Els meus llibres. Canadá

Richard Ford. Canadà. Barcelona, Anagrama, 2013.

 

Un autor desconegut per a mi, com tants ¡  4 edicions en 4 mesos. Molta gent te’n parla. Me’l demano per Nadal passat ...i per fi li ha tocat.

No defrauda, com passa a vegades. De seguida notes que estàs davant d’un llibre que val la pena, dels que recordaràs. Aquest  tipus de llibres tenen la virtut de transmetre sensacions, sense necessitat de fer referència directa a aquestes sensacions. Estan allà, només t’has de deixar embolcallar.  M'atreviria a dir que un dels elements que defineix un bon llibre és que et digui coses que no estan escrites en el text.

La narració la fa la veu d’un jove de 15 anys i dura no més enllà de 6 o 8 mesos. Però tota la seva vida depèn d’aquests mesos.

 Els pares no tenen perquè ser sempre perfectes, són el que són i la major part dels nens han de conviure amb aquest fet.  Les il·legalitats poden ser molt relatives, si el sistema de protecció social dels menors té les seves debilitats. La vida, senzillament, és com és, no com ens diuen al cole.

La veu del noi de 15 anys descrivint tot el que li passa, és fascinant. No explicaré en detall l’argument, perquè fins i tot té un punt d’intriga i no voldria perjudicar al possible lector.

I per acabar, el narrador amb veu de 15 anys, però que en realitat en té 65, no dona cap importància a tot el que passa des dels 15 al 65. Amb 20 pàgines n’hi ha prou per descriure aquests 50 anys.

Per recalcar aquest concepte i en homenatge a Gabriel García Márquez, recordo una frase d’una entrevista amb ell, que vaig llegir fa temps:  “ ...desde los ocho años, nada notable sucedió en mi vida”...( No sé si cito prou bé...)

Els meus llibres. La muerte del padre.

Karl Ove Knausgard. La muerte del padre. Barcelona, Anagrama, 2012

Una historia real, la pròpia de Karl Ove, en sis llibres. Mi lucha. El descobreixo  a la sortida del segon “ El hombre enamorado”, gràcies al Cultures de La Vanguardia. Decideixo, però, començar pel primer, esperant que l’editorial els publiqui tots. Així ho espero doncs l’èxit a  Noruega i a altres països on ja s’han publicat tots ha estat considerable.

La mort del pare.  Un pare que tampoc s’ha preocupat especialment pels seus fills. Un pare del que porta temps allunyat, doncs al països nòrdics la cohesió familiar és menor que entre nosaltres.

Però a pesar de tot, aquesta mort té un paper important en la seva vida. I de retruc serveix per rememorar la infància i la joventut, riure’s d’ell mateix a la seva adolescència (hilarant relat d’un desastre de festa de cap d’any, però que un adolescent ha de vendre com fantàstica al adults), reflexions sobre la joventut, els amics, l’alcoholisme i, com no, la mort, tema central del volum.

Una mort que, com a concepte,  la nostra societat tracta de disfressar

Els comentaristes el comparen amb Proust. I certament en alguns moments el nivell de precisió amb el que explica els més petits detalls ho fa pensar. Però no estem a Balbec a principis del segle XX, si no a Noruega a finals del segle XX.

No em puc atrevir, com mai faig, a fer crítica literària, Tant sols puc recomanar-lo i com a màxim recollir uns petits fragments. Com els bons autors, Karl Ove aprofita l’anècdota per anar de lo particular a lo general i entrar en el mon de la reflexió filosòfica:

Cuando la visión del conjunto del mundo se amplia, no solo disminuye el dolor que causa, sino también el sentido . Entender el mundo es colocarse a cierta distancia de él.

(en ocasions barreja el moment en que escriu amb el moment que explica. Escriu al 2008): Exceptuando a los padres de algunos niños de la guardería, no conocemos a nadir aquí. No lo echamos a faltar. Al menos yo.  No saco nada en claro de la vida social. Nunca digo en el fondo lo que pienso, pero siempre me acerco mucho a la persona con la que hablo, hago como si lo que me dicen me interesara...

No solo leía la novela "En busca del tiempo perdido", me la bebía...

(Parla de les coses del nens...)  Aunque la sensación de alegría que me producen esos momentos no sea arrolladora, sino más bien de satisfacción o calma, es al fin y al cabo alegría. Quizás incluso en momentos muy especiales felicidad. I si la felicidad hubiera sido el objetivo habría bastado. Pero la felicidad no es  el objetivo, nunca lo ha sido. Para qué sirve la felicidad? (¡¡)

Se me saltan las lágrimas cuando veo una hermosa pintura, pero no cuando  miro a mis hijos. Eso no significa que no los quiera, solo significa que el sentido que proporcionan no puede llenar una vida… ( Diuen d’ell que diu aquelles coses que ningú no diu…)

Escribir es sacar de las sombras lo que sabemos. De eso trata escribir. No de lo que ocurre allí sino del allí en sí.

Mientras la persona vive, el nombre se refiere al cuerpo en el que se encuentra, a lo que hace, pero cuando muere el cuerpo , el nombre se separa de él, quedándose con las personas vivas que con el nombre siempre van a referirse a quien era él, nunca al que es ahora, un cuerpo muerto que se está pudriendo en algún lugar.

Di un sorbo de café y encendí un cigarrillo. No es que disfrutara del sabor del café o de la sensación del cigarrillo, apenas lo notaba, lo importante  era hacerlo, era la rutina y, como siempre pasa con las rutinas, todo se encontraba en la forma.

(Ell i el seu germà): nunca nos tocábamos, ni siquiera nos dábamos la mano cuando nos veíamos y raramente nos mirábamos a los ojos.

(magdalena de Proust) Entre las marcas registradas de entonces y las de ahora había un mundo entero, y al pensar en ese momento en ellas, surgió ante mí con sus sonidos, sabores y olores, completamente irresistible, como es todo lo que se ha perdido, todo lo que ha desaparecido…

La serie continua amb   5 llibres més… De momento tinc el segon ja, a la tauleta de nit…

Els meus llibres. La última trobada

La última trobada. Sandor Marai. Barcelona, Empúries 2002

Sandor Marai forma part dels escriptors austrohongaresos, que han plorat la mort de l’imperi. En aquesta obra es traspua una certa tristor en parlar de Viena, com a un referent per continuar vivint i creient en alguna cosa.

L’obra  ens narra la historia de dos amics que guarden un secret entre ells, impossible d’explicar al mon. Un secret que es manifesta en indicis mínims i sotils, amb petits  gestos, amb mirades. No es pot explicar el contingut per si algú vol llegir el llibre o anar  a veure l’obra de teatre.

El text de la novel·la és sublim. En el seu “clímax” el protagonista parla de la fidelitat dintre de l’amor o de l’amistat. “Si estimes a una persona i vols que sigui feliç, com li pots vetar la infidelitat si això és el que necessita per ser feliç del tot?” Més enllà de l’argument, el text posa en qüestió tot el sistema de valors de la nostra societat en aquest terreny.

Molt recomanable , en especial si algú vol anar a veure l’obra de teatre al Romea.

 

Perquè  aquest és el motiu que m’ha fet rellegir el llibre després de 20 anys. No es pot anar  a veure una obra així sense conèixer el llibre. Si es fa així, la “intriga” en sí mateixa no té tanta importància, si no la manera com el director i l’actor transmeten el missatge del llibre. I en aquest sentit haig de confessar que m’ha defraudat una mica. M’esperava uns personatges més ben treballats, més en el seu lloc, no tant apassionat (el protagonista  i l’antagonista tenen 75 anys i la Nini 91). M’esperava un text una mica més llarg. No cal escurçar tant.  Tot i que hi ha l’essencial. Però és que no es tracta únicament de la tram. Són els petits detalls el que compta. Una hora i 20 minuts és poc. És com insult a la nostra intel·ligència pensar que un text així ens l’han de fer curt perquè no ens cansem.

Excel·lent “ la pietá” de l’escena final. Gràcies Montse. No hi ha com ser professora d’història de l’art.

Els meus llibres. La familia Máshber

La familia Máshber. Der Níster (pseudònim de  Pinjas Kahanovic 1884- 1950). Barcelona, Editorial Libros del silencio, 2011.

Com vivien els jueus centreeuropeus o russos al segle XIX? Com vivien els avantpassats d’aquests curiosos personatges que, en cara avui,conserven a la mediterrània Israel les seves vestimentes d’aquell lloc i d’aquella època?

Nister ens ho explica durant 900 pàgines amb un llenguatge lent i meticulós. Com eren les ciutats, com era la gent, com es relacionàvem amb els “gentils”, quin era el seu sistema de classes, el seu comerç, la seva “banca”. I també, com resaven, com practicaven el shabat, com mantenien les seves seculars tradicions tant lluny de la seva mítica Jerusalem, com esperaven el messies.

Sembla que hi siguis. I sembla que hi siguis al segle XIX i al XVII i al XVII i al XVI... perquè, excepte pels escassos lligams amb la societat dels gentils que emmarquen l’espai i el temps, que emmarquen Ucraïna en el segle XIX, l’escena, la ciutat de “N” podria estar en qualsevol lloc del mon i la narració succeir al segle XVI.

Aquesta és una característica antropològica fascinant del poble jueu: al llarg de 20 segles, a qualsevol lloc que estiguessin, ells han mantingut unes tradicions, unes litúrgies que els han conservat com a poble. El més normal és que s’haguessin diluït com a poble, però no ha estat així. Defineixen una nació i una identitat, amb una llengua però sense un territori real, només idealitzat.

I sorprenentment al segle XX la cosa es desperta, per mal i per bé i tenim per un  costat el genocidi i per l’altre la creació de l’estat d’Israel. Res del que ha passat al segle XX s’entendria sense aquests costums i ritus mil·lenaris. Sense uns preceptes i uns costums absurdament rígids als nostres ulls.

El llibre és d’una lectura no del tot fàcil, però totalment fascinant pels que hi entrin. Fet que recomano vivament.

Destacaria dues coses curioses. Una de tipus religiós, l’altra de tipus econòmic.

Tot i la fidelitat general a les normes i els ritus, l’autor dona un important protagonisme als moviments de pensament “dissidents” amb la ortodòxia original i que en general eren perseguits  per l’estatus quo.

L’altre , i que ocupa una part important de la trama, són els daltabaixos econòmics de la família Máshber. Viuen de diverses empreses d’economia real i productiva, però també del préstec. És per aquí per on ve el mal, i en especial pels de més amunt. Alguns nobles locals es neguen a tornar importants crèdits abusant del seu poder i a partir d’aquí trontolla tota l’estructura dels negocis i una multitud de petits inversors perd el seus estalvis, ells s’arruïnen etc... No sé a què em sona tota aquesta història¡¡¡

La narració té dues parts i potser n'hi ha una tercera perduda en algun lloc. L’autor la promet en el propi text. Però això potser algun dia ho sabrem. Diuen que amb el final truculent que va tenir en Nister, algun manuscrit pot estar perdut pel mon.

El primer volum es va publicar el 1939 i el segon, a Estats Units al 1948. Fins a finals del 80, Nister,  no va començar a ser recuperat  a Estats Units i després, lentament i afortunadament, a altres llocs i idiomes.

El poc que sabem  del final de la vida de l’autor és que va ser víctima de l’horror stalinià,  portat al gulag i que va morir degut a les pèssimes condicions de vida, sense que l’arribessin a afusellar, tal com estava previst.

 

 

Els meus llibres. Barbaritats.

Barbaritats.  Àngel Juez.  Auto-editat. Barcelona, 2011

El meu amic Àngel fa 30 anys que es  mou en el mon  dels bars de nit i  sap  moltes coses de tot això. Ho recull en aquest petit llibre, molt interessant. Parla  dels tipus de bars, de clients, de com fer-ho … És mig periodista, mig assessor d’empreses, mig creatiu.

Però l’Àngel no ha sigut cantant, ni és una periodista coneguda, ni futbolista, ni polític que explica la seva infantesa.  Simplement sap de bars, i això no és suficient perquè algú li publiqui el llibre. Se l’ha auto-editat.

 

Per cert, a” l’Ascensor”, darrera l’Ajuntament, els millors cocktails de la ciutat. Carrer Bellafila 3. (des de la plaça Sant Jaume, entrant pel carrer Ciutat, a l’esquerra).

Els meus llibres. Primavera, estiu, etcètera.

Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals. Barcelona, RBA La Magrana, 2011.

Em parlen molt bé d’aquest llibre. El meu exemplar és de la novena edició.

Però, sincerament, no m’ha agradat gaire. L’argument, un triangle amorós, és molt simple i poc desenvolupat. I, a més, el títol sembla que desorienti, perquè les parts del llibre es diuen “tardor” “hivern”... fet que pot amagar la mica de filosofia que hi ha en els darrers capítols:  el crit d’una generació que es comença a fer gran i li angoixa el pas del temps.

A part d’aquest argument central, la novel·la és una “història generacional”, de la generació dels meus fills, en una zona rural. I aquí vull destacar un fet que també he detectat en pobles de la Garrotxa. Aquesta generació, en aquest context rural, ha hagut de viure gaire bé dues generacions en una. Vull dir que van néixer  en un context que sembla el de la “meva” infància i s’han hagut d’acoblar ràpidament a un mon nou, per atrapar als de la seva generació. Al menys m’ha provocat una mica aquesta sensació.

 I en el fons, el llibre, sembla un excusa per deixar anar tots els detalls i peculiaritats lingüístiques de la Palma d’Ebre. Aquest fet és potser el més atractiu del llibre. Però no ha de ser aquest l’objectiu d’una novel·la.  No es pot confondre el fons amb la forma.

Els meus llibres: Las confesiones de un italiano

Las confesiones de un italiano. Ippolito Nievo. Barcelona, Acantilado, 2008.

 Aquest joveníssim autor, va morir abans dels 30 anys ( 1831-1861), i aquesta magna obra de 1100 pàgines, no crec que hagués arribat fins a nosaltres si no fos gràcies a l’editor barceloní  Jaume Vallcorba.  Ignoro si mai s’havia traduït aquesta obra al castellà, probablement no. ( Veig al Vikipedia que a Itàlia s’han fet versions per la televisió).

La introducció de Magris  encerta plenament en el seu comentar i avisa al lector. És una obra millorable, que es podia haver escorçat una mica. Aquest avís et permet en determinats moments alleugerir una mica la lectura. Però l’obra té també fragments sublims i en ocasions sembla Cervantes. Pregunto a un amic italià si el coneix i en diu que al col·legi els en feien llegir fragments. Anem be , dons.

L’època en la que transcriu l’obra és el final del segle XVIII, l'època napoleònica i tot el caldo de cultiu de la unificació italiana. S’ha escrit bastant sobre la unificació italiana però no tant sobre el final del segle XVIII.

Com fa un novel·lista, descriu la realitat perquè et facis idea de com és. No necessita fer teoria. La descripció d’un comte que es passeja per casa seva amb espasa, però a la que hi ha un petit problema d’armes es mor de por (per dir-ho fi) i s’amaga al seu castell, la descripció de  la vida veneciana de l’època etc., descriu a la perfecció el que els passa a tots els imperis o regnes,  just  abans de desaparèixer. Està venint l’enèmic fort, mentre ells viuen de grandeses passades i de fanfàrria ... i només els queda pactar i guardar les aparences . I Pactar amb el diable, es digui Napoleó, o imperi austríac o el que sigui.

Per sota de la història, l’autor es centra en gran part en la vida d’uns petits personatges, de totes les classes socials, en les seves complexes relacions, i en els seus amors. Destaca el personatge de “Pisana” com a paradigma de la dona voluble i contradictòria, la passió més genuïna que pugui existir, però també preparada per sacrificar-se i morir.

Com és habitual en aquet tipus de novel·la, la joventut del protagonista s’emporta 800 pàgines i la resta fins al més de 80 anys només unes 300. Ja he comentat reiteradament aquesta constant en tota mena d’escrits.

No puc arribar a recomanar aquest llibre, perquè és certament una mica feixuc, però estic molt content de que m’hagi acompanyat durant aquest mes d’agost I si algú s’atreveix, és molt bona experiència.

 

No faré un recull de frases com altres vegades. Em limitaré a una  sola reflexió sobre  “l’amor etern” que es prometen els enamorats. Copio del castellà directament:

De ahí el abuso de esa terrible palabra “siempre” que se emplea con tanta ligereza en las conversaciones y en las promesas de amor. Pero para que un sentimiento arraigue establemente en el pecho no basta con saberlo y creerlo excelente hay que sentirse capaces también de él. Es un poco como si yo me pusiera  a pensar “la cumbre de la sabiduría humana es la filosofía, es la metafísica, soy pues un filósofo como Platón o como Kant”.  Pero la arrogancia que nadie se permite  en el ámbito intelectual, nos la permitimos luego nosotros mismos con suma  facilidad en la valoración de nuestros sentimientos. Nadie se atrevería a equipararse con Dante en lo elevado del pensamiento, pero sí en lo elevado del amor…

Els meus llibres. Donna Leon.

Descansant, entre llibre i llibre n’agafo un  de Donna Leon. No importa quin. No coneixia aquesta autora. Té un gran èxit i fins i tot  crec que hi ha una sèrie de televisió, inspirada, com a mínim, en la seva obra. No n’he vist cap episodi.

És interessant  dintre del seu gènere i supera els tòpics habituals. Fins i tot es permet deixar lliure al culpable al final, ja que no sempre la veritat i la “justícia”, en el sentit estricte, és lo millor.  L’escenari de les seves obres, Venècia, ajuda a imaginar els racons en els que succeeixen les coses.

Tot just el deixo, agafo un altre llibre de John Williams, Butcher’s Crossing  (veig que ja l’he comentat fa uns dies) i només començar llegeixo una cita de Ralph Waldo Emerson ( Nature)   que diu així:

Tot el que té vida emet senyals de satisfacció, i sembla que el bestiar que descansa als prats té pensaments excelsos i plàcids. Potser aquests alcions s’haurien de buscar amb una mica més de confiança quan arriba el període clar d’Octubre que anomenem estiuet de Sant Martí. El dia, incommensurablement llarg, dorm sobre els amplis turons i sobre els Prats càlids i extensos. Haver viscut durant totes les seves hores assolellades et fa sentir prou longeu. Els llocs desolats no semblen tan solitaris. Sorprès, a les portes del bosc, l’home de ciutat es veu obligat a prescindir de les idees de gran i petit, de savi i beneit. La motxilla de l’habitud li cau de les espatlles tan bon punt trepitja aquests verals. Aquí hi ha una santedat que eclipsa les nostres religions i una realitat que desacredita els nostres herois. Aquí trobem que la Natura és la circumstància que empetiteix totes les altres circumstàncies, i que considera deus tots els homes que hi fan cap.

El llibre promet. I penso (sense voler ser pedant): si tenim poc temps per llegir perquè no concentrar-se en coses que realment t’aportin alguna cosa? Quan veig la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi em preocupo. I quan veig la llista dels 10 llibres més venuts cada setmana també em preocupo.

Recordo que en una entrevista, un famós editor català comentava que la “bona literatura” s’ha d’anar deixant anar a poc a poc, perquè el nombre de lectors d’aquests llibres és petit i si n’hi ha massa no donen a l’abast i el llibre  pot ser un fracàs. No estaria d’acord. Crec que, contradient -me a mi mateix,  i segons la teoria econòmica de que la oferta crea la seva demanda,  el nombre de lectors de l’amplia oferta interessant de què disposem va augmentant.  Però no prou de pressa.

Els meus llibres. El mundo de ayer. 4

El mundo de ayer. Stefan Sweig, Barcelona, Acantilado, 2001.

13.Descriu amb clarividència (any 1941, lo pitjor encara estava per arribar) la gestació de l’horror que se’ns venia a sobre: “ Obedeciendo a una ley irrevocable, la historia niega a los contemporáneos la posibilidad de conocer en sus inicios los grandes movimientos que determinan su época”.

 

14.Grans interessos econòmics hi havia darrera de tot això, tot i que després Hitles es passes de frenada i acabés amb tot. Descriu una petita anècdota al seu pas per Espanya a finals de  1936: “Delante del ayuntamiento de Vigo estaban formados unos jóvenes, en su mayoría guiados por curas y vestidos con ropas campesinas. .. Al cabo de un cuarto de hora los vi salir del ayuntamiento completamente transformados. Llevaban uniformes nuevos y relucientes, fusiles y bayonetas; bajo la vigilancia de unos oficiales fueron cargados en automóviles, igualmente nuevos, y relucientes… Me estremecí.  ¿Donde había visto esto antes? Primero en Italia y luego en Alemania. Y una vez más me pregunté.¿ Quien proporciona y paga esos uniformes?  ¿Quien los organiza? En España el tesoro público estaba en manos del gobierno legítimo… Era un poder nuevo que quería el dominio, un poder que amaba la violencia y que consideraba debilidades anticuadas todas las ideas que nosotros profesábamos: paz, humanidad, entendimiento mutuo " ... “ Y en el momento en que vi cómo instigadores ocultos proveían de armas a aquellos muchachos jóvenes e inocentes y los lanzaban contra muchachos también  jóvenes e inocentes de su propia patria, tuve el presentimiento de lo que nos esperaba, de lo que amenazaba a Europa".


15.Tot i ser les memòries d’un escriptor, a penes dedica espai a la menció de les seves obres. La situació política que li va tocar viure és tant horrible que és el que descriu. Les seves obres, ja hi eren, no calia repetir res.


16.Precisament aquests matís de resumir les obres és un dels pocs que comenta. Les obres de Sweig són relativament curtes. Ell mateix deia que podia dedicar tant temps a escriure una obra  com a retallar-la fins que no hi sobrava res. El cert és que les seves lectures són delicioses, però també ens agraden les descripcions detallades a l’estil Mann o Proust. Discreparia en aquest punt.

 

 

 

 

 

Els meus llibres. El mundo de ayer. 3

El mundo de ayer. Stefan Sweig, Barcelona, Acantilado, 2001. 3

9.Com molts grans homes va tenir ocasió de viatjar molt i de conèixer altres intel·lectuals i poetes, avui en dia mítics, com per exemple Rilke de qui fa un preciós elogi del que només mencionaré que “ el silencio surgía a su alrededor estuviera donde estuviera, fuera donde fuera”.

 

10.Sweig era un fervent amant de la Europa Unida. Unida bàsicament pel pensament lliure i creatiu. La Primera Guerra Mundial o Gran Guerra, com hi deien quan encara no havia arribat la segona, era una cosa impossible, horrible. En produïr-se, però no va tenir més remei que apuntar-s e a un arxiu de tipus cultural perquè quedés constància de que feia alguna cosa. Però si podia s’escapava a Suiza i es trobava amb els seus amics europeus. Ploraven junts davant de l’horror que no entenien.

 

11.Tot i no anar directament a la guerra, hi va anar a fer un reportatge. Destaco dues pinzellades. Una referida als jueus i l’altre als pobres homenets que fan la guerra i no saben per què:  Vi la  miseria, jamás sospechada, de la población judía hacinada en los guetos, donde entre diez y doce personas vivían en una habitación de plantra baja o del sótano”.   “Por primera vez vi al” enemigo”, los prisioneros no mostraban deseo alguno de huir y los milicianos austriacos tampoco parecían inclinados a tomarse con demasiado rigor su misión de guardianes. Intercambiaban  cigarrillos, miradas i risas. Me embargó la irresistible sensación de que aquellos hombres sencillos y primitivos comprendían mejor la guerra que nuestros escritores i catedráticos de universidad, a saber: como una desgracia que les había sobrevenido y contra la cual nada podían hacer, y, por eso mismo, todo el que sufría aquel infortunio era como un hermano.

 

12.Sweig es queixa de que a una sola generació els ha tocat viure dues guerres horribles. Destaca, sobre un tema del que s’ha escrit tant, un matís curiós. Diu que Hitler no era de la elit intel·lectual. Era un inculte. Aquest fet a Alemanya i a Àustria en aquells anys, feia que els que sí es consideraven elits, no se’l poguessin prendre en serio. Estaven segurs que allò era un foc d’encenalls. No podia anar en serio. (En aquest moment nostre, observem actituds similars respecte a Podemos,  la CUP o altres. Afortunadament en aquest cas aquests grups són de signe contrari).

Els meus llibres. El mundo de ayer.2

El mundo de ayer. Stefan Sweig, Barcelona, Acantilado, 2001. 2

5. Sweig descriu admirablement el que busquen totes les generacions: “ Encontrábamos lo nuevo porque lo queríamos, porque anhelábamos algo que  no fuese sino nuestro y no del mundo de nuestros padres, del mundo que nos rodeaba”.

 

6. Sovint dic que aquesta moda actual  de l’esport potser algun dia passarà... Diu Sweig: “Despreciábamos todo lo relacionado con el deporte...En nuestra época, la lucha, los clubs de atletismo, los records de pesos pesados, todavía se consideraban como actividades de suburbio y formaban su público carniceros y ganapanes... Lo que uno ha descuidado en lo referente a sus músculos aun puede recuperarlo algún día, mientras que el impulso espiritual, la capacidad de captar del espíritu, tan solo se adquiere en los decisivos años de formación y solo aquel que ha aprendido a expandir su alma a los cuatro vientos, a tiempo, es más tarde capaz de abarcar el mundo entero”.

 

7. Sweig parla també de la moral estricta i al mateix temps falsa.( Menciona que les noies s’havien de banyar amb el camisó, per no veure el seu cos despullat. La meva mare encara explicava que de petita li feien fer). I Admira la igualtat i llibertat entre sexes que “regna avui en dia”. Quan estàs llegint això has de parar esment en  que està parlant dels anys 1940 i no del 2000. Però també aquí hi ha haver una república alliberadora sexualment i després reprimida brutalment pel catolicismes franquista.

 

8. Sweig no deixa de ser una mica cregut, com quan diu que durant la carrera es va dedicar a llegir i fer contactes i, cap al final, en uns mesos es va treure del davant tota la parafernàlia obligatòria de tipus acadèmic. Però si un veu la magnitud de la seva obra, ho pot arribar a entendre.

Els meus llibres. El mundo de ayer. 1

El mundo de ayer. Stefan Sweig, Barcelona, Acantilado, 2001

Stefan Sweig, un dels meus autors preferits darrerament, va escriure les seves memòries l’any 1941. L’any 1942 va morir. I no va morir de qualsevol manera: es va suïcidar. Al Brasil, lluny d’Àustria i de la seva Viena i del seu Zalburg. Inquietant.

Durant tota la redacció del llibre,  ja sabia el què pensava fer? O va ser una crisi momentània? Però ho van fer junts, ell i la seva dona. Els van trobar al llit, en una habitació d’hotel. Quant dolor no va haver d’acumular com a jueu expulsat de la seva pàtria¡ Tot i que, possiblement, encara no va conèixer la realitat del genocidi jueu, al menys en tot el seu horror.

Quan t’enfrontes a la lectura d’aquest text, no pots deixar de  pensar en tot això. Tenia encara 60 anys¡  jo en tinc 64. La perspectiva de la pròpia edat per analitzar uns fets  és determinant.

Deu meu i quantes coses fantàstiques no hagués escrit encara ¡

Dit això, passo a fer alguns comentaris d’aquest llibre extraordinari, que recomano molt i molt.

1.       La seva joventut la descriu com “la edad de oro de la seguridad... nuestros padres estaban plenamente imbuidos de la confianza en la fuerza infaliblemente aglutinadora de la tolerancia y la conciliación”. “Aquella  seguridad fue un castillo de naipes, pero nuestros padres vivieron en él como en una casa de piedra”.

2.        Àustria portava 50 anys de pau. No era concebible una guerra a Europa... La fe en el  dret internacional imperava. Però Alemanya va envair Bèlgica. “Tuvimos que dar la razón a Freud cuando afirmaba ver en nuestra cultura y en nuestra civilización tan solo una capa muy fina que en cualquier momento podía ser perforada por las fuerzas destructoras del infierno”. “Freud negaba la supremacía de la cultura sobre los instintos…y ahora teníamos que darle la razón”.

3.        “Mi padre tenía una empresa sólida. Nunca ni un  pagaré ni una letra de cambio...Aun no se robaba a los ahorradores, no se estafaba a los solventes, y precisamente los más pacientes, los que no especulaban, obtenían mejores beneficios”... Realment tot ha canviat.

4.       Sweig era jueu, i vist des d’ara trenca alguns estereotips: “...la adaptación al medio en cuyo seno viven, no es  para los judíos solo una medida de protección externa, sino también una profunda necesidad interior. Su anhelo de patria, de tranquilidad, de reposo y de seguridad, sus ansias de no sentirse extraños, los empujan a adherirse con pasión a la cultura de su entorno”. Sweig torna sobre aquest tema varies vegades. Què diria avui d’Israel i tot el que està passant? Com ho interpretaria?

Els meus llibres. Butcher’s Crossing

Butcher’s Crossing, John Wiliams. Barcelona, 2013, Edicions 62.

 

Tot i llegits amb molts mesos de diferència, comento de nou un llibre de Wiliams. Molt diferent de Stoner, però igualment recomanable. Molt.

És del gènere anomenat “anti-western”. Aventures de l’oest americà, sense pistolers per tot arreu, sense bons i dolents, sense indis.

Personatges molt ben treballats, tots amb clars i obscurs, però sempre dintre de la gamma dels grisos. Per sobre de tots ells, un jove de ciutat que es busca a sí mateix.

És una historieta que es podria resumir en una pàgina. O en dues línies. Una expedició a buscar bisons, quan ja es comencen a acabar. No explico la història per si algú s’anima.

Passen poques coses, però passen  molt lentament i estan descrites amb una meticulositat i una pulcritud exquisides.

L’extermini dels bisons està descrit amb una gran sang freda i , per altra banda, viscut amb total manca de remordiments per part dels caçadors - depredadors. Però sempre ha estat així. No crec que els varen desforestar  Espanya, o els que quasi van eliminar algunes espècies de caça, o els que  estan acabant amb el musclo de roca o les garotes de Cadaqués, tinguin remordiments.

 

 

(Com diu l’acudit de la Mafalda a la platja: “aquí tothom amb banyador...sembla que ningú tingui la culpa de res”.) Des d’aquí aquest mínim homenatge a Quino, premi Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats 2014.

Els meus llibres. Stoner

Stoner.  Jhon Williams. Barcelona, Edicions 62, 2012.

Stoner, me’l recomana vivament la meva amiga i gran lectora Anna Monreal. Es podria subtitular com el llibre de Pesoa: Llibre del desassossec.

El llibre comença pel final, per aquell final que ens espera en general: l’oblit, la nul·la gratitud pel que hem fet, la mediocritat. I la pregunta, per què tot plegat?

Que un jove surti  d’un entorn rural miserable a finals del segle XIX, que abandoni  el seu destí original per buscar una carrera literària (tanta força pot tenir un sonet de Shakespeare?), sembla bastant habitual en les novel·les, però la introducció ja t’ha preparat. Res és “normal”.

La fredor dels pares, del personatge principal, l’enigmàtic paper de la seva dona sorprèn enormement. Moltes coses no les acabes d’entendre. Què ens vol dir Williams amb això?

Els desastres i la mediocritat del mon universitari em són més propers i m’han explicat històries del mon acadèmic similars a la de la novel·la. Els problemes amb la seva filla, l’alcoholisme, són més habituals no ja a la novel·la si no a la vida real. Res semblaria molt especial.

Però en el seu conjunt Stoner és un personatge diferent,  accepta resignadament tot el que li va passant a la vida sense a penes rebel·lar-se. Sembla ben bé que estigui en “una vall de llàgrimes” però sense esperar cap cel.

El llibre t’acompanya un cop l’has acabat. T’acompanya uns quans dies. Realment et desassossega.

Fins i tot en el tema de les frases, que m’agrada anar recollint, també és diferent aquest llibre. A penes en trobes de destacables. És tot el conjunt el que és, en sentit literal, impressionant.

 

Els meus llibres. Bloody Miami

Bloody Miami. Tom Wolfe. Barcelona, Anagrama, 2013.

Tom Wolfe no es prodiga amb una novel·la cada any. És d’agrair. El producte que ens presenta està molt treballat i cuidat des del punt de vista formal.

No cal esperar de Wolfe una novel·la filosòfica, però sí una despietada crítica social: els cubans de Miami, la possible mentida del mon de l’art, el cinisme de la moral americana, els ghettos que es fan els rics perquè els “no rics” no hi puguin penetrar, les seves festes i bacanals impossibles, les màfies... Tot aquest ventall en un relat hilarant, però també amb trama d’intriga molt ben portada.

Potser el llibre acaba en picat, sense tancar els temes, sembla que li faltin 100 pàgines. Però recomanable.

 

Els meus llibres. Entre enemigos

Andrea Molesini, Entre enemigos, Editorial Lumen, Barcelona, 2011.

Un noiet de  17 anys explica la seva vivència  de la Primera Guerra mundial en una zona d’Itàlia al nord de Venècia i a prop del riu Piave. La zona està ocupada primerament pels alemanys i després pels austro- hongaresos.

Net d’una família noble de la localitat, la seva casa és convertida en residència d’oficials amb els que conviuen i fins i tot sopen, sense perdre mai les formes, segons els criteris dels antics imperis. Curiosament l’oficial principal és un baró hongarès, tot un símbol de la caiguda, no només d’un imperi,  si no també d’una manera de concebre la vida.

 Darrera de les formes socials, les normes de la guerra s’imposen i el baró hoste, no dubte en condemnar al seu amfitrió.

El jove es fa gran en poc temps. La narració ens porta de l’observació juvenil i quasi distanciada, a la intervenció directe en accions de salvament i d’espionatge: la guerra no pot deixar indiferent a ningú.

L’autor ignora, expressament, que al cap de pocs mesos els exercits aliats i en concret l’italià, va avançar ràpidament pel territori, ocupant  espais de l’antic  imperi  que encara avui en dia té (Trieste) i altres que va cedir a la següent guerra mundial (Istria).

Recomanable.

Nota. Els records del meu viatge a Trieste i Istria i el passeig per escenaris de cruentes batalles de la zona, m’han fet el relat més viu i interessant.

Els meus llibres. Suave es la noche

 Suave es la noche. Scott Fitzerald.  Barcelona, Alfaguara, 2001.

Scott Fitzerald era, per a mi, un desconegut. Per sort a la “tertu” ens han posat de deures la lectura de “Tendra és la nit”. Aprofitant aquesta oportunitat he llegit també El Gran Gatsby i el llibre de la seva dona “ Reservame el vals” ( l’únic que va fer. Per afegir a la llista d’autors d’un sol llibre). I a més hem anat a la Filmoteca a veure la pel·lícula “Suave es la noche”.

En contra del que acostuma a passar la pel·lícula recull molt bé el llibre, tot i que retalla hàbilment els sub-arguments més prescindibles.

L’esquema és de tragèdia grega. Un psiquiatra s’enamora d’una pacient  en contra de tot el que ha de fer un metge. I ella d’ell. Ell sap  que hi ha amor, però a més  sap que es tracta d’una relació de dependència i que inevitablement quan ella estigui curada del tot, el deixarà d’estimar i el deixarà. I així passa.

Con que la trama es desenvolupa en el mon dels rics, la frivolitat, les festes, l’alcohol estan presents en tot moment a la pel·lícula. Però tot això no és més que un embolcall estúpid que tothom sap que no serveix per a res.

Gràcies a aquest embolcall Fitzerald aprofita, com qui no vol la cosa, per fer una crítica radical del “rics” (estereotipats en la germana de la protagonista). Són persones absolutament egoistes, sense sentiments, sense capacitat per estimar, que utilitzen els altres i després els llencen. Molt millor que alguns pamflets que a vegades es veuen.

I per sota de la novel·la, la vida real. Scott Fitzerald va tenir una dona malalta mental, ingressada molts anys en sanatoris. I que no es va curar. I tots dos van morir molt joves. Alcoholitzats.

Els meus llibres. El buen hijo

El buen hijo. Angeles González Sinde,  Barcelona, Planeta 2013.

Finalista del premi planeta d’aquest any. Una persona culta, escriptora, exministra . Sempre he pensat que quan aquest tipus de gent han abandonat el poder deuen pensar, “que bé, de nou lliure, de nou davant el paper...què feia una persona com jo en un lloc com aquell?” O potser no, jo no he entès mai l’eròtica del poder.

Em comenten que, en ocasions, els finalistes dels Planeta poden tenir una mica més  de  “cos” que els guanyadors. Amb el guanyador cal assegurar les vendes per poder pagar el premi per tant cal que el llibre sigui comercial, amb el finalista el risc és menor i es pot arriscar més.

Crec que certament, al menys aquest any, és així. Personatges ben construïts, trama correctament interessant, fins i tot intenta fer pensar una mica. Llàstima que el llibre queda inacabat o perquè s’acabava el temps per presentar-lo o perquè l’autora no sabia com fer-ho.

Un protagonista que no sap què fer amb la seva vida al 37 anys, bona persona, ajuda a tothom, però té problemes de relacions. Finalment té una relació amb una romanesa (calia que fos romanesa ?) que tampoc acaba bé...

Crec que un autor o autora ha de construir l’esquema del llibre abans de posar-s’hi i que el final ha d’estar clar i ser coherent. Suposo que ho fan així, o no? Però, més sovint del desitjable, aquest problema del final del llibre enterboleix  tot el conjunt.

Els meus llibres.El cielo ha vuelto

El cielo ha vuelto. Clara Sánchez. Editorial Planeta . Barcelona, 2013.

Premi Planeta d’aquest any, de lectura fàcil i agradable i de dimensió enganyosa ja que està presentat en una lletra enorme.

La trama discretament ben portada, té una intriga que no està malament i que posa de manifest alguns dels problemes socials del mon actual, vistos des de la perspectiva del mon de la  moda. Com diu la mateixa autora en un moment donat “”sabía como crear una imagen, una impresión, una sensación; para eso se dedicaba a la moda y a la publicidad. Irina decía siempre que nadie tiene tiempo de buscar en el interior de las personas, que ese interior hay que darlo servido, Hay que gritarle al mundo entero quien es uno, porque el mundo está muy distraído en otras cosas. Para ella no tenía sentido la palabra profundo...”

Cada any llegeixo el premi Planeta que em regala la meva filla. És distret. Un llibre de “vacances”.

Però l’autora es traeix. El personatge principal,a casa els seus pares troba “Los miserables”, “Nuestra señora de parís”, “La feria de las vanidades” i “El amante de Lady Chaterley”. Finalment s’enduu aquest i quan s’acaba tota la trama es posa a llegir-lo. Per què cita aquests llibres, tots ells excel·lents? Està dient als lectors: “ si us plau, quan acabeu amb el meu, comenceu amb un d’aquests?

Els meus llibres. Berlin Alexanderplatz

Alfred Döblin. Berlin Alexanderplatz.(1929). RBA. Barcelona, 2013

 Incomprensiblement, aquest autor era totalment desconegut per mi. El trobo recomanat  a algun suplement de diari. Fa bona pinta.

 I resulta que aquesta obra  és, com si diguéssim, un "Ulyses" alemany. Tot i que l'autor renega d'aquesta opinió i diu que ell no coneixia a Joyce quan va escriure el seu Berlin Alexanderplatz. Ens ho haurem de creure.

 És doncs una meravellosa coincidència històrica, que sovint es dona tant en la ciència com en les arts.

 Sense saber res del tema, diria que és un llibre com surrealista i que utilitza tècniques narratives similars a les de Joyce. Però així com un quadre per exemple si no l'entens, passes al següent en 5 segons, un llibre t'obliga a llegir-lo durant moltes hores si els vols "veure" .

 Narra la història d'un pobre home que surt de la presó  i intenta ser bona persona, però el mon no el deixa. Li passen mil desgràcies. No és la història que és quasi previsible, és la forma narrativa que sorprèn i per què no dir-ho et supera en alguns moments. Globalment m'ha agradat llegir-lo tot i que  m'ha requerit un considerable esforç.

Döblin és jueu i el llibre té múltiples referències bíbliques (en especial al sacrifici del fill d'Abraham, Isaac). Però tot i ser jueu, Döblin va publicar el llibre l'any 1929, é a dir abans del període nazi. Aquest fet li dona a la novel·la una puresa que no tenen altres llibres contaminats per la història. La Narració i els personatges estan fora del context sociopolític.

 Destacaria dos fragments que m'han resultat sublims.

 Un és el diàleg entre dues persones que es desdoblen en quatre: el que diuen i el que pensen. És el fragment del passeig pels bosc i que acaba tràgicament.

L'altre és el relat de les visions surrealistes del protagonista que s'està morint. Allò que diuen que et passa la vida per davant, però intentat recrear en dues dotzenes de pàgines.