Les meves magdalenes. Recuerdos de Ignacio

Quan jo tenia 8 anys, a casa meva a Terrassa, teníem el número de telèfon 1294. Això vol dir que en tota la ciutat no hi havia més de 9999 números. A més quan calia trucar fora de la ciutat s’havia de demanar una “conferencia”. La conferencia trigava potser hores en ser concedida.

 

Recordo que per un aniversari  o sant de “l’abuelito”  de Gijón, en vàrem demanar una. Recordo la imatge de tots nosaltres esperant a la sala de davant que és on hi havia el telèfon. La sala era a la part de la casa que dona al carrer.

 

La sala  s’ajunta, en el meu record, amb  la mort del tiet Ignasi uns anys abans, quan jo en tenia potser 6 o 7, i de la que guardo la fotografia mental del tiet “Pepito” amb un barret blanc.

 

Si tiro endarrere fins aquest dia de la mort del tiet Ignasi el fotograma que tinc soc jo mateix en un menjador fosc, amb unes portes corredores que donaven  a la galeria de davant del pati, “robant” una mena d’hòsties  o pa especial que menjava el tiet Ignasi i tastant unes sacarines que ell prenia. El tiet Ignasi era diabètic.

 

I tirant encara més en darrera, en un altre fotograma que tinc d’aquella casa estem el tiet Ignasi i jo dinant a la mencionada galeria en una taula camilla. No sé  què ens devíem dir tot un dinar el tiet Ignasi i jo, només tinc el fotograma. Des de la saleta es veia el jardí en el que hi havia una fonteta amb una petita muntanya  de pedretes de la que brollava un petit sortidor. El pati estava decorat amb cadires i butaques de ferro, similars a les que 50 anys després es tornen a fer. Al mig del pati hi havia una taula de marbre que encara avui és la mateixa.

 

Doncs bé, quan finalment ens van concedir la conferència, es va dir de posar-s’hi tots, però molt breument “només donar els records”. Jo que era el més petit dels que podien parlar per telèfon, i que estava molt nerviós vaig ser el primer. Tal com m’havien  dit vaig dir: “recuerdos de Ignacio”, i vaig passar el telèfon al següent. La meva sorpresa va ser que els altres en comptes de complir l’ordre que se’ls havia donat feien una petita conversa amb “l’abuelito” . Quan tots van acabar “l’abuelito”  va demanar per mi, doncs pensava que no m’hi havia posat, de tant ràpid com havia anat. Jo m’hi vaig tornar a posar i vaig dir molt a poc a poc “ recuerdooos dee Ignacioo”. I aquí va quedar tot.

 

En definitiva, des de petit he tingut tendència a creure el que em diuen i a fer-ho. I la meva sorpresa és veure com els altres reinterpreten la norma i se l’adapten a la seva manera. Encara ara em passa.

Les meves magdalenes. La mona de Pasqua i la calaixera.

El tiet Ignasi que vivia a la escala de casa, solia venir a passar el dia de Pasqua amb nosaltres. Ens regalava una mona enorme de 2 o 3 pisos, però en el meu record són 4 o 5. Mona d’aquella de pa de pessic i fruites confitades. En realitat li regalava a la meva germana Carme que era la seva fillola.
 

La mona no durava només el dia de Pasqua i per tant es guardava a la calaixera “de Cardona”, és a dir que havia vingut d’allà i que el meu pare deia que sempre l’havia vist ja vella..Jo d’amagat anava la calaixera, l’obria i en robava un trosset.

La calaixera, em mori els pares, va venir a parar a les meves mans i, encara ara, cada cop que l’obro per agafar alguna cosa, penso en el gust de la mona de pa de pessic. I encara que s’han acabat imposant les mones de xocolata, la meva preferida continua sent la de fruites confitades i amb plomes de colorets.

Les meves magdalenes. El jardí de Valldoreix

Quan era petit, algun dia de l’estiu anàvem des de Terrassa a Valldoreix a casa dels cosins.

L’estació de Valldoreix, afortunadament conservada, encara avui,més o menys com era, ja provocava en nosaltres una primera sensació d’estar “molt lluny”, com en un conte de fades.

La casa tenia un pati gran per davant, en pujada, i un enorme (al menys en el meu record) pinar per darrera. Per sempre més la fragància de pi junt amb aquell ventet que mou una mica les fulles està integrat, en el meu record,  a aquells moments deliciosos passats allà.

Fa poc hi vàrem anar amb els meus cosins. No hi ha pinar¡ Han fet un munt de cases a la part del darrera.

El paradís perdut¡

Les meves magdalenes. El anissos de l’avia

La meva avia no vivia sempre amb nosaltres però tenia una habitació que no utilitzava ningú més: “l’habitació de l’avia”.

Era una habitació interior que donava al cel obert. Una mica fosca. Tenia un armari fosc del que misteriosament sempre sortien uns anissos grans i molt dolços que m’agradaven molt.

Ja no es troben gaire aquests anissos, més aviat en pastisseries. Les gominoles actuals han arrasat amb tot.

Però si alguna vegada en trobo, sempre en compro. I quan me’l poso a la boca em revé el record de la meva avia vestida de negre, del seu armari fosc i de la seva habitació fosca.

Les meves magdalenes (i de Proust). Les olors de Cardona

(Torno als meus comentaris "no polítics")

Sempre que passo per barris antics amb carrers resclosits sento una olor com d’una humitat molt especial que surt dels portals. Són cases velles, ràncies, el pas dels segles les ha impregnat d’humitat. Normalment són carrers estrets i foscos on no hi toca mai el sol.

 Tanco els ulls i…

Tinc 6 anys i estic pels carrers de la Cardona dels  anys cinquanta, vaig de la ma de la meva avia a comprar tres unces de pernil o un ou petit per fer la maionesa. En tornar a casa, a La Fira, vaig a les habitacions del darrera i trobo la Calmeta...

Aquella olor em penetra tot el cos i em posa la pell de gallina.

Les meves magdalenes. A la recerca del temps perdut

En busca del tiempo perdido. Marcel Proust. Edició de butxaca d’Alianza Editorial. (1992, divuitena edició).

A la recerca del temps perdut és un dels meus llibres preferits. I no perquè n’hagi captat el contingut complert, ni perquè en pugui parlar i debatre. No. Lluny del meu propòsit atrevir-me amb una cosa així.

Com Joyce, aquests autors són capaços amb diferents estils, d’analitzar fins al més mínim detall el pensament humà i els records.

Sense pretendre entendre-ho tot em vaig deixar embolcallar per les 2500 pàgines de la meva edició de butxaca. Vaig acabar sadollat i feliç. Ho recomano. La principal conclusió personal i vital que vaig treure del llibre, és que “només guanyem el temps que perdem”…i que cadascú s’ho reflexioni.

I si algú no es veu capaç de llegir les 2500 pàgines no importa. Que llegeixi el primer volum “Pel cantó de Swann” i se’n farà una idea. I a més trobarà cap a la pàgina 60 el famós text de la magdalena i així podrà parlar amb coneixement de causa del tema. Són tres o quatre pàgines de les 2500, però s’han convertit en les més famoses. Al mateix que passa amb l’escena del molins de vent del Quixot que a penes té una extensió d’una pàgina.

I com a complement, i en base a l’escena de les magdalenes, aniré deixatant aquí  “les meves magdalenes” i invito al qui en tingui alguna que la comenti.

 

Un fragment del text de la magdalena:

 

“Me llevé a los labios una cucharada de té en el que había echado un trozo de magdalena. Pero en el mismo instante en que aquel trago, con las migas del bollo, tocó mi paladar, me estremecí, fija mi atención en algo extraordinario que ocurría en mi interior. Un placer delicioso me invadió, me aisló, sin noción de lo que lo causaba…”

« […] En cuanto reconocí el sabor del pedazo de magdalena mojado en tila que mi tía me daba (aunque todavía no había descubierto y tardaría mucho en averiguar el por qué ese recuerdo me daba tanta dicha), la vieja casa gris con fachada a la calle, donde estaba su cuarto, vino como una decoración de teatro a ajustarse al pabelloncito del jardín que detrás de la fábrica principal se había construido para mis padres, y en donde estaba ese truncado lienzo de casa que yo únicamente recordaba hasta entonces; y con la casa vino el pueblo, desde la hora matinal hasta la vespertina y en todo tiempo, la plaza, adonde me mandaban antes de almorzar, y las calles por donde iba a hacer recados, y los caminos que seguíamos cuando hacía buen tiempo. Y como ese entretenimiento de los japoneses que meten en un cacharro de porcelana pedacitos de papel, al parecer, informes, que en cuanto se mojan empiezan a estirarse, a tomar forma, a colorearse y a distinguirse, convirtiéndose en flores, en casas, en personajes consistentes y cognoscibles, así ahora todas las flores de nuestro jardín y las del parque del señor Swann y las ninfeas del Vivonne y las buenas gentes del pueblo y sus viviendas chiquitas y la iglesia y Combray entero y sus alrededores, todo eso, pueblo y jardines, que va tomando forma y consistencia, sale de mi taza de té […]»