Cinema. Escenes mínimes. Love is the Devil. Study for a Portrait of Francis Bacon

La  setmana passada va finalitzar a la Filmoteca el cicle “Cinema i Art” d’aquesta temporada al que m’he anat referint de tant en tant.

La darrera pel·lícula, del  director John Maybury, de l’any 1998,  explica un fragment de la vida de Bacon, en l’època del seu amant George. Com algun altre amant anterior acaba de mala manera, suïcidant-se. 

No tinc elements per valorar la pel·lícula i encara menys la vida i obra de Bacon, però una sensació general  em pertorba: Quan visitem un museu veiem l’obra del autor “posada en net”, en unes sales netes, un quadres ben emmarcats i t’expliquen unes vides “pintoresques” com a característiques d’aquest tipus de gent. Però quan ho veus en les pel·lícules, molts d’aquests personatges semblen, egoistes, egocèntrics, repulsius, impossible de conviure amb ells. Quasi et sap greu per les persones que els va tocar conviure amb ells.

A nosaltres ens queda la part “genial”, però en fred. Potser és millor així.

I com exemple, una escena mínima de la pel·lícula: la persona que presenta la seva exposició al Gran Palais de París, llegeix un paper, sense cap sentiment ni passió, amb un to fred i avorrit. Bacon aguanta el discurs, però el director de la pel·lícula dona a entendre el desencant del pintor, reconegut per “l’establishment”, però que veu que no  s’ha captat la seva força. Es produeix com un “engany” mutu entre els dos. Jo accepto el teu homenatge, tot i que no en tens ni  idea, i jo em faig ric i famós.

 

Històries mínimes. El paraigües i els mediterranis

Aquests dies que plou, sorprèn veure a molta gent sense paraigües, tot i que han anunciat pluges. Tinc dues teories: primera, als joves no els agrada portar paraigües. És igual que sigui pràctic, també ho era el barret i es va deixar de portar. Segona, als mediterranis no ens agrada la pluja i per tant con que no volem que plogui no agafem el paraigües.

Bé. Bromes a part, la història mínima que he vist, té a veure amb això últim. Un jove amb un anorac amb caputxa, està sota la pluja, sense paraigües obert que el protegeixi. Lo curiós és que porta tots de paraigües a les mans que suposo que intenta vendre. Peculiar, no?

Peternari 217

Un aclariment sobre les publicacions.

 El meu amic Jaume, catedràtic, investigador nat i molt treballador (S’enfada perquè a l’Agost li tanquen la Facultat), m’explica un sistema per combatre aquesta compulsió universitària de publicar.

 

Existeix l’indicador de Hirsch que consisteix en lo següent: Un índex de Hirsch de  “9”, per exemple, vol dir que tens  9 publicacions que han estat citades com a mínim 9 vegades cadascuna. Passar a "10" voldrà 10 publicacions que hagin estat citades 10 vegades cadascuna.  L'exigència és quasi exponencial.

 

Així es mesura la utilitat de la publicació per a la comunitat científica. No es tracta per tant de fer “una” publicació interessant que sigui molt citada, si no de que totes les que vagis fent ho siguin i per tant obliga a mantenir  la qualitat de les investigacions.

Peternari 216

Investiguis o no, sobretot publica. Si publiques molt, seràs molt conegut i tindràs més bon curriculum.

 

Memòries d’un funcionari. 75. Economia. Ajuts d'Estat. 1

Temes europeus. Conceptes bàsics

 

Dos dels temes als que em referiré sobre el meu pas pel Departament d'Economia (ho deixo així com a nom. N'hem tingut diversos en aquests anys), són els  ajust d'estat i els fons estructurals.

 

El que en diem “ Unió europea” (o sovint per simplificar “Europa”), neix amb el tracta de Roma l'any 1950 i un pocs estats  que en constitueixen el nucli dur. Amb el pas del temps s'hi han anat afegint molts altres fins arribar als 28 que som en aquest moment. Espanya hi va entrar l'any 1986.

 

Europa és una unió només en algunes coses, aquelles que els seus membres pactin, i sobre tot de tipus econòmic.

 

Els principals acords es centren en la llibertat de mercat i en la lliure circulació de persones, bens i capitals entre els seus estats. Sembla molt fàcil de dir (una línia i mitja) però molt difícil d'entendre. Llibertat  de mercat vol dir que, en principi, les empreses han de funcionar soles i per tant sense ajuts i que a una plaça de treball hi té tant dret un espanyol com un lituà.

 

No vull convertir aquestes memòries en un text acadèmic i per tant ho deixo aquí. Com s'ha anat veient al llarg d'aquestes memòries el que m'interessa  bàsicament és analitzar el sector públic i suggerir, a vegades a partir de la crítica, idees de millora.

 

I, abans de començar, un primer apunt. Europa, és una unió d'Estats, no de comunitats ni de sentiment nacionals. Els que tenen la sort de fer coincidir ambdues coses cap problema, alguns estats com l'espanyol sí que tenen un conjunt  de sensibilitats nacionals diferents. Per tant els Estats en principi intentaran no molestar a un altre Estat de la Unió. Bé tothom m'entén.

 

 

Els ajuts d’Europa i els ajuts dels Estats.

 

Amb el que he dit fins aquí, ja es veu per on va això dels ajuts d'Estat. Europa dona ajudes al països més febles de la Unió, com explicaré en la part de fons estructurals. Aquest són els ajuts d'Europa. Els que no són d'Europa són dels Estats. Així de simple.

 

Com es pot observar Europa adopta una postura centralista. Jo i els altres. Els Estats són tot el que hi ha dintre d'un territori. A Europa li és igual com estigui organitzat un Estat, si en landers, comunitats autònomes o si és un Estat centralista. I és normal que sigui així. Europa s'ha de regir per denominadors comuns iguals per a tothom.

 

 

Post scriptum

 

Realment, es molta casualitat que després de 74 capítols, hagi tocat  avui el que comença a parlar d’Europa,  precisament aquesta setmana en que estem votant els nostres representants a Europa. No es que manin molts aquests tant criticats euro-parlamentaris. És un parlament ben peculiar i amb pocs poders, però esperem que en tingui cada vegada més. Fent broma hi ha qui diu que si “La Unió Europea” demanés per entrar a la “Unió Europea” no seria acceptada perquè no compleix els requisits democràtics que ella mateixa demana que compleixin els estats que hi volen entrar...

 

Les meves magdalenes. La mona de Pasqua i la calaixera.

El tiet Ignasi que vivia a la escala de casa, solia venir a passar el dia de Pasqua amb nosaltres. Ens regalava una mona enorme de 2 o 3 pisos, però en el meu record són 4 o 5. Mona d’aquella de pa de pessic i fruites confitades. En realitat li regalava a la meva germana Carme que era la seva fillola.
 

La mona no durava només el dia de Pasqua i per tant es guardava a la calaixera “de Cardona”, és a dir que havia vingut d’allà i que el meu pare deia que sempre l’havia vist ja vella..Jo d’amagat anava la calaixera, l’obria i en robava un trosset.

La calaixera, em mori els pares, va venir a parar a les meves mans i, encara ara, cada cop que l’obro per agafar alguna cosa, penso en el gust de la mona de pa de pessic. I encara que s’han acabat imposant les mones de xocolata, la meva preferida continua sent la de fruites confitades i amb plomes de colorets.

La frase del carrer. El poder no cambia a la gente

No comentaré l’entrevista amb José Mújica , president d’Uruguai  feta per  Jordi Evole a " la Sexta", doncs suposo que ja ho serà per múltiples costats.

Només vull destacar una frase. Quan li pregunten si el poder l’ha canviat, primer diu: ja veu on visc, visc aquí i així fa 28 anys.  I després afegeix “el poder no cambia a la gente, más bien muestra com era y és en realidad”. Genial.

Opinió breu. L’horror estructural i l’horror concret.

Quan érem petits hi havia un diari que es deis “El caso”. Estava especialitzat  en explicar crims, robatoris ,violacions i coses així. En canvi els diaris normals no es dedicaven tant a aquestes coses. Avui tots els diaris i totes les teles tenen una part dedicada als judicis i als successos. A la gent li agrada seguir-los. A mi, en general, no m’interessen massa.
 

La cosa arriba a “majors” en casos especials, com els de les noies nigerianes segrestades per uns radicals islamistes. Tothom, fins el mateix Obama, ha intervingut.

No dic que no sigui horrorós això que ha passat. Naturalment. Però la reflexió que jo vull fer és que ens movem per impulsos immediats davant d’aquests fets, però ja no valorem ni és noticia l’horror quotidià: els nens que moren de gana cada dia, les dones que són apallissades cada dia, la injustícia estructural com per exemple ( ja ho he comentat en un altre text) les mils de mares que deixen els seus nens per venir a cuidar els nostres avis, la mutilació genital femenina... per posar només alguns exemples,

I si volem anar més enllà, ens podríem preguntar: qui mou els fils perquè les guerres siguin en uns llocs i no en uns altres. Per què els darrers 30 anys sempre hi ha guerres a Àfrica? Qui es forra venent aquestes armes?

Ho deixo, així, obert. El títol d’aquest apartat m’obliga a ser “breu” i deixar que sigui el lector qui continuï pensant.

Peternari 215

Per què surten tants directors de cinema cada any? Ens agrada fabricar fracassats?

Memòries d’un funcionari. 74. ICASS, segona edició. 16.

Com marxar de Benestar Social

 

Quan vaig tornar a la Generalitat em van remetre al departament d’origen. És el procediment habitual. Però des del primer dia vaig tenir la sensació de que trepitjava un territori insegur. Tenint una empresa privada de serveis per gent gran, que feia atenció a domicili, assessorament a residències etc. és fàcil veure que, encara que potser no incompatible formalment, sí que al menys a nivell personal em resultava una mica incòmode la barreja de lo públic i lo privat. Bastant a l’època d’Atenció primària i Atenció a domicili; no tant a la de Direcció per objectius; i de nou bastant a la de Qualitat.

El problema era trobar una plaça en un altre lloc. Resulta que,  com també ja he comentat abans, a l’Administració els processos d'adjudicació de places són molt transparents, però només en les formes. Cada vegada que sortia una plaça a informació pública que em podia mínimament interessar, una discreta investigació posava de manifest que aquella plaça ja estava "adjudicada" a algú en concret. No calia presentar-se.

Vull reconèixer que en els darrers anys he conegut alguns casos en què això no ha estat així i els procediments han permès que guanyés una plaça una persona que no era la destinatària original. No molts casos tampoc...

Vaig arribar a la conclusió de que (no soc un heroi)  no tenia més remei que moure alguns fils i contactar amb algun conegut. En definitiva, vaig  donar veus.

Finalment a principis de 2001 vaig rebre una trucada d’un conegut d’Economia i Finances on hi havia una plaça lliure. No es tractava d’una plaça d’alt nivell ni molt menys si no d’una discreta plaça de tècnic. El que buscava i necessitava.

Així vaig deixar  Benestar Social. La part central de la meva vida professional. Coneixements, experiència, amics, tot aparcat, potser,  per una excessiva coherència ètica

 

Cinema. Escenes mínimes. La vida de los otros.

La vida de los otros,   dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck. 2006.

Excel·lent pel·lícula sobre les activitats de vigilància de l’Stasi a l’Alemanya  de l’Est. La reposen per la Tele

Un famós escriptor, en principi afecte al règim és espiat per l’Stasi. La seva dona és obligada a  fer d’amant d’un alt càrrec del partit. Aquest comportament indigne fa trontollar l’adhesió al règim del membre de l’Stasi que els vigila i que finalment els acaba protegint.

Primera reflexió. Qualsevol règim pot tenir gent “creient” i de “bona fe” que creu en la causa, en aquest cas el socialisme. El vigilant és estricte, fins i tot cruel en alguns interrogatoris, però ho fa per preservar el principi del socialisme. Ell viu austerament, dona exemple. (L'escena mínima seria el protagonista rentant-se les dents. En el lavabo només es  veu una peça de sabó i un tub de pasta de dents. Res més)

Aquesta persona no pot entendre que els de sobre d’ell, persegueixin els honors i els ascensos, o simplement facin coses abominables com forçar a la dona d’un escriptor.

Segona reflexió. Els de dalt han de donar exemple fins i tot en els detalls petits. Ja sé que em començo a repetir. L’austeritat, les formes, l’exemplaritat dels de dalt, la percepció real de que les lleis són iguals per a tots, que no  hi ha connivència amb els poders fàctics, etc. són essencials per la moralitat col·lectiva.

 

Opinió breu. El demà serà millor

Hem crescut amb aquest topic de que el demà serà millor. No deixa de ser un pensament d’esperança religiosa, on, a males, el “demà” es situa després de la mort. Però a partir de la pel·lícula Philomena que comentava fa uns dies, afegeixo una reflexió: la història demostra que les coses van endavant i en darrera.

A nivell proper veiem com moltes millores econòmiques que havíem viscut estan desapareixent, que les desigualtats augmenten, que determinades  lleis com la de l’avortament poden recular...

A nivell històric observem com aquella riquesa de pensament, obertura moral, interès científic del mon àrab fa uns segles  ha estat seguida de l’integrisme més radical. Després del renaixement va venir el puritanisme, després de la nostra república, la dictadura...

Donem gràcies a la història de que, dintre de tot, no ens podem queixar del moment històric que ens ha tocat viure a “nosaltres”. No hem patit cap guerra de prop com els nostres pares. Vivim en una zona del mon, maca  neta i civilitzada. No tenim ni poc ni massa. Aurea mediocritas¡

Peternari 214

Per què hi ha facultats universitàries amb més professors que alumnes?

Peternari 213

Per què hi ha tantes carreres especialitzades si el mon necessita generalistes?

Memòries d’un funcionari. 73. ICASS, segona edició. 15

 Els ajuts de 0 a 3 anys
 

A part d’estar en el programa de qualitat, vaig participar aquesta temporada en el disseny i gestació del programa d’ajudes de 0 a 3 anys. D’entrada haig de dir que mai el vaig veure clar. Tenint tantes línies d’atenció incomplertes, calia obrir una línia nova, i a més de caire universal? Sincerament creia que no .

I no perquè no s’hagi de fomentar la natalitat, si no perquè al menys tal com estava dissenyat, amb 600 euros l’any no es potenciava res. Tinc una neboda que ha tingut un nen al Canadà  i ha tingut un any de baixa (un dels membres de la parella) i també prestacions econòmiques importants. Clar que està bé. Però tendim a mirar només una part. Cal mirar el sistema d'impostos que permet això i per l’altre costat (el nostre), el frau fiscal existent.

Vull  deixar clar, que no estic en contra de les prestacions universals per tothom sense considerar la renda del que la rep. Fins i tot crec que se'n fa un abús de lo contrari. Qualsevol prestació acostuma a tenir uns criteris econòmics de prelació, i tothom ho troba molt lògic.

Però si (condicional) els més rics paguen els impostos que els correspon,  per què haurien de tornar a pagar més per un servei? No amb els més rics segurament, però sí amb algunes classes mitjanes pot arribar a passar que el que tenia menys recursos n'acabi, a base prestacions, tenint-ne més que aquestes classes mitjanes. (I de fet aquest tema sovint porta problemes i fins i tot conductes racistes o similars).

Però independentment del fet, que era una decisió política, tampoc estava d’acord amb la forma. Existien en aquell moment, amb govern PP, unes ajudes a la família en forma de desgravació en la declaració de renda (Encara continuen). Fàcil i ràpid.  Cal tenir en compte, però, que hi ha persones que no fan declaració de renda.

Però no. Es va preferir un sistema en el que l’interessat s’acull a una convocatòria de subvencions, omple una sol·licitud, la passa pel registre, un funcionari analitza si està bé i si no reclama la informació, es passa a pressupostos perquè reservi els diners, a intervenció perquè en certifiqui la legalitat del fet, el DG ha d'emetre una Resolució que s'ha de trametre per correu, si no s'està d'acord es pot fer un recurs... Finalment es passa a Economia que és qui paga.

En definitiva una despesa de intermediació exagerada i cara però, al menys als ulls dels que ho volien fer així, de més impacte social i sobre tot polític. Aquest tema té dos elements històrics interessants: 1 Quan va venir el tripartit va continuar amb el mateix sistema. 2. 10 anys després a causa de la crisi es va suprimir “temporalment” la prestació.

Con que m’he referit  als problemes en la pressió fiscal voldria profunditzar una mica més en aquest tema. Una mena de miscel·lània d’idees sobre el tema.

D’entrada penso que és un mal sistema deixar que una part de la població no faci declaració de renda perquè té ingressos baixos. Crec que seria millor que tothom la fes, encara que tingués ingressos “cero”. Aquest document seria un referent clar i general. Ja no caldria que cada servei o prestació hagi d’estar demanant el nivell d’ingressos. El serveis socials , i altres, sovint es queixen de que han de fer de “controladors” econòmics.

A més aquesta obligació general obligaria una mica més a tots aquells autònoms, firaires, botiguers i similars que simplement no la fan. Si haguessin de posar sobre un paper els diners que guanyen potser les coses serien una mica  diferents.

En segon lloc la declaració de renda podria servir per anivellar prestacions, la deducció per hipoteca, per fills, per dependència etc. En un sol document una gran quantitat de gestions que simplificarien molt l’administració.

Opinió breu. L’art de no pagar els deutes.

No sé si algú recordarà en  Manuel Pimentel, un exministre del PP durant un any. Personatge relativament sensat.

En un article a “Cinco dias” del 22 de d’abril d’enguany, fa referència a que Europa (i EU) està endeutada, aproximadament, pel 100% del seu PIB. Però que a pesar de tot volem continuar tirant la pilota endavant i gastant i gastant i renegociant el deute. En aquest moment fa referència a  França, però tot els governs europeus s’hi poden veure reflectits.

Pimentel parla tant del sector públic com de les persones privades.  

Menciona un curiós escrit, molt desconegut, de Balzac anomenat “ El arte de pagar sus deudas sin pagar un céntimo” editat per “Espuela de plata”. A mi m’ha fet pensar també en el famós llibre de Tackeray “La fira de les vanitats”.

Qui no ha tingut a prop  o ha patit aquest tipus de persones que “ no paguen” però es permeten tots els luxes? Balzac diu que quan més deus, més crèdit tindràs, perquè el que li deus diners no voldrà perdre-ho tot. Segurament no és cert del tot, però el que ha tingut un negoci sap que si un client et deu diners no el deixaràs de servir, perquè llavors sí que et pots oblidar de cobrar el que et deu. Només amb paciència i tacte pots provar de cobrar poc a poc...

Sembla ser que Balzac sempre va viure “per sobre de les seves possibilitats”, però, al menys en aquest cas, li podem perdonar per l’herència enorme que ens ha deixat a tots.

Cinema. Escenes mínimes. Incendis

Incendis, Dennis Villeneuve, 2010.

No vaig veure aquesta pel·lícula en el seu moment i tampoc l’obra de teatre l’any passat. M’enganxo doncs a aquesta projecció per la tele.

L’absurd de la guerra i encara més de les guerres de religió. Ubicada al Líban. El problema àrab- cristià- palestí no és teòric, el tenim present cada dia a la premsa i a la televisió. El drama d’una família que es busca a sí mateixa. No entraré en el detall.

L’escena mínima, no és en realitat mínima, és esgarrifosa: La noia cristiana que va en un autocar àrab aturat per la guerrilla cristiana, veu que estan a punt de incendiar l’autocar. Surt corrents dient que  és cristiana, ensenyant una creu i de pas, amb una sola mirada es posa d’acord amb una mare amb una nena a coll, li pren la nena dient als guerrillers que és la seva filla. Totes dues saben que la pot salvar i la mare real se la deixa prendre. Però la nena no pot captar la sublim subtilesa del moment i es delata demanant a la seva mare. La nena és assassinada per la guerrilla cristiana. Subtil i esgarrifós. L’anècdota no té res a veure amb l’argument principal.

De viatge. Astúries 2014. 4. de maig. El retorn.

Si és cert aquella tesi tomista segons la qual “tempus es numerus motus secundum prius et posterius” (el temps és l’ordre del moviment segons un abans un després), no hem estat a Asturies dos dies si no molts més.

Teníem la sensació de temps allargat, de contacte amb la història, d’estar “fent” o “re-fent” historia, la nostra, la dels nostres pares, la dels nostres avis. En aquestes ocasions pots posar-te a parlar i a  dinar amb una persona que fa 50 anys que no veus, com si us haguéssiu acomiadat ahir. Saps que hi ha gent molt diferent i amb maneres de pensar molt variades, però busques no allò que separa si no allò que uneix. Arribes a fer coses que mai haguessis pensat que faries.

Anar i tornar en autocar és una “matada”, però una “matada” litúrgica que vivim amb alegria i bon humor. La fredor de l’avió i de trobar-nos directament allà no hagués estat el mateix. El meu germà Carles ha vingut des de Madrid per anar i tornar amb nosaltres des de Catalunya.

Sens dubte el lector pot traslladar aquestes sensacions a altres de similars, amb decorats i personatges diferents, però amb la mateixa profunditat. És el sentit de pertinença  a alguna cosa: una família, un club, un país, un grup d’amics. És una sensació sana i enriquidora. Però atenció, mai ha de servir per pensar que aquell “grup” és superior a uns altres. Simplement és el nostre.

Una cosina i una neboda ens preparen un excel·lent i abundant “càtering” pel viatge de tornada.  Això forma part de la seva enorme capacitat d’acollir, d’elles i del poble asturià en general.

Del Cantàbric  a la Mediterrània. Punt i  final.

De viatge. Astúries 2014. 3 Dissabte 3 de maig

Visitem el Museo de Bellas Artes de Asturias a Oviedo, on entre altres coses hi ha un quadre de Jovellanos que va pintar Goya (al Museo del Prado n’hi ha un altra) i que era del meu avi. Jovellanos i Goya eren contemporanis, d’aquí la possessió del quadre per part de la família.

El nostre avi va vendre el quadre i mai s’havia sabut què havia passat amb ell. Fins que algú ens va dir que el tenien els Valls i Taberner. El vàrem localitzar en un domicili privat de Barcelona. El quadre “perdut” sempre havia estat a Barcelona. Vàrem demanar per veure’l i la meva mare que encara vivia el va poder veure, també el meu pare i el meu tiet que l’havien vist en el seu lloc. El Sr. Valls el va vendre al Museo del Prado que el té cedit al Museo de Bellas Artes d’Oviedo.

Ens desplacem fins a Avilés, passem per davant del centre Niemeyer i pugem un turonet per dinar. Mentre esperem als que falten van caient les ampolles de sidrina...fins a 12. És una litúrgia primitiva i autèntica. La sidra cau parcialment a terra quan s’aboca  i tothom veu amb el mateix got. La cerimònia té un punt de “comunió” i de “pertinença” que emociona. Se’ls veu orgullosos fent això.

Després ens porten al Cabo Peñas ( Peñes en bable). El paisatge és impressionant, fa pensar més en Normandia o Irlanda que en la nostra Mediterrània. El verd lluita amb l’aigua ben bé fins a la punta dels penya-segats o fins a la sorra de les platges. El vent, que també diuen que torna boja a la gent, ens acompanya.

I ja que parlo del bable, no puc deixar de fer un petit comentari. Al principi de tot d’aquest blog, vaig publicar una entrada sobre “les llengües dels meus pares”. Allà deia que el castellà ha eliminat la llengua de la meva mare, el bable, i està atacant la llengua del meu pare, el català. I així és. Tot i que s’està fent un interessant intent de nova introducció. És, però, molt difícil.

Se’ns fa tard per anar al centre Niemeyer. Llàstima. O no. Haurem de tornar.

De viatge. Astúries 2014. 2. Divendres 2 de maig

Ens estem a l’Hotel Asturias, el mateix que vàrem estar fa 57 anys. Molt ben situat a la plaça de l’ajuntament i a prop de la Playa de san Lorenzo. Moltes imatges de la pel·lícula “Volver  a empezar” estan filmades en aquest hotel. Té un regust com antic que s’escau molt a la ocasió. Tot i que gran part de les habitacions estan  remodelades de fa molt poc.

Visitem la Universitat Laboral de Gijón. Un edifici mastodòntic, amb un campus a “la antigua usanza”, però que no és del segle XVIII o XIX, si no dels temps de franquisme. Jo havia sentit explicar a la meva mare (monàrquica, conservadora i de dretes) que en Girón ministre del franquisme era el que la va fer. Deia ella, que tothom sabia que els camions de ciment o  material, entraven per una porta i sortien per l’altra costat. Així el material constava que havia entrat i el podia distreure per a “altres obres” particulars. Aquests pobres corruptes del franquisme encara no havien descobert la corrupció financera, molt més neta i polida ¡

El nostre guia de la Universitat Laboral, ens fa un discurs quasi com venent lo magnífic que va ser allò i sense contextualitzar històricament els fets. Guia a part, el Principat ha sabut treure molt profit a l’edifici. Ens trobem tot de preparatius per acollir a la nit un concert de música tecno.

Com a acte central del nostre viatge “revival” repetim el dinar amb tota la família Cienfuegos Jovellanos actual, és a dir els que hem vingut des de Barcelona i els cosins de Gijón. El lloc,  el mateix Hotel Asturias on el vàrem fer fa 57 anys. Només que ara els “vells” som nosaltres i dels joves només n’hi ha una petita representació. Potser ho tornaran a repetir d’aquí a 30 anys, o 57? No crec. Som conscients que estem al final d’una saga i que aquest cognom tan estrany que portem es perd amb nosaltres i amb ell una part de la nostra història. Però les coses són com són i no s’ha de lamentar.

Després del dinar familiar, visitem “la casona” el palauet en el que va viure la família i la nostra mare Rafaela i les nostres tietes Lourdes i Maria Jesús, actualment Museo Casa natal de Jovellanos. El meu avi va vendre la casa a l’ajuntament per una ridícula quantitat. El meu avi va morir arruïnat, possiblement no va gestionar bé el seu pressupost o era massa generós. La meva mare explicava, també,  que quan el seu pare era alcalde de Gijón, va venir la reina de visita  a la ciutat i con que el municipi no tenia diners  i ell la volia obsequiar,  va vendre dues finques de la seva propietat i es va gastar els diners per atendre a la reina. Pot sonar molt de “viejo hidalgo”, però satisfà pensar que era honrat i fidel, quasi excessivament, a les seves idees.

Anem a sopar tapes i “culinos” de sidra, la beguda oficial del principat. La sidra no va per copes si no per ampolles. Una ampolla 2,5 euros i això inclou una petita cosa de picar per a tots els del grup. El tema està en que no es pren una ampolla, si no 3 o 4 o 5 o 6 o més. Pregunto si els joves s’han passat a la cervesa i em diuen que no, naturalment. Jo mateix ho veig.