Els meus llibres preferits. Cien años de soledad

Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Selecciones Austral. Madrid Espassa Calpe, 1983

Con que és l’any de la mort de Gabriel García Márquez, s’ha aprofitat per fer, de nou, publicitat de les seves obres. Busco a la biblioteca de casa i trobo un antiquíssim exemplar de Cien años de soledad de l’any 1983 (El llibre és de 1967). Dubto si el faig servir o si en compro un de nou, però llavors em plantejo: per què l’he guardat 30 anys? Aquesta pregunta posaria en qüestió moltes biblioteques particulars... Em decideixo pel vell.

Què pot dir un simple lector sobre aquest llibre sobre el que s’han fet 1000 estudis i treballs especialitzats. Doncs res tècnic. Simplement que és sublim, infinit, prodigiosament imaginatiu, brutalment generós en el contingut. Les seves 450 pàgines són un narració continuadament nova, com sincopada, com explicada resumida. No sobra res

Els comentaristes sobre el llibre diuen que hi ha molts elements  de la pròpia biografia. Suposo que no ho diuen per treure-li mèrit. L’acumulació de fets i idees és tan abundant que hi queb tot: els fets propis, els observats, els de tradicions orals remotes, però sobre tot els inventats.

Sembla que García Márquez deixa anar tot el que té dintre en aquest llibre. És un llibre total. I per això em queda la sensació de que tota la resta de la seva producció,  també he llegit alguns llibres més, està molt i molt per sota de Cien años de soledat. Potser és inevitable. Als 40 anys García Márquez, ja ho tenia tot fet. Era impossible que fes una altra obra com aquesta. Es va dedicar a fer obres relativament “menors”.

Seria comparable als jugadors de futbol, que als 40 anys han acabat la seva carrera. Poden fer d’entrenadors, d’assessors esportius...del que sigui, però el centre de la seva vida ha acabat.

Em ve al cap en aquest moments, el llibre “Un buen partido”  de Vikram Seth, que amb 1600 pàgines, deixa espremut a l’autor per a “los restos”. Sí,  “Una música constante” està bé, però no és el mateix. Es podrien trobar altres exemples.  El cas del llibre que he comentat aquest estiu” Confesiones de un italiano”, sería diferent per que l’autor va morir amb 30 anys.

Crec que cal acceptar aquest fet. No sé si al que li passa li resulta fàcil. Una obra “suprema” és un regal per a la humanitat, però la sensació de saber que ja has donat el millor de tu, pot ser depressiva.

En fi, un gran plaer. No cal espantar-se per l’arbre genealògic  dels Buendía, ni pels Aurelianos.  És fàcil de seguir amb un esquema que el llibre ja porta.

Els meus llibres preferits. Ulises.

Ulises. James Joyce

Bloomsday  (Tal dia com avui es celebra a Dublin el Bloomsday doncs l’acció de l’Ulises transcorre el 16 de juny  i dues hores del 17, durant 18 hores. Una per cada capítol). Bloom és el protagonista.

Mentiria si digués que soc un enamorat de l’Ulises de Joyce. És un llibre que vaig abandonar dues vegades i només a la tercera el vaig aconseguir acabar, tot i ser conscient que la meva limitada capacitat no podia aprehendre tot el seu contingut. Hi ha tractats sencers sobre el tema.

Però lo important no és menjar molt si no quedar satisfet. Un sol aspecte, i encara formal, ha estat suficient per fascinar-me i sadollar-me. Aquest és l’anomenat “pensament interior”.

La meva amiga Montserrat Obiols, quan parla, sovint no acaba la frase si no que amb un gest de la ma et ve a dir tota la resta de l’expressió. Què vull dir amb això? Vull dir que la Montse és una demostració clara de que la paraula és exasperadament  lenta per transmetre el que bull en el nostre pensament. La velocitat amb que es desenvolupen els conceptes, les imatges, la percepció d’inputs externs, els senyals que envia el nostre cos al cervell, el que veuen els nostres ulls a fora... tot això a l’hora, és impressionant. És gaire bé impossible expressar-ho. La major part de la informació s’escapa.

Doncs bé, això és el que Joyce intenta fer. El resultat és fascinant. Uns segons del conjunt de coses que passen pel nostre cervell es pot convertir en un relat de vàries pàgines. No sé explicar-ho millor, em limitaré a copiar-ne un fragment, i si així animo a algú, em consideraré recompensat. (Tinc l’edició en castellà de JM Valverde. Transcric tal qual). Mister Bloom surt a la cantonada a comprar un ronyó per esmorzar:

- Doy una vuelta hasta la esquina. Vuelvo en un momento.

Y, cuando hubo oído su voz decirlo, añadió:

-¿No quieres nada para el desayuno?

Un blando gruñido soñoliento contestó:

-Mn

No. No quería nada. Oyó entonces un caliente suspiro profundo, más blando, al darse la vuelta ella, con un tintineo de las arandelas de latón sueltas, en el jergón. Tengo que mandarlas arreglar, realmente. Lástima. Desde Gibraltar, nada menos. Ha olvidado el poco español que sabía. No sé cuanto pagaría su padre por esto. Estilo antiguo. Ah, sí, claro. Lo compró en la subasta del gobernador. Adjudicado enseguida. Duro como una piedra para regatear, el viejo Tweedy. Sí señor. Fue en Plevna. He ascendido desde soldado raso, señor, y a mucha honra. Sin embargo tuvo bastante cabeza como para hacer aquel negocio de los sellos. Bueno, eso sí que fue previsión.

Su mano descolgó del gancho el sombrero, encima del abrigo grueso con las iniciales, y el impermeable de segunda mano, de oficina de objetos perdidos. Sellos: estampas de revés pegajoso. Estoy seguro de que hay un montón de oficiales metidos en negocios. Claro que sí. La sudada inscripción en la coronilla del sombrero le dijo mudamente: “Plasto’s sombrero Alta Cal”. Atisbó rápidamente dentro de la badana. Tira blanca de papel. Bien segura.

En el umbral, se tocó el bolsillo de atrás buscando el llavín. Ahí no. En los pantalones que dejé. Tengo que buscarla. La patata sí que la tengo. El armario cruje. No vale la pena molestarla. Mucho sueño al darse la vuelta, ahora mismo. Tiró muy silenciosamente de la puerta del recibidor detrás de sí, más, hasta que la cubierta de la rendija de abajo cayó suavemente sobre el umbral, flácida tapa. Parecía cerrada. Está muy bien hasta que vuelva, de todos modos.

Cruzó al lado del sol. Evitando la trampilla suelta del sótano en el número setenta y cinco. El sol se acercaba al campanario de la Iglesia de San Jorge. Va a ser un día caluroso, me imagino. Especialmente con este traje negro lo noto más. El negro conduce, refleja ( o refracta?) el calor. Pero no podía ir con ese traje claro. Ni que fuera un picnic. Los párpados se le bajaron suavemente muchas veces mientras andaba en feliz tibieza. La camioneta del pan de Boland entregando en bandejas el nuestro de cada día, pero ella prefiere las hogazas de ayer, tostadas por los dos lados crujientes cortezas calientes. Te hace sentirte joven. En algún sitio por el este: ponerse en marcha al amanecer, viajar dando la vuelta por delante del sol, robarle un día de marcha. Seguir así para siempre, sin envejecer nunca un día, técnicamente. Caminar a lo largo de una plaza, en país extraño, llegar a las puertas de una ciudad, un centinela allí, también un veterano, los grandes bigotes del viejo Tweedy apoyándose en una especie de larga jabalina. Caminar por calles de celosías. Caras enturbantadas pasando. Oscuras cuevas de tiendas, alfombras, un hombretón. Turko el Terrible, sentado con las piernas cruzadas fumando una pipa retorcida. Pregones de vendedores por las calles. Beber agua perfumada con hinojo, sorbete. Andar errando todo el día. Podría encontrar algún que otro ladrón. Bueno, pues a encontrarlo. Se acerca la puesta del sol. Las sombras de las mezquitas a lo largo de las columnas: sacerdotes con un pergamino en lo alto, enrollado. Un estremecimiento de los árboles, señal, el viento del anochecer. Sigo adelante. Cielo de oro que se desvanece. Una madre llama desde la puerta. Llama a casa a sus niños en un oscuro idioma. Alto muro: detrás, cuerdas pulsadas. Noche cielo luna, violeta, color de las logas nuevas de Molly.

Cuerdas, Escuchar. Una muchacha tocando uno de esos instrumentos, cómo se llaman: dulcemeles. Paso.

Probablemente no es ni pizca así en la realidad- Tipo de cosa que se lee: tras las huellas del sol. Estallido de sol en la portada. Sonrió, complaciéndose a sí mismo- Lo que dijo Arthur Griffith de la cabecera sobre el artículo de fondo de Freeman: un so, de auronomía elevándose en el noroeste desde el callejón de detrás del Banco de Irlanda. Prolongó su sonrisa complacida. Toque judaico  ese: sol de auronomía elevándose en el noroeste.

 

 

I Complementàriament a això recomano pels que no acabem de “copsar” Ulises dues obres “menors”, “El retrat de l’artista adolescent” i “Dublineses”, que com ja he  dit anteriorment en algun lloc, no és només el títol de la pel·lícula que coneixem si no el nom d’una sèrie de 15 petites narracions sobre la gent de Dublin.

A “Retrat de l’artista adolescent” , de forma novel·lada, Joyce aborda la seva joventut o la de la seva generació. La primera infància és un breu record. La infància i l’adolescència a col·legis de capellans estan plens de por al pecat i a l’infern. En una descripció bastant objectiva (ho puc dir perquè alguns encara vàrem patir aquesta tortura i ho podem testimoniar) critica aquell model educatiu/religiós. De cop fa un salt, ja és universitari i canvia l’estil. Comença a sonar com l’Ulises. És un petit tast, per fer-se’n la idea.

Els meus llibres preferits. Crim i càstig

Fiòdor Dostoievski. Crim i càstig ( 1886. Primera edició en llengua catalana d’Andreu Nin. versió actual 2009). Barcelona, Proa.
 

El transfons de l’obra és totalment de Nietzche, basat en el concepte del superhome. L’home que està per sobre dels mortals, per qui les lleis no regeixen. Això sí, cal que en incomplir la llei no li tremoli el pols, i que després no tingui cap remordiment, ni dubtes ni angoixes. (*)El protagonista de Crim i càstig intenta provar-se a sí mateix si arriba a aquest nivell, però no ho aconsegueix. El càstig no és el remordiment si no la sensació de fracàs que li representa veure que no és un home “superior”.

Però curiosament, a part d’aquest tema, molt ben tractat, m’ha fascinat per igual el cúmul de situacions i personatges que l’autor descriu del Petersburg de finals de segle XIX: la misèria, l’egoisme més desaforat, l’amor més pur, la ingenuïtat més ingènua, el cinisme més cínic. I les classes socials sobre tot les baixes. Lles classes altes com d’esquitllentes, com “caigudes”, com avançant-se al seu temps.
 

M’ha sorprès el final “feliç” que insinua i promet l’autor. És una concessió a l’època? Sembla ser que és fruit del final personal de l’autor i de la seva conversió. Ës el que menys m’ha agradat.

 

Em fa basarda comentar aquests llibres tant “fora de mida”. Només puc dir que un cop acabes, no entens com no els  havies llegit abans.

(*) Sembla que estigui retratant a tota aquesta caterva de corruptes que ens envolten, però no. El meu propòsit era purament conceptual (¡¡)

Els meus llibres preferits. Trilogía “Las grandes familias”.

Druon  Maurice. Trilogía “Las grandes familias”.  Inclou: Las grandes familias ( 1948). La caída de los cuerpos ( 1950). Cita en los infiernos (1951). Barcelona. Asteroide, 2010.

Excel·lent  novel·la que narra, en versió francesa, no ja la pujada si no solsament el declivi d'unes grans famílies de la noblesa de França. Unes famílies que centren tot el que queda de la seva història en dos joves germans sobre els que cau una història secular i a la que no poden fer front.

Més que explicar la història, per altra banda una mica tòpica (veure a més l'excel·lent "Els Bradenbourg" de Thomas Man que ja he comentat) de nobleses que van a  menys i s'arruïnen, com els seus propis castells que cauen físicament, els ambiciosos que pugen des de la misèria i que són els més perillosos, les misèries de la política, els fatxendes dels negocis i de la borsa (el crac del 29 hi és present d'alguna manera), el llibre va més enllà.

En un París entre guerres (del 1916 al 1939) com per sobre del mon i els seus problemes, els protagonistes viuen en un mon tancat, on hi són els pocs que configuren "la societat" i en el que  viuen els seus amors, els seus abandonaments, les seves traïcions, les seves misèries.

Més enllà de la seva excel·lent narració, el llibre m'ha deixat un regust cenital. Els personatges que conformen aquests finals són varis. No només els protagonistes el noi i la noia joves si no també el noble italià sol i sense fills descendent d'emperadors romans i una bona col·lecció de personatges als que els uneix un fet: no tenen descendència. És un mon que s'acaba,  ineluctablement. Druon no ens fa penetrar en la segona guerra, ens quedem a les portes, però d'alguna manera hi és present. Aquí està la frontera entre dos mons i entre dues maneres d'entendre'l. Què els passarà als nostres protagonistes que només tenen 25 anys? La mort a la guerra, desitjada però no sabem si consumada? El llibre sembla inacabat, sembla que li falti un altre volum, però potser no cal. Tot està dat i beneit.

Gracies a Asteroide aquesta trilogia ha arribat a nosaltres aquesta dècada. Molt recomanable

 

Algunes frases sublims per llegir a poc a poc:

Cuando uno envejece, debe ser una gran alegría haber podido  conservar alguna pasión.

Al cabo del tiempo, aprenderían que las personas mayores no existen, porque sus certezas no son sino aparentes, superficiales, ilusorias, porque nadie  es adulto del todo para sí mismo.

La sociedad está constituida de manera que nadie se atreve a tocar sus viejos ídolos, aunque sus virtudes decaigan. Los primeros en darse cuenta de que ya no se puede creer en ellos se ven paralizados por los que todavía creen; las leyendas difunden demasiado terror, demasiados diáconos se nutren todavía de su servicio para que se las pueda tocar, y es preciso esperar a que se derrumben ellos solos sobre la podredumbre de sus pedestales.

Todos aquellos que han querido enriquecerse sin hacer nada son los que han creado los "piratas de la economía"... y llegan a olvidar que su poder colosal se basa en el trigo que se trilla, en el metal que se funde, en objetos que pasan de una mano a otra, en barcos que pueden naufragar, en el trabajo de los hombres y en sus necesidades. (Escrit al 1948, fent referència a  la crisi del 1929. No aprenem mai, està vist).

Usted no sabe como resuenan los pasos de un viejo solo, en una casa vacía.

Siempre se veía gravitar, empujarse, amontonarse, abrazarse, adularse, juzgarse u odiarse a los mismos centenares escasos de individuos, que pertenecían a lo más notorio del Parlamento, las letras, las artes, la medicina o a los tribunales, a los más poderosos de las finanzas y los negocios, a los más sobresalientes entre los extranjeros de paso, a los más prometedores o a los más hábiles de la juventud,, a los más ricos entre los ricos, a los más ociosos entre los ociosos, a los más granados de la aristocracia,  a los más mundanos del mundo.

Prodigiosa feria de las vanidades ¿Qué impulso interior, qué necesidad movía a esa gente a recibirse, a invitarse, a fingir placer en lugares donde se aburrían, a ofenderse si no figuraban en una lista de invitados, pero a quejarse cada vez que recibían otra invitación, a aplaudir obras que despreciaban, a deshacerse en sonrisas a indiferentes...

No existe mayor placer que mostrar los lugares que amo a los seres que amo.

(A  algú que s'està morint): "Buenas noches" dijo Jean Noel, consciente de que aquella "noche" era la eternidad. ( qui no ha viscut  aquesta sensació tan ben descrita en 8 paraules?).

Le dolía el amor (perdut), casi como a un amputado puede dolerle un miembro que le han cercenado.

Cuando los pueblos se agotan fabricando armas, siempre acarician la ilusión absurda de que no tendrán que utilizarlas, mientras que el peso mismo de esas armas los arrastra a la muerte.

(De Venècia). ¿Cuánto amo esta ciudad! En cuanto llego me siento en paz. Una paz... ¿Cómo decirlo?...una paz un poco superior a la alegría.

 

Les meves magdalenes. A la recerca del temps perdut

En busca del tiempo perdido. Marcel Proust. Edició de butxaca d’Alianza Editorial. (1992, divuitena edició).

A la recerca del temps perdut és un dels meus llibres preferits. I no perquè n’hagi captat el contingut complert, ni perquè en pugui parlar i debatre. No. Lluny del meu propòsit atrevir-me amb una cosa així.

Com Joyce, aquests autors són capaços amb diferents estils, d’analitzar fins al més mínim detall el pensament humà i els records.

Sense pretendre entendre-ho tot em vaig deixar embolcallar per les 2500 pàgines de la meva edició de butxaca. Vaig acabar sadollat i feliç. Ho recomano. La principal conclusió personal i vital que vaig treure del llibre, és que “només guanyem el temps que perdem”…i que cadascú s’ho reflexioni.

I si algú no es veu capaç de llegir les 2500 pàgines no importa. Que llegeixi el primer volum “Pel cantó de Swann” i se’n farà una idea. I a més trobarà cap a la pàgina 60 el famós text de la magdalena i així podrà parlar amb coneixement de causa del tema. Són tres o quatre pàgines de les 2500, però s’han convertit en les més famoses. Al mateix que passa amb l’escena del molins de vent del Quixot que a penes té una extensió d’una pàgina.

I com a complement, i en base a l’escena de les magdalenes, aniré deixatant aquí  “les meves magdalenes” i invito al qui en tingui alguna que la comenti.

 

Un fragment del text de la magdalena:

 

“Me llevé a los labios una cucharada de té en el que había echado un trozo de magdalena. Pero en el mismo instante en que aquel trago, con las migas del bollo, tocó mi paladar, me estremecí, fija mi atención en algo extraordinario que ocurría en mi interior. Un placer delicioso me invadió, me aisló, sin noción de lo que lo causaba…”

« […] En cuanto reconocí el sabor del pedazo de magdalena mojado en tila que mi tía me daba (aunque todavía no había descubierto y tardaría mucho en averiguar el por qué ese recuerdo me daba tanta dicha), la vieja casa gris con fachada a la calle, donde estaba su cuarto, vino como una decoración de teatro a ajustarse al pabelloncito del jardín que detrás de la fábrica principal se había construido para mis padres, y en donde estaba ese truncado lienzo de casa que yo únicamente recordaba hasta entonces; y con la casa vino el pueblo, desde la hora matinal hasta la vespertina y en todo tiempo, la plaza, adonde me mandaban antes de almorzar, y las calles por donde iba a hacer recados, y los caminos que seguíamos cuando hacía buen tiempo. Y como ese entretenimiento de los japoneses que meten en un cacharro de porcelana pedacitos de papel, al parecer, informes, que en cuanto se mojan empiezan a estirarse, a tomar forma, a colorearse y a distinguirse, convirtiéndose en flores, en casas, en personajes consistentes y cognoscibles, así ahora todas las flores de nuestro jardín y las del parque del señor Swann y las ninfeas del Vivonne y las buenas gentes del pueblo y sus viviendas chiquitas y la iglesia y Combray entero y sus alrededores, todo eso, pueblo y jardines, que va tomando forma y consistencia, sale de mi taza de té […]»

Els meus llibres preferits. La Cartuja de Parma.

Sthendal. La Cartuja de Parma. Barcelona,  Mondadori. Grandes clásicos. 2011. Traducció de José Blanco.

He llegit aquest llibre, després de la biografia d’Sthendal que fa Sweig . Recordaré només aquesta frase del que li vaig “copiar”: “En totes les activitats procura escapolir-se al màxim. Dona gracies a Deu per haver creat aquests tipus estranys als qui els agrada treballar. A res es lliura plenament, ni persona, ni ofici, ni càrrec. I quan escriu només es reflexa a ell mateix. “

Sthendal passa la seva vida el millor que pot, aprofitant la seva condició social i dedicant-se així que pot a escriure, que, pel que sembla, no ho considera una feina si no una necessitat. Diu Sweig, que va escriure la Cartoixa de Parma, mentre s’escapolia d’un càrrec públic pel que no apareixia. Tant de bo sempre que algú s’escapoleix tingués un resultat així...
No pretenc explicar ni valorar aquest llibre. Màxim transmetre algunes sensacions que m’ha donat. Ni tant sols cal explicar l’argument, ja que a algun lector li pot semblar massa d’una altra època.

Tot el contrari. He llegit el llibre sense intentar entendre  i lligar totes les relacions entre els personatges que descriu. Crec que Sthendal no ho pretén, doncs ho fa molt complex, expressament diria jo.

Aquest és un llibre “avançat” en la vida d’Stendhal, fet pocs anys abans de morir. Es mira el mon a distància i somriu socarronament de quasi tot. Així com el Roig i el Negre semblaria un llibre seriós i dramàtic, aquest és un llibre escrit totalment en clau d’humor. Destacaré només  dues o tres idees:

La descripció de la batalla de Waterloo, és una burla despietada dels herois i de les guerres, gaire bé ho converteix en un relat hilarant. Els pacifistes ho haurien de tenir com a text de capçalera.

Els monarques també són descrits com essers inútils, injustos, egoistes i en definitiva ineptes. Burla total del poder. La justícia és injusta. Els polítics corruptes.

Estar bé o malament és molt relatiu i subjectiu. Mentre la protectora de Fabricio pateix perquè està a la presó, aquest és feliç perquè cada dia veu a la seva estimada per un foradet i no voldria abandonar aquesta situació.

La cartoixa que dona nom al llibre només surt anomenada a la darrera pàgina, però és el lloc on es refugia Fabricio, per combatre el seus desenganys amorosos. Per tant, és un final latent tota l’estona. Una mena d’avís constant al llarg de l’obra del “sic transit gloria mundi”.

Els meus llibres preferits: Stefan Sweig. La impaciencia del corazón. Clarissa. La embriaguez de la metamorfosis.

Decididament el llibre amb 11 novel•les d’Stefan Sweig ha estat per a mi com una droga. Em poc més d’un mes i mig, amb el ritme de treball normal, esgarrapant temps d’aquí i d’allà, Sweig m’ha  dominat. A més de les 8 petites novel•les que ja he comentat, em vull referir a tres  narracions més llargues que composen el llibre. Faré uns petites referències, per no desvelar els continguts als possibles lectors.

La impaciencia del corazón, d’unes 400 pàgines és la més llarga de totes, ens  explica la història d’un oficial de qui s’enamora perdudament una jove paralítica irrecuperable però que creu que si es cura el podrà tenir. Un amor impossible i que acaba com una novel•la romàntica.

Més enllà de la narració que Sweig manté amb gran atenció destaquen tres elements:

.La descripció dels valors militars, de l’honor, de la solidaritat de cos, del sentit d’imperi. Un l’imperi,  l’austríac,  que es desfà, com tots els imperis ho acaben fent, davant dels ulls atònits i orgullosos dels seus oficials.

.Després de mantenir la tensió del lector durant 400 pàgines, la guerra destrossa tots els valors, totes les històries tèrboles, tots els sofriments anteriors. Sweig se’n riu una mica del lector al fer-li entendre que tot allò que ha explicat és banal i irrisori davant de la brutalitat de la guerra.

.La pèrdua de l’imperi  austro - hungarès , està present no només en aquesta novel•la si no  també en altres. Una sensació similar a la vergonya del “1898” dels espanyols en perdre Cuba i Filipines.

Destacaré algunes frases relacionades la major part amb la malaltia (traducció meva):

Un sofriment que dura molt, fatiga  no només al malalt, si no també la compassió dels demés.

No hi ha enveja més vulgar que la dels servents quan veuen un company elevat per sobre d’ells com per ales d’àngels: abans perdonen la riquesa del príncep que la llibertat de l’antic company.

Quan els metges no sabem què fer, entretenim al malalt amb paraules  i mitges mentides i afortunadament  també la natura menteix al malalt  i ens ajuda. (efecte placebo i “vis curatrix naturae).

Els pacients i els seus familiars tradueixen les paraules del metge. Un “potser” és  un “sens dubte”. Per això cal dosificar molt bé l’esperança.
Aquell que ha estat colpejat durament una vegada, queda sempre més vulnerable.

Es pot fugir de tot menys d’un mateix.

La embriaguez de la metamorfosi, d’unes 300 pàgines és una altra de les novel•les “llargues” d’Sweig.

Una modesta funcionaria de correus d’un poblet petit té la oportunitat de passar unes vacances amb uns parents rics a Suiza. Tot i ser pocs dies el trasbalsament que li provoca la “metamorfosi”  és tant gran que no ho suporta. La col•laboració d’una altra persona amb circumstancies properes precipita la narració. Com sempre manté la intriga fins al final.

Cal destacar la narració inicial amb tot detall de la oficina de correus I el recurs literari utilitzat al final de la narració. Molt notables i interessants.

La descripció del mon dels rics és perfecte i per tant crítica. Només són amables amb els altres rics i no toleren que ningú no s’infiltri en el seu mon si no li toca. Als altres els necessiten però han de mantenir-se en el seu lloc.

 

Clarissa. Novel•la inacabada, excel•lent fins el moment que Sweig va redactar. És la història de Clarissa, orfe  de mare,  amb un pare tímid i distant, amb 10 anys a l’internat i llençada de cop a un mon en el que es desenvolupa molt correctament.

Llàstima que estigui inacabada perquè toca temes molt interessants:

.El ja reiterat de l’imperi austríac i la seva caiguda. El pare, militar, posa en evidència com l’imperi es  va abandonar, es va adormir en els seus llorers i veu com altres pobles  l’ataquen sense estar preparat. Ho adverteix a temps, però, com a acostuma a passar, es silencia a aquell que diu coses que no es volen sentir.

.La descripció dels internats de l’època. Tot i que és un tema recurrent està molt ben tractat.

.L’assassinat de Sarajevo . La guerra i els seus horrors, la mort absurda de mils de joves. I en mig de tot això un pintoresc personatge que té por. Una por enorme. Més que tothom, perquè és converteix amb malaltia. Com no tenir-la?

.L’amor uneix a dues persones de bàndols oposats, la guerra els separa. Queda pendent aquest tema en la narració.

.Sweig suggereix també un interessant debat, en el que no aprofundeix molt , sobre els corrents psiquiàtrics i psicològics de l’època.

.Totes les guerres tenen uns “espavilats” que aprofiten per enriquir-se. Ho veiem en aquesta guerra i,  a Viena també, ho veiem a la segona guerra mundial (El tercer hombre, d’Orson Vells).

Afegeixo unes quantes frases memorables:

Llavors tornaven els dies classe, la setmana escolar, el temps gris i descolorit...que amb el seu corrent constant i monòton es va endur la seva infància abans que se n’adonés.

La necessitat (d’una amiga) de sentir-se sola i abandonada la intentava apaivagar amb un excés de loquacitat.

A l’exèrcit, la gent que no té pels a la llengua no és molt apreciada. A ells no els importa que siguis competent, només compta que sàpigues intrigar i que obeeixis cegament.

(El metge) La meva única intenció és ajudar. No crec en la curació ( psicològica...)Tots naixem amb les nostres manies, o al menys amb certa tendència a desenvolupar una mania... Saber-ho no ajuda en absolut, al contrari del que opina el meu il•lustre col•lega, ni tant sols et fa feliç.

Quan un sap que pertany a una comunitat, se sent unit als demés. Quan un és a l’estranger, depèn de sí mateix...Quan un abandona els seus costums es retroba.

Jo prefereixo a la gent petita, són la sal de la terra.

Els ambiciosos d’aquest mon estan units, s’estimulen uns als altres. Els empresaris tenen les seves preocupacions, els professors els seus congressos. Tots es creuen que són els més poderosos.

La Sra. xxx participa en tots els grups i associacions, però les causes només l’interessen sempre i quan pugui convertir-les en les seves pròpies causes.

Fa temps que per jutjar als demés, només tinc en compte si em converteixen en millor persona. Només em pregunto si em sento millor quan estic amb algú.

Els meus llibres preferits: Los Buddenbrook

Los Buddenbrook. Thomas Mann. Edhassa 1997. Existeix una edició en català totalment exhaurida. Publicació original 1901.

Mann va fer aquest llibre als 25 anys, el que demostra una enorme capacitat de comprensió del mon que l’envoltava. Explica la decadència d’una família, a Lubeck,  al llarg  4 generacions des de  1835 a 1877. Surten quatre generacions, però les primeres ja són velles, perquè el que pretén Mann és  explicar la decadència.

Per a mi, "Los Buddenbrook",  és un llibre de llibres. Un llibre essencial, iniciàtic. Un cop llegit aquest, molts dels que expliquen històries de sagues familiars, semblaran similars i propers.

No deixa de ser la història que veiem cada dia. Les famílies, les empreses, els imperis, pugen i baixen. Poden trigar més o menys, però sembla que hi ha un destí  ineluctable en la història. Els que ens diu Mann és que el paper que juga  cadascú en aquest procés és el que li toca, sense que en tingui el mèrit o en sigui culpable.

Per aquells que els faci por enfrontar-se amb Mann i la seva lentitud explicativa, els diria que, en aquest sentit, aquest llibre és anterior a l’estil  habitual de Mann a “La Muntanya màgica” i els altres.

Els meus llibres preferits: El doctor Zhivago

Pasternack Boris. El doctor Zhivago. Galaxia Gutenberg. Círculo de lectores, 2010.

 

Tots hem vist la pel•lícula de petits i l’hem tornat a veure de grans. El tema musical de la pel•lícula ja forma part de les nostres cançons clàssiques i fins i tot de les capsetes de música dels nens...

 

Per això quan un any per Nadal, en Raimon em van regalar el llibre de Boris Pasternak publicat l’any 1957, la meva receptivitat va ser ambivalent: il•lusió i prevenció. La pel•lícula dirigida per David Lean és de l’any 1965.

 

El resultat supera totalment les expectatives previstes.

 

En primer lloc, la gran pel•lícula de 3 hores queda petita davant de la magnitud de la trama que se’ns presenta.Com sempre la cinta simplifica el paper, el tergiversa i posa l’èmfasi en els aspectes més espectaculars. Però al mateix temps permet fer arribar a milions de persones, que no llegiran el llibre,  una narració vibrant i brillant, al mateix temps que intimista.

 

En segon lloc, la relació entre els personatges del triangle amorós format per Zhivago, Tonya, la seva dona i Lara, (a la pel•lícula Omar Sharif, Geraldine Chaplin i Julie Cristie) és totalment respectuosa amb tots tres. No hi ha bons i dolents, la paraula infidelitat resulta petita i inadequada. “Infidelitat” és un terme massa brut i vulgar perquè es pugui incloure en la narració que se’ns presenta i en els sentiments dels personatges.

 

Curiosament en un mon tant “avançat” en costums com el nostre, el terme infidelitat continua sent negatiu, i ho és si els protagonistes dels fets responen a unes lògiques convencionals i egoistes. La pel•lícula ens permet reflexionar sobre aquest aspecte.

 

En tercer lloc, la narració èpica d’un moment social tant especial com el de la revolució russa implica un munt d’històries d’una complexitat narrativa que fa que el text sigui tremendament interessant i atractiu. També hi ha una reflexió implícita de Pasternack: va servir d’alguna cosa tot allò? A la pel•lícula aquesta sensació de Pasternack s’escenifica d’una manera més fàcil per a  l’espectador: quan el germà de Zhivago (ara General de l’exercit), parla d’aquells temps de la revolució diu “ teníem molta pressa, massa” i el seu rostre adopta un posat cansat. Aquesta seria la meva “escena mínima!” de la pel•lícula.

 

La història recent de Rússia i el cinisme d’aquest nous rics que ens visiten, faria plorar als que es van sacrificar per la revolució.

 

En quart lloc hi ha un altre triangle: Lara, el seu marit Pasha (Estremlikov) i Víctor el seu violador i amant. Aquest segon triangle ens permet observar estereotipadament les dues actituds davant de la  vida. El primer, Pasha, es creu totalment la revolució, hi dedica tota la seva vida i al final es engolit pel propi terror i sacrificat. Víctor advocat, burgés i corrupte s’acomoda a les circumstàncies i és anomenat ministre del nou règim. D’una manera brutal i tremendament gràfica ens mostra com funciona el mon.

 

Com tothom sap el llibre es va treure en secret de la Unió soviètica i publicat primer a Itàlia i després en múltiples llengües. Pasternack va aconseguir el premi Nobel de literatura.

 

Recomano llegir el llibre i a continuació tornar a mirar la pel•lícula.

Els meus llibres preferits: Los papeles póstumos del club Pickwick

Any dedicat a Dickens. Recomanable llegir-ne un. He llegit aquest  per que el tenia pendent, però recordo altres Dickens gloriosos que no sabria ara comentar amb detall: Grans Esperances, El Casalot, ... Encara me’n queden uns quants.

 

Dickens, Charles. Los papeles póstumos del club Pickwick. (1836 - 1837, lliurada a la premsa per capítols). Barcelona, Editorial Mondadori, 2004.

 

Mr. Pickwick  és el president del club que porta el seu nom. Amb tres inseparables amics emprenen un viatge pels pobles i ciutats d’Anglaterra i els passen mil aventures...

 

No és una novel•la amb presentació, nus i desenllaç, és una mena de llibres d’aventures que podria haver continuat indefinidament si Dickens, l’editor i el públic ho haguessin volgut. Però la mida del llibre està molt bé com està.

La primera sensació que es té, és la d’estar llegint un llibre molt divertit. L’humor “anglès” de Dickens és deliciós, socialment irreverent, molt fi. Al final en detallo alguns fragments que ho demostren.

 

És una novel•la de joventut, anterior a David Coperfield i els seus títols més coneguts. És a David Coperfield que Dickens deixa anar un cert to autobiogràfic, en especial els problemes passats en la seva infància. El Dickens més autèntic i conegut és aquest, el que descriu les misèries de les classes pobres i en especial dels nens. Però lo curiós, des del meu punt de vista, és que Dickens no deixa anar tota aquesta experiència infantil en aquesta obra si no que ho fa més endavant quan ja és famós i conegut i, per dir-ho d’alguna manera, s’ha reconciliat amb sí mateix.

 

La ironia, sempre divertida, no deixa de ser mordaç i hipercrítica amb el sistema judicial del que en fa unes pinzellades. Més endavant publicarà una obra sencera dedicada en bona part a criticar la justícia (El Casalot). Un interesantíssim afegitó col•lateral a aquest tema és la descripció del funcionament de les presons a l’Anglaterra del segle XIX.

 

Un aspecte essencial de l’obra és el seu to “quixotesc”. Pickwick  i els seus amics surten als camins a tenir aventures i aquestes i la manera de descriure-les, fan pensar necessàriament en “El Quijote”. Així com també els títols dels capítols, la intercalació de contes col•laterals etc. Però Pickwick  és més centrat que D. Quijote, no és un boig.Tots els seus acompanyants i amics, això sí, tenen molt de Sancho Panza. L’alegria de viure i el gust per la bona vida hi són presents en tot moment.

 

Destaco alguna de les frases:

 

Es precioso levantarse temprano para ver en todo su esplendor el sol, porque rara vez brilla todo el día. La mañana del día se parece mucho a la mañana de la vida.

 

Cuando llegaron a la ciudad la violencia de su amargura había remitido lo bastante como para dejarles almorzar con excelente apetito.

 

La masa ciudadana prorrumpió en aclamaciones ensordecedoras, ya que no es necesario que una muchedumbre conozca la finalidad de sus aclamaciones.

 

Conversa:
Demuestran adhesión a su partido?
Nunca vi igual devoción en mi vida
Enérgico eh?
Extraordinariamente. No he visto jamás comer y beber como ellos. No sé como no temen reventar.

 

Empezó la señora diciendo que no podía tomar ni una gota (del ponche), luego tomó una gotita, después una gota más grande, luego muchas gotas y siendo su temperamento extraordinariamente susceptible a los líquidos fuertes, vertió una lágrima por cada gota de ponche...

 

En prolongada espera de que el tiempo aclarase, leyó y releyó el periódico con la avidez y la curiosidad que solo se dan en caso de extremo aburrimiento.

 

(Són les 10 menys 10 hora d’entrar a unes oficines públiques): “Los escribientes iban entrando a toda prisa en el patio por ambas puertas y, mirando el gran reloj, aceleraban o moderaban su andar, según las horas en las que empezaban nominalmente sus oficinas. Los de las nueve y media redoblan el paso mientras que los de las 10 adoptaban una marcha de la más aristocrática lentitud”.

Peternari 32

Si tots els jefes estan reunits, la feina continua avançant.

Els meus llibres preferits: Els miserables

Estan de moda els musicals. Quan vaig veure que feien Els miserables i que tothom en parlava molt bé, vaig pensar que primer llegiria el llibre. Pràcticament no conec Víctor Hugo (1802 – 1885) i està bé de tant en tant llegir algun clàssic.

Un cop vist el musical, em queda una sensació amarga respecte a la nostra societat. No tinc res contra els musicals i reconec el seu paper en el mon de la distracció. Però si és un sector lleuger i d’entreteniment que busqui arguments d’entreteniment i  que no prostitueixi un text gran i sublim.

Una escenografia perfecte, una música tòpica de musical, una actuació correcta, un missatge nul. Els meus acompanyants em diuen que els és impossible seguir l’argument. És lògic. D’una novel·la de 1200 pàgines, és molt difícil fer un guió de musical, s’ha de tallar massa. Pobre Víctor Hugo ¡

Anem doncs a la novel·la. Quan un s’enfronta a una obra d’aquestes hi va a buscar vàries coses:

L’argument

És una història èpica de la vida d’un pobre home Jean Valjean que per robar una barra de pa per alimentar a la seva família, es converteix en  un “delinqüent” de per vida. S’escapa vàries vegades, passa 19 anys a la presó, s’enfronta amb la bondat d’un capellà que el transforma, es fa ric gracies a la seva intel·ligència, ajuda als pobres, especialment a Fantine, pateix per que acusen a una altra persona en lloc seu, amaga la seva fortuna en un bosc i finalment es lliura a la justícia. Afortunadament es pot tornar a escapar, va  a buscar a la filla de Fantine, Collete, la salva i la protegeix fugint constantment del policia Javert. Collete troba a Marius i s’enamora, grans dubtes per por de perdre la seva nena, generositat total salvant a Marius de la mort i lliurant Marius a Collete,  es casen i els dona la seva fortuna, confessa el seu “pecat” a Marius i intenta desaparèixer de les seves vides, dolor i pena fins a morir. A l’últim moment apareixen Collete i Marius i mor en els seus braços. Novel·la romàntica amb mort al final.

Complementàriament hi ha tot un conjunt d’arguments secundaris per vestir la trama principal. En conjunt  1200 pàgines. Un típic argument de gran novel·la, ben estructurat i construït.

L’objectiu

Però l’objectiu d’aquest tipus de novel·la no és només crear una trama i un desenllaç, és fer filosofia i cultura. Com a creient, Víctor Hugo creu ferventment en Deu, però critica l’Església institucional a partir de l’actitud modèlica d’un bisbe bo i senzill; crítica també, fortament, la justícia dedicada només a perseguir als miserables i donar de menjar a la classe “judicial”; fa un enorme mosaic sobre el bé i el mal sobre tot a partir del personatge principal i també dels col·laterals, així com de la rectitud exagerada del seu perseguidor, Javert. A part d’aquestes grans temes Víctor Hugo crea opinió sobre les classes socials, sobre l’evolució de la societat i del mon, sobre la pena de mort i sobre moltes altres coses.

L’erudició.

Víctor Hugo aprofita per fer erudició. Pot parar la narració per fer una descripció de la batalla de Waterloo durant 25 pàgines, per explicar com és la vida en un convent del segle XVIII o per explicar com és el “vell” París de la seva època, que res té a veure amb el “Paris de tota la vida” que nosaltres coneixem, o per explicar amb tot detall les clavegueres de París, o la vida a les presons,  o la vida dels nens petits abandonats que ronden per París. Pot, també, incrustar en la narració les rebel·lions franceses en diferents moments de la història, i diferents revoltes populars, per posar de manifest el que ha costat als francesos eliminar la monarquia: Borbons, Napoleó, Borbons, Orleans, Napoleons. Des de 1789 fins a 1871, tot un segle entre monarquies i revolucions, fins arribar a la república definitiva.

Les perles.

Al llarg del text, Víctor Hugo va desgranant un conjunt de frases notables i memorables. Són infinites. En recullo algunes a continuació:

Cert o falç, el que es diu dels homes, sovint pesa tant en la seva vida, com el que fan.

Als ignorants ensenyeu-los tantes coses com pugueu; la societat és la culpable de no donar instrucció gratuïta.

L’home té un tirà: la ignorància. Ell ha engendrat la monarquia, que és l’autoritat fundada en la falsedat.

Absorbir-se en la llei divina fins a perdre de vista la llei humana, això no pot ser.

(el bisbe) Visitava als pobres sempre que tenia diners; si no en tenia visitava als rics.

La destrucció dels abusos no basta, cal canviar els costums.

La societat manté irremissiblement fora dels seus límits dos tipus d’home, els que l’ataquen i els que la preserven.

Diuen que l’esclavatge ha desaparegut de la civilització europea. Mentida. Encara existeix, però només pesa sobre la dona i es diu prostitució.

Amb quina facilitat l’ambició es dona (a sí mateixa) el títol de vocació.

Hi ha un espectacle més gran que el mar i és el cel; hi ha un espectacle més gran que el cel, i és l’interior de l’ànima.

Contemplar és llaurar; pensar és actuar. El braços creuats treballen, les mans juntes fan. La mirada al cel és una obra.

Un príncep no és res al costat d’un principi.

Es mofaven del segle, cosa que els estalviava d’entendre’l.

A la manera de tots els nouvinguts a una religió, la conversió l’embriagava, precipitava l’adhesió i anava massa lluny.

Arribava a l’edat de la vida en què l’esperit dels homes que pensen, es compon en proporcions gairebé idèntiques de profunditat i candor.

Qui només ha vist la misèria del home no ha vist res:li cal veure la misèria de la dona; qui només ha vist la misèria de la dona no ha vist res: li cal veure la misèria de l’infant.

Els drets són una necessitat dels temps. Els prínceps les “atorguen”, però qui les dona realment són les circumstàncies. Veritat profunda i útil de saber, que els Stuarts no endevinaren l’any 1660, que els Borbons ni sospitaren l’any 1814.

Tant bon punt una revolució toca terra, els llestos esquarteren la nau encallada.

Tots els problemes que els socialistes es plantejaven, deixant de banda les visions cosmogòniques, conflueixen en dos punt principals:

Primer problema; produir riquesa.
Segon problema: repartir-la.
Anglaterra crea riquesa admirablement, la reparteix malament. El comunisme i la llei agrària creuen resoldre el segon problema. S’equivoquen. La seva distribució mata la producció. Repartir a parts iguales aboleix l’emulació i per tant el treball.
Els dos problemes s’han de resoldre junts per que es resolguin bé. Estimuleu al ric i protegiu al pobre, suprimiu la misèria, poseu un terme a l’explotació injusta del feble pel fort i un fre a la gelosia, doneu l’ensenyament gratuït i obligatori i convertiu la ciència en base de la virilitat, democratitzeu la propietat no pas abolint-la si no universalitzant-la...

Aquells homes esparracats, ferotges, s’abraonaven contra el vell París trasbalsat, què volien? Volien la fi de les opressions, el treball per l’home, la instrucció pel nen, la clemència social per la dona, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, el pa per a tothom...el progrés. I aquesta cosa santa, bona i benèfica la reclamaven desesperats, arravatats, terribles, gairebé nus i amb el garrot al puny i el rugit als llavis. Eren salvatges, sí, però eren els salvatges de la civilització.

Davant d’aquests homes salvatges, n’hi ha d’altres, sempre somrients, coberts d’or, de brodats i de cintes, amb mitges de seda, plomes blanques, guants grocs i sabates enllustrades, que insisteixen suaument, recolzats en una taula de vellut davant d’una llar de marbre, per que es mantingui i conservi el passat, l’edat mitjana, el dret diví, el fanatisme, la ignorància, l’esclavitud, la pena de mort i la guerra, i glorifiquen amb veu fina i bones maneres el sabre, la pira i el patíbul. Si ens veiéssim obligats a triar entre els bàrbars de la civilització i els civilitzats de la barbàrie, nosaltres triaríem els bàrbars.

Res no és tant perillós com la feina arraconada: és un costum perdut. Costum fàcil de deixar, difícil de reprendre.

De tant en tant es permetien el luxe d’anar a veure com sortia el sol, mena d’alegria quieta que escau tant als qui entren a la vida com als qui en surten.

Anys enrere, aquests llocs severs on la disciplina de la presó lliura al presoner consistien en quatre parets de pedra, un sostre de pedra, un paviment de lloses, un llit de camp, una lluerna enreixada, una porta reforçada amb una placa de ferro i en deien “calabós”; però van considerar que el calabós era massa horrible: ara consisteix en una porta reforçada amb una placa de ferro, una lluerna enreixada, un llit de camp, un paviment de lloses, un sostre de pedra, quatre parets de pedra, i en diuen “cel·la de càstig”.

Però, els qui no volen saber res del futur s’ho han de pensar bé. Qui diu que no al progrés, es condemna a sí mateix, no al futur. Només hi ha una manera de refusar el demà: és la mort.

La filosofia social és essencialment la ciència de la pau. Té per objectiu i ha de tenir per resultat la dissolució de les ires mitjançant l’estudi dels antagonismes. Examina, escruta, analitza i després recompon. Procedeix per via de reducció: de tot retalla l’odi.

Sigui com sigui l’avui, la pau és el demà.

No importa morir, però “no viure” és horrible.

Regal de reis: perles de "El Quijote"

No sé si és el llibre que més m’ha agradat, però és el que més vegades he llegit: 3.

I cada vegada quan he acabat m’ha quedat una sensació de solitud: què faré demà sense capítol de El Quijote?

És un llibre que no cansa i que es pot llegir per capítols ja que hi ha un doble nivell argumental, el que va seguint tota l’estona i el que comença i acaba a cada capítol. (com passa en algunes sèries de TV).

Què puc dir de El Quijote que no hagin dit grans experts¡ Em centraré en un dels molts consells que “un loco muy cuerdo” dona  a Sancho quan va a prendre possessió de la “Insula barataria” en clau d'Administració Pública:

No hagas muchas pragmáticas y si las hicieras, procura que sean buenas y sobre todo que se guarden y cumplan, que las pragmáticas que no se guardan  dan a entender que el príncipe que tuvo discreción y autoridad para hacerlas no tuvo valor para hacer que se guardaran.

I com a regal de reis, en la darrera lectura vaig anar extraient petites perles del text. Aquestes en són algunes. No tenen desperdici:

• Es mucha sandez la risa que de leve causa procede.
• Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre "dorados" no porque en ellos el oro se alcanzase sin fatiga alguna, sino porque los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras: tuyo y mio.
• No hay memoria a quien el tiempo no acabe, ni dolor que muerte no le consuma.
•   ...los clérigos merendaron y cenaron a un mismo  punto, satisfaciendo sus estómagos con mas de una fiambrera, que los señores clérigos pocas veces dejan mal pasar.
• D. Quijote a Sancho: dilo ya y sé breve en tus razonamientos, que ninguno hay gustoso si es largo.
• Ahora te disculpo –dijo D.Quijote- y perdóname el enojo que te he dado, que los primeros movimientos no son en manos de los hombres.
• La virtud, más es perseguida de los malos que amada de los buenos.
• (tele-escombraries): las obras de teatro...todas o las más, son conocidos disparates y cosas que no llevan ni pies ni cabeza y con todo esto, el vulgo las oye con gusto, y las tiene y las aprueba por buenas...y los autores que las componen dicen que así han de ser, porque así las quiere el vulgo...
• Era bien dejar a la voluntad de su  querida hija el escoger marido a su gusto.
• Los hijos, son pedazos de las entrañas de los padres, y así, se han de querer o buenos o malos que sean... y en lo de forzarles que estudien  esta o aquella ciencia, no lo tengo por acertado...
• (Sancho) De aquí a dos días me partiré para el gobierno- de la ínsula Barataria- adonde voy con  grandísimo deseo de hacer dineros, porque me han dicho que todos los gobernadores nuevos van con este mismo deseo...
• Come poco y cena más poco que salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago.
• La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos...¡venturoso aquel a quien el cielo dio un pedazo de pan sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo¡