L’any 1981 vaig començar a moure’m
per tal de deixar Iberhospitalia i poder anar a un lloc que no trontollés. La Generalitat estava en
els seus inicis i les plantilles eren encara relativament petites ja que els serveis
transferits també ho eren. Per la seva banda els ajuntaments democràtics eren
un reclam interessant. Per causalitat vaig sentir que l’Ajuntament convocava una plaça per
director d’una residència de
gent gran. Vaig pensar que era una bona oportunitat per complir dos dels
objectius que em rondaven pel cap: canviar d’empresa i dedicar-me més intensament a la gent gran.
Em vaig presentar. Val a dir que
la meva experiència en gestió de centres era nul·la, en conducció d’equips humans també, però ho vaig
provar.
El dia de les proves vaig cometre
un error important des del punt de vista del sector públic. Les proves es feien
en un centre de l’Ajuntament
al Carrer Valldonzella. El centre ha desaparegut i ara hi ha una plaça. Mentre
esperava va entrar un company de facultat, que jo no sabia que treballava a l’Ajuntament,
i, ingenu de mi, el vaig anar a saludar. Em va contestar molt fredament i va
dir amb veu que tothom pogués sentir: “Jo no tinc res a veure amb això, eh!”.
Què havia passat? Doncs que sense
voler havia comès una imprudència. Podia donar a entendre que era un recomanat i
això a l’Administració no es pot fer. Com he anat veient al llarg de la meva
vida de funcionari, els processos de selecció van precedits d’un conjunt de
papers i normes que tenen per objectiu fer veure que es compleix rigorosament
la legalitat i la imparcialitat. És igual que la plaça ja estigui adjudicada
prèviament, és igual que les bases semblin dissenyades expressament per a una
persona, lo important és que, aparentment, la legalitat es compleixi
religiosament.
No va ser el meu cas, per que a
més va guanyar la plaça una altra persona que en aproximar-se mínimament al
terreny va percebre les dificultats i va renunciar. Llavors em van oferir la
plaça a mi i, ateses les meves circumstàncies, vaig acceptar sense posar
condicions.
Anecdòticament diré que el primer
dia que vaig a anar a Vallbona va ser el 24 de febrer de 1981, l’endemà del intent de cop d’Estat. No cal dir que va ser un fet que
ens va commoure a tots i que mai oblidarem. La història del General Pavía que
va entrar al Congrés a cavall, es repetia ara amb les metralletes del coronel
Tejero. Per sort ens en varem sortir d’aquella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada