Memòries d’un funcionari. 100. Comiat

Tanco aquí aquest blog. En realitat la idea original de fer aquest blog, va partir de la necessitat que jo tenia ( jo, no el lector, com quasi sempre que un escriu) d’explicar la meva variada història com a funcionari. La resta, peternari, pel·lícules, reflexions, són un complement.

 

Han estat tres anys molts interessants.  Un arriba a dir moltes coses en 700 entrades. Però també un es buida una mica. No crec que pogués aguantar el ritme, dient coses mínimament interessants.

 

He entès i admirat als que fan una columna diària als mitjans de comunicació. Deu ser un esforç titànic. Clar que potser no necessitem tants columnistes (incorregible fins al final...aquest Ignasi).

 

Si eventualment vull dir alguna cosa, ho faré a través del facebook. Si algú vol, i encara no ho és,  ens hi podem fer amics.

 

En qualsevol cas deixo aquí el meu c.e. icasalsci@gmail.com

 

 

Gràcies a tots els que m’heu seguit.

 

 

Memòries d’un funcionari. 99. Economia. Anàlisi i seguiment 6

L’ètica col·lectiva

 

Complementàriament  a les retallades, encara necessàries, (i ja acabant aquestes memòries i aquest blog)  em vull referir a l’ètica col·lectiva.

 

En primer lloc,l’evasió d’impostos i l’estafa en les prestacions. Si els rics no paguen impostos (i se’ls perdona de tant en tant),si els metges no donen factura, si els empresaris tenen mil eines per dissimular impostos a base d’imputar despeses a l’empresa, si tots plegats evitem pagar l’IVA sempre que podem, si fem que l’empresa ens “acomiadi” quan en realitat marxem voluntàriament, si allarguem la baixa innecessàriament...  això no pot anar. Tots som culpables. Però curiosament es posa més èmfasi en criticar al parat “auto-acomiadat” i al del PIRMI que al ric. Siguem raonables i proporcionats.

 

Em fa por, també, que, quan tornem a créixer, ens oblidem dels deures  “verds” i tornem al creixement pel creixement, sense preguntar-nos si no hi ha altres maneres de fer les coses: si cal que els aparells es facin mal bé d’una manera programada als 10 anys, si cal que generem tants residus, si cal que a l’hivern anem amb camisa per casa, si cal que agafem un avió per anar a París 2 dies, si cal que tots tinguem un armari ple de roba que no necessitem, si cal que continuem confonent viure bé amb consumir molt.

 

En definitiva a través de la tecnocràcia podem també contribuir, per un costat a incrementar  la racionalització en tota la “res pública” i  per l’altre a millorar “l’ètica col·lectiva”.

Memòries d’un funcionari. 98. Economia. Anàlisi i seguiment 5

Els sous del funcionaris.

 

Ja he dit al principi d’aquestes memòries que fa 30 anys, molts entràvem a la Generalitat plens d’il·lusió  i ganes de treballar per un govern nou i modern. També he descrit com funcionava l’ICASS, com un mini-departamemt adscrit a Sanitat, amb una autonomia considerable. Entre tots els caps i el Director General eren 10 persones, després veníem els caps de secció i després els tècnics i administratius.

 

D’aquella època he conegut caps de servei amb un nivell 24.4 (que em perdonin els lectors no funcionaris aquest tecnicisme burocràtic. Els nivells del cos de titulats superiors va de 20 a 30). Jo mateix era cap de secció i tenia un 22. Els tècnics naturalment tenien un 20.

 

Si observem l’administració actual observem que s’han multiplicat els càrrecs: mes departaments, més  directors generals i en algunes ocasions se’ls puja el nivell fins al de Secretari General; més subdirectors generals i quasi tots amb els nivells màxims (30); més caps de servei i quasi tots en nivell 27 o 28 (no crec que hi hagi cap 24.4); els cap de secció 23 o preferentment 24; els tècnics de base 21 i no 20...

 

I paro aquí aquest detall avorrit. I podríem seguir amb altres cossos, la sanitat, la policia, els mestres, els bombers...

 

El que vull dir és que hem augmentat els càrrecs i hem augmentat els sous. I encara caldria afegir el plus de dedicació als nivells més alts que representa un 11% del sou per 2,5 hores més a la setmana.

 

Si retrocedíssim tots un nivell potser arribaríem a estalviar 1000 o 1500 milions d’euros en un any (m’ho invento, però si algú ho calcula i estic molt lluny, si us plau que m’ho digui), cosa que el ciutadà ens agrairia. Potser s’hagués pogut evitar tota la desfeta del patrimoni de la Generalitat, estalviant una mica més en sous d’empleats públics, polítics, parlamentaris etc.

 

És possible que aquest capítol d’avui no agradi ni a polítics ni a companys funcionaris, però és la gracia de tenir un blog i poder dir el què penses. I és la gràcia d’estar a punt de marxar.

 

I als que diuen que treballen molt i que s’ho mereixen, que mirin el mercat exterior i si algú els ofereix el sou que estan guanyant, que se’n vagin i comprovin què passa.

Memòries d’un funcionari. 97. Economia. Anàlisi i seguiment 4

Comissions Interdepartamentals.

 

Assistim quotidianament al naixement de Plans integrals, Llibres blancs, Comissions interdepartamentals, Taules nacionals i altres noms. Com deia una amic meu consultor: “quan un té diners fa coses, quan no en té crea comissions”. I aquell altra que deia: “quan no sàpigues què fer i vulguis tirar un problema més enllà, crea una  comissió i reparteix molt documents a analitzar”.

 

Bromes a part, crec sincerament que hi ha un excés de “comissions” (per simplificar en un sol terme) i que consumeixen un excés de temps.

 

I aquest temps normalment és molt car. Perquè una comissió per ser el més important possible ha de procurar que el rang dels assistents sigui el més alt possible, si pot ser directors generals. Sé de directors generals que estan a més de 10 o 15 comissions. I recordo el cas d’un secretari d’economia que estava a 34 comissions o consell d’administració.

 

I no és només temps de directors generals si no el de tècnics preparant powers points, de secretaries canviant i recanviant les hores de les reunions, tramesa d’ordres del dia, reserva de sales, ordre de col·locació a la taula no fos cas que ningú s’enfadés, projectors i altres temes menors. Si assisteix un conseller, la cosa es complica amb protocol, premsa etc.

 

En els temps de la informàtica i internet en que la informació viatja al segon. No seria més profitós recollir les recomanacions o comentaris telemàticament?

 

Però, atenció, fer suggeriments vol dir mirar-se els documents. Possiblement amb el temps que es perd anant, venint, esperant 20 minuts a que comenci la reunió i el temps de la pròpia reunió, seria suficient per mirar-se la documentació i opinar. Això en el cas de que sigui necessari recollir tantes opinions...

 

Molts directors generals gasten una part important del seu temps en tota mena de reunions. Si hi hagués menys comissions potser necessitaríem menys directors generals.

 

I aquí, faig un salt de lo particular a lo general, aprofitant la llibertat que em dona aquest blog: el cas Palau.

 

Com va poder passar lo del cas Palau? Com es podia enganyar a tanta gent de tant alt nivell durant tant de  temps? Com es podien aprovar aquells pressupostos i rendiments de comptes tant falsejats i trucats?... Doncs ja he donat la resposta al lector: perquè ningú es mira els papers, perquè no tenen temps, perquè estant a massa comissions. Es confia en els titulars directes del tema i ja està. No interpreto mala fe en totes aquelles persones de les comissions del cas Palau. Simplement no es miraven els papers. I els Sr. Millet i el Sr Montull també ho sabien i se’n van aprofitar.

 

A part hi ha el tema de cobrar per anar a Consells d’administració. El tema s’està començant a controlar. Per què cobrar de nou per una cosa que es fa en horari de treball? Perquè hem trigat tant de temps a actuar? Per què els sindicats s’aprofitaven com tothom d’aquestes dietes i no deien res?

 

Possiblement, alguns dels interessat dirien que aquests consells d’administració van més enllà de l’horari de treball...però si no hi haguessin tantes comissions això no passaria.

 

I en el fons desitjo el millor pels meus amics directors generals, vull que se’n pugui anar a casa seva a les 5 de la tarda, a jugar amb els seus nens, a fer el sopar o a anar  al cinema.

 

Memòries d’un funcionari. 96. Economia. Anàlisi i seguiment 3

Algunes retallades possibles encara.

  

Empalmo amb el que deia fa uns dies de les retallades. Aquest concepte sovint barreja ajustaments necessaris en qualsevol cas, amb ajustament necessaris conjunturalment però no desitjables. Em referiré als primers o sigui a coses que sí que es poden i s’han de retallar encara més:

 

1. Estem en un país amb un excés d’organismes innecessaris (consells assessors, empreses públiques innecessàries...), administracions sobreposades i duplicades, processos administratius molt complicats i que requereixen molta gent, subvencions creuades entre organismes que fan que tothom estigui gestionant ajudes de tercers en comptes de que els recursos vagin directament a qui ha de fer les coses. Si reorganitzar i simplificar és retallar, retallem.

 

2. Reorganització d’entitats amb sobre-cost. Analitzem organisme per organisme i organigrama per organigrama. Eliminem càrrecs, situem els altres en la seva justa mesura (eliminem dedicacions especials), analitzem determinades professions que poden cobrar per sobre, o per sota del mercat europeu, utilitzem bé els recursos interns abans de contractar empreses externes (excés de productores externes a TV3, excés d’encàrrecs a consultores minus-valorant als funcionaris). Si això es retallar, retallem.

 

3. No cal cobrar dues vegades dintre de les mateixes hores de dedicació: consells d’administració d’empreses públiques, activitats incontrolades dels professors universitaris dintre d’una jornada amb dedicació exclusiva, dietes d’assistència a reunions etc. Si això és retallar, retallem.

 

4. Racionalització de la despesa cultural. Muntatges escènics excessivament cars, costos de producció excessius, cost excessiu dels doblatges, creació excessiva de “directors de cinema”, anàlisi cost-benefici de cada acció, exposició o muntatge. Si això és retallar. Retallem.

 

5. Salut i Serveis socials. Si anem al metge el 50% més que a Europa, si comprem un excés de medicaments que després llencem, si els comprem al detall a la farmàcia en comptes que el sistema sanitari els compri a l’engròs i intentem reduir tot això. Si això és retallar, retallem.

6. Els funcionaris  podem aportar el nostre granet de sorra (un 15-20% del nostre sou en els darrers anys) per solidaritat amb la resta de ciutadans. Si això és retallar, retallem.

 

7. Podem reduir en despesa protocol·lària, en dinars amb diner públic, en cotxes oficials, en entrades gratuïtes pels directius, en publicacions innecessàries, en instal·lacions sumptuoses, en fotocòpies, en material sanitari mal utilitzat (o distret !) en hospitals i ambulatoris etc. Si això és retallar. Retallem.

Possiblement en aquesta llista, tots ens hi hem vist reflectits d’alguna manera. Tots podem millorar.

Memòries d'un funcionari. 93. Economia. Innovació Social 7.

Emprenedoria social 4.

 

El treball amb els emprenedors

 

Per sort pel programa i sobre tot pels emprenedors va aparèixer pel programa "tornant de los “madriles", Maravillas Rojo, un referent important en aquest sector. El seu impuls i assessorament va ser  determinant per la bona marxa del programa.

 

Vàrem formar als emprenedors. Un assessor individual seguia el seu projecte cada setmana, un cop al mes es reunia tot el grup, els vàrem ensenyar a "vendre" el seu projecte i a ser capaços d'explicar-lo en 10 minuts, en 5 i fins i tot en dos.

 

Com ja he dit, i repeteixo, lo millor de treballar amb emprenedors és que creuen en la seva idea, fermament, totalment, i això els dona una força inigualable.

 

La fi del programa

 

En acabar la legislatura, el programa tal com estava definit va  acabar en un any. La seva continuïtat va correspondre al Departament d'Empresa i Ocupació. El sistema de suport a emprenedors va canviar bastant. Cada vegada hi havia més entitats fent projectes de suport a emprenedors i La Generalitat va agafar un discret segon pla. Però des d'Economia ja no ens va tocar  continuar-hi. Llàstima.

  

Un corol·lari nefast. La intervenció

 

L'any 2014, quan tot ja havia passat, el projecte va tenir un control del Fons Social Europeu. No és que vingués ningú d'Europa, no. Simplement la Generalitat té un Interventor dedicat específicament a aquests projectes.

 

El nostre projecte havia passat tots els controls de la Intervenció "normal"  de la Generalitat. Però en algun aspecte referent a contractació, el nou Interventor discrepava de l'anterior i va aplicar un correctiu, crec que d'un 6%, sobre els diners que corresponia cobrar a la Generalitat de Brussel·les.  No es podien posar d'acord abans? La Generalitat contra ella mateixa? Surrealista.

 

El més greu és que algú em va dir que això havia passat amb molts projectes...o sigui molts més 6% a descomptar.

 

Memòries d’un funcionari. 92. Economia. Innovació Social 6.

Emprenedoria social 3.

 

El procés burocràtic,

 

Crear un programa d’innovació social volia dir, per un costat, encarregar a una empresa exterior la gestió del mateix i per l’altre buscar 10 emprenedors als que aplicar el programa.

 

La recerca de l’empesa gestora es va fer pel procediment habitual, amb la dificultat afegida de que el procés de puntuació era el primer cop que es feia. Fins a 7 empreses es van presentar. Això ja és un indicador de l’interès i la capacitat que suscitava aquest tema. Va guanyar un conjunt de tres entitats: Barcelona Activa, ESADE i Fundació Seira.

 

Més complex va ser el procés per triar els emprenedors. Hi haurà emprenedors socials a Catalunya, preguntàvem? Estàvem a l’any 2010. Ara n’hi ha molts, el que mostra  com va tot de ràpid en aquests temes, però en aquells moments era una incògnita.

 

Es va triar la fórmula de subvencions en espècies. Els emprenedors rebrien tot un conjunt de suports que tindrien un cost. Per això es va fer una convocatòria de subvencions per tal de que tingués màxima publicitat.

 

Va ser molt complex explicar a la part administrativa, juristes, intervenció...  el que era això i com encaixar-ho en els seus esquemes mentals. Difícil i lent. És el preu d’innovar: “això no s’ha fet mai”, crea inseguretat, no saben què fer.

 

El resultat és que vàrem perdre molt temps i el programa no havia acabat quant va haver-hi canvi de govern. El meu consell seria assegurar bé el procés abans de començar. Potser hi havia un camí més fàcil.

 

Es van presentar 60 emprenedors. Sorprenent. En una primera ronda d’anàlisi de documentació en vàrem  escollir 30 i els vàrem entrevistar. I en una segona entrevista vàrem seleccionar els 10 emprenedors.

 

Els projectes, més enllà d’una entitat que impulsava la rehabilitació de malalts mentals a partir de la fabricació de iogurts, entraven també en temes energètics, de microcrèdits, de formació de quadres al tercer mon, de suport a nens adoptats, de mètodes nous de fer analítiques etc.

Memòries d’un funcionari. 91. Economia. Innovació Social 5.

Emprenedoria social 2.

 

La figura de l’emprenedor.

 

Diuen que un emprenedor és aquell que treballa 16 hores al dia per no treballar-ne 8 per a un altre. En broma naturalment.

 

En la realitat la força real d’un emprenedor és aquella empenta que el fa tenir “fe” en el seu projecte i que ho dedica tot al projecte. Tenen una mirada especial, que fascina. Jo també he estat emprenedor, però crec que mai vaig arribar a tenir la “fe” que he vist en els ulls dels nostres emprenedors.

 

Em vam triar 10 de 60 projectes que es van presentar. A uns anys vista la meitat o una mica més  han reeixit, han acomplert l’objectiu, estan fent una tasca social, han creat llocs de treball. Val la pena.

 

A més, actualment, Catalunya és un enorme viver de projectes d’emprenedoria social. El concepte ha quallat fort. També la pròpia administració fa innovació social. Es treballa conjuntament el sector públic i el privat, tant tercer sector com empresa privada. En realitat ja no és el més important si es guanyen o no es guanyen diners des del punt de vista empresarial. Qualsevol projecte ha de tendir a ser sostenible en ell mateix, sense dependre de subvencions.

 

Crec que s’està produint un canvi de paradigma en la manera de fer les coses i em fa por que centenars de funcionaris acostumats a fer “subvencions” no siguin capaços d’adaptar-se a les noves maneres de fer. Miro el futur amb esperança, ara que me’n vaig, i estic content d’haver col·laborat en aquest procés.

 

Vull dir amb tot això, que potser l’administració no està aprofitant aquest moment en que molts funcionaris estan treballant a ritme lent, no per culpa seva si no perquè no hi ha diners per subvencions per fer dues coses: Primera, començar a canviar el paradigma: ja no han de ser les subvencions la tasca d’impuls d ela Generalitat, si no el suport als emprenedors, el guiatge. I segona, col·locats en aquesta tessitura, fer un reciclatge accelerat dels funcionaris que es dediquen a aquests temes.

 

No donem tantes subvencions, però impulsem, facilitem, eliminem traves burocràtiques, no impedim durant mesos l’obertura d’iniciatives empresarials pels permisos. Paguem ràpidament allò que devem. Siguem comprensius amb els que no “ens” poden pagar i analitzem perquè. No fem normes “perfectes” però cares i difícils d’aplicar amb terminis molt curts.

 

En definitiva, els funcionaris i l’administració han d’aprendre a pensar com si fossin ells els  emprenedors, i tenir prou empatia per posar-se en la pell de l’altre.

 

Utopia? No. Ara és l’hora, també per aquestes coses.

Memòries d’un funcionari. 90. Economia. Innovació Social 4.

Emprenedoria social 1. Què és un emprenedor social?

 

Què és un emprenedor! Aquesta és una pregunta que ens fa sovint una persona arribada a aquest sector. Quan li expliques una mica, diu: ah! és un empresari!.

 

I una mica d’això hi ha, però ens agrada canviar el nom a les coses. Empresari, a alguns els pot sonar malament i llavors en diem emprenedor.  Tot i que emprenedor és més ampli, en la major part dels casos coincideix. En general ho lliguem a petits negocis i al fet que, a més, siguin innovadors.

 

Un parèntesi. “Innovador”, és un concepte molt ampli. No solament poden innovar els empresaris, també a l’administració es pot innovar. Recordo que en la meva narració de l’ICASS vaig explicar com els albergs de la zona de Lleida van començar a fer “treballar” als usuaris dels albergs, recollint ampolles, ferros o similars. Posteriorment s’ha incorporat aquest tipus d’actuacions a totes les tasques de reinserció.

 

Un exemple curiós d'innovació en el sector públic, que em van explicar, és el de una unitat gestora de “separacions matrimonials” del país basc. Varen aconseguir fer tots els tràmits en una sola compareixença de la parella. I evitar així moments de tensió.  Podem innovar! Hem d’innovar els funcionaris! Espero que a l’endemà de la independència, a Catalunya sigui tant fàcil crear una empresa com a Anglaterra o Nova Zelanda ...i espero que algú ja hi estigui treballant.

 

Tornant al tema. En el nostre cas afegim al terme “emprenedor”  l’adjectiu “social”. La cosa es complica. Hi ha qui no creu que hi hagi diferència amb l’emprenedor normal.

 

I certament en els casos en que es proporciona treball a discapacitats és el cas que es veu més clar. En temes relacionats amb el medi ambient, o amb “upps” de diferents tipus, el tema és més complicat i hi ha la possibilitat de que tothom s’intenti “colar” ja que el concepte de “emprenedor social” té més acceptació que el normal.

 

La resposta clau la dona Cristobal Colón creador de La Fageda, quan diu: nosaltres no fem iogurts o melmelades o gelats, nosaltres donem feina als discapacitats de la Garrotxa. Els iogurts són només el medi, no l’objectiu. Si s’entén això, s’entén el concepte de emprenedor social.

Memòries d’un funcionari. 89. Economia. Innovació Social 3.

RSE 2. El pla de RSE de la Generalitat

 

A  la Generalitat alguns departaments feien coses relacionades amb la RSE. Per un costat Medi ambient, per l’altre Treball i per l’altre els de Governació que porten els temes de  recursos humans de la Generalitat. També algunes coses els altres.

 

Però ningú s’havia pres la molèstia de posar en comú tot el que es feia i visualitzar-ho conjuntament. D’alguna manera és el que vàrem fer. Potser li hagués tocat a Presidència, ja que té una DG d’Affers Interdepartamentals, però no ho feia.

 

Vàrem crear un grup de treball amb els departaments més interessats. Alguns altres departaments no volien venir. Després quan van veure que la cosa anava en serio, tots van venir corrents per no quedar fora de la foto...

 

El Pla es va estructurar en 4 eixos: Comunicació, mon empresarial, finances socialment responsables i el darrer, en clau interna, recursos humans  a la Generalitat. Cada mesura tenia un responsable, uns indicadors i un pressupost si era el cas. No entraré en el detall.

 

Va costar molt aprovar el Pla, via un Acord del Govern, finalment ho vàrem aconseguir. Tot és tremendament lent. Tots els temes han de passar per una mena de “mini” consell executiu en el que els departaments diuen la seva i si intueixen que alguna cosa els pot suposar més control s’hi oposen. Quan els temes arriben al Consell Executiu del Govern, de fet, ja estan aprovats.

 

 Però després, quan va canviar el Govern, l’ “Acord del Govern” va quedar sense efecte. Vàrem traspassar tot el Pla a Presidència i allà va quedar en un racó. Els que havien fet coses les van seguir fent. Decepció, amargor.

 

El que més em va doldre a nivell professional, és que ens va costar molt crear un eix de finances socialment responsables, ja que era un tema en el que era difícil entrar. El meu bon amic Jaume Pera hi va posar molts esforços. El més notable és que vàrem aconseguir asseure en una taula a la banca normal a la banca ètica, a les entitats del sector. Vàrem fer unes quantes reunions molt interessants, però després quan el Pla es va passar a Presidència tot va quedar parat. Com volem que ens creguin?

 

Algunes preguntes finals

 

Es va fer un pla pilot amb 30 PIMEs. Per què no passem mai del plans pilot?

 

Es va fer un pla pilot de tele-treball a la Generalitat. Va quedar parat. De nou: per què no passem mai del plans pilot?

 

 

Memòries d’un funcionari. 88. Economia. Innovació Social 2.

RSE 1. El concepte de Responsabilitat social de l’empresa (RSE).

 

Quan li comentes a la gent que estàs amb temes de RSE, moltes vegades tendeixen a confondre RSE amb patrocini, acció social, obres de caritat i similars.

 

I no és això. El primer que cal entendre és que lo important no és com una empresa gasta els diners, si no com els guanya. Si no es tracta amb justícia al personal, si no es respecte el medi ambient, si no es procura no enganyar al client, totes les “bones accions” que es puguin fer, són pur teatre.

 

Per altra banda la RSE va més enllà de la llei. Complir les lleis no és RSE, és complir la llei. la RSE va més enllà innovant en temes de medi ambient o de polítiques de personal o altres.

 

Ara que ha passat el temps i ja no estic en el tema puc fer unes confessions “intimes”:

 

La RSE em sona  a “sentit comú”, si tractes bé a la teva gent, estarà més contenta i treballarà millor, si penses realment en el teu client ho notarà.

 

Després d’haver estat en Direcció per Objectius i en Qualitat, la RSE se’m presentava com una nova moda del moment. Com és possible que en un país com Espanya  amb un 30% d’economia submergida, amb múltiples judicis per corrupció, siguem els que presentem més informes de RSE d’Europa?

 

I no critico la  RSE, si no a la manera que tenim de corrompre-ho tot i desfigurar-ho tot.

 

La crisi econòmica ha ajudat a treure les pells de xai als llops quan era aquest el cas. La manera d’enfocar una crisi empresarial deixa al descobert els valors reals d’una empresa. Es poden fer acomiadaments si és necessari, però es poden fer de moltes maneres.

 

No vull entrar en els continguts tècnics de la RSE. Hi ha molts manuals sobre el tema.

Memòries d’un funcionari. 87. Economia. Innovació Social 1.

El canvi a Innovació Social

 

Els temes d’ajuts d’Estat i de FEDER eren interessants, però amb el tripartit el departament va crear una DG de promoció econòmica i dintre d’ella vaig veure que volien fer coses d’Innovació Social.

 

No m’ho vaig pensar, vaig contactar i, de nou, va ser possible un canvi. Una nova feina, la última ja? Ves a saber.

 

Amb aquest canvi vaig inaugurar una moda que ja no m’ha abandonat: els meus caps, director general i subdirector general tenien entre 35 i 40 anys. I el conjunt de la gent molt jove.

 

Aquesta és una sensació curiosa.  Ja estava acostumat a que em manessin dones, en serveis socials sempre ha estat així. Però aquesta sensació de que ets el més vell del grup, que de cop i volta veus que  tothom al teu voltant té 30 anys, va ser nova. Nova, però agradable, per mi al menys, no sé si per a ells.

 

Els joves aporten espontaneïtat i frescor i en general, al menys els que jo he tractat,  estan molt ben preparats. Màxim faria un comentari negatiu sobre aquests joves. Alguns saben molt del seu tema, però els falta “context” social, no estan al dia en els temes del carrer, no llegeixen els diaris. Per altra banda, i això ja no és culpa seva, els falta context històric.

 

Són dos els temes principals als que em vaig dedicar durant aquest període: Responsabilitat social i Emprenedoria Social, de la ma de dos joves i esforçats gestors: Marcel Prunera i Xavi Pont.

Memòries d’un funcionari. 86. La Unió Europea

Ja no sé si forma part de les meves memòries o això és una opinió breu. Què més dona?  És el meu blog.

 

Escric mirant la meva història de funcionari des del moment polític que estem vivint a Catalunya i la meva visió de la Unió Europea.

 

La Unió europea és una unió d’estats. Però aquesta afirmació que tan se’ns repeteix és falsa en bona part. La Unió és només per algunes coses, sobre tot de tipus econòmic, i una política agrària comuna en clau proteccionista. Diguem que som lliberals de cara endintre i proteccionistes de cara en fora. Ens diuen els països del tercer mon que deixem de donar-los ajudes, però que deixem d’ajudar a la nostra agricultura. Gran contradicció

 

Però als que tant critiquen el nacionalisme català, i diuen que anem contra “els signes dels temps”(Rajoy dixit), cal dir-los que la Unió, des d’una Catalunya que vol ser independent i si volem ser una zona del mon forta, hauria d’incloure: un sol exercit i una sola política exterior i potser més coses. Estan els estats disposats a això? Qui són els nacionalistes, els catalans, o Espanya, França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia? Estic segur que els estats petits estarien a favor de la meva proposta.

 

Quan a Liubliana vàrem perdre un passaport ho vaig veure ben clar. Per què tantes ambaixades i no una sola oficina europea, capaç d’arreglar qualsevol problema  a un ciutadà europeu? Era ridícul en aquell país de  dos milions d’habitants, tot aquell mont d’ambaixades.

 

I tot això amb uns poders democràtics “reals” per Europa, dintre de les competències que els Estats vulguin cedir a Europa. Diuen, en pla de broma, que si “Europa” demanés per entrar a la Unió europea, no ho podria fer, perquè no és demòcrata: el parlament no legisla i no se li fa cas, El president de la Comissió i el del Consell no els elegim. Quina democràcia és aquesta?

 

Hauríem de votar un parlament amb poders reals, i votar directa o indirectament el Govern europeu. No aquesta situació vergonyant, que és aquest mercadeig de carteres de “Comisaris” que estem vivint aquests dies. Patètic.

 

I per últim, els funcionaris europeus. Buròcrates a matar. Allunyats de la realitat. Corporativistes. Ja he explicat alguns exemples. (Amb excepcions, és clar).

 

Que no ens diguin nacionalistes. Simplement som catalans. I volem ser europeus, però de debò. I si aquest club una mica miop, de moment no ens hi vol, ja ens en sortirem, com Noruega o Suïssa o Islàndia o Liechtenstein, amb un tractat de lliure comerç.

Memòries d’un funcionari. 85. Economia. FEDER 7.

Els  fons estructurals. Els controls. 3.

  

El cinquè nivell de control era el de la pròpia Comissió Europea.

 

Normalment els controls de la Comissió els realitzava un equip de dues persones que es desplaçaven 3 o 4 dies i escollien una sèrie de projectes per visitar. Ho anaven apuntant tot en unes llibretes vermelles i després de molts mesos enviaven l’informe amb les coses a corregir...Lo més greu ho deien de paraula per anar avançant.

 

Els controls duraven tot el dia matí i tarda. Al mig dia s’anava a dinar amb ells i se’ls convidava. No sé per què. I ells es deixaven convidar.

 

Controlaven lo mateix que tots els anteriors i hi havien d’assistir tots els controlats, al menys parcialment. És a dir: la gent del propi projecte, nosaltres, la Intervenció i Madrid. I així anàvem allargant la cadena perversa dels controls.

 

Normalment un dels inspectors era espanyol i l’altre no. Potser també aquestes parelles constituïen un control mutu per a què els del país no fossin massa laxes, i per un altre costat garantir la comprensió idiomàtica. Si calia ells posaven traductors, lo qual alentia la cosa.

 

En una ocasió un cap de la Inspecció, grec, ens preguntava per què havíem presentat un projecte determinat a Europa. No era capaç d’entendre que Catalunya tenia la seva pròpia política de carreteres o de depuradores (no recordo) i que no es feia només allò que estava cofinançat.

 

Cal tenir en compte que amb l’entrada de nous països, les quotes de funcionaris europeus s’havien d’anar complint. Una noia chipriota que acompanyava al grec era competencialment molt dubtosa...però venia en nom de la Comissió i això li donava poder.

 

Recordo algunes anècdotes.

 

La depuradora que hi ha sota el Forum era un macroprojecte, depenent aquest del Ministeri de Medi ambient, però també hi vaig assistir. L’enginyer en cap del projecte va aguantar pacientment les preguntes totalment burocràtiques de l'inspector. A les 7 de la tarda li va fer una pregunta de tipus tècnic. El bon home no va poder aguantar més i somrient va dir: “per fi una pregunta tècnica”.

 

Vàrem anar a la UAB a controlar projectes d’investigació. Els inspectors portaven una llista d’aparells que volien comprovar que hi eren i que ningú no se’ls hagués endut (?). En un moment donat, en preguntar per un aparell en concret, l’investigador principal (un gat vell),  va dir: sí, el tenim aquí, poden comprovar el número, però com vostès saben aquests aparells queden de seguida obsolets gràcies a l’avançament de les tècniques i ja no el fem servir. Havia tingut la prudència de guardar-lo per si arribava una ocasió com aquella. Gran ridícul dels inspectors.

 

Un detall humà per finalitzar. Un inspector va acabar el control, sorprenentment, abans de l’hora i em va confessar (després de 2 o 3 dies junts, l’element humà acaba sortint) que volia anar al Corte Inglés, abans de marxar, a comprar un regal per la seva dona i els seus nens.

 

Apunts  finals

 

En clau europea.

 

Sempre s’ha dit que els països del tercer mon han de sortir de la pobresa amb el propi esforç, lentament i, potser, amb algunes ajudes. En el cas d’Espanya, segons el meu criteri, els fons europeus no han tingut en compte la idiosincràsia de moltes regions d’Espanya: viure de la subvenció i dels subsidis.

 

Sovint diem que els subsidis són una plaga i que els subsidis fan perdre la cultura de l’esforç. Jo crec que Europa ha contribuït a  aquest miratge que ha sigut el desenvolupament espanyol i que era mentida en gran part. O sigui, a part dels bancs donant crèdits excessius, a part de les constructores creant habitatges no absorbibles pel sistema i que han servit per l’especulació, a sobre hem tingut Europa creant treball fictici. Quan s’han acabat els ajuts (o reduït) s’ha acabat el treball. I no era aquest l’objectiu.

 

En clau estatal. Una anècdota.

 

A més de tot el què he explicat, els projectes podien ser gestionats per Madrid directament o per la CA. O sigui un projecte català el podia gestionar Madrid. En una ocasió la Laura Arlegui va preguntar als gestors de Madrid que ens passessin, com a mínim, una relació dels projectes catalans que gestionaven ells. La resposta va ser clara i meridiana: Per què ho voleu saber? Quina falta us fa?

 

Alguns exemples petits.

 

Tres projectes locals, petits i per tant d’import petit. Però tractant-se de diners públics no hi ha import petit, cosa que sovint s’oblida.

 

Un. Una plaça a Badalona. En comptes de ser una plaça normal per prendre el sol i jugar els nens, estava plena de petits turons que encarien el projecte. Alguns dissenyador de moda els va encolomar una idea brillant¡¡¡

 

Dos. A Vall de Bianya on vaig sovint. Una placeta empedrada que no es fa servir per res.

 

Tres. A Esplugues. Una jardí en un torrent amb tot un camí fet amb fusta de jardí. Quan li dic al regidor que allò és molt car de mantenir, em diu: “jo ja no hi seré”.

Memòries d’un funcionari. 84. Economia. FEDER 6.

Els  fons estructurals. Els controls. 2.

 

El tercer nivell de control, encara Autonòmic, era de el de la Intervenció de la Generalitat.

 

Cada projecte, en la mesura que corresponia a un Departament ja tenia un Interventor, però, a més, existia una Intervenció  específica per a temes de Fons europeus

 

La Intervenció disposava de 2 o 3 persones i a més l’ajuda d’una empresa exterior.

 

Con que l’empresa era controlada per la intervenció, el seu zel era, diguem que,  exagerat. Així es complia el principi burocràtic de  la piràmide de control en la que ningú vol ser considerat dèbil o tou.

 

Aprofito per opinar sobre aquest tema. Cada cop hi ha més empreses privades que es dediquen, naturalment per encàrrec de l’Administració, a controlar a l’Administració. Com a fervent amant del sector públic (la ironia que a vegades utilitzo s’hauria d’interpretar com a llàgrimes de dolor per les coses que no van bé), em dol aquesta tendència.

 

Amb aquest panorama (i no hem acabat) sovint ens trobàvem organismes de gestió que havien de dedicar gran part del seu temps a atendre als organismes controladors i a preparar la informació que tot controlador demana i no els quedava temps per treballar. Pensem que si els projectes eren d’empreses públiques aquestes tenien a més de tot lo dit els “auditors de comptes”.

 

 

El quart nivell era el de Madrid, que venia (menys, lògicament) a controlar als gestors del projecte, a nosaltres i a la Intervenció. Feien pena aquells companys que es passaven les setmanes “dando tumbos por ahí” com deien ells en un moment debilitat i que després no tenien temps de fer els informes de tot el que havien vist. Gent encantadora y a vegades peculiar, però tots ballàvem al so que  ens manaven

 

Amb ells tornàvem a revisar contractes, papers, rètols publicitaris etc. Els gestors dels Departaments eren els mateixos, els projectes concrets, normalment, eren diferents.

Memòries d’un funcionari. 83. Economia. FEDER 5.

Els  fons estructurals. Els controls. 1.

 

Europa té una autèntica obsessió pel control, tot i que després té enormes contradiccions internes com ja he explicat. És raonable que es vulgui garantir que els diners europeus es gasten correctament, però a vegades es pot tenir la sensació de que val més el farciment que el gall.

 

Hi ha fins a 5 nivells de possibles controls. (i apurant potser encara més, que els deixo).

 

El primer és el que realitza el propi executor del projecte. Ha de complir amb tota la normativa de l’Estat que no és poca i amb la de la UE i del fons europeu de que es tracti: la de contractació, la d’urbanisme, la de medi ambient etc.

 

Con que Europa paga  a posteriori, és a dir un cop feta l’actuació i feta correctament segons el seu criteri, Economia avança els diners perquè les coses es puguin fer. El Departament responsable del projecte té la obligació de gestionar de presa perquè es puguin recuperar els diners..

 

Vull denunciar la actitud d’alguns directors generals que, un cop tenen els diners que els avança Economia, no tenen cap presa en agilitzar el procés perquè la Generalitat recuperi els diners. Una manca de lleialtat institucional escandalosa, al meu entendre.

 

El segon nivell de control és el de la Comunitat Autònoma. Aquesta era la meva funció. En el benentès de que els projectes, útils o no, ja havien estat aprovats i (em repetiré) aquesta hagués hagut de ser el principal control: la bondat del projecte en sí mateix.

 

Con que al principi estava jo sol, la mostra que es decidia que es controlava era molt petita. Els controls bàsicament consistien en revisar els contractes d’adjudicació, la regulació general de FEDER i també si era el cas  els ajuts d’estat i la  publicitat.

 

Per la part del contractes, és on vàrem tenir el principal problema. Espanya havia transposat incorrectament les normes europees de contractació i això obligava a revisar tots els contractes. Quan un contracte o part de contracte no estava bé, aquella part de la despesa no es podia presentar a Europa.

 

Europa donava també importància a la publicitat. Tothom ha vist per les carreteres i per edificis públics uns rètols dient que aquella actuació estava cofinançada per Europa. Estava reglamentada la mida del rètol i quin percentatge havia d’ocupar la menció a Europa. Cada rètol val uns 2000 euros.

 

Ja sé que en un mon tan mediàtic és important la imatge i que totes aquestes coses han estat importants per “fer” Europa, però a vegades tinc els meus dubtes de si era una despesa ben  gastada.

 

Val a dir que aquests controls van ser considerats insuficients per la Comissió, la qual en una reunió a Madrid va exigir que les Comunitats posessin l’estructura necessària per supervisar una bona mostra del projectes. (Jo vaig marxar. La unitat de control va passar d’una persona a tenir-ne 3 o 4  i una empresa externa).

Memòries d’un funcionari. 82. Economia. FEDER 4.

Els  fons estructurals. L'organització

La descripció de com estaven organitzats els fons estructurals pot aportar, també, interessants elements de reflexió.

Cada fons, FEDER, Fons de cohesió, etc. tenia (parlo en passat per si les coses han canviat. Això són unes memòries de la meva època) el seu propi reglament de funcionament. Pot semblar absurd però era així. Per què. No ho he arribat a entendre mai.

Cada Fons tenia el seu propi personal, el seus sistemes d’aprovació de projectes, les seves reunions, els seus controls. Tampoc ho vaig arribar a entendre mai. Funcionaris i funcionaris, tan a Brussel·les com lògicament en els territoris.

Quan entraves en la lletra petita del reglament s’observava que la  minúcia normativa era exagerada arribant en alguns casos al paroxisme. Posaré un exemple.

No tot el territori (Catalunya en el nostre cas) era territori “elegible”. A més de “tocar” uns diners només es podien gastar en una part del territori la part “elegible”. Els projectes havien d’estar ubicats en aquestes zones. Però a més només es podia cobrir una part dels habitants, no tota la població. En el cas de Catalunya amb la població concentrada a la “gran Barcelona”, resultava que unes zones de la ciutat de Barcelona o d’Hospitalet eren “elegibles” i unes altres no. Imaginem doncs que el projecte era una línia de metro. S’havia d’analitzar tot el recorregut per on passava i anar eliminant del projecte tots aquells fragments del territori que no eren “elegibles” i per tant la part del cost corresponent.

A quina ment perversament buròcrata se li va ocórrer una cosa així?  No és més que un indicador de la mentalitat dels ”normativistes” europeus.

Això també passava quan un projecte consistia en ajudes a empreses, per exemple per treure una ISO. El gestor de la convocatòria, lògicament l’aplicava a tothom que reunia els requisits, però de cara al FEDER havia d’anar destriant només les empreses ubicades en zones elegibles.

La organització comportava, a més, moltes reunions a  nivell espanyol, amb el que comporta de viatges, avions hotels  i en definitiva despesa pagada per tots els europeus.

Memòries d’un funcionari. 81. Economia. FEDER 3.

Els diferents fons estructurals. Els Fons de Cohessió

 

El Fons de Cohessió tenen per objecte, com el seu nom voldria indicar, crear grans infraestructures, autopistes, carreteres, depuradores, desalinitzadores etc. Que ajudin als Estats a assolir nivells d’infrastructures similars entre els Estats, com a cosa de fons, no lligats directament, tot i que indirectament també, al desenvolupament regional. Acostumen a ser projectes molt més grans.

 

Aprofito aquest moment per fer una reflexió que sovint no es fa i que és de total actualitat. L’AVE d’Espanya.

 

Tot l’AVE d’Espanya ha estat cofinançat per Europa, suposo que en diferents percentatges en diferents trams, però això és anecdòtic pel que vull explicar. Sembla clar que s’ha comés un error col·lectiu de magnitud descomunal. Tenim més kilòmetres d’AVE que qualsevol Estat d’Europa i quasi del mon.

 

Jo entenc que a l’alcalde de Huesca li faci molta il·lusió  que l’AVE arribi allà o que els centralistes polítics de Madrid facin una xarxa en centre a Madrid que arribi a totes les capitals de província. Però, i Europa, no hi diu res? No és capaç de parar aquest disbarat que la resta d’europeus també paguen?

 

Penso que fins i tot es podrien demanar responsabilitats polítiques i administratives  a Comissaris Europeus i alts funcionaris.

 

A més, com tothom sap, per aquesta estupidesa espanyola i per aquesta mentalitat burocràtica europea, Espanya es dota amb una xarxa caríssima de mantenir i de la qual l’únic tram escassament rendible és el de Madrid- Barcelona ( Just el que es parla de privatitzar). Aquest disbarat s’ha fabricat durant 20 anys. Hi ha hagut temps de sobre perquè algú d’Europa digués alguna cosa. I no.

 

I posats a dir, com és possible que es tolerés que l’AVE comences per Madrid -Sevilla i no per Madrid- Barcelona-Europa? Com és possible que  el gran europeista Felipe Gonzàlez es va deixar arrossegar per un provincianisme tant flagrant? 

 

(Llegeixo a octubre de 2013 que l'eurocomisari de política regional, l'austríac Hahn. reconeix que "fins ara només es  comprovava que els diners s'utilitzaven correctament des del punt de vista financer, però no es qüestionava com s'utilitzaven". Em dona la raó. Però no en tinc prou. A qui s'ha de portar als tribunals?)

 

Evidentment jo no he col·laborat en projectes de tant magnitud, però amb una mínima capacitat de raciocini es pot anar de lo particular a lo general i arribar a comentaris com els que he fet.

 

 

Els diferents fons estructurals. Els programes transfonterers i els petits programes.

 

Els programes transfonterers ( Interreg en la meva època, després ha tingut altres noms), tenen per funció fer Europa.

 

Normalment no són projectes estructurals si no més aviat de comunicació entre Estats, culturals o similars. La veritat és que no en recordo gaires. Un de peculiar era “danses d’arreu del mon” a Les Preses a la Garrotxa. Consistia en portar grups de dansa de diferents països.

 

La característica principal d’aquests projectes, al meu entendre, era que requerien de molta logística, de molta coordinació, de moltes reunions i per tant de molts viatges i de molts hotels...

 

Si bé és cert que en general no eren projectes molt cars, la rendibilitat d’un projecte ha de ser proporcional al seu cost. No tinc però prous elements per valorar aquest aspecte.

 

(Recentment em comentava un coordinador de projectes d’investigació universitaris entre varis passos que el 90 % dels esforços es consumien no en la investigació pròpiament dita, si no en la parafernàlia burocràtica).

 

La resta de petits programes europeus han estat molts en els darrers 20 anys. No els comentaré