempre: tu estàs al servei del ciutadà i no al revés.


 Fi del Peternari.

dijous, 18 de desembre del 2014

Peternari 257

Encara que lentament, l’administració també pot millorar

dimecres, 17 de desembre del 2014

Peternari 256

A l’Administració, un dia és una setmana i una setmana un mes. (o al revés).

dimarts, 16 de desembre del 2014

Peternari 255

Els temes són importants i urgents fins que deixen de ser-ho.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 98. Economia. Anàlisi i seguiment 5

Els sous del funcionaris.

 

Ja he dit al principi d’aquestes memòries que fa 30 anys, molts entràvem a la Generalitat plens d’il·lusió  i ganes de treballar per un govern nou i modern. També he descrit com funcionava l’ICASS, com un mini-departamemt adscrit a Sanitat, amb una autonomia considerable. Entre tots els caps i el Director General eren 10 persones, després veníem els caps de secció i després els tècnics i administratius.

 
D’aquella època he conegut caps de servei amb un nivell 24.4 (que em perdonin els lectors no funcionaris aquest tecnicisme burocràtic. Els nivells del cos de titulats superiors va de 20 a 30). Jo mateix era cap de secció i tenia un 22. Els tècnics naturalment tenien un 20.

 
Si observem l’administració actual observem que s’han multiplicat els càrrecs: mes departaments, més  directors generals i en algunes ocasions se’ls puja el nivell fins al de Secretari General; més subdirectors generals i quasi tots amb els nivells màxims (30); més caps de servei i quasi tots en nivell 27 o 28 (no crec que hi hagi cap 24.4); els cap de secció 23 o preferentment 24; els tècnics de base 21 i no 20...

 
I paro aquí aquest detall avorrit. I podríem seguir amb altres cossos, la sanitat, la policia, els mestres, els bombers...

 
El que vull dir és que hem augmentat els càrrecs i hem augmentat els sous. I encara caldria afegir el plus de dedicació als nivells més alts que representa un 11% del sou per 2,5 hores més a la setmana.

 
Si retrocedíssim tots un nivell potser arribaríem a estalviar 1000 o 1500 milions d’euros en un any (m’ho invento, però si algú ho calcula i estic molt lluny, si us plau que m’ho digui), cosa que el ciutadà ens agrairia. Potser s’hagués pogut evitar tota la desfeta del patrimoni de la Generalitat, estalviant una mica més en sous d’empleats públics, polítics, parlamentaris etc.

 
És possible que aquest capítol d’avui no agradi ni a polítics ni a companys funcionaris, però és la gracia de tenir un blog i poder dir el què penses. I és la gràcia d’estar a punt de marxar.
 

I als que diuen que treballen molt i que s’ho mereixen, que mirin el mercat exterior i si algú els ofereix el sou que estan guanyant, que se’n vagin i comprovin què passa.

dissabte, 13 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 97. Economia. Anàlisi i seguiment 4

Comissions Interdepartamentals.
 
Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia una amic meu consultor: “quan un té diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una  comissió i reparteix molt documents a analitzar”.
 
Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions” (per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.
 
I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.
 
I no és només temps de directors generals si no el de tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol, premsa etc.
 
En els temps de la informàtica i internet en que la informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o comentaris telemàticament?
 
Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20 minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari recollir tantes opinions...
 
Molts directors generals gasten una part important del seu temps en tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys directors generals.
 
I aquí, faig un salt de lo particular a lo general, aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.
 
Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar a tanta gent de tant alt nivell durant tant de  temps? Com es podien aprovar aquells pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.
 
A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no deien res?
 
Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi haguessin tantes comissions això no passaria.
 
I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb els seus nens, a fer el sopar o a anar  al cinema.

 

dijous, 11 de desembre del 2014

Els meus llibres. Canadá

Richard Ford. Canadà. Barcelona, Anagrama, 2013.

 
Un autor desconegut per a mi, com tants ¡  4 edicions en 4 mesos. Molta gent te’n parla. Me’l demano per Nadal passat ...i per fi li ha tocat.
No defrauda, com passa a vegades. De seguida notes que estàs davant d’un llibre que val la pena, dels que recordaràs. Aquest  tipus de llibres tenen la virtut de transmetre sensacions, sense necessitat de fer referència directa a aquestes sensacions. Estan allà, només t’has de deixar embolcallar.  M'atreviria a dir que un dels elements que defineix un bon llibre és que et digui coses que no estan escrites en el text.
La narració la fa la veu d’un jove de 15 anys i dura no més enllà de 6 o 8 mesos. Però tota la seva vida depèn d’aquests mesos.
 Els pares no tenen perquè ser sempre perfectes, són el que són i la major part dels nens han de conviure amb aquest fet.  Les il·legalitats poden ser molt relatives, si el sistema de protecció social dels menors té les seves debilitats. La vida, senzillament, és com és, no com ens diuen al cole.
La veu del noi de 15 anys descrivint tot el que li passa, és fascinant. No explicaré en detall l’argument, perquè fins i tot té un punt d’intriga i no voldria perjudicar al possible lector.
I per acabar, el narrador amb veu de 15 anys, però que en realitat en té 65, no dona cap importància a tot el que passa des dels 15 al 65. Amb 20 pàgines n’hi ha prou per descriure aquests 50 anys.
Per recalcar aquest concepte i en homenatge a Gabriel García Márquez, recordo una frase d’una entrevista amb ell, que vaig llegir fa temps:  “ ...desde los ocho años, nada notable sucedió en mi vida”...( No sé si cito prou bé...)

dimecres, 10 de desembre del 2014

Peternari 254

No diguis mai que una cosa no es pot fer, digues que s’ha d’estudiar detingudament. (dit sobre els funcionaris de Madrid per Josep Piqué quan era ministre).

dimarts, 9 de desembre del 2014

Peternari 253

Si fas esperar al que t’ha demanat una cosa, tot pot canviar i a lo millor ja no vol aquella informació.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 96. Economia. Anàlisi i seguiment 3

Algunes retallades possibles encara.

  

Empalmo amb el que deia fa uns dies de les retallades. Aquest concepte sovint barreja ajustaments necessaris en qualsevol cas, amb ajustament necessaris conjunturalment però no desitjables. Em referiré als primers o sigui a coses que sí que es poden i s’han de retallar encara més:

 
  1. Estem en un país amb un excés d’organismes innecessaris (consells assessors, empreses públiques innecessàries...), administracions sobreposades i duplicades, processos administratius molt complicats i que requereixen molta gent, subvencions creuades entre organismes que fan que tothom estigui gestionant ajudes de tercers en comptes de que els recursos vagin directament a qui ha de fer les coses. Si reorganitzar i simplificar és retallar, retallem.

 
  1. Reorganització d’entitats amb sobre-cost. Analitzem organisme per organisme i organigrama per organigrama. Eliminem càrrecs, situem els altres en la seva justa mesura (eliminem dedicacions especials), analitzem determinades professions que poden cobrar per sobre, o per sota del mercat europeu, utilitzem bé els recursos interns abans de contractar empreses externes (excés de productores externes a TV3, excés d’encàrrecs a consultores minus-valorant als funcionaris). Si això es retallar, retallem.
 

  1. No cal cobrar dues vegades dintre de les mateixes hores de dedicació: consells d’administració d’empreses públiques, activitats incontrolades dels professors universitaris dintre d’una jornada amb dedicació exclusiva, dietes d’assistència a reunions etc. Si això és retallar, retallem.
 

  1. Racionalització de la despesa cultural. Muntatges escènics excessivament cars, costos de producció excessius, cost excessiu dels doblatges, creació excessiva de “directors de cinema”, anàlisi cost-benefici de cada acció, exposició o muntatge. Si això és retallar. Retallem.

 
  1. Salut i Serveis socials. Si anem al metge el 50% més que a Europa, si comprem un excés de medicaments que després llencem, si els comprem al detall a la farmàcia en comptes que el sistema sanitari els compri a l’engròs i intentem reduir tot això. Si això és retallar, retallem.

  1. Els funcionaris  podem aportar el nostre granet de sorra (un 15-20% del nostre sou en els darrers anys) per solidaritat amb la resta de ciutadans. Si això és retallar, retallem.
 
  1. Podem reduir en despesa protocol·lària, en dinars amb diner públic, en cotxes oficials, en entrades gratuïtes pels directius, en publicacions innecessàries, en instal·lacions sumptuoses, en fotocòpies, en material sanitari mal utilitzat (o distret !) en hospitals i ambulatoris etc. Si això és retallar. Retallem.

Possiblement en aquesta llista, tots ens hi hem vist reflectits d’alguna manera. Tots podem millorar.

divendres, 5 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 95. Economia. Anàlisi i seguiment 2

Les retallades
 
Amb aquest expressió tant “popular” s’ha referit tothom els darrers anys als ajustaments econòmics que ha hagut de fer la Generalitat.
 
Amb uns ingressos fiscals a la baixa a causa de la baixada de l’activitat econòmica, amb un espoli fiscal de 16.000 M d’euros l’any per part de l’Estat, amb quasi impossibilitat de posar nous impostos o tributs i la obligació de complir amb el dèficit fixat per la UE la situació és complicada,
 
I en paral·lel amb la necessitat de continuar proporcionant els serveis bàsics que el ciutadà necessita: salut, ensenyament, serveis socials, habitatge. Ha sigut tràgic, però inevitable. Per molt que es critiqui, qualsevol altre hagués fet el mateix. Només cal pensar en la  pròpia economia domèstica. Si en una casa deixa d’entrar un sou, es fan les retallades que siguin necessaris per salvar l’essencial i si encara no és suficient i no es té crèdit, es retalla una mica de l’essencial.
 
Una altra cosa és que en temps de bonança econòmica potser s’havia exagerat en organismes no necessaris, subvencions de dubtosa rendibilitat, increment de plantilles etc. També per aquí s’ha hagut de retallar encara més ( veure el proper capítol)
 
Però el que és curiós de destacar és que com diu algun company “tots contra Economia”. Els Departaments no han estat prou conscients de l’esforç que s’havia de fer i, al meu entendre, els ha faltat lleialtat institucional. No és la primera vegada que parlo d’aquesta manca de sentit de “govern” per part de determinats polítics.
 
Naturalment, les unitats administratives treballen amb els paràmetres que els donen i en el  nostre cas, aquests paràmetres es restringeixen al terreny de les despeses.
 
Però si prenguéssim el tema per la banda dels ingressos ( i tinguéssim capacitat d’actuació), veuríem que la solució a tot no és tant complicada. Fora paradisos fiscals, fora que les multinacionals busquin la manera de pagar els impostos mínims refugiant-se  a Luxemburg, amb l’ajuda dels propis governs d’aquests països...
 
 La cosa ens portaria al President de la Comissió europea...però  això ja va molt més lluny d’aquestes memòries. Però no puc deixar de dir que és una enorme vergonya que ha passat molt desapercebuda i amb la connivència dels països de la UE. És cert que la nostra pàtria natural és la UE, però no m’acaba d’agradar, ni el què és ni el què fa.

 

dijous, 4 de desembre del 2014

Els meus llibres. La muerte del padre.


Karl Ove Knausgard. La muerte del padre. Barcelona, Anagrama, 2012

Una historia real, la pròpia de Karl Ove, en sis llibres. Mi lucha. El descobreixo  a la sortida del segon “ El hombre enamorado”, gràcies al Cultures de La Vanguardia. Decideixo, però, començar pel primer, esperant que l’editorial els publiqui tots. Així ho espero doncs l’èxit a  Noruega i a altres països on ja s’han publicat tots ha estat considerable.
La mort del pare.  Un pare que tampoc s’ha preocupat especialment pels seus fills. Un pare del que porta temps allunyat, doncs al països nòrdics la cohesió familiar és menor que entre nosaltres.
Però a pesar de tot, aquesta mort té un paper important en la seva vida. I de retruc serveix per rememorar la infància i la joventut, riure’s d’ell mateix a la seva adolescència (hilarant relat d’un desastre de festa de cap d’any, però que un adolescent ha de vendre com fantàstica al adults), reflexions sobre la joventut, els amics, l’alcoholisme i, com no, la mort, tema central del volum.
Una mort que, com a concepte,  la nostra societat tracta de disfressar
Els comentaristes el comparen amb Proust. I certament en alguns moments el nivell de precisió amb el que explica els més petits detalls ho fa pensar. Però no estem a Balbec a principis del segle XX, si no a Noruega a finals del segle XX.
No em puc atrevir, com mai faig, a fer crítica literària, Tant sols puc recomanar-lo i com a màxim recollir uns petits fragments. Com els bons autors, Karl Ove aprofita l’anècdota per anar de lo particular a lo general i entrar en el mon de la reflexió filosòfica:
Cuando la visión del conjunto del mundo se amplia, no solo disminuye el dolor que causa, sino también el sentido . Entender el mundo es colocarse a cierta distancia de él.
(en ocasions barreja el moment en que escriu amb el moment que explica. Escriu al 2008): Exceptuando a los padres de algunos niños de la guardería, no conocemos a nadir aquí. No lo echamos a faltar. Al menos yo.  No saco nada en claro de la vida social. Nunca digo en el fondo lo que pienso, pero siempre me acerco mucho a la persona con la que hablo, hago como si lo que me dicen me interesara...
No solo leía la novela "En busca del tiempo perdido", me la bebía...
(Parla de les coses del nens...)  Aunque la sensación de alegría que me producen esos momentos no sea arrolladora, sino más bien de satisfacción o calma, es al fin y al cabo alegría. Quizás incluso en momentos muy especiales felicidad. I si la felicidad hubiera sido el objetivo habría bastado. Pero la felicidad no es  el objetivo, nunca lo ha sido. Para qué sirve la felicidad? (¡¡)
Se me saltan las lágrimas cuando veo una hermosa pintura, pero no cuando  miro a mis hijos. Eso no significa que no los quiera, solo significa que el sentido que proporcionan no puede llenar una vida… ( Diuen d’ell que diu aquelles coses que ningú no diu…)
Escribir es sacar de las sombras lo que sabemos. De eso trata escribir. No de lo que ocurre allí sino del allí en sí.
Mientras la persona vive, el nombre se refiere al cuerpo en el que se encuentra, a lo que hace, pero cuando muere el cuerpo , el nombre se separa de él, quedándose con las personas vivas que con el nombre siempre van a referirse a quien era él, nunca al que es ahora, un cuerpo muerto que se está pudriendo en algún lugar.
Di un sorbo de café y encendí un cigarrillo. No es que disfrutara del sabor del café o de la sensación del cigarrillo, apenas lo notaba, lo importante  era hacerlo, era la rutina y, como siempre pasa con las rutinas, todo se encontraba en la forma.
(Ell i el seu germà): nunca nos tocábamos, ni siquiera nos dábamos la mano cuando nos veíamos y raramente nos mirábamos a los ojos.
(magdalena de Proust) Entre las marcas registradas de entonces y las de ahora había un mundo entero, y al pensar en ese momento en ellas, surgió ante mí con sus sonidos, sabores y olores, completamente irresistible, como es todo lo que se ha perdido, todo lo que ha desaparecido…
La serie continua amb   5 llibres més… De momento tinc el segon ja, a la tauleta de nit…

dimecres, 3 de desembre del 2014

Peternari 252

Mentre demanen la informació al Secretari General, hauran passat tres setmanes.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Peternari 251

Quan no vulguis donar una informació, digues que la demanin al de dalt.

dilluns, 1 de desembre del 2014

Memòries d’un funcionari. 94. Economia.  Anàlisi i seguiment 1

 

Algun lector dirà que com és possible que hagi tocat tants temes diferents en la meva vida de funcionari. I té raó, però per a mi ha estat una sort.

 

Seria aquell acudit de la diferència entre especialista i expert. Un especialista és aquell que ha aprofundit tant en un tema i aquest és tant específic i petit que "ho sap tot"... de "res". Un expert és un que "no sap res", però "de tot". Jo soc un "expert".

 

Per entendre què és això de "anàlisi i seguiment" econòmic dels departaments", em tornaré a ficar amb la figura dels interventors a la que acabo de criticar en el capítol anterior.

 
Cada Departament de la Generalitat té un interventor que comprova  "a priori" que hi ha diners a la partida corresponent, que la despesa que es proposa correspon a  aquella partida,que s'aplica correctament tota la normativa... i després "a posteriori" que les factures estan bé, que tot s'ajusta al previst etc. I aquesta persona la tenim a cada Departament, està allà. Però no entra en analitzar si una nova ordre tindrà implicacions econòmiques no previstes o si una decisió que es pren ara i per la qual hi ha diners "aquest any", podrà hipotecar el pressupost de l'any següent que encara no està aprovat...per posar un parell d'exemples. És a dir algú que s'avanci al que pot passar. Tot això seria seguiment. Anàlisi seria valorar programes, buscar on es poden incrementar les eficiències, on sobren recursos i on en falten  etc.

 
Tot això també es podria fer des de la DG de Pressupostos, i de fet haguéssim pogut ser  una part d'ella. però per raons tècniques es va organitzar d'aquesta manera.

 
Això és el que m'ha tocat fer els darrers dos anys de la meva vida laboral (aquestes memòries es comencen a acabar...). Interessant i apassionant la part d'anàlisi, més  feixuga la part de seguiment que requereix un coneixement  de la comptabilitat de la Generalitat que em supera una mica. Per sort la resta de l'equip i fins i tot la "cap" són molt joves i supleixen les meves mancances.
 

Centraré els meus comentaris, les properes setmanes en alguns aspectes concrets com: noves retallades o eficiències, les comissions interdepartamentals i els salaris dels funcionaris.