La frase del carrer. Que bé que estem!

Terrassa. Plaça vella. Anem a fer un cafè a mitja tarda, abans d’una trobada amb els germans. Per anar al lavabo, cal passar per unes sales interiors. En una d’elles un grup de 20 senyores de 80 anys estan berenant . L’escena és sorprenent, per l’elevat número de persones. Normalment aquests grups són de 4 o 5. Què deuen ser entre elles?

Li explico a la Mariona. Quan ella va al lavabo, a més de l'espectacle,  sent la següent frase: Que bé que estem!

 Aquelles senyores estan esprement-li a la vida gotes de felicitat, de la felicitat d’estar juntes, del plaer de sentir-se vives en aquest moment. Què importa el demà?

Commovedor. 

La frase del dia

Veureu caure cedres del Líban ¡

La frase del carrer. El poder no cambia a la gente

No comentaré l’entrevista amb José Mújica , president d’Uruguai  feta per  Jordi Evole a " la Sexta", doncs suposo que ja ho serà per múltiples costats.

Només vull destacar una frase. Quan li pregunten si el poder l’ha canviat, primer diu: ja veu on visc, visc aquí i així fa 28 anys.  I després afegeix “el poder no cambia a la gente, más bien muestra com era y és en realidad”. Genial.

La frase del carrer. Objectius estratègics

Una “perla” burocràtica-administartiva que he rebut avui mateix d'una persona  d'un altre departament. Si algú ho capta tot a la primera que ho digui. Li regalarem una plaça de funcionari:
 

Ara us proposem participar en un nou procés clau en el desplegament i seguiment dels objectius estratègics: identificar les mesures estratègiques més adients per assolir els objectius estratègics prioritzats i identificar els indicadors estratègics més rellevants que ens permetin mesurar l’assoliment d’aquests objectius estratègics.
 

La parte contratante de la  primera parte...¡ (Groucho Marx, ja ho veus, seguim igual).

 

La frase del carrer.Abril

Aquests dies de  fred, una nena de 10 anys va amb el seu avi. Estant parats al semàfor i sento aquest breu diàleg:
 

L'avi: en Abril hará calor

La nena: en Abril aguas mil

 

Sí, ja sé que sembla un diàleg de besugs, però m'agrada sentir que la nena sap aquesta dita i si sap aquesta, possiblement també altres.

 

Aquesta dita, però, té una divertida segona part menys coneguda:

En Abril aguas mil,

pero caben todas en un barril !

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes - substituts i les continuen explicant als seus fills.

“El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia¡

La frase del carrer. Así que el abuelo cogió un barco...

Un senyor molt gran està assentat en un banc amb un altre de més jove (segurament el seu fill) al costat. La frase que sento és del fill:  “ así que el abuelo cogió un barco y se fue a América”…

Només això, però és suficient. Quantes vegades els vells ens repeteixen històries que ja ens han explicat mil vegades i que per fer-los contents tornem a escoltar. En aquest cas és fins i tot el fill el que pregunta tendrament al pare, per donar-li’n l’entrada.

M’ha recordat les llarguíssimes tardes amb el meu pare, els darrers anys, quan feia el mateix. Li preguntava coses que ja sabia i que fins i tot era ell qui començava a oblidar. La repetició li mantenia  una mica viva la memòria.

Una altra lectura que es pot fer de la frase és la següent. Hi ha històries o aventures  familiars que passen  a formar part del capital social de la família. Potser els que ara viuen no han viscut coses similars, però se’n fan protagonistes- substituts i les continuen explicant als seus fills.

 “El abuelo” va ser una mica aventurer...com potser no ho han sigut ni  el seu fill ni el seu net. I viuen aquella heroïcitat com a pròpia.

La frase del carrer. On hi ha bars?

A Cadaqués, al carrer de casa que està a 5 minuts de la platja, però relativament a prop de l’aparcament on paren els autocars, unes persones una mica grans em pregunten: “on hi ha bars?”

Mentre els indico el camí per anar cap el mar i “els bars” em diuen que “tenen mitja hora”.

Algú els ha dit que Cadaqués és un poble molt maco. Han contractat un autocar. Han fet el viatge amb les seves corbes. Els han deixat a l’aparcament. Possiblement  no els han explicat quin camí seguir per veure les coses principals. Els han donat mitja hora.

Què hauran pogut veure?

Penós. Crec que algunes agències de viatge han de millorar el seu respecte per les persones.

La frase del carrer. Ves a tirar canicas

A Cadaqués. Una mare va amb un nen de la mà. El pare arriba i se’ls ajunta. La mare aprofita i diu: “Ves a tirar canicas amb el pare” i se’n va corrents.

En realitat “canicas” es diu bales, però és d’aquelles paraules que encara no hem incorporat perquè tampoc s’utilitza molt.

I en realitat la mare no es referia a les canicas o bales si no a “pedres”, a tirar pedres al mar fent-les rebotar que és lo que fan tots els nens del mon de 5 a 80 anys quan no és moment de banyar-se al mar.

I en realitat realitat   a la mare li era igual lo de les canicas o les bales, el que realment volia era marxar  a fer alguna compra, de menjar, de roba o de lo que sigui...

I en realitat, realitat, realitat aquestes  pedres en Cadaquesenc és diuen passanelles (per extensió de les làmines planes de pissarra). Un cop l’any es fa un concurs de passanelles. Consisteix en associar la distància a que es llencen les passanelles amb notes musicals. Després de moltes tirades s’acaba composant una música que al final del joc s’escolta entre tots. Sembla una tonteria, però hi ha qui hi va expressament.

 

 

La frase del carrer: Se ha puesto a llorar

A Cadaqués, molta gent parla en castellà, tot i que hi ha qui diu que la cosa va a menys. Els deu semblar que queda més fi. El que és curiós és  que a continuació pots sentir a les mateixes persones parlant en català. O sigui que el saben, però no el parlen.

També s’observa als propis departaments de la Generalitat, que molta gent parla en castellà. Incomprensible i inacceptable en aquest cas. Tothom té el nivell C i tothom escriu molt bé en català, però alguns parlen en castellà, fins i tot alts càrrecs.

Torno a Cadaqués. Sento un senyor amb aspecte de pijo, parlant. Lo més habitual seria que estigués donant instruccions a algú per telèfon, però no, el que diu amb total impudícia es: “Es que se me ha puesto a llorar por teléfono”.

No podem preservar una mica els nostres problemes personals, que hem de fer que tothom se’n assabenti?

La frase del carrer. “Pues yo a mi cuñado le tengo que comprar unas babuchas”.

Aquesta frase la vaig sentir a Marràqueix, en aquell mercat tan gran que hi ha. La noia estava nerviosa, l’estona anava passant, potser aviat havia de marxar a buscar l’avió i encara no tenia les “babuchas”.

 

Això és el que sovint passa a la gent quan va de viatge. S’omple  (o t’omplen) de compromisos que li amarguen el viatge, li fan perdre temps, i potser fins i tot li fan discutir amb la parella. Total, perquè el receptor del regal el col•loqui en un racó i no el torni a mirar mai més. (Bé suposo que hi ha excepcions, però, no us ha passat mai?).

 

El tema dona per molt més...però estem a la frase del dia i això ha de ser curt.

 

La frase del carrer.No tinc bateria

Les frases més repetides pels mòbils que sents pel carrer són : “estic venint” i “quasi no tinc bateria”. Tot un prodigi de riquesa de comunicació entre els humans.

Lo curiós d’aquesta vegada és que es tracta d’una nena de 14 anys que, pel que sembla, li diu això a la seva mare, penja de seguida, i a continuació continua parlant amb un amic o amiga.  Tal qual ¡

La frase del carrer: Plegamos a las tres

Aquesta és una expressió curiosa molt utilitzada pels castellà – parlants. En castellà no existeix una paraula tant concloent com aquesta.

 

Lo curiós del cas és que l’expressió la diu un policia municipal. I aquest policia municipal va acompanyant no d’un altre policia municipal si no d’un mosso d’esquadra. I parlen castellà entre ells. Suposo que és aquell programa de “patrullar junts” que no sé com es diu.  Uns 20 metres més endavant dos policies més, aquest tots dos municipals. Són d’un altre programa. No sento en què parlen.

 

Per cert, també alguns funcionaris de despatx parlen en castellà entre ells i fins i tot alts càrrecs. Tots tenen el nivell "C", com a mínim.

La frase del carrer: Què, avui dia llarg no?

Els funcionaris, com la gent de la banca, tenen el privilegi de treballar només una tarda a la setmana (fent al matí un total de 35 hores més).

 

“La tarda del dimarts”, doncs, conforma “el dia llarg” dels funcionaris.

 

Entro un dimarts  a l'edifici de Gran Via i el noi de seguretat, el Miguel, molt amable com sempre, em diu : “què, avui dia llarg”! amb cara com de compadir-nos.  I Jo li contesto: però si tu ho tens pitjor que treballes cada dia fins a les set. Això nostre no és res. I em contesta: sí, això sí.

 

El bo d'en Miguel ha reproduït el que sovint fan els més avall: compadir al de més amunt per les petites molèsties que té, quan és  ell  qui està molt pitjor. El que no puc aguantar és que a vegades algun companys fan comentaris d’aquests tipus al seu davant. Ell calla, però m’agradaria saber què pensa de nosaltres els funcionaris.

 

(Per cert, un company de seguretat, d’aquests que pertanyen a empreses privades, guanya uns 900 euros al mes per 40 hores de feina).

La frase del carrer: El papa tenia ganes de veure’t, però ara hem de marxar

Vaig pel carrer. A uns 10 metres veig un nen d’uns 5 anys plorant agafat de la ma de la seva mare. Això es veu cada dia i no li dones cap importància.

Però al passar pel costat sento la frase: El papa tenia ganes de veure’t, però ara hem de marxar.

El drama quotidià dels  fills de pares separats. Els nens pateixen profundament  a causa de la separació dels pares. Recordo que quan el meu fill era petit, si iniciàvem una discussió per qualsevol cosa davant d’ell, es posava al mig i ens deia “ no discutiu”... i la discussió s’acabava, al menys en aquell moment.

 

La frase del carrer: Venen a dinar? no, se l'emporten.

Entro en una papereria/quiosc. Tots sabem l’horari d’aquest tipus d’establiment. Obren cada dia  i només tanquen tres dies l’any: Sant Esteva, Cap d’any i Divendres Sant.

 

Una clienta està parlant amb la propietària de la botiga i aquesta li explica que el dissabte a la tarda, que sí que tanca, es posa a cuinar per quan vinguin els seus fills.

 

L’altre li pregunta: “venen a dinar?”
 I li contesta: “ no, se l’emporten.”

 

Ignoro les condicions de vida dels fills, però alguna cosa se’m remou per dintre. La única tarda lliure que té aquesta senyora, la dedica a cuinar pels seus fills, que ni tan sols  es queden a fer-li companyia!

La frase del carrer: No es pot fer sempre el que tu vols. Això va així!

Una mare i una nena de 4 anys passen pel meu costat i sento aquesta frase.

 

Lo més curiós de l’escena és que la nena no plora, com semblaria lògic, si no que posa cara de enfadada i preocupada. Acaba de descobrir el primer misteri de la vida: ella no és el centre del mon.

 

Hi ha gent que no ho descobreix mai.

La frase del carrer: Me dan por culo las películas que hacen pensar, es que me jode!

El meu cinema preferit és el Verdi, per les versions originals, per l’ambient...

 

L’altre dia varem anar al Bosque. Era una pel•lícula espanyola que ja no feien al Verdi.

 

Al sortir sento simplement aquesta frase: Me dan por culo las películas que hacen pensar, es que me jode! Crec que no es necessita cap més comentari

La frase del carrer: Hola, què et passa?

Passo pel costat d’una noia que parla per telèfon. Sembla agradable i té una veu afectuosa. El que sento al passar és: Hola, què et passa?

El to de la veu té empatia. Penso, què deu voler dir?: Li estan explicant un problema greu, s’ha tallat i han tornat a connectar? Està enfadada amb algú, però li retreu amb paraules dolces? O és que simplement l’altre no tenia el telèfon connectat? Possiblement és això darrer.

La frase del carrer: Sense informàtica serem analfabets.

Sento aquesta frase tot passant pel carrer.

 

Son dos senyors de més de 70 anys. A l'un se’l veu com tractant de convèncer a l’altre.

 

Té tota la raó. No sé si l’haurà convençut. El que si sé és el gran esforç que hem de fer els de la nostra generació per no perdre el tren de les noves tecnologies.

 

Sort que els fills ens ajuden!