Cinema. Escenes mínimes. No sin mi hija.

No sin mi hija.  Dirigida per Brian Gilbert al 1990. Destaca el paper de marit “dolent” d’Alfred Molina, actor anglès fill d’un exiliat de la guerra civil.

La reposen per la Tele. Mai cansa veure, ni que sigui parcialment, aquesta història d’un metge iranià que torna al seu país just després de la revolució (o involució) dels ayatollahs de 1979.  El sistema va abduint poc a poc a un metge aparentment occidentalitzat ... La dona se’n vol anar però no la deixen  anar-se’n amb la seva filla.

Com a escena mínima, que n’hi ha moltes, crida l’atenció que els homes i les dones  dinen separats assentats a terra en dues rotllanes al menjador. En canvi el dia que es  troben a sopar els dos metges que han estat a occident i que estan casats amb estrangeres, sopen tots quatre junts...

Però voldria afegir una anècdota  que em va explicar fa molts anys un amic claretià i que té alguna cosa a veure amb tot això que estic dient. Teníem un conegut comú que estudiava amb nosaltres a Bellaterra. Aquesta persona era de l’antiga Guinea espanyola, catòlic, capellà i claretià. Vivia a Barcelona, estudiava en una universitat moderna. Malgrat això el meu amic em va dir un dia: “si vas gratant, gratant, aquest noi més enllà de claretià, o capellà, o catòlic, o universitari, és, bàsicament, de la seva tribu de Guinea”.

Cinema. Escenes mínimes. El lector

El lector.2008. Director Stephen Daldry. Protagonistes Kate Winslet i David Kross.

 

Una història d’amor d’un jovenet amb una dona molt més gran (cosa més freqüent del que ens podem pensar) que condiciona tota la seva vida. La seva amant és una antiga vigilant de campaments de presoneres a l’alemanya nazi. No sap llegir però ho intenta amagar i aquesta ocultació arriba a tenir conseqüències tràgiques en la seva vida. Ell li llegeix llibres mentre són amants i, al cap de molts anys li comença a enviar a la presó, cintes gravades de llibres llegits.

 

La meva escena mínima: el va a veure a la presó just abans de sortir. Li ha preparat un pis, se’n ha ocupat, sí. Estan assentats un davant de l’altra al menjador de la presó, ella allarga el braç per que li doni la ma, ell l’acosta però de seguida la retira, a ella li canvia la cara, es sent rebutjada i a la nit es suïcida.

 

Ell és un covard, vol i dol. No acaba d’afrontar les seves responsabilitats (com quan abandona la cua d’ anar-la a veure a la presó). L’amargor se li nota en tot moment. Els homenatges pòstums no serveixen.

 

Excel·lent Kate Winslet (fer Titànic, potser era més espectacular, però era molt més fàcil).

Cinema. Escenes mínimes. El Pianista

El pianista. Roman Polansky 2002, amb Adrien Brody.

Tothom recorda aquesta pel·lícula i si un dia la fan per la tele no puc resistir la temptació de mirar-la, ni que sigui una estona. M’agrada mirar fragments de cintes que conec. Aquell fragment  em refresca tot el plaer que vaig tenir la primera vegada que la vaig veure.

Per casualitat, veig una  escena col·lateral, però d’una força increïble. Un vell porta  menjar en una mena de pot i un soldat nazi li tira a terra. No ho dubta: es tira a terra i comença a llepar el terra, com un gos.

 

Cinema. Escenes mínimes. Up on the air

Dirigida per Jason  Reitman al 2009 i protagonitzada per George Clooney. Reposició per la tele.

Les empreses encarreguen a fora, tot allò que no és el “core bussines” com es diu ara. Però encarreguen fins i tot l’acte d’acomiadar persones. Ningú vol donar la cara amb un empleat que porta 30 anys a l’empresa. Se li diu que agafi les seves coses “ara mateix” i que se’n vagi, així, sense acomiadar-se.

La pel·lícula recull la brutalitat de la situació i la  vesteix d’humor amb una noieta inexperta que vol arreglar el sistema de treball i fer-lo encara més impersonal gràcies a  la videoconferència. Tot això barrejat amb les distraccions sexuals dels protagonistes a la que surten de la seva “penosa” ocupació i jael deliri del argument, és l’absurd hobbie  del protagonista que consisteix a acumular quilometres de vol, fins aconseguir 10 milions de quilòmetres (milles en realitat)

La frase o escena mínima seria “jo soc d’aquí” (de l’avió naturalment), expressió  que deixa anar George Clooney quan el comandant de l’avió li dona la targeta d’or que acredita que ha aconseguit l’objectiu.

Si es vol es pot fer una segona lectura, molt típica de les pel·lícules americanes, es podria dir: el sistema mai t’agrairà res i mentre et fot la “cosa” al cul, ho vestirà amb frases positives. L’absurd objectiu del protagonista de no carregar la “motxilla” amb preocupacions i que porta a l’egoisme més abjecte, obté la “moralina”  corresponent: la seva companya d’aventuretes té una família “normal”. Només ell té la “motxilla” buida del tot i també ell mateix està buit. I a sobre, la seva empresa decideix no viatjar més.

Cinema. Escenes mínimes.La vida de Grace

Texas. Un  nou cinema a Barcelona. S'ha de ser valent! Fan pel·lícules de “re-estreno”, que dèiem abans. O sigui, per totes aquelles pel·lícules que “se t’escapen”, tens una segona oportunitat. 3 euros.

La vida de Grace, recull la vida d’un centre d’acollida de nanos o sense pares o que estant sota tutela pública. Menors de 18 anys. A aquesta edat han de sortir. Com aquí. ( Aquí tenim un programa que els acompanya fins al 21, viuen en pisos...un bon programa. Seria massa cínic dir que són majors d’edat i que s’espavilin).

Els monitors del dia a dia son “ex-alumnes”. També tenen la seva “motxilla” , en el cas de la protagonista sense acabar de resoldre. Interessant, tot i que l’argument és una mica forçat.

Escena mínima. Un noi negre, a punt de sortir, quasi no parla.Es comunica cantant “rap”. Impressionant.

Cinema . Escenes mínimes. Les invasions bàrbares.

Excel·lent pel·lícula franco canadenca de l’any 2003, dirigida per Denys Arcand i protagonitzada per Remy Girard.

El tema central és el de l’eutanàsia per la que es decanta clarament el director. El tema està tractat magistralment i a pesar de tot, en clau humorística. Rodejant l’argument  principal un enorme collage de temes se entrecreuen en la pel·lícula: un protagonista professor d’universitat i “esquerranós”; les amants del protagonista;  els amics gays del protagonista; les petites disbauxes en el pressupost de Canadà; els problemes del sistema sanitari en un país, al nostre entendre, tant perfecte; també ens mostra uns sindicats corruptes; i per últim un fill pràctic i acomodatici amb el sistema, però que només es regeix pels resultats. Dues generacions, dos sistemes, idèntics resultats?

La meva escena mínima: al fill li desapareix l’ordinador, va als del sindicat i els diu “poden fer vostès alguna cosa? L’altre no diu res i a l’endemà li torna l’ordinador també sense dir res. No hi pot haver crítica més ferotge als sindicats amb tant poques paraules.

Cinema. Escenes mínimes. El tercer Home

Pel·lícula de l’any 1949, dirigida per Carol Reed, protagonitzada per Joseph Cotten i amb Orson Vells com un antagonista molt especial. El propi Graham Green en va fer el guió.

 

Es tracta d’una excel·lent  trama policial a la fosca postguerra i en el tenebrós mon d’una Viena dividida entre les potències guanyadores. Tothom l’ha vist.

 

La meva escena mínima és en aquest cas el “clímax” de tota l’obra: l’escena de la noria entre Orson Wells i  Joseph Cotten. Orson Vells, el “dolent” que es dedica a traficar amb penicil·lina adulterada li diu: “A Itàlia, durant trenta anys, sota el domini del Borgia, hi va haver guerres, terror, assassinat i sang, però va nàixer Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el renaixement. A Suïssa, han viscut amb amor com a germans cinc-cents anys de democràcia i pau, i què han aconseguit? El rellotge de cucut”.

 

Ja sé que no està a la nostra ma triar. Però si ho hagués de fer, em quedo amb el rellotge de cucut, em quedo amb la pradera nord-americana, neta de monuments després de més de 20.000 anys d’indis transitant.

 

Vells temps. Harold Pinter. Sala Becket

El moment present és instantani però, automàticament, passa a formar part del record que pot ser permanent. El record, a més,  el podem alterar voluntàriament o involuntària.

Més enllà dels records dels personatges concrets de l’obra, del seu real o imaginari triangle amorós, dels seus tics i manies reals o imaginàries, sembla que Pinter ens enfronta a l’essència de la vida, del què som i del què recordem.

La major part dels moments presents son banals i anodins, en canvi el record és selectiu i es pot  quedar amb lo que vulgui i fins i tot transformar-ho. Viure o recordar? Viure recordant? Viure simplement sense recordar? Què passa quan perdem els records, què queda de nosaltres? Existeix la realitat, o només la nostra percepció de la realitat? En fi les preguntes que l’home es fa des del grecs...i abans.

A nivell més quotidià i gaire bé còmic, riem, a casa, quan dos germans recorden coses totalment diferents d’un mateix fet. Qui té raó? Quina és la realitat? La realitat  existeix, però s’enfronta a una sala de miralls deformadors...I quasi desapareix.

Cinema. Teatre. Cels

Cels. Dirigida per Oriol Broggi, amb la companyia La perla 29.

Wajdi Mouawad complerta amb aquesta obra una enorme tetralogia. Llastimosament no he vist cap de les peces anteriors. I dic llastimosament, perquè aquesta obra sembla que recull el desgastament de les anteriors, de les que tothom parla tant bé.

He mirat crítiques, perquè el grup que anàvem, ens vàrem quedar desconcertats. No diré res de nou, simplement he corroborat. Massa escenografia, per poca teca, molta forma i poc fons i, aquest, desdibuixat i inabastable. Massa Tintoreto i massa  “ Codigo da Vinci”. Final previsible.

I l’autor i  el director, no serà allò de “crea fama y échate a dormir”? El públic aplaudeix a cor que vols. Per què? Ja m’he referit al tema del fons i la forma. Si vas a veure un musical, lo important és la forma i ja saps al què vas. Però en aquest tipus d’obra i amb la fama que precedeix a l’autor, em sona a trampa. No és suficient que els actors ho facin molt bé.

Millor tres que quatre, al menys en aquest cas.

Cinema. Escenes mínimes. La dona invisible

La dona invisible. Dirigida per Ralph Fiennes (ell mateix fa de Dickens), 2013.

Comentava fa uns dies el final del cicle “Per amor a l’art” de la Filmoteca, basat  sobre tot en vides de pintors. En aquest cas estaríem parlant de la vida d’un escriptor: el gran Charles Dickens.

Un apassionat i apassionant Charles Dickens, amb 46 anys, després de tenir 10 fills amb la seva dona, s’enamora d’una noieta de 18 anys, Nelly Ternan,  amb la que es va relacionar fins a la seva mort. Posteriorment la noia canvia d’identitat i viu amb una altra personalitat i difumina la seva edat real, es casa i és mare de família. És la dona invisible.

Tendra i al mateix temps turmentada, la pel·lícula ens mostra que la necessitat de guardar un secret (i qui no en té?) pot ser difícil de suportar.

L’escena mínima: la dona de Dickens  fa posar una tanca de separació entre les seves habitacions. Les fustes van pujant fins que ells dos es deixen de veure. Escena de gran plasticitat. I trista.

Cinema. Escenes mínimes. El fill de l'altre

El fill de l’altre, dirigida per Lorraine Levy. 2012.

La típica confusió entre dos nens en un hospital, amb canvi de pares.  El tema l’havia vist al cinema més aviat en pla comèdia de riure. Aquest cas és complertament diferent.

Els dos nens canviats són un israelita i l’altre palestí. Amb això ja està tot dit. Els dos nois, les mares, els pares, els germans, tots han de passar el seu procés en l’acceptació de la situació.  El tractament t’interpel·la i et deixa perplex.

Escena: el fals noi israelià va a dinar amb la seva “família” palestina. El silenci a taula és espès i sòlid. Només, la llei de l’hospitalitat, la cortesia d’acollir al convidat, salva la situació. El noi es posa a cantar una cançó palestina i poc a poc tots s’hi van afegint. Sublim.

Molt recomanable.

Cinema. Escenes mínimes. Calabuig.

La reposen per la Tele. Dirigida per Luis García Berlanga al 1956, aquesta pel·lícula, que alguns trobaran una mica “dèbil” ens trasllada, als que ja tenim una edat,  a la nostra infància, al Marcelino  pany vino i demés.

Berlanga, de pare republicà i que va haver d’anar a la” División Azul”, per expiar pecats aliens, és, com tothom, fill de les seves circumstàncies. I en el context franquista en què va viure ens va deixar perles com Bienvienido Mister Marshall o El verdugo o Plàcido.

No es pot, doncs,  treure del context tota la situació. Un cop acceptat això, la pel·lícula és tendra i humana. També irreal ja que la narració no és creïble.

L’home savi i civilitzat fuig de la ciutat i es refugia en un poble endarrerit i miserable on els costums ancestrals perduren. Tothom fa el seu paper, però sense exageració, el capellà, el caporal de la guàrdia civil, l’alcalde. Tots accepten les regles del joc “per què sempre ha estat així”, però dona la sensació de que no se les acaben de creure. Són com nens petits i reaccionen  primitivament a impulsos primitius. Beati illi...

Té també el seu costat de descripció (impossible la crítica) social: les tradicions religioses i pseudoreligioses, la pobresa, el contraban, els tres poders, la picaresca, l’orgull de poble, la “chuleria”...

Escena mínima: tot és una escena mínima. Tot són petits detalls deliciosos.

Fantàstic , com sempre, Pepe Isbert en el seu paper de vigilant del far i de jugador d’escacs per telèfon.

 

Cinema. Escenes mínimes. Love is the Devil. Study for a Portrait of Francis Bacon

La  setmana passada va finalitzar a la Filmoteca el cicle “Cinema i Art” d’aquesta temporada al que m’he anat referint de tant en tant.

La darrera pel·lícula, del  director John Maybury, de l’any 1998,  explica un fragment de la vida de Bacon, en l’època del seu amant George. Com algun altre amant anterior acaba de mala manera, suïcidant-se. 

No tinc elements per valorar la pel·lícula i encara menys la vida i obra de Bacon, però una sensació general  em pertorba: Quan visitem un museu veiem l’obra del autor “posada en net”, en unes sales netes, un quadres ben emmarcats i t’expliquen unes vides “pintoresques” com a característiques d’aquest tipus de gent. Però quan ho veus en les pel·lícules, molts d’aquests personatges semblen, egoistes, egocèntrics, repulsius, impossible de conviure amb ells. Quasi et sap greu per les persones que els va tocar conviure amb ells.

A nosaltres ens queda la part “genial”, però en fred. Potser és millor així.

I com exemple, una escena mínima de la pel·lícula: la persona que presenta la seva exposició al Gran Palais de París, llegeix un paper, sense cap sentiment ni passió, amb un to fred i avorrit. Bacon aguanta el discurs, però el director de la pel·lícula dona a entendre el desencant del pintor, reconegut per “l’establishment”, però que veu que no  s’ha captat la seva força. Es produeix com un “engany” mutu entre els dos. Jo accepto el teu homenatge, tot i que no en tens ni  idea, i jo em faig ric i famós.

 

Cinema. Escenes mínimes. La vida de los otros.

La vida de los otros,   dirigida per Florian Henckel von Donnersmarck. 2006.

Excel·lent pel·lícula sobre les activitats de vigilància de l’Stasi a l’Alemanya  de l’Est. La reposen per la Tele

Un famós escriptor, en principi afecte al règim és espiat per l’Stasi. La seva dona és obligada a  fer d’amant d’un alt càrrec del partit. Aquest comportament indigne fa trontollar l’adhesió al règim del membre de l’Stasi que els vigila i que finalment els acaba protegint.

Primera reflexió. Qualsevol règim pot tenir gent “creient” i de “bona fe” que creu en la causa, en aquest cas el socialisme. El vigilant és estricte, fins i tot cruel en alguns interrogatoris, però ho fa per preservar el principi del socialisme. Ell viu austerament, dona exemple. (L'escena mínima seria el protagonista rentant-se les dents. En el lavabo només es  veu una peça de sabó i un tub de pasta de dents. Res més)

Aquesta persona no pot entendre que els de sobre d’ell, persegueixin els honors i els ascensos, o simplement facin coses abominables com forçar a la dona d’un escriptor.

Segona reflexió. Els de dalt han de donar exemple fins i tot en els detalls petits. Ja sé que em començo a repetir. L’austeritat, les formes, l’exemplaritat dels de dalt, la percepció real de que les lleis són iguals per a tots, que no  hi ha connivència amb els poders fàctics, etc. són essencials per la moralitat col·lectiva.

 

Cinema. Escenes mínimes. Incendis

Incendis, Dennis Villeneuve, 2010.

No vaig veure aquesta pel·lícula en el seu moment i tampoc l’obra de teatre l’any passat. M’enganxo doncs a aquesta projecció per la tele.

L’absurd de la guerra i encara més de les guerres de religió. Ubicada al Líban. El problema àrab- cristià- palestí no és teòric, el tenim present cada dia a la premsa i a la televisió. El drama d’una família que es busca a sí mateixa. No entraré en el detall.

L’escena mínima, no és en realitat mínima, és esgarrifosa: La noia cristiana que va en un autocar àrab aturat per la guerrilla cristiana, veu que estan a punt de incendiar l’autocar. Surt corrents dient que  és cristiana, ensenyant una creu i de pas, amb una sola mirada es posa d’acord amb una mare amb una nena a coll, li pren la nena dient als guerrillers que és la seva filla. Totes dues saben que la pot salvar i la mare real se la deixa prendre. Però la nena no pot captar la sublim subtilesa del moment i es delata demanant a la seva mare. La nena és assassinada per la guerrilla cristiana. Subtil i esgarrifós. L’anècdota no té res a veure amb l’argument principal.

Cinema. Escenes mínimes. Rio 2

Rio 2. Director Carlos Saldhana.  Dibuixos animats. 2014.

Durant  la Setmana Santa anem al cinema a Olot amb nens de 6 a 8 anys. M’ofereixo a anar la sala dels nens perquè els pares puguin veure una pel·lícula d’adults.

Des de que els meus fills eren petits que no em tocava veure una pel·lícula d’aquestes. També fa molt anys que no em toca anar a un aquadiver, fa molts anys que no vaig al Tibidabo,  fins ara he evitat anar a Port Aventura... I pel que sembla ara començo una altra edat...la tercera, i potser tornaré a anar a aquests llocs.

Suposo que no cal que expliqui la pel·lícula. En realitat l’escena mínima té lloc ja al carrer. La pel·lícula l’han projectat en castellà, cosa que em sorprèn una mica.  Li comento a en Mateu, que té 8 anys si li ha costat seguir-la. I em contesta “ Ah ¡ era en castellà? Ni me’n he adonat”.

Té 8 anys. Que vingui el Sr. Wert i tota la caverna i que escoltin això. El problema no el tenim nosaltres, el tenen ells...i quatre  pares que es pensen que els seus fills són tontos.

Cinema. Escenes mínimes. Philomena

Philomena, dirigida per Stephen Frears, 2013.

Una història real sobre una noia-mare irlandesa a la que les monges li prenen el seu fill il·legítim i el venen a una família americana. El busca i... (no segueixo).

Interessant.  La persona que m'acompanya coneix  històries semblants

 Aquest tipus de pel·lícula s'ha de veure sempre col·locant-te en la perspectiva de l'època. No és que deixi de ser horrorós, el que passa, és que el context social canvia. Al revés, hem de valorar lo afortunats que som de que una noia pugui tenir un fill ella sola, i que tingui informació sexual i anticonceptius i que la gent es casi si vol i  que un homosexual no hagi d'amagar la seva tendència i que es pugui casar... Hi ha el perill de no valorar lo molt que ha costat arribar fins aquí, sobre tot per part dels joves que s'ho han trobat tot fet.

Cinema. Escenes mínimes. Nebraska

En mig de la guerra de preus entre cinemes lluitant contra el descens d’audiència i contra la plaga de la gent que es baixa les pel·lícules gratis, el Verdi durant tres dies ha ofert totes les sessions a 3€. Una bona ocasió per posar-se una mica al dia.

Nebraska, Dirigida per Alexander Payne al 2013, és una pel·lícula en  blanc i negre, o millor dit,  en gris. Gris, com l’Amèrica mig destruïda que ens mostra, com la mediocritat de tots els seus personatges, fins i tot el protagonista. Sí, aquesta pel·lícula havia de ser així, en gris.

 Un vell es creu que li ha tocat un milió de dòlars. Quan després de mils aventures acaben a la oficina a “recollir” el premi i finalment comprova la mentida, el fill li explica a la secretaria: “És que es creu tot el que li diuen”. I ella li  contesta” quina pena”. Aquesta seria la meva escena mínima, no tant mínima.

 I el viatge fins a recollir el premi (una mena de road movie) és l’excusa per mostrar misèries del passat, misèries del present, per mostrar com l’olor dels diners desperta ambicions ridícules, i, com de poc cohesionada és la família a Amèrica, al menys des del nostre punt  de vista.

Però tot això, el director ho explica en clau d’humor. És una pel·lícula que es mira amb un somriure permanent i alguna eventual riallada. Molt recomanable. Molt lenta. Molt curiosa.

Cinema. Escenes mínimes. Descalç sobre la terra vermella, o Monsenyor Pere Casaldàliga versus Monsenyor Joan Godayol.

He pogut veure per la Tele els dos capítols de la vida de Monsenyor Pere Casaldàliga. Emocionant, fins i tot des d’una perspectiva agnòstica. Potser abusa una mica dels tics comercials habituals com alguna escena de sexe que potser no caldria que fos tant evident, però suposo que ell mateix va donar el seu vist i plau al conjunt. És important que aquest producte es pugui passar a tot arreu: escoles de tot tipus, centres cívics, que pugui ser traduïda a altres idiomes etc.

Fa molts anys que segueixo i dono suport a la proposta  perquè Pere Casaldàliga obtingui el premi Nobel de la Pau. El meu amic i també claretià Joan Soler ens fa arribar periòdicament un butlletí que explica com va tot per aquelles terres.  Tant de bo ho aconsegueixi.
 

Però voldria aprofitar per explicar la història d’un altre personatge que tenim  aquí mateix a Barcelona. Em refereixo a Monsenyor Joan Godayol.

Permeteu-me  una petita història personal. Com molts dels meus seguidors sabeu, jo vaig fer el noviciat amb els salesians  a Arboç del Penedès. Teníem 16 o 17 anys i al final fèiem els vots. Però, a més, a tres de nosaltres, voluntàriament és clar, en acabar els enviaven a estudiar la filosofia i la teologia a una província de Perú que teníem com agermanada. Així anaven coneixent el terreny en el que haurien  de treballar.

Doncs be, 7 anys abans va sortir d’aquets noviciat cap a Perú Joan Godayol, un noi de Mataró, ex-alumne del col·legi salesià de Mataró. Al cap d’uns 25 o 30 anys el van fer bisbe  d’una diòcesi de l’altiplà. La seva actitud va ser similar a la d’en Pere Casaldàliga. En aquests llocs la necessitat de prendre partit és molt més acusada que aquí. Va tenir problemes amb la  jerarquia episcopal fins al punt que amb només 65 anys,  amb pretesos motius de salut, el varen obligar a renunciar a la seva plaça. Eren temps de Ratzinger i de Joan Pau II. Una petita pàgina negre de la història de l’església catòlica al Perú.

He coincidit amb ell una vegada, traspua bondat, humilitat i senzillesa. Viu discretament retirat en una comunitat salesiana de Barcelona. També ens podria explicar moltes coses.

Cinema. Escenes mínimes. Las normas de la casa de la sidra

Las normas de la casa de la sidra. Dirigida al 1999 per Lease Hallström, amb Tobey Maguine i Michel Caine.

Reposició d'un diumenge a la tarda. La pel·lícula està  basada en la excel·lent novel·la de John Irving, Principes de Maine, Reyes de Nueva Anglaterra. Va ser publicada per Tusquest al 1986, un any després de la versió original. L'avantatge d'aquesta pel·lícula és que el propi Irving va fer el guió, cosa no sempre possible, però que si ho és, s'agraeix.

Crec que quasi tothom l'ha vist. En mig de la lentitud i la placidesa en que transcorre la narració, enormes problemes es barregen a la novel·la:  infants abandonats, avortament, drogoaddicció, violacions etc. Però el tractament dels temes és complertament genuí, la bondat o maldat de fer un avortament, o d'escapolir-se d'anar a la guerra, o de consumir drogues, o de falsejar un expedient acadèmic o fins i tot de violar a la pròpia filla, queda tamisada  per la grandesa dels personatges o de les situacions creades per Irving.

Una escena mínima totalment entendridora: a l'orfelinat de  St. Cloud del Maine, només tenen una pel·lícula, Kinkong i la passen continuadament. Un dels nens que viu a gràcies a un pulmó d'acer, mor feliç mentre el doctor li passa la pel·lícula per a ell sol.

Per suposat, recomano el llibre i també la pel·lícula.