A Iberhospitalia fèiem una jornada de 40 hores setmanals, amb un horari de presència obligat de 9,30 a 14 i de 15,30 a 17. L’empresa tenia una petita cafeteria i si et quedaves a dinar allà sense sortir al carrer i ho feies en una mitja hora, el dinar quedava dintre de l’horari. Això vol dir que es podia sortir a les 5, facilitant així els compromisos dels pares d’anar a les escoles. També et podies quedar fins a les 7 de la tarda. A més el còmput horari era mensual no setmanal, i et podies compensar les hores dels viatges. Quan es viatjava, un dia de feina equivalia a 11 hores de treball. Amb aquests paràmetres l’horari de treball era raonable, permetia l’economia si et quedaves a dinar i podies complir amb les obligacions paternals... Tampoc sembla que estiguem parlant de fa 30 anys.
També és interessant destacar la distribució de l’espai. Ningú tenia despatx, ni tant sols el Dr. Soler. El tenies allà, el veies treballar. A part de l’aspecte relacional, això tenia unes implicacions d’aprofitament de l’espai importants i d’estalvi de costos.
Un detall més: per Nadal no hi havia panera, si no un regal fi i exquisit. Puc afirmar que mai he tingut panera de Nadal, un costum horrible que crec que hauria de desaparèixer. Té un regust tercermundista i paternalista que no m’agrada.
L’ambient de treball era bo i durant molts anys ens varem estar veient amb la gent d’IBH. Encara 30 anys després ho fem de tant en tant.
Què va passar doncs? Perquè es va perdre el paradís? On és la part fosca?
El Dr. Soler era una persona carismàtica, emprenedora i probablement una mica idealista. Buscava un objectiu...creia en ell i també en el seu equip. Avui en dia tothom sap que una consultoria ha de funcionar amb una plantilla reduïda i treballar en xarxa amb altres empreses. Si no, no es poden ajustar els encàrrecs amb les despeses fixes. Però érem dels primers als país i no ho sabíem.
El Dr. Soler era molt generós. En una ocasió per tal d’acabar la meva tesina per obtenir el “grau” de llicència, vaig demanar una reducció temporal de dedicació. Em va dir que res de reducció de jornada i de sou i que dediqués el temps que necessités a fer la tesina. Sempre li he estat agraït a nivell particular
En definitiva, a pesar del client principal, i per les circumstàncies que ja he comentat, va començar a haver problemes per cobrar a finals de mes. Algunes persones van començar a marxar, jo mateix ho vaig fer. Val a dir que la cohesió humana va ser excel·lent. En alguns moments l’empresa arribava a dir el líquid que tenia i s’enduien diners a compte aquells que més urgència tenien per sobreviure. Quan jo vaig marxar se’m devia més d’un sou. Vaig deixar ben clar que hi renunciava així com també a la quitança, com a agraïment de la “beca” rebuda per la tesina.
Val a dir que els que no van poder trobar un altre lloc van ser ubicats en els serveis de l’Hospital General de Catalunya, quan aquest es va posar en funcionament. Alguns van posar petites enginyeries, consultories, altres varem anar a parar al sector públic, però crec que en tots va quedar el regust de que havíem viscut una etapa privilegiada.
Va ser una bona època, era la meva primera feina, vaig aprendre molt, vaig fer molts amics i em va servir per reorientar-me cap al tema que d’una manera central ha ocupat la meva vida: la gent gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada