Peternari 162

Lo important és que et quadrin els números. No l’ús que se’n faci.

Peternari 161

  El que diu el pressupost que realment necessita és tonto.

Opinió breu. La classe de “Cinco horas con Mario”.

Efectivament, ahir vaig anar a la “Tertu literària”. La presentadora té un 15 anys menys que jo. I a part de l’explicació literària, impecable, em va fer gràcia que li fessin gràcia molts dels tòpics que toca la monologuista i les coses concretes que diu.

I el quid de la “gràcia”, és que jo he trobat recollits en el llibre un munt de fets i opinions que jo he sentit realment durant la meva infància i joventut i en canvi ella ho veia com una cosa absolutament llunyana.

Aquesta manera de veure el mon, franquista, conservadora i carrinclona que sembla tan lluny de nosaltres, m’agradaria veure fins a quin punt es manté encara en determinats àmbits de aquesta veïna Espanya. Veient diaris de Madrid a vegades un pot dubtar que hagin passat  quasi 50 anys des de que Delibes va escriure el llibre.

Però encara es pot donar un gir de 90 graus a l’argument. La presentadora ens deia que els seus alumnes de 15 anys riuen obertament dels textos del llibre com qui està sentint contes xinesos. I  amb un  contertulià vàrem convenir, i així li vàrem dir a la presentadora, que fes l’exercici amb els seus alumnes de buscar en les nostres maneres de fer i pensar, elements semblants “mutatis mutandis” als que presenta Delibes en el llibre.

Ja he comentat amb altres moments que ens costa molt poc escandalitzar-nos dels horrors dels temps passats, però que ens costa veure els nostres.

 

Tots aquests joves que suposadament  s’escandalitzen de la descripció de Delibes: com veuen o tracten als immigrants que tenim entre nosaltres?  es fan el llit? són capaços de tenir pensament propi o segueixen només el sentir del grup? són solidaris? se senten superiors a altres grups de joves?...

Els meus llibres. Cinco horas con Mario

Miguel Delibes. Cinco horas con Mario. Barcelona, Destino 1966.

Avui a la “tertu literària” ens explicaran aquest llibre. L’he llegit abans per anar preparat. També ho estan fent en versió teatral a Barcelona. La vaig veure fa molts anys. Faig, en aquestes notes, un intent de comentar el llibre abans de la “contaminació” de l’explicació de la professora.

Conec a Delibes, he llegit vàries coses seves i en general m’agrada. Té un estil directe, clar, precís que no es fa gens pesat .
 

En concret, en aquest llibre, una esposa parla amb el seu marit mort i li fa mil retrets de tota una vida en comú. Delibes escrivia en ple franquisme, qualsevol crítica social havia de ser subtil i no fer-se notar gaire.

Les crítiques de la dona no són les típiques esperades  a un home. L’home és intel·lectual, poc consumista, culte, no és faldiller, ajuda  a casa...però tampoc es destaca pel seu fervor pel règim, tot i, naturalment, haver fet la guerra en el bàndol franquista, condició sine qua non per existir en l’Espanya de la novel·la i en una ciutat com  Valladolid.
 

La dona en canvi, és conservadora, convencional, frívola “s’ho va passar molt bé a la guerra amb tant uniforme”. En el fons Delibes critica aquesta Espanya franquista, casposa i carrinclona i con que ho fa d’una manera divertida i com “des de dintre” quasi no es nota.

La narració és amena, el monòleg es fa expressament una mica repetitiu, perquè així és com parlem la majoria de nosaltres. (M’ha recordat una mica a la meva mare que no parava i repetia tòpics  i ho feia en “asturianín”). Menció especial mereix el primer capítol introductori, on descriu com són els escenaris socials mortuoris, molt ben aconseguit i amb una crítica social excel·lent.
 

Globalment el llibre l’he trobat una mica passat de moda, però deu ser una sensació meva perquè es continua fent en teatre i amb molt èxit.

Memòries d’un Funcionari 42. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 14.

El programa d’atenció a la drogodependència

 Els únics programes que varem heretar en drogodependències varen ser unes subvencions per col·lectius de ex- alcohòlics. Hi començava haver alguna “casa granja “ crec que de l’ajuntament de Barcelona, però no existia un Pla de la Generalitat.

Al igual que en el tema de l’assistència primària teníem el problema de saber on acabava lo sanitari i on  començava lo social. Sanitat començava a tenir centres de desintoxicació, però tota la part de superació posterior de la dependència, arrelament a la societat, adquisició d’hàbits socials etc. semblava que era cosa de serveis socials. Qui ens obligava si no nosaltres mateixos a viure en aquesta esquizofrènia i qui ens impedia unificar els serveis? Sens dubte la nostra ment obtusa i els límits de poder entre sectors professionals.

(Fa uns pocs mesos -2013- en un comissió interdepartamental sento parlar de que la necessitat de l'atenció primària sanitària i la social es coordinin. Deu meu¡ i quan anys perduts).

Per dissenyar el nostre programa varem contractar un metge especialista en tractaments per drogodependent, Joan sans, i una psicòloga jove Carme Iniesta. Dues bones incorporacions.

 Per fer-ho necessitàvem una tranquil·litat que al despatx no teníem. Vàrem fer una cosa que potser ara, a  25 anys vista, pot escandalitzar a molts funcionaris més joves. Vàrem decidir que alguns dies per setmana no aniríem al despatx i ens trobaríem a casa meva a treballar. Així ho vàrem fer i així va sortir el programa endavant.

Cal fer avinent que en aquella època encara no hi havia rellotges i que entre els pocs que érem fèiem molta feina. Un bon dia van dir que posarien un rellotge. Tothom es va indignar. Els primers els caps, que deien que ells ja sabien qui treballava i qui no. I era  cert. Però el rellotge va caure ineluctablement i aquí s’ha quedat. Malgrat que  les noves modes diguin que són contraproduents... Ja tornaré sobre aquests temes.

El que vull dir amb tot això i amb molts altres detalls que vaig desgranant, és que en aquella època molts vàrem arribar a la Generalitat amb una gran il·lusió, amb ganes de construir una administració nova i diferent, no burocratitzada, creativa, estimulant. Deu meu, què ens ha passat? ( Lamentablement veig que dic "Deu meu" molt sovint). Deu meu!

Del desenvolupament del programa no puc recordar moltes coses per que jo vaig marxar aviat.

Peternari 160

El que analitza les demandes de pressupost, ja sap que ha de dividir per tres.

Peternari 159

Perquè et donin més diners, has de multiplicar per tres el que  creus que  necessites.

Cinema. Escenes mínimes. El desencanto

El desencanto. Jaime Chavarri, 1976.

La mort del poeta  Juan Luis Panero m’ha recordat  aquesta pel•lícula que vàrem veure fa molts anys.

Potser ara estem més acostumats a les despullades morals per televisió, però en aquell moment treure tots els drapets bruts de Leopoldo Panero pare, Leopoldo Panero fill i Juan Luis Panero, no ens deixava indiferents.

No recordo tota la pel•lícula (potser un dia d’aquests la fan per la tele). Només recordo una frase de Leopoldo, fill. No és una escena mínima és una sentencia lapidària que no he pogut oblidar mai:

La infancia es vivir, el resto es sobrevivir.

Esmenes al Peternari número 7

El peternari número 7 deia:

 Has de tenir la taula sempre plena de papers. Si tens la taula endreçada semblarà que no tinguis feina.
 

Aquesta expressió recull una manera de fer que jo he viscut molts anys i que per això critico. Però les coses també poden millorar.

I efectivament, els meus companys de feina actuals  deixen, al final de la jornada, la taula absolutament buida, sense cap paper a la vista.

Són joves, metòdics, endreçats, eficients (alguns treballen amb dues pantalles a l’hora per anar més ràpid). Entre els 6 o7 que som, parlem anglès, francès italià i holandès (i jo afegeixo les dites en llatí, “velis nolis”). Per suposat saben més economia que jo i més informàtica que jo.

No deixa de ser una visió  estimulant (tot i que parcial) del futur de l’Administració... 

 

Memòries d’un Funcionari 41. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 13.

Les classes a ICESB

L’escola d’assistents socials de l’ICESB, avui desapareguda i ubicada a les instal·lacions del seminari, va fer un conveni amb l’ICASS pel qual alguns funcionaris anàvem a fer classes a la seva facultat.

Per nosaltres era un enriquiment i per l’escola una injecció de professionals de la primera fila que també els resultava interessant. Con que hi havia dos torns, matí i tarda, una part de les classes era en horari de la Generalitat. En el conveni s’establia el permís per poder-hi anar. L’activitat era remunerada o sigui que també tenia un petit estímul econòmic.

La meva assignatura era “serveis socials”, és a dir un repàs per tots els diferents tipus de serveis socials existents aleshores. Alguns els coneixia, altres no tant i em vaig haver de preparar molt. Crec que ho vaig fer dos cursos. No he tornat a  fer classe sistemàticament. Però sempre he guardat un agradable record dels meus períodes de docència.

Recordo que aquell any era el de les oposicions, con que tenia molta feina a preparar les classes, cosa que lògicament havia de fer a casa, no em vaig dedicar a estudiar. Em vaig presentar a les oposicions amb les mans a la butxaca... però crec que aquesta història ja l'he explicat en un altre moment.

Però certament, lo més interessant va ser el contacte amb els alumnes, amb les noves generacions d’assistents socials que pujaven. Per bé i per mal. No tothom estava del tot motivat per la carrera que estava fent. Havia començat la pre-selecció de carrera i alguns alumnes arribaven a ICESB en cinquena opció...segur que això no pot ser bo per una carrera com aquesta.

Recordo una anècdota. Un bon dia arribo a classe, obro la carpeta amb els apunts i comprovo que m'he equivocat de carpeta... Com aguantar una hora parlant sense papers i sense que els alumnes ho notin? Recordo l'adrenalina a tope i que finalment és una d'aquelles circumstàncies de la vida a  evitar, però que un cop l'has passada recordes amb satisfacció.

Peternari 158

Si administres malament el pressupost i te'n falta, l’any que ve te’n donaran més. (Abans de les retallades, naturalment).

Peternari 157

Si administres bé el pressupost i te’n  sobra, l’any que ve te’n donaran menys.

Opinió breu. El Lazarillo de Tormes i l’11 de setembre.

Un Estudi del BBVA, entre moltes altres coses naturalment, diu que els espanyols són desconfiats, aquesta aparent camaraderia tan hispana, seria en realitat comèdia.

Però el més curiós és l’exemple que posa: un dels herois de la literatura espanyola és “el Lazarillo de Tormes” un “pícaro” que guia i enganya a un cec  que també és una bona peça. Compartint un gotim de raïm  li diu el cec al nen:

¿Sabes en qué veo que las comiste de tres a tres?

En qué?

 

En que comía yo dos a dos y callabas.

Fantàstic. La descripció d’aquest autor “anònim”, del que és l’essència espanyola és genial. En només dues frases capta precisament, la nostra misèria secular. Ningú denuncia perquè tothom en la mida que pot estafa a l’altre o al Govern. Quan la cosa és exorbitant sí que salta la indignació (Cas Palau, Barcenas...), però si no, res.

Doncs, encara que siguem i ens sentim catalans, alguna cosa, si no bastant, tenim de tot això (“feta la llei feta la trampa”) i crec que un dels reptes principals del nostre esperat Estat Català és justament aquest: no estafar. És a dir. pagar tots els impostos, no fer trampes amb l’IVA, ni amb l’atur...

Diuen que si no hi hagués frau fiscal, en general, no tindríem dèficit públic. Crec que és una oportunitat d’or lligar la consciència nacional amb la consciència econòmica. Si no ho fem no podrem donar les culpes a ningú. Madrid ja no existirà per buscar excuses.

1.600.000

Què puc dir que no hagi dit ja algú avui?

Només puc repetir el que porto tot l'any mostrant a la capçalera:

Escolta Sepharad: els homes no poden ser, si no són lliures.

Memòries d’un Funcionari 41. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 13.

Les classes a ICESB

L’escola d’assistents socials de l’ICESB, avui desapareguda,  ubicada a les instal•lacions del seminari, va fer un conveni amb l’ICASS pel qual alguns funcionaris anàvem a fer classes a la seva facultat.

 

Per nosaltres era un enriquiment i per l’escola una injecció de professionals de la primera fila que també els resultava interessant. Con que hi havia dos torns, matí i tarda, una part de les classes era en horari de la Generalitat. En el conveni s’establia el permís per poder-hi anar. L’activitat era remunerada o sigui que també tenia un petit estímul econòmic.

 

La meva assignatura era “serveis socials”, és a dir un repàs per tots els diferents tipus de serveis socials existents aleshores. Molts els coneixia, altres no tant i em vaig haver de preparar molt. Crec que ho vaig fer dos cursos. No he tornat a  fer classe sistemàticament. Però sempre he guardat un agradable record dels meus períodes de docència.

 

Recordo que aquell any era el de les oposicions, con que tenia molta feina a preparar les classes, cosa que lògicament havia de fer a casa, no em vaig dedicar a estudiar. Em vaig presentar a les oposicions amb les mans a la butxaca... però crec que aquesta història ja l'he explicat en un altre moment.

 

Però certament lo més interessant va ser el contacte amb els alumnes, amb les noves generacions d’assistents socials que pujaven. Per bé i per mal. No tothom estava gaire motivat per la carrera que estava fent. Havia començat la pre-selecció de carrera i alguns alumnes arribaven a ICESB en cinquena opció...segur que això no pot ser bo per una carrera com aquesta.

 

Recordo una anècdota. Un bon dia arribo a classe, obro la carpeta amb els apunts i comprovo que m'he equivocat de carpeta... Com aguantar una hora parlant sense papers i sense que els alumnes ho notin? Recordo l'adrenalina a tope i que finalment és una d'aquelles circumstàncies de la vida a evitar, però que un cop l'has passat recordes amb satisfacció.

Peternari 156

El currante de base sap de què va però li falta context general. El Jefe té context però no sap de què va.

Peternari 155

Quan, finalment, el funcionari sap de què va, ja pot delegar la feina en un que acaba d’entrar.

La frase del carrer: Se ha puesto a llorar

A Cadaqués, molta gent parla en castellà, tot i que hi ha qui diu que la cosa va a menys. Els deu semblar que queda més fi. El que és curiós és  que a continuació pots sentir a les mateixes persones parlant en català. O sigui que el saben, però no el parlen.

També s’observa als propis departaments de la Generalitat, que molta gent parla en castellà. Incomprensible i inacceptable en aquest cas. Tothom té el nivell C i tothom escriu molt bé en català, però alguns parlen en castellà, fins i tot alts càrrecs.

Torno a Cadaqués. Sento un senyor amb aspecte de pijo, parlant. Lo més habitual seria que estigués donant instruccions a algú per telèfon, però no, el que diu amb total impudícia es: “Es que se me ha puesto a llorar por teléfono”.

No podem preservar una mica els nostres problemes personals, que hem de fer que tothom se’n assabenti?

Els meus llibres: Castellio contra Calvino

Stefan Sweig. Castellio contra Calvino. Barcelona, Acantilado, 2011. La meva amiga Anna Monreal , gran lectora i també escriptora, em deixa aquest llibre. O sigui, continuo amb Sweig, però ara amb assaig. El text analitza amb tot detall la polèmica que va tenir lloc a Suiza i en especial a Ginebra per causa de la polèmica entre Calvino i Castellio. El tema sembla analitzar un fet històric curiós i desconegut, basat en les ortodòxies interpretatives de la Bíblia als principis del protestantisme. Calvino es converteix en el “guardià de la revolució” protestant a Ginebra i n’arriba a ser líder total i absolut no només en lo religiós si no també en lo material. El llibre tracta també la condemna que Calvino va fer de Servet (un català), per què s’oposava les seves idees i que va portar Servet a la foguera. Em va sorprendre al principi que a l’Anna li pogués interessar un tema així de temàtica religiosa. Però lo curiós del cas és que aquest fet històric, en les mans d’Sweig, es converteix en una radiografia impecable de totes les dictadures i de tots els dictadors, tant religiosos com polítics, es diguin Calvino, Franco, Stalin, o radicals de qualsevol religió. Va detallant admirablement tots els processos que porten les ments dels dictadors a justificar les seves actituds. Molt recomanable.

Memòries d’un Funcionari 40. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 12.

Els albergs. Un altre dels serveis, no propis, als que donàvem recolzament eren els albergs per transeünts. El transeünt és una figura que ha anat a menys i que es defineix per ser una persona, com el seu nom indica, que “va de pas”. El propi sistema condiciona aquesta forma de vida perquè segons les lleis de règim local un ajuntament els havia d’atendre, però un màxim de 2 o 3 dies. En els llocs on no hi havia alberg quan un ajuntament es trobava amb un transeünt li donava un entrepà i un bitllet de tren o autobús fins a un altre poble. L’objectiu no era solucionar el tema si no treure-se’l de sobre i passar el problema a un altre. Quan hi havia alberg només es permetia l’estada 2 o 3 dies com he dit. A més els albergs, per definició, tancaven després d’esmorzar i no obrien fins a darrera hora de la tarda per tal d’evitar l’apalancament dels usuaris. El corol•lari de tota aquesta organització, que provenia de temps immemorial, era que uns centenars o alguns pocs milers de persones es dedicaven a donar la volta a Espanya, a base de dos o tres dies a cada alberg, el bitllet de tren i el menjar gratis. Era el que se’n deia la “ruta de l’elefant”. A la zona de Lleida hi havia dos o tres albergs que varen començar a fer una cosa pionera. Cada dia els acollits havien de realitzar una sèrie de feines com apilar ampolles, ferralla, paper, el que fos. Aquests petits tallers pretenien incorporar hàbits de treball i responsabilitat en els usuaris. A alguns els va servir, però per a la majoria va ser un motiu suficient per alterar la seves rutes i no fer-les passar per Catalunya. Possiblement la cosa va continuar per la inèrcia, però el que és cert és que aquest tipus d’usuari s’ha reduït enormement. Sens dubte continuen els marginats de carrer, però són un perfil diferent d’aquesta figura històrica i grotesca a que m’he referit. El que vull posar de manifest amb tot això, és que l’experiència va ser novedosa i revolucionària. L’administració va demostrar que també pot ser innovadora i transformadora de models, cosa que sovint costa d’entendre des de dintre de l’administració. Per altre banda la creació de tallers o “activitats terapèutiques” s’ha utilitzat després posteriorment en tractament de drogodependents, i altres col•lectius.

Peternari 154

Si un funcionari nou fa molta feina, és odiat pels seus companys.

Peternari 153

Hola de nou a tothom. Torno a ser aquí  disposat a compartir opinions, sentiments i experiències amb vosaltres.

Aquest nou curs estructuraré les entrades setmanals de la següent manera:
Una petita porció setmanal de les memòries de funcionari. Crec que cada dues setmanes és massa distància. De tota manera les podeu mirar seguides a través de l’arxiu general.

Els dos peternaris setmanals per mirar amb humor l’administració i a mi mateix.

Un llibre quinzenal. Dels que vagi llegint o dels que he llegit. Vull compartir aquells llibres que més m’han agradat encara que faci temps que ho hagi fet.

Un o dos apunts de: frase del dia, cinema: escena mínima, històries mínimes, opinió breu o altres.

 

I per fer boca un Peternari:

 

Quan un funcionari es nou i comença a treballar, no sap de què va però fa molta feina.