Peternari. El primers 152 Peternaris.

Adlibitum se’n va de vacances. Però ja que t’has connectat... aquí tens tots els Peternaris publicats fins ara, per somriure una mica.

Torno al setembre. Ja hem superat les 8000 visites. Gràcies per compartir amb mi aquestes idees.


Per anar fent boca...

1. El principi de Peter: en una organització tothom va pujant fins que arriba al seu nivell d’incompetència. (Peter+ Funcionari = Peternari).
2. Si un funcionari  comença a fer frases és que passa alguna cosa
3. Si un funcionari escriu coses que pensa, tot pot anar malament.
4. El funcionari ha de fer el que li diuen i punto. (frase real d’un polític actualment al Govern).
5. Tenir esperit crític és pensar que a pesar de tot, les coses poden anar millorant.
6. Hi ha gent que li agrada dir que té molta feina. Els que diuen que tenen molta feina,  per què no la fan?
7. Has de tenir la taula sempre plena de papers. Si tens la taula endreçada semblarà que no tinguis feina.
8. No diguis mai que no tens gaire feina. Te’n donaran més.
9. Has de tenir molta feina, però sense fer. Així sempre tindràs molta feina.
10. No compleixis mai una ordre, fins que arribi la contraordre.
11. Quan alguna cosa va malament, procura no ser allà.

La raó de ser dels funcionaris...

12. El ciutadà és la nostra raó de ser.
13. Si mai  havies pensat que el ciutadà és la teva raó de ser,  preocupat.
14. Si has somrigut al llegir que el  ciutadà és la teva raó de ser, és que has perdut la teva raó de ser.
15. Si t’has tronxat al sentir que el ciutadà és la teva raó de ser t’haurien d’acomiadar.

Fer el pilota...

16. Fes sempre el que digui el jefe més jefe.
17. Sobre tot, no portis mai la contraria al jefe.
18. Quan no facis el que diu el jefe li has de dir que ha estat impossible fer el que demanava.
19. Si vols prosperar has de ser al despatx a última hora de la tarda.
20. No cal que facis res a última hora de la tarda. Només  que hi siguis.
21. Si a les set de la tarda et creues amb un jefe pel passadís, aquell ha estat un bon dia.
22. Mentre treballes t’estàs perdent l’últim “coti”.
23. Mentre treballes no tens temps de conspirar.
L’espai i els metres quadrats de despatx...
24. El funcionari que posa el nom a la grapadora s’oblida de que res del que té a la taula és seu.
25. Quan es veu a la gent discutir per un metre més de despatx s’entenen totes les guerres del mon.
26. La dimensió de la taula ha de ser proporcional a la importància del càrrec.
27. Perquè l’Agenda sigui més gran, no vol dir que facis més coses.
28. Els jefes no saben el cost que tindria el lloguer del seu despatx en el mercat.
29. Els jefes tenen el millor espai, llum i l’últim ordinador encara que no el facin servir gaire.

Els jefes... en general....

30. El jefe tanca la porta del despatx perquè no el molestis, però ell et cridarà sempre que vulgui encara que et desconcentri.
31. Si falten els jefes no passa res. Tothom està molt tranquil. Si falta l’administratiu sembla que s’acaba el mon.
32. Si tots els jefes estan reunits, la feina continua avançant.
33. Si et donen unes hores de festa perquè és Sant Jordi no te les deixaran fer el dia de Sant Jordi. (Alguna cosa va millorant: això ja no passa).
34. Què passaria si és fessin la meitat de reunions? Sobrarien la meitat dels jefes.
35. Quan un arriba a jefe ha de deixar d’anar a esmorzar.
36. Si el jefe va a esmorzar, cal que vigili amb qui ho fa.
37. Tothom sabrà amb qui va a esmorzar el jefe i farà mil suposicions.
38. El jefe canvia l’esmorzar per dinars “de treball” de dues hores.
39. No permetis mai que se’t saltin, però salta sempre que puguis.
40. Si creus que el teu company se’t vol saltar, pensa si és que tu te’l vols saltar a ell.
41. Si tu no et vols saltar al teu company i ell sí, deixa’l passar: pot ser perillós.
42. Si saltes, vigila de no caure en el buit.
43. Vigila sempre amb tothom. No saps mai qui t’acabarà manant.
44. Si fabriques un rumor secret...en poques hores t’arribarà per un altre costat.
45. Si fas coti dels altres, pensa que els altres el faran de tu.

Els funcionaris...

46. Els funcionaris no són funcionaris abans de ser funcionaris
47. Si un funcionari no fa res, mai tindrà problemes.
48. Si un funcionari fa  alguna cosa novedosa, pot tenir problemes.
49. Els “funcionaris” els fabriquen els polítics, que tant critiquen als funcionaris, a base desincentivar la seva imaginació.
50. El polítics que critiquen les prebendes dels funcionaris, per què no es presenten a oposicions?
51. Els funcionaris que defensen les seves prebendes, s’han comparat amb el veí d’escala de casa seva?
52. Els polítics tenen encara més prebendes que els funcionaris i no han demostrat res.
53. L’acte central de la jornada del funcionari és l’hora d’esmorzar.
54. Quan hi ha una punta de feina i es fan hores extres, la productivitat baixa en les hores normals.
55. Un funcionari molt motivat és perillós. Pot tenir idees. I encara pitjor, pot voler canviar les coses.
56. No donis mai una idea. Acabaràs amb més feina o et miraran malament.
57. Si dones una idea i triomfa l’èxit serà del jefe. Si no funciona, la culpa serà teva.
58. Si fas les coses bé, el teu jefe es pensarà que li vols prendre el càrrec.
59. Passejat, però sempre amb un paper a la mà.
60. Si un funcionari arriba un minut tard és dolent. Si arriba 10 minuts abans és tonto.
61. Si arribes abans de l’hora no comptarà, i a més ningú no ho veurà.
62. Si vols ser el funcionari ideal esperat davant del rellotge amb la fitxa a la ma i fitxa sempre a l’hora en punt
63. El funcionari té dues coses importants a fer al dia. Fitxar a l’entrar i fitxar al sortir.

Els de Recursos humans...

64. Si et falten 5 minuts en el còmput horari, n’hauràs de gastar 10 explicant per què.
65. Quan Recursos Humans dona instruccions de com recuperar una hora, se’n perden tres per entendre-ho.
66. El serveis de Recursos Humans tenen per funció fer complicat allò que és fàcil.
67. Per què n’hi diuen Recursos Humans? Som com un ordinador però de carn?
68. Les persones són el principal actiu d’una organització. Realment s’ho creuen quan diuen això?
69. El jefe pot decidir sobre coses molt importants, però no et pot donar festa una tarda. Els de personal s’enfaden.
70. Els de personal et compten les hores, el jefe la feina. Tu mateix.
71. Fes la feina ben feta a la primera.

Els cursos...

72. Tots els cursos comencen pel principi, per això sempre es repeteixen les mateixes coses.
73. És igual el títol del curs, el 30% de les coses sempre seran les mateixes.
74. Els cursos tenen un diploma d’assistència no d’aprenentatge.
75.  Fes cursos. Si t’interessen millor.
76. Quan més cursos facis més bon curriculum tindràs...i menys  treballaràs.
77. Si abans de fer un curs miressin si hem aplicat l’anterior, l’ Escola d’Administració Pública tancaria.
78. Si apliques el que et diuen en els cursos - excepte els d’informàtica- pots arribar a ser un element perillós.
79. L’objectiu principal dels cursos és haver-los fet.
80. Lo important d’un curs és sortir amb molts papers que no et miraràs mai més.
81. Els Directors Generals quasi mai tenen temps d’anar a cursos. Ja ho saben tot?
82. Si els Directors Generals no van a cursos és que no els valoren prou.
83. Si vas a un curs, el Director General es pensarà que vas a perdre el temps.

Els sistemes de treball, en broma...

84. Els caps tendeixen a quedar-se la informació i passar-la al currante que ho ha de fer, quan més tard millor. D’aquesta manera la gent ha de treballar amb preses.
85. El cap sempre s’escudarà amb el tècnic que “encara” no ha acabat l’informe. No diu que li va passar abans d’ahir.
86. Si fas treballar amb preses, faràs que el funcionari es pugui sentir important i útil.
87. Quan li arriba una feina al que l’ha de fer, ha passat abans per quatre o cinc mans. Què fan aquests quatre o cinc?
88. El jefe mai et donarà tots els elements de context per fer la teva feina, no fos cas que t’interessés el que fas, o que n’arribessis a saber més que ell.
89. Els informes han de ser molt llargs i complexes. Els resums pels jefes han de ser curts i fàcils.
90. Presentar les coses amb temps d’antelació pot ser un indici de que tens poca feina.
91. Facis el que facis el jefe t’ho corregirà.
92. El jefe et corregirà el que facis, tantes vegades com faci falta fins que sigui imprescindible entregar-ho.
93. Facis el que facis el que vingui al teu lloc després de tu, trobarà malament el que has fet.
94. Facis el que facis, t’equivocaràs.

El sistemes de treball, en serio...

95. No passa res si t’equivoques.
96. Si no volen entendre que t’has equivocat de bona fe, poden fer que no ho tornis a provar.
97. No facis cas als que se’n riuen per que t’has equivocat.
98. No s’han de buscar culpables, si no solucions.

La signatura...

99. Els jefes ho volen signar tot...encara que no tinguin temps de  mirar què signen.
100. El que signa té la responsabilitat. Per tant que signi el jefe que per això cobra més.
101. Quan el jefe, per fi, signa, sembla que et faci un favor.
102. Quan el jefe t’atén, sembla que et faci un favor, com si els temes fossin del teu interès i no del seu.

Els informes tècnics...

103. Quan un tècnic fa un informe i no el signa, l’informe no és seu, és de l’Administració.
104. Si un tècnic signa un informe, aquest és més precís.
105. El tècnic sovint rep pressions. Després el polític diu que hi havia un informe tècnic.
106. Quan s’encarrega un informe a fora s’ha de pensar abans si ningú de dintre ho pot fer.
107. Quan fan un informe des de fora sobre la teva unitat, els expliques el que fas, ells ho posen en un paper i cobren. Alguna vegada donen un consell.

Funcionaris: bons o dolents?

108. Per que hi ha tanta gent gestionant papers i tan poca pensant?
109. Els polítics critiquen als funcionaris, el funcionaris als polítics.
110. Hi ha dues maneres d’enfrontar-se amb els funcionaris: pensar que són bons o pensar que són dolents.
111. Normalment es pensa que els funcionaris són dolents. Per això ho acaben sent i es compleix el principi.
112. Si algun jefe es pensa que els funcionaris són bons, algú altre s’esforçarà en fer-lo canviar d’opinió.
113. Si algun jefe actua com si els funcionaris fossin bons, pot tenir problemes amb els seus superiors.
114.  Per guanyar unes oposicions s’ha de tenir molta memòria, no necessàriament moltes ganes de ser útil als ciutadans.
115. El sistema de selecció de funcionaris perpetua la mentalitat funcionarial.
116. El capítol 1. No es diu així per causalitat. És el més important de tots. Té per objectiu pagar als funcionaris a final de mes.
117. El funcionari sempre cobra a temps, el proveïdor mai.
118. Si el funcionari fos un proveïdor més que es posés cada mes a la cua de cobrar, tot s’arreglaria.

La Direcció per objectius...

119. Cobrar una part del sou per objectius acomplerts, obligaria a fixar objectius.
120. Fixar objectius periòdics a la feina voldria dir que el jefe no pot estar manant cada dia.
121. Fixar objectius periòdics a la feina deixaria sense feina a la major part dels jefes.

L’organigrama...

122. El nombre de jefes i la seva categoria és proporcional a l’antiguitat de la unitat.
123. Un jefe sempre necessita un subjefe.
124. Ningú dirà mai que li sobra gent, semblarà que mani poc o que ha perdut competències.
125. Si et sobra gent, potser és que treballeu molt bé.
126. Si mentre et passen una trucada mires per la finestra, pensa: de debò necessites secretari/a ?
127. Quan més trigues a posar-te al telèfon més important ets.

Les reunions...

128. Has d’arribar a les reunions una mica tard i semblant molt atabalat.
129. En les reunions sempre has de dir alguna cosa encara que no sàpigues de què va.
130. No importa si el que dius en una reunió ho acaba de dir l’anterior.
131. Els primers punts de l’ordre del dia duna reunió sempre es tracten lentament, els últims a corre cuita.
132. Les coses importants i que vols que s’aprovin sense massa debat posa-les al final de la reunió.
133. Si les reunions comencen 15 minuts tard. Perquè no les convoquem 15 minuts més tard?
134. Si vas a l’hora de començar la reunió perdràs 15 minuts i semblarà que no tens feina.
135. Quan et convoquen a una reunió quasi mai saps per què és.
136. A les reunions el jefe dona la seva opinió, els altres escolten.
137. Quantes més reunions facis menys temps et quedarà per treballar.
138. Si ets molt important tindràs moltes reunions, i per tant necessitaràs més col•laboradors que et facin la feina.
139. Quan un tema és complicat es crea una Comissió que l’estudií.
140. Quan una Comissió no funciona, es crea una subcomissió.
141. Si estàs a moltes Comissions no caldrà que facis res.
142. Si tens sort, a sobre, per anar a la Comissió et pagaran una dieta, o el dinar
143. No et miris mai els papers a la primera, semblarà que no tinguis feina i hi haurà menys reunions.
144. Quan arriba l’estiu baixa el ritme de les reunions.
145. Si fas menys reunions, et sents menys útil? O menys important?
146. Et preguntes abans de cada reunió, si cal fer-la?

Els dinars de treball...

147. Els dinars de treball serveixen per dinar bé i gratis.
148. Els teus dinars de treball els paga el ciutadà.
149. Saps que hi ha llocs (nord enllà) on les factures dels dinars de treball es pengen a la web?
150. Cal estar dues hores dinant?
151. Als dinars de treball, més que treballar es fa safareig.
152. Fer safareig  és necessari per estar al dia.


Recorda. Sempre que pensis que tens una frase divertida sobre els funcionaris o l’administració, envia-me-la. La publicaré.

icasalsci@gmail.com

Els meus llibres preferits. La Cartuja de Parma.

Sthendal. La Cartuja de Parma. Barcelona,  Mondadori. Grandes clásicos. 2011. Traducció de José Blanco.

He llegit aquest llibre, després de la biografia d’Sthendal que fa Sweig . Recordaré només aquesta frase del que li vaig “copiar”: “En totes les activitats procura escapolir-se al màxim. Dona gracies a Deu per haver creat aquests tipus estranys als qui els agrada treballar. A res es lliura plenament, ni persona, ni ofici, ni càrrec. I quan escriu només es reflexa a ell mateix. “

Sthendal passa la seva vida el millor que pot, aprofitant la seva condició social i dedicant-se així que pot a escriure, que, pel que sembla, no ho considera una feina si no una necessitat. Diu Sweig, que va escriure la Cartoixa de Parma, mentre s’escapolia d’un càrrec públic pel que no apareixia. Tant de bo sempre que algú s’escapoleix tingués un resultat així...
No pretenc explicar ni valorar aquest llibre. Màxim transmetre algunes sensacions que m’ha donat. Ni tant sols cal explicar l’argument, ja que a algun lector li pot semblar massa d’una altra època.

Tot el contrari. He llegit el llibre sense intentar entendre  i lligar totes les relacions entre els personatges que descriu. Crec que Sthendal no ho pretén, doncs ho fa molt complex, expressament diria jo.

Aquest és un llibre “avançat” en la vida d’Stendhal, fet pocs anys abans de morir. Es mira el mon a distància i somriu socarronament de quasi tot. Així com el Roig i el Negre semblaria un llibre seriós i dramàtic, aquest és un llibre escrit totalment en clau d’humor. Destacaré només  dues o tres idees:

La descripció de la batalla de Waterloo, és una burla despietada dels herois i de les guerres, gaire bé ho converteix en un relat hilarant. Els pacifistes ho haurien de tenir com a text de capçalera.

Els monarques també són descrits com essers inútils, injustos, egoistes i en definitiva ineptes. Burla total del poder. La justícia és injusta. Els polítics corruptes.

Estar bé o malament és molt relatiu i subjectiu. Mentre la protectora de Fabricio pateix perquè està a la presó, aquest és feliç perquè cada dia veu a la seva estimada per un foradet i no voldria abandonar aquesta situació.

La cartoixa que dona nom al llibre només surt anomenada a la darrera pàgina, però és el lloc on es refugia Fabricio, per combatre el seus desenganys amorosos. Per tant, és un final latent tota l’estona. Una mena d’avís constant al llarg de l’obra del “sic transit gloria mundi”.

Cinema. Escenes mínimes. El perfum

El perfum. Tom Tykwer any 2006.(Novel•la Patrick Süskind,1985).

 

L’han repetit per enèsima vegada per la Tele. S’ha convertit en una d’aquelles pel•lícules de les que només mirant-la una estona, ja connectes amb el conjunt de l’obra.

Més que explicar-la, que tothom la coneix, em permetré comparar-la amb aquelles pel•lícules que agafen un tema i el porten al màxim, que normalment vol dir la mort, com és aquests cas. Li veig similituds, en aquest sentit de totalitat en un aspecte, amb “La gran boufe” l’orgia alimentària (Marco Ferreri 1973), El Imperi dels sentits, l’orgia sexual portada a l’extrem (Nagisa Oshima 1976), o Apocalipsi now (Cóppola, 1979), la violència també portada a l’extrem. En tots els casos, la mort, “l’horror” ens dominen i sobrepassen. En aquest cas, El Perfum té la virtut de explicar-nos tota la horrible història en clau d’humor. Fantàstic.

Una escena (no mínima, és el clímax): Unes gotes de perfum permeten superar tots els tabús de la gent conservadora i llençar-la a una orgia desenfrenada (per cert al Poble Espanyol de Montjuic). De nou en clau d’humor, com tota la pel•lícula.

Opinió breu.El cost de la Universitat. El preu de les matrícules.

Diuen  que han de pujar les matrícules  universitàries per ajustar-les més al cost global de cada alumne. Jo em pregunto: quin cost? I ha moltes protestes aquests dies. Aporto el meu punt de vista.

En una època en la que tothom, i suposo que encara més els universitaris, saben què és la comptabilitat analítica caldria diferenciar dos costos: el de la docència i el de la investigació. Aquestes són les dues funcions bàsiques de la universitat i hauria de ser diferenciable quin és el temps i el cost de cada cosa.

Pel que fa a la docència hi ha alguns paràmetres comparatius: un professor de batxillerat fa 19 hores de classes (unes 750 al curs) i amb això i les activitats complementàries, reunions corregir, tutories…   compleix la seva jornada fins a les 37,5 hores. Un professor d’universitat fa unes  6 hores a la setmana (240 al curs) i en alguna universitats  3 a la setmana (120 al curs). També dependrà del nombre d’alumnes: no és el mateix 100 alumnes per classe que 3 o 4. No he vist mai estudis  o estadístiques sobre el particular. Què costa un alumne de dret, o de clàssiques, comptant només el temps de docència?

A part podríem comptar les hores dedicades a investigació i el seu cost. Potser veuríem que al nostre país es dediquen molts diners a investigació, al menys sobre el pressupost. I podríem veure la quantitat d’estudis que es fan amb aquests diners i la seva qualitat.

Voldria creure que tota la resta d’activitats que faci un professor, algú controla que es fan després d’aquestes 37,5 hores obligatòries: màsters que es cobren a part, estudis que es cobren a part, llibres que es cobren a part, tertúlies a les ràdios, conferencies…

Per cert, ara al Juliol que no hi ha classes, on son tots els  professors universitaris  que haurien d’estar investigant, amb més calma i alliberats de la docència ?

Tinc la sensació de que estem davant d’un escàndol “estructural” important en aquest país, però con que és “estructural” ningú no ho veu com escàndol.

I mentrestant els alumnes a pagar, sense saber exactament què paguen: si la docència que reben o la investigació que no els  correspondria pagar a ells.

 

I Afegiré una anècdota personal. Columbia, Nova York. Vàrem demanar des de la Generalitat, en el nostre periple per EEUU que encara no he explicat a les memòries, una entrevista amb un famós professor especialista  en temes de voluntariat. Va dir que ens podia dedicar l’hora de dinar i així va ser. Després d’unes mínimes cortesies de presentació, tot el dinar vàrem estar-li fent preguntes. A l’acabar el cafè es va aixecar i va dir que havia de continuar treballant. Era un venerable professor d’entre 60 i 70 anys…

Peternari 152

Fer safareig  és necessari per estar al dia.

Peternari 151

Als dinars de treball, més que treballar es fa safareig.

Cinema. Escenes mínimes. Hanna Arendt

Hanna Arendt. Dirigida per  Margarethe Von Trotta. 2012. Protagonista principal Barbara Sukova.

No puc passar per aquesta pel•lícula només amb una escena mínima. Abans que tot la recomano vivament, tot i que el ritme és una mica lent.

L’any 1960 el nazi Oto Adolf Eichmann (fugit a sud-amèrica amb un salconduit de la Creu Roja Internacional ¡) és capturat pel Mossad jueu i traslladat a Jerusalem. Allà se li fa un judici complementari (com si diguéssim),  als de Nuremberg. Encara hi havia presoners a les presons des del judici de Nuremberg, però Israel va voler fer un cop d’efecte i a més amb pena de mort, que a Europa no s’hagués aplicat. Recordo perfectament de petit aquest tema i el gran impacte que va tenir en l’opinió pública, tot i que lògicament no sabia de què anava.

La pel•lícula explica com aquesta professora de filosofia, jueva i fugida als Estats Units assisteix al judici per encàrrec d’una revista i arriba a conclusions diferents que la majoria: Eichmann era evidentment un assassí, però segons el seu criteri, la seva ment havia estat abduïda per l’adoració al leader, i ja no era lliure de pensar, i per tant no podia trobar malament una ordre del seu superior. Recordem, a més, que per cobrir la mentalitat legalista alemanya, el nazisme va fer una llei dient que els jueus no eren “persones”. De tot això va nàixer el concepte “banalitat del mal”: el crim, la violència executat per algú que no discrimina entre el bé i el mal si no que es limita a complir ordres.

El tema com veiem es col•loca a un  nivell totalment filosòfic, que fa molt interessant la pel•lícula. Però a més, lo curiós és com afecten a tothom els criteris dominants, “el pensament únic” que diríem ara. En aquell moment (1960), el mon era pro-jueu com a compensació a l’horror de l’holocaust. La postura de Arendt va ser valorada molt malament, va ser amenaçada pel Mossad, va perdre molts amics etc.

Curiosament, amb 50 anys les coses han canviat i per a molta gent els jueus ara són els dolents que maltracten als palestins. Fins i tot ara pot quedar malament defensar, ni que sigui parcialment, als jueus. De nou pensament únic?

Arendt realment t’obliga a pensar sobre temes que no tens del tot clars.

I a més Arendt va tocar un tema, que avui es parla però que al 1960 era tabú. El règim nazi no hagués pogut “físicament” eliminar a 6.000.000 de jueus sense l’ajuda dels propis jueus. A cada ghetto hi havia un Consell jueu que coordinava, tenia una policia pròpia, col•laborava amb els soldats alemanys (ho hem vist a moltes pel•lícules). Arendt diu: si tothom s’hagués negat a col•laborar no hagués mort tanta gent. En els camps d’extermini, qui feia anar els fons crematoris? També ho hem vist.

I per acabar (i en clau sector públic com sempre que ve al cas), els funcionaris poden arribar a ser també petits monstres si es limiten a complir les ordres sense pensar, ni reflexionar. Clar que la majoria fem coses de menor importància, però pensem una mica si moltes de les coses que estan passant en aquest país no haguessin arribat a passar si alguns funcionaris s’haguessin negat a complir les ordres que rebien. En aquests casos potser no era incapacitat de pensar, però sí por, molta por.

La frase del carrer. “Pues yo a mi cuñado le tengo que comprar unas babuchas”.

Aquesta frase la vaig sentir a Marràqueix, en aquell mercat tan gran que hi ha. La noia estava nerviosa, l’estona anava passant, potser aviat havia de marxar a buscar l’avió i encara no tenia les “babuchas”.

 

Això és el que sovint passa a la gent quan va de viatge. S’omple  (o t’omplen) de compromisos que li amarguen el viatge, li fan perdre temps, i potser fins i tot li fan discutir amb la parella. Total, perquè el receptor del regal el col•loqui en un racó i no el torni a mirar mai més. (Bé suposo que hi ha excepcions, però, no us ha passat mai?).

 

El tema dona per molt més...però estem a la frase del dia i això ha de ser curt.

 

Memòries d’un Funcionari 39. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 11.

De com un assistent social es juga  la vida.

La meva amiga Rosa Maria Bastida, assistent social, que ja he citat, m’ha volgut adjuntar la seva experiència com a entrevistadora dels usuaris del menjador del Clot. Aquestes entrevistes es situaven en el marc de disposar d’un cert coneixement de cada usuari i de perfilar millor el receptor del servei. Un botó de mostra i d’homenatge a tots els professionals dels serveis socials que fan actuacions que podríem catalogar de perilloses:

 

Durant el meu breu pas pel departament de Serveis Socials de l'ICASS - Atenció Primària, vaig estar destinada a passar un matí a la setmana al menjador social del Clot per fer l'entrevista i la fitxa a les persones que es presentaven a dinar.

 

La Directora, en aquells moments la Sra. Lupe, me'ls adreçava al pis de dalt, al que s'accedia per una escala amb entrada des del carrer, allà hi havia un petit despatx  que no tenia altra funció que atendre aquestes persones 1 matí a la setmana. També servia de magatzem. Era un lloc una mica sinistre.

 

En alguna ocasió, algun toxicòman i/o alcohòlic es va posar una mica violent; sense passar-se, però amb un punt d’alterat. Si hi havia altres persones esperant, es posaven nerviosos, i baixaven a dinar remugant.

 

Un bon dia  el darrer entrevistat era un noi del que ja m'havien dit que era agressiu i que anés amb compte. El vaig veure esperant a la sala, però sense saber que era el darrer del dia. Anava vestit com de "motero", tot de negre, amb sivelles i punxes i anells, i penjolls platejats i botes. Era drogoaddicte i dels que diuen: "yo dejo la droga cuando quiera, pero aún no quiero", "en el momento en que vea que la droga me domina, la dejo y punto". I demanava ajuda econòmica, lloc per dormir, transport...

 

Jo estava al despatxet, sola, amb les meves pertinences (bossa, claus, moneder, documents) i l'estona anava passant. Ell no s'aixecava i jo no tenia cap recurs per oferir-li ni podia avisar a ningú (el telèfon que tenia era supletori del de la cuina, per tant no els podia trucar).

 

Sortosament el pànic em va agafar quan ja havia passat tot.  Quan va decidir marxar es va aixecar, recordo que era molt alt i que em va allargar la mà, i va dir que feia molt de temps que ningú li havia encaixat la mà.

 

Al matí següent, vaig exposar la qüestió a la Cap de servei i al cap de poc van instal•lar un timbre que avisava a la cuina. Malgrat tot, ho recordo com una experiència interessant i que sovint explico, no com a mèrit propi, si no com homenatge a la gent de la meva professió.
 

Peternari 150

Cal estar dues hores dinant?

Peternari 149

Saps que hi ha llocs (nord enllà) on les factures dels dinars de treball es pengen a la web?

Històries mínimes. El passatge Cardedeu

El passatge Cardedeu, que haig de fer cada vegada que surto o torno de casa, només té pas per un cotxe (a més de cotxes aparcats al costat dret sortint). És costum entre els veïns del carrer, que sempre s’aparti el que surt que és qui té l’obstacle a la dreta.
 

Avui he assistit a una història mínima que diu molt de l’espècie humana. Tot plegat 15 segons d’observació: un “cotxe de gran luxe” sortia i al darrera anàvem dues motos. Per davant es presenten dos cotxes. El nostre “cotxe de gran luxe” ha deixat passar un gran aparcament on es podia haver apartat i s’ha aproximat als altres pretenent que fossin ells els que tiressin en darrera. Tothom s’ha parat uns moments. Jo mateix m’he esperat a uns 15 metres per si el “cotxe de gran luxe“ decidia finalment  tirar en darrera. A tot això la primera moto baixa i jo penso : ” li anirà a dir que tiri en darrera i així es solucioni tot el tema”. Doncs no. En realitat li diu que s’aparti un pam per així poder passar ell. Jo, surto darrera de la primera moto mossegant-me les ungles.
 

Resultat: un imbècil egoista que per no apartar-se, com li correspon per una norma no escrita, fa perdre el temps a tothom inclòs ell. Un altre egoista que només pensa a solucionar el seu problema i que no li preocupa el problema general. I un reprimit amb ganes de fer de Quijote i “desfacer entuertos” però que ja està tip de rebre patacades i que el tirin de Rocinante.

 

Opinió breu. 10 de juliol centenari Espriu

INDESINENTER

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.
( És un poema que el llegeixes cantant, no? Gràcies Raimon)

Els meus llibres.El legado de Humboldt

Saul Bellow, El legado de Humboldt. Galaxia Gutemberg. Círculo de lectores. Original 1975.

 

Comparat amb Faulkner per Philip Roth, Below (1915 – 2005) era per a mi un autor desconegut. I ha estat una gran descoberta, tot i que un xic costosa, no ho vull amagar al possible lector.

Com m’ha passat amb altres grans autors, més que intentar copsar la totalitat de l’obra dintre de la meva petita capacitat, m’he deixat embolcallar per la lectura fins a quedar ple i sadollat, només amb les espurnes del text que m’han arribat.

La narració, que explica la curiosa relació d’un escriptor americà d’èxit amb un antic “mestre literari” seu,  Humboldt, ja mort, és un pretext per la reflexió filosòfica continuada i per la descripció de les miserables ambicions humanes de diners i sexe. Aquesta capacitat per passar de lo sublim a la descripció més abjecta, mostra l’essència de l’home: no som ni bons ni  dolents si no les dues coses, tenim capacitat de filosofar i capacitat de ser vulgars i quotidians...i això en el millor dels casos. En realitat Humboldt no va passar de ser un mediocre, però “la quantitat de persones que es prenen en serio l’art i el pensament a Estats Units és tant reduïda que fins i tot aquelles que no arriben a res són inoblidables”.

És una curiosa reflexió aquesta, i a més tranquil•litzadora pel comú dels mediocres mortals. No es tracta de arribar a ser un geni en el que sigui, si no simplement d’intentar viure, al menys de tant en tant, un pam per sobre de la quotidianitat.

Peternari 148

 Els teus dinars de treball els paga el ciutadà.

Peternari 147

Els dinars de treball serveixen per dinar bé i gratis.

Cinema. Escenes mínimes. Bàrbara

Bàrbara. Director  Christian Petzold, alemanya , 2012.

Recentment en cartellera. Una historia més, molt ben aconseguida, sobre els darrers anys de l’alemanya de l’est, els procediments per escapar, el paper de la Stasi , la brutalitat del règim etc. L’argument deixa a l’espectador expectant  i li deixa el final obert perquè decideixi. Emoció creixent, fotografia molt delicada, personatges humans, no tot lo d’occident és bo…Molt i molt recomanable.

Però, darrera del terror, un grup de metges intenta fer les coses el millor que pot “rebus estantibus”. En un moment donat, la noia pregunta al noi (i aquesta seria l’escena mínima): tu cures als torturadors? i el noi contesta: si estan malalts, sí.

Opinió breu. Concert del Camp Nou: Un fet col·lateral

Omnium cultural ha renunciat aquest any a les subvencions públiques. Em sembla molt bé. Soc partidari de reduir al mínim les subvencions a la “societat civil” (ja tornaré en les meves memòries sobre aquest tema). Ho han fet perquè no es pugui acusar al Govern de subvencionar actes com el del Camp Nou.

 

I a més Omnium ha iniciat un procés que crec que s’hauria d’estendre a quasi tots els àmbits. En el concert  del Camp Nou, tothom va pagar la seva entrada. Fins i tot els Consellers del Govern i la gent de la Tribuna.

Per què tanta gent va gratuïtament a espectacles que després reben subvencions públiques? No crec que aquestes persones necessitin subvencions per la seva entrada, que paguem entre tots. Si és un club privat, o un espectacle privat,  que faci el que vulgui, com si vol pagar a un famós perquè doni glamour a les seves festes. Però amb diners públics, no.

Crec que han de començar a calar en la consciència ciutadana conceptes com aquest. I felicito a Omnium per la iniciativa, tot i que no s’ha comentat lo suficient.

(Tothom recorda el que va passar quan es va inaugurar el nou Liceo. La família real va decidir no anar de gala. Des d’aquell moment s’han acabat els vestits llargs al Liceo).

Memòries d’un Funcionari 38. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 10.

Els menjadors socials

La Generalitat va heretar,també amb els traspassos, un conjunt de menjadors socials la missió dels quals era oferir l’àpat del migdia. Provenien del franquista  “auxilio social”. Que jo recordi eren dos a Barcelona, un a Lleida, una  a Tarragona i alguns “armaris amb aliments per repartir” en uns quans pobles de Tarragona. La  varietat entre ells, tot i ser pocs, era molt gran, atès que eren fruit  d’una història poc controlada.

Diguem d’entrada que el menjador social pot complir la seva funció com a un recurs més dels que disposi l’atenció primària per atendre situacions de necessitat, però ha d’estar lligat a un programa d’atenció. Com hom pot imaginar, quan  els varem rebre, al no existir tampoc uns serveis d’atenció social primària consolidats, aquest centres venien d’un passat de beneficència, vinculació a parròquies i similars.

També  vull confessar la meva ingenuïtat, perquè jo pensava sèriament que eren uns serveis destinats a desaparèixer, perquè la situació del país no podia  si no que millorar i el concepte beneficència en aquella època estava molt mal vist. (quan escric aquesta part, any 2013, els serveis de Caritas i tots els altres estan desbordats per gent que literalment passa gana). Tot aquest programa com altres que mencionaré els coordinava la Margarita López.

El Clot. A Barcelona hi havia el menjador més gran, el del Clot. Una gran nau que podia oferir en sistema self service uns 300 aparts diaris, o al menys aquest era el pressupost que teníem. Hi havia cuina i personal propi de l’ICASS. No anava malament, les instal·lacions eren discretament correctes i el menjador proporcionava un espai de relax, descans i higiene als comensals.

Val a dir que els comensals eren bàsicament homes, com era habitual en tots els serveis per a “marginats”. Com és sabut les dones són més fortes davant de l’adversitat i en canvi els homes es deixen i s’abandonen. Hi ha manuals sencers sobre aquests temes. (La cosa ha canviat una mica amb el fragor de la crisi).

El que és curiós de la ubicació d’aquest menjador és que tenint en compte que els pocs albergs de la ciutat i la major densitat de població marginal de la ciutat vivia pel centre, això comportava que tres-centes persones es traslladaven del centre de la ciutat al Clot al llarg del matí i després hi  tornaven. Alguns es queixaven de que el bitllet de metro era molt car, altres venien caminant, altres es colaven..però el tema no el teníem solucionat, perquè tampoc estàvem prou coordinats amb l’ajuntament de Barcelona. Varem començar a fer, amb la intervenció de Rosa Maria Bastida, unes entrevistes als usuaris del menjador per veure com es podia desbrossar tota aquella població sense analitzar i així iniciar un punt de coordinació amb l’ajuntament. Un procés lent que quan jo vaig marxar no havia acabat.

El Paral·lel. Aquest era un menjador més petit, però ubicat al centre de la ciutat, podia oferir uns 150 àpats. Estava en condicions molt  deficients i varem prioritzar arreglar aquest. També funcionava amb cuina pròpia i personal propi.

El problema era on oferir el servei durant el temps que duressin les obres, sense anar-nos molt lluny del barri. Varem donar veus a diferents llocs i finalment varem ser acollits per la parròquia de Sant Agustí. El mossèn era un bon home, famós per la seva acollida de moviments catalanistes en general, però també sensible a un cas com el nostre. Des d’aquí el meu agraïment. Com hom sap la parròquia de Sant Agustí és el que queda de l’antic convent de Sant Agustí, i encara quedaven, i espero que encara quedin, algunes parts dels claustres i passadissos. Allà varem instal·lar les taules i cadires del menjador i un petit office per fregar les coses. El menjar el varem encarregar a una  empresa de catering. Tothom va respondre molt bé tant el personal com els usuaris durant els sis mesos que varen durar les obres.

Un detall marginal. Com hom sap, a l’Administració i també a les empreses, tot el mobiliari està catalogat, per tal de saber en tot moment què és el que es té i on és. Quan arriba una situació com la que descric i es compra mobiliari nou,  es “descataloga” el mobiliari i això vol dir que a partir d’aquell moment tot allò deixa de tenir valor i es pot agafar. El personal va aprofitar per agafar una taula i unes cadires per la cuina de casa seva, un armari o coses similars. En un d’aquests armaris la directora va trobar una bandera de la falange dels temps del “auxilio social”. Ho llençava i ningú no ho volia. Em va semblar que allò era un trosset d’història (negra, però història) i la vaig agafar. Encara la conservo. Penso cedir-la al “museu de l’exili” que té un particular a Camprodon.

El menjador, arranjat per Santi Delàs, va quedar molt presentable, confortable i digne, com han de ser els serveis pels més necessitats, si volem fer una tasca de integració i normalització. No hi he tornat mai més.