Peternari 67

Per què n’hi diuen Recursos Humans? Som com un ordinador però de carn?

Històries mínimes. El vell de la residència de República Argentina. Segona part.

Fa uns dies vaig escriure això:

Passo a mig agost per Barcelona, una vinguda tècnica: regar les plantes, canviar algunes coses a la maleta, acomiadar-me del fill que se’n va de viatge...En fi un “stop and go” en mig del munt de coses que es fan a  l’estiu. A l’avinguda de la República Argentina passo per davant d’una residència de gent gran i just en aquell moment veig sortir un senyor, sens dubte client de la residència, al que sempre veig assentat en un banc del carrer a 10 metres de la porta de la mateixa residència.

 

Possiblement, mentre jo feia mil coses aquí i allà, ell ha seguit la seva rutina de cada dia. I encara bo que por sortir sol al carrer i seure en un banc. La imatge em provoca un petit sotrac mental. Vull aprofitar al màxim els pocs dies de vacances que em queden!!

 

Lo curiós del cas és que un dia d’aquests anant al super em trobo el vellet, m’atura i em demana 30 cèntims per fer una cafè. Li dono un euro.

 

I penso: Està en una bona residència, no té diners o  li tenen restringits per que no li convé el cafè? Hauré fet malament?

 

Demana 30 cèntims molt discretament. Qualsevol  altre mendicant et demana “un eurillo”, com si no fos res. En definitiva, li hauré alegrat el dia? O no? Continuarà aquesta història mínima?

Peternari 66.

El serveis de Recursos Humans tenen per funció fer complicat allò que és fàcil.

Memòries d’un funcionari 18. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 1.

Vaig estar a Vistarica un any. De març de 1982 a març de 1983. De tota manera des d’uns mesos abans se’m va encarregar que anés preparant la obertura del nou centre.

 

Com ja he dit l’Ajuntament de Barcelona havia decidit tancar Vallbona. Era un pla a llarg termini, que calia anar duent a terme a poc a poc. Vistarica era un dels centres a obrir, però també n’hi havia algun altre. Las resta dels residents es quedarien a Vallbona el que permetria enderrocar, de moment, les zones més antigues.

 

En primer lloc calia seleccionar els residents que anirien a cada centre. Sortirien de Vallbona aquells residents relativament més normalitzats i en un relatiu bon estat d’autonomia, però també “repartint” una mica els resident discapacitats. Tot això en funció de les possibilitats físiques dels centres, cap dels quals era de nova creació, i tenint en compte que Vallbona conservava el servei mèdic més complert. El puzle no era fàcil i no deixava de tenir un inconvenient objectiu: Els més marginats es quedarien a  Vallbona. També en termes generals els més deteriorats.

 

Poc a poc es va anar configurant la llista amb tot l’equip mèdic i assistencial. Potser inadequadament, va transcendir qui anava a cada lloc i això va començar a crear “grups de pertinença” entre ells. Un cop això no tenia remei, em vaig dedicar a conèixer més els residents destinats a Vistarica. Vaig  endur-me’ls de passeig de 4 en 4.  Molts d’ells em deien que feia molts anys que no tenien una estona d’atenció tant personal.

 

Una altra cosa a repartir era el personal, que com ja he dit, a part de les monges era de dos tipus: el contractat del carrer i el contractat a partir d’ex-residents. Lògicament aquests darrers calia repartir-los ja que els seus hàbits de treball eren més deficients. També caldria aportar personal buscat d’altres llocs.

 

La precarietat dels serveis socials era gran i les ganes de fer coses noves i sortir de la miserable situació encara més. No ha d’estranyar doncs que es busquessin solucions una mica peregrines, com per exemple els “autoboseros”.

 

En aquella època l’Ajuntament estava començant a racionalitzar i reorganitzar el tema dels autobusos, que en aquells temps anaven amb dues persones: el conductor i el cobrador. En el procés de comprar vehicles amb només el conductor, molta gent quedava descol•locada. Uns quants d’aquests els van adjudicar a Serveis Socials i per tant alguns van venir a parar a les residències. A Vistarica en van tocar dos, un feia el torn de nit i un altre va ser adjudicat a la cuina. Val a dir que un no havia fet mai de vetllador i l’altre mai havia fet de cuiner...però ja tornaré sobre aquest tema.

A més la psicòloga de Vallbona va ser també adjudicada a Vistarica com a tècnica i  subdirectora.

Peternari 65.

Quan Recursos Humans dona instruccions de com recuperar una hora, se’n perden tres per entendre-ho.

Els meus llibres preferits: Los papeles póstumos del club Pickwick

Any dedicat a Dickens. Recomanable llegir-ne un. He llegit aquest  per que el tenia pendent, però recordo altres Dickens gloriosos que no sabria ara comentar amb detall: Grans Esperances, El Casalot, ... Encara me’n queden uns quants.

 

Dickens, Charles. Los papeles póstumos del club Pickwick. (1836 - 1837, lliurada a la premsa per capítols). Barcelona, Editorial Mondadori, 2004.

 

Mr. Pickwick  és el president del club que porta el seu nom. Amb tres inseparables amics emprenen un viatge pels pobles i ciutats d’Anglaterra i els passen mil aventures...

 

No és una novel•la amb presentació, nus i desenllaç, és una mena de llibres d’aventures que podria haver continuat indefinidament si Dickens, l’editor i el públic ho haguessin volgut. Però la mida del llibre està molt bé com està.

La primera sensació que es té, és la d’estar llegint un llibre molt divertit. L’humor “anglès” de Dickens és deliciós, socialment irreverent, molt fi. Al final en detallo alguns fragments que ho demostren.

 

És una novel•la de joventut, anterior a David Coperfield i els seus títols més coneguts. És a David Coperfield que Dickens deixa anar un cert to autobiogràfic, en especial els problemes passats en la seva infància. El Dickens més autèntic i conegut és aquest, el que descriu les misèries de les classes pobres i en especial dels nens. Però lo curiós, des del meu punt de vista, és que Dickens no deixa anar tota aquesta experiència infantil en aquesta obra si no que ho fa més endavant quan ja és famós i conegut i, per dir-ho d’alguna manera, s’ha reconciliat amb sí mateix.

 

La ironia, sempre divertida, no deixa de ser mordaç i hipercrítica amb el sistema judicial del que en fa unes pinzellades. Més endavant publicarà una obra sencera dedicada en bona part a criticar la justícia (El Casalot). Un interesantíssim afegitó col•lateral a aquest tema és la descripció del funcionament de les presons a l’Anglaterra del segle XIX.

 

Un aspecte essencial de l’obra és el seu to “quixotesc”. Pickwick  i els seus amics surten als camins a tenir aventures i aquestes i la manera de descriure-les, fan pensar necessàriament en “El Quijote”. Així com també els títols dels capítols, la intercalació de contes col•laterals etc. Però Pickwick  és més centrat que D. Quijote, no és un boig.Tots els seus acompanyants i amics, això sí, tenen molt de Sancho Panza. L’alegria de viure i el gust per la bona vida hi són presents en tot moment.

 

Destaco alguna de les frases:

 

Es precioso levantarse temprano para ver en todo su esplendor el sol, porque rara vez brilla todo el día. La mañana del día se parece mucho a la mañana de la vida.

 

Cuando llegaron a la ciudad la violencia de su amargura había remitido lo bastante como para dejarles almorzar con excelente apetito.

 

La masa ciudadana prorrumpió en aclamaciones ensordecedoras, ya que no es necesario que una muchedumbre conozca la finalidad de sus aclamaciones.

 

Conversa:
Demuestran adhesión a su partido?
Nunca vi igual devoción en mi vida
Enérgico eh?
Extraordinariamente. No he visto jamás comer y beber como ellos. No sé como no temen reventar.

 

Empezó la señora diciendo que no podía tomar ni una gota (del ponche), luego tomó una gotita, después una gota más grande, luego muchas gotas y siendo su temperamento extraordinariamente susceptible a los líquidos fuertes, vertió una lágrima por cada gota de ponche...

 

En prolongada espera de que el tiempo aclarase, leyó y releyó el periódico con la avidez y la curiosidad que solo se dan en caso de extremo aburrimiento.

 

(Són les 10 menys 10 hora d’entrar a unes oficines públiques): “Los escribientes iban entrando a toda prisa en el patio por ambas puertas y, mirando el gran reloj, aceleraban o moderaban su andar, según las horas en las que empezaban nominalmente sus oficinas. Los de las nueve y media redoblan el paso mientras que los de las 10 adoptaban una marcha de la más aristocrática lentitud”.

Pternari 64

Si et falten 5 minuts en el còmput horari, n’hauràs de gastar 10 explicant per què.

Històries mínimes. El vell de la residència d'avinguda de la República Argentina

Passo a mig agost per Barcelona, una vinguda tècnica: regar les plantes, canviar algunes coses a la maleta, acomiadar-me del fill que se’n va de viatge...En fi un “stop and go” en mig del munt de coses que es fan a  l’estiu. A l’avinguda de la República Argentina passo per davant d’una residència de gent gran i just en aquell moment veig sortir un senyor, sens dubte client de la residència, al que sempre veig assentat en un banc del carrer a 10 metres de la porta de la mateixa residència.

 

Possiblement, mentre jo feia mil coses aquí i allà, ell ha seguit la seva rutina de cada dia. I encara bo que por sortir sol al carrer i seure en un banc. La imatge em provoca un petit sotrac mental. Vull aprofitar al màxim els pocs dies de vacances que em queden!!

Cinema. Escenes mínimes: Elena

Pel•lícula russa, dirigida per  Andrey Zvyagintsev l’any 2011.

Des del primer moment destaca la lentitud de la narració. Una lentitud necessària, sintetitzada en un jardí silenciós a primera hora del matí en el que només algun ocell es deixa sentir. El principi i el final de la pel•lícula es troben.

La història és curiosa i no la descriuré en detall per no desvelar l’argument. Però es produeix un xoc  visual de dos classes  socials que s’han trobat gracies al matrimoni d’un ric empresari amb  una infermera que el va cuidar durant un internament hospitalari. El fill de la infermera és un baliga-balaga que no treballa ni fa res. Té un fill de 17 anys i un altre de 1.

La meva escena mínima: el jove està jugant amb la play-station davant de l’ordinador. El veu el pare, li agafa el comandament i li diu: “mira i aprèn” i li demostra que és un rei amb la “play”. És tot el que el pare pot ensenyar al fill... genial com a escena. Reflexa, en un segon, el que seria un exemple d’una generació perduda.

Peternari 63

El funcionari té dues coses importants a fer al dia. Fitxar a l’entrar i fitxar al sortir. ( O al menys així ho creuen els de RRHH)

Memòries d’un funcionari 17. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 7.

Anècdotes  diverses.

La visita el diumenge

Un diumenge em vaig presentar a Vallbona amb la Mariona per ensenyar-li el centre. Vaig saludar al porter i vaig començar la visita. Al cap de dos minuts va comparèixer la Madre superiora i em va dir que com és que no li havia fet saber que hi anava i que era allà. Molt amable, ens va acompanyar tota l’estona. Què havia passat? Doncs que havíem trencat els circuits de poder i es van encendre totes les alarmes del sistema. Algú va anar corrents a avisar-la.

He pactat amb la malaltia

Un vellet de Primero de Mayo, molt simpàtic, es va posar malalt. La cosa no pintava gaire bé. Jo l’anava a veure sovint. Un bon dia em diu: “jo ja he pactat amb la malaltia”. Al cap d’uns pocs dies va morir¡ És aquest un tema profundament filosòfic del que he parlat sovint amb amics i col•legues: podem decidir el moment de la mort? Pot el nostre subconscient decidir per nosaltres? Crec que hi ha prou exemples per poder dir que sí. El meu vellet de Vallbona, els matrimonis que moren amb uns pocs dies de diferència…i molts altres casos que podríem explicar, ens ho demostren encara que no sigui científicament.

L’assemblea.

No recordo el tema. Però un dia vaig creure que seria bo reunir a tots els residents (que estaven més bé) i comentar-lo per demanar la seva opinió. La cara de sorpresa de tothom va ser molt considerable tant dels empleats com dels propis residents. Mai s’havia fet una cosa així…Segurament vaig actuar inadequadament pel moment i pel lloc.

La roba.

Els residents no tenien roba pròpia, se’ls l’anava repartint a ull i per tant l’aspecte general era aquell que es veu en les pel•lícules antigues de manicomis: anaven o massa curts o massa llargs. Totalment depriment. Però de tot això és interessant destacar que la gent que hi treballava no se’n adonava, ja ho trobava normal. Aquest és també un problema que es pot generalitzar: quan una cosa porta temps fent-se malament, es converteix en normal. Ha de venir algú de fora per fer-ho veure. I si té sort serà comprés, si no serà vist com un enemic. En aquest cas es començava a veure però no era fàcil d’organitzar. Es va decidir deixar el tema i anar millorant la cosa amb els residents que anessin marxant a altres centres i així disminuir la grandària del  problema.

Els pijames.

Una de les accions concretes que es va decidir fer va ser la compra de pijames. Els residents homes dormien amb calçotets. Com passa sempre, alguns membres del personal deien que si sempre havien dormit en calçotets ho podien continuar fent…(no sé com dormien ells a casa seva). No era un gran pas però era la manera de posar de manifest que les coses començaven a canviar. També els residents van haver de fer el seu procés d’aprenentatge.

El paper de wàter.

A Vallbona no hi havia paper de wàter en els lavabos. Els residents hi anaven amb el seu rotllo, que per altra banda aconseguien comprant-lo o robant-lo al propi centre. Davant del meu estupor, em van dir que si es posava paper se l’emportaven. Varem decidir posar paper i insistir fins que fos evident  que no calia endur-se el paper per que sí que ni havia. Sembla fàcil i pot fer somriure…però qualsevol que pensi el que ha costat en el nostre país no haver de pensar a portar-se el clínex al lavabos públics, perquè un ja té la seguretat de que n’hi haurà. Són processos lents i que només es basen en la confiança.

Peternari 62

Si vols ser el funcionari ideal, esperat davant del rellotge amb la fitxa a la ma i fitxa sempre a l’hora en punt.

El corazón de las tinieblas

Seguint amb els quatre llibres de Conrad sobre Marlow, el segon és : El corazón de las tinieblas.

 Aquest llibre, és un clàssic de la literatura anticolonial. La gracia de l’assumpte és que Conrad el va escriure en ple regnat de Leopold II rei dels belgues. Bèlgica tenia el que anomenàvem el Congo Belga.

L’escena es centra en un empresa que es dedica a l’extracció de marfil i un personatge Marlow, naturalment, que va a fer-se càrrec d’un vaixell que ha d’anar a recollir a un misteriós “Kurtz” destacat per la companyia, selva en dintre. Sembla ser que s’ha tornat boig. Aquest personatge és el que Coppola recull (i trasllada a la guerra del Vietnam) amb el mateix nom de Kurtz a la pel•lícula Apocalipse Now. A la pel•lícula, es respecta  a Conrad mantenint la famosa expressió de Marlon Brando abans de morir. L’horror, l’horror!!!

Aquest horror dels colonialismes, que està darrera de tot el relat, horror i explotació, a més, per recollir un producte de luxe però totalment prescindible com el marfil, el descriu amb diàfana precisió. Però arriba al seu exponent més pedagògic quan explica que, tot caminant per la selva, van trobant poblats totalment abandonats: “es clar, què faríeu vosaltres si un grapat de misteriosos negres, armats amb tot tipus  d’armes temibles anés de Deal a Gravesend (o de Barcelona a Figueres) capturant a tot aquell que troba pel camí per fer-li carregar els farcells que ells no volen portar?”

També Conrad té moments per la filosofia i el intimisme, com quan diu: Es impossible transmetre la sensació de vida que en cada època de la nostra existència experimentem, allò que li confereix la seva veritat, el seu significat, la seva subtil i penetrant essència. És impossible. Vivim igual que somiem: sols.

Peternari 61

Si arribes abans de l’hora no comptarà, i a més ningú no ho veurà.

Il·lusió

El qui tingui una esperança
que la pengi al balcó del carrer

Peternari 60

Si un funcionari arriba un minut tard és dolent. Si arriba 10 minuts abans és tonto.

Memòries d’un funcionari 16. Ajuntament de Barcelona . Vallbona 6.

“Primero de Mayo” era una mini- residència ubicada a la part del darrera de la residència principal i estava destinada a vells del barri.

 

En aquella època estaven de moda les mini-residències, una mica com a contraposició a les “macro – residències” de l’època del Plan Gerontológico Nacional que eren residències de 200 places. Però ja que ve de pas cal fer una menció a aquest Pla.

 

El Ministre Licinio de la Fuente als anys 70 va ser impulsor d’aquest Pla. En un país sense Serveis Socials va, com es diu en llenguatge ordinari, “començar la casa per la teulada” o encara pitjor, va començar per una cosa que mai s’hagués hagut de fer.

 

Es van construir residencies per vells vàlids, és a dir vells-joves. Els centres semblaven hotels i es va crear un cert corrent de moda d’anar-hi. Hi havia fins i tot qui hi anava i tenia el seu cotxe aparcat a fora. I els vells que no es podien valdre? Aquests no hi podien estar. Per ells es va pensar una segona fase del Pla: uns macrocentres de fins a 1000 places, pocs a tot Espanya, on anirien anant els vells quan s’anessin deteriorant. Fa esgarrifar només de pensar-ho. Afortunadament de seguida van sortir veus que ho varen criticar, a més de que es va  barrejar amb el procés de traspàs a les autonomies etc. El cert és que se’n van fer pocs d’aquests centres. Que jo recordi un a Mallorca i potser altres. Alguns edificis a mig fer van ser reconvertits en edificis d´oficines (per exemple al  país basc).

 

Si el procés hagués anat endavant ens haguéssim trobat amb uns horrorosos llocs  “d’anar a morir” on els vells els hagués fet pànic que els traslladessin. A més, això implicava aspectes tant greus com la separació de les famílies, ja que els centres  haguessin estat en uns pocs llocs d’Espanya. Per altra banda era desconèixer complertament el que és el procés d’envelliment, que no és un sí o no, si no un poc a poc. Quin és el moment del trasllat? En un centre, dintre de l’entorn habitual de la persona que es va deteriorant és molt més fàcil anar  aplicant petits recursos perquè el procés s’assumeixi sense traumes procurant mantenir l’autonomia de la persona el màxim possible.

Reprendré  aquest tema quan parli de I’ICASS.

 

Per tant, i tornant per fi a “Primero de Mayo”, es va produir un moviment pendular. De les grans residències a les petites, de 15 o 20 places i després a les mitjanes de fins a 60 o 70 places.

 

En aquest cas es tractava d’un centre d’unes 15 places, molt més semblant a una casa que Vallbona. Curiosament el personal eren tot noies del barri, alguna d’elles lluitadores socials que darrera de la seva concepció de lluita, oblidaven coses elementals: elles eren reivindicadores i van lluitar per tenir una residència al barri i per la força de la pressió la van aconseguir. Un cop aconseguit el centre hi van  portar a alguns vells del barri, poc menys que a la força…per tal de justificar la seva lluita. A més, les empleades no van ser escollides d’una manera oberta i concorrent ja que totes eren del barri. En definitiva des de la militància d’esquerres d’aquesta pràctica, i reflexioni el lector en la seva experiència, tres errors enormes: construcció d’un centre innecessari i per tant  dilapidació de diners públics; coacció moral a persones per abandonar casa seva; i per últim ocupació d’un lloc de treball per un procediment inadequat i que algú podria qualificar de corrupte.

Juventud

Joseph Conrad, Los libros de Marlow. Barcelona Edhasa, 2008.

Escrits al voltant de 1900, Edhassa recull en aquest volum quatre llibres de Conrad que tenen un denominador comú: el protagonista és Marlow. Marlow és com un alter-ego novel·lat del propi Conrad.

1.Juventud

El primer dels llibres “Juventud” és un conte llarg de 40 pàgines, explica les peripècies d’un jove Marlow de 20 anys en un horrible viatge en vaixell que finalitza en un desastre  amb l’enfonsament total del vaixell. És fascinant la capacitat de Conrad d’anar desgranant tots els detalls de la destrossa dels objectes i del múltiples matisos del dolor humà. La narració és un plaer estètic de l’ús de la paraula.

Però el missatge clau de “Juventud” el deixa anar cap al final de l’explicació als seus amics mariners als qui narra l’aventura. Després d’explicar les mils desgràcies diu: Tot meravellós. És el mar, crec, el propi mar... O és solsament la joventut? Qui pot saber-ho? No va ser la millor època la que vareu passar al mar, joves i sense res? No és aquesta únicament l’època que tots vostès lamenten haver perdut?

Peternari 59

Passejat, però sempre amb un paper a la mà.