Las confesiones de un italiano. Ippolito Nievo. Barcelona,
Acantilado, 2008.
La introducció de Magris encerta plenament en el seu comentar i avisa
al lector. És una obra millorable, que es podia haver escorçat una mica. Aquest
avís et permet en determinats moments alleugerir una mica la lectura. Però
l’obra té també fragments sublims i en ocasions sembla Cervantes. Pregunto a un amic
italià si el coneix i en diu que al col·legi els en feien llegir fragments.
Anem be , dons.
L’època en la que transcriu l’obra és el final del segle
XVIII, l'època napoleònica i tot el caldo de cultiu de la unificació italiana.
S’ha escrit bastant sobre la unificació italiana però no tant sobre el final del segle
XVIII.
Com fa un novel·lista, descriu la realitat perquè et facis
idea de com és. No necessita fer teoria. La descripció d’un comte que es
passeja per casa seva amb espasa, però a la que hi ha un petit problema d’armes
es mor de por (per dir-ho fi) i s’amaga al seu castell, la descripció de la vida veneciana de l’època etc., descriu a
la perfecció el que els passa a tots els imperis o regnes, just abans
de desaparèixer. Està venint l’enèmic fort, mentre ells viuen de grandeses
passades i de fanfàrria ... i només els queda pactar i guardar les aparences .
I Pactar amb el diable, es digui Napoleó, o imperi austríac o el que sigui.
Per sota de la història, l’autor es centra en gran part en
la vida d’uns petits personatges, de totes les classes socials, en les seves
complexes relacions, i en els seus amors. Destaca el personatge de “Pisana” com
a paradigma de la dona voluble i contradictòria, la passió més genuïna que
pugui existir, però també preparada per sacrificar-se i morir.
Com és habitual en aquet tipus de novel·la, la joventut del
protagonista s’emporta 800 pàgines i la resta fins al més de 80 anys només unes
300. Ja he comentat reiteradament aquesta constant en tota mena d’escrits.
No puc arribar a recomanar aquest llibre, perquè és
certament una mica feixuc, però estic molt content de que m’hagi acompanyat
durant aquest mes d’agost I si algú s’atreveix, és molt bona experiència.
No faré un recull de frases com altres vegades. Em limitaré
a una sola reflexió sobre “l’amor etern” que es prometen els enamorats.
Copio del castellà directament:
De ahí el abuso
de esa terrible palabra “siempre” que se emplea con tanta ligereza en las
conversaciones y en las promesas de amor. Pero para que un sentimiento arraigue
establemente en el pecho no basta con saberlo y creerlo excelente hay que
sentirse capaces también de él. Es un poco como si yo me pusiera a pensar “la cumbre de la sabiduría humana es
la filosofía, es la metafísica, soy pues un filósofo como Platón o como Kant”. Pero la arrogancia que nadie se permite en el ámbito intelectual, nos la permitimos
luego nosotros mismos con suma facilidad
en la valoración de nuestros sentimientos. Nadie se atrevería a equipararse con
Dante en lo elevado del pensamiento, pero sí en lo elevado del amor…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada