Peternari 10

No compleixis mai una ordre, fins que arribi la contraordre.

Els meus llibres: Las batallas perdidas

Welty, Eudora. Las batallas perdidas. (1970). Madrid: Impedimenta 2010.

Precedit per una supervivència de tres dècades i un auto-remake de la pròpia autora, més de 20 anys després de la primera edició, el llibre és una hilarant i quasi surrealista descripció d’una saga familiar de tres generacions, a  EEUU, a un estat del sud, a partir de la celebració del  90 aniversari de l’avia. Divertit i apassionant. Cal llegir-lo amb l’esquema dels personatges que ja ve amb el llibre.

Hi ha qui el qualifica de faulknerià i qui el qualifica de màgic i original.

Atenció als herois. Com deia el meu amic Pep: les coses “quasi mai” són el que semblen.

Peternari 9

 Has de tenir molta feina, però sense fer. Així sempre tindràs molta feina.

Carrer García Mariño

Poca gent deu saber on és el carrer García Mariño de Barcelona. És una petita travessia que va d’Avinguda Dr. Andreu a Passeig de Sant Gervasi.

En aquest petit carrer, tot passejant, veig un cotxe del Mossos i em pregunto què fa en un lloc tan tranquil i a les 6 de la tarda.

A dintre hi ha un mosso menjant d’una carmanyola de plàstic. Em fa gràcia l’escena i la comento. El fet es presta a moltes preguntes i comentaris que cadascú es pot fer...

El 23 F

En aquest cas la frase del dia és meva, sense pretendre-ho.

Vaig al dentista i en sortir em tornen a donar hora pel  23 de febrer. Com per fer una brometa dic: caram, el 23F¡

Les dues persones que hi ha al taulell, molt joves, em miren en cara de no entendre res.

Sortosament, no saben què és el  23F.

Peternari 8.

 No diguis mai que no tens gaire feina. Te’n donaran més.

Memòries d'un funcionari. 2. Antecedents: Palau de Plegamans.

De l’any 1966 al 1969, vaig estudiar filosofia escolàstica i magisteri al seminari dels salesians a Sentmenat. Això no forma part d’aquesta història, tot i que en seria una altra de molt sucosa... Però hi ha una breu experiència que vull mencionar.

Com a seminaristes anàvem a fer catecisme per les escoles de la zona. A mi em va tocar a Palau de Plegamans i Solitar.

Aquest poble dels Vallès Oriental, tenia una sola escola. Dos aules per nens, partits de 6 a 10 anys i de 11 a 14 i una sola aula per les nenes de 6 a 14.

Les nenes, unes 100, tenien una sola mestre que al matí es dedicava a ensenyar, suposo que miraculosament i com podia, a llegir i escriure i a sumar i restar. Això pels matins. A les tardes que és quan hi anàvem nosaltres, un cop a la setmana, feien labors. Estem parlant de senyores que a l’any 2012 tenen entre 45 i 55 anys més o menys. Com és evident el seu nivell cultural va quedar molt  reduït, si no l’han pogut treballar posteriorment.

En aquella època, classes de 100 nens, o nenes no és que fossin habituals, però encara en quedaven algunes, el nombre habitual d’alumnes podia ser de 50 si hi havia prou nens en el lloc...i per suposat encara no s’havia aconseguit el 100% d’escolarització a Catalunya.

Els nois tenien un únic professor cada grup, amb un model autoritari tradicional, però el seu nivell de coneixements era molt més alt.  Durant la nostre classe de catecisme el professor es mantenia dintre de la classe fent les seves coses. Està clar que d’aquesta manera ens mantenia la disciplina, però també està clar que mantenia el control de tot el que aquells noiets joves poguessin sentir i dir.

És evident la discriminació per raó de sexe, és evident també com la classe de religió quedava al nivell de les “labors” i és evident que estem parlant d’un model totalment superat. S’han fet moltes coses i molt bones en aquests 40 anys.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el mon de la docència i amb el mon de l’escola pública.

Peternari 7.

 Has de tenir la taula sempre plena de papers.     Si tens la taula endreçada semblarà que no tinguis feina.

Sobre la lectura

Proust, Marcel (escrit al 1905). Palma, Centellas, 2011

Deliciós llibre sobre la lectura. No cal esverar-se, sorprenentment té només unes 90 petites pagines i unes 10 més de notes.

Però a pesar de la seva petita dimensió és un Proust. Té elements de la infància (records tipus la magdalena), reflexions de fons i incitacions als clàssics.

M’ha fet recordar aquells interminables paràgrafs plens de comes i més comes, d’una persona  a la que el llenguatge se li queda curt per esprémer tots els detalls del moment.

Cal llegir-lo  molt a poc a poc i amb delectació. En destacaré tres fragments:

1.Por la mañana, al regresar del parque, cuando todo el mundo se había marchado a dar un paseo, me deslizaba yo en el comedor donde, hasta la hora lejana aún del almuerzo no entraría nadie, y donde no tendría más compañeros, muy respetuosos con la lectura, que los platos que  colgaban de la pared, el calendario cuya hoja de la víspera había sido recién arrancada, el reloj del péndulo y el fuego, que hablan sin pedir que les respondamos.  De vez en cuando, se escuchaba el ruido de la bomba de donde iba a brotar gota a gota el agua y que os hacía levantar hacia ella los ojos y mirarla a través de la ventana cerrada,  allí, muy cerca, en la única avenida del jardincillo que ribeteaba de ladrillos y loza en media luna sus arriates de pensamientos: pensamientos recogidos, al parecer, en sus demasiado hermosos cielos, esos cielos versicolores y como reflejados por los vitrales de la iglesia que, de vez en cuando, se veían entre los tejados de la aldea, cielos tristes que aparecían antes de las tormentas, o después, demasiado tarde, cuando la jornada iba  a terminar...

2. Con los libros no hay amabilidad. Si pasamos la velada con esos amigos es realmente porque tenemos ganas. A ellos, al menos, sólo los abandonamos a regañadientes con frecuencia... Solo reímos de lo que nos dice Moliere en la exacta medida en que nos parece divertido; cuando nos aburre, no tememos tener aspecto de aburridos, y cuando decididamente estamos hartos de estar con él, lo devolvemos a su lugar...

3.Las preferencias de los grandes escritores se dirige a los libros antiguos. Precisamente quienes parecieron más “románticos” a sus contemporáneos, no leían más que los clásicos.

Tengo un aburrimiento...¡

Estàvem passejant amb la Mariona per un poblet molt maco del nord d’Espanya. Un poble d’aquells que semblen fets de cartró pedra i als que els pot arribar a mancar l’element humà. No hi havia ningú pel carrer, quan de cop i volta sentim de dintre d’una botigueta petita la següent frase: “Tengo un aburrimiento...¡”. 3 paraules, 3, dites per una dona a l’únic lloc on podia anar a parlar amb algú, la dependenta, un diumenge al matí en que no tenia res a fer.

Semblava ben bé que l’avorriment el tenia dintre.

L’avorriment és un estat interior de la ment, ja que un pot estar sense fer res i estar tant divinament.

Peternari 6.

Està de moda dir que tens molta feina. Els que diuen que tenen molta feina, per què no la fan?

Memòries d’un funcionari. 1. Introducció

Aquestes pàgines recullen, records i reflexions d’un funcionari i engloben un període de 30 anys. I també alguns antecedents generals, anteriors a la situació de funcionari, però amb comentaris sobre la “cosa pública”.

Són 30 anys de viure l’administració des de dintre i des de fora, amb les seves bondats i les seves absurditats, amb els seus personatges entregats a la causa de servir al ciutadà i altres esperpèntics personatges que no el serveixen si no que es dediquen a perpetuar el sistema funcionarial.

Són 30 anys que van des del franquisme i la seva herència a una societat molt més moderna, molt millor, però que també ha anat acumulant un munt de tics i defectes heretats de la més rància tradició del “vuelva usted mañana” de l’inolvidable Larra.

S’ha escrit molt sobre els sistemes funcionarials i per part de gran escriptors tant  a la literatura espanyola, coma la russa o la xinesa. Sé que no descobriré res de nou, però aquesta és “la meva” història, no és literatura, són fets reals i vull que quedin.

Lògicament aquestes memòries no descriuen l’administració en el seu conjunt, es centren sobre tot en el sector socio-sanitari que és en el que m’he mogut tota la vida i a les darreries en l’economia social, els fons estructurals i altres aventures que m’ha tocat viure.

El text està ordenat cronològicament per etapes i es basa en el meu record i en l’ajuda d’alguns bons companys. Però més enllà de la cronologia dels fets no he pogut deixar d’introduir comentaris lliures, anàrquics i desordenats, sobre temes que em suggereix allò que estic explicant. Soc bastant contundent en les meves opinions. És un pur desfogament.

També hi ha una element de responsabilitat històrica. En aquest temps he vist i viscut coses inimaginables actualment. Així al menys queden els fets escrits.

Hi ha companys funcionaris, que tota la vida han fet el mateix i han arribat a ser uns grans experts en el seu tema. Ho aprecio i ho valoro. Jo en canvi he estat més tastaolletes i he fet una multiplicitat de coses molt variades. Sempre m’ha agradat aquell verset de Leon Felipe que diu:

Que no hagan callo las cosas  ni en el alma ni en el cuerpo,
para que no digamos como el sacristán los rezos
ni como el cómico viejo digamos los versos.
No sabiendo los oficios, los haremos con respeto.

Peternari 5.

Tenir esperit crític és pensar que, a pesar de tot, les coses poden anar millorant.

Aeroports innecessaris

Reportatge de TV3 al “30 minuts” sobre els aeroports innecessaris a Espanya. A Alemanya hi ha 28 aeroports comercials i a Espanya 52. Increïble.

En les meves memòries de funcionari que aniré fent per aquest blog, parlaré de la meva època al FEDER. Però no puc deixar de sortir al pas en aquest tema en aquest moment.

Una bona part d’aquests aeroports van ser cofinançats pels fons europeus i per tant tenien un control exterior. Puc entendre que un polític provincià vulgui fer un aeroport per dir-li al seu net “¿te gusta el aeropuerto del abuelo?”. El que costa més d’entendre, és que Europa ho deixés fer. I ho pagués.

La meva opinió, fruit de la vivència professional en el FEDER, és que els funcionaris europeus estaven, en general,  més preocupats per la lletra de la norma, per la forma, per que els contractes estiguessin bé, que les factures sumessin correctament (no dic que això no s’hagi de fer), que per l’essència del tema, és a dir si l’aeroport era o no necessari. I aquí hi ha un problema important. I Europa hauria de reflexionar sobre el paper dels seus funcionaris.

A més tinc la sospita de que tots aquests fons de diner “fàcil” que venien d’Europa han contribuït a la “bombolla immobiliària” en el sentit de que es creaven infraestructures que no responien a la creació de riquesa interna. I també tinc la sospita de que han contribuït a l’excés de despesa en infraestructures que ara no podem mantenir.

De rebaixes

De rebaixes pel Passeig de Gràcia. Entrem  a Adolfo Domínguez. Una gentada enorme.

 Una senyora diu: Allà hi ha lo d’home.

El seu home contesta: i?

Manera super-concisa de dir: no m’atabalis, no hi vull anar i si has acabat  amb lo teu marxem de seguida d’aquí¡

Peternari 4

Els funcionaris han de fer el que se'ls diu, i punto. (frase real d'un polític).

Regal de reis: perles de "El Quijote"

No sé si és el llibre que més m’ha agradat, però és el que més vegades he llegit: 3.

I cada vegada quan he acabat m’ha quedat una sensació de solitud: què faré demà sense capítol de El Quijote?

És un llibre que no cansa i que es pot llegir per capítols ja que hi ha un doble nivell argumental, el que va seguint tota l’estona i el que comença i acaba a cada capítol. (com passa en algunes sèries de TV).

Què puc dir de El Quijote que no hagin dit grans experts¡ Em centraré en un dels molts consells que “un loco muy cuerdo” dona  a Sancho quan va a prendre possessió de la “Insula barataria” en clau d'Administració Pública:

No hagas muchas pragmáticas y si las hicieras, procura que sean buenas y sobre todo que se guarden y cumplan, que las pragmáticas que no se guardan  dan a entender que el príncipe que tuvo discreción y autoridad para hacerlas no tuvo valor para hacer que se guardaran.

I com a regal de reis, en la darrera lectura vaig anar extraient petites perles del text. Aquestes en són algunes. No tenen desperdici:

• Es mucha sandez la risa que de leve causa procede.
• Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre "dorados" no porque en ellos el oro se alcanzase sin fatiga alguna, sino porque los que en ella vivían ignoraban estas dos palabras: tuyo y mio.
• No hay memoria a quien el tiempo no acabe, ni dolor que muerte no le consuma.
•   ...los clérigos merendaron y cenaron a un mismo  punto, satisfaciendo sus estómagos con mas de una fiambrera, que los señores clérigos pocas veces dejan mal pasar.
• D. Quijote a Sancho: dilo ya y sé breve en tus razonamientos, que ninguno hay gustoso si es largo.
• Ahora te disculpo –dijo D.Quijote- y perdóname el enojo que te he dado, que los primeros movimientos no son en manos de los hombres.
• La virtud, más es perseguida de los malos que amada de los buenos.
• (tele-escombraries): las obras de teatro...todas o las más, son conocidos disparates y cosas que no llevan ni pies ni cabeza y con todo esto, el vulgo las oye con gusto, y las tiene y las aprueba por buenas...y los autores que las componen dicen que así han de ser, porque así las quiere el vulgo...
• Era bien dejar a la voluntad de su  querida hija el escoger marido a su gusto.
• Los hijos, son pedazos de las entrañas de los padres, y así, se han de querer o buenos o malos que sean... y en lo de forzarles que estudien  esta o aquella ciencia, no lo tengo por acertado...
• (Sancho) De aquí a dos días me partiré para el gobierno- de la ínsula Barataria- adonde voy con  grandísimo deseo de hacer dineros, porque me han dicho que todos los gobernadores nuevos van con este mismo deseo...
• Come poco y cena más poco que salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago.
• La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos...¡venturoso aquel a quien el cielo dio un pedazo de pan sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo¡

Peternari 3

Si un funcionari escriu coses que pensa, tot pot anar malament.

Las hermanas Bunner

Un petit llibre de 150 pàgines fàcil i digerible. Recomanat pels que els no els agrada gaire llegir però volen enfrontar-se a una peça subtil i delicada, amb detalls i descripcions propis de la novel·la del segle XIX.

Si algú es pensa que porta una vida ensopida i avorrida, que llegeixi aquest llibre.

I una sola frase d’exemple, aparentment anodina: “Era la primera vez en su vida que la cuidaban y no era ella la que cuidaba”.

Wharton, Edith. (1917). Zaragoza, Editorial Contraseña, 2011

Peternari 2

Si un funcionari  comença a fer frases és que passa alguna cosa

¿Tengo yo cara de ir al teatro?

Passo per un quiosc. El venedor, que està parlant amb un altre, deixa anar: ¿“tengo yo cara de ir al teatro? Tant estrany és anar al teatre? Quina cara s’ha de fer per anar al teatre?

Però la veritat és que, desgraciadament, tenia raó. Un dia d’aquests he anat a veure “L’Espera” al Lliure de Gracia. Excel·lent. Em fixo en les cares de la gent i certament tots fèiem la mateixa cara, tots semblàvem tallats per un mateix patró.

En canvi fa uns dies al Teatre Nacional veient “ Una vella coneguda olor” al davant tenia una noia amb mocador al cap. L’obra és en català. Molt bé per la noia i la seva parella¡

El Principi de Peter aplicat al funcionari. 1

El principi de Peter segons Wikipedia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Principio_de_Peter

Benvinguda

Benvingut/da,

Avui 1 de gener de 2012 començo aquests apunts. Gràcies per entrar.

Moltes vegades havíem comentat amb en Josep Curtó, en “Pep” la possibilitat de fer un blog conjuntament, en el que anar trameten als amics i companys idees, sentiments i sensacions. Tot va quedar en paraules. Per tant ara que per fi ho faig, vull que el primer paràgraf sigui per recordar-lo. Segur que els centenar o milers d’hores de les nostres vides parlant del cel i de la terra, d’alguna manera apareixeran per aquí o per allà.

Hi ha milions de blogs en el mon. Quina necessitat hi ha de fer-ne un altre? Cap. El mon no en té cap necessitat de més blogs. El meu blog o “bloc” o “llibreta” no és més que aprofitar les noves tecnologies per posar en obert allò que durant molts anys he fet en una llibreta i des de fa uns 20 en una pantalla. Si a algú li pot ser útil alguna idea o concepte, perfecte.

Per què Ad libitum? Sempre m’han agradat les frases fetes llatines i els meus amics i amigues sabeu que les utilitzo molt. Per això em considero a part de la moda actual d’utilitzar expressions llatines, sovint sense gaire sentit. Ad libitum (és a dir,  al meu aire, a la meva voluntat, fins que vulgui, tant com vulgui) és el meu espai de llibertat verbal.

El blog estarà organitzat originàriament en apartats que podré anar canviant i organitzant “ad libitum”. Si algú vol participar comentant les meves aportacions, perfecte.

Les meves notes seran en principi breus. No em sento capaç de fer crítica literària o de tractar profundament de quasi res. A més a més  avui en dia, amb la mentalitat  Twiter, qualsevol cosa molt llarga és rebutjada. En seran excepció els Editorials i les “Memòries d’un funcionari” que sortiran de tant en tant.

Els apartats inicialment seran els següents:

Benvinguda

Editorials. Posicionament personal sobre aspectes importants.

Els meus llibres. Comentaris sobre llibres que llegeixo.

Els meus grans llibres. Comentaris, esporàdics, sobre els llibres que més m’han agradat o marcat.

Històries mínimes. Moment mínims extrets de la vida quotidiana. Vivències d’un instant.

La frase del dia. Frases recollides al vol pel carrer.

Memòries d’un funcionari. Per capítols aniré explicant la meva experiència de 30 anys de fer de funcionari.

Opinió breu. Comentari breu d’alguna idea o fet d’actualitat.

Peternari. El principi de Peter aplicat als funcionaris en forma de frases curtes, mig en serio, mig en broma.