Peternari 84

Els caps tendeixen a quedar-se la informació i passar-la al currante que ho ha de fer, quan més tard millor. D’aquesta manera la gent ha de treballar amb preses.

La frase del carrer: Què vols?

A la Pedrera fan una interessant exposició sobre arquitectes contemporanis de Gaudí d’arreu del mon i que van suposar un trencament en el seu moment. Està bé.

De pas entrem a fer un cafè a una cafeteria que han posat al primer pis de la Pedrera amb vistes al passeig de Gràcia. Agradable, però molt cara.

Una parelleta arriba i seu a la taula del costat. Ell li diu a ella “ Què vols?” Només això.

Hi ha moltes maneres de dir “què vols?”: la de “ets un pesat” que se li diu a un nen, la de “supèrbia” davant d’un inferior, la interessada del depenent d’una botiga, la del “què hi farem” etc.

La del noi no és cap d’aquestes, té una entonació càlida i mimosa,  com de colofó d’una nit agradable... Com s’acostuma a dir, una bona nit d’amor acaba amb un cafè amb llet tranquil i un croissant.

Per cert, en aquesta cafeteria han recuperat el necessari gotet d’aigua que ha d’acompanyar al cafè i que està pràcticament oblidat.

 

Memòries d’un funcionari 23. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 6.

Moments especials

Tinc observat que el Nadal és una festa molt alegre i molt familiar, però també molt trista quan es tenen mals records. Aquest era el cas de Vistarica. El Nadal té una força agredolça molt forta  que es veia en les mirades d’aquella gent i nosaltres fèiem veure que no vèiem. Només vaig estar un Nadal, però vaig intentar que fos el màxim d’agradable. A més de fer el pessebre, de comprar uns petits regals per tothom etc. vaig veure que havia de ser-hi  a l’hora de dinar. Con que es dinava a dos quarts de dues, a les tres podia ser a casa. Varem intentar fer un dinar de “Nadal” i crec que ho varem aconseguir. A l’acabar, un vellet que sempre estava al rebedor de la residència al costat del meu despatx em va dir “ no tindrà pas un puret?” com dient: amb això seria l’home més feliç del mon. Llàstima que no el tenia.

 

Els balls i les festes. Com a tots els centres, era obligatori celebrar les festes. Les festes marquen una mica el ritme del temps i ajuden a alegrar la vida. Tot  Sants amb la seva Castanyada, Nadal, Carnestoltes, la Mona, Sant Joan...tot ho fèiem córrer. Els companys de treball sempre van col•laborar amb molt de gust en aquest tipus de coses. Als residents els costava una mica més. Jo crec que en el fons copsaven la mica de comèdia que hi havia en tot això, la part de falsedat que amaga el concepte de festa en general i més en concret en el seu cas. En els balls intentàvem entre tots animar la cosa, però, especialment jo, el director, havia de tenir molt present de no deixar-me a cap velleta per treure, perquè hagués pogut portar disgustos.

 

Toqui’m si us plau. Hi ha fins i tot llibres sobre aquest tema. Però en el meu cas, i en el de qualsevol que entri en un centre de vells o de nens, no li calen teories. Sobretot les senyores anaven sempre amb les mans per davant: donar la ma, retenir-la una estona, era obligatori amb les velletes. En aquella època en que a casa hi havia molts nens petits, també aquests volien que els toqués a l’arribar a casa. La meva resposta era sempre: un moment que em rento les mans!

 

Per què me’n vaig anar

 

Jo m’ho passava bé  a Vista Rica. Per què me’n vaig anar tant de presa?
Per varis motius.

 

El primer d’ells per que sempre he tingut una tendència innata a acabar amb les coses abans d’hora. No deixa de ser un defecte. Quan estic bé en un lloc, feina, festa, el que sigui, tendeixo a voler marxar abans que els altres. Deixo aquest aspecte pels psicòlegs.

 

El segon és que tenia una sensació de solitud. No tant la soledat del “jefe” que una mica també, si no la soledat respecte a la Institució. No em sentia recolzat. Com si els problemes de Vista Rica fossin meus i no de l’Ajuntament de Barcelona. És una sensació que ja he viscut altres vegades en carn pròpia o aliena. Ja tornaré sobre aquest tema. Només recordaré, el que he dit unes pàgines més amunt dels torns dels diumenges entre els directors.

 

Un altre motiu va ser un cert desfici per participar en coses més generals. La particularitat em fa petit. Necessito viure una mica més la globalitat. Per això he tendit sempre a la planificació i a l’abstracció. Potser és inoperant o pretensiós, però cadascú és com és.

 

L’únic motiu pel que no me’n vaig anar va ser per guanyar més diners, com es veurà a continuació. Però és justament el que pensava tothom. De nou “l’excepció i la regla” de Bertol Brecht a la que ja m’he referit.

Cartes d'un nen de 9 anys. Artur

Artur:

Els meu pares em van portar l’11 de setembre a la manifestació. Diu que érem un milió i mig que volíem la independència. Però molts van dir que no s’ho creien i que eren més els que no hi havien anat.

Per això has fet unes eleccions, per veure què pensen tots els grans i saber cap a on hem d’anar. Diuen que has perdut uns quans ascons i que això és molt dolent per a tu. Jo no ho crec, per que si de bo el que volies era saber on estàvem, ara ja ho saps i pots veure el que volien tota aquella gent i tota la que no hi va anar. I ara ja saps què has de fer.

Sempre m’han dit que la veritat no pot ser dolenta i ara la sabem. No entenc per què alguns periodistes diuen que has perdut. Sabent la veritat no es perd mai.

Alguns dels partits deien que volien la independència del tot i de seguida. Altres no se sap, per exemple aquests que estan amb tu, o uns que es diuen "ecosocialistes " o una cosa així. Per això vull que facis de seguida el referèndum per que tothom digui "sí o no" i així no perdem més temps. A mi sempre em diuen que no deixi els deures per demà i que els faci quan abans millor.

Afanyat Artur, que els nens volem créixer en un país lliure.

Peternari 83

Si vas a un curs, el Director General es pensarà que vas a perdre el temps.

La frase del carrer: Ladran, luego cabalgamos.

No és una frase del carrer, l’he recollit del Twiter.

És una  conegudíssima frase de Don Quijote. Ja he explicat aquí la meva devoció pel Quijote i les meravelloses expressions d’aquell boig no tant boig (Els meus llibres preferits. Gener).

És fantàstic, a més, que la frase sigui en castellà, i que sigui del millor escriptor en llengua castellana, i que sigui tan adequada al moment que estem vivint.

Cinema. Escenes mínimes. Adiós a las armas

Adios a las armas.

Basada en la novel·la de Hemingway, aquesta pel·lícula de Frank Borzage, de  l’any 1932, en blanc i negre, pantalla petita i una història de guerra, la del 14, una mica forçada, la ha projectat la Filmoteca dintre d’un cicle que relaciona cinema i art.

Més que una escena mínima, cal destacar d’aquesta  pel·lícula, que, segons un famós fotògraf,  present a la sala,  Picaso es va basar en escenes d’aquesta cinta per pintar el seu quadre Guernica. La hipòtesi es demostra a base de nombroses comparacions entre escenes i fragments del quadre.  Totes les guerres són igual d’horribles, però Picaso va captar l’essència d’aquest horror.

Curiós

Peternari 82

Si els Directors Generals no van a cursos, és que no els valoren prou.

Els meus llibres. Incerta Gloria

Joan sales, Incerta Gloria i  El vent de la nit. Club Editor, Barcelona, 1999 

Avui 19 de novembre és el centenari del naixement de Joan Sales. Justament he acabat de llegir Incerta Glòria i El vent de la nit,  fa tres dies.

Com comentar un llibre català tant conegut, tant treballat, que recull la feina de tota una vida, per dir-ho  d’alguna manera? La que jo he llegit és la que s’anomena la 10ª edició complerta.

No ho faré, impossible. Només puc recomanar-lo i comentar unes sensacions. Recentment ha sortit una excel·lent crítica a La Vanguardia d’Antoni Puigverd i una altra a l’Ara de Jordi Nopera.

És un llibre, “en la guerra civil” no ben bé “sobre la guerra civil”. Els personatges viuen la seva vida i a pesar de tot van fent. Això és el que sorprèn sempre que se’ns parla de fets així. És la distància o la història la que converteix els fets en històrics i els personatges en herois. La realitat acostuma a ser més simple. Només que aquesta realitat minúscula de cadascú, Sales l’eleva a  majúscula, la converteix en una epopeia de la vida i de la mort.

Per sobre de la narració dels fets, el text té una àmplia varietat de reflexions sobre filosofia, religió, anarquisme, socialisme. I també en un segon nivell  l’eterna realitat sobre els diferents personatges de l’espècie humana: els que tenen una fe, els ingenus, els aprofitats, els desencisats. El mosaic és  gran i ben dibuixat, evidentment  a favor dels perdedors, però sense obviar dures crítiques a tort i a dret.

L’estil dietari que s’utilitza a la primera part, m’ha fet recordar les memòries del meu pare del temps de la guerra. No he pogut resistir la temptació de buscar-les i rellegir-les. Salvant totes les distàncies literàries, el meu pare té un diari dels anys de la guerra molt detallat i en algunes anècdotes similar (la recerca i consums de bolets pels catalans i la gran estranyesa dels altres).

Els que hem tingut la sort de no viure cap guerra, no hem de deixar d’entendre aquesta obsessió dels que sí que l’han viscut i donar gràcies als deus.

Peternari 81

Els Directors generals quasi mai tenen temps d’anar a cursos. Ja ho saben tot?

Històries mínimes. Picardia

Al carrer Gran de Gràcia, una noia va caminant normal, la seva cara també normal com la posem habitualment. De cop i volta veu un autobús que se li escapa i que ja està tancant la porta. Fa dues coses: primera cosa, comença a córrer, fet habitual en aquests casos i, segona cosa, canvia la cara i es col·loca un posat somrient i de picardia, a veure si el conductor, un home deu pensar, té pena d’ella i li obra la porta encara que ja hagi arrencat.

 Tiro avall. No veig el final.

 

Peternari 80

Lo important d’un curs és sortir amb molts papers que no et miraràs mai més.

La frase del carrer: El que arriba 30 minut abans també és in-puntual.

Recullo aquesta frase pel carrer. I somric.

El mon està partit en dues meitats, els que tenim tendència a arribar puntuals i els que tenen tendència a arribar tard.

 

Si arribes mitja hora abans al concert segurament no seràs el primer (al cinema sí, es podria fer tota una llista de casuístiques...). Si arribes un minut abans de començar arribes a temps, però si tothom arribés un minut abans no es podria entrar. Total: In medio virtus.

 

Val a dir que els que arribem puntuals no tenim gaire mèrit ja que el nostre tarannà no ens deixa arribar tard. Els que arriben tard possiblement  tampoc són molt culpables, però incompleixen el contracte de l’hora pactada...i imposen el seu horari.

 

El tema dona molt de sí, però ho  deixo aquí per ser breu i que ningú no faci tard!

Memòries d’un funcionari 22. Ajuntament de Barcelona . Vistarica 5.

El residents. Personatges singulars

 Voldria parlar dels residents de Vistarica. Com ja he dit, la població de Vallbona provenia, amb molt bona part del mon de la marginació. Això provocava l’existència d’un seguit de personatges que no em puc estar de descriure.

       

Choe Morejon. Suposo que ningú recorda hores d’ara qui era Choe Morejón. Al meu pare li sonava el nom. Curiosament Google, que ho te tot, recull una nota d’un combat d’aquest boxejador cubà, negre, el dia 1 de desembre de 1933 contra Daufi. Choe Morejón va envellir tenia una mísera pensió d’exboxejador i va acabar en un centre públic. Choe Morejón era cec i tot el dia anava acompanyat de Miguel que li feia de Lazarillo amb una paciència admirable. Li agradava cantar “cucurruchito de maní”. Tenia una córpora immensa però era  un bonàs i molt pacífic. Portava molts anys cec. El més curiós del cas és que un cop a Vistarica, quan varem poder dedicar-nos més a cada resident varem veure que el que tenia no era si no unes cataractes enormes. Podia ser operat i portava un munt d’anys cec¡ Varem fer els passos pertinents i el varem haver de traslladar a “Quatre camins” un centre més sanitari que tenia l’Ajuntament. El van operar i va estar allà uns dos mesos. Jo m’enduia el Miguel a veure’l. Estava trist i pensava que no tornaria. Però ho varem aconseguir i va tornar veient-s’hi . Va ser un gran dia¡

Miguel. El Miguel, l’acompanyant de Choe Morejón era un sant baró, discret, amable. Tenia el costum de fer cada setmana una quiniela, sempre la mateixa i posar-la al nom del seu germà gran. No hi havia manera de que expliqués aquesta devoció per un germà que no veia mai. Només tenia un problema, de tant en tant sortia i s’emborratxava. En una ocasió en varem trucar de la residència a les 2 de la matinada, per dir-me que havien trucat de la Guàrdia Civil de Terrassa que l’havien trobat tirat pel carrer i que afortunadament portava una tarja de la residència. Vaig anar a la caserna immediatament, és a dir a les 3 de la matinada, a recollir-lo per tornar-lo a la residència. Estava molt avergonyit i el disgust li va durar uns quans dies.

 El Gallego. No recordo el seu nom, per això l’anomeno així. També era una persona excel·lent i molt amable. Havia anat a Amèrica a fer fortuna i havia tornat arruïnat. Va acabar marginat pels carrers fins que el va recollir l’Ajuntament. Havia perdut el contacte amb la família i no volia que sabessin que era un fracassat. Li vaig insistir en que podríem buscar la manera de pagar-li un viatge a Galícia, però es va negar amb rodó i així ho varem respectar. No sé si ja es feien per la Tele aquests programes tipus “quien sabe donde”, però sempre que en veig algun no puc deixar de pensar en ell.

 Martorell. Tenia només  58 anys, era de les comarques de Girona. Probablement havia marxat de casa i li feia vergonya tornar amb la família. Portava molts anys en la marginació i a Vistarica, airejat, amb habitació individual i amb un petit hort que li varem deixar fer, era l’home més feliç del mon. Però alguna cosa l’havia portat a no enfrontar-se a la vida, hi havia anat caient en la dependència de l’Administració. Deien d’ell que durant molts anys havia patit d’una nafra  bastant gran a la cama, fet que li permetia estar atès. Quan tenia la nafra una mica curada se la rascava amb una pedra i deia que s’havia  caigut. Així no el feien fora.

 Antonia. L’Antònia era un exponent d’un altre tipus d’usuària: les ex prostitutes. Anava sempre molt arreglada, dintre del possible i era molt presumida. Presumia de que ella no se’n anava amb qualsevol i que havia tingut clients fixes molt bons que la portaven a unes torres molt maques de Sant Cugat. En una ocasió em va generar un petit “afer”. Mentre un altre resident passava davant d’ella per anar a seure li va tocar ostensiblement els genitals amb el corresponent divertiment o escàndol dels altres. Tema del dia!

El Brasilé. Tampoc recordo el seu nom i l’anomeno així per que havia estat al Brasil i també havia tornat fracassat (Tots els que estaven allà tenien una història complicada), però no ho volia reconèixer. Estava molt amargat. Només tenia 60 anys i encara somiava amb tornar a Brasil a treballar. No es relacionava amb ningú, no llegia, no mirava la Tele. Les meves converses amb ell varen ser sempre correctes, però no va cedir ni un mil·límetre.

La paella de la Joana. La Joana era molt particular. També tancada en ella mateixa. De tant en tant s’eixorivia i preparava una baixada a Barcelona “a mis barrios”. S’arreglava i baixava a Barcelona. Tornava a les 3 de la tarda. Havia fet una paella al seu lloc de sempre on ja no coneixia a ningú i tornava trista i decebuda.

 La marquesa. Anava amb cadira de rodes i estava molt deteriorada, però era molt presumida i es donava aires de grandesa. Per això li deien la marquesa. De tant en tant es feia comprar per una noia uns quants llagostinets, que la cuinera li preparava, i es feia un petit banquet.

 Herminia. Gorda i feliç. De família de classe baixa, de Barcelona de tota la vida. No havia tingut mai ofici. Al desaparèixer els seus familiars més directes, havia espetegat també a Vallbona. Era dolça i ingènua. Deia que ho havia fet tot a la vida: anar amb avió, anar amb vaixell, amb tren... tot menys estar amb un home. En mig d’aquell pati teníem una verge! Mare de Deu Santíssima, hauríem de dir¡ Li agradava participar en totes les activitats. Va fer una petita bosseta de macramé per la meva filla.

El manetes. Tampoc recordo el seu nom. Era virtualment l’encarregat del petit manteniment, de regar el jardí i coses per l’estil. Si hom parlava amb ell no entenia que hi feia allà i perquè no tenia una família normal.

 Podria seguir però em començaria a repetir. No teníem prou temps ni jo ni la psicòloga per fer uns tractaments més personalitzats. No sé on hauríem arribat cas de ser així. Possiblement a descobrir moltes misèries humanes, moltes històries tristes que possiblement ells no volien recordar. El millor que podíem fer era que el dia a dia fos agradable i que sentissin una mica d’afecte. És el que fèiem.

Peternari 79

L’objectiu principal dels cursos és haver-los fet.

Cinema. Escenes mínimes. A Roma con amor

A Roma con Amor. Woddy Allen, 2012

Woody Allen, sap que a Europa te uns fans incondicionals i per això cada any ens dedica una petita comèdia còmica. La de Roma, millor que la de Barcelona al meu entendre, es compon d’un mosaic de narracions que s’entrecreuen o no entre elles a quina més hilarant.

La meva escena mínima  es refereix a un patètic i mediocre personatge (Roberto  Benigni)  catapultat absurdament a la fama per uns dies. Un cop  ha acabat tota la surrealista parafernàlia,  respira tranquil, però també enyora la fama i protagonitza una escena al mig de carrer totalment histèrica. Finalment suplica que li deixin signar un autògraf.

Destaca en aquesta pel·lícula,a  part de la presència d’Allen que no sempre ens concedeix, la seva genialitat per crear personatges que el recreen.

Peternari 78

Si apliques el que et diuen en els cursos - excepte els d’informàtica- pots arribar a ser un element perillós.

Opinió breu. Vargas LLosa i "El sueño del Celta".

Copio a sota el meu comentari del mes de maig del llibre de Vargas Llosa.

 

Vargas LLosa, que me'encanta com escritor, va signant manifestos contra l'autodeterminació de Catalunya. El seu llibre, que recomano, posa de manifest que per aconseguir la independència, habitualment s'hagut de fer una guerra. Curiosament, no troba encoratjador que els catalans ho volguem fer pacíficament.

 

És curiós que fent novel·la històrica no aprengui dels seus propis escrits.

 

No estarien més macos els novel·listes fent novel·la, els cantants cantant i els actors fent d'actors? I prou!

 

Vargas Llosa, Mario. El sueño del celta. Madrid, Santillana Ediciones, 2010.

Roger Casement, és un personatge històric, un oficial del exèrcit britànic, heroi a diverses activitats bèl•liques, testimoni actiu de moltes aventures i experiències en el mon colonial, en especial al Congo Belga i a Sudamèrica. Un heroi en el seu país durant un temps.

Però l’heroic oficial té un problema: és irlandès. I pren consciència de la seva nacionalitat i l’experiència viscuda en les colònies, li posa de manifest que al llarg de la història gaire be tots els països han aconseguit la seva independència amb una guerra. Això el porta, com a irlandès, a lluitar en el bàndol alemany a la primera guerra mundial, pensant, com molts altres, que si alemanya guanyava, Irlanda podria més fàcilment aconseguir la independència. Con que Alemanya no va guanyar, es va convertir en un traïdor i va ser condemnat a mort.

Molt interessant relat. Com sempre, la ploma de Vargas Llosa, es brillant, complerta. El conservador de Vargas Llosa fent apologia del terrorisme?

La frase del carrer: Bilingüisme

És l’hora de sortir de les escoles. Una senyora de la india, al menys a jutjar per la indumentària, porta al davant dues nenes. Només sento dos fragments de frase:

 Una: Doncs a mi m’agrada

L’altre:Si claro, pero tu...

 Son germanes? Amigues? Tant sa val. On és el problema amb el bilingüisme? Que venga Dios  y lo vea!

Peternari 77

Si abans de fer un curs miressin si hem aplicat l’anterior, l’ Escola d’Administració Pública tancaria.