Memòries d’un Funcionari 34. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 6.

Els assistents socials sanitaris

En plena extensió del model de l'atenció social primària, un bon dia ens assabentem de que el Departament de Sanitat, del que formàvem part, pretén iniciar una política per introduir la figura de l’assistent social en els ambulatoris. Motiu: hi ha molts problemes socials en els ambulatoris i els serveis socials d’atenció primària no donen l’abast. A més els ambulatoris volen ser autònoms, tenir el seu propi personal, al que poder manar i organitzar. Si és necessari ja es crearan mecanismes de coordinació amb els serveis socials.

Rebem la noticia amb horror i perplexitat, iniciem moviments d’aproximació i d’explicació, intentem fer veure que és un error històric de grans proporcions. Que si els serveis socials són insuficients es poden dedicar tots aquests diners que es pensen dedicar a contractar assistents socials a incrementar els professionals dels serveis socials. Res de res. David contra Goliat. Els metges volien tenir uns professionals als que donar instruccions i sobre els que manar i decidir...

Corol·laris:

Els interessos dels grups mèdics són molt forts. Aquest cas no és més que una petita mostra.

Els serveis socials sempre han tingut el síndrome de “ser els pobres”. Els serveis sanitaris (que tenen mes del 30% del pressupost global de la Generalitat en despesa corrent) i els serveis educatius s’atreveixen a dir que els serveis socials són insuficients... Només amb una mínima cessió del seu pressupost es podrien posar a la par els serveis socials amb els altres .

Però el que és més greu, el ciutadà va començar a tenir dos assistents socials, (si no tres si afegim els de Caritas o altres entitats privades) a qui explicar el seus problemes. Aquest fet vist des del punt de vista del sector públic és car e ineficient No només perquè és perd el doble de temps duplicant fitxes i explicacions si no perquè llavors cal “coordinar-se”. Personalment no m’agrada la paraula coordinació en especial quan és  producte de la mala organització, en aquest cas d’allò que podria haver estat integrat i s’ha separat. Coordinar incorpora un nou increment de cost en el temps que ocupa. A més, allò que n’hi diem coordinar la major part de les vegades no va més enllà d’explicar-nos el que fem. És a  dir coordinem la informació, però no coordinem, la planificació, l’actuació, la supervisió i la avaluació de tots els processos.

Aquest és un problema endèmic del nostre país. Uns anys després varem tenir una temporada un assistent social d’un país nòrdic que s’escandalitzava del mal ús que fem dels recursos humans.

Però el pitjor de tot és que l’usuari deixa de tenir un referent clar, ha d’explicar moltes vegades la seva vida, cosa sovint desagradable, perquè cada servei pugui completar la seva “historia social”. Potser no ens hem parat a pensar l’enorme molèstia que estem infligint a tanta gent.

El serveis poden arribar a competir entre sí, amagar-se informació i fins i tot duplicar serveis. El cas més esperpèntic que m’han explicat mai eé la coincidència en un mateix moment i en una mateixa casa de dos repartidors que portaven un llit hospitalari a una mateixa persona gran. La guerra entre assistents socials per veure qui d’ells era més ràpid els va portar a l’absurd...i a deixar a algú altre que també necessitava llit sense...al menys per uns quants dies.

En definitiva, aquesta va ser una amarga experiència, una guerra perduda, per nosaltres com a tècnics i per a milers de ciutadans com a usuaris. Cap a l’any 2000 vaig observar com moltes de les places d’assistent social dels ambulatoris quedaven sense cobrir. Però els motius pels que es va fer van ser econòmics. Con que la no renovació no va ser fruit de la planificació o la coordinació si no solsament de la necessitat d’estalvi, de nou es va produir un perjudici als interessats que ja  s’havien acomodat al nou model.

Històries mínimes: Al metro

No sé si es tracta d'una frase del carrer o d'una història mínima. Tant se val no?
 

 Al metro 3 dones  parlen cridant. Tots els que estem a prop anem seguint "velis nolis" (vulguis o no vulguis), la seva conversa. Sembla clar que van a la presó a veure un familiar. Ho troben  lo més normal del mon i volen que tots ens en donem per assabentats. Parlen de l'assistenta (social?), de que ja no li queda gaire. Porten paquets a les mans...
 

Se les veu contentes, riuen i canten.

Opinió breu. Carta d’un nen de 10 anys al Sr. Mango. Comentari.

Fa uns dies un nen de 10 anys em va passar la carta que repeteixo més avall perquè la publiqués. Em venen al cap uns breus  comentaris una mica esbojarrats (i no aplicables a cap empresa en concret).

Han mort centenars de persones a Bangladesh, en bona part vinculades a la fabricació de roba en condicions precàries.

Cada vegada que comprem una peça de roba barata: ens preguntem qui l’ha fet? En quines condicions treballava aquesta persona? Tenia drets laborals? I un sou digne? Perquè no l’han fet  aquí?

Un conegut, molt independentista (que consti que jo també ho soc), que es dedica a la importació, recentment ha importat tot un contenidor sencer de banderes independentistes fetes a la xina. Tenim 900.000 parats, perquè no les encarregava aquí? Què mes dona pagar 3 euros que 4 per una bandera, si realment ens l’estimem?

Em recorda aquell acudit de l’empresari que diu: “M’he venut l’empresa a un xinès, però, això sí, el contracte l’hem fet en català”.

 

Aquesta era la carta:

Sr Mango, diu el meu pare que no està bé que tot es fabriqui a la Xina i a la Índia i que després ho hàgim de portar cap aquí, que es gasta molta benzina i surt molt car. A més si ho fan tot allà, no hi ha feina per la gent d’aquí com el meu pare, que està a l’atur.
Diu el meu pare que si mira bé lo que costa fer les bruses i els jerseis, més portar-les cap aquí cap allà, més repartir-les per totes les botigues, més tots els anuncis que fan, més el que guanya vostè ...total fer-ho aquí no costaria tant. I si no, podem pagar un euro més per cada brusa que no ho notarem.
També diu el meu pare que si realment estima el país que l’ha fet ric, i si no vol que gastem tants diners en els aturats com ell, i no vol gent demanant pel carrer i tot això, que posi aquí una fàbrica si us plau, i doni feina a molta gent d’aquí i tots estarem molt contents.

Peternari 130

No importa si el que dius en una reunió ho acaba de dir l’anterior.

Peternari 129

En les reunions sempre has de dir alguna cosa encara que no sàpigues de què va.

Peternari 128

Has d’arribar a les reunions una mica tard i semblant molt atabalat.

Els meus llibres: El Jardín olvidado

El jardin olvidado. Kate Morton. Editorial Suma, 2010.

Kate Morton, autora  de best- sellers ens brinda aquest interessant llibre. Una recerca gaire bé policial d’una persona que no sap el seu passat. Aquesta persona, però, no és la protagonista principal si no que ho són els personatges de principis del segle XX i la neta de la interessada que tanca la història al 2005. Per tant una novel•la en tres nivells de narració.

El llibre és el que és. Sense més pretensions. I en el seu estil aconsegueix portar al lector a la novel•la del segle XIX, des de Henri  James a Dickens, salvant les distàncies clar, i a introduir els lectors d’avui en dia a una historia centenària. Els personatges ben  construïts, la trama també, el ritme  molt bé.

Però aquest tipus de llibre no acaben d’aportar-te res. Acabes i ja està. Molta gent no busca en la lectura aquest plus que jo necessito, si no mera distracció. Si és això ho aconsegueix. No en va, l’han llegit milions de lectors a tot el mon.

Possiblement  l’autora serà una de les de més vendes aquest Sant Jordi. Jo he comprat “Sol a Berlin” de Hans Fallada. Ja en parlaré.

Històries mínimes. El neteja vidres amb corbata

M’he dedicat molts anys als temes de marginació social. Per això tinc com una deformació professional a fixar-me en les persones que van pel carrer i que es dirigeixen a tu, a part dels turistes és clar. N’hi ha bàsicament de dos tipus els que demanen i els que venen alguna cosa.

 

Entre aquests últims hi ha els que et diuen que pugis a un magatzem de pell, que volen que et facis soci d’Intermon o que et volen fer una enquesta que quasi sempre acaba sent una venda.

 

Per un altre costat hi ha els que demanen directament.

 

Entre mig d’aquests dos grups n’hi ha un a cavall, que es una barreja dels dos: per un costat els que et venen “La farola” però que en realitat demanen; per l’altre els que demanen però no volen fer veure que demanen i llavors et venen un servei o un objecte.

 

El personatge de què parlo, és d’aquest darrer grup. Davant del semàfor de l’Hotel Ritz hi ha un senyor que netejava vidres, ara ja no, i que ven un drap de la pols per netejar el cotxe, mentre aquests estan parats. L’he vist durant molts anys, això vol dir que algun rendiment hi  treu. Un bon dia el vaig veure fent això amb vestit i corbata. Suposo que era una estratègia de “marketing” per cridar l’atenció del que va en cotxe i dir-li: tu també et pots trobar així !

Peternari 127

Quan més trigues a posar-te al telèfon, més important ets.

Peternari 126

Si mentre et passen una trucada mires per la finestra, pensa: de debò necessites secretari/a ?

Cinema. Escenes mínimes: Una història del Bronx

Pel•lícula de 1993, dirigida i protagonitzada per Robert de Niro. Narra la història del fill d’un conductor d’autobús, el propi de Niro és aquest conductor, i els seus coquetejos amb el mon de les màfies del barri. El capo de la “famiglia” del barri fa al nen el seu favorit, però no perquè sigui com ell, si no perquè estudií i sigui una persona respectable. El dolent no és tant dolent. Interessant tractament del mon  de la màfia.

 

Bona actuació de Robert de Niro, un dels actors més versàtils i complerts al meu entendre.

 

La meva escena mínima: el “capo” li dona consells per quan surti amb les noies i li diu: quan aneu al cotxe, li obres la porta i l’acomodes. Tanques la porta i dones la volta per anar al teu costat. Si ella no fa el gest d’obrir des de dintre la teva porta: deixa-la, és una egoista.

 

L’han repetit per la Paramount un dia d’aquests.

Opinió breu: Carta d’un nen de 10 anys al Sr. Mango ( Isak Andic)

Sr Mango, diu el meu pare que no està bé que tot es fabriqui a la Xina i a la India i que després ho hàgim de portar cap aquí, que es gasta molta benzina i surt molt car. A més si ho fan tot allà, no hi ha feina per la gent d’aquí com el meu pare, que està a l’atur.

Diu el meu pare que si mira bé lo que costa fer les bruses i els jerseis, més portar-les cap aquí cap allà, més repartir-les per totes les botigues, més tots els anuncis que fan, més el que guanya vostè ...total fer-ho aquí no costaria tant. I si no, podem pagar un euro més per cada brusa que no ho notarem.

També diu el meu pare que si realment estima el país que l’ha fet ric, i si no vol que gastem tants diners en els aturats com ell, i no vol gent demanant pel carrer i tot això, que posi aquí una fàbrica si us plau, i doni feina a molta gent d’aquí i tots estarem molt contents.

(Dedicat al meu net Luca que acaba de néixer)

Memòries d'un funcionari 33 . Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 5.

Els assessors d’Atenció Primària.

 

La casuística i les necessitats dels professionals, tenien  o podien tenir un cert suport de les diputacions provincials, però, al menys en aquell moment, aquest era insuficient, necessitàvem que els professionals, molt d’ells molt joves, recent sortits de l’escola i amb una enorme varietat de problemes a sobre de la taula poguessin disposar d’un suport de capçalera més proper, més experimentat i diferent del que podíem donar nosaltres  un  cop l’any. El nostre suport anava més a valorar els serveis pel següent any, noves contractacions etc. però no podia entrar en les qüestions tècniques del dia a dia.

 

En les nostres visites varem anar detectant bons professionals, normalment coordinadors d’ajuntaments  que serien les persones adequades per a fer aquest servei. Varem detectar i contractar a Ines Ucero, Conxita Requena, Conxita Vila i Marina Valls que tornava de l’ajuntament de Badalona. Algunes d’elles que no podien ser contractades per la via administrativa normal es van avenir a cobrar per honoraris amb els endarreriments que aquests sistema els provocava...i tot això deixant provisionalment una bona feina en un ajuntament. Tot un orgull per nosaltres, que realment els varem saber entusiasmar. Aquests professionals són els que varen impulsar el dia a dia del model amb la seva experiència i amb el seu bon fer. Crec que, en aquell moment, van ser decisius. Feien visites més freqüents, mensuals o quinzenals als diferents equips i els anaven ajudant en la seva tasca diària.

 

Els serveis compactats socio/sanitaris

 

Amb una lògica primitiva i elemental algú es podria preguntar: per què no ajuntar els serveis primaris sanitaris amb els socials? La resposta és senzilla i no és més que una pregunta afirmativa: per què no? Però a la pràctica conforme implantàvem el model només en varem trobar un model  d’unificació: l’ajuntament de Sabadell. Realment ho havien fet i no era fàcil. En efecte integrar personal del departament de sanitat amb personal de l’ajuntament, treballar com a una sola cosa, no és fàcil. I en canvi és evident que és més eficaç, més eficient i més efectiu.

 

Perquè això funcioni, cal que tothom es senti part d’un equip i que cap professional cregui que és superior als altres, cal conjugar interessos polítics de dues institucions diferents, cal creure que s’està fent una cosa nova, però obvia i necessària. El ciutadà sens dubte rep i percep uns serveis millors i es sent tractat com un “In-dividu”, en el sentit literal del terme, és a dir, que no se’l parteix a trossos, lo sanitari per aquí, lo social per allà.

 

Per què doncs aquest model no es va estendre més? Per què fins i tot va anar en darrere a la pròpia Sabadell?

Peternari 125

Si et sobra gent, potser és que treballeu molt bé.

Peternari 124

Ningú dirà mai que li sobra gent, semblarà que mani poc o que ha perdut competències.

Els meus llibres preferits: Stefan Sweig. La impaciencia del corazón. Clarissa. La embriaguez de la metamorfosis.

Decididament el llibre amb 11 novel•les d’Stefan Sweig ha estat per a mi com una droga. Em poc més d’un mes i mig, amb el ritme de treball normal, esgarrapant temps d’aquí i d’allà, Sweig m’ha  dominat. A més de les 8 petites novel•les que ja he comentat, em vull referir a tres  narracions més llargues que composen el llibre. Faré uns petites referències, per no desvelar els continguts als possibles lectors.

La impaciencia del corazón, d’unes 400 pàgines és la més llarga de totes, ens  explica la història d’un oficial de qui s’enamora perdudament una jove paralítica irrecuperable però que creu que si es cura el podrà tenir. Un amor impossible i que acaba com una novel•la romàntica.

Més enllà de la narració que Sweig manté amb gran atenció destaquen tres elements:

.La descripció dels valors militars, de l’honor, de la solidaritat de cos, del sentit d’imperi. Un l’imperi,  l’austríac,  que es desfà, com tots els imperis ho acaben fent, davant dels ulls atònits i orgullosos dels seus oficials.

.Després de mantenir la tensió del lector durant 400 pàgines, la guerra destrossa tots els valors, totes les històries tèrboles, tots els sofriments anteriors. Sweig se’n riu una mica del lector al fer-li entendre que tot allò que ha explicat és banal i irrisori davant de la brutalitat de la guerra.

.La pèrdua de l’imperi  austro - hungarès , està present no només en aquesta novel•la si no  també en altres. Una sensació similar a la vergonya del “1898” dels espanyols en perdre Cuba i Filipines.

Destacaré algunes frases relacionades la major part amb la malaltia (traducció meva):

Un sofriment que dura molt, fatiga  no només al malalt, si no també la compassió dels demés.

No hi ha enveja més vulgar que la dels servents quan veuen un company elevat per sobre d’ells com per ales d’àngels: abans perdonen la riquesa del príncep que la llibertat de l’antic company.

Quan els metges no sabem què fer, entretenim al malalt amb paraules  i mitges mentides i afortunadament  també la natura menteix al malalt  i ens ajuda. (efecte placebo i “vis curatrix naturae).

Els pacients i els seus familiars tradueixen les paraules del metge. Un “potser” és  un “sens dubte”. Per això cal dosificar molt bé l’esperança.
Aquell que ha estat colpejat durament una vegada, queda sempre més vulnerable.

Es pot fugir de tot menys d’un mateix.

La embriaguez de la metamorfosi, d’unes 300 pàgines és una altra de les novel•les “llargues” d’Sweig.

Una modesta funcionaria de correus d’un poblet petit té la oportunitat de passar unes vacances amb uns parents rics a Suiza. Tot i ser pocs dies el trasbalsament que li provoca la “metamorfosi”  és tant gran que no ho suporta. La col•laboració d’una altra persona amb circumstancies properes precipita la narració. Com sempre manté la intriga fins al final.

Cal destacar la narració inicial amb tot detall de la oficina de correus I el recurs literari utilitzat al final de la narració. Molt notables i interessants.

La descripció del mon dels rics és perfecte i per tant crítica. Només són amables amb els altres rics i no toleren que ningú no s’infiltri en el seu mon si no li toca. Als altres els necessiten però han de mantenir-se en el seu lloc.

 

Clarissa. Novel•la inacabada, excel•lent fins el moment que Sweig va redactar. És la història de Clarissa, orfe  de mare,  amb un pare tímid i distant, amb 10 anys a l’internat i llençada de cop a un mon en el que es desenvolupa molt correctament.

Llàstima que estigui inacabada perquè toca temes molt interessants:

.El ja reiterat de l’imperi austríac i la seva caiguda. El pare, militar, posa en evidència com l’imperi es  va abandonar, es va adormir en els seus llorers i veu com altres pobles  l’ataquen sense estar preparat. Ho adverteix a temps, però, com a acostuma a passar, es silencia a aquell que diu coses que no es volen sentir.

.La descripció dels internats de l’època. Tot i que és un tema recurrent està molt ben tractat.

.L’assassinat de Sarajevo . La guerra i els seus horrors, la mort absurda de mils de joves. I en mig de tot això un pintoresc personatge que té por. Una por enorme. Més que tothom, perquè és converteix amb malaltia. Com no tenir-la?

.L’amor uneix a dues persones de bàndols oposats, la guerra els separa. Queda pendent aquest tema en la narració.

.Sweig suggereix també un interessant debat, en el que no aprofundeix molt , sobre els corrents psiquiàtrics i psicològics de l’època.

.Totes les guerres tenen uns “espavilats” que aprofiten per enriquir-se. Ho veiem en aquesta guerra i,  a Viena també, ho veiem a la segona guerra mundial (El tercer hombre, d’Orson Vells).

Afegeixo unes quantes frases memorables:

Llavors tornaven els dies classe, la setmana escolar, el temps gris i descolorit...que amb el seu corrent constant i monòton es va endur la seva infància abans que se n’adonés.

La necessitat (d’una amiga) de sentir-se sola i abandonada la intentava apaivagar amb un excés de loquacitat.

A l’exèrcit, la gent que no té pels a la llengua no és molt apreciada. A ells no els importa que siguis competent, només compta que sàpigues intrigar i que obeeixis cegament.

(El metge) La meva única intenció és ajudar. No crec en la curació ( psicològica...)Tots naixem amb les nostres manies, o al menys amb certa tendència a desenvolupar una mania... Saber-ho no ajuda en absolut, al contrari del que opina el meu il•lustre col•lega, ni tant sols et fa feliç.

Quan un sap que pertany a una comunitat, se sent unit als demés. Quan un és a l’estranger, depèn de sí mateix...Quan un abandona els seus costums es retroba.

Jo prefereixo a la gent petita, són la sal de la terra.

Els ambiciosos d’aquest mon estan units, s’estimulen uns als altres. Els empresaris tenen les seves preocupacions, els professors els seus congressos. Tots es creuen que són els més poderosos.

La Sra. xxx participa en tots els grups i associacions, però les causes només l’interessen sempre i quan pugui convertir-les en les seves pròpies causes.

Fa temps que per jutjar als demés, només tinc en compte si em converteixen en millor persona. Només em pregunto si em sento millor quan estic amb algú.

Cinema. Escenes mínimes: Anna Karenina

En versió de Joe Wright de 2012 s’està fent als cinemes aquesta versió de l’obra de Tolstoy.

La pel·lícula està molt bé des del punt e vista escenogràfic. Comento amb la meva amiga Anna que hem de deixar de comparar cinema i novel·la, per no caure en aquell tòpic de que les novel·les són millors que les pel·lícules. Possiblement la cinta arribarà  a milions de persones que mai llegirien el llibre.

Curiosament, aquest dies han repetit per la Tele  “Memòries d’Africa” de  Sydney Pollack de 1985 i Dublinesos de John Huston de 1987.

Entre les tres pel·lícules veig una similitud  curiosa pel que fa a la vivència de l’amor.

A Anna Karenina, l’amor és ferotge i va fins a les darreres conseqüències. A Memòries d’Africa l’amor és una aventura sabudament passatgera pels seus protagonistes. A Dublinesos l’amor es va presentar als 16 anys de la persona que descriu la seva passió.

I l’element comú, al meu entendre, és que un amor intens i real, independentment que duri  tota la vida, un perìode curt o “cinco minutos”, és suficient per alimentar i omplir tota una existència. I els que no han tingut mai una experiència similar (el narrador de la darrera escena de Dublinesos) són “morts”.

Per cert, la pel·lícula Dublinesos en realitat s’hauria de dir “Els morts” pequè aquest era el títol que li va posar Joyce. En realitat es tracta d’un conjunt de 15 contes o novel·les curtes que Joyce va ajuntar amb aquest títol de Dublinesos. Els traductors d’aquí ens varen fer una trampa amb el títol.

Peternari 123

Un jefe sempre necessita un subjefe.

Peternari 122

El nombre de jefes i la seva categoria és proporcional a l’antiguitat de la unitat.

Memòries d’un Funcionari 32. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 4. Les municipalies.

Tot i fent un parèntesi  en el discurs d’aquestes memòries, vull fer referència a un tema important pel nostre país: la organització territorial.

Molt països europeus han fet una reforma territorial començant per baix. És a dir, la unitat administrativa, municipi, més petita té un mínim de 5000 habitants. A Catalunya de 953 municipis només uns 200 arriben a aquesta població. Imaginem que el país tingués  uns 300 municipis. Sembla que tot seria més fàcil.

Perquè els municipis més petits que no són autònoms per gestionar la major part dels serveis, han de fer consorcis, agrupacions, mancomunitats etc. Sempre he dit que coordinar-se (quan no és necessari) és molt car i complex.

Per sobre, les agrupacions de municipis poden tenir altres noms, però sens dubte que no es necessiten 40 comarques, al menys com a unitats administratives. Sí que crec que hi ha d’haver una unitat intermèdia, perquè, tot i l’agrupació, 5000 habitants és poca gent per determinats serveis de gestió i tècnics.

Bé doncs, en Lluís Casassas, fa 30 anys va dissenyar unes agrupacions de municipis que, per no entrar en polèmica, va anomenar “municipalies”. Eren una cosa molt semblant a les agrupacions de més de 5000 habitants que he comentat.  A Atenció Social Primària ens vàrem inspirar en les municipalies per fer les agrupacions d’ajuntaments per organitzar els serveis socials.

Tots sabem que uns anys després es va tornar a intentar, via un estudi sonda, anomenat resumidament “Informe Roca” (2001) que molt modestament proposava la supressió del municipis menors de 250 habitants (203 al 1996) i mesures intermèdies pels de menys de 1000. Amb aquesta proposta es passava a uns 750 municipis. Tot i la prudència de la proposta l’informe va haver de quedar arraconat per les protestes dels petits municipis.

En fi, tots sabem que aquest tema està pendent, i que, si algun dia resolem la qüestió nacional, l’haurem d’abordar si volem tenir una país modern, ben gestionat i eficient. Ara no és el moment.

Històries mínimes: Tres companys de feina

Tres nois d’uns 40 anys sembla que tornin al despatx després de dinar. Tots tres van amb americana. Un d’ells porta una alça d’un 15 centímetres en una cama i va amb crosses.

 L’escena mínima és la següent: el que va amb crosses va un metre en darrera, intenta seguir als altres, que tenen la paciència d’anar al seu pas, però no la suficient per anar arrenglerats. To i ser una escena que sembla quotidiana, al de les crosses se’l veu que pateix. Per què no fan un petit esforç més i es posen al seu pas? I si no que es trobin al despatx!

 

Els meus llibres: 8 petites novel·les d'Estephan Sweig.

Novelas. Estephan Sweig.  Acantilado, Barcelona, 2012.

L’editorial  Acantilado ens ha fet, al menys a mi, un gran regal. Ha publicat moltes novel•les d’Stefan  Sweig en un sol volum. Són 11 meravelles que estic devorant  ansiosament. He començat per vuit petites novel•les de 50 a 130 pàgines.

Per a qui no conegui encara a Sweig, només dir, en paraules seves, que quan escrivia una novel•la dedicava la meitat del temps a fer-la i l’altra meitat a treure el que sobrava. El text és clar, precís i concís. No sobra ni una paraula.

1. “Carta de una desconocida”,  és la història d’un amor pur (en absolut no-sexual), d’un amor incondicional i desinteressat, que es lliura totalment tot i que mai és correspost. Sembla una cosa tant impossible que el relat et fascina i la excel•lent  narració de l’autor t’enganxa a la cadira i no pares fins al final. Curiosament, fa uns pocs dies he vist a la Filmoteca una pel•lícula sobre la vida de Modigliani, on surt un personatge  (la seva dona) també tant pur, que quasi fa pensar en el de Sweig, només que aquest  és  versemblantment  històric.

2.Ardiente secreto. L’amistat d’un nen per un home adult que no el correspon perquè en realitat l’utilitza per apropar-se a la seva mare. Decepció i odi del nen.

3.Miedo. La gelosia. Una dona adultera és constrenyida per una desconeguda. La pressió pot arribar fins al suïcidi, per la por al deshonor. Sweig és sempre obert de mires. No critica les relacions extra-matrimonials, en tot cas la deslleialtat.

4.Los ojos del hermano eterno. Aquesta és la història d’un militar que s’horroritza de la crueltat de la guerra i es fa jutge, que s’horroritza  dels errors de la justícia i es fa ermità, que s’horroritza dels desastres que provoca que els altres l’imitin a fer d’ermità i que per fi es dedica a cuidar els gossos del rei i mor totalment desconegut.
Elogi màxim de la vida oculta i desconeguda, fora de tot protagonisme. Ell mateix no va poder  aplicar aquest principi del tot. La seva foto suïcidat al llit, al Brasil el 1942 ens colpeix encara.
Meravellós text, que em recorda aquella frase: cal passar per la vida sense fer mal a ningú. Voler fer el bé, es massa pretensiós.

5. Confusión de sentimientos. Un jove enfervorit del seu professor, un triangle amorós, un tractament subtil i madur de l’homosexualitat . Un final coherent. No puc ser més sintètic, però es que Sweig s’encomana!

6.Venticuatro horas en la vida de una mujer. L’aventura impensable que li pot passar a tothom. El joc com a passió total. Una de les més conegudes.

7.El candelabro  enterrado. Si busques al Google “menorah” explica en tres línies la història del canelobre del 7 braços del poble jueu que peregrina des dels temps de Moyses, pel desert, fins a Jerusalem, Roma, Cartago i Constantinopla . A partir d’aquesta llegenda, Sweig  elabora una excel•lent narració, com un petit homenatge al seu poble.

8.Novela de ajedrez. Dos personatges dibuixa Sweig en aquesta novel•la: el que només sap d’una cora i viu només per ella, i l’addicte, drogat en realitat, per una afició malaltissa. A diferència del joc de casino que a “Venticuatro horas en la vida de una mujer”, deixa com totalment irrecuperable, en aquest cas Sweig fa un intent de salvar al personatge, però estarà sempre en perill de recaure. Ja ho sabem teòricament, però ell ens ho fa veure i quasi viure en els nervis que passes mentre llegeixes. Potser és la més coneguda.

No puc dir res més, i ja el que he escrit em resulta pretensiós, doncs la meva capacitat de crítica és minsa. Però si serveix  per que algú s’atreveixi amb el llibre ja estarà bé. A nivell pràctic el fet de començar una novel•la i acabar-la  de seguida és molt reconfortant. (Sobre tot si saps que te’n espera una altra).