Opinió breu. Vull ser lliure: Ara mateix.

Ja s’ha escrit tot a la premsa d’avui sobre el Concert de la Llibertat. Poc puc afegir.

I aquest poc és: tinc pressa, vull que em preguntin, vull que ens preguntin, quan abans el que vull: sí o no. No vull que comencin a marejar la perdiu amb models de societat i amb mils detalls que em semblen maniobres dilatòries. Estem on estem i partim d’on partim. La gent, votant, ja anirà decidint les coses que vol canviar.

Vull un país normal,  com tots els del voltant. Amb les seves bondats i els seus defectes. Ja anirem treballant els defectes. Però ja. Ara mateix com diu la cançó.

De viatge. La meva Provença

Quan fa 38 anys vàrem  anar a la Garrotxa  la gent  dels pobles es podia dir que era”pintoresca” com la de Mayle. T’atipaven excessivament si et convidaven a dinar o eren informals a l’hora de fer uns arranjaments.  Això sí , tenien el seu sistema de valors. Si no tenies aigua venien immediatament, si els encarregaves un moblet (al seu entendre innecessari) podien trigar molt a fer-lo i també a cobrar-lo. Els fills i els nets d’aquesta generació que ens vàrem trobar han aprés ràpidament: el fill d’un fuster de poble és ara un bon industrial  i el net d’un restaurant  molt trist i fosc, ara té una estrella Michelin.

El que vull dir amb això és que “mutatis mutandis”, la Provença de Mayle ja no existeix. Tots aquells poblets són ara indrets molt turístics, alguns d’ells molt esnobs i plens de galeries d’art  i de gent “moderna”. Potser allò del “prix declaré” encara funciona, però aixó no era només de la gent de poble.  La gent de la regió continua sent molt amable, això sí que ho han conservat.

La nostra setmana a la Provença, tenint en compte tot això, ha estat el que pensàvem. Volts tranquils amb cotxe, poblets  una mica turístics, (però què som nosaltres si no això?), passejades pel bosc, camps de lavanda, pedres... I algunes compres, per què no.

 

Pinzellades.

1. Si a “imatges” del Google poses Provença, la primera foto que et surt és la d’una abadia cistercenca  amb un enorme camp de lavanda al davant. La imatge és certa i és molt maca. El que és curiós és que una abadia re-oberta fa 20 anys i en la que hi ha només 8 monjos s’hagi convertit en una icona de tot el país. Dos dels monjos són vietnamitas, un canadenc...No ho acabo d’entendre, però em ve al cap Mcluhan i el seu “el medio es el mensaje”. Em ve espontàniament, sense analitzar per què.

2. Hi ha molta més vinya que lavanda, i també molta olivera. Hem anat en el moment adequat i  hem  vist molts camps de lavanda, però no tants com semblaria. A més, passat el 15 de juliol, aquest color s’haurà acabat. De nou la pregunta, per què tant èmfasi en la lavanda? Un marketing  perfecte?

3. Una monja que havia cuidat a Matisse va convèncer a la mare superiora perquè li encarregués decorar una capella. El pintor no tenia molt bona fama davant d’una gent tant conservadora. Però la monja ho va aconseguir. Avui en dia,  aquell raconet del poble de Vence és el punt més notable de la població, el més visitat, i la comunitat  deu viure còmodament amb les entrades que cobren.

4. A Arlés (potser tothom ho sap però jo no ho sabia) hi ha un ambient “espanyol” de toros i fandangos i cantaores que et deixa sorprès i et fa somriure. Lo més pintoresc és que possiblement té l’únic circ roma en funcionament 2000 anys després de l’imperi, només que en comptes de fer baralles de gladiadors o de lliurar cristians als lleons s’hi fan curses de braus. Com dirien els romans “nihil novo sub sole”.

De viatge. La Provença de Peter Mayle 2

4.El notari

A França el govern es queda un 8% de qualsevol transacció. A més hi ha els honoraris de tramitació que són elevats. Hi ha una comissió per l’intermediari d’entre un 3 i un 5%. Un comprador desafortunat pot acabar pagant fins a un 15% més del preu.

Hi ha, però, un tipus d’estafa ben vist i ben arrelat que té l’atractiu de fer-te estalviar diners. Hi ha el "prix declaré" i el preu real. La diferència es paga en efectiu, de sotamà.

Els detalls pràctics d’aquest arranjament exigeixen un gran sentit de sincronització i una gran delicadesa per part del notari quan arriba el moment de firmar l’escriptura. Totes les parts interessades es reuneixen al despatx del notari, i la interminable escriptura es llegeix en veu alta una línia darrera l’altra, inclòs el prix declaré. Els diners en efectiu han de passar a mans  del venedor però seria molt indecorós que això es portés a terme davant del notari. Per consegüent, aquest té de cop i volta la necessitat imperiosa d’anar al lavabo, on es queda fins que els diners s’han comptat i han canviat de mans. Aleshores pot tornar, donar per bo el taló del preu declarat i donar fe de la cerimònia de la firma...

 

5.Les salutacions

Quan es troben dos homes sols, el mínim que faran serà una encaixada convencional. Si tenen les mans ocupades t’allargaran el dit petit. Si tenen les mans humides o brutes, t’allargaran l’avantbraç o el colze. El fet d’anar amb bicicleta o amb cotxe no dispensa de l’obligació, fins al punt que pots arribar a contemplar l’execució de perilloses contorsions a carrers molt transitats per fer coincidir les mans que surten de dues finestres.

Els homes també es fan petons entre ells. Es maseguen l’espatlla, es tusten l’esquena, es claven cops de puny als ronyons, es pessiguen les galtes... Quan un home de la Provença està content de debò de veure’t, hi ha moltes possibilitats que de l’abraçada en surtis amb algun blau.

Les dones. A l’època que encara no en sabia, feia un sol petó, i em trobava que quan m’enretirava m’oferien l’altra galta. Un petó sol, només el fan els esnobs, em  van dir. Aleshores vaig veure el que era el procediment correcte, tres petons, esquerra, dreta, esquerra. El vaig aplicar a una amiga de Paris. Nou error. Els tres petons era un vulgar costum provençal. Per tant paro molta atenció al moviment del cap. Si deixa de parar la galta després dels dos  petons puc estar quasi segur que he satisfet la quota, però em mantinc en posició per fer el tercer per si de cas encara gira el cap...

6.La conversa al carrer
Un cop portada a terme la salutació inicial pot començar la conversa. Deixes  a terra el cabàs o els paquets, lligues el gos en una taula de cafè, repenges la bicicleta o les eines a la paret de més a prop. Això és necessari perquè, per tenir qualsevol conversa seriosa i satisfactòria, totes dues mans han de quedar lliures per donar-hi una cadència visual, per concloure una frase que es deixa a mig,...bellugar la boca i prou no és prou contundent per un provençal.

El tremolor de les mans que ja ens havien ensenyat els paletes, és un gest de flexibilitat pràcticament il•limitada. Pot descriure el teu estat de salut, la teva relació amb la sogra, la marxa del negocis, la teva opinió sobre un restaurant... Quan es tracta d’un assumpte de poca importància, el tremolor és lleuger i s’acompanya d’un arrufament desdenyós de celles. En els afers més seriosos la basculació de la mà és lenta, la part superior del cos es gronxa lleugerament mentre la mà oscil·la, i el rostre agafa una expressió de concentració.

L’instrument per advertir i discutir és el dit índex, que pot adoptar tres posicions operatives diferents. Aixecat enlaire, rígid i immòbil, i posat a tocar del nas del teu company de conversa, és un senyal d’amonestació: vigila, les coses no són el que semblen. Col•locant-lo just per sota de l’altura de la cara i fent-lo anar ràpidament a banda i banda com si fos un metrònom accelerat s’indica que l’altra persona està terriblement mal informada i del tot equivocada en el que acaba de dir. Tot seguit s’emet l’opinió correcta i el dit passa de bellugar-se de costat, a executar una sèrie d’estocades i copets que, quan la persona carregada d’ignorància és un home, li arriben a tocar el pit i quan és una dona es queden discretament a uns quants centímetres de la pitrera.

De viatge. La Provença de Peter Mayle 1

1.Presentació als veïns

Vam ser presentats als nostres nous veïns per la parella a qui vam comprar la casa, durant un sopar de cinc hores... La llengua en que es parlava era el francès, però no el francès que havíem estudiat als llibres; era un patois dens i pastós  que naixia cap al fons de la gola i sofria un procés d’alteració a les foses nasals abans de sortir en forma de parla...

Vam començar amb coca  amb recapte casolana; no una, sinó tres: d’anxova, de xampinyons i de formatge, i era obligació prendre’n un tall de cada. En acabat vam escurar les plates amb llesques de pa i aleshores va aparèixer el següent plat: patés de conill, de porc senglar, i de griva i cebetes tendres assaonades amb salsa de tomàquet natural. Vam tornar a escurar els plats i van portar l’ànec. Hi havia pits sencers i cuixes senceres colgats en un suc fosc i gustós i envoltats de bolets de bosc.

Vam tirar-nos en darrera al seient, contents d’haver estat capaços d’arribar al final, però aleshores vam contemplar amb un sentiment pròxim al pànic com tornaven a escurar els plats i deixaven sobre la taula una enorme cassola de civet de llebre especialitat de la nostra amfitriona... Ens el vam menjar. Ens vam menjar l’amanida, els crottins arrodonits amb formatge de cabra, el pastís de nata i ametlles....

2.El temps meteorològic  i el temps de les hores.

L’efecte del clima sobre els habitants de la Provença és immediat i patent. Compten que cada dia faci sol, i el seu estat d’ànim se’n ressent quan no en fa. Es prenen la pluja com un afront personal; remenen el cap i se’n lamenten entre ells al cafè, contemplen  amb una desconfiança profunda el cel i pel carrer van esquivant disgustats els bassals.

Vam aprendre que a la Provença el temps (el de les hores) és un concepte molt elàstic, fins i tot quan se’n parla amb termes concrets, Un petit quart d’heure  vol dir a una hora o altra del dia d’avui. Demain vol dir una hora o altra de la setmana en curs. La porció de temps més elàstica de totes, une quinzaine, pot voler dir tres setmanes, dos mesos o l’any que ve, però de cap manera vol dir 15 dies.

També vam aprendre a interpretar el llenguatge de les mans que acompanya tota discussió sobre terminis. Quan et diu que vindrà el dimarts: si les té quietes, o et dona un copet tranquil·litzador al braç, el pots esperar dimarts. Si té una mà oberta a l’altura de la cintura, amb la palma cap avall, i la comença a fer bascular a banda i banda, calcula que serà cap a dimecres o dijous. Si la basculació es converteix en un tremolor agitat, en realitat t’està parlant de la setmana  vinent.

3.La compra de la casa i la paperassa

Ens haurien hagut d’avisar de les complicacions que anaven lligades a la compra de la casa. Nosaltres volíem comprar, el propietari volia vendre, es va cordar un preu; era ben senzill. Però aleshores ens vam convertir en participants involuntaris en l’esport nacional d’acumular paperassa. Calia la partida de naixement per demostrar que existíem; el passaport, per demostrar que érem britànics; el certificat de casament, per poder posar la casa a nom dels dos; els certificats de divorci per demostrar que el certificat de casament era vàlid; una prova que teníem  adreça a Anglaterra. Tots aquests papers van a anar amunt i avall, entre França i Anglaterra, fins que el notari del país va tenir les nostres vides resumides en un informe.

De viatge.Un any a la Provença (Mayle). Una setmana a la Provença (Ignasi i Mariona).

Presentació.

Mayle.

Més enllà d’explicar alguna anècdota del nostre pas d’una setmana  per la Provença, (que ja ho aniré veient) m’agradaria regalar als qui no el coneguin el famós relat que va fer Peter Mayle  “Un any a la Provença” (Edicions 62, 1997). El lector català, se sent bastant a prop d’aquesta gent d’Occitània quan a costums i maneres de fer, però és una delícia veure com ens analitza un anglosaxó des de fora.  Aniré desgranant uns petits bocins per fer boca.

 

Ignasi i Mariona.

Decideixes anar a la Provença perquè és un lloc maco, tranquil, a prop, si pot anar amb el cotxe des de la porta de casa i perquè és el temps de la lavanda o espígol.

El primer que has de fer és triar. La Provença va des de la Camarga fins a Niça.  És una regió que engloba un munt de comarques de mar i de muntanya. Con que volem estar tranquils triem el Luberón i l’Alta Provença. Poblets tranquils, camps de lavanda, alguna abadia, algun bon restaurant...

Però automàticament amics i coneguts (que t’estimen no ho dubto), comencen amb allò de : “no et deixis aquest poble o aquelles mines o aquell museu”. Llavors comences a completar la ruta dissenyada, que va quedant cada cop més plena i un cert estres em comença a envair.

Com a punt de partida crec que no hi ha quasi res imprescindible. Lo millor d’un viatge és la sensació interior d’allunyar-te del dia a dia i dels problemes. Tot això, acompanyat de les coses que vas veient i sobre tot vivint. Sense ambició, sense preses, sense massa fotos, sense massa compres,  sense massa agenda...

Peternari 146

Et preguntes abans de cada reunió si cal fer-la?

Peternari 145

Si fas menys reunions, et sents menys útil? O menys important?

Els meus llibres. Castellio contra Calvino

Stefan Sweig. Castellio contra Calvino. Barcelona, Acantilado, 2011.

La meva amiga Anna Monreal , gran lectora i també escriptora, em deixa aquest llibre. Ho sigui, continuo amb Sweig, però ara amb assaig.

El text analitza amb tot detall la polèmica que va tenir lloc a Suiza i en especial a Ginebra per causa de la polèmica entre Calvino i Castellio.

El tema sembla analitzar un fet estranyament històric, bassat en les ortodoxies interpretatives de la Biblia als principis del protestantisme. Calvino es converteix en el “guardià de la revolució” protestant a Ginebra i n’arriba a ser líder total i absolut no només en lo religiós si no també en lo material. El llibre es centra específicament en la condemna que Calvino va fer de Servet (un català), per què s’oposava a les seves idees i que va portar Servet a la foguera, i també lògicament en la seva disputa teològica amb Castellio. Per Castellio, la religió era el regne de la llibertat interior, mai el sotmetiment a les directrius úniques d'un dictador.

 

Em  va sorprendre al principi que a l’Anna li pogués interessar un tema així de temàtica religiosa.

Però lo curiós del cas és que aquest fet històric, en les mans d’Sweig, es converteix en una radiografia impecable de totes les dictadures i de tots els dictadors, tant religiosos com polítics, es diguin Calvino, Franco, Stalin, o radicals de qualsevol religió. Va detallant admirablement tots els processos que porten les ments dels dictadors a justificar les seves actituds.

Molt recomanable.

Peternari 144

Quan arriba l’estiu, baixa el ritme de les reunions.

Peternari 143

No et miris mai els papers a la primera, semblarà que no tinguis feina i hi haurà menys reunions.

Pollock. Dirigida per Ed Harris l’any 2000.

L’actor Ed Harris (La Roca, Cooping Beethoven, El Show de Truman...) fa de director i actor en aquest film. És el darrer que he pogut veure de la sèrie “Cinema i art” que ha fet la Filmoteca aquest any, sempre amb una petita conferència al davant.

Explica la vida de Jackson Pollock (1912 – 1956) pintor de l’expressionisme abstracte. Esbojarrat, alcohòlic, genial i fins i tot “casual” descobrint tècniques. Molt interessant.

El que vull remarcar, com a conclusió meva de tot aquest cicle és la constatació quasi permanent de “la dona” enamorada del pintor genial, dona pacient, soferta i totalment lliurada al seu ídol. Homenatge a totes aquestes persones mínimes o menors que la història desconeix.

I em fa pensar, el fet que la  genialitat sigui, sovint, tant forta que comporti l’egoisme més absolut, el lliurament al alcohol o altres drogues, la violència amb els més propers, la desesperació o la fam. Però també em fa pensar en l’enorme dolor dels artistes, incompresos per la mediocritat i el conformisme del seu temps i per la manca de visió de futur del comú de la gent.

Històries mínimes. Una parella al bar

Sortint del metro passo pel bar Fanals. Una parella està asseguda a la terrassa. No es parlen. Ell està mirant un diari esportiu. Ella té un llibre entre les mans i el fulleja.

Ho deixo aquí. Cadascú que reflexioni.

Memòries d’un Funcionari 37. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 9.

 

L’atenció a domicili

 

L’atenció a domicili és una de les potes importants de l’atenció social primària. Una atenció a domicili en un sentit ampli i integral. No es tracta només de cuidar vells o disminuïts en la seva vida quotidiana, si no també de participar en projectes assistencials de famílies i nens en risc (per desatenció, maltractes o altres  causes) malalts mentals, drogodependències, en fi tot aquells programes d’atenció que puguin ser objecte d’atenció domiciliària com a  mesura de control, d’estímul, de procés educatiu en els hàbits de la vida quotidiana etc.

 

El professional per a realitzar aquesta variada gamma d’activitats va venir en dir-se "treballador familiar". En no ser uns estudis reglats li van sortir competidors parcials, com gerocultors o similars però centrats més en gent gran. Amb els anys ha arribat a existir un ensenyament professional especialitzat.

 

En els seus inicis la figura va ser molt important i revolucionària, tot i que existien uns precedents en el terreny d’atenció a casa per part d’organitzacions de tipus benèfic i fins i tot religiós. Però en cap cas aquests precedents tenien aquest component omnicomprensiu i de treball en equip que se li requeria al treballador familiar.

 

En realitat l’equip d’atenció primària tenia tres potes, L’assistent social més generalista, l’educador social (de carrer) més centrat en joves, però també actuant en tots els altres col•lectius si convenia i el treballador (normalment treballadora) familiar actuant dintre del domicili.

 

El model creixia molt lentament i ha arribat fins els nostres dies en un nivell de precarietat considerable. Per què? L’atenció a domicili és la gran assignatura pendent del sistema de serveis socials? I per què, repeteixo?

 

L’atenció a domicili és un servei excel•lent però que té un gran inconvenient, és poc vistós. Durant anys vàrem assistir a la reticència dels alcaldes a incrementar l’assistència a domicili mentre procuraven fer-se amb una residència de gent gran que possiblement no necessitaven, era molt cara de mantenir i a més no els corresponia fer-la ja que era una responsabilitat de la Generalitat.

 

Permeti’m el lector un comentari col•lateral. Els ajuntaments tendeixen a fer allò que els agrada o que és més vistós o més rendible políticament. Per exemple els casals de gent gran, o els centres cívics, o els gimnasos  poden estar molt bé però no és obligació dels ajuntaments fer-los, ni tampoc les residències de gent gran. En general sempre els agrada més “la pedra” que els serveis intangibles. Un ajuntament pot doblar el pressupost d’atenció a domicili sense que pràcticament es noti a nivell global, ni es visualitzi. Com hom sap la mitjana d’hores d’assistència setmanal és d’unes 5 hores (a Barcelona ciutat només 3). Si això passa a 10, la persona atesa ho notarà molt, però el conjunt de la ciutadania no. Si hi ha tres centres cívics i se’n fan tres més, es podran inaugurar, sortiran a la premsa local i tindran un alt impacte mediàtic.

 

L’atenció a domicili es feia inicialment amb personal contractat directament pels ajuntaments i per tant amb sous homologats amb el seu personal. L’aparició de les empreses prestadores de serveis ha acabat pràcticament amb aquesta figura laboral. Això no és dolent en sí mateix, però sí que ho són les conseqüències que ha tingut pels professionals. En donar la prestació del servei a empreses i a més intentant reduir els costos al mínim, s’ha produït un fenomen curiós al que ja he al•ludit anteriorment. Es contracta a preus molt baixos, fet que porta  a les empreses a treballar en els límits de la legalitat. En ocasions els ajuntaments directament han pagat a persones sense contracte o en negre. Tot un desgavell. La situació s’està redreçant lentament en els últims anys. Qualsevol que hagi pagat una factura de lampista sabrà que a menys de 25 o 30 euros l’hora (any 2013) no es pot facturar una activitat si es vol tenir aquella persona assegurada, donar-li un sou digne, disposar d’una reserva per si hi ha baixes i tenir un discret benefici. Si els concursos públics dels ajuntaments estan a 13 o 15 euros hora (20 euros a la ciutat de Barcelona), és fàcil imaginar el què passa. De nou cal recordar que el   sector públic té una gran responsabilitat, com a comprador principal en molts sectors, a l’hora de fixar o propiciar convenis col•lectius dignes pels treballadors.

 

Per últim em vull referir un cop més a la congelació del sistema. La limitació de la “carta de serveis” com he dit més amunt. Posaré l’exemple dels ambulatoris per que s’entengui fàcilment. Un metge d’ambulatori fa les receptes, encarrega anàlisis o radiografies etc. amb un pressupost indicatiu anual, però utilitzant el seu bon criteri. Seria absurd que es reunís una junta per decidir si un pacient necessita o no un determinat medicament. Doncs això que sembla absurd és el que passa en ajut a domicili. El sistema funciona per “concessió” d’hores a la setmana que aprova una junta, a vegades fins i tot és necessària la signatura de l’alcalde. Per incrementar aquesta assignació cal tornar a revisar l’expedient. Amb la LAPAD sembla ser que la cosa encara s’ha encarcarat més.
 

A qualsevol ment mínimament no burocratitzada li semblaria lògic que l’assistent social tingués una bossa d’hores i que les anés administrant en funció de les necessitats. Si per exemple operen a una persona i està uns dies sense necessitar el servei, aquelles a hores s’aprofiten per un cas que aquells dies està més apurat. Estic segur que molts assistents socials ho fan informalment, però el sistema no ho permet de fer formalment. Per què?

 

El professor Vicenç Navarro explica com la seva sogra, atesa a Suècia era visitada 5 cops al dia. Potser el còmput general d’hores no era molt elevat, però se sentia atesa tot el dia. Per aixecar una persona del llit, a lo millor alguns dies només es necessita mitja hora i en canvi es pot tornar a passar a l’hora de dinar per veure com va tot i assegurar-se de que el dinar és correcte, o a mitja tarda i a la nit per ajudar a ficar al llit. Per organitzar els serveis d’aquesta manera es necessita una gran quantitat de clients, que el servei públic té. Estaríem parlant llavors del cuidador d‘una escala o de 3 o 4 cases o d’una illa de cases... de tal manera que els temps de desplaçament siguin quasi nuls i no es malbaratin hores. Organitzar els serveis d’aquesta manera dona agilitat a l’assistent social, optimitza els temps d’atenció, permet adaptar imaginativament les coses a les necessitats de cada situació...Per què no es fa? Per què seguim com sempre?

 

Cal tenir present que l’atenció a domicili té un límit, des del sector públic, que és que el seu cost no pot ser superior al d’una residència. El nombre d’hores per cas s’ha d’optimitzar i estaria en un màxim de 15 hores setmanals per una persona. Superat aquest límit, que vol dir que la persona està ja molt deteriorada i que no té familiars de suport que puguin atendre’l la resta d’hores, és més recomanable una residència.

Peternari 142

Si tens sort, a sobre, per anar a la Comissió et pagaran una dieta, o el dinar

Peternari 141

Si estàs a moltes Comissions, no caldrà que facis res.

Els meus llibres.Tres poetas de sus vidas: Casanova, Stendhal, Tolstói. 3

3. Tolstoi (1828 - 1910)

Tolstoi és un home feliç, amb una nombrosa família i un èxit literari molt important. “Soc complertament feliç” diu agosaradament. Però als 50 anys un canvi radical succeeix a la seva vida i es torna profundament religiós i amb por de la mort. Vol portar una vida senzilla, de pagès, ser pobre, donar els seus bens. Però la seva família no li permet del tot, encara que ha d’aguantar algunes de les seves “rareses”.

Així doncs ” Durant 30 anys Tolstoi viu creant, sense preocupacions i en llibertat. Uns altres 30 anys viu únicament per trobar sentit a la seva vida. Las coses li varen ser fàcils fins que es va proposar un objectiu desmesurat: salvar a tota la humanitat”.

La seva extrema sensibilitat es denota sobretot en la música: “mentre la seva família escolta assentada al voltant del piano, a ell li comencen a tremolar les finestres nasals, les celles se li contrauen i sent una pressió al coll i les llàgrimes se li surten. La música afluixa els sentits i l’animal es desferma...”

Com artista Tolstoi “ és un dels treballadors més soferts i pacients, els seus frescos del mon estan fabricats a base d’una infinitat de petites pedretes, de milions de petites observacions. Durant  anys acumula aquestes petites gotes, desenes, centenars, milers, fins que totes es fonen i creen una forma rodona i definitiva...”

“A Tolstoi no  trobem “l’ànima contemporània” com a  Stendhal, Rouseau o Dostoyevski, si no l’ànima primitiva de tots els temps, la que no està subjecta  a cap metamorfosi...i una soledat original de l’home davant de l’infinit”.

Per Tolstoi, la dona és un gran objecte de passió desmesurada i pecadora, en especial en la  seva joventut. Però n’arriba acaptar la seva essència “ sovint les dones es pregunten espantades, com aquest home ha pogut descriure les sensacions físiques més amagades sota la seva pell femenina, unes sensacions no viscudes per l’home.”

Els “dos” Tolstoi es barregen tràgicament. “L’artista pur només pot pensar en la seva obra, no en la humanitat a la que la destina. Tolstoi és el més gran com artista , mentre el seu ull insubornable crea l’univers dels sentits. Però quan es torna compassiu, quan vol ajudar, millorar, guiar i adoctrinar, el seu art perd la seva força, la seva capacitat de commoure”.

Els meus llibres: Tres poetas de sus vidas: Casanova, Stendhal, Tolstói. 2.

2. Stendhal ( 1783 - 1842)

“Marie-Henri Beyle, és l’home dels mil noms, i dels mils moments. Entra i surt de la carrera militar, fa mil coses diferents. Només quan es retira, es posa a escriure les seves millors novel•les, que, per tant, no són si no fruit de les seves vivències o com a mínim dels seus desitjos.”

“En totes les activitats procura escapolir-se al màxim. Dona gracies a Deu per haver creat aquests tipus estranys als qui els agrada treballar. A res es lliura plenament, ni persona, ni ofici, ni càrrec. I quan escriu només es reflexa a ell mateix. “

“Els seus protagonistes Julien, Fabrizio i Lucien Leuwen, tots tres es deixen entusiasmar per Napoleó, per lo heroic, per lo grandiós, per la llibertat. Tots tres tenen un cor atordit però intacte, ple d’una passió continguda per les dones. I els tres han d’amagar el seu fervor en un mon gèlid. La seva puresa  xoca contra la mesquinesa  dels altres. Aprenen els trucs dels seus enemics, les intrigues i es tornen sofisticats i mentiders, mundans i freds, diplomàtics, homes de negocis o bisbes. I sobre tot astuts, astuts com ell.”

“És un home d’anhels romàntics. La realitat sempre li semblarà insípida. Només estima allò que no pot haver. L’odi del mon real és tant gran com l’exagerat entusiasme amb que descriu el mon ideal, imaginari.”

“Ningú com ell pot sentir amb tanta passió, ni pensar amb tanta claredat, ni posseeix una barreja tant singular que li permeti sentir lo més delicat en tot moment...i a pesar de tot no aconseguir res des del punt de vista pràctic.”

“Encara que sigui un dels artistes més perfectes, Stendhal mai es va posar al servei de l’art. Ell només estava al servei d’ell mateix com l’instrument més sofisticat que busca mesurar la vibració de l’anima per transformar-la en música. L’art només era una via pel descobriment del “jo”. El plaer està  en el coneixement d’ell  mateix.”

“Sthendal no va ser valorat en el seu moment. Ell mateix va escriure: seré comprés cap a 1900.”

Els meus llibres. Tres poetas de sus vidas: Casanova, Stendhal, Tolstói. 1 Casanova

Stefan Zweig. Tres poetas de sus vidas: Casanova, Stendhal, Tolstói.  Back List (Planeta), Barcelona, 2008.

Back List reedita unes  delicioses petites  biografies d’aquestes personatges històrics. Potser Casanova és el més conegut, però possiblement d’una manera superficial i vulgar. Sthendal i Tolstói eren per a mi uns desconeguts com a persones. Si més no, he aprés una cosa: abans de llegir un llibre, com a mínim d’aquests grans autors, cal saber alguna cosa de la seva vida.

El que tenen en comú aquestes  personatges és que ells van escriure les seves memòries i el que fa Zweig amb la seva ploma d’or, és submergir-s’hi, triar i remenar. Diu a la introducció (les traduccions són meves): “els homes d’acció, els sibarites, tindrien moltes més vivències per explicar que tots els poetes junts, però no estan en condicions de fer-ho. Els creatius, han de fer poesia perquè en poques ocasions han viscut històries que puguin ser explicades. En poques ocasions els homes amb autèntiques biografies (interessants) tenen el talent per escriure-les”.

 

1. Casanova (1725 - 1798).

“Una plenitud vital tant desbordant, va unida gaire bé sempre a una escassa profunditat de l’ànima...En aquest home constatem una absència total de moral... Practica el "carpe diem" portat a l’extrem, però sense principis, ni honor, ni decència, ni sentit del deure, ni vergonya. No és moral  ni immoral, és amoral”.

“Casanova mai va estar enamorat de cap de les seves moltes dones, si no que ho va estar de l’etern plural, del canvi incessant, de la varietat de l’aventura”.

“Per Don Juan, quan més inaccessible és una dona tant més valuós serà el triomf definitiu. Per Casanova la dona més adequada és la primera que es treu els vestits.”

“Si el mon és ja de per sí tant complicat, que alguns van en carruatge i vesteixen mitges de seda, mentre que altres passen fam, això per un home com Casanova només ofereix una sortida: cal pujar al carruatge. El mon és totalment injust i impredictible, no intenteu construir una llei per arreglar-lo.”

“La curiositat de Casanova es dirigeix únicament a lo orgànic. En 16 volums de memòries no busqueu una línia d’admiració per un paisatge.”

“Diguem, en positiu, que Casanova necessita que el seu plaer sigui correspost amb plaer. A Don Juan li agradava “ haver tingut”,  a Casanova “haver donat”. Per això, tota dona que se li lliura acaba sentint-se més dona, més sabia, més voluptuosa, més desinhibida...”

Peternari 140

Quan una comissió no funciona, es crea una subcomissió.