De viatge. Londres

Londres 1

He estat a Londres l’any 1972 (2 mesos i mig, rentant plats), l’any 1973 (un mes i mig rentant plats), l’any 1975 amb en Quim i la Carme, l’any 1988 amb La Mariona, la Clara, la Laia i l’Anna i l’any  2001 amb La Mariona, La Neus, l’Agnès i en Bernat. Feia per tant 13 anys que no tornava. Massa.

Londres és la ciutat dels meus estius d’estudiant, aquells estius més o menys “golfos” que tothom recorda perfectament. Els que venen després es dilueixen en el temps i en el record. La major part són irrellevants. Fins i tot  hi ha qui diu que tothom té “un” estiu a la seva vida. El meu és del 1973. Aquell any a més de Londres vaig estar fent auto-stop per Europa amb la Mariona i la Montse: Holanda, Bèlgica Luxemburg, França, Suisa, Austria, Italia. Ara fer això és molt difícil, pel tema de les autopistes i per la seguretat. Però en aquella època no ho era.

Tot i que no vull explicar batalletes, la comparació amb aquell Londres dels anys 70, és, per a mi, un referent inevitable. És per això que he volgut fer aquesta introducció.

Sortim de la terminal 2 de Barcelona i aterrem a Gatwick  terminal Nord. L’aeroport de Barcelona, el vell, sembla com buit, amb poca gent. Sempre hi ha els que critiquen aquestes coses i que per què s’ha fet un aeroport tant gran! Esperem una mica. Fa 40 anys Gatwick, on vaig aterrar per primera vegada a Londres, era un aeroport petit, això sí amb una estació de tren que et portava fins a Victoria Station. Ara és un enorme aeroport, amb una terminal nova a la que has d’accedir amb una llançadora super moderna monorail.

En canvi Victoria Station la trobo igual, l’aspecte d’una estació de tren de les d’abans, “victoriana” com indica el seu nom.

El metro de Londres!! Quans records. Però en clau actual cal dir que està molt antiquat, que hi ha molt poques estacions adaptades i que s’han de pujar moltes escales. El metro de Barcelona ( tot i que molt més reduït en estacions i dimensió dels trens) és una meravella comparat amb el de Londres.

Lancaster Gate. És on està el nostre Hotel, davant de Hyde Park. Fem un vol pel barri i anem a dormir.

Cal, però, fer un comentari sobre el públic de l’hotel. Molts àrabs, moltes dones amb mocador i amb niqab. Pel salons de la planta baixa, un pianista amb una música imprecisa, ens unifica a tots culturalment. Només aparentment clar. Con que els homes sí que anem tots iguals, un pensa: darrera dels texans i les nike i les ulleres de sol de moda, què hi ha dintre d’aquests caps que fan anar així a la seva dona? No estem allà, estem aquí. Han vingut a veure això. I ja en pla còmic, un senyor es dirigeix a una dona amb niqab  asssentada al sofà de davant meu i li diu alguna cosa...com sap que és la seva?

Per acabar amb aquest tema, veiem a l’endemà que en el buffet de l’esmorzar, hi ha el racó àrab, l’asiàtic i altres. I ens continua intrigant com s’ho fan aquelles dones tant tapades per menjar. Punt i a part.