De viatge. Festes del Tura. Olot. 2

Con que només tenim el cap de setmana, només poden triar activitats del dissabte i el diumenge, però ja he dit que el programa era de 8 pàgines i de 5 o 6 dies.

Dissabte.

Comencem per un concert de Goodspell , amb un grup local i un altre d’aquest que van concursar l’any passat a TV3 i que es deuen haver passat l’estiu fent “bolos”. Plou. Ningú no se’n va. La gent d’Olot ja està acostumada a la pluja, obre el paraigües i es queda. Gent bastant gran i nens.

Ens acostem al Torí, una sala polivalent que l’Ajuntament ha creat dintre de l’espai de la plaça de braus (1859, la més antiga de Catalunya). També es fa en algun moment un correbou a la plaça dons hi ha una penya taurina  a Olot.

En aquest espai , tres orquestres infantils/ juvenils, toquen música clàssica. Els grups: d’un 10 anys, de 11 a 14 i de 15 a 17. Més o menys. I encara n’hi ha uns de més petits que els han deixat a la casa de colònies i que actuaran demà. És fantàstic veure com van millorant, simplement comparant les diferents orquestres. Públic, famílies i algunes persones grans i un grup de noies de 12/13 anys.

Quan sortim ha parat de ploure. Els bars s’afanyen a eixugar taules i cadires i ràpidament es comencen a preparar sopars de grups de gent. A la plaça on érem al principi, gent fent danses tradicionals, una mica més enllà un cercavila.

Passem  pel Teatre Principal a recollir les entrades i anem a consumir en un dels xiringuitos de la festa major un frankfurt i després un gelat. Tot plàcid, sense aglomeracions.

Al teatre fan”El Zoo de vidre” de Tenesse Wiliams, que han fet al Borràs aquests darrers mesos i que se’ns havia escapat. Director Josep Maria Pou. L’obra està ben triada, té el punt just d’obra seria, però tampoc és d’aquelles que no entén ningú. El públic és molt de parelles tirant a grans. No s’observen com a Barcelona, molts grups de només dones .  I per tant, el percentatge de gèneres és bastant igualat.

Tot tirant cap el cotxe, ens deixem perdre per diverses places on es fan diversos tipus de música:  salsa, roc, música electrònica...una mica de tot.

I com ja vaig dir ahir, a la una de la nit  riuades joves que s’incorporen a la festa.  Que no decaigui.

Diumenge

Anem a la plaça de l’Ajuntament a les 12 ( tot i que ara l’Ajuntament està molt lluny d’aquesta plaça,  tothom en diu així). Fan els típics valls de gegants, nans i cavallets. Molts pares amb nens petits i també gent gran. És el moment d’ensenyar als menuts allò en que consisteix l’essència del ser olotí. La gent  coneix perfectament el que passarà i aplaudeix la cerimònia d’aparellament dels gegants que culmina amb la  màxima proximitat possible entre dos gegants. Tant és que això sigui igual cada any. No només tant és, si no que és fonamental que sigui així. Et dona una profunda sensació  d’ intemporalitat. Si no mires al públic, si no només als gegants o als cavallets, podríem estar al 2014 o al 1914.

El quadrat reservat pels balls el rodegen, primer, nens asseguts a terra, després files de cadires i després gent dreta. Màxima visibilitat dintre del que cap. Arribem a estar a primera fila, dels drets naturalment.

Me’n vaig amb una mica de recança. He vingut a “veure” la festa, però no l’he “viscuda” com un olotí. Al capdavall no ho soc. ( He tingut sensacions similars a Berga amb la Patum o a Caldes de Montbui amb el ball del Tiruliru”.

Al passar pel centre cívic de la Vall de Bianya, entrem un moment a veure les orquestres infantils. De nou una delícia.

Després de tot això ens espera una estona de silenci al mig del verd...

De viatge. Festes del Tura. Olot. 1

Està clar que anar Olot no és un viatge per a mi.  La Garrotxa forma part de la meva vida quotidiana des de fa 40 anys, però feia tant que no anava a   les festes del Tura (just avui és el Tura), que pràcticament m’he sentit com un turista. Un turista gratament sorprès.

Sorprès per la immensa oferta de coses que hi havia al programa . Un programa de 8 pàgines, farcides d’activitats per a tots els gustos des de les tradicionals simultànies d’escacs i concurs de pesca, fins a concerts de tota mena. Em sorprèn que el programa inclogui activitats a les 5 de la matinada. Normalment, el s programes acaben amb els concerts de les 12 de la nit.

Però, amb molt bon criteri, els organitzadors han captat que això, pels costums habituals dels joves d’avui no és suficient i han fet un programa acceptant aquesta realitat. De fet quan nosaltres marxàvem el dissabte a la nit cap a la una, després de fer un mont de coses que explicaré demà, una riuada de joves arribava a Olot.

A cada plaça un escenari. I cada escenari “batejat” amb el nom d’un patrocinador empresarial, Una intel·ligent manera de fer coses sense gastar gaire diners públics. Tot gratuït excepte el teatre professional.

La ciutat neta, amb suficients espais per deixar la brossa.  Suficients lavabos mòbils perquè no es vegi gent orinant pels racons. Les entitats amb el seu espai per vendre aliments i begudes i així recaptar diners per l’any. La gent amable i contenta. Molt poca policia. Si això no és “Europa”  “que venga Rajoy y lo vea”. I més després d’haver estat fa 15 dies a Nothing Hill Gate.

I encara, per acabar aquesta visió general, em referiré a un cas de sinergia públic/ privat molt interessant. A una casa de Colònies de la Vall de Bianya, just a sota de casa meva, una escola de música hi ha estat tota la setmana, preparant o ultimant un concert a Olot el dissabte i un altre al Centre Cívic de la Vall de Bianya el diumenge. L’ajuntament de la Vall de Bianya els deixa l’espai, voluntaris atenen l’ordre general. Cost cero ....i centenars de persones es desplacen a la Vall de Bianya a veure els seus nens tocant el violí i descobreixen aquesta vall preciosa amb 22 cases rurals a la seva disposició. Molt millor que les subvencions, sens dubte.

Bé, demà els actes de la festa

De viatge. Londres 5.

Plou. Ens considerem afortunats de portar 4 dies a Londres sense ploure. Però avui toca.
 

Visitem l’exposició de fotos “perdudes” de Dennis Hooper, ” The lost album”. En realitat “no trobades fins ara”. Unes fotos que ens traslladen als anys 60 i 70 i a l’època hippie. Una enorme pantalla projecte fragments d’Easy reader. (Ja he comentat aquesta pel·lícula i la “meva” escena mínima: abans d’emprendre el viatge es treu el rellotge i el llença.)

Em faig una reflexió sobre  “aquella” generació que és una mica la meva. Fa uns anys Dennis Hopper  va fer un anunci d’Audi.  Potser, en definitiva, aquesta generació ha abandonat la REVOLUCIO  per quedar-se amb les “revolucions” del motor Audi.

Passegem fins al Parlament i Westminster. Cobren 18 lliures per entrar. No ho fem. A l’altre costat del riu hi ha el “London Eye”, la Noria. Recordo amb emoció la nostra anècdota de l’any 2001. Feia  4 dies de l’11 de setembre de 2001. A la cua ens van advertir que un cop estiguéssim a dalt es pararia, perquè es parava tota la ciutat. Vàrem dir que fantàstic. Des de dalt vàrem veure com els autobusos es paraven, els cotxes es paraven, els vianants es paraven, els obrers d’una obra es paraven. Moment màgic.

Tornem a l’Hotel a recollir les coses i iniciem el periple que ens portarà a casa. Sense voler m’agafa una sensació estranya. Tinc 64 anys. Tornaré a Londres?

De viatge. Londres 4

Visita  a Harrods. Curiosament durant la primera mitja hora no es pot comprar si no només mirar. Pots comprar des d’un bocata fins a  un Andy Warhol . Optem per  mirar i no comprar res. De tota manera, excepte la planta baixa i les zones dedicades al menjar, al meu criteri, ha perdut personalitat i les plantes superiors són fredes i anodines.

 

 

Comentem el síndrome “Can Jorba”. És a dir el dilema entre la conservació de lo antic i la modernitat. No sempre és fàcil trobar el punt entremig. A Barcelona hem sigut experts en destruir totes les cafeteries antigues, magatzems com Can Jorba...i ara els tocava a les botigues centenàries. Potser amb una mica de sort en salvarem algunes.

 

Comença el Carnaval de Nothing Hill Gate. És una festa de les comunitats negres caribenyes que ha agafat unes dimensions enormes: un milió de persones. S’han de tancar estacions de metro per evitar allaus. El control policial de la zona sembla excel·lent i l’amabilitat dels bobbies comprovem que també.

 

No hi ha carruatges decorats, les comparses van acompanyades d’uns camions o autobusos sense adornar. Qualsevol carnaval amb rua de les nostres ciutats és molt més lluït. No puc parlar de la llargada que no acabem de saber-la . Els grups van per països i el sentit de pertinença  es palpa.  Em sorprèn la caribenya sensualitat dels moviments, fins i tot en nenes molt jovenetes. És allò que diem que nosaltres no sabem moure els malucs i en canvi ells ho aprenen des de petits.

 

El públic no sé si acaba de copsar “l’anima” de l’assumpte,  però a mi no m’acaba de penetrar. Predomina “la cervesa” i al final del dia la brutícia.

 

Em retrobo, lamentablement per poca estona, amb Hyde Park, la “serpentine”, els prats immensos que quasi et fan oblidar que estàs al mig d’una gran ciutat. Enveja. Per què a l’eixample no es va dibuixar un parc? No dic d’aquesta  dimensió perquè ens quedaríem sense eixample, però sí una taca verda al mig de la ciutat. A Barcelona, excepte la ciutadella, no tenim verd al centre de la ciutat i molts dels petits parcs són els jardins de cases particulars de fa 150 anys. I no sempre. M’imagino uns jardins “Maldà” en comptes de les Galeries Maldà. No estaria malament.

De viatge. Londres 3

Per indicació d’un amic anem a la Wallace Colection, Palauet del que el darrer propietari particular va ser el Sr. Wallace, però que recull la febre col·leccionista de moltes generacions. Més que les obres d’art ens agrada l’espai i els mobles (en el seu context “victorià” naturalment). El Palau té una mena de claustre cobert convertit en cafeteria, molt agradable. És una mica aquest Londres diferent i poc conegut el que havíem planejat per a la nostra escapadeta.

 

Ens deixem perdre per zones comercials, carrers sencers dedicats a botigues per a senyors, perfumeries super-sofisticades de   senyors ( Carzon St), comprem té a Fortune and Manson, places petites...Trobem una església en la que s’està fent un casament i els senyors porten barret de copa...

Per comprovar que estem al segle XXI, comprem uns entrepans i ens els mengem a Green Park, passem per Picadilly i tornem a l’Hotel a descansar. Un luxe reservat als que no tenim “febre” de veure coses .

Al capvespre “Matilda”, un musical. Notable per què la major part dels protagonistes són nens.  Excel·lent escenografia. L’argument, simple, com correspon a un musical. (Vull recordar el meu desencís amb “Els Miserables” convertit en musical. Un excel·lent  i magne llibre reduït a un text de musical).

És impressionant el mercat dels musicals a Londres. Es necessita una gran massa de turistes per alimentar aquests espectacles, però la tenen.

Sopar en un italià. La cuina italiana sempre ofereix solucions simples i interessants. Com ho han fet els italians per aconseguir aquesta fama mundial? On son els restaurants catalans o espanyols? Per què no aprofitem que tenim una gran fama de bons restaurants a casa nostra, per implantar-nos pel mon?

De viatge. Londres 2

L’ou ferrat i el bacon és un plaer que em tinc prohibit, però ja que estic a Londres, m’ho permeto. Al meu costat una senyora menja baked beans with tomatoe sauce... fins aquí ja no arribo. Veig que en algunes coses Anglaterra continua igual.
 

Prenem un autobús per anar al centre i així ens reconciliem poc a poc amb la ciutat i els seus espais. Molt a poc a poc. El trànsit, si vas amb pressa, ha de ser exasperantment lent. No és el nostre cas, ens ho prenem amb complaença i anem mirant.

Passejant anem al mercat de Spetefeald,uUn espai   que est`+a de mofda recuperat dintre d’un antic mercat. Ambient agradable. Res a veure amb Peticoat lane que trobem poc després i que és molt “cutre”. Fa anys també estava de  moda. Les maletes horribles i les mantes han envaït l’espai.

Ens parem a la White Chapell i visitem una exposició Paolini. Tot baixant cap al riu travessem per la Torre de Londres on es guarden les joies de la corona. Per sobre es deixen veure edificis moderns i en especial el nou gratacels  nova “icona” de Londres i que es veu des de molts llocs de la ciutat. És un Hotel. Es veu que les icones ja no són els palaus o les presons  si no els camps de futbol i els hotels. Tots anem de pas... Fish and chips en un pub.

A sota el riu, la Tate modern i tota una pila d’niciatives han canviat tota aquella zona de la ciutat. Una mena de born. Visitem l’exposició de Malevick i la de  Matisse. Com que no n’entenc d’art  m’haig de fer les meves pròpies interpretacions. Malevich és el pintor de la recerca permanent que el porta del figuratiu al no res, al quadre negra o blanc, per finalment tornar a la pintura. Sembla angoixat buscant permanentment. Matisse sembla un etern infant que frueix amb la vida, el collage i el color, sense manies. L’any passat vàrem visitar la seva capella d’un convent de monges a  Vence, a la Provença, i ens va causar la mateixa sensació.

De viatge. Londres

Londres 1

He estat a Londres l’any 1972 (2 mesos i mig, rentant plats), l’any 1973 (un mes i mig rentant plats), l’any 1975 amb en Quim i la Carme, l’any 1988 amb La Mariona, la Clara, la Laia i l’Anna i l’any  2001 amb La Mariona, La Neus, l’Agnès i en Bernat. Feia per tant 13 anys que no tornava. Massa.

Londres és la ciutat dels meus estius d’estudiant, aquells estius més o menys “golfos” que tothom recorda perfectament. Els que venen després es dilueixen en el temps i en el record. La major part són irrellevants. Fins i tot  hi ha qui diu que tothom té “un” estiu a la seva vida. El meu és del 1973. Aquell any a més de Londres vaig estar fent auto-stop per Europa amb la Mariona i la Montse: Holanda, Bèlgica Luxemburg, França, Suisa, Austria, Italia. Ara fer això és molt difícil, pel tema de les autopistes i per la seguretat. Però en aquella època no ho era.

Tot i que no vull explicar batalletes, la comparació amb aquell Londres dels anys 70, és, per a mi, un referent inevitable. És per això que he volgut fer aquesta introducció.

Sortim de la terminal 2 de Barcelona i aterrem a Gatwick  terminal Nord. L’aeroport de Barcelona, el vell, sembla com buit, amb poca gent. Sempre hi ha els que critiquen aquestes coses i que per què s’ha fet un aeroport tant gran! Esperem una mica. Fa 40 anys Gatwick, on vaig aterrar per primera vegada a Londres, era un aeroport petit, això sí amb una estació de tren que et portava fins a Victoria Station. Ara és un enorme aeroport, amb una terminal nova a la que has d’accedir amb una llançadora super moderna monorail.

En canvi Victoria Station la trobo igual, l’aspecte d’una estació de tren de les d’abans, “victoriana” com indica el seu nom.

El metro de Londres!! Quans records. Però en clau actual cal dir que està molt antiquat, que hi ha molt poques estacions adaptades i que s’han de pujar moltes escales. El metro de Barcelona ( tot i que molt més reduït en estacions i dimensió dels trens) és una meravella comparat amb el de Londres.

Lancaster Gate. És on està el nostre Hotel, davant de Hyde Park. Fem un vol pel barri i anem a dormir.

Cal, però, fer un comentari sobre el públic de l’hotel. Molts àrabs, moltes dones amb mocador i amb niqab. Pel salons de la planta baixa, un pianista amb una música imprecisa, ens unifica a tots culturalment. Només aparentment clar. Con que els homes sí que anem tots iguals, un pensa: darrera dels texans i les nike i les ulleres de sol de moda, què hi ha dintre d’aquests caps que fan anar així a la seva dona? No estem allà, estem aquí. Han vingut a veure això. I ja en pla còmic, un senyor es dirigeix a una dona amb niqab  asssentada al sofà de davant meu i li diu alguna cosa...com sap que és la seva?

Per acabar amb aquest tema, veiem a l’endemà que en el buffet de l’esmorzar, hi ha el racó àrab, l’asiàtic i altres. I ens continua intrigant com s’ho fan aquelles dones tant tapades per menjar. Punt i a part.

De viatge. 40 anys de casats.

L’any 1974 em vaig casar. Jo i molta altra gent. Amb un grup d’entranyables amics de l’època de la facultat i amb  els que ens trobem de tant en tant, la major part també es van casar l’any 1974. Què va passar aquell any? Comento amb companyes de treball això que ara explicaré i dues em diuen que els seus pares també es van casar el 1974. Caram¡ I quina casualitat. Això vol dia, al mateix temps, que jo treballo “amb els meus fills”...

Doncs amb aquest grup vàrem decidir dedicar un llarg cap de setmana a visitar els llocs on ho vàrem fer. Banyoles, Fontcoberta, Queralt, Els Arcs de Santa Pau, Girona, Romanyà, Santa Maria de Belloch... El campament general a Bianya.

A part de que està bé això de fer el turista pels llocs on ja circules habitualment, però potser amb uns altres ulls, a part de descobrir llocs increïbles, com Montgrony o Sant Jaume de Frontanyà, on inexplicablement no hi havia estat mai, l’experiència  és un interessant viatge “interior”.

Per un costat el pas del temps. El pas del temps te’l marquen els fills i potser les petites  xacres que anem acumulant, però per dins  un mateix un se sent igual. No sembla que hagin passat 40 anys.

Hi ha llocs on és especial aquesta sensació d’intemporalitat. A Queralt, la recepció de l’antic hostal està exactament igual que fa 40 anys i exactament igual que fa 50, quan la Mariona hi anava amb els seus pares.  En canvi el lloc on vàrem fer el berenar està, ara,  deixat i abandonat.

A Montgrony  et diuen que fins a 2004 hi va viure un ermità. La pau i silenci del lloc i la meravellosa església romànica et fan venir ganes de demanar la plaça. És un dir naturalment, però el lloc té una mística inigualable.

En canvi  a Queralt trobem un casament, quina casualitat¡  És ben diferent dels de la nostra època (en general tirant a hippies).  Tothom mudat amb un gust dubtós, un “mercedes” d’època pels nuvis... aquest tipus de coses . Una cosa positiva, la coral de Puigreig interpreta unes peces meravelloses durant la cerimònia, que escoltem uns minuts.

Als Arcs de Sant Pau, també molt igual, ens retrobem amb un altre fragment de 1974. Fantàstic. Tot ha canviat molt, em el mon en general, però hi ha alguns racons màgics en els que sembla que s’hagi congelat el temps.

Bé, un inoblidable recorregut nostàlgic i  romàntic. El meu fill ens truca i ens diu que està esgotat d’anar a concerts del Primavera Sound. El mon no s’atura, afortunadament.

De viatge. Astúries 2014. 4. de maig. El retorn.

Si és cert aquella tesi tomista segons la qual “tempus es numerus motus secundum prius et posterius” (el temps és l’ordre del moviment segons un abans un després), no hem estat a Asturies dos dies si no molts més.

Teníem la sensació de temps allargat, de contacte amb la història, d’estar “fent” o “re-fent” historia, la nostra, la dels nostres pares, la dels nostres avis. En aquestes ocasions pots posar-te a parlar i a  dinar amb una persona que fa 50 anys que no veus, com si us haguéssiu acomiadat ahir. Saps que hi ha gent molt diferent i amb maneres de pensar molt variades, però busques no allò que separa si no allò que uneix. Arribes a fer coses que mai haguessis pensat que faries.

Anar i tornar en autocar és una “matada”, però una “matada” litúrgica que vivim amb alegria i bon humor. La fredor de l’avió i de trobar-nos directament allà no hagués estat el mateix. El meu germà Carles ha vingut des de Madrid per anar i tornar amb nosaltres des de Catalunya.

Sens dubte el lector pot traslladar aquestes sensacions a altres de similars, amb decorats i personatges diferents, però amb la mateixa profunditat. És el sentit de pertinença  a alguna cosa: una família, un club, un país, un grup d’amics. És una sensació sana i enriquidora. Però atenció, mai ha de servir per pensar que aquell “grup” és superior a uns altres. Simplement és el nostre.

Una cosina i una neboda ens preparen un excel·lent i abundant “càtering” pel viatge de tornada.  Això forma part de la seva enorme capacitat d’acollir, d’elles i del poble asturià en general.

Del Cantàbric  a la Mediterrània. Punt i  final.

De viatge. Astúries 2014. 3 Dissabte 3 de maig

Visitem el Museo de Bellas Artes de Asturias a Oviedo, on entre altres coses hi ha un quadre de Jovellanos que va pintar Goya (al Museo del Prado n’hi ha un altra) i que era del meu avi. Jovellanos i Goya eren contemporanis, d’aquí la possessió del quadre per part de la família.

El nostre avi va vendre el quadre i mai s’havia sabut què havia passat amb ell. Fins que algú ens va dir que el tenien els Valls i Taberner. El vàrem localitzar en un domicili privat de Barcelona. El quadre “perdut” sempre havia estat a Barcelona. Vàrem demanar per veure’l i la meva mare que encara vivia el va poder veure, també el meu pare i el meu tiet que l’havien vist en el seu lloc. El Sr. Valls el va vendre al Museo del Prado que el té cedit al Museo de Bellas Artes d’Oviedo.

Ens desplacem fins a Avilés, passem per davant del centre Niemeyer i pugem un turonet per dinar. Mentre esperem als que falten van caient les ampolles de sidrina...fins a 12. És una litúrgia primitiva i autèntica. La sidra cau parcialment a terra quan s’aboca  i tothom veu amb el mateix got. La cerimònia té un punt de “comunió” i de “pertinença” que emociona. Se’ls veu orgullosos fent això.

Després ens porten al Cabo Peñas ( Peñes en bable). El paisatge és impressionant, fa pensar més en Normandia o Irlanda que en la nostra Mediterrània. El verd lluita amb l’aigua ben bé fins a la punta dels penya-segats o fins a la sorra de les platges. El vent, que també diuen que torna boja a la gent, ens acompanya.

I ja que parlo del bable, no puc deixar de fer un petit comentari. Al principi de tot d’aquest blog, vaig publicar una entrada sobre “les llengües dels meus pares”. Allà deia que el castellà ha eliminat la llengua de la meva mare, el bable, i està atacant la llengua del meu pare, el català. I així és. Tot i que s’està fent un interessant intent de nova introducció. És, però, molt difícil.

Se’ns fa tard per anar al centre Niemeyer. Llàstima. O no. Haurem de tornar.

De viatge. Astúries 2014. 2. Divendres 2 de maig

Ens estem a l’Hotel Asturias, el mateix que vàrem estar fa 57 anys. Molt ben situat a la plaça de l’ajuntament i a prop de la Playa de san Lorenzo. Moltes imatges de la pel·lícula “Volver  a empezar” estan filmades en aquest hotel. Té un regust com antic que s’escau molt a la ocasió. Tot i que gran part de les habitacions estan  remodelades de fa molt poc.

Visitem la Universitat Laboral de Gijón. Un edifici mastodòntic, amb un campus a “la antigua usanza”, però que no és del segle XVIII o XIX, si no dels temps de franquisme. Jo havia sentit explicar a la meva mare (monàrquica, conservadora i de dretes) que en Girón ministre del franquisme era el que la va fer. Deia ella, que tothom sabia que els camions de ciment o  material, entraven per una porta i sortien per l’altra costat. Així el material constava que havia entrat i el podia distreure per a “altres obres” particulars. Aquests pobres corruptes del franquisme encara no havien descobert la corrupció financera, molt més neta i polida ¡

El nostre guia de la Universitat Laboral, ens fa un discurs quasi com venent lo magnífic que va ser allò i sense contextualitzar històricament els fets. Guia a part, el Principat ha sabut treure molt profit a l’edifici. Ens trobem tot de preparatius per acollir a la nit un concert de música tecno.

Com a acte central del nostre viatge “revival” repetim el dinar amb tota la família Cienfuegos Jovellanos actual, és a dir els que hem vingut des de Barcelona i els cosins de Gijón. El lloc,  el mateix Hotel Asturias on el vàrem fer fa 57 anys. Només que ara els “vells” som nosaltres i dels joves només n’hi ha una petita representació. Potser ho tornaran a repetir d’aquí a 30 anys, o 57? No crec. Som conscients que estem al final d’una saga i que aquest cognom tan estrany que portem es perd amb nosaltres i amb ell una part de la nostra història. Però les coses són com són i no s’ha de lamentar.

Després del dinar familiar, visitem “la casona” el palauet en el que va viure la família i la nostra mare Rafaela i les nostres tietes Lourdes i Maria Jesús, actualment Museo Casa natal de Jovellanos. El meu avi va vendre la casa a l’ajuntament per una ridícula quantitat. El meu avi va morir arruïnat, possiblement no va gestionar bé el seu pressupost o era massa generós. La meva mare explicava, també,  que quan el seu pare era alcalde de Gijón, va venir la reina de visita  a la ciutat i con que el municipi no tenia diners  i ell la volia obsequiar,  va vendre dues finques de la seva propietat i es va gastar els diners per atendre a la reina. Pot sonar molt de “viejo hidalgo”, però satisfà pensar que era honrat i fidel, quasi excessivament, a les seves idees.

Anem a sopar tapes i “culinos” de sidra, la beguda oficial del principat. La sidra no va per copes si no per ampolles. Una ampolla 2,5 euros i això inclou una petita cosa de picar per a tots els del grup. El tema està en que no es pren una ampolla, si no 3 o 4 o 5 o 6 o més. Pregunto si els joves s’han passat a la cervesa i em diuen que no, naturalment. Jo mateix ho veig.

De viatge. Astúries 2014. 1

A Catalunya hi ha dues famílies amb el cognom Cienfuegos Jovellanos: els Casals i els Humet. Tots dos grups som 8 germans. En total 16 cosins. L’any 1957 els nostres pares varen llogar un autocar i ens varen portar a veure els nostres avis “abuelitos” que vivien a Gijón. No hi érem tots els 16 cosins, alguns encara no havien nascut. Jo en concret tenia 7 anys i en tinc bastants records.

Demà  1 de  maig repetim l’operació 57 anys després. Hem tornat a llogar un autocar i 14 dels 16 cosins, amb parelles i algun fill, sortim  de nou cap a Gijón. Un cosí ha vingut d’Amberes  expressament. L’organitzador principal , el meu germà Carles, ve des de Madrid per anar amb l’autocar amb tothom. Som molt diferents entre nosaltres i ho sabem. Què ens uneix?

I aquí  voldria fer  una reflexió general. Hi ha un període de la vida en que la gent tendeix a disgregar-se, a anar a la seva, tant a nivell familiar com a nivell d’amics. Però quan la gent arriba a la maduresa hi ha com un cert  instint de retrobament amb el passat, amb la infància.

 Altra gent es posa a fer arbres genealògics, és a dir a interessar-se pels avantpassats.

No sé perquè ens passa això. Només ho constato.

Si puc narraré alguna cosa al llarg del viatge.

De viatge. Lió, setmana santa 2014

Lió, la gran desconeguda

Una vegada vaig coincidir circumstancialment amb una persona de Brnoo, la segona ciutat de Chèquia.  Es queixava de que tothom coneix Praga, però ningú no coneix Brnoo, ciutat que segons ell, també té moltes coses maques. Això no ens passa a Barcelona respecte a Madrid, però si que és el cas de moltes “segones” ciutats. Lió, també.

Lió és la gran desconeguda, és una ciutat per la que passes anant a París, però en la que no tens tendència  a parar-te. Jo al menys no ho havia fet mai. L’oportunitat de que el meu amic Esteva visqui per allà, ho ha possibilitat.

És una ciutat per veure en un dia. Amb el seu “Tibidabo”, és a dir un temple d’aquests horribles al cim d’un turonet des d’on es veu la ciutat, el seu coquetó barri vell, el seu eixample, el seu majestuós ajuntament. Per a mi, el més peculiar i diferent són els seus particulars “traboules” (possiblement ve de trans ambulare), uns passadissos  per l’interior dels patis de les cases que permet anar d’un carrer a l’altre.

Els traboules, Jean Moulin i la resistència francesa

Per aquests traboules es movia durant la segona guerra mundial la resistència, per fugir i enganyar  a la Gestapo.  El nostre amic  ens acompanya, de retorn a casa seva, a un poblet, una mica enlairat, on va ser detingut amb molt altres resistents Jean Moulin cap de la resistència. En el lloc hi ha un petit monument i una escultura.

Cal no oblidar aquests moments horribles de la història. I està bé  no oblidar tampoc a aquests herois que van lluitar, van ser torturats i van morir fent la resistència. La nombrosa filmografia sobre el tema, serà, per a mi, a partir d’ara, una mica més real i corprenedora i l’acompanyarà el record de Jean Moulin.

El Roine  i el Saona

Pels que vivim en un país relativament sec, ens omple d’enveja veure aquest grans rius europeus. Lió rep per un costat el Roine  i per l’altre costat el seu enorme afluent el Saona. Tot sortint de Lió s’uneixen. Són grans, majestuosos, plàcids, generen verd a tot el seu voltant, la natura hi ha creat unes illes fluvials. En una d’elles Saona amunt , hi ha fins i tot un petit poble, que et fa sentir, per un moment, al segle XIX.

La tornada. Pana. Tot  té solució

Tot tornant, a l’alçada de Valence, se’ns fa malbé el cotxe.

La policia ens ajuda a no exposar-nos a l’autopista i ens avisa immediatament una grua.

La grua, molt ràpidament i eficientment, carrega el cotxe, ens instal·la a nosaltres a dintre el camió i ens porta al taller corresponent de Valence.

Truquem a la nostra companyia i ens costa una mica organitzar-ho tot  (com ho fèiem abans sense mòbils?). El conductor de  la grua ens diu que sovint tenen problemes amb les companyies espanyoles i angleses, no amb les franceses, alemanyes i altres...

Finalment ens proposen que el taller ens guardi el cotxe, ells envien una grua a recollir el cotxe per deixar-lo en el nostre taller de Barcelona.

També ens proposen tornar amb el TGV des de Valence. Tenim problemes  amb els codis dels bitllets i finalment ens l’envien per PDF al mòbil. Ens diuen que és suficient i que ensenyant el mòbil ja podrem passar.

Pugem al TGV que ens porta fins a Barcelona sense  que absolutament ningú ens digui res durant tot el trajecte, ni hàgim d’ensenyar a ningú el PDF del bitllet (?). Algú comenta que no entén les mesures de seguretat que hi ha a Sants, si pot passar això.

A l’arribar a Barcelona, l’asseguradora ens posa uns taxis fins a casa. Tot perfecte.

Per cert la línia d’alta velocitat francesa, s’acaba, “de facto” a Montpellier. Després va per un via normal i amb molta més lentitud. Quan arribes a Catalunya la via és perfecte i la velocitat també. No has de baixar del tren, pots anar amb un AVE o amb un tren TGV de SNCF indiferentment.

De viatge. Arenys

Con que és l’any Espriu hem anat amb els de la Tertu literària a una visita guiada per Arenys.

Naturalment ja havia estat a Arenys, però aquest any semblava obligatori aquest homenatge al poeta. (Que presideix aquest blog tot aquest any).

Arenys no crida especialment l’atenció a part del seu cementiri. Un poble al voltant de la riera, unes quantes cases modernistes dels indianos que van tornar rics d’Amèrica i res més especialment diferenciador.

Excepte els ulls del poeta. És ell qui dona la grandesa a Sinera. És Sinera la gran, la exquisida. El jardí dels 5 arbres és ridícul per a uns ulls normals. Només és excels per a un poeta que mira a través del seus records d’infància.

El passeig fins al cementiri és sublim, en sentit literal, com si anessis pujant al cel, el cementiri, que té una vista preciosa. Per dintre, excepte la vista cap el mar, francament  “ me’l imaginava més gran”. El salva l’excel·lent escultura de Llimona i algunes històries romàntiques que ens explica el nostre pintoresc  guia. I en un racó, quasi sense nom a la làpida, descansa el poeta.

De viatge. La meva Provença

Quan fa 38 anys vàrem  anar a la Garrotxa  la gent  dels pobles es podia dir que era”pintoresca” com la de Mayle. T’atipaven excessivament si et convidaven a dinar o eren informals a l’hora de fer uns arranjaments.  Això sí , tenien el seu sistema de valors. Si no tenies aigua venien immediatament, si els encarregaves un moblet (al seu entendre innecessari) podien trigar molt a fer-lo i també a cobrar-lo. Els fills i els nets d’aquesta generació que ens vàrem trobar han aprés ràpidament: el fill d’un fuster de poble és ara un bon industrial  i el net d’un restaurant  molt trist i fosc, ara té una estrella Michelin.

El que vull dir amb això és que “mutatis mutandis”, la Provença de Mayle ja no existeix. Tots aquells poblets són ara indrets molt turístics, alguns d’ells molt esnobs i plens de galeries d’art  i de gent “moderna”. Potser allò del “prix declaré” encara funciona, però aixó no era només de la gent de poble.  La gent de la regió continua sent molt amable, això sí que ho han conservat.

La nostra setmana a la Provença, tenint en compte tot això, ha estat el que pensàvem. Volts tranquils amb cotxe, poblets  una mica turístics, (però què som nosaltres si no això?), passejades pel bosc, camps de lavanda, pedres... I algunes compres, per què no.

 

Pinzellades.

1. Si a “imatges” del Google poses Provença, la primera foto que et surt és la d’una abadia cistercenca  amb un enorme camp de lavanda al davant. La imatge és certa i és molt maca. El que és curiós és que una abadia re-oberta fa 20 anys i en la que hi ha només 8 monjos s’hagi convertit en una icona de tot el país. Dos dels monjos són vietnamitas, un canadenc...No ho acabo d’entendre, però em ve al cap Mcluhan i el seu “el medio es el mensaje”. Em ve espontàniament, sense analitzar per què.

2. Hi ha molta més vinya que lavanda, i també molta olivera. Hem anat en el moment adequat i  hem  vist molts camps de lavanda, però no tants com semblaria. A més, passat el 15 de juliol, aquest color s’haurà acabat. De nou la pregunta, per què tant èmfasi en la lavanda? Un marketing  perfecte?

3. Una monja que havia cuidat a Matisse va convèncer a la mare superiora perquè li encarregués decorar una capella. El pintor no tenia molt bona fama davant d’una gent tant conservadora. Però la monja ho va aconseguir. Avui en dia,  aquell raconet del poble de Vence és el punt més notable de la població, el més visitat, i la comunitat  deu viure còmodament amb les entrades que cobren.

4. A Arlés (potser tothom ho sap però jo no ho sabia) hi ha un ambient “espanyol” de toros i fandangos i cantaores que et deixa sorprès i et fa somriure. Lo més pintoresc és que possiblement té l’únic circ roma en funcionament 2000 anys després de l’imperi, només que en comptes de fer baralles de gladiadors o de lliurar cristians als lleons s’hi fan curses de braus. Com dirien els romans “nihil novo sub sole”.

De viatge. La Provença de Peter Mayle 2

4.El notari

A França el govern es queda un 8% de qualsevol transacció. A més hi ha els honoraris de tramitació que són elevats. Hi ha una comissió per l’intermediari d’entre un 3 i un 5%. Un comprador desafortunat pot acabar pagant fins a un 15% més del preu.

Hi ha, però, un tipus d’estafa ben vist i ben arrelat que té l’atractiu de fer-te estalviar diners. Hi ha el "prix declaré" i el preu real. La diferència es paga en efectiu, de sotamà.

Els detalls pràctics d’aquest arranjament exigeixen un gran sentit de sincronització i una gran delicadesa per part del notari quan arriba el moment de firmar l’escriptura. Totes les parts interessades es reuneixen al despatx del notari, i la interminable escriptura es llegeix en veu alta una línia darrera l’altra, inclòs el prix declaré. Els diners en efectiu han de passar a mans  del venedor però seria molt indecorós que això es portés a terme davant del notari. Per consegüent, aquest té de cop i volta la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, on es queda fins que els diners s’han comptat i han canviat de mans. Aleshores pot tornar, donar per bo el taló del preu declarat i donar fe de la cerimònia de la firma...

 

5.Les salutacions

Quan es troben dos homes sols, el mínim que faran serà una encaixada convencional. Si tenen les mans ocupades t’allargaran el dit petit. Si tenen les mans humides o brutes, t’allargaran l’avantbraç o el colze. El fet d’anar amb bicicleta o amb cotxe no dispensa de l’obligació, fins al punt que pots arribar a contemplar l’execució de perilloses contorsions a carrers molt transitats per fer coincidir les mans que surten de dues finestres.

Els homes també es fan petons entre ells. Es maseguen l’espatlla, es tusten l’esquena, es claven cops de puny als ronyons, es pessiguen les galtes... Quan un home de la Provença està content de debò de veure’t, hi ha moltes possibilitats que de l’abraçada en surtis amb algun blau.

Les dones. A l’època que encara no en sabia, feia un sol petó, i em trobava que quan m’enretirava m’oferien l’altra galta. Un petó sol, només el fan els esnobs, em  van dir. Aleshores vaig veure el que era el procediment correcte, tres petons, esquerra, dreta, esquerra. El vaig aplicar a una amiga de Paris. Nou error. Els tres petons era un vulgar costum provençal. Per tant paro molta atenció al moviment del cap. Si deixa de parar la galta després dels dos  petons puc estar quasi segur que he satisfet la quota, però em mantinc en posició per fer el tercer per si de cas encara gira el cap...

6.La conversa al carrer
Un cop portada a terme la salutació inicial pot començar la conversa. Deixes  a terra el cabàs o els paquets, lligues el gos en una taula de cafè, repenges la bicicleta o les eines a la paret de més a prop. Això és necessari perquè, per tenir qualsevol conversa seriosa i satisfactòria, totes dues mans han de quedar lliures per donar-hi una cadència visual, per concloure una frase que es deixa a mig,...bellugar la boca i prou no és prou contundent per un provençal.

El tremolor de les mans que ja ens havien ensenyat els paletes, és un gest de flexibilitat pràcticament il•limitada. Pot descriure el teu estat de salut, la teva relació amb la sogra, la marxa del negocis, la teva opinió sobre un restaurant... Quan es tracta d’un assumpte de poca importància, el tremolor és lleuger i s’acompanya d’un arrufament desdenyós de celles. En els afers més seriosos la basculació de la mà és lenta, la part superior del cos es gronxa lleugerament mentre la mà oscil·la, i el rostre agafa una expressió de concentració.

L’instrument per advertir i discutir és el dit índex, que pot adoptar tres posicions operatives diferents. Aixecat enlaire, rígid i immòbil, i posat a tocar del nas del teu company de conversa, és un senyal d’amonestació: vigila, les coses no són el que semblen. Col•locant-lo just per sota de l’altura de la cara i fent-lo anar ràpidament a banda i banda com si fos un metrònom accelerat s’indica que l’altra persona està terriblement mal informada i del tot equivocada en el que acaba de dir. Tot seguit s’emet l’opinió correcta i el dit passa de bellugar-se de costat, a executar una sèrie d’estocades i copets que, quan la persona carregada d’ignorància és un home, li arriben a tocar el pit i quan és una dona es queden discretament a uns quants centímetres de la pitrera.

De viatge. La Provença de Peter Mayle 1

1.Presentació als veïns

Vam ser presentats als nostres nous veïns per la parella a qui vam comprar la casa, durant un sopar de cinc hores... La llengua en que es parlava era el francès, però no el francès que havíem estudiat als llibres; era un patois dens i pastós  que naixia cap al fons de la gola i sofria un procés d’alteració a les foses nasals abans de sortir en forma de parla...

Vam començar amb coca  amb recapte casolana; no una, sinó tres: d’anxova, de xampinyons i de formatge, i era obligació prendre’n un tall de cada. En acabat vam escurar les plates amb llesques de pa i aleshores va aparèixer el següent plat: patés de conill, de porc senglar, i de griva i cebetes tendres assaonades amb salsa de tomàquet natural. Vam tornar a escurar els plats i van portar l’ànec. Hi havia pits sencers i cuixes senceres colgats en un suc fosc i gustós i envoltats de bolets de bosc.

Vam tirar-nos en darrera al seient, contents d’haver estat capaços d’arribar al final, però aleshores vam contemplar amb un sentiment pròxim al pànic com tornaven a escurar els plats i deixaven sobre la taula una enorme cassola de civet de llebre especialitat de la nostra amfitriona... Ens el vam menjar. Ens vam menjar l’amanida, els crottins arrodonits amb formatge de cabra, el pastís de nata i ametlles....

2.El temps meteorològic  i el temps de les hores.

L’efecte del clima sobre els habitants de la Provença és immediat i patent. Compten que cada dia faci sol, i el seu estat d’ànim se’n ressent quan no en fa. Es prenen la pluja com un afront personal; remenen el cap i se’n lamenten entre ells al cafè, contemplen  amb una desconfiança profunda el cel i pel carrer van esquivant disgustats els bassals.

Vam aprendre que a la Provença el temps (el de les hores) és un concepte molt elàstic, fins i tot quan se’n parla amb termes concrets, Un petit quart d’heure  vol dir a una hora o altra del dia d’avui. Demain vol dir una hora o altra de la setmana en curs. La porció de temps més elàstica de totes, une quinzaine, pot voler dir tres setmanes, dos mesos o l’any que ve, però de cap manera vol dir 15 dies.

També vam aprendre a interpretar el llenguatge de les mans que acompanya tota discussió sobre terminis. Quan et diu que vindrà el dimarts: si les té quietes, o et dona un copet tranquil·litzador al braç, el pots esperar dimarts. Si té una mà oberta a l’altura de la cintura, amb la palma cap avall, i la comença a fer bascular a banda i banda, calcula que serà cap a dimecres o dijous. Si la basculació es converteix en un tremolor agitat, en realitat t’està parlant de la setmana  vinent.

3.La compra de la casa i la paperassa

Ens haurien hagut d’avisar de les complicacions que anaven lligades a la compra de la casa. Nosaltres volíem comprar, el propietari volia vendre, es va cordar un preu; era ben senzill. Però aleshores ens vam convertir en participants involuntaris en l’esport nacional d’acumular paperassa. Calia la partida de naixement per demostrar que existíem; el passaport, per demostrar que érem britànics; el certificat de casament, per poder posar la casa a nom dels dos; els certificats de divorci per demostrar que el certificat de casament era vàlid; una prova que teníem  adreça a Anglaterra. Tots aquests papers van a anar amunt i avall, entre França i Anglaterra, fins que el notari del país va tenir les nostres vides resumides en un informe.

De viatge.Un any a la Provença (Mayle). Una setmana a la Provença (Ignasi i Mariona).

Presentació.

Mayle.

Més enllà d’explicar alguna anècdota del nostre pas d’una setmana  per la Provença, (que ja ho aniré veient) m’agradaria regalar als qui no el coneguin el famós relat que va fer Peter Mayle  “Un any a la Provença” (Edicions 62, 1997). El lector català, se sent bastant a prop d’aquesta gent d’Occitània quan a costums i maneres de fer, però és una delícia veure com ens analitza un anglosaxó des de fora.  Aniré desgranant uns petits bocins per fer boca.

 

Ignasi i Mariona.

Decideixes anar a la Provença perquè és un lloc maco, tranquil, a prop, si pot anar amb el cotxe des de la porta de casa i perquè és el temps de la lavanda o espígol.

El primer que has de fer és triar. La Provença va des de la Camarga fins a Niça.  És una regió que engloba un munt de comarques de mar i de muntanya. Con que volem estar tranquils triem el Luberón i l’Alta Provença. Poblets tranquils, camps de lavanda, alguna abadia, algun bon restaurant...

Però automàticament amics i coneguts (que t’estimen no ho dubto), comencen amb allò de : “no et deixis aquest poble o aquelles mines o aquell museu”. Llavors comences a completar la ruta dissenyada, que va quedant cada cop més plena i un cert estres em comença a envair.

Com a punt de partida crec que no hi ha quasi res imprescindible. Lo millor d’un viatge és la sensació interior d’allunyar-te del dia a dia i dels problemes. Tot això, acompanyat de les coses que vas veient i sobre tot vivint. Sense ambició, sense preses, sense massa fotos, sense massa compres,  sense massa agenda...

De viatge. Reggio Emilia. Mòdena

8 de desembre. Dia de la Immaculada Concepció de Maria.

Al matí passegem per Regio Emilia. És una ciutat mitjana de 160.000 habitants. El centre és maco, acollidor i molt agradable per viure. A mida humana.

A la tarda anem a Mòdena. Visitem el museu Ferrari que han estrenat recentment.

Entrem al Duomo. Està molt ple de gent. El bisbe amb mitra i bàcul està fent el sermó. Sortim. A la mateixa “piazza grande” hi ha el “Café Concerto”, un lloc d’aquests antics i nobles, dels que tants n'hem eliminat a Barcelona. Tot prenent una beguda, una imatge “felliniana” se’ns presenta davant dels ulls a només 5 metres de nosaltres: el bisbe, vestit com ja he dit i tot l’acompanyament, ens passen per davant.

Sortim a veure què passa. La plaça està plena de gent amb fanalets, el bisbe apareix en un balcó que té al costat una escultura de la mare de Deu. Un cotxe de bombers, allarga el seu braç i dos bombers col•loquen un ram de flors als braços de la mare de Deu. Aplaudiments i sermonet del bisbe!

 

9 de desembre.

Dinant a prop de Mòdena amb gent d’allà, ens expliquen una altra litúrgia: l’elaboració del vinagre de Mòdena tradicional.

El vinagre que tenim als setrills de la taula és “normal” només de 5 o 6 anys (!) Tradicionalment la preparació artesanal del vinagre es va treballant durant 30 anys. Fins i tot i ha famílies que quan un nen neix ja li fan la seva bota de vinagre. Es posa en una bota gran i com que es va reduint, cada any es va traslladant a una bota més petita , fetes amb diferents fustes. Al final del procés, el vinagre és una essència divina gaire bé espessa.

 

 En provem una mica d’un d’aquests, amb parmesà, l’altre producte estrella de la zona.

(Nota. Vikipedia també ho explica tot això, però és més maco que t’ho expliqui una persona enamorada d’aquella terra).

De viatge. Bolonia. Florencia.

6 de desembre.

Bolonia. Una ciutat coneguda i estimada per moltes raons. Els seus carrers t'acompanyen i embolcallen a pesar del fred. Passegem unes hores absorbint història i soroll d'estudiants. Només entrem a "siete chiese".

 

Anem a casa d'uns amics i compartim una ampolla de vi blanc. Viuen al casc antic on és moda  arreglar-se cases antigues.

 

Amb cotxe arribem a Regio Emiglia. Em sento que arribo a casa, encara que no he estat mai, encara, a aquesta estada. Sentir-se a casa és un estat interior de pau i benestar.

 

A Itàlia, la cuina és un espai central de la casa. El cuiner, tot fent "l'aperitivo" és observat a tot vol mentre prepara un gloriós risoto.

 

 

7 de desembre.

Florència. Santa Maria di Fiori, excel•lent com sempre. En sortir, un capellà amb sotana ens aborda i ens pregunta si ens agrada. Li diem que molt. Ell ens diu que fa 30 anys que treballa a Santa Maria i que viu a prop, que cada dia se la mira i que cada dia li agrada més. El "seu lloc al mon" sens dubte. No sé si cada dia busca algú per explicar-li !!!

 

Il Ponto vechio, l'Arno, Santa Maria Novella, carrers i carres i racons i racons. Tot plegat preciós i alhora un xic decadent.