Opinió breu. El judici de Salomó, el messies, els falsos profetes i la independència de Catalunya.

1.El judici de Salomó

Com tothom sap, el rei Salomó, davant de dues preteses mares d'una criatura va ordenar partir el nen en dos i donar-ne la meitat a cadascuna. La falsa mare hi va estar d'acord, però la mare veritable va preferir que li donessin el nen a l'altra. Llavors Salomó va veure qui era la mare autèntica.

Sí, hem sentit la història des de petits. Però aquestes històries de la nostra mitologia, no són si no grans mostres de saber popular. Cal saber traslladar-les a circumstàncies del dia d'avui.

Si  Mas i Junqueras  volen realment la independència de Catalunya, haurien de cedir perquè la votació fos possible i ho fos quan abans. Tots tenim por que si això s'allarga molt haurem perdut. I tindrà raó l'Aznar.

 

2. El messies

Ja que estem en temps d'advent parlem del naixement del messies.

El poble jueu portava mils d'anys esperant el messies, de cop i volta n'apareix un i uns quants decideixen que és aquest i l'accepten. Són els cristians.

Els jueus porten 2000 anys més esperant el messies. I un es pregunta. Realment volen que vingui?  O el seu estat sempitern és el d'estar esperant? Traduït al nostre cas: volem la independència o volem estar tota la vida reclamant la independència, però preferint que no ens la donin?

 

 

3. Els falsos profetes

Sempre que surt el tema religiós en les converses, dic al meu interlocutor cristià quina és la meva frase preferida de l'evangeli. És la següent i també fa referència al tema que estic comentant.

Quan els deixebles de Jesús li pregunten com podran distingir els bons profetes, dels falsos profetes els contesta: pels seus fets els coneixereu.

Doncs això. Fets. I ràpid.

Opinió breu. La ministra de cultura

La ministra de cultura de França ha confessat en una entrevista que fa dos anys que no llegeix cap llibre. Gran escàndol a la premsa i a les xarxes.

És clar que tenen raó. És inadmissible. Però en el que no cauen  aquestes critiques és en que la senyora ministra ha dit la veritat. I ningú li valora. Lo normal és que hagués mentit. Llavors tothom s’hagués quedat tant tranquil…però la realitat seria la mateixa.

Estem tan acostumats al joc de les mentides i de la diplomàcia, que ja no sabem què és el que ens podem creure. Volem que ens enganyin, que ens diguin allò que “toca” dir a cada moment.

Em cansa tot això. Tinc la sensació de que no soc “d’eixe mon”.

Opinió breu. Iphone 6

Vaig a treballar el divendres passat a les 7,30  i, molt a prop del despatx, veig una llarguíssima cua.  Aquest dia es posa a la venda el nou telèfon Iphone 6. Des de quina hora fan cua? Tanta presa tenen? Estan bojos?

Explicaré una anècdota  telefònica personal . Aquest estiu em va caure el telèfon al mar. Vaig a la botiga a comprar-me’n un de nou i el dependent em diu: “Quan et vols gastar”? Darrera d’aquesta pregunta hi ha la seva vida quotidiana de venedor. Molta gent es gasta en el telèfon “tot el que pot i més”, per tenir-ne el millor. Es dona per suposat.

Li regir-ho l’argument. Quan val un com el que tenia? Quina oferta em pots fer? Es queda sorprès, però, com a bon venedor, reacciona i m’ofereix un telèfon quasi igual al que tenia per 50  euros. Suficient.

Opinió breu. Pujol

Abans que em contamini la premsa del dia i els mil comentaris que hi trobaré, vull fer els meus sobre el tema Pujol. A penes vaig sentir la compareixença. Només vaig veure com el President renyava als parlamentaris: geni i figura? o, la millor defensa és una atac?

 

Anem a pams.

1.Mai he votat al Jordi Pujol. Però he sigut un lleial funcionari al president de Catalunya, ell i els altres.

2. Cal separar el que hagi fet en Jordi Pujol, del que hagin fet els seus fills. A alguns els interessa barrejar-ho tot per perjudicar a Catalunya. Potser no és casualitat que hagi sortit ara.

3.El que va fer Jordi Pujol està malament.

4. Vull, però, fer uns comentaris:

·       En el sistema en que ens movem existeixen els paradisos fiscals. Tothom ho sap. Però no són simplement “màfies” son Estats sobirans. I no cal que parlem de les Illes Caiman o similars. Tenim Andorra, Mònaco, San Marino, Liechtenstein i Luxemburg. Aquí, molt a prop nostre.

·       Amb això vull dir que la corrupció és estructural. Podem donar gaire bé per segur que totes les fortunes i grans empreses treballen amb diner negre en paradisos fiscals. Per què no acabem d’una vegada amb els paradisos fiscals, al menys els d’Europa, que està  a la nostra mà?

·       És típic del nostre sistema que tothom sap que la corrupció dels rics és generalitzada, (i la societat els fa la pilota) però quan es descobreix un cas concret tothom s’horroritza.

5. Cal per altra banda contextualitzar els fets. En el postfranquisme, no cal perdre la memòria històrica, la situació era convulsa. Assassinats, ETA, intents de cops d’Estat etc. Que en un context similar s’amaguessin uns diners pel que podria passar, està malament, però jo diria que és un atenuant.

6. No entenc per què en Jordi Pujol no va trobar el moment per regularitzar la situació, si més no quan ja no era president. No m’encaixa. Hi ha més coses? No ho sé, ja ho dirà la justícia. Tots els altres a callar. Sobre tot els d’aquí: Vanguardia, Cuní i altres

7.En Jordi Pujol ha estat a la presó per Catalunya, ha tirat endavant el país durant 23 anys. Ha estat un gran President. Eren governs de dretes. Certament. És el que la gent votava i estem en una democràcia. Moltes de les coses que ha fet personalment no m’agraden, però això no té res a veure.

8.Els signes externs de la vida quotidiana de Jordi Pujol són d’una certa austeritat, en relació a la seva situació. Això tampoc s’ha d’oblidar. No és el cas d’alguns dels seus fills, però precisament (i em repeteixo) no s’han de barrejar els seus fills. I posats a fer, tampoc la seva dona i el possible ús inadequat en favor dels negocis que fes aprofitant qui era.

9. No oblidem aquell Jordi Pujol treballant 14 hores al dia, patejant-se  tots el racons de Catalunya, a vegades amb 39 de febre, amb una gran memòria i una enorme passió pel seu país.

10. Si una persona està 14 hores treballant, abandona en bona part a la seva família i l’evolució dels seus fills. Ningú és tant important i tant necessari que hagi de treballar 14 hores.

 

 

En definitiva un joc de clars-obscurs. Res és blanc o negre. Tots tenim un setè vel que  mai ens traiem (recomano de nou la novel·la  “El séptimo velo” comentada en aquest blog).

Però com a les novel·les d’Àgata Christie : a qui afavoreix tot això en aquest moment? Cal que nosaltres mateixos ho remenem més? Per què no deixem actuar a la justícia i prou?

...

I ara, a veure com el president convoca la consulta. No els fem el joc.

Opinió breu. Jugant a Ulises

Homenatge a James Joyce, irlandès. Irlanda encara es va separar del regne unit amb una guerra...

Jugant a Ulises. Rutines matinals

7. Vaig a comprar el pa. Agafo l’americana, la de color cru, l’hauria de portar a la tintoreria, si amb aquesta calor s’embruta més el coll, la gorra la vaig deixar aquí, 0n deu ser? Ja sortirà. Igual que el paraigües no sé on és, potser que en compri un. El paravent, potser sí, fa una mica de fresca al matí. Tanco las porta del garatge amb cura, que no faci massa soroll, sense baixar de la moto, així guanyo uns segons. Al matí tot compte. El veí passeja al gos, gest amb el cap de salutació, deu entrar a les vuit ell, també és funcionari. Una mare amb dues nenes caminen pel carrer. Tant aviat, deuen tenir son les nenes. La mare deu entrar a treballar molt aviat. Que maca la buguenvíl·lia. Sí molt aviat. Pobres nenes. Soroll de motor. Atenció un cotxe que vol sortir però no veig on perquè no veig l’intermitent. La gent ja no posa intermitents. Sí és com el barret la gent l’ha deixat de portar. El Passeig Nostra Sra del Coll. Més cotxes. No que bé. No baixa ningú, puc sortir sense parar, just, perquè venia l’autobús i darrera l’autobús sempre van 7 o 8 cotxes, un rotllo sí. Semàfor verd plaça Mons. Aquestes llambordes, molt maco l’arquitecte es va quedar descansat però fas vots al passar. Dos taxistes a la parada xerren, clar qui agafa un taxi tan aviat? Podrien estar dormint no? I la bossa del pa? Ah sí darrera amb les claus i el moneder. Ostres ha plogut fang i haig de netejar la moto,  avui mateix. Surt el sol per l’esquerra, a la dreta el Tibidabo. Dimoni, dimoni. És fantàstic passar per aquest pont. Sí però la gent s’hi tira. Aquell company d’Iberhospitalia, no recordo el nom. Es va tirar. Si un es vol, matar de debò es tira per un pont, lo altre són tonteries. Sí, de cop. Mors de cop. Hi ha les taules del forn al carrer, el tendal encara no. Han de ser dos, pesa molt. Tan soroll no sé qui es posarà aquí. Clar que al davant hi ha més bars amb terrassa al carrer. Aquell veí sempre hi és. La gent es passa la vida als bars. No saben què fer? Aparco davant. No em trec el casc ja em coneixen, els primers dies te’l treus i quan ja et coneixen ja està. Les dues noies de cada dia. Sí però la de sempre no hi és. Deu estar de vacances, clar des de l’u de juliol no hi és. Demano lo de sempre. Sí ja ho sap, em veu i ja m’ho posa, tenen molta memòria. I aquell cambrer de Madrid, aquell sí que en tenia, érem 13 i sabia el cafè de cadascú d’un dia per l’altre. Xuleta. Sí. Pago. Com sempre 4 euros. Quan pa a aquesta hora¡ Es deuen aixecar molt aviat. Sí els forners ja se sap. Pobres. Pa del dia. És lo millor. Cruixent. Bossa de roba, menys paper i plàstic. Abans tothom portava la bossa. Ara mai en veig. A Olot sí. Torno a la moto. Torna a estar verd. Sort. Veig la cúpula de la Torre Sant Jordi. És l’única part que es veu. Quina pena. Plovent a bots i barrals. Restaurant precolombí. Moltes espècies. Quin riure. Va tancar. Després una productora. Sí quan tenien diners. Ara no sé, ves a saber, la paret és molt alta i no es veu res.

7.10. Aparco la moto. Al costat de la furgo. Trec la clau però no tanco. És un moment. No em trec el paravent. Una mica de calor sí, però és igual i així no em taco. Tot fosc, encara dormen. Bé la Mariona no, es deu estar vestint. A l’estiu va bé a l’hivern molt fred. Pa del dia abans. Millor del dia. Cruixent. Calaix del pa. No gaire pa sec.  Barra grossa per dinar i sopar, potser poc. Viena per la Mariona, cruixent per mi. No gaire gros diu. Encara està calent. Clar tant aviat. L’obro. Així és refreda mentre busco el pernil. Costa separar, el premem massa. Clar és el buit que li fan. Així aguanta més. Ja em coneixen al Bon Preu, el del Pernil per encàrrec¡ 2 quilos de cop. Potser riuen. Bona gent aquests del Bon Preu. Trec el plàstic que separa les capes. Així més fàcil. Bona olor. Ummmm¡ Tomàquet madur. Abans sucaven més. Bé aquest no està malament. Oli de Montant, el porta l’altra Mariona. M’encanta l’oli sí. Sal no. No cal. Els nens sí. Els grans millor que no. La pressió. Pastilles. Les haig d’agafar. No, encara en tinc. El seu no gaire gran. Clar, el règim. Paper d’alumini. Diuen que no es bo. Per què el fabriquen doncs? Abans el recollíem pel negritos de l’Africa. Sí, divertit, fèiem una bola. Haig de buscar la cosa d’embolicar els entrepans. Bon dia! Es comencen a aixecar. Microones. El diari. Els esports lo primer. Alemanya guanya. Je je el Papa antic ha guanyat al nou. Com si hi hagués un Deu estaria per aquestes coses. I senyar-se, lo mateix. Tonteries. Deixo l’entrepà sobre la taula, ahir se’l va deixar. Llàstima. Guardo el meu a la cartera. De pell. De senyor important. Per portar el bocata i el paraigües. Sí, tot és mentida. Fa riure. Baixo l’escala sense obrir el llum. Nou escalons, no set. Aquí falta un pam de barana. Sí que és veritat. Potser plou. Si corro són 10 minuts. Mandra el metro, no?

7.20. De nou el carrer. La gent de sempre. Aquest noi sempre me’l trobo. I al tornar també. Deu fer el mateix horari. Què deu fer? Aquell noi tant que jugava amb la Blanca. I el seu pare fa temps que no el veig. Potser s’ha mort. No ho sé. Ara va amb dos nens. Ja no és tan noi doncs. No em saluda. Jo tampoc. Fa trenta anys que ens veiem però no ens saludem. La ciutat. Sí. La buguenvíl·lia. Sí. Aquesta branca quasi em toca el cap. L’Haurien de tallat. El hippie del carrer, on va tant aviat? Pobre. Es va posar a dormir al carrer i el primer dia va ploure. Tamboret amb espelmes i tot, al costat del matalàs. Més transit que fa 10 minuts. Sembla mentida en un moment. Semàfor. Passo per la dreta. Per això són les motos. Clar. Si toques el mirall s’enfaden. Vigila. Els taxis no hi són. Ja deuen circular. Ja és més de dia. Pont. República Argentina Lesseps Príncep ( ara canviaran el nom, je,je) d’Asturies, Carolines Casa Vicenç, quants records, Madrazo, Via Augusta, Balmes. Parada. Que be, tot seguit. El del bar no hi és avui. Sempre al mateix racó amb el “macuto” travessat davant del pit. Sempre amb dues persones més. Sempre serio. Què és diuen. On treballa? Ulleres fosques. Bé com tothom ara.  Si anem tots a toc de pito, és el que dic. I ens pensem que som originals. No, tots iguals. El senyor del vestit i corbata i casc a la ma. Va a buscar la moto clar. Tothom va amb moto, els de vestit  també. A Madrid segur que no. Són més tocats i posats. Camissa de coll blan i pitrera blava. Quin horror. Sí com el Faustino José el primer dia. “Me gustan los andares de la cambrera”. El cul t’agrada, burro¡  Es posa verd. De nou parada a Balmes. Bar “Val més café” joc de paraules. Ja no saben què inventar. Els bars també obren molt aviat. Pels cafès primerencs. Per què no se’l fan a casa i deixen dormir a la gent? Arreglen l’acera. Fa mesos i mesos. Molt lent,no? Bé, després queda bé. Clar que les motos les ocupen. El despatx. La cortina està una mica oberta. Així entra més llum. Estelades. Moltes. Ja ho va dir el poeta: el qui tingui una il·lusió que la pengi al balcó de casa seva. Si Martí Pol, crec. Diagonal. La “V”. Tot verd a veure si arribo del “tirón”. Arena. El camió de l’aigua. Què fan aquí cada nit. Guarros no? I els deixen embrutar el carrer? Davant el seminari quina  gracia. “Fill de puta” deia l’Esteva quan s’escapava i volia que l’obrissin des de dintre. Pobres capellans. Bé, sense paret  queda millor. Però no deixen entrar a la gent a passejar. Home¡ Gran Via. L’Hotel, Agricultura, Altair, La font de Passeig de Gracia. Fa pudor l’aigua no ho entenc. Un dia hi haurà una infecció i en parlarem. Les caixes fortes. El Ritz. Aparco. El noi de les crosses. Segur que treballa al CTESC, sempre el mateix horari. Be, com jo. Ja hi soc

7,30. Fitxo.

Opinió breu. Érem molts més

Què es pot dir avui sobre ahir, que ja no estigui dit aquí o a l’estranger?
 

Uns quan de casa vàrem baixar i pujar caminant. Una sort que no van tenir uns amics de Cadaqués que van arribar a casa seva a les 11 de la nit. Un aplaudiment per ells.

En tornar a casa, molta gent puja pel carrer Gran de Gràcia. Passat Lesseps i cap l’Avinguda Vallcarca, la riuada de gent es  va reduint. Per allà la Baixada de la Glòria  ens para una senyora gran i ens diu que ho ha vist per la Tele i que era tant emocionant que posava la pell de gallina. Al  cap d’una estona una altra senyora gran ens para i ens diu  que era tant emocionant que posava la pell de gallina... I encara al cap d’una estona més, ja a prop de casa, una altra senyora gran ens para i ens diu  que era tant emocionant que posava la pell de gallina...

Cada conversa ha durat entre 5 i 10 minuts. I és que érem molts més, molts més dels que estàvem al carrer.

Opinio molt breu, però contundent

 

 

I am a catalan

 

 

Jaume Vallcorba

Tot i que pensava “tornar” en dos o tres dies, avanço una mica  el moment, per fer una petita referència a Jaume Vallcorba.

No era amic meu  a la universitat (UAB any 70), no estudiàvem el mateix, però tampoc érem tants i  ell ja cridava l’atenció. Tenia un R4 groc que en aquell moment “molava” . Feia pinta de “modern”.

El vaig perdre de vista i, de cop, vàrem coincidir en un casament i vàrem dinar a la mateixa taula. La seva conversa, desbordant i variada, molt rica. Va menjar poc i va prendre 4 cafès.

L’he anat seguint com editor. La creació,  d’Acantilado ha estat, des del  meu punt de vista de lector, un encert fantàstic. Vallcorba era un dels meus editors de referència. Si un llibre és d’Acantilado, el més probable és que sigui bo i que m’agradi.

El vaig veure per darrera vegada el dia de Sant Jordi de 2013. Llavors jo estava llegint apassionadament el recull de 11 novel·les d’Sweig que va publicar Acantilado. Em vaig reprimir d’anar a felicitar-lo pel llibre.

Recordo una frase seva en una entrevista.  Semblava una persona aparentment seria, el que alguns en dirien “soso” ,“avorrit”. A una pregunta sobre alguna cosa al voltant d’aquest concepte va dir: “lo contrari de divertir-se és avorrir-se, jo no m’avorreixo mai”.

Com he comentat a vegades, la lectura és una diversió una mica solitària, si no saps amb qui comentar el llibre. En Vallcorba buscava llibres interessants, els llegia i els compartia.

Gràcies.

Opinió breu. L’Arena

Cada dia, quan baixo amb la moto pel carrer Balmes a les 7,25 em trobo un camió cisterna de l’Ajuntament de Barcelona netejant amb aigua  l’acera a l’alçada de Consell de Cent.

Resulta que  aquella alçada hi ha un famós centre de copes que es diu Arena i que cada nit deu  quedar bruta tota l’acera.

 

I la reflexió és:

Cal que això ho paguem tots els ciutadans de Barcelona? O ho hauria de pagar el propi local?

Això és extrapolable a moltes coses. Quan un organitza un acte públic, hauria d’incloure en els costos:  la neteja final, la policia que vigila si és el cas, l’ambulància de guàrdia, les tanques que s’hagin de posar, els municipals que desvien el trànsit etc.

Hi ha un principi molt clar a la Unió Europea: el que contamina paga. O en llenguatge castizo: cada palo que aguante su vela.

Nota. Es possible que algunes coses ja vagin així. No ho sé. Agrairé comentaris.

Opinió breu,. Xesco Boix. No serem, no serem moguts

Fa 30 anys de la mort de Xesco Boix. Any 1984. Després de 9 anys de postfranquisme ja havien vist els primers escàndols polítics i financers. Ja governava el PSOE.
 

Xesco Boix era un cantant de protesta - no serem moguts- , un defensor de la igualtat - busca’m al davant de l'autobús -, però se’l va acabar arraconant en la cançó infantil - vinga a fer bombolles per anar passant -.

Tinc la meva teoria. Indemostrable. I a més no soc psiquiatre. Part dels problemes psiquiàtrics del Xesco venien del fet de que es va creure massa el canvi i es va desencisar quan va començar a veure com la gent s’acomodava al nou sistema, com aquells superesquerranosos es començaven a aburgesar…

I si no és veritat, és la meva fe i el meu homenatge a  una persona honrada.

N’he conegut altres com ell. Que es van creure la revolució i ho van donar tot. Fins i tot van abandonar els estudis per “la causa”. El seu desencís i la seva amargor és comprensible. Què diria en Xesco si veies el que està passant amb els sindicats a Andalusia? És que ja estem curats d’espants?

Hem de recordar la cançó de Leon Gieco?:

Sólo le pido a Dios:

Que el dolor no me sea indiferente
...
Que lo injusto no me sea indiferente
...
Que la guerra no me sea indiferente

Opinió breu. Ull per ull i dent per dent

Sempre ens havien dit en el nostre ensenyament religiós que no s’havia de tornar “ull per ull i dent per dent” si no que s’havia de posar l’altra galta. Però això de l’altra galta era del “Nou testament”

Posteriorment vàrem aprendre que potser no és tant dolenta, aquesta norma (com a concepte) i potser alguns, fins i tot els jueus i principals receptors de la mateixa , (ja que prové de “l’Antic Testament”),  encara no l’ han entès.

I és que l’instint natural, ho veiem ja en els nens quan els donen un cop, no és tornar “ull per ull” si no 4 ulls per ull. Tu em dones un cop...jo te’n dono quatre. Tu em fas una mala jugada...jo te’n faig  cinc.  Mirat així, la llei del Talió, que és com es diu, és una norma relativament sana, tenint en compte l’espècie humana.

Un exemple actual. Els Palestins (no tots ells, si no alguns en concret) han mort tres nois jueus. Què faran els israelites? Ho podrem seguir a la premsa. Possiblement la represàlia serà molt superior a tres morts. Però no necessàriament sobre els culpables directes, que és el que permetria el Talió, si no sobre tot un poble.

 En general, en tot aquest tema d’Israel, ja ens hagués anat bé la llei del Talió. Burda, simple i aparentment primitiva, només aparentment.

 

 

Opinió breu. 28 de juny de 1914. Centenari.

“Entonces, el 28 de Junio de 1914, sonó aquel disparo en Sarajevo que, en cuestión de segundos, troceó, como si de un cántaro se tratara, el mundo de seguridad y cordura en el que nos habíamos criado y que habíamos adoptado como patria”.

… yo no quería que “una guerra fratricida, provocada por torpes diplomáticos y brutales industrias bélicas, hiciera tambalear mi convicción y fe en la necesaria unidad de Europa”.

Stefan Zweig . El mundo de ayer.

Opinió breu. Joan Carles i Undargarín

Són dies de treure i posar corones...

Diuen que el rei Joan Carles té un patrimoni de 2300 milions d’euros. Si és cert que quan va arribar a la corona no tenia patrimoni, això vol dir que cada any ha aconseguit  uns 59 milions d’euros, més d’un milió a la setmana, 160.000 euros al dia. Davant d’això les operacions estètiques en el pressupost de la casa real o en l’austeritat real...no són més que cortines de fum.

D’on ha tret aquests diners? No se sap. Alguns diuen que d’una mena de “cèntim sanitari” aplicat a alguna cosa relacionada amb el petroli àrab... ves a saber.

Si això és així, per què ens ha d’escandalitzar que Undargarin busqués la manera de fer una petita fortuna aprofitant  la seva situació. No va ser “quasi” impulsat per les circumstàncies a “espavilar -se”, com es diu vulgarment?

Llàstima que no era inviolable. I el rei encara que ho deixi de ser, serà per les coses que faci a partir d’ara, no per les que ja va fer. O sigui que mai sabrem la veritat. Per què tenen tant interès en mantenir el seu aforament? Ja no li cal fer cap cosa rara, diria jo.

Però aixequem la vista: la reina d’Anglaterra paga impostos fa 4 dies i les herències intestades recauen a la corona anglesa (al menys fins fa poc). I el rei Constantí de Grècia, germà de Sofia, algú l’ha vist treballar en els 40 anys que porta fora de la corona? Com ho ha fet per mantenir  la seva mansió de Londres i el seu règim de vida?

Espanya tornarà a tenir un altre rei inviolable. I la cosa pot continuar... Bé, espero que ja  no ens afecti.

Opinió breu. El video del guàrdia civil

Estic totalment indignat. Ja sé que pot semblar una noticia petita i desafortunada, però això del guàrdia civil filmant a un amic com assetja sexualment a una noia, és un diamant de moltes cares:

1.       “Un guardia civil está siempre de servicio”. Aquest noi ha faltat a la seva obligació, com a guàrdia civil.

2.       Com a ciutadà ha sigut còmplice d ‘una agressió.

3.       Us imagineu on es fabriquen aquells soldats que violen noies en les guerres, o  fins i tot en les missions de pau de la ONU?

4.       No sé si recordeu, els que ja teniu una edat, quan es van crear les unitats de denúncies per a maltractaments gestionades per dones. Es deia que era per què la noia tingués més confiança en una persona del seu gènere. També. Però el motiu principal era perquè els policies se’n fotien de les noies que hi anaven.

5.       Tota aquesta genteta va armada.

6.       Fins aquí el jove. Després el pare, un concejal d’un partit “democràtic” no pot justificar ni protegir una cosa així.

7.       El “ cuerpo” tampoc pot tolerar una cosa així. Una persona com aquesta no pot anar pel carrer armat i fent tonteries mai més. Res d’un petit càstig.

8.       Però anem més amunt. Tot una cadena de gent es posen d’acord per demanar l’indult i fan que arribi fins el ministre.

9.       Quantes vegades es deu fer en coses similars? Puc creure fins i tot que el ministre a penes vegi cadascun dels expedients. Sé com va l’administració. Però si ha sigut així ha de rectificar l’indult immediatament. Si no ho fa, el dona per bó.

10.   Aquests senyors tan puritans i catòlics ara no volen que les dones  puguin disposar lliurament del “seu” cos i  volen canviar la llei per fer-la més catòlica....

Que vingui Deu i ho vegi...i mai millor dit.

Opinió breu. Dia D

Em refereixo no al “D” de Draghi, com es parla  aquests dies, si no a l’autèntic. Al dia “D” de Normandia. 6 de juny de 1944

Penso que cal desmitificar el dia “D”, que les potencies occidentals venen com una heroïcitat per salvar occident del nazisme.

Què passava al juny de 1944? La guerra s’estava decidint en contra del nazis. Però en el bloc aliat hi havia EU, Anglaterra i França, però també Rússia. En l’avançament cap a Berlín, estava clar que, per dret de conquesta, cada bloc es quedaria aquells territoris que anés ocupant. Així va ser i fins a detalls ridículs com Berlin o Viena repartits en  parts.

Venia d’un dia?  La guerra va acabar al maig de 1945. Calia sacrificar a mils i mils  de joves en un atac suïcida? Recomano mirar els primers 20 minuts de “Salvar al soldat Ryan”. Penso que es demostra això que dic.

 

Sempre m’ha esfereït allò dels càlculs de les “onades” de persones que cal sacrificar perquè estadísticament en vagin quedant alguns i al final es pugui arribar a guanyar. Normalment els que fan aquests càlculs, s'ho miren des de la barrera.

Opinió breu. L’horror estructural i l’horror concret.

Quan érem petits hi havia un diari que es deis “El caso”. Estava especialitzat  en explicar crims, robatoris ,violacions i coses així. En canvi els diaris normals no es dedicaven tant a aquestes coses. Avui tots els diaris i totes les teles tenen una part dedicada als judicis i als successos. A la gent li agrada seguir-los. A mi, en general, no m’interessen massa.
 

La cosa arriba a “majors” en casos especials, com els de les noies nigerianes segrestades per uns radicals islamistes. Tothom, fins el mateix Obama, ha intervingut.

No dic que no sigui horrorós això que ha passat. Naturalment. Però la reflexió que jo vull fer és que ens movem per impulsos immediats davant d’aquests fets, però ja no valorem ni és noticia l’horror quotidià: els nens que moren de gana cada dia, les dones que són apallissades cada dia, la injustícia estructural com per exemple ( ja ho he comentat en un altre text) les mils de mares que deixen els seus nens per venir a cuidar els nostres avis, la mutilació genital femenina... per posar només alguns exemples,

I si volem anar més enllà, ens podríem preguntar: qui mou els fils perquè les guerres siguin en uns llocs i no en uns altres. Per què els darrers 30 anys sempre hi ha guerres a Àfrica? Qui es forra venent aquestes armes?

Ho deixo, així, obert. El títol d’aquest apartat m’obliga a ser “breu” i deixar que sigui el lector qui continuï pensant.

Opinió breu. El demà serà millor

Hem crescut amb aquest topic de que el demà serà millor. No deixa de ser un pensament d’esperança religiosa, on, a males, el “demà” es situa després de la mort. Però a partir de la pel·lícula Philomena que comentava fa uns dies, afegeixo una reflexió: la història demostra que les coses van endavant i en darrera.

A nivell proper veiem com moltes millores econòmiques que havíem viscut estan desapareixent, que les desigualtats augmenten, que determinades  lleis com la de l’avortament poden recular...

A nivell històric observem com aquella riquesa de pensament, obertura moral, interès científic del mon àrab fa uns segles  ha estat seguida de l’integrisme més radical. Després del renaixement va venir el puritanisme, després de la nostra república, la dictadura...

Donem gràcies a la història de que, dintre de tot, no ens podem queixar del moment històric que ens ha tocat viure a “nosaltres”. No hem patit cap guerra de prop com els nostres pares. Vivim en una zona del mon, maca  neta i civilitzada. No tenim ni poc ni massa. Aurea mediocritas¡

Opinió breu. L’art de no pagar els deutes.

No sé si algú recordarà en  Manuel Pimentel, un exministre del PP durant un any. Personatge relativament sensat.

En un article a “Cinco dias” del 22 de d’abril d’enguany, fa referència a que Europa (i EU) està endeutada, aproximadament, pel 100% del seu PIB. Però que a pesar de tot volem continuar tirant la pilota endavant i gastant i gastant i renegociant el deute. En aquest moment fa referència a  França, però tot els governs europeus s’hi poden veure reflectits.

Pimentel parla tant del sector públic com de les persones privades.  

Menciona un curiós escrit, molt desconegut, de Balzac anomenat “ El arte de pagar sus deudas sin pagar un céntimo” editat per “Espuela de plata”. A mi m’ha fet pensar també en el famós llibre de Tackeray “La fira de les vanitats”.

Qui no ha tingut a prop  o ha patit aquest tipus de persones que “ no paguen” però es permeten tots els luxes? Balzac diu que quan més deus, més crèdit tindràs, perquè el que li deus diners no voldrà perdre-ho tot. Segurament no és cert del tot, però el que ha tingut un negoci sap que si un client et deu diners no el deixaràs de servir, perquè llavors sí que et pots oblidar de cobrar el que et deu. Només amb paciència i tacte pots provar de cobrar poc a poc...

Sembla ser que Balzac sempre va viure “per sobre de les seves possibilitats”, però, al menys en aquest cas, li podem perdonar per l’herència enorme que ens ha deixat a tots.

Opinió breu. Simplificació de Comissions Interdepartamentals

Vaig parlar fa uns dies de la inflació de comissions interdepartamental i del desgast que això suposa en les persones que han d’assistir a infinitat de reunions.

De tant en tant una bona notícia. En el DOGC del 16 d’abril, el departament de salut suprimeix 5 comissions de temes farmacològics i les ajunta a una altra. Això vol dir que a partir d’ara quan es reuneixi aquesta comissió tractarà aspectes relacionats amb les cinc comissions desaparegudes i els de la sisena que les ha acollit. Bé. Però també vol dir que fins ara es feien 6 tipus diferents de reunions, a les que possiblement assistien les mateixes persones.

Un dia, a la prèvia d’una d’aquestes reunions, una de les persones que et vas trobant en aquestes comissions, va dir una cosa, mig en broma,  que jo defenso vivament. Fer una sola comissió interdepartamental per departament.

Cal recordar que, en aquestes comissions, els assistents són de rang de director general, gent de la que representa que el seu temps és molt valuós. Quan no poden, envien a un tècnic, d’aquí la meva experiència en el tema.

I, efectivament,  aquesta seria la meva proposta, que segurament necessitaria excepcions. Cada departament ha de tenir una sola comissió interdepartamental. En les reunions periòdiques els temes podran ser variats, dels diferents aspectes a tractar. Tota la documentació s’ha d’enviar, no el dia abans, si no com a mínim amb dos o tres setmanes de temps. No cal explicar els documents detalladament perquè representa que la gent ja se’ls ha mirat. Es discuteixen els assumptes que no estan prou clars i es decideix.

Ciència ficció? Doncs si és ciència ficció és que “no nem pa bé” que diuen a la Garrotxa.

Opinió breu. Catalunya versus Crimea i Ucraïna

Hi ha hagut un gran interès a Catalunya per desmarcar-se  del cas Crimea i de Putin. Lluny de mi confraternitzar amb Putin i justificar-li res. Només cal recordar  Chechenia, que es volien independitzar o ser més autònoms i sembla ser que allò va ser una catàstrofe. I dic sembla ser, perquè la premsa no va poder seguir bé el conflicte.

Dit això anem a l’essència. Crec que els de Crimea volien  ser un estat i pertànyer a Rússia. Vull creure que el referèndum es va guanyar correctament. On està el problema? Es clar, en la força de les armes. I Europa ho critica

Doncs precisament a Catalunya volem fer això, autodeterminar-nos i ho  volem fer pacíficament (sense oblidar que estem a Espanya per dret de conquesta). Per què empleats de la Comissió s’entesten en ficar-nos la por? Que callin. La Comissió, com el seu nom indica, gestiona  “per delegació dels estats” els tractats actuals, ja els sabem. Però son els Estats els que els han signat i els que els poden canviar quan vulguin. Que calli d’una vegada la Comissió. Ja sabem el que està escrit. Com a funcionari sé molt bé el que és aplicar la llei i callar-me la meva opinió personal. Que callin. I al Sr. Rampuy del Consell, que és qui ha parlat aquesta vegada,  qui l’ha elegit? No dic que serà fàcil, però deixem parlar als Estats, quan arribi el moment.

No la veig clara aquesta Europa, té molts punts foscos que ja he deixat anar en algun moment i encara ho faré més en aquest blog. I tot i que és el nostre espai natural, això no vol dir que ho hàgim de donar tot per bo.

I per cert, hem vist durant 50 anys com els Estats Units castigaven a Cuba com si aquell petit país representés un gran perill per a ells. M’agradaria veure com respirarien els americans si de cop i volta Canadà es tornés de l’esfera russa.

 

Post scriptum.

I ara Ucraïna. El tema és el mateix: “què vol la gent?” preguntem-li. La força de les armes no ha de servir ni per separar, ni per obligar a quedar-se. Pensem en la gent de Ucraïna, són ells els que han de decidir, no el seu govern, no els interessos russos ni els occidentals, la gent. Costa tant d’entendre?