Llibertat. Jonathan Franzen. Columna Edicions SA, Barcelona 2011. En
castellà:Salamandra. Narrativa , Barcelona 2011.
Aquest llibre t’arriba precedit
d’una gran fama i per tant l’esperes amb
il·lusió. No defrauda.
Les complexes relacions d’una
família al llarg de vàries generacions, però no necessàriament en l’ordre
temporal esperat, acaba fent un vistós mosaic de la societat americana. Tots
els problemes que més preocupen a la gent i hi són presents. Fins aquí la
narració és relativament normal. El final fins i tot una mica convencional. ( Personatges
fets a ells mateixos i dictatorials, fills ineptes o mal criats, amistats sense
fronteres, egoismes, fills que fracassen i fills que triomfen, problemes pares- fills, problemes d’herències,
i sobre tot una tortuosa relació de parella...)
L’excel·lència es va aconseguint en tractar diversos temes que van sortint
barrejats al llarg de l’obra:
En primer lloc quan tracta el
tema de la relació entre alguns joves. La complexitat i variabilitat de les
coses que passen a aquestes edats i a la velocitat en que passen (que tenia en cert sentit oblidades) és
desconcertant i en especial destaca, pel meu gust , la descripció d’un
personatge extremadament egoista en tots els seus raonaments i maneres de
fer. Fa com vertigen acostar-se
a aquest tipus de personatges i sobre tot comprovar que n’hi ha per tot
arreu.
En segon lloc, la crítica
sarcàstica de personatges de la “nostra” generació, moderns i “progres”, però
que podem caure en les conductes més contradictòries, disfressades de paraules
maques, crec que està molt ben aconseguida. I fa vergonya. “Els Berglund eren d’aquestes progres
hiperculpabilitzats que necessiten perdonar a tot el mon per a que se’ls
perdoni a ells la seva bona sort”... “Havia estat membre actiu dels estudiants
democràtics i ara era un activíssim
representat de la febre del Beaujolais nouveau”En tercer lloc, no per coneguda menys important, destaca la crítica directa i clara dels interessos econòmics pels que es va fer la guerra d’Irak. La narració arriba al seu clímax quan un jove de 20 anys que està guanyant molts diners enviant a Irak material defectuós per camions, veu per la televisió com dotzenes de nois americans de la seva edat moren perquè els camions s’han fet mal bé, no els poden arreglar, els rodegen i els maten. No només no importava la vida dels iraquians, tampoc la dels soldats americans. No s’està de citar directament a Donald Rumsfeld i Dick Cheney com a principals culpables d’aquests actes. Si fos mentida, era per portar-lo als tribunals, però no ho han fet.[i]
En quart lloc, al costat dels grans temes, Franzen arriba a detallar les nimietats de la vida quotidiana i les petites preocupacions de la gent amb un nivell de detall sorprenent, fins a extrems còmics que posen de manifest la ridiculesa de les nostres preocupacions.
En cinquè lloc la causa jueva.
Des de la perspectiva americana el problema jueu és molt present. Alguns dels
personatges ho són. Alguns fins i tot pensen en anar a Israel. És molt curiosa
la reflexió que fa sobre el territori escollit. La raó històrico-religiosa de
que van escollir aquell espai perquè és el que Deu els va donar ( i que els jueus
ortodoxes encara defensen), no deixa de ser com a mínim curiosa. En un moment
donat un personatge diu: “Si els jueus no haguessin anat a Orient Mitja i no
haguéssim de continuar ajudant-los,
potser els països àrabs no serien tan
hostils amb nosaltres”. Què hagués passat si els jueus haguessin demanat un
territori a Europa o a Estat Units ? Els l’hauríem cedit pacíficament?
Interessant tema de reflexió.
Per últim destacaria quan el
protagonista vençut per la seves
contradiccions i drogat, explota i fa un discurs tipus Chaplin a El Gran
dictador, acusant-se a ell mateix i a
tots el que conformen la xarxa en la que
està ficat.
Cito algunes frases curioses, no
necessàriament rellevants pel discurs de llibre:
Existeix una tristesa perillosa
en els primers sons del treball d’una persona pel matí, és com si la quietud
experimentés el dolor de veure’s interrompuda.Ja es van acabar aquells temps... en que fingíem que el rock era el càstig del conformisme i el consumisme quan en realitat és el seu servent.
El fet que una persona no doni un
bon ús a la seva vida, no vol dir que deixi de transcorre. De fet transcorre encara
més de presa.
L’atractiu de Jena sempre havia consistit
bàsicament en la impossibilitat de posseir-la. (Calcat de la frase de Paul
Claudel: Jo soc la promesa de complir, en això està el meu encant).
Res altera tant la sensació de
ser especial com la presencia d’altres essers humans que se senten iguals
d’especials.
Al cap i a la fi hi ha certa
felicitat en la infelicitat si és la infelicitat adequada.
[i] Em recorda una frase de Samaranch quan un periodista li va preguntar si pensava
querellar-se contra unes acusacions que sortien en un llibre sobre ell. Va
venir a dir: el llibre el llegiran quatre persones i si em queixo sortirà als
diaris i ho llegiran milions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada