Peternari 102

Si un tècnic signa un informe, aquest és més precís.

Els meus llibres preferits: Los Buddenbrook

Los Buddenbrook. Thomas Mann. Edhassa 1997. Existeix una edició en català totalment exhaurida. Publicació original 1901.

Mann va fer aquest llibre als 25 anys, el que demostra una enorme capacitat de comprensió del mon que l’envoltava. Explica la decadència d’una família, a Lubeck,  al llarg  4 generacions des de  1835 a 1877. Surten quatre generacions, però les primeres ja són velles, perquè el que pretén Mann és  explicar la decadència.

Per a mi, "Los Buddenbrook",  és un llibre de llibres. Un llibre essencial, iniciàtic. Un cop llegit aquest, molts dels que expliquen històries de sagues familiars, semblaran similars i propers.

No deixa de ser la història que veiem cada dia. Les famílies, les empreses, els imperis, pugen i baixen. Poden trigar més o menys, però sembla que hi ha un destí  ineluctable en la història. Els que ens diu Mann és que el paper que juga  cadascú en aquest procés és el que li toca, sense que en tingui el mèrit o en sigui culpable.

Per aquells que els faci por enfrontar-se amb Mann i la seva lentitud explicativa, els diria que, en aquest sentit, aquest llibre és anterior a l’estil  habitual de Mann a “La Muntanya màgica” i els altres.

Peternari 101

Quan un tècnic fa un informe i no el signa, l’informe no és seu, és de l’Administració.

Històries mínimes: L’escopinada del Ritz.

Ja vaig parlar fa uns mesos de lo ridícul que queden aquests barrets de copa que porten els porters dels hotels de luxe. Avui he vist, en un hotel d'aquests, una cosa diferent però curiosa de comentar.

 

En passar per davant del Ritz (ja se que no es pot dir Ritz, però així tothom ho entén) un noi dels que porten maletes, ben vestit i amb armilla de ratlles, s’acosta a un arbre que té flors plantades al terra i escup. Tal qual! Un empleat del Ritz! (per acomiadar-lo, espero que no llegeixin això).

 

Val a dir que llastimosament això d’escopir  està anant a més. Quan nosaltres érem petits hi havia uns objectes molt fastigosos que eren les escopidores, que es col•locaven en un  racó del terra i hi havia experts en  fer-hi  punteria. Per sort van desaparèixer... però potser ara les haurem de tornar a posar.

 

Una bona  part de la culpa la tenen els jugadors de futbol. Els de basket o els handbol o els de hockey patins no escupen. Per què els de futbol sí?

Cinema. Escenes mínimes: Els nens salvatges

Patricia Ferreira 2011. Cinema català. Filmoteca.

No són nens, són adolescents de 15 anys. No són salvatges, son tirant a normals de famílies normals.

Típica i tòpica pel•lícula sobre adolescents,  mestres que no en saben i estan desmotivats, pares aclaparats pel dia a dia o ineptes per complir el seu paper. Final excessivament forçat.

La meva escena mínima:  el pare “ric”, entre bronca i bronca a la seva filla , li regala una moto (!). La noia ni l’espera  ni sap a què ve tot això. El que vol, de debó, és que algú l’escolti.

Bons actors. Guió mediocre. Per cert, està nominada als Gaudí... (a veure quina magnitud d'error té la meva apreciació!)

La frase del carrer: No es pot fer sempre el que tu vols. Això va així!

Una mare i una nena de 4 anys passen pel meu costat i sento aquesta frase.

 

Lo més curiós de l’escena és que la nena no plora, com semblaria lògic, si no que posa cara de enfadada i preocupada. Acaba de descobrir el primer misteri de la vida: ella no és el centre del mon.

 

Hi ha gent que no ho descobreix mai.

Peternari 100

El que signa té la responsabilitat. Per tant que signi el jefe que per això cobra més.

La frase del carrer: Me dan por culo las películas que hacen pensar, es que me jode!

El meu cinema preferit és el Verdi, per les versions originals, per l’ambient...

 

L’altre dia varem anar al Bosque. Era una pel•lícula espanyola que ja no feien al Verdi.

 

Al sortir sento simplement aquesta frase: Me dan por culo las películas que hacen pensar, es que me jode! Crec que no es necessita cap més comentari

Memòries d’un Funcionari 27. Generalitat. Serveis Socials. Vellesa 4.

Les noves residències de gent gran.

 

Com he dit, trobàvem inadequades les residències de 200 places perquè la moda del moment eren les de 50 o 60, estructurades en petites unitats de 25 persones. També estaven de moda les miniresidències de 15 places en torretes o en pisos.

Al poc temps d’estar jo, es va inaugurar la primera d’aquestes residències, la de Trinitat, això vol dir que el procés de canvi ja s’havia iniciat uns  2 anys abans. Darrera d’aquesta en van venir moltes més, que com ja he dit retreien recursos per arreglar les antigues. No vull dir que no s’hagués de fer el canvi si no que la proporció de recursos destinats a una cosa i altre no era adequada. Així es podia trobar que mentre s’estava  estrenant una residència de 50 places, unes altres 50 places, que amb molts menys diners s’haguessin reconvertit,  estaven buides.

 

És evident que la necessitat d’inaugurar dels polítics els fa perdre l’objectivitat i ho trastoca tot, especialment en períodes electorals.

 

Se’n van fer unes quantes, d’aquestes de 50 places, però al cap d’uns anys les exigències econòmiques van portar a un model de 100 places que optimitza els serveis centrals (direcció i administració, manteniment, cuina neteja jardineria etc.) sense baixar la intensitat assistencial. Més o menys ara estem aquí, i ja fa molt temps.

 

 

Els centres de dia de gent gran.

 

Sempre ens ha agradat molt viatjar a veure què fan els altres, tot i que moltes vegades no fem  cas. Posaré un exemple de viatge  “no copiat” i per mal. La Marina Valls i altres persones van a anar  Anglaterra a veure centres i entre ells els centres de dia. Es van quedar sorpresos de que aquests centres a Londres fossin poc més que un parell d’habitacions, una mini-cuina,(els anglesos dinen el seu sandvitx que costa poc de preparar), una sola persona o màxim dos d’atenció. Quan els van preguntar, delicadament, per aquest aspecte, els van contestar: que en tenien un  cada dos cantonades i així el familiar, un veí, un voluntari els podia portar en un moment.

 

Reflexió 1. Quan es van començar a fer centres de dia a Catalunya, es van fer grans, amb molts serveis, amb un sistema complicat per anar a buscar i retornar als vells (els vells no son com els nens que pugen en quatre gambades en un autocar escolar...cal baixar una rampa, col•locar-hi el vell, pujar-lo, subjectar-lo per que no caigui... El resultat és que molts d’ells arriben marejats i amb els bolqués molls al centre). Es va fer un complicada normativa que havien de complir els centres, lògicament també un sistema de control  i inspecció. En fi, malament i car. Anys després vaig veure com assistents socials de pobles petits, que no els “tocava” tenir un centre de dia, però que tenien 4 o 5 vells per atendre, “s’inventaven” sense  viatjar i sense grans estudis tècnics, el model anglès i, en un racó del casal, habilitaven una habitació amb una cuidadora per atendre a aquestes persones. Això sí, no li podien dir “centre de dia” si no “casal amb serveis”, si no els d’inspecció s’enfadaven.

 

Reflexió 2. Anant de lo particular a lo general. Tenim una gran tendència, potser  mediterrània, a fer les coses complicades. Quan fem un reglament o normativa ens entretenim a considerar totes les possibilitats. Al final del llarg procés quedem satisfets de la feina feta, oblidant que mentre fèiem el reglament no el podíem aplicar encara. Un cop el tenim, poden passar vàries coses: que no l’apliquem, que apliquem només la part més important, o que l’apliquem del tot. En aquest últim cas es veu que la norma és molt carregosa d’aplicar i es fan circulars que l’expliquin fàcilment als que l’han d’aplicar. Tothom sap el que és una “vaga de cel”: senzillament fer meticulosament allò que diu el reglament. Quan els empleats fan una vaga de cel, se’ls considera dolents i amb ganes de boicotejar a l’empresa. Curiosament a ningú se li acut que si l’aplicació estricta del reglament porta al caos, possiblement el reglament està mal fet.

Peternari 99

Els jefes ho volen signar tot...encara que no tinguin temps de  mirar què signen.

Peternari 98

No s’han de buscar culpables, si no solucions.

Els meus llibres. Quan érem feliços

Quan érem feliços. Rafael Nadal, Barcelona. Destino, 2012.

Un llibre distret pels que tenim una edat i ens podem veure reflectits en una època, un internat, un model de família nombrosa, una religió, uns costums tradicionals etc. Està bé que algú amb una bona ploma faci aquest tipus de llibres, perquè més que una història concreta d’una família, és una historia d’una generació i d’una classe social. Si  a més el lector és de Girona (no és el meu cas) la satisfacció es pot incrementar bastant.

Sociològicament està bé recordar al joves (pocs el llegiran) que fa 50 anys la classe mitjana tenia servei, “minyones”, però aprofitava la roba al màxim i anava molt justa en el menjar i  el cotxe familiar d’una família amb 12 fills era un 2 cavalls  i  l’austeritat era un gran valor. També m’agrada que es reconegui el gran esforç que va suposar per  a la generació dels nostres pares veure com el seu sistema de valors morals i religiosos trontollava a tota velocitat. Ni que sigui tard, està be fer  un reconeixement per tot el que van patir per nosaltres.

En canvi destacaria negativament la manca d’un aspecte autocrític: quan parla dels musclos i dels peixos a la Fosca i els tips que se’n feien, es limita a dir que “els musclos o les pallerides o els urissos” van desaparèixer, com si no anés amb ells que eren els que se’ls menjaven.

Tampoc m’agrada massa el títol. Tots sabem que la infància és el nostre paradís perdut, però “ara” procurem continuar sent feliços.

I encara hi ha una altre element que vull comentar. Com es tanquen aquest tipus de llibres? Què fa decidir a l’autor a tallar o a no anar més enllà? Alguns dels capítols, massa cap aquí, estarien sobrers en el conjunt del llibre i en el seu títol. En ocasions trobem que aquest tipus de llibre acaba quan comença la rutinària vida d’adult i el temps i els anys  es tornen plans i prescindibles en el record.

Històries mínimes: Al cinema

Anem a veure “Amor”, (ja ho he comentat). Molta gent. A la fila que entrem un noi té deixat un abric a la butaca del costat, presumiblement per un acompanyant/a que ha de venir. Així ho entenem nosaltres i també tothom que va passant buscant una localitat. La sala està plena del tot i un cop començada la sessió fins i tot hi ha gent dreta...però el noi no mou ni un dit per treure l’abric, i la butaca continua buida tota la sessió.

 

La pel•lícula és d’una extrema sensibilitat i d’una gran multiplicitat de detalls. Com pot ser tan insensible aquest noi (d’uns 35 anys), al què passa al seu voltant?

 

Em preocupa especialment, perquè no és la primera vegada que observo una cosa així.

Peternari 97

No facis cas als que se’n riuen perquè t’has equivocat.

Cinema. Escenes mínimes: Amor

Amor. Dirigida per Michael Haneke el 2012, amb  Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva.

La gràcia d’aquesta pel•lícula és que no tens dubtes sobre el final. Te l’explica al principi. Ja sabem què passarà entre aquesta encantadora parella de 80 anys culta i melòmana quan arribi la decrepitud d’un dels dos.

El mon exterior s’acaba amb el concert a que assisteixen i només roman la casa. Només la filla veu el mon exterior per la finestra. Mil detalls de format, d’imatge, de sentiments. Una delícia de pel•lícula totalment recomanable. Si la trobeu massa llarga...imagineu-vos lo llarg que era el dia en aquella casa.

Per sota de tot, el debat, cada vegada més freqüent al cinema, sobre la eutanàsia. Eutanàsia ve de “eu”: bo i tànatos : mort. Bona mort. Sense precisar obertament la meva escena mínima, invito a l’espectador a trobar aquest “eu” i comparar-lo amb el desenllaç real de la pel•lícula.

Opinió breu: La Constitució

M’he repassat aquesta gran desconeguda que és la Constitució. Aquest esser intocable i sagrat.

Com a funcionari estic per a complir i fer complir la llei. Però, que és la llei? L’essència d’una llei és que sigui útil a la societat i que es pugui canviar. Els que s’aferren a la llei intocable que m’expliquin com s’ha arribat a abolir l’esclavatge si era legal. Encara posaré un altre exemple més esfereïdor: a l’alemanya nazi es van preocupar de fer una llei que emparés el genocidi, consistent a dir que els jueus no eren persones. Llest! Ja es podien matar jueus legalment!

 Tornant a la Constitució m’han cridat l’atenció algunes coses:

•  A Espanya no està totalment abolida la pena de mort. En temps de guerra pot ser re- instaurada. Què és estar en guerra? Pensava en això el militar que recentment ha fet referència a que miréssim el que li va passar al president  Companys?
• La monarquia espanyola és masclista, domina l’home sobre la dona. Sabem que tot el país va estar a l’aguait en el segon part de la Leticia per si naixia un nen. Con que no va ser així tothom tranquil 30 anys més.
• Els referèndums els ha de votar tot l’Estat. No hi ha el dret d’una part a decidir el seu futur.
• A l’article 135.2 hi ha l’únic canvi que s’ha produït a la Constitució ( i en 15 dies). Es el punt que menciona que ens sotmetrem als objectius de dèficit que fixi la UE.
• L’article 168 és el de la mare dels ous. Diu allò tant complicat de que els canvis essencials els ha d’aprovar les Corts, dissoldre’s, tornar-se a constituir, tornar-los a aprovar i després Referèndum aprovat per tothom d’Espanya. Sembla dissenyat per que no sigui possible fer una cosa tant complicada. És totalment impossible anar-se’n d’Espanya complint la Constitució.
• Però, no perdem la memòria històrica, també  eren intocables la Leyes Fundamentales del Movimiento y el “atado y bien atado”. I les pròpies Corts Franquistes ho van fer. I van permetre la transició. I es va fer la Constitució que es podia fer en aquell moment. I ara és un altre el moment. Tant complicat és?

Però nosaltres a lo nostre!

Peternari 96

Si no volen entendre que t’has equivocat de bona fe, poden fer que no ho tornis a provar.

La frase del carrer: Hola, què et passa?

Passo pel costat d’una noia que parla per telèfon. Sembla agradable i té una veu afectuosa. El que sento al passar és: Hola, què et passa?

El to de la veu té empatia. Penso, què deu voler dir?: Li estan explicant un problema greu, s’ha tallat i han tornat a connectar? Està enfadada amb algú, però li retreu amb paraules dolces? O és que simplement l’altre no tenia el telèfon connectat? Possiblement és això darrer.

Memòries d’un Funcionari 26. Generalitat. Serveis Socials. Vellesa 3.

 

Estudis i campanyes de la secció de vellesa

Només entrar em vaig veure involucrat en una campanya de TV i radio per donar una imatge positiva del fet de la vellesa. Ens preparaven la campanya els de SAGI. Això volia dir anar a reunions en les que podia opinar i la meva opinió era valorada. No em vaig plantejar per què es feia la campanya, possiblement per aquella necessitat de fer coses sonades.   Amb la música de “carros de foc” s’intentava donar una imatge positiva  de la vellesa. Sens dubte teníem coses molt més importants que fer, però… Jo personalment m’ho vaig passar molt bé.

Un altre dels estudis que fèiem, aquest  més pràctic, era sobre les residències de gent gran de l’INSERSO. Com ja he dit anteriorment, estàvem a l’any 1983,i aquests centres venien d’una política dels anys 70, de fer centres per vells vàlids.. Per tant havien passat 13 anys i aquells vells vàlids havien anat envellint. Calia fer uns estudis de situació dels residents, de les estructures  de personal, de com fer el canvi a la nova situació en el ben entès de que, com també ja he dit abans, afortunadament es va parar la construcció de residències per a  vells deteriorats.

 

Les residències i els casals del INSERSO

La conclusió dels estudis que varem fer eren que calia reconvertir els centres i adaptar-los a persones dependents amb necessitats d’assistència. Fàcil de dir, però difícil de fer.

Aquests centres eren molt grans, unes 200 places, concebuts per a persones vàlides, gaire bé com apartaments tutelats ja que alguns tenien una cuineta i tot. En canvi els banys feien pensar ens els d’un hotel de 2 estrelles i no en els d’una residència tal com l’entenem ara, ja que no tenien cap component d’assistència, els llits no eren còmodes per banyar a una persona etc. No estaven preparats per atendre a les persones que s’anessin deteriorant i mentre aquests van ser pocs eren atesos a la infermeria. En la mesura que el gruix s’anava envellint la cosa s’estava fent insostenible. Els mobles i sofàs tampoc eren adequats, l’estructura dels menjadors semblava la d’un hotel, on no hi tenien lloc els vells que necessiten assistència mentre mengen o fan un espectacle que els altres vells no volen veure. I això començava a crear problemes entre els vells de les residències.

Per que els vells són molt peculiars. (Prenguem nota). No reproduiré ara manuals i estudis sencers sobre aquest tema, però els vells no volen veure allò que tenen a prop i que inevitablement els ve a sobre i per tant marginen als que han caigut en la decrepitud. Mecanisme de defensa?  Estultícia?

No era nomes l’edifici, també el sistema organitzatiu calia adaptar-lo i això era el més difícil. No hi havia personal cuidador. I com és habitual a l’administració no es podia contractar personal. Amb els molts anys que porto a l’administració sempre he sentit que no es pot contractar personal…però finalment s’acaba contractant. Això afegeix a la situació una connotacions negativa: les coses es fan com fen excepcions i no responen a projectes d’ampli abast.

A tot això es començava  parlar en aquella època del que finalment se’n ha dit externalitzacions (outsourcing en terminologia empresarial). És a dir subcontractar algun dels serveis que tenen menys relació amb el nucli (core) del negoci, en el nostre cas les residències. Els principals serveis externalitzats han acabat sent:la neteja, la cuina i el servei de menjador, el safareig, la jardineria, el manteniment. Una altra possibilitat  és externalizar complertament la gestió dels centres i donar-la a una empresa, que també pot subcontractar alguns dels serveis si vol. Aquesta fórmula és bona pels serveis de nova creació, però en aquest cas hi havia molt personal al que no es podia fer fora i per tant es van buscar altres fórmules.

El camí que es va iniciar va ser el d’anar contractant algun servei extern i progressivament anar reconvertint les netejadores i les noies del safareig en cuidadores. Solució dolenta, però la que ens permetien els nostres superiors i que ens enfadava  a molts com veurem en el punt  a continuació.  Dolenta per que no tothom que està fent una altra cosa pot ser reconvertit en cuidador, si no ha estat seleccionat per això: no són només els coneixements, és el tacte,  el carinyo, la paciència, “assignatures” tan o més importants que els coneixements tècnics. Dolenta també per que en termes empresarials això suposava envellir molt l’edat mitjana de les cuidadores i si a això hi afegim que les habitacions i els banys no estaven preparats això volia dir que la feina era més cansada del normal i que per tant el nombre de baixes laborals  augmentava molt.

Uns anys més tard, quan ja em dedicava a altres coses em van dir que l’absentisme laboral entre les cuidadores de residència de l’ICASS era del 40% i la solució fàcil era criticar als treballadors quan la realitat és que un col·lectiu de cuidadors amb una edat mitjana de 50 anys no es el més adequat. Lo normal és el que el personal es vagi renovant de forma natural, i que constantment vagi entrant gent jove.

Però no era només prendre la decisió, lo difícil era convèncer als directors, que eren els que havien de liderar el procés i lluitar amb els problemes interns de cada dia. Varem contractar un psicòleg per que treballés amb ells la “resistència al canvi”… I ho va fer molt bé. En unes quantes sessions varem anar convencent als directors i fent-los nostres en el procés. El mètode del convenciment és sempre més productiu que l’imperatiu, però aquest és un aspecte que sovint s’oblida a l’administració.

Es va iniciar llavors un procés que va durar més de 10 o15 anys, consistent en anar adaptant arquitectònicament els edificis a les noves necessitats, així com el mobiliari, estris etc. I en paral·lel anar reconvertint el personal i subcontractant serveis.

El successius directors generals que anaven passant no enteníem aquest procés. Els polítics sovint es pensen que quan es pren una decisió s’ha d’executar immediatament, però en aquest cas el procés era de 15 anys i això és massa temps  pels polítics. Noves necessitats més lluïdes reclamaven els recursos i per tant encara es va alentir més el procés. Això comportava un desencís per part dels directors i els que havien de treballar en circumstancies tant negatives. Com es diu normalment algun d’ells van acabar “cremats”, altres van marxar…per sort a l’administració sempre  hi ha algú disposat a acceptar un càrrec i millorar la seva situació salarial.

Un corol·lari de tot això va ser que durant molts anys l’ICASS no sabia quantes places de residència tenia. Perquè una plaça de residencia no és un llit només, si no el conjunt d’instal·lacions i persones d’assistència necessàries per a l’atenció. Per tant,en aquest procés, van quedar, lògicament, plantes tancades que havien de ser reformades o que no disposaven del personal necessari. Les dades estadístiques però, mai van reflectir la realitat si no que van dissimular aquest procés. Mal dissimulat per altra banda perquè la taxa d’ocupació resultant, era molt baixa. Però potser tampoc se’n va assabentar ningú.

 

Peternari 95

No passa res si t’equivoques.

Peternari 94

Facis el que facis, t’equivocaràs.

La frase del carrer: Sense informàtica serem analfabets.

Sento aquesta frase tot passant pel carrer.

 

Son dos senyors de més de 70 anys. A l'un se’l veu com tractant de convèncer a l’altre.

 

Té tota la raó. No sé si l’haurà convençut. El que si sé és el gran esforç que hem de fer els de la nostra generació per no perdre el tren de les noves tecnologies.

 

Sort que els fills ens ajuden!

Peternari 93

 Facis el que facis, el que vingui al teu lloc després de tu, trobarà malament el que has fet.

Històries mínimes:Minúcies nadalenques

Sortim a passejar el dia de Sant Esteva al migdia. És un dia d’aquells, com també Nadal naturalment, en que  el carrer presenta un escenari diferent: molta gent amb paquets a les mans, gent amb cara de bon humor, gent gran de la que normalment surt poc de casa entrant a cotxes o taxis...( i atapeïment  a les rondes segons em diuen després). Tothom preparat per un dels àpats importants d’aquests dies.

De cop veig passar un “pizzero” a tota velocitat davant meu. Em fa gràcia, i penso: alguns penjats “passen” d’això que en diuen “Nadal” i es demanen una pizza un dia com avui.

 

Avui, dia 1, una jornada convalescent (de la grip). Tot buscant el concert d’any nou de Viena veig que fan la missa del Papa de Roma des de Sant Pere del Vaticà. Parafernàlia magna, missa en llatí, multitud de gent. El Vaticà fa pensar més en la grandesa de Miquel Àngel i del renaixement, en una història turbulenta del papat i gens edificant, que en  la petitesa d’un nen nascut fa 8 dies i que es diu Emmanuel, o Jesús. Curiosament en mig de tot això, al Papa ha criticat el capitalisme financer: tampoc sembla l’escenari més indicat. Potser ho dirien més ben dit el Pare Manel o l’Enric Canet. Clar que no se’ls escolta tanta gent. I posats a dir, queda dit.

En fi, passo de canal i assisteixo, tot mirant revistes i el twiter, al concert que estava buscant. Feia anys que no el veia assentat. És una cosa carrinclona i gaire bé diria que tronada, tot i la fama que té i les llistes d’espera d’anys.

Escenes mínimes  d’aquesta vella i decadent Europa?