De viatge. 40 anys de casats.

L’any 1974 em vaig casar. Jo i molta altra gent. Amb un grup d’entranyables amics de l’època de la facultat i amb  els que ens trobem de tant en tant, la major part també es van casar l’any 1974. Què va passar aquell any? Comento amb companyes de treball això que ara explicaré i dues em diuen que els seus pares també es van casar el 1974. Caram¡ I quina casualitat. Això vol dia, al mateix temps, que jo treballo “amb els meus fills”...

Doncs amb aquest grup vàrem decidir dedicar un llarg cap de setmana a visitar els llocs on ho vàrem fer. Banyoles, Fontcoberta, Queralt, Els Arcs de Santa Pau, Girona, Romanyà, Santa Maria de Belloch... El campament general a Bianya.

A part de que està bé això de fer el turista pels llocs on ja circules habitualment, però potser amb uns altres ulls, a part de descobrir llocs increïbles, com Montgrony o Sant Jaume de Frontanyà, on inexplicablement no hi havia estat mai, l’experiència  és un interessant viatge “interior”.

Per un costat el pas del temps. El pas del temps te’l marquen els fills i potser les petites  xacres que anem acumulant, però per dins  un mateix un se sent igual. No sembla que hagin passat 40 anys.

Hi ha llocs on és especial aquesta sensació d’intemporalitat. A Queralt, la recepció de l’antic hostal està exactament igual que fa 40 anys i exactament igual que fa 50, quan la Mariona hi anava amb els seus pares.  En canvi el lloc on vàrem fer el berenar està, ara,  deixat i abandonat.

A Montgrony  et diuen que fins a 2004 hi va viure un ermità. La pau i silenci del lloc i la meravellosa església romànica et fan venir ganes de demanar la plaça. És un dir naturalment, però el lloc té una mística inigualable.

En canvi  a Queralt trobem un casament, quina casualitat¡  És ben diferent dels de la nostra època (en general tirant a hippies).  Tothom mudat amb un gust dubtós, un “mercedes” d’època pels nuvis... aquest tipus de coses . Una cosa positiva, la coral de Puigreig interpreta unes peces meravelloses durant la cerimònia, que escoltem uns minuts.

Als Arcs de Sant Pau, també molt igual, ens retrobem amb un altre fragment de 1974. Fantàstic. Tot ha canviat molt, em el mon en general, però hi ha alguns racons màgics en els que sembla que s’hagi congelat el temps.

Bé, un inoblidable recorregut nostàlgic i  romàntic. El meu fill ens truca i ens diu que està esgotat d’anar a concerts del Primavera Sound. El mon no s’atura, afortunadament.