Els meus llibres: En manos del diablo

Garat, Anne Marie. En manos del diablo. Bellaqua, 2008.

 Una novel·la de 1300 pàgines escrita al segle XX, però que sembla una novel·la del segle XIX i de fet es situa en una època a cavall de dos segles però centrada cap el 1913/1914.

Una complexa trama familiar estil “Els Buddenbrook” de Tomas Mann, més un peculiar triangle amorós mig romàntic, mig real, amb presència de la mort, més una intriga sobre la guerra química en un moment crucial just abans de la Gran Guerra, el que nosaltres ara anomenem la Primera Guerra Mundial, més un munt d’altres arguments col·laterals, més la “disjuntiva” entre l’antic mon i les revolucions socials, més unes detalladíssimes descripcions de paisatges, espais i situacions, més moltes coses més.

Tot i aquest cúmul de temes, el llibre es fa una mica pretensiós. Està bé, però no  arriba a la talla de Mann, ni dels romàntics del segle XIX i amb 500 pàgines menys no hagués passat res. Aquesta dimensió fa que avanci molt lentament  la narració i la pretesa intriga és relativa ja que el final és previsible i es veu a venir. De tota manera em fascina la gent que es capaç d’arribar a aquest nivell de detall en la narració i no li vull treure a l’autora el mèrit de l’intent, ni a l’editor el valor de publicar-la, ni  la possibilitat  que ens ha donat de  conèixer-la, ja que és la seva  primera obra traduïda al castellà.

Destacaré dues o tres frases, però que en absolut són representatives del conjunt del llibre:

La vida és fatal, provisional i un gran avorriment. La bellesa en canvi és permanent. Es podria dir que és la nostra eternitat.

La felicitat és una diabòlica creença. El plaer, el plaer és més fàcil d’aconseguir.

Només s’envelleix si es viu com un vell.

Històries mínimes: La manada

“L’home caçador” va 2 metres per davant de la seva manada per protegir-los i advertir-los dels perills. De tant en tant es gira per comprovar que estant bé i que no corren cap perill. La dona i els nens darrera, tranquils i confiats. A les mans,  porta les seves armes: un mapa de Barcelona i una màquina de fer fotos.

Peternari 39

No permetis mai que se’t saltin, però salta sempre que puguis.

Memòries d’un funcionari 10. Antecedents. Iberhospitalia -3.

A Iberhospitalia fèiem una jornada de 40 hores setmanals, amb un horari de presència obligat de 9,30 a 14 i de 15,30 a 17. L’empresa tenia una petita cafeteria i si et quedaves a dinar allà sense sortir al carrer i ho feies en una mitja hora, el dinar quedava dintre de l’horari. Això vol dir que es podia sortir a les 5,  facilitant així els compromisos dels pares d’anar a les escoles. També et podies quedar fins a les 7 de la tarda. A més el còmput horari era mensual no setmanal, i et podies compensar les hores dels viatges. Quan es viatjava, un dia de feina equivalia a 11 hores de treball. Amb aquests paràmetres l’horari de treball era raonable, permetia l’economia si et quedaves a dinar i podies complir amb les obligacions paternals... Tampoc sembla que estiguem parlant de fa 30 anys.

També és interessant destacar la distribució de l’espai. Ningú tenia despatx, ni tant sols el Dr. Soler. El tenies allà, el veies treballar. A part de l’aspecte relacional, això tenia unes implicacions d’aprofitament de l’espai importants i d’estalvi de costos.

Un detall més: per Nadal no hi havia panera, si no un regal fi i exquisit. Puc afirmar que mai he tingut panera de Nadal, un costum horrible que crec que hauria de desaparèixer. Té un regust tercermundista i paternalista que no m’agrada.

L’ambient de treball era bo i durant molts anys ens varem estar veient amb la gent d’IBH. Encara 30 anys després ho fem de tant en tant.

Què va passar doncs? Perquè es va perdre el paradís? On és la part fosca?

El Dr. Soler era una persona carismàtica, emprenedora i probablement una mica idealista. Buscava un objectiu...creia en ell i també en el seu equip. Avui en dia tothom sap que una consultoria ha de funcionar amb una plantilla reduïda i treballar en xarxa amb altres empreses. Si no, no es poden ajustar els encàrrecs amb les despeses fixes. Però érem dels primers als país i no ho sabíem.

El Dr. Soler era molt generós. En una ocasió per tal d’acabar la meva tesina per obtenir el “grau” de llicència, vaig demanar una reducció temporal de dedicació. Em va dir que res de reducció de jornada i de sou i que dediqués el temps que necessités a fer la tesina. Sempre li he estat agraït a nivell particular

En definitiva, a pesar del client principal, i per les circumstàncies que ja he comentat, va  començar a haver problemes per cobrar a finals de mes. Algunes persones van començar a marxar, jo mateix ho vaig fer. Val a dir que la cohesió humana va ser excel·lent. En alguns moments l’empresa arribava a dir el líquid que tenia i s’enduien diners a compte aquells que més urgència tenien per sobreviure. Quan jo vaig marxar se’m devia més d’un sou. Vaig deixar ben clar que hi renunciava així com també a la quitança, com a agraïment de la “beca” rebuda per la tesina.

Val a dir que els que no van poder trobar un altre lloc van ser ubicats en els serveis de l’Hospital General de Catalunya, quan aquest es va posar en funcionament. Alguns van posar petites enginyeries, consultories, altres varem anar a parar al sector públic, però crec que en tots va quedar el regust de que havíem viscut una etapa privilegiada.

Va ser una bona època, era la meva primera feina, vaig aprendre molt, vaig fer molts amics i em va servir per reorientar-me cap al tema que d’una manera central ha ocupat la meva vida: la gent gran.

Peternari 38

El jefe canvia l’esmorzar per dinars “de treball” de dues hores.

Cinema. Escenes mínimes. La pesca del salmón en Yemen

La pesca del salmón en Yemen

Dirigida per Lasse Hallström al 2011 té com a protagonistes a Ewan McGregor i Emily Blunt.

Es tracta d’una comedieta en la que un multimilionari yemení vol portar salmons d’Escocia a Yemen per introduir-hi la pesca. Sense grans pretensions la pel·lícula aporta, entre altres aspectes, una curiosa crítica als polítics i a l’Administració.

La crítica als polítics es centra en una cap de premsa del primer ministre, amb una manera perversa de mirar la realitat per tal de reconvertir-ho tot en fets i imatges favorables al seu jefe i al seu país.

L’escena mínima, que quasi pot passar desapercebuda per un que no sigui funcionari és aquesta:

Estan buscant els salmons i ho demanen al responsable d’aconseguir-los. Diu que és molt difícil però que farà tot el possible i que crearà una comissió que ho analitzi. L’altre li diu: “No creïs una comissió, fes-ho”.

La lectura d’aquesta frase és: quan no es vol fer una cosa i se li vol donar llargues, es crea una comissió. Una comissió vol dir temps perdut, moltes reunions, possiblement dietes d’assistència, hores extres i sobre tot no fer res de bo. És un trist consol veure que també al Regne Unit les coses funcionen així.

Peternari 37

Tothom sabrà amb qui va a esmorzar el jefe i farà mil suposicions.

Els meus llibres. El sueño del celta

Vargas Llosa, Mario. El sueño del celta. Madrid, Santillana Ediciones, 2010.

Roger Casement, és un personatge històric de finals del segle XIX i principis del XX, un oficial del exèrcit britànic, heroi a diverses activitats bèl·liques, testimoni actiu de moltes aventures i experiències en el mon colonial, en especial al Congo Belga i a Sudamèrica. Un heroi en el seu país durant un temps.

Però l’heroic oficial té un problema: és irlandès. I pren consciència de la seva nacionalitat i l’experiència viscuda en les colònies, li posa de manifest que al llarg de la història gaire be tots els països han aconseguit la seva independència amb una guerra. Això el porta, com a irlandès, a lluitar en el bàndol alemany a la primera guerra mundial, pensant, com molts altres, que si alemanya guanyava, Irlanda podria més fàcilment aconseguir la independència. Con que Alemanya no va guanyar, es va convertir en un traïdor i va ser condemnat a mort.

Molt interessant relat. Com sempre, la ploma de Vargas Llosa, es brillant, complerta. El conservador de Vargas Llosa fent apologia del terrorisme?

Peternari 36

Si el jefe va a esmorzar, cal que vigili amb qui ho fa.

Cinema. Escenes mínimes: La Colmena.

Passada per televisió aquest cap de setmana. Ja l’havia vist, però és de bon reveure.

Basada en la novel·la de Camilo José Cela i dirigida per Mario Camús el 1982, la historia està ambientada en el Madrid de la postguerra. La població sofreix les conseqüències de la guerra civil. Un grup de tertulians es reuneixen tots els dies al  café La delicia. En aquest espai com a corretja transmissora, tot un “eixam d’abelles” en forma de petits personatges intenta sobreviure. A la tertúlia pròpiament dita hi assisteixen un grup de poetes morts de gana, dirigits per un esplèndid Paco Rabal.

La meva escena mínima: A la penya del bar acudeix de tant en tant un personatge que convida a tothom a cafè amb llet i pastes a canvi de que escoltin el “seu” soporífer discurs que pensa presentar en unes oposicions. Tots li fan pilota amb la promesa del cafè amb llet i després escolten avorrits. Un bon dia entra al bar…i no mira cap a la taula, el criden, hi va tímid, el conviden a dir el discurs (o sigui a que els convidi a cafè) i ell els diu: “es que no tengo dinero”. Paco Rabal li contesta “no importa, no importa”. La cara de l’altre s’il·lumina i diu “¿de verdad?”I els deixa anar el discurs.