Els meus llibres: Las confesiones de un italiano

Las confesiones de un italiano. Ippolito Nievo. Barcelona, Acantilado, 2008.

 Aquest joveníssim autor, va morir abans dels 30 anys ( 1831-1861), i aquesta magna obra de 1100 pàgines, no crec que hagués arribat fins a nosaltres si no fos gràcies a l’editor barceloní  Jaume Vallcorba.  Ignoro si mai s’havia traduït aquesta obra al castellà, probablement no. ( Veig al Vikipedia que a Itàlia s’han fet versions per la televisió).

La introducció de Magris  encerta plenament en el seu comentar i avisa al lector. És una obra millorable, que es podia haver escorçat una mica. Aquest avís et permet en determinats moments alleugerir una mica la lectura. Però l’obra té també fragments sublims i en ocasions sembla Cervantes. Pregunto a un amic italià si el coneix i en diu que al col·legi els en feien llegir fragments. Anem be , dons.

L’època en la que transcriu l’obra és el final del segle XVIII, l'època napoleònica i tot el caldo de cultiu de la unificació italiana. S’ha escrit bastant sobre la unificació italiana però no tant sobre el final del segle XVIII.

Com fa un novel·lista, descriu la realitat perquè et facis idea de com és. No necessita fer teoria. La descripció d’un comte que es passeja per casa seva amb espasa, però a la que hi ha un petit problema d’armes es mor de por (per dir-ho fi) i s’amaga al seu castell, la descripció de  la vida veneciana de l’època etc., descriu a la perfecció el que els passa a tots els imperis o regnes,  just  abans de desaparèixer. Està venint l’enèmic fort, mentre ells viuen de grandeses passades i de fanfàrria ... i només els queda pactar i guardar les aparences . I Pactar amb el diable, es digui Napoleó, o imperi austríac o el que sigui.

Per sota de la història, l’autor es centra en gran part en la vida d’uns petits personatges, de totes les classes socials, en les seves complexes relacions, i en els seus amors. Destaca el personatge de “Pisana” com a paradigma de la dona voluble i contradictòria, la passió més genuïna que pugui existir, però també preparada per sacrificar-se i morir.

Com és habitual en aquet tipus de novel·la, la joventut del protagonista s’emporta 800 pàgines i la resta fins al més de 80 anys només unes 300. Ja he comentat reiteradament aquesta constant en tota mena d’escrits.

No puc arribar a recomanar aquest llibre, perquè és certament una mica feixuc, però estic molt content de que m’hagi acompanyat durant aquest mes d’agost I si algú s’atreveix, és molt bona experiència.

 

No faré un recull de frases com altres vegades. Em limitaré a una  sola reflexió sobre  “l’amor etern” que es prometen els enamorats. Copio del castellà directament:

De ahí el abuso de esa terrible palabra “siempre” que se emplea con tanta ligereza en las conversaciones y en las promesas de amor. Pero para que un sentimiento arraigue establemente en el pecho no basta con saberlo y creerlo excelente hay que sentirse capaces también de él. Es un poco como si yo me pusiera  a pensar “la cumbre de la sabiduría humana es la filosofía, es la metafísica, soy pues un filósofo como Platón o como Kant”.  Pero la arrogancia que nadie se permite  en el ámbito intelectual, nos la permitimos luego nosotros mismos con suma  facilidad en la valoración de nuestros sentimientos. Nadie se atrevería a equipararse con Dante en lo elevado del pensamiento, pero sí en lo elevado del amor…